Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934- DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936- UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937- DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997- DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

Alló que la premsa no ha explicat de la X Assemblea Nacional d’ICV

La dictadura mediàtica convergent, que domina i controla quasi tots els mitjans de comunicació en llengua catalana, ha venut una imatge absolutament esbiaixada, desdibuixada i distorsionada de la X Assemblea Nacional d’ICV. Qualsevol que llegeixi els titulars o vegi les noticies pensarà que ens hem passat tres dies parlant de la pàtria i la independència, quan resulta que aquest tema no ha durat ni un 1% del espai, no ha donat lloc a gaire crispació, hem dit el mateix que hem dit sempre (dret a decidir, punt de trobada entre federalistes i independentistes i quan sapiguem la consulta ja veurem que fem, crear un grup de treball per proposar una pregunta a la consulta, rebutjant independentisme màgic i tot identitarisme excloent) .

L’Assemblea s’ha realitzat a Viladecans per reivindicar la victòria sobre Eurovegas i Sheldon Adelson, així com el Baix Llobregat, el territori on més va punxar CIU a les darreres autonòmiques, demostrant que allí més que enlloc “Catalonia is not CIU“. I, tot i que tan sols ha durat tres dies, ha estat el fruit del treball de debats i fòrums oberts amb militants i ciutadans de més d’un any.

Aquests han estat els veritables punts on s’ha centrat el debat ideològic:

- Activisme: L’assemblea va començar amb una trobada oberta d’Herrera i Camats amb activistes dels moviments socials de tota mena. Allí es van posar en comú moltes experiències, explicant que cal anar a aquest espais de lluita amb la cara ben alta i al costat, sense ser avantguarda ni instrumentalitzar res, com fan altres.

- Valoració del Tripartit: Diferents intervencions van reivindicar les grans conquestes socials del Govern d’Entesa (tan de bo tinguéssim encara la Llei d’Expropiació de Pisos Buits!!)però també en va assenyalar les seves mancances, diferenciant entre tenir el govern i tenir el poder, la falta de relat comú o la impossibilitat de derrotar l’hegemonia mediàtica convergent. També es va afrontar la tensió interna que va provocar la gestió d’Interior.

-Comiat a Joan Saura: Saura s’acomiada definitivament com a President del partit i, tot i els seus errors que jo vaig ser el primer en criticar en el seu dia, es indubtable que ha estat l’artífex de la reunificació de l’esquerra, que va agafar un partit amb 5 diputats i el deixa amb 13 i que sense el seu esforç mai hauria estat possible desnonar a CIU de la Generalitat. Podeu veure aquí el vídeo d’homenatge que se li va fer

- Assemblearisme: Les Assemblees Nacionals han de estar composades per delegats de cada agrupació territorial i sectorial (com ara), o per tots els militants que ho desitgin? El vot a les comissions va ser molt generacional (com més joves més assemblearis) i finalment es va transaccionar amb una formula mixta: hi hauran delegats però tots els militants hi podran participar i votar tots els òrgans de direcció. També s’ha aprovat fer una Convenció Nacional cada 2 anys, que seria com una Assemblea però sense renovació de càrrecs, a menys que es rebutgi l’informe de gestió.

- Limitació de càrrecs i sous: No es podran acumular càrrecs a temps complert, amb excepcions justificades per pobles molt petits i es crea un grup de treball per establir un límit clar als sous dels càrrecs institucionals que haurà de presentar les conclusions en 3 mesos.

- Abandó de l’Euro?: Després de molt debat es va acordar que la nostre posició d’entrada seria la mateixa que Syriza (renegociar l’impagament del deute dins la UE i l’euro), però no es descarta haver de sortir en un futur i s’emplaça a fer un grup de treball per valorar les conseqüències de fer-ho.

- Anticapitalisme: Hi va haver cert debat sobre si volem una alternativa al neoliberalisme o al sistema capitalista en si, guanyant aquesta segona opció; tot i aprovar una resolució a favor de l’Economia  del Bé Comú, que planteja un model de capitalisme social alternatiu, però també molt interessant.

