ICV: Entre l’Independentisme Màgic i l’Espanyolisme Apocalíptic

Segon post que dedico a l’Assemblea Nacional d’Iniciativa; si en l’anterior reflexionava sobre la dimensió teòrica de l’ecosocialisme, en aquest aporto apunts sobre un dels temes que hi pot acabar esdevenint dels més pol·lèmics: l’encaix entre Catalunya i Espanya.

Ens trobem en un moment social molt delicat i complexe, on la globalització dels mercats ha destruït els nostres marcs sistèmics, culturals i socioeconòmics, de referència: el nostre veïnat es troba ple de persones migrants d’arreu del món, mentre la nostre indústria ha estat deslocalitzada a indrets on la ma d’obra surt a preu d’esclau i l’especulació financera ha dinamitat la sobirania econòmica dels estats, sumint a l’administració pública en un esclavisme de deute i austericidi.

Això ha dut com a conseqüència una brutal reacció identitària, proteccionista i antiglobalitzadora que s’ha manifestat arreu del món de les més diverses formes: ultradreta a França, islamisme a Sahel, euroescepticisme a Anglaterra o Itàlia, nazisme a Grècia…. o un auge embogit del centralisme a Espanya i de l’independentisme a Catalunya. Es tracta doncs d’una corrent mundial postideològica i antipolítica, que vol organitzar la democràcia en les societats postindustrials en torn als sentiments culturals (especialment d’odi i de rebuig a l’alteritat) i no en un eix esquerra-dreta.

Així doncs ens trobem en mig d’una pinça :

Per una banda tenim l’espanyolisme centralista que proposa eliminar les autonomies com a mesura d’estalvi, que s’aferra a la Constitució com un immutable text dogmàtic, incapaç de fer el menor esforç d’entesa amb Catalunya. Un espanyolisme que va impugnar i retallar l’Estatut votat pels catalans en articles simbòlics i sense transcendència material, tan sols pel plaer d’ofendre gratuïtament la sensibilitat majoritària del Principat. Sempre alerta als udols de la caverna madrilenya, el PP ha trobat en aquest tema la fusta de naufrag al qual agafar-se en mig de tant atur i corrupció que els ofega a les enquestes.

Aquest espanyolisme ranci ven en els seus mitjans de comunicació i propaganda una versió absolutament apocalíptica i tremendista del que succeiria als ciutadans de Catalunya en el cas que decidíssim ser un estat: no podríem pagar jubilacions ni atur, estaríem fora de la UE i del euro, sense poder exportar, alimentant als desnodrits infants amb cartilles de racionament i vivint del tràfic de coure, com a Kosovo.

A l’altre banda de la trinxera hi trobem l’independentisme màgic, liderat per CIU i el seu dòcil soci d’ERC, així com tota una llista interminable d’organitzacions generosament subvencionades per tal de sumir a la població en una hegemonia cultural propicia (Omnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana, Plataforma per la Llengua, Associació de Municipis per la Independència, Cercle Català de Negocis…) i els seus nombrosos mitjans de comunicació catalans, públics i privats sense excepció ni contrapunt crític de cap mena.

Aquest independentisme màgic ven la idea de que la culpa de la crisi no es troba en l’especulació financera, els baixos impostos als mercats, l’evasió fiscal o les polítiques neoliberals aplicades des dels anys 80′s, sinó en la solidaritat fiscal cap a les zones amb més atur de la Península. Així doncs les brutals retallades a l’estat del benestar aplicades per CIU son exclusivament culpa de Madrid, i, per tant, un cop lliures lligaríem els gossos amb llonganisses, brollaria mel de les fonts i viuríem en uns espècie de paradís terrenal sense impostos ni atur i amb un estat del benestar que ni a Finlàndia.

Entenc doncs que Iniciativa s’ha de situar en una perspectiva racional i democratista, rebutjant explicacions basades en voluntarismes idealistes o esfereïdors tremendismes. Mirem el que diuen les enquestes, com el recent Baròmetre del CEO, sobre els votants de la coalició ICV-EUIA:

- La pràctica totalitat dona suport al dret a decidir, com a màxima expressió de radicalitat democràtica per tal de resoldre aquest conflicte.

- El 16% només es sent català, el 40% més català que espanyol i el 33% tan català com espanyol.

- Hi han més federalistes (53%) que independentistes (28%) dins d’ICV-EUiA, però en cas d’una votació en referèndum, es decantarien més pel SI (50%) que pel NO (17%) o l’abstenció (18%).

