Un xic d’autobombo…

Com aquesta és la meva web i si no ho faig jo, ningú ho farà, el post d’avui és pura auto-propaganda, doncs no passa cada dia que a un el convidin des d’un Ajuntament a fer una conferència sobre un tema que l’apassiona.

Doncs si! Demà Dimecres dia 10 de Septembre estaré realitzant una xerrada a Figuerola del Camp (Alt Camp, prop de Valls) a les 20:00h a la Sala d’actes de la Cooperativa, que versarà sobre “Rituals funeraris a la Prehistòria“. És absolutament gratis i a un nivell de difusió, és a dir, no empraré cap tipus de terminologia científica enrevessada, ni res per l’estil, sinó que serà tot molt amé i entenedor! Si per un casual de la vida esteu a prop i no teniu plans, ja sabeu!

No puc dissimular la passió que em desperta que el misteriós i complexe tema de la mort en les cronologies prehistòriques, d’on no ens ha arribat cap document escrit: tan sols ossos, pedres o ceràmica. Després d’excavar en una cova sepulcral i de visitar els gegantins túmuls de Newgrange i Knowth a Irlanda, cada cop estic més motivat per aquest camp de l’arqueologia i, de fet, m’he apuntat a un interessant curs d’Antropologia Física i Paleopatologies per augmentar els meus coneixements sobre la interpretació dels esquelets humans.

Es increïble la quantitat de coses que ens pot dir una tomba doncs, en el fons, el tractament que fa de la mort una societat no és més que el reflexe de com es troba organitzada la seva vida. Els rituals emprats, les ofrenes, el tipus de sepulcre o el tractament del esquelet son elements diagnòstics que ens reflexen  les pautes  dins l’economia, de les relacions socials, o de l’univers simbòlic i ideològic d’aquells que varen realitzar l’enterrament; no oblidem mai que un ritual funeràri està orientat exclusivament als vius (el mort ja no es pot queixar, el pobre) i a perpetuar les esrtuctures socials vigents en cada moment històric.

A veure que tal va! M’he currat un peaaazo powerpoint amb 50 diapositives, espero que el projector funcioni!!

 

IRISH BLOOD, CATALAN HEART

Ja torno a ser aquí!! Did you miss me?

Després de sobreviure miraculosament a les degudes sobredosis de Guiness, sausages, bread & butter, soup of the day i tonelades de carn greixosa, puc afirmar que Irlanda m’ha encantat! Ha estat un viatge increïble que, em temo, serà força dificil d’oblidar! I quasi us podria confessar que prefereixo la boira, l’insistent xiri-miri i les temperatures de 15º a la enganxosa xafogor barcelonina que m’ha abufetejat tan sols baixar del avió.

Si una cosa m’he adonat és que, en el fons, Irlanda i Catalunya son pobles germans. Ambdues nacions porten a les seves esquenes una història bastant trista, plena de batalles perdudes, invasions, desastres i calamitats, vivint sempre a la ombra del seu veí poderós que no dubta en imposar la seva llengua i bandera. Si bé Irlanda ha aconseguit la independència de quasi tot el seu territori, cal dir que la seva llengua pròpia, el gaèlic o irish, és troba en procés de desaparicció inminent: per molt que l’estat s’obstini en subtitolar-ho tot en ambdós idiomes, en 10 dies tan sols he escoltat a un conductor d’un petit poblet parlar 5 min. en la llengüa del país; mentre que de catalans en trobava a cada racó! Ni a Lisdonbarna, un poblet minúscul on vàrem dormir dues nits, ens vam lliurar d’escoltar a turistes amb accent lleidetà! De fet jo proposaria al govern irlandés que s’oblidés de la seu obsolet idioma d’origen celta i adoptés el català com a pròpi!

I que dir dels seus jaciments! Oh my God! És la veritable Disneylandia de l’Arqueologia! Haurieu d’haver vist la meva cara d’èxtasi davant els 600 gravats prehistòrics als gegantins túmuls funeraris de Newgrange i Knowth, el llibre altmedieval de Kells a la biblioteca del Trinity Collage, els dolmens de Burren o les esglesietes paleocristianes i els fortins celtes d’Innis More, aixó per no parlar de la quantitat de castells i catedrals que trovabem a cada pas! Si mai em quedo al atur, ja sabeu on em podeu buscar! El sou mínim son uns 2.000 euros i la vivenda està igual que aquí, es per pensar-s’ho, no?

La gent irlandesa, ja es un tema a part! A Dublín, possiblement la part més lletja de la illa, estava plena de ionkis, borratxos i mares adolescents. No vaig notar un especial fanatisme catòlic i fins i tot hi han pubs d’ambient, però tenien pinta de ser veritables bunkers armaritzats. Galway, pel contrari, semblava la ciutat més oberta i feliç del univers; sospito que el fet que el 50% dels habitants siguin estudinats d’anglés de menys de 30 anys, hi deu tenir molt a veure!

No us aborriré amb una interminable sessió de paisatges irlandesos, però no he pogut resistir la temptació de penjar una minuscula selecció fotogràfica d’aquesta aventura en els nòrdics paratges celtes!

a

a

a

a

Irish blood, catalan heart
is what I’m made of
there is no one in earth
I’m afraid of