- Més coalició:En tot moment s’ha llençat un missatge d’unitat a EUiA, amb records cap a Miralles, intervencions de Nuet, de la direcció nacional d’IU i de l’ex-coordinador Llamazares (el més aplaudit) i coincidint amb la voluntat d’obrir la coalició a altres formacions. També s’ha convidat, però, a Equo, al Partit Verd Europeu i a Compromís, llençant un missatge d’unitat cap a les dues parts.

- Decreixement vs Keynesianisme: Com ja vaig anunciar aquest ha estat un dels debats més pol·lèmics, arran d’una resolució molt favorable al decreixement que ha aixecat suspicàcies entre feministes i sindicalistes, especialment per la idea de repartir el treball fent jornades partides, que es veu com un empobriment i amb el risc que siguin només les dones qui  ho duguin a terme.

- Procés Constituent: Arcadi Oliveres va intervindre al Plenari final, pujant a l’escenari de forma espontània (ningú tenia clar si realment estava convidat a parlar) i llençant una invitació a ICV a sumar-se a la seva proposta de candidatura unitària de l’esquerra amb el missatge de “Vosaltres i nosaltres som el mateix, doncs hem estat companys en totes les lluites” i acabant amb una aclaparadora ovació. Aquest també ha estat el missatge principal llençat per Herrera i Camats en el discurs de Cloenda. Tot i això, uns que porten la paraula “unitat” a les seves sigles son els únics que han declinat enviar delegació alguna a l’Assemblea, tot i estar convidats; comencem, doncs, amb mal peu.

-Unitat contra el Feixisme i el Racisme: Tant al document polític, com a les resolucions o al discurs final de Camats es va llençar un contundent missatge contra el racisme i la ultradreta, donant ple suport a UCFR i demanant el tancament de tots els Centres d’Internament d’Estrangers o la plena ciutadania per les persones migrants.

-Moviments Socials convidats: Després de les ja clàssiques intervencions dels sindicats de classe hem pogut escoltar als representants d’Aturem el Fracking, Aigua es Vida, Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE), així com la Comissió Promotora de la ILP per la Renta Garantida de Ciutadania que va aixecar grans aplaudiments per la seva contundència dialèctica. Als debats previs d’alguna localitat, com a l’Hospitalet, també ha participat la PAH

-Intervencions d’altres partits: L’Assemblea ha comptat amb intervencions dels representants de EUiA i IU, Syriza (Grecia), Sinistra Ecologia Liberta (Itàlia), el Partit Verd Europeu, Equo, Compromís (València), Iniciativa Verds (Mallorca), Izquierda Abierta, Nueva Canaria (Canàries), Primavera Andaluza (Andalusia) el Partit dels Treballadors (Brasil), Alianza País (Equador), Frente Amplio (Uruguay),  Alternativa Galega d’Esquerda (Galícia), Aralar (Euskadi) i Chunta Aragonesista (Aragó).

Us deixo amb el vídeo de l’Assemblea, a veure si m’hi trobeu!

PD: Podeu llegir altres cròniques alternatives i blocaires de l’Assemblea AQUÍ i AQUÍ

Keynesianisme vs Decreixement

Quina és la millor forma de sortir de l’atur endèmic que assola el Sud d’Europa: impulsant el consum o repartint el treball? Ha de créixer l’economia o hem arribat al topall que ens permet el medi i l’únic que podem fer és redistribuir la riquesa?  Aquest és el debat que hauria de tenir centrada a tota l’esquerra, en comptes d’estar pensant en xuminades barretinaires i insolidàries sobiranies.

Afortunadament a ICV, partit que sempre ha estat motor del pensament intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, aquest cap de setmana tenim una Assemblea Nacional i, pel que s’ha vist al debat previ de les esmenes aquesta, i no cap altre, serà la discussió que centrarà el cap de setmana.