- El 85% dels votants estan a favor d’un pacte fiscal i que Catalunya recapti tots els seus impostos.

- Es el partit polític que, amb diferència abismal sobre qualsevol altre, els seus votants primen l’eix social per sobre del nacional. El 0,0% de votants ecosocialistes consideraven les relacions Catalunya Espanya com la seva principal preocupació política.

Per preservar la unitat del partit dins la heterogeneïtat de sentiments que hi conviuen tranquil·lament, l’Assemblea haurà de fer exercicis d’equilibrisme, ambigüitat calculada i imaginativa valentia, sense deixar-se pressionar per cap dels dos maximalismes que ja salivegen albirant una guerra ètnica entre l’àrea metropolitana i la Catalunya interior. Es un debat que s’ha de resoldre amb el cap i no amb el fetge, avantposant la democràcia i la cohesió social a les banderes i fronteres, amb tota la tranquil·litat i moderació que requereixi un trencaclosques d’aquesta magnitud.

Sens dubte caldrà rememorar al catalanisme social del vell PSUC, quan va aconseguir socialitzar i cohesionar als treballadors catalans amb als migrants del sud d’Espanya dins les reivindicacions de més autonomia i autogovern per Catalunya, sense supeditar mai el socialisme científic al romanticisme patriòtic, ni la lluita de classes a un enfrontament identitari.

Està clar que  les coses no poden quedar-se com estan i s’ha de dirimir aquest xoc de trens a les urnes, però sense dreceres antidemocràtiques com la Declaració Unilateral d’Independència que reclamen certs sectors de talibans fanàtics, ni consultetes de mentideta il·legals i no vinculants, ni tampoc es poden acceptar xantatges de retallades draconianes a canvi de més barretina. O al menys és el que jo defensaré a l’Assemblea!

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.

Com tapar la Corrupció amb una Bandera (en 5 fàcils passos)

Darrerament han esclatat flagrants casos de corrupció i vergonyosos escàndols que han posat contra les cordes a molts polítics espanyols i catalans. Afortunadament l’erudita burgesia decimonònica va torbar un savi remei casolà tradicional per tal de desviar l’atenció, alienar la població i despitar al personal  estalviant qualsevol dimissió: el victimisme nacionalista. A continuació en farem un ràpid curset accelerat!

Suposem per un moment que tu és un simple regidor d’urbanisme en un poblet imaginari, que anomenarem Matalescanyes, i que en el full parroquial del poble del costat (Vilafàstigs) s’ha publicat que cobres sobresous en negre d’una màfia ucraïnesa a canvi de construir una macrourbanització en mig d’un paratge natural protegit.

Doncs bé, segueix atentament els següents passos:

1) El Màrtir: En un primer moment nega-ho tot, acusa als mitjans que han destapat el cas de ser uns enemics de la pàtria i que t’ataquen a tu com a gran messies de Matalescanyes. Surt al balcó de l’Ajuntament vestit de folklòrica, rodejat de banderoles, amb veu tremolosa i llàgrimes als ulls, acusa a la premsa de Vilafastigs d’ordir un fosc complot contra la llibertat i la identitat nacional matacalanyí.

2) La Cortina de Fum: Els rumors son insistents i comencen a aparèixer algunes proves del teu desfalc. Tranquil! Es el moment de l’il·lusionisme i la prestidigitació. Convoca als teus familiars i amics que organitzin una manifestació per l’alliberament matalacanyí, fes una pomposa declaració pseudohistòrica on es declarin que tots els terrenys de la Comarca pertanyen al teu consistori en funció d’alguna batalla medieval, romana, ibera o, si cal, paleolítica i promet un horitzó de plenitud nacional on brollarà mel de les fonts, es lligaran els gossos amb llonganisses i la corrupció no existirà.

3) La Corrupció son els altres: La teva imputació resulta imminent i les proves que ets un mangant surten cada dia a dotzenes Es hora de passar a l’atac! Porta al Tribunal Constitucional el limit del terme municipal i planteja posar un mur entre els pobles ja que la corrupció es un defecte propi de Vilafàstgs que clarament t’ha contaminat a tu, pobre innocent, per osmosi ambiental.

4) La Corrupció com a acte de sobirania fiscal: Bé, estas imputat i dissimular ja no cola. Es el moment de dir que Vilafàstigs us roba. Aconsegueix que el pregoner municipal difongui que Matalascanyes paga més impostos i rep menys recursos, per tant quan tu defraudaves diners a l’administració pública, en realitat estaves impedint l’espoli fiscal al que es veu sotmesa la teva vil·la des de que els Neandethals d’una cova de Vilafàstigs robaven sílex de les vostres vetes.

