TOP: Els llibres del segle XX més censurats arreu del món

La American Library Association, organització destinada a promoure la llibertat intel·lectual i la lectura, es dedica a fer un seguiment intensiu a tots els intents de censura i boicot a diversos llibres que les ultraconservadores associacions de pares  i diversos grupuscles cristianofeixistes o integristes islàmics intenten realitzar, per tal de retirar-los de les biblioteques públiques, salvant la seva obscurantista i retorçada moral dels progressos de la humanitat.

Així doncs, per tal d’iniciar un Especial Sant Jordi, us faig un breu extracte amb els volums literaris del segle XX que tenen l’honorífic mèrit d’haver despertat la ira dels enemics de la llibertat

EL SENYOR DELS ANELLS- J.R.R. Tolkien : Cremat a Nou Mèxic per l’Església de la Comunitat de Crist, al considerar-lo satànic.

LA TARONJA MECÀNICA- Anthony Burgess: Censurat a Uta, Colorado i Madison pel seu llenguatge violent

PER QUI DOBLEN LES CAMPANES – Ernest Hemingway: El Govern Turc va portar a judici a 11 editorials per difondre aquest llibre que, suposadament injuria a l’estat. Van ser  condemnats a presó i se’ls va confiscar els volums

MATADERO CINCO -Kurt Vonnegut: Aquest llibre, que narra viatges en el temps d’un soldat a la II Guerra Mundial, ha estat censurat a nombroses biblioteques i escoles de Los Angeles, Florida, Kentucky, Virginia, Ilinois, Georgia i Michigan, per culpa de la seva violència i el seu llenguatge sexual.

ALGÚ VA VOLAR SOBRE EL NIU DEL CUCUT – Kean Kessey. Censurat a California, Ohio, Madison i Colorado per que “glorifica l’activitat criminal, té una tendència a  corrompre menors i conté descripcions de la bestialitat, la violència, la tortura, el desmembrament, la mort i l’eliminació d’humans.“

LOLITA- Vladimir Nabokov. Prohibit durant els anys 50-60 a Irlanda, França, Argentina, Anglaterra i Nova Zelanda, per obscè i incitador a la pederàstia.

DE RATOLINS I HOMES- John Steinbeck. El llibre més cremat pel Ku Klux Klan, ha estat relegat a l’ostracisme al llarg del segle XX a Sicacussa, Irlanda i a la majoria dels estats americans per blasfèmia, emprar el nom de Deu en va, el seu llenguatge vulgar, per antipatriòta i difamar als negres, les dones i els discapacitats.

VERSÍCLES SATÀNICS – Salman Rushdie. Prohibit i cremat a Pakistan, Aràbia Saudita, Egipte, Somàlia, Sudan, Bangla Desh, Malàisia, Qatar, Indonèsia, Sud-Àfrica, India, Veneçuela,  Bulgaria i Polònia per la seva crítica a l’Islam. El 1991, en incidents separats, Hitoshi Igarashi, el traductor japonès, va ser assassinat a punyalades i el seu traductor italià, Ettore Capriolo, va ser ferit de gravetat.

TRES AMB TANGO- Justin Richardson y Peter Parnell. Aquest conte il·lustrat infantil que explica una verídica història de com dos pingüins mascles van adoptar un ou per tal de ser pares, és el llibre més censurat a tots els EUA durant 2010, per pressions homofòbiques del Tea Party.

Hipocresia i prostitució

Aquesta setmana el diari El Pais ha publicat un reportatge, amb fotos extremadament explicites, sobre la prostitució als carrers de Barcelona i, com era previsible, això ha provocat la típica reacció social hipòcrita, inútil i cutre: les associacions de veïns s’han dut les mans al cap, la oposició al Ajuntament ha començat a bordar i el Govern Municipal s’ha limitat a fer una redada on s’han detingut a 4 prostitutes i 12 clients, tots ells d’origen estranger.

Com, segons el Codi Penal vigent, ni la prostitució ni la contractació de serveis sexuals son delictes tipificats, aquestes persones seran identificades i posades immediatament en llibertat i ni tan sols els podran repatriar, degut a la dificultat per esbrinar el país de procedència en el cas de ciutadans subsaharians.