Anem a repassar les diferències entre ambdós marcs teòrics:

Keynesianisme: Teoria ideada per Jonh Maynard Keynes i aplicada amb èxit als EUA per sortir de la crisi dels anys 30′s mitjançant el pla conegut com a New Deal. A grans trets aquest marc econòmic creu que l’estat ha de impulsar l’economia i intervindre i regular els mercats; s’han de donar subvencions, ajudes i crear organismes públics que impulsin l’Estat del Benestar. Per combatre l’atur la New Deal va crear milers de llocs de treball, finançats amb Bons del Tresor, per tal de fer coses per la societat (construcció de preses hidroelèctriques, guardes forestals..) Es a dir: just el contrari  del que plantegen les polítiques d’austeritat neoliberal aplicades fins ara.

Part Positiva: Ja s’ha dut a terme i funciona. Al tenir treball la gent augmenta el consum i això regenera tota l’economia creant més feina i inversió; tots els governs d’Occident (inclús els de dretes i algunes dictadures) van aplicar aquestes receptes entre 1945 i els anys 80′s i no es van atrevir a tornar als models liberals de lliure mercat fins a l’arribada de Tatcher i Reagan. Al ser un model molt conegut resulta fàcil de vendre electoralment; de fet es la solució que tots els partits d’esquerres parlamentaris solen plantejar per sortir de la crisi.

Part Negativa: Es necessari que l’estat augmenti el seu deute públic, impensable per la Troika que és qui ens dona els diners; o bè fer una reforma fiscal molt profunda. Per altre banda ens trobem amb els límits físics del medi: fins a on pot seguir creixent el nostre consum? I en quins sectors podem generar un creixement tal com per donar feina a 5 milions de persones?

Decreixement: Aquesta idea popularitzada per Sergei Latouche, sorgeix d’un ecologisme radical que planteja que els recursos minerals i energètics estan arribant el seu esgotament i que el creixement embogit del primer mon està destruint la fauna i la flora. Per tant, en comptes d’impulsar el consumisme, per tal de solucionar la crisi el que hauria de fer l’Estat es repartir el treball i la riquesa que ja hi ha: reduint jornades i hores (aixi com els salaris), amb processos productius més locals i menys globals ,que requereixin de menys energia, i una fiscalitat progressiva que permetés  treure diners dels rics per complementar les rendes baixes i cobrir els benestar.

Part Positiva: No cal endeutar-se, és molt més barat que el keynesianisme i permetria crear milers de llocs de treball en poc temps (això si, de mitja jornada o menys i reduint-la als que la tenen completa). L’estat s’estalviaria molts diners per l’atur i molta gent tornaria al mercat laboral. Ens permetria reduir la nostre petjada de carboni al medi i tothom tindria molt més temps pel seu temps lliure i conciliar amb la família.

Part Negativa: Com redimonis convèncer a la gent que gasti menys i que potser no cal que tingui televisors de plasma i dos cotxes? O que s’acceptin reduccions de sou i de jornada per tal que tots puguem treballar? No serien els sindicats els primers a oposar-s’hi? A més no s’ha provat mai: com sabem que en realitat la praxi d’aquest model no acaba creant encara més crisi i atur, ja que al disminuir el consum disminuiria la producció?

Els documents de l’Assemblea Nacional d’ICV han volgut trobar un equilibri parlant de “Prosperitat Compartida“, que vindria a ser una síntesi entre les dues postures; però em temo que això haurà provocat esmenes pels dos cantons que haurem de resoldre aquest cap de setmana.

Si us interessa el debat us animo a seguir el blog del grup de Decreixement d’ICV

ICV: Entre l’Independentisme Màgic i l’Espanyolisme Apocalíptic

Segon post que dedico a l’Assemblea Nacional d’Iniciativa; si en l’anterior reflexionava sobre la dimensió teòrica de l’ecosocialisme, en aquest aporto apunts sobre un dels temes que hi pot acabar esdevenint dels més pol·lèmics: l’encaix entre Catalunya i Espanya.