5) La Confessió: Ja estas condemnat i sentenciat tot i que, gràcies a un generós indult, has tornat a casa on gaudeixes dels comptes corrents en un paradís fiscal.  Ara pots dir que si, que ets un lladre que vas cobrar en negre i, de pas, et pixes sobre els teus veïns des del campanar. Però ep! Ets un patriota i això no t’ho treu ningú. La teva aureola de gran líder messiànic et rodejarà per sempre. Nomena al teu propi fill com a successor al Ajuntament i a les trames corruptes, que això es vida!!!

Declaració de Sobirania: Un Vodevil divertit i acceptable.

Welcome to the Show:

Com a internacionalista i al·lergic a tota la caspa folklòrica, he de dir que la anomenada “Declaració de Sobirania” que aprova el Parlament de Catalunya d’avui, es tan racional i centrada que m’agrada força. Podeu llegir AQUÍ la declaració Passaré a fer-ne alguns apunts:

1) Cabaret: Els primers paràgrafs son un cabaret de despropòsits una barroera llista de mentides històriques, pretenent lligar l’actual auto-govern de Catalunya amb institucions antidemocràtiques de l’Antic Règim, com les Corts Feudals, que no tenen cap mena de relació amb l’actualitat. Quina mania que tenen els nacionalistes de justificar les seves pretensions amb mites, rondalles i deliris sense cap base científica. Afortunadament aquesta part del text no serveix per res.

2) Cuplé: Gràcies a ICV-EUiA ha desaparegut qualsevol referència a un Estat Català i no hi apareix la paraula “Independència” per enlloc, afortunadament. Es respectarà la pluralitat d’opcions (òbviament això ha d’incloure el federalisme i el confederalisme), es busca garantir la cohesió social, evitant tot etnicisme, es buscarà un diàleg amb l’Estat Espanyol, es treballarà dins el marc legal i sobretot, s’acaba amb el protagonisme del Govern de CIU-ERC, passant la centralitat al Parlament i a la participació ciutadana. Mai podrem estar prou agraïts a Iniciativa i Esquerra Unida el seu treball per aigualir els deliris de Diva que les vedettes CIU i ERC tenien en un principi.

3) Circ: Trobo perfecte que en cap cas s’hagi cedit a les teatrals pretensions circenses, maximalistes i ultranacionalistes de CUP que demanava incloure els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al s.XIII, un neocolonialisme imperialista hilarant i ridícul; doncs s’ha de viure en una dimensió paral·lela per pensar seriosament que hi ha una majoria independentista a Alacant, Perpinyà o Fraga (desconec si també volien incloure en el procés Atenes i Neopàtria, colònies catalanes a la Baixa Edat Mitjana). Per si no fos prou divertida la pallassada també hi volien afegir uns tocs de populisme anti-europeu, en la mateixa línia de David Cameron. S’ha de reconèixer que ens han fet riure una estona, ja que en el fons es tracta d’això!

4) Tragèdia I el millor de tot, sens dubte, es que aquesta resolució, tan limitadeta i insípida com  per recollir el meu suport, ha desbocat una lacrimògena tragèdia dins tres partits: Convergència i Unió a matadegolla llençant-se la bilis per Twitter, el grup parlamentari del PSC a punt de trencar-se i votant en contra d’una declaració tan light que seria perfectament assumible fins i tot per Ciutadans; sectors interns de la CUP, com MDT, desvinculant-se completament de la decisió del partit i el tentacle convergent de l’ANC titllant-los de “frau sagnant a la Nació Catalana”.

5) Vodevil Ni es un text històric, ni canvia res. Un vodevil d’allò més divertit per aquells que ens és absolutament igual si tot això acaba bé o malament! Una opereta que em rellisca completament, a  mi i als milers de persones que tenen problemes molt greus i molt més reals que aquesta pantomima parlamentaria, una astracanada identitària per passar l’estona, sense cap transcendència en la realitat, més enllà dels sentiments i els titulars. Al menys s’agraeix que donin un xic d’alegria i emoció a l’actualitat.

Endavant i que continuï la festa!

Que ha passat en els darrers 5 processos d’Independència en el Món?