L’únic que sembla preocupar a la opinió pública es l’aparença d’aquest greu problema: la imatge que dona la ciutat al turisme i poc més, com si traslladant a les meretrius a un lloc més discret tot estigues solucionat.

Però no ens quedem a la punta del iceberg, anem a la arrel del problema:quans proxenetes han estat detinguts? Cap. I això si que és un delicte i greu! Però clar, es molt més senzill enviar els mossos a enxampar a quatre barjaules cridaneres, dels centenars que passegen per la rambla, que iniciar una costosa investigació policial internacional.

Segons fonts d’ONG’s, les noies que es dediquen a exercir la prostitució pels carrers de la Ciutat Comtal venen de països africans amb pobresa extrema, on han estat enganyades amb promeses de feina per poderoses xarxes internacionals de tràfic de dones, treballen unes 9h hores diàries cada dia de la setmana, sense cap mesura higiènica, on estan obligades a contractar un mínim de 12 serveis diaris, a 30 euros cada un, dels quals 20 son per a la organització i 10 per als intermediaris inmediats.

Tenim una màfia despietada dedicada al esclavisme sexual en massa a les portes de casa i tan sols ens capfica que pensaran els japonesos quan vinguin a fotografiar la Sagrada Família i es topin sobtadament amb una escandalosa fornicació pública. A que estem jugant?

I, per postres, resulta que Espanya està adherida al Protocol de Palerm, elaborat per la ONU el 2006, on s’estableixen les pautes per actuar davant màfies d’immigració on, al apartat destinat a la tracta de persones, estableix clarament que cal protegir a les víctimes explotades, per tal que puguin testificar contra els seus macarres, incidint en que les autoritats públiques els hi han de donar assistència legal, mèdica, psicològica i material, així com han de possibilitar l’accés a educació, ofertes de treball digne o habitatge, per tal que surtin d’aquest cercle viciós.

De nou l’Estat renuncia a fer pedagogia social i saltant-se la seva pròpia legislació, tira pel dret, cedint a la pressió de la demagògia pamfletària. Igual resultarà que tenia raó Stieg Larsson quan, al segon volum de la seva aclamada trilogia Milenium, insinua que el proxenetisme estén els seus tentacles fins als despatxos de fiscals, empresaris, funcionaris policials, directius polítics i redaccions periodístiques on, en un món encara massa dominat pel patriarcat, sempre queda millor carregar les culpes a una puta que a un prestigiós financer que s’enriqueix violant i explotant noies acabades d’arribar de Camerun. Animo des d’aquí als periodistes de El País a que tirin per aquest camí en posteriors reportatges, tot i que el resultat, de ben segur, no serà tan morbós.

PD: I no, aquí no estem debatent si legalitzar o no la prostitució voluntària, un apassionant debat que deixo per una millor ocasió, ja que sospito que el voluntariat en aquest cas brilla per la seva total absència.

L’art de manar

És una evidència empírica que tota feina que impliqui a un nombre significatiu de treballadors requereix d’una organització jeràrquica operativa, i tan sols en les fantasies onanístiques dels hippies més fumats funcionaria una labor en cadena sense una planificació piramidal eficaç..

Jo soc infinitament feliç quan em toca tancar-me tot sòl dins un lúgubre laboratori a fer anàlisis arqueozoològics o d’antropologia física, al meu rotllo, on ningú em controla ni jo he de controlar a ningú. La llàstima és que els ossos no surten sols dels jaciments (encara) i, per tant, el 95% de la meu ofici es desenvolupa en excavacions en grup on em toca manar, ser manat, o ambdues coses alhora.

Obeir és una tasca rematadament senzilla: simplement t’has de limitar a executar unes ordres, per absurdes que aquestes siguin, sense cap responsabilitat ni reunió administrativa a la que donar comptes.