Ens trobem en un moment social molt delicat i complexe, on la globalització dels mercats ha destruït els nostres marcs sistèmics, culturals i socioeconòmics, de referència: el nostre veïnat es troba ple de persones migrants d’arreu del món, mentre la nostre indústria ha estat deslocalitzada a indrets on la ma d’obra surt a preu d’esclau i l’especulació financera ha dinamitat la sobirania econòmica dels estats, sumint a l’administració pública en un esclavisme de deute i austericidi.

Això ha dut com a conseqüència una brutal reacció identitària, proteccionista i antiglobalitzadora que s’ha manifestat arreu del món de les més diverses formes: ultradreta a França, islamisme a Sahel, euroescepticisme a Anglaterra o Itàlia, nazisme a Grècia…. o un auge embogit del centralisme a Espanya i de l’independentisme a Catalunya. Es tracta doncs d’una corrent mundial postideològica i antipolítica, que vol organitzar la democràcia en les societats postindustrials en torn als sentiments culturals (especialment d’odi i de rebuig a l’alteritat) i no en un eix esquerra-dreta.

Així doncs ens trobem en mig d’una pinça :

Per una banda tenim l’espanyolisme centralista que proposa eliminar les autonomies com a mesura d’estalvi, que s’aferra a la Constitució com un immutable text dogmàtic, incapaç de fer el menor esforç d’entesa amb Catalunya. Un espanyolisme que va impugnar i retallar l’Estatut votat pels catalans en articles simbòlics i sense transcendència material, tan sols pel plaer d’ofendre gratuïtament la sensibilitat majoritària del Principat. Sempre alerta als udols de la caverna madrilenya, el PP ha trobat en aquest tema la fusta de naufrag al qual agafar-se en mig de tant atur i corrupció que els ofega a les enquestes.

Aquest espanyolisme ranci ven en els seus mitjans de comunicació i propaganda una versió absolutament apocalíptica i tremendista del que succeiria als ciutadans de Catalunya en el cas que decidíssim ser un estat: no podríem pagar jubilacions ni atur, estaríem fora de la UE i del euro, sense poder exportar, alimentant als desnodrits infants amb cartilles de racionament i vivint del tràfic de coure, com a Kosovo.

A l’altre banda de la trinxera hi trobem l’independentisme màgic, liderat per CIU i el seu dòcil soci d’ERC, així com tota una llista interminable d’organitzacions generosament subvencionades per tal de sumir a la població en una hegemonia cultural propicia (Omnium Cultural, Assemblea Nacional Catalana, Plataforma per la Llengua, Associació de Municipis per la Independència, Cercle Català de Negocis…) i els seus nombrosos mitjans de comunicació catalans, públics i privats sense excepció ni contrapunt crític de cap mena.

Aquest independentisme màgic ven la idea de que la culpa de la crisi no es troba en l’especulació financera, els baixos impostos als mercats, l’evasió fiscal o les polítiques neoliberals aplicades des dels anys 80′s, sinó en la solidaritat fiscal cap a les zones amb més atur de la Península. Així doncs les brutals retallades a l’estat del benestar aplicades per CIU son exclusivament culpa de Madrid, i, per tant, un cop lliures lligaríem els gossos amb llonganisses, brollaria mel de les fonts i viuríem en uns espècie de paradís terrenal sense impostos ni atur i amb un estat del benestar que ni a Finlàndia.

Entenc doncs que Iniciativa s’ha de situar en una perspectiva racional i democratista, rebutjant explicacions basades en voluntarismes idealistes o esfereïdors tremendismes. Mirem el que diuen les enquestes, com el recent Baròmetre del CEO, sobre els votants de la coalició ICV-EUIA:

- La pràctica totalitat dona suport al dret a decidir, com a màxima expressió de radicalitat democràtica per tal de resoldre aquest conflicte.

- El 16% només es sent català, el 40% més català que espanyol i el 33% tan català com espanyol.

- Hi han més federalistes (53%) que independentistes (28%) dins d’ICV-EUiA, però en cas d’una votació en referèndum, es decantarien més pel SI (50%) que pel NO (17%) o l’abstenció (18%).