Ara que sembla que ja tenim en marxa un pressumpte procés de  sobirania a Catalunya, amb una possible data de 2014, he pensat que estaria bé donar un cop d’ull a com s’han desenvolupat històricament els darrers cinc processos d’independència arreu del planeta, quins obstacles han trobat, quants morts han deixat pel camí i quines conseqüències ha tingut per la seva economia. Evidentment cada situació es molt particular i resultaria una folla quimera establir analogies amb Catalunya i, en cap cas, es la intenció d’aquest article, que tan sols pretén realitzar un mer repas històric.

República de Palau (independent des de l’1 d’Octubre de 1994)

Petit estat insular format per 300 illes d’origen volcànic prop de Filipines. Formava part de l’Imperi Nipó, amb el qual es va desenvolupar industrialment fins a finals de la II Guerra Mundial, quan passa a estar sota tutela de la ONU i administrada pels EUA. Van escollir en referèndum ser independents l’any 1981, iniciant les negociacions amb els nord-americans, que van durar 14 anys. El principal escull era si els vaixells americans amb armes nuclears podien atracar als ports de Palau o no. Finalment van signar un Tractat de Lliure Associació entre ambdós estats, acceptant que Palau fos el primer país anti-nuclear del món en la seva Constitució.

Poc després de la seva independència, l’any 1996, es va ensorrar el pont Koror-Babeldaob, deixant a la capital aïllada de la resta del país. La majoria de la població va sofrir mancances d’aigua, energia o telecomunicacions i, finalment, van demanar al Japó 25 milions de dòlars per construir un nou pont. Palau va tornar a ser polèmica l’any 2009 quan va rebre 200 milions de dòlars per part del govern dels EUA a canvi que l’estat insular acollís a 17 presoners de Guantànamo.

República Democràtica de Timor Oriental (independent des del 20 de Maig de 2002)

El primer país del segle XXI es troba al sud-est d’Àsia i ocupa la meitat de l’illa de Timor. Colònia portuguesa des del s.XVI es va independitzar per primer cop el 1975 aprofitant la revolució dels clavells, però va ser ràpidament envaïda per Indonèsia, fet condemnat per la ONU. Indonèsia va perpetrar un veritable genocidi a la illa, emprant Napalm en bombardejos massius contra els poblets resistents a la invasió.

La causa independentista es va començar a expressar en movilitzacions ciutadanes a finals dels anys 90′s i finalment Portugal i Indonèsia van pactar celebrar una consulta sobre la seva autodetermincació, supervisada per la ONU. Tot i el terror escampat per milícies de l’exèrcit indonesi, el 98% va anar a les urnes i el 78,5% va donar suport a la independència, fet que va desencadenar una matança per part dels militars incontrolats al conèixer els resultats.

L’any 2006, poc després d’assolir l’estat propi, esclata una rebel·lió interna contra el nou govern, amb desercions militars, pillatge i assassinats; va ser necessària la intervenció militar de forces internacionals per provocar la dimissió del govern i la convocatòria de noves eleccions.

República de Montenegro (independent des del Juny de 2006)

El desmembrament de la República Socialista de Iugoslàvia a partir de 1992 va acabar desembocant en un conflicte bèl·lic entre les diferents parts i regions del país: Sèrbia-Montenegro, Croàcia, Kosovo i Bòsnia, deixant pel camí a milers de morts, neteges ètniques violacions en massa i genocidis investigats pel Tribunal Penal Internacional. Montenegro el 2002 acaba sent la única regió que encara forma part del mateix estat de Sèrbia, però aquesta unió tan sols dura 4 anys.

El 2006 es realitza un referèndum per a la independència, amb un 55% de vots a favor i finalment el Parlament en proclama l’estat propi mesos després, sent reconegut per la mateixa Sèrbia i la ONU. El 2010 el Consell Europeu va acceptar la seva sol·licitud a ser un “candidat oficial” per entrar a la UE.

Montenegro actualment és un dels països més pobres d’Europa, amb una renda per capita de 3.800 dòlars i una pobresa extrema del 16%. El seu creixement econòmic anterior a la separació era del 4,4 i actualment és del 2,5% del PIB, tot i que just després de la seva independència va viure un efímer “boom” turístic que el va dur a créixer un 10,5% el 2008, però la crisi internacional ha afectat a la seva producció d’alumini produint el tancament de molta indústria metal·lúrgica.

República de Kosovo (independent des del 17 de Febrer de 2008)

Després d’una cruenta Guerra amb Sèrbia amb assassinats massius (s’han exhumat més de 2.000 cosos en foses comunes, per part del Tribunal Penal Internacional), una intervenció de la OTAN amb uns bombardejos que van deixar 300.000 morts, i un èxode de 848.000 refugiats, Kosovo passa a ser un territori administrat i controlat per forces de la ONU.