Manar en canvi, a mi em resulta una carrega feixuga i plena de decisions difícils i dubtes retòrics: que es millor ser odiat o estimat? Generar tensió a fuetades o crear bon rotllo i germanor esplaiera? Com tractar a un subordinat que et pren el pèl, es nega a complir una ordre o trama conspiracions a les teves esquenes? Que fer si un dels teus ajudants posa traves a la teva feina o sap més que tu i et deixa en evidència constantment?

Faria bè de rellegir  ”El Príncep” de Maquiavel en busca de respostes…

Jo sempre he procurat buscar un punt entremig entre l’autoritat i el bon rotllo, però sovint acabo aconseguint una injusta fama de dictador o de tou, segons bufi el vent. Dic jo que interpretar els dos papers alhora deu ser una performance ben esquizofrènica!!

Del que no tinc cap dubte es que un noi efeminat o una noia han d’invertir molt més esforç per ser respectats, especialment en terrenys quasi exclusivament “heteromachos”, com les obres o l’arqueologia de camp, on l’autoritat es guanya a cop de crit. Mai t’ho diran a la cara però hi han mirades, gestos i comentaris que diuen més que una declaració de principis.

Quina sort tenen els autònoms….

La Sotana Marica (Capítol 3 i Final)

Llegiu abants el capítol 1 i el capitol 2!

Vaig estar dues setmanes sense saber absolutament res d’ell i, quan ja gairebé m’havia oblidat de tota aquesta surrealista història, un bon dia entro al meu msn i me’l trobo.

Em va explicar que havia arruïnat  al a seva poderosa família jugant a la borsa i que, degut a la seva addicció al alcohol i la cocaïna, el seu xicot l’havia deixat. Segons ell estava tan deprimit que la seva vida ja no tenia sentit; el dia abans s’havia llençat al metro però s’havia salvat miraculosament al caure entre via i via.

Jo em vaig pixar de riure, el meu límit de credibilitat havia creuat el llindar i això havia anat massa lluny: era obvi que m’estava prenent el pèl! Total que li vaig recomanar que es comprés una guillotina, que era més acord al seus suposats títols nobiliaris, vaig tancar el PC i em vaig tornar centrar al meu temari de 3.500 pg.

AL cap d’uns minuts vaig rebre un mail que copio i enganxo:

“”Informe d’urgències. edat:: **. Data i hora d’ingrés: **/**/**** 16:12 Forma d’accés. Ambulància. Diagnòstic: gest autolesiu. Motiu consulta: Paciente de 33años que es traído por TCE tras precipitación al metro. Antecedents: Intentos de autolisis. Malaltia actual: Paciente quien en el contexto de prbolemas personales en los últimos días realiza intento de autolisis al lanzarse a las vías del metro, cuando el vagón del metro se acercaba el paciente queda postrado entre los dos railes, con lo cual el tren pasa por encima provocándole traumatismo. Asociado a esto existe ingesta en cantidad no determinada de diazepan 10mg. Paciente que consultra traído por el SEM por intento de autolisis. El paciente queda a cargo de Psiquiatria

 

M’estimo més no posar més coses, l’informe té tres planes i no em ve de gust) donat que és privat i perquè ja no serveix de res. Només dic que ara estic gaudint escoltant el REQUIEM DE MOZART després escoltaré TURANDOT DE PUCCINI, em veuré la millor ampolla que tingui a casa. I em ficaré un smoking amb la banda de marquès, no vull que ningú em vegi en un estat lamentable. Només vull dir una cosa darrera estimo a “J” amb tot mon cor, és la única persona que he estimat de debò. Ara no estic bebent res i per això tot el que dic ho faig amb coneixement de causa, però sí es cert, que tan de bo tota persona humana que neixi sigui FELIÇ, ho deistjo amb tota la meva ànima. In manus tuas domine, comendo spiritum meu. UNA ABRAÇADA”"

 

Vaig tornar-me a conectar al msn per parlar amb ell: em va dir que aquest cop no fallaria, que havia usat les seves influències per escapar del control de psiquiatria i que aquella mateixa tarda es suïcidaria. Jo li vaig donar bronca per aquell intent desesperat de cridar l’atenció amb un caprici de nen ric que mai ha hagut d’afrontar la vida cap mena de problema ni contratemps. Vaig desconnectar  Internet, ja que havia quedat per fer un cafè.