- El 85% dels votants estan a favor d’un pacte fiscal i que Catalunya recapti tots els seus impostos.

- Es el partit polític que, amb diferència abismal sobre qualsevol altre, els seus votants primen l’eix social per sobre del nacional. El 0,0% de votants ecosocialistes consideraven les relacions Catalunya Espanya com la seva principal preocupació política.

Per preservar la unitat del partit dins la heterogeneïtat de sentiments que hi conviuen tranquil·lament, l’Assemblea haurà de fer exercicis d’equilibrisme, ambigüitat calculada i imaginativa valentia, sense deixar-se pressionar per cap dels dos maximalismes que ja salivegen albirant una guerra ètnica entre l’àrea metropolitana i la Catalunya interior. Es un debat que s’ha de resoldre amb el cap i no amb el fetge, avantposant la democràcia i la cohesió social a les banderes i fronteres, amb tota la tranquil·litat i moderació que requereixi un trencaclosques d’aquesta magnitud.

Sens dubte caldrà rememorar al catalanisme social del vell PSUC, quan va aconseguir socialitzar i cohesionar als treballadors catalans amb als migrants del sud d’Espanya dins les reivindicacions de més autonomia i autogovern per Catalunya, sense supeditar mai el socialisme científic al romanticisme patriòtic, ni la lluita de classes a un enfrontament identitari.

Està clar que  les coses no poden quedar-se com estan i s’ha de dirimir aquest xoc de trens a les urnes, però sense dreceres antidemocràtiques com la Declaració Unilateral d’Independència que reclamen certs sectors de talibans fanàtics, ni consultetes de mentideta il·legals i no vinculants, ni tampoc es poden acceptar xantatges de retallades draconianes a canvi de més barretina. O al menys és el que jo defensaré a l’Assemblea!

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d’”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)- Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)- Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

ECOSOCIALISME: Una síntesi dialèctica entre natura i societat

En motiu de la propera Xa Assemblea Nacional d’ICV, que tindrà lloc a finals d’Abril, inicio un seguit de posts intermitents sobre reflexions teòriques generals,  ja que el partit que ha estat el motor i l’avantguarda  intel·lectual de l’esquerra a Catalunya, des de 1936, ho ha de seguir sent si no volem caure en una mera rebequeria estètica sense cap mena de profunditat ideològica, com fan altres. Començo avui reflexionant sobre que és l’ecosocialisme

1) L‘ecologia política ha de superar l’infantilisme idealista i romàntic de fascinació per la bellesa del paisatge o la tendresa envers els animals, per arribar a un nivell de maduresa teòrica adquirint eines analítiques que li permetin abordar amb pragmatisme i eficiència la relació dialèctica entre natura i societat.

2) El socialisme científic ha de superar el productivisme heretat de l’economia política. S’ha d’adonar que existeixen dues contradiccions econòmiques fonamentals dins la producció: la ja desenvolupada per Marx entre capital-treball, però també una altre contradicció igual d’important entre l’objecte de treball (o matèria prima) i capital, ja que un creixement infinit de la producció topa amb l’escassetat de recursos al planeta.

3) La Crisis actual s’ha d’abordar des d’un doble eix, tan ecològic com social, tan sols així n’entendrem la seva complexitat i en podrem abordar una solució estructural. No podem obviar les causes medi-ambientals de la crisi econòmica, doncs el capitalisme financer global ha convertit els recursos naturals, especialment l’aigua, la terra i les fonts d’energia (gas o petroli), en mercaderia objecte d’especulació. Aquelles solucions que busquen crear ocupació a qualsevol preu i devastant el medi, tan sols son pedaços efímers que serveixen per aguditzar la crisi.