Durant aquests anys de control militar de la ONU es segueixen produint atacs venjatius per part de la població albano-kosovar, produint un nou èxode, aquest cop dels serbis, amb més de 65.000 desplaçats. Progressivament la ONU va retornant l’autonomia introduint institucions d’autogovern i a partir de 2004 es convoquen eleccions legislatives i executives. La ONU, amb un suport total dels EUA i Regne Unit, va plantejar la independència d’aquesta regió el 2008, sent vetada per Rússia i finalment es va proclamar de forma unilateral pel seu Parlament. Encara hi han nombrosos països, com Espanya, que no el reconeixen com a estat.

Kosovo és la regió més pobre d’Europa amb diferència abismal, la seva renda per capita son tan sols 1.500 dòlars, patint mancances d’energia i una economia submergida brutal dedicada al contraban de gasolina, tabac o ciment. La mateixa ONU va alertar el 2010 sobre el creixement incontrolat de les màfies internacionals i el mateix Governador del Banc Central de Kosovo va ser detingut recentment per corrupció, blanqueig de diner i evasió fiscal. Actualment es considera Kosovo com un “Estat Fallit” o “Narcoestat”.

República de Sudan del Sud (independent des del 9 de Juliol de 2011)

Després de ser una colònia belga i anglesa, acaba formant un únic estat amb Sudan el 1955, després de la descolonització africana., fet que genera una Primera Guerra Civil per motius ètnics i religiosos aquell mateix any entre el sud i el nord, que no acabarà fins el 1972 amb un protocol de Pau a Adis Abeba, que dona autonomia al Sud. A finals dels anys 80′s, el govern de Yaafar al-Numeiry proclama l’estat islàmic i la sharia, provocant una Segona Guerra Civil.

Aquest nou conflicte bèl·lic acaba el 2005 amb el restabliment de l’autonomia al Sud i la celebració d’un referèndum l’any 2011 que dona una  victòria al SI amb el 98,83% de vots, sent acceptada pel Govern del Nord.

La independència, però, ha desencadenat nous conflictes ètnics i tribals entre grups del sud, així com onades de violència contra la població civil. Actualment 80.000 persones viuen en camps de refugiats; l’aigua potable és molt escassa i la majoria de la seva població es víctima de la malària, la diarrea o la desnutrició; la mortalitat infantil es de 2,8 morts per 10.000 nens al dia, superant així l’índex d’emergència humanitària (situat en 2/10.000).

Operació Cortina de Fum (Acte II): Continua la Farsa Convergent

Avui ha estat un dia en el qual he sentit molta vergonya de tindre una Vedette borratxa i egòlatra amb aires de cabdill populista de President mentre el tentacle convergent anomenat “ANC”, una pseudo-assemblea creada i teledirigida dels despatxos de la Generalitat a imatge i semblança del Tea Party nordamericà,  ha perpetrat un altre acte del seu previsible guió d’aquesta patètica farsa tragicòmica amb la que Tv3 i 8Tv amenitzen la seva programació 24H/dia.

Després de la ridícula pantomima de Núria de Gispert abraçant Vila d’Abadal al Parlament, avui ens hem trobat amb una dantesca orgia de caspa barretinaire, més pròpia d’una representació amateur dels Pastorets en un teatre escolar, que no  d’un país democràtic, amb l’ANC cridant a aplaudir el President que ha dinamitat l’Estat del Benestar, com un Messies Salva-pàtries i mulla-calces, amb el lema descarat “Tots amb el President“, per si quedava algun dubte.

Com pot ser que algú que tingui ulls a la cara encara no pugui veure que això no és més que una mera operació de màrqueting pre-electoral?

Independència? No hi tinc res en contra, fem un referèndum i escollim si ho preferim al federalisme, o no; però aquí estem parlant d’eleccions al Parlament, del que es tracta es que la dreta neoliberal tingui majoria absoluta per tal d’aprovar pressupostos i privatitzar el que trobi al seu pas. Com més besties siguin les retallades més gran serà el sarau per tapar-les. L’únic dret a decidir que té CIU en ment es quin color volem el color de la cortina de fum amb que s’estan tapant l’Holocaust social.

L’ANC organitza aquesta pre-campanya de CIU, per tal de convertir aquests comicis en un plebiscit messiànic, aprofitant la demagògia antipolítica i la crisi dels partits i les ideologies socials per substituir-la per un cabdillisme populista tipus Berlusconi o Putin.  L’argument que imperarà d’aquí a les urnes serà que si no votes a Mas ets un traïdor a la pàtria, ja que Catalunya i l’Artur és el mateix, confonent líder i país, com en qualsevol règim personalista.

