Diàlegs reals en una estació de tren
gener 22, 2008El post d’avui no és fruït de la meva imaginació ( ja m’agradaria) sino que va tindre lloc fa poc a l’estació de Renfe d’Arc de Triomf a les 17:00 de la tarda. “AG” soc jo i “Mr.X” l’extrany personatge que em vaig trobar.
Mr.X– Eiiii AG, tiuuu, quan de temps!! Que és de la teva vida??
AG– Perdona? Ens coneixem de res?
Mr.X– Oi tant! Però xavaaal, com ho pots haver oblidat?? Tu i jo anàvem junts a classe a 1r i 2n d’EGB, tu t’asentaves dos pupitres davant meu!
AG– Ehhh bé, espera, espera… doncs no! No et recordo en absolut! Potser el petit detall que hagin passat 20 anys pot haver-hi influït una mica… no trobes?
Mr.X– Potser si, però es que jo tinc una memòria fotogràfica! No hi ha detall que se m’escapi per molt temps que passi. Ai per cert! Que t’en recordes d’en D.S.?
AG– Si! D’aquest si!
Com oblidar al meu primer amor preadolescent quan encara estava mig sortint del armari? Nosaltres dos erem els dos únics nois d’aquell col·legi de capellans que odiavem jugar a futbol a l’hora del patí i al darrer curs de la ja desapareguda EGB ens varem fer inseparables.
Un ros despampanant, atlètic, d’ulls blaus, un xic tímid i que, amb la conya i el jiji-jaja, al viatge de final de curs de vuité ens vàrem mig enrollar. De fet sempre havia tingut l’espina clavada de pensar que si ell no s’hagués canviat d’institut al curs següent qui sap si no hagués acabat passant alguna cosa seriosa entre els dos.
Mr.X – Doncs fa un parell de setmanes es va matar en un accident de tràfic.
AG– QUEEEE???
Mr.X– Jo sempre li deia que no corres tant, AG, però li agradava molt la velocitat i es veu que sortia d’una discoteca de Barcelona havent begut una mica i mira…
AG– Em deixes de pedra…
Mr.X– La seva família destroçada, just s’acabava de casar i esperava un fill. Ui! Aquest és el meu tren AG, encantat d’haver parlat amb tu! Fins una altre!
AG– Ehhh mmm… això… adeu…
Traducir al español
Translate to English
Reflexions d'un arqueòleg glamurós 
ostia que fort
no saps mai cap a on et portarà la vida,
ni qui et trobaras en una estació de tren
esperant el tren, que només passa una vegada
aprofitem el temps
*t’acabo de deixar un comentari a la publicació d’ahir perquè no havia vist aquesta…
umm..quant paro d’EUA no em refereixo a la població en general sinó al poder (que l’escullen ells) i aquests crec que la globalització, como que sí
xro me repito, cap a una direcció
Las males noticies que deparan la vida. Ho sento per la part que et toca.
ostres! quin cop, no? és curiós pensar q ha estat d’aquells que fa mil anys que han desaparegut de la teva vida… ara mai penses en que coses així els puguin haver passat!
s’ha de viure el moment, el tren pot evadir-se en qualsevol instant!!!!!
A mi em va passar una cosa similar amb uns antics col·legues de classe però l’accidentat en qüestió era un goril·la malparit que es burlava de mi sempre que podia.
Tot i que no li guardo rancúnia per aquells horribles anys, no em va afectar gens la notícia.
roger, soc el dani del esplai, dels actuals llampecs, m’he passat avui pel teu blog, o el que sigui, i la veritat es que m’ha agradat molt. Parles de coses importants a la vida i d’altres que no ho son tant, però que s’obten molt. Es una petita alabança cap al blog. A partir d’avui m’anire passan dunant la meva opinió sobre els tempes que tractis ( jeje es que m’aburreixo molt a casa . . .)
Per cert molt fort el que et va passar al tren. Em passa a mi i em moro. T’ho juro.
inga adwww
Moltes gràcies a tots i totes pels vostres comentaris! Heu de saber que molt molt tamoc em va afectar, tenint en compte que fa com 12 anys que no en sabia res, però em va deixar de pedra: realment és la darrera cosa que m’esperava que em passes aquell diai si, em va fer reflexionar bstant sobre la efimeritat de la nostra existència!… en fi, cosas veredes amigo Sancho!
Uf, Arqueòleg, vaig llegir aquest post anit minuts abans de llegir en Dosmanzanas la notícia de la mort de Heath Ledger, i és curiós com les dues notícies d’alguna manera es van fondre en la meua ment i em van provocar un estat d’ànim de trisor difusa… Al cap i a la fi, es tracta de la mort de dues persones que no coneixia de res (en el cas del teu excompany d’escola encara menys, si ni tan sols no et conec a tu!), però d’alguna manera la cosa t’afecta, potser perquè tots dos van morir massa jóvens, no ho sé… Potser és simplement que la mort és una cosa molt bèstia, i sempre impressiona pensar-hi, recordar-se’n.
Bé, el que jo volia abans de perdre’m en aquestes tristes divagacions era felicitar-te per aquest blog tan suggerent i animat, que d’ara endavant tinc intenció de visitar regularment, i convidar-te a passar pel meu, que ja t’avise que és molt menys transitat que aquest… Una salutació des de València.
Volia dir “un estat d’ànim de tristor difusa”, evidentment…
Oh si! La mort de Heath Ledger, de la que m’he assabentat avui em va dixar de pedra! Que fara ara Jack Twist sense ell!!
M´agrada però podries ficar un dialeg de dues persones d’un cuadre
mola