4) No ens podem limitar a maquillar de verd el neoliberalisme per fer-lo un xic més sostenible, doncs això no resol en absolut la contradicció entre capital i medi. Cal abordar solucions econòmiques innovadores que passin per una socialització dels recursos naturals i dels sectors energètics (com Bolívia ha fet amb el gas o Veneçuela amb el petroli), el decreixement de la productivitat o l’eficiència energètica com a alternatives a l’austeritat neoliberal. En definitiva:  una economia de prosperitat compartida i ecològica que busqui, alhora, reduir la nostre petjada ecològica en el planeta i una justícia social derivada d’un control democràtic de les finances.

5) L’Ecosocialisme tan sols es pot entendre des d’un internacionalisme radical: la divisió del treball es dona a escala planetària i els efectes de l’escalfament global produeix efectes devastadors des de la sequera del Sahel, al desglaçament dels Pols. Aquesta crisi, provocada per un mercat depredador que no entén de fronteres, causa conflictes bèl·lics, imperialisme econòmic, deslocalitzacions de la producció i fenòmens migratoris arreu dels continents. El nacionalisme excloent i identitari, basat en la insolidaritat fiscal, el proteccionisme i el rebuig a les persones migrades, es fruït de l’alienació i la incomprensió d’aquesta crisi global i es situa en les antípodes ideològiques de l’ecosocialisme. Aquest té com a missió realitzar una dialèctica entre la realitat global i local, abordant els conflictes socials des d’una perspectiva de classe i una ciutadania universal i intercultural, que ha de ser compatible amb la defensa dels drets dels pobles a escollir el seu marc polític conjuntural.

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: “El tripartit no va fer res“

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4: “Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.

Aquest Blog demana el vot per ICV-EUiA el 25N

Catalunya necessita amb urgència recuperar la seva sobirania davant la tirania dels mercats i la seva dignitat davant la dreta folklòrica que ens ha fet creure que els nostre enemic era el poble espanyol i no la  xusma burgesa que actualment governa i parasita la Generalitat.

Admiro als partits nacionalistes per viure alimentats tan sols per una vana il·lusió d’un burd miratge, sense veure que una bandera no alimenta als desganats, no retorna els pisos als desnonats ni la feina als aturats. Ara no es moment de votar pensant en les essències de la pàtria, sinó en com sortir immediatament d’aquesta crisi econòmica que ofega als pobles d’Europa.

Ja no ens alimenten engrunes, no ens podem conformar en ser un mer baluard de la puresa dogmàtica, tenim la urgència dels qui ja no poden més. Volem el Govern, ja que aquesta crisi no l’aturarem des del populisme simplista sinó des de les lleis i els pressupostos. Ens cal un partit polític preparat per assumir la tasca de transformar la realitat des del minut zero. I això tan sols ho pot fer ICV-EUiA.

Davant l’alienació hipnòtica de “la voluntat del poble”, la realitat materialista, pragmàtica però revolucionària d’un programa electoral exhaustiu i radicalment realista: les 1.200 propostes que els ecosocialistes i marxistes presentem per canviar-ho tot, establint quins mecanismes econòmics, legals, fiscals i pressupostaris cal modificar per donar la volta a l’austericidi, perqué la crisi la paguin els que l’han provocada.

Mentre algunes esquerres viuen tancades en el seu provincianisme barretinaire altres rebem el suport de Syriza (Grècia), el Front de Gauche (França), Sinitra Ecologia i Libertà (Itàlia), Frente Amplio (Uruguay), Tierra y Libertad (Perú), Partit del Treball (Brasil),Compromís (País Valencià), IU o Equo (Espanya), entre molts d’altres perqué els pobles units mai seran vençuts i d’aquesta dictadura dels mercats no en sortirem posant fronteres a la rebel·lia, si no des de la lluita global i solidaria, al carrer i a les institucions.

En aquesta campanya ICV-EUiA ha estat molt sola defensant la Justícia Social, mentre els altres es tiraven les banderes pel cap. Ha estat molt sola dient que “Catalonia is Not CIU”, mentre alguns altres bavegen per ser la crossa i la palangana de la dreta convergent.