Els dies següents vaig estar mirant esqueles al diari. i, òbviament res… total que se’m va ocórrer ficar el seu nom a Google per a veure que descobria i pam! Resulta que la única entrada on apareixia ell era en una llista electoral a les passades eleccions generals, on ell figurava als darrers llocs d’un partit extraparlamentari dedicat a defensar gais i lesbianes!

Era un mentider compulsiu amb una esquizofrènia de cavall que es va inventar tota aquesta història per impressionar-me? Era tot cert i jo vaig pecar d’imprudència al ignorar els seus intents de suïcidi? La veritat es que, encara que ell fos un membre de la classe explotadora i, com a marxista senti més indiferència que una altre cosa, em queia molt bé com a persona i em distreien molt les seves històries de la alta alcúrnia…

Suposo que tot quedarà com un misteri irresoluble, tot i que tinc moltes pistes que podria seguir, casi que prefereixo que tot es quedi amb un final obert…

THE END…?

La Sotana Marica (Capítol 1)

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta cel centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)

Pensaments postorgàsmics

- Joder! Però jo que cony faig aquí?

Si, molt bé, aquest tio m’ha menjat la polla com un campió i jo amb prou feines he estat capaç de masturbar-lo amb inapetència… però es que realment amb aquest micro-falus que em calça poca cosa més podia fer, sincerament.

- Marxo? Em quedo? Li dono el telèfon? El msn? Potser un de fals?

Que m’ha aportat aquesta vetllada de sexe desganat amb un complert desconegut que no m’interessa en absolut com a persona? La veritat es que em resulta complexe respondre’m aquesta pregunta… Alliberar tensions? Deixar-me portar pels instints més primaris?

- I si ha tancat la porta amb clau i no em deixa fugir fins que no li juri fidelitat eterna? I si és un assassí en sèrie?

Com m’agrada autoenganyar-me! Sé perfectament que el que cerco no és més que un substitutiu efímer del amor, un ensajat simulacre de sentiments que em fa sentir, durant una breu estona, falsament estimat. Si, és tot una burda enganyifa, una teatral falàcia en la que les dues parts implicades ja sabem perfectament a quin joc estem jugant i quines son les cartes marcades.

- I els meus pantalons? On cony he llençat els meus pantalons? Merda! S’hi ha adormit a sobre!

Però, com un ludòpata empedernit, soc absolutament incapaç de sortir d’aquesta espiral que es repeteix de forma crònica en la meva quotidianeïtat, amb insubstancials variacions, com si de l’etern retorn de Nietzche es tractés. M’he proposat milers de cops fer un punt i a part, deixar de banda aquestes relacions d’una nit, però quan porto un més sense quedar amb ningú la meva aturmentada ment comença a bombardejar-me amb delirants idees sobre la soledat, el pas del temps, la decrepitud física, els 30 que ja estan aquí… i un cop més entro als xats, als perfils, quedo per fer un café i… aquí estic, estirat en el llit d’un paio de qui prou feines recordo el nom i que, de ben segur, hauré oblidat demà passat.

- És la darrera vegada que quedo amb algú que no m’interessa, la última, ho juro, aquest cop va de debó…

Aquesta claustrofòbica habitació, que segons abants ha servit d’escenari per un calculat succedani dels meus irrealitzables anhels, ara em sembla poc més que una gàbia que m’ofega  i escaña lentament. I tanco els ulls, apretant els punys, imaginant un cop més una estúpida fantasia, on estic feliçment comentant amb tú en un futurible bar aquesta nit com una absurda anècdota d’un passat que, ara, tan sols és un angoixant present.

PD: No us ho prengueu com una narració descriptiva d’una experiència real sinò més aviat com un conjunt de reflexions després d’un orgasme.

PPD: La fotografia es titula “Torture Bed” i és del fotògraf vietnamita Ray (rayphua).

Rellegiu als meus artistes convidats!!

Doncs si, tal i com ja us vaig advertir avui comença la meva voràgine estiuenca que finalitzarà el proper dia 12 d’Octubre! Fins aleshores el ritme d’actualitzacions serà absolutament imprevisible, tot i que en principi la majoria de caps de setmana estaré per aquí.