En fi, continuarà…

30 Dubtes sobre l’Independència de Catalunya

Estimats amics independentistes:

No calia un sarau tan gran! Us podíeu estalviar marxes de torxes nocturnes, banderes gegants, referèndums de mentideta, marxes a Montserrat, macro-manis liderades per consellers de dretes, publireportatges a TV3 de Núria de Gispert i  altres performances varies. Que si, que us queden precioses i ningú ho nega!

Però si el que desitgeu es que una persona progressista, pragmàtica, racional, de mentalitat científica, amb fòbia als identitarismes ètnics i excloents i extremadament materialista com jo pugi al vostre carro, en comptes de titllar-me de traïdor a la pàtria us podríeu molestar en detallar-me exactament com serà la Catalunya independent, per tal de que jo em pugui pronunciar sobre si m’interessa viure en aquest país o si, pel contrari, em vaig exiliant ja a Marinaleda.

No em val l’independentisme asèptic i apolític d’ERC, SI i CIU de “primer independència i després ja veurem” que no estic jo per anar regalant xecs en blanc a un Govern corrupte i neoliberal. Així que em feu el favor de respondre aquestes qüestions de forma raonada, justificada i comprensible o, pel contrari, seguiré pensant que tot plegat no ha estat més que una desfermada orgia d’identitarisme folklòric davant de la crisi global per tal de tapar les retallades.

Ja no em fico en lleis molt específiques, ja que això dependria del Govern de torn, sinó en aspectes purament constitucionals, sobre  l’estructura de l’estat en si i del procés independentista com a tal:

UNA CATALUNYA INDEPENDENT….

1) tindria un sistema econòmic neoliberal, socialdemòcrata, socialista o feixista?

2) tindria un règim polític parlamentari o presidencialista?

3) seria una monarquia o una república?

4) estaria dintre de la UE? En cas afirmatiu: com s’aconseguiria que Espanya n’aprovés l’entrada (condició sinequanon) ?

5) estaria dintre de l’euro? En cas negatiu: quina seria la moneda alternativa i quin cost tindria pels nostres estalvis el canvi de moneda? I per l’economia en general?

6) estaria dintre de l’OTAN?

7) tindria un exèrcit propi? com es pagaria?

8) estaria dintre del Tractat de Shenguen? que passaria amb les fronteres amb Espanya? donaria la nacionalitat a tots els nouvinguts que ja viuen a Catalunya, tot i que avui no tinguin papers?

9) en cas que algun ciutadà ho desitgés podria mantenir la doble nacionalitat amb Espanya?

10) tindria el català com a única llengua oficial? s’ensenyaria castellà a l’escola?

11) que faria amb les infraestructures que comparteix inexorablement amb la Península (AVE, RENFE i Autopistes)?

12) acomiadaria als funcionaris de l’estat espanyol que treballen a Catalunya? Com els hi pagaria el sou?

13) pagaria les pensions als jubilats? D’on trauria els diners, tenint en compte que els fons son a Espanya i que no tenim un duro?

14) pagaria als aturats i a les persones que cobren els 400 euros?D’on trauria els diners, tenint en compte que els fons son a Espanya i que no tenim un duro?

15) assumiria part del deute públic de l’estat Espanyol? com pagaria el seu deute propi?

16) acceptaria que es convoqués un referèndum per a la federació o con-federació amb Espanya?

17) acceptaria un règim democràtic més participatiu amb democràcia directa o seguiria sent estrictament representatiu?

18) tindria una llei electoral equitativa o mantindria la Llei d’Hont que sobre-representa les zones rurals sobre els urbanes?

19) mantindria el dret a la propietat per sobre del de l’habitatge?

20) retornaria els diners del Rescat que acaba de demanar a Espanya o faria un simpa?

21) mantindria l’obligació constitucional de dèficit zero i de primar pagar els deutes als mercats per sobre de l’Estat del Benestar?

22) mantindria el Concordat amb el Vaticà?

23) seria un estat laic, religiós, aconfessional o ateu?

25) obriria ambaixades a tots els països del món? amb quins diners? que passaria amb els ciutadans catalans d’arreu del món que visquessin en països on encara no hi hagués una ambaixada catalana?

26) mantindria els convenis col·lectius i drets dels treballadors adquirits dins l’estat espanyol? i les reformes laborals?