Es per això que aquest Blog demana el vot per Joan Herrera, una persona senzilla, honesta i sincera que mai s’erigirà com un Moisès separant les aigües, però que és infinitament més patriota que aquells que omplen els mítings de senyeres i les seves comptes corrents a Suïssa. Perquè Catalunya no és un ent metafísic, son les seves escoles, els seus hospitals, les seves universitats, els seus centres de treball, els seus parcs naturals o les seves residències per la gent gran.

Ah si!! I tenim tot el dret a decidir!

Es possible una Syriza Catalana?

Com no puc assistir al debat que es durà a terme avui a la meva ciutat entre diversos representants de les coalicions ICV-EUiA, CUP i Anticapitalsites sobre si és possible una Syriza Catalana, he decidit deixar la meva opinió personal al respecte, per escrit!

Que és Syriza? Al contrari del que molts plantegen, Syriza no simplement és la unió de tots els partits a l’esquerra de la socialdemocràcia i punt. A Grècia es varen presentar diverses llistes electorals al marge de Syriza, com els comunistes prosoviètics del KKE, els trotskistes d’Antrasya o els ecologistes dels Verds, amb més pena que glòria, tot sigui dit.

El que plantejava la coalició d’Alexis Tsipiras era quelcom diferent: aprofitar el desgast total de la socialdemocràcia  per ocupar aquest espai entorn a una idea simple que alhora era radical, però possibilista: renegociar el deute dins la Unió Europea i l’Euro, retallant el pressupost de defensa en comptes de la política social. Un concepte que va ser titllat de reformista per part de  KKE i Antrasya, però que va desfermar onades de terror als mercats i a Alemanya, que van fer una campanya de la por amb fugues de divises massives incloses. Senyal que havien donat al clau.

Es possible que això passi a Catalunya? A Catalunya si bé ens trobem amb un desgast força notable de la socialdemocràcia, aquest no es tan accelerat com a Grècia, ja que  aquí encara no s’han produït governs d’unitat nacional PP-PSOE o PSC-CIU (tot arribarà). Per altre banda els partits d’esquerres, així com els moviments socials han encertat totalment en denunciar les retallades i assenyalar els culpables, però han fracassat estrepitosament en proposar una idea alternativa, simple i engrescadora com a alternativa il·lusionant.

En canvi, la dreta i l’extrema dreta ho han fet de faula, doncs ens han venut eslògans i conceptes populistes que han calat molt ràpidament: “Primer els de casa”, “Espanya ens roba-Independència” i “El problema és la democràcia i els privilegis dels polítics”; falsos culpables, cortines de fum i conceptes fàcilment digeribles per persones no iniciades en economia o teoria política, però que tan sols beneficien als partits de dretes. Que jo no dic en cap cas que no s’hagi de debatre si es pot rebaixar el sou d’un diputat o que el dret de l’autodeterminació sigui important, però aquest no és el tema: els cotxes oficials o el suposat dèficit fiscal amb les regions pobres de la Península amb prou feines es xavalla en comparació als diners que invertim en salvar bancs, pagar el deute, el  frau fiscal o els diners que deixen de tributar les grans fortunes (no diguem ja el que ens costen les persones nouvingudes, que en realitat aporten molt més del que costen).

No sé quina pot ser La Idea Clau per aconseguir un mínim comú denominador que aconsegueixi fer una força d’esquerres potent, amb capacitat de governar i fer el sorpasso a la socialdemocràcia. Peró tinc clar quines característiques ha de tenir aquesta idea: 1) Ha de ser senzilla i entenedora 2) Ha de plantejar una dialèctica esquerra dreta i no democràcia-populisme o Barça-Madrid 3) Ha de ser alhora radical, possible i realista.

Es evident que de cara a les eleccions del 25N a cotrarrellotge no trobarem aquesta idea, però o hi comencem a treballar des de ja, sense sectarismes ni exclusions, o ja ens podem anar preparant per 23 anys més de Convergència al poder.

REFERÈNDUM A GRÈCIA: Mercats o Syriza?