I clar, jo entenc que esteu absolutament adictes a aquest blog i si no teniu una actualització meva diaria  és  com si us faltés l’aire per respirar, així doncs us proposo que, per tal de calmar el síndrome d’abstinència, us rellegiu els articles que han anat escrivint per a aquest blog els meus “Artistes Convidats“. Una llista, que ja comença a ser força llarga, i en la que hi podem trobar tot tipus de textos, uns m’han fet pensar i debatre, d’altres m’han fet partir la caixa de tan riure i fins i tot n’hi ha que quasi aconsegueixen fer-me plorar d’emoció. Gràcies de tot cor a tots els que heu col·laborat a fer millor aquest blog! Sense vosaltres, de ben segur, avui aquesta web no hauria aconseguit (quasi) 30.000 visites en 8 mesos!

A veure quan us animeu la resta!!!

- Monòleg (imaginari) interior *by Pau*

- Sèries que heu de veure abants de morir *by Intrépida Libélula*

-A mi m’agrada que me l’endinyin *by Marujita*

-L’Abstenció a debat: Arinmir vs Me

-Entrevista interactiva al cap de llista d’ICV

-El Consultori Sexual *by Lily & Debby*

-Decisions *by Kas*

-Cameo, cameo…*by Blanco Nuclear*

-Combat Filosòfic: Conjuntbuit vs Me

-Sessió de Petardeo Gore *by El Niño del Exorcista*

-Good As You *by Paula & Meritxell*

-És l’anarquisme una ideologia de dretes?: Llibreria Llibertària vs Me

Que tingeu tots un bon estiu!!

Diàlegs imaginàris a la cua del Sexshop

- Oi! Doña Úrsula que hi fa vostè per aquí?

- Quina coincidència Doña Rita! Doncs res miri, que estic organitzant una orgia sadomasoquista amb les amigues jubilades del club de dòmino i patchwork i havia vingut a comprar llàtigs i peces pel meu poltre de tortures, que de tant fer-lo servir ja el tinc una mica rovellat. Ja penjarem els videos a Pornotube per que s’en faci una idea!

- Dòmino? Patchwork??? ahhhm! slurrp! Doncs jo… ja sap vostè que des de que em vaig quedar viuda no hi ha manera fotre un bon polvo, així doncs estava pensant en fer-me violadora i res… venia a comprar alguns utensilis que em poden facilitar la feina.

- Violadora? Uii! Li recomano de tot cor aquestes manetes, les vaig provar quan vaig abusar del butanero fa un més i encara el tinc lligat al soterrani, al pobre.

- Ahhh! Ja deia jo que feia temps que no el veia… estava a punt de passar-me al gas ciutat, i tot!

- Per cert, vostè que hi enten, que m’aconsellaria per regalar a un zoòfil? És que la setmana vinent és el meu aniversari de bodes i encara no tinc res pel meu Paco!

- Si de cas passis per la botiga d’animals de la cantonada! Digui que ve de part meva i li faran un preu especial.  

- Ai Gràcies! Doncs res, si de cas ja vaig tirant! Que falta ben poc per missa de 12 i encara he de pasar pel confessionari!

Conte surrealista en un Cuarto Oscuro (I)

 

Mai m’hauria d’haver pres aquella pastilla de color verd, però ara ja era massa tard. A més, segur que sense l’ajuda química no hauria estat capaç de vèncer la vergonya i entrar dintre del “Cuarto Oscuro”, aquella llegendària habitació que s’obria en una cantonada de la discoteca, on una imparable successió de nois musculosos sense samarreta en sortia constantment apujant-se els pantalons.

 

Apartant unes suaus cortines de vellut blau em vaig endinsar lentament dins l’obscuritat; poc a poc deixava d’escoltar aquella hipnòtica cançoneta de la pista de ball i un inquietant silenci, que es combinava simbiòticament amb la foscor, em va acabar d’engolir.