27) les lleis espanyoles seguirien vigents? hi hauria un buit legal? com afectaria als processos judicials en marxa?

28) tindria serveis secrets policials o militars, rollo CNI? i Audiència Nacional? aplicaríem la llei Antiterrorista? existiria l’Habeas Corpus?

29) tindria un sistema fiscal tipu Andorra (sense impostos ni serveis públics) o de tipus nord-europeu (alts impostos a rics i Estat del Benestar fort) ? Concretament: que passaria amb IVA i IRPF?

30) tindria partits nacionalistes? o es dissoldrien en un eix ideològic normal esquerra-dreta?

Doncs res, quan m’hagueu contestat jo decideixo si per aquest viatge calien tantes alforges o “virgencita que me quede como estoy”!

Llir entre Cards: el meu complexe d’Ovella Negre

Sempre m’ha donat la sensació de tenir bastant poc a veure amb la immensa majoria de gent que em rodeja, sentint-me  un “Llir entre cards” com afirmaria Ausiàs March, o suportant la meva singularitat glamurosa en un gris oceà de vulgaritat i xusma. Avui us detallaré l’origen d’aquest Complexe d’Ovella Negre

Ja a l’escola, des de ben petit, a l’hora del pati jugava a rol o simplement em quedava xerrant o llegint mentre la implacable Dictadura del Futbol ordenava a la resta dels meus companys a malgastar els seus descansos donant copets a una pilota, en un ritual que marcava la jerarquia de Mascles Alfa dins el col·legi. I clar, aquells que ens negàvem a participar en aquella absurda i monotemàtica pèrdua de temps érem poc menys que els paries socials. Anys més tard descobriria com aquell opi futbolístic tenia alienat al 99% de la població, però això és una altre història…

A l’adolescència creia que el divorci amb la societat era inevitable i que s’obria davant meu un Abisme amb tots i cada un dels habitants del Planeta, doncs estava convençut que era la única persona homosexual que habitava la Via Làctia; aquesta inseguretat i temor va ser emprat per “la Massa” per convertir aquells anys en un infern de bullyng, assetjament i violència constant, on ser skin head nazi i escoltar màquina era la moda omnipresent.

Afortunadament per la meva existència en poc temps em vaig adornar que no, que no era l’únic gai del món, ni la única persona que preferia el rol al futbol i que fins i tot hi havien altres joves que llegien llibres per voluntat pròpia. Coneixent amics cada cop més singulars i estranys, vaig començar a explorar indrets inhòspits a la vulgaritat, on cada racó era una aventura amb infinits matisos que escapaven al gris de l’aborregament social: Cases Okupes, Clubs de Rol, discoteques d’ambient, concerts de punk sinistre, excursionisme, espectacles de transvestits, cooperació internacional, esplais, colles de diables…

La Universitat em va reconciliar definitivament amb el món: allí el ramat de xaiets garrulos brillava per la seva absència, ser gai estava a l’ordre del dia, tothom llegia i moltíssim i les carreres de lletres eren un terreny abonat al freakisme intel·lectual fins a extrems un xic malaltissos.Vaig descobrir a Marx, així com les teories feministes i materialistes, vivint alegrement  rodejat de hippies dins una artificial bombolla de felicitat juvenil.

Però clar, de tornada a casa des de la UAB o des dels jaciments on feia pràctiques em trobava amb llistes d’èxits musicals plenes de caspa hortèrrima, de hooligans futbolers celebrant el seu analfabetisme o aclaparadores victòries de la dreta nacionalista (espanyola o catalana, que de púrria a cada casa en tenen), que em recordaven que La Massa seguia allí, simplement era jo que havia fugit d’ella.

Suposo que és per això que em fan tanta por les masses enfurismades i el populisme incendiari, o tinc aquesta aversió als dogmes i a les ideologies totalitàries i uniformitzadores (del signe que siguin). No necessito cap veritat absoluta que em guii cap a la llum, ni cap bandera que m’aniquili com a individu dins una pàtria sense espai per a la llibertat. Prefereixo pensar per mi mateix, com he fet sempre, gràcies!

La Història NO és una suma de biografies

Durant el franquisme la Història es plantejava com una mera successió de biografies de personatges il·lustres: llistes de Reis Gots, hagiografies de Sants, vides de Reis o gestes de celebèrrims militars; sempre homes, per descomptat. El curs d’una civilització estaria marcat, doncs, per la mera voluntat d’herois destacats que sobresurten del ramat per guiar al poble com a xaiets dòcils en el fosc esdevenir dels temps. Una concepció de la realitat social similar a la d’una caserna militar: patriarcal, individualista i que veu en la força bruta com a únic motor de canvi i evolució.