Aquest proper Diumenge es duran a terme les eleccions més importants per Europa des de la creació de la UE, uns comicis que han esdevingut un referèndum maniqueista entre els mercats i la democràcia, es a dir, entre les dues úniques opcions amb possibilitats d’esdevindre vencedores: Alex Tsipiras de Syriza o Àngela Merkel, representada electoralment amb els seus mesells portanoves de  PASOK i Nova Democràcia. En quant a la resta de partidets no son més que insignificants convidats de pedra, on tan sols destaquen, com a perillosa advertència, els violents nazis d’Alba Daurada .

Des de la caiguda de la URSS mai un partit anticapitalista convicte havia tingut tan a prop la possibilitat real d’accedir al poder en un dels principals estat de la Unió Europea. No, no es tracta aquest cop d’un domesticat partit socialdemòcrata liberal i un xic progre,no! Es una àmplia i plural coalició que aglutina totes les diverses sensibilitats de l’esquerra no dogmàtica ni sectària  (aquesta s’ha quedat reclosa en l’homòfob i tronat  KKE); el seu objectiu bàsic és negar-se a complir les draconianes condicions del memoràndum i replantejar el model econòmic d’austeritat, sense que això impliqui la sortida grega del euro, combinant pragmatisme i revolució. Podeu llegir tot el seu programa aquí

El guanyador del comici s’endú 50 escons extra i les enquestes apunten a un empat tècnic Syriza – Nova Democràcia. Emoció fins al final!

I per primer cop, també, tots els poders mediàtics i econòmics globals s’han conjurat per tal d’impedir que això succeeixi com sigui, sense escatimar en recursos ni mesures, d’allò més antidemocràtiques, per tal de terroritzar als votants. Aquestes son algunes de les amenaces de la Unió Europea en cas que les urnes escullin al candidat de l’esquerra radical:

- “Corralito” immediat als bancs grecs: Es  a dir, el segrest de tots els estalvis. De fet, s’han disparat la compravenda de caixes fortes a Atenes i es calcula que cada dia surten 1.000 milions d’euros del país, davant aquesta amenaça.

- Suspensió del Tractat de Schengen amb Grècia: es a dir un tancament de fronteres que no es deixaria entrar ni sortir a ningú d’aquest país, sense un permís específic. Els nazis d’Alba Daurada segur que deuen estar encantats!

- Un informe del Banc Central Europeu apuntava que si guanyava Syriza significaria el retorn immediat al Dracma i l’expulsió de l’eurozona. Dona la casualitat que en cap Tractat es contempla aquesta possibilitat, per tant esdevindria una mena de cop d’estat alegal.

Així doncs l’heroic partit d’esquerres ha hagut de fer una campanya centrada en derrotar la por infundada per Àngela Merkel a través dels seus tentacles institucionals i mercantils. Fins i tot un despitat eurodiputat del Partit Verd Europeu s’ha apuntat, desgraciadament a la cacera de bruixes, assenyalant el seu programa electoral com utòpic i forassenyat, al prometre un sou mínim de 1.300 euros . Declaracions que es podria haver estalviat tenint en compte que molts partits ecosocialistes com ICV donen suport a Syriza.

Finalment tan sols assenyalar que la onada d’entusiasme que ha despertat aquesta epopeya hel·lena, en mig de tanta tragèdia clàssica, ha impulsat a diversos mitjans i diaris catalans a plantejar una “Syriza Catalana“ com una coalició entre ERC-ICV-EUiA. I jo em pregunto: que pinta aquí ERC? En quin lloc de Syriza hi han partits nacionalistes de centre? En quin punt del programa de Tsipiras es diu que “entre l’esquerra i Grècia, Grècia” o es planteja donar suport a Nova Democràcia per patriotisme?  No, Syriza ja existeix a Catalunya de fa molt temps, es diu ICV-EUiA i si cal ampliar-la, que sigui per l’esquerra, gràcies! De fet, el mateix Puigcercos ja ha descartat aquesta possibilitat, reafirmant-se amb el seu paper de crossa convergent.