 

Quan els meus ulls s’acostumaren a la falta de llum em vaig adonar que estava completament sòl en un llarg i tètric passadís que anava a parar a una porta semioberta de fusta, com d’un armari, on s’hi podia llegir: “Past is a strange place”. 

 

Darrera d’aquell llindar s’obria una immensa estança plena d’infinites estanteries amb teranyines i caixes completament cobertes de pols. La meva insaciable curiositat em va dur a xafardejar el seu contingut: Fulards d’esplai? Ossos d’animals prehistòrics? Un bombo de batería? Apunts mal garabatejats? Posters de Hole? Un vestit de diable? Que cony era tot allò???

 

De sobte un calfred va recorrer de dalt a baix la meva espina dorsal… algú m’observava… vaig girar-me lentament, deixant estar les caixes, per veure una sinuosa silueta a l’altra punta del passadís: era una mena d’Skin Head vestit com d’Indiana Jones, però amb una inquietant armilla fluorescent sobre la jaqueta  i amb una pilota de futbol la mà.  Va obrir lentament la seva bavosa boca i parlant cap endins va xisclar:

 

“La nyonyeria camina amb mi”

 

Això ja era massa! Vaig començar a córrer i a córrer, mentre em notava a punt de sofrir un atac d’ansietat, tombant les ronyosos prestatges i preguntant-me qui cony em manava a mi entrar en aquell maleït lloc quan, sense saber ben bé com, havia anat a parar en mig d’un enorme saló Rococó…

 

                                                      (Continuarà el proper Dijous!!….)

L’Esglesia del Espageti Volador arriba a Espanya.

Fa molt i molt de temps, al meu anterior blog, ja us vaig confessar que jo soc seguidor d’una religió un xic estrambòtica però que ràpidament s’està expandint pel mon: el Pastafarisme, o Esglesia del Espagueti Volador (FSM en anglès).

Aquesta religió, que és la única i veritable, va sorgir las Estats Units com a resposta a la onada d’integrisme cristià que guiats, com no, per la filosofia ultradretana del relativisme, van posar en dubte la Teoria de l’Evolució de els Espècies de Charles Darwin i van demanar que s’ensenyés en igualtat de condicions el Creacionisme (que l’origen de l’espècie humana és un pla de Deu, tal com exposa la Biblia).

A arrel d’això els pastafaris van desenvolupar aqusta nova creença basada en una paròdia irònica del cristianisme: El món i l’home han estat creats per un plat d’espaguetis a la bolonyesa (Flying Spaguetti Monster) i demanen que la seva ideologia, que té la mateixa base científica que el cristianisme, s’ensenyi també a totes les escoles.

Com a bons religiosos son relativistes i creuen que la ciència ens enganya i que en realitat cada cop que un científic fa un experiment, el resultat es manipulat per els espaguetis divins del FSM, i plantegen també la hipòtesi que el calentament global sigui un producte de la dismunució de pirates i corsaris al món, cosa que ha enfurismat de sobremanera al FSM. Els seus 8 manaments, que en realitat son suggerències, recomanen lluitar contra la pobresa, les guerres, les discriminacions de tot tipus, practicar la llibertat sexual, utilitzar el preservatiu i no creure en cap dogma de fè.

I finalment ha arribat al nostre país el pastafarisme! Aquí podeu veure la seva web. I perqué Espanya? Doncs perqué al nostre estat tenim un Concordat milionari amb el Vaticà, una emisora religiosa que vomita odi fanàtic les 24 h del dia, l’assignatura de religió católica s’imparteix en escoles públiques dins del horari escolar… I així doncs, perqué no també el FSM?  Fins i tot han presentat al Minsteri d’Educació una proposta de currículum i de progama per a l’assignaura de pastafarisme que podeu llegir aquí.

Llarga vida al Flying Spaguetti Monster! Crec que és la iniciativa amb més sentit del humor que he vist mai en defensa de la ciència davant un mòn on l’amenaçant auge del fanatisme religiós i les filosofies postmodernes estan posant en un serios perill el progrés racional i social que haviem aconseguit després d’ardues batalles contra els obscurantismes medievals que fins fa poc encara dominaven els designis polítics a casa nostre.