Avui dia, afortunadament, la Història és considerada de forma unànime com una Ciència Social, es a dir, el seu objecte d’estudi és la societat, com a ens indivisible i des d’una perspectiva objectiva, racional i empírica. De la mateixa forma que ningú entendria que la demografia estudiessin tan sols la natalitat o la mortalitat de personatges distingits, fer-ho en la Història és igual d’absurd.

Això no vol dir que, en algunes ocasions, calgui prestar alguna atenció a certs personatges que han tingut tan poder acumulat com per determinar o condicionar les causes econòmiques, culturals i polítiques de tota una societat. Per exemple: al estudiar el nazisme hem de fer esment obligatòriament a Adolf Hitler i la seva trajectòria, però no resulta suficient, ni molt menys, per entendre la globalitat del fenomen; cal tenir en compte la situació de postguerra d’Alemanya, el seu context econòmic després del crack del 29, així com la seva conjuntura política i cultural.

Un defecte més que tenen els casposos nacionalistes i patriotismes variats és la necessitat imperiosa de  venerar Messies i Herois de la Pàtria a qui posar flors en dates destacades, tergiversant o amagant qualsevol defecte que pugui tacar aquesta immaculada icona en qui projectar els seus complexes d’inferioritat actuals. Una prova més de la incompatibilitat absoluta de tot sentimentalisme identitari amb el materialisme històric i el rigor científic.

Escrutar en els detalles morbosos de la vida privada de sers determinats, pot tenir la seva gràcia o interès com a entreteniment. Confesso que, com a fan histèrica que soc, podria recitar de memòria les biografies de Bowie, Courtney Love, Morrissey, Madonna, Alaska o Kurt Cobain, però mai se’m passaria pel cap considerar aquest hobbie del menor interès acadèmic.

Igual és que jo, al ser especialista en Prehistòria, estic acostumat a investigar cronologies remotes de les quals no ens ha quedat cap nom propi, unes societats caçadores o agricultores,  sense jerarquies més enllà de l’edat i l’experiència adquirida. Clar que, als fans de la historiografia arcaica, patriotera, casposa i militar, no els hi deu fer gaire gràcia saber que una societat sense explotació ni lideratges va existir durant quatre milions d’anys…

Adeu Josep Ramoneda

Que la dreta convergent odia la intel·lectualitat i la modernitat no ens ve de nou. La seva obsoleta visió de la cultura casposa, carrinclona i trabucaire els fa desconfiar de totes les novetats artístiques i estètiques que no duen una barretina i un sarró a sobre. Els seus perjudicis obscurantistes, lligats a les tenebres medievals i a les supersticions cristianes els han dut a veure qualsevol mostra de pensament revolucionari i trencador com un acte de bruixeria.

Per tant era del tot previsible que el govern municipal d’aquest entranyable iaio, anomenat Xavier Trias, que compta amb el suport mesell i servil tan del PP com de la ERC del mafiós Laporta, acabaria amb qualsevol mostra d’avantguardisme o discurs crític i d’això el millor exponent era Josep Ramoneda, director del CCCB, periodista a El País i la SER i un dels grans pensadors que té avui dia Catalunya, a qui finalment han fet fora. Encara com ha durat tant!

Per sempre recordaré a Ramoneda presentant els genials cicles de conferències de professors universitaris vinguts d’arreu del planeta, per parlar sobre la dona a Iran, el relativisme cultural, el postmodernisme queer, l’avenç de islamofòbia, les mentides a la demografia o el feminisme hindú, entre molts altres.

El seu substitut és un mediocre i pusil·lànime periodista de La Vanguardia, El Mundo, l’Avui i RAC1, anomenat Francesc Marc-Àlvaro, la obra literària més important del qual du per títol “Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors“ (2003); amb prou feines el deuen conèixer a casa seva a l’hora de sopar. Encara hem de donar gràcies que no ens hagin col·locat a la Rahola o el Cuní.

A que és dedicarà ara el CCCB? De ben segur esdevindrà una barraqueta de festa major on faran fòrums sionistes, exposicions de puntes de coixí, concursos de menjar calçots o eleccions de pubilles, per poc més dona la visió cultural de CIU. I no tinc cap mena de dubte que el BAM o el Sónar van de camí a esdevindre una cantada de caramelles, sinó al temps!