Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

Perills i Inconvenients de la Democràcia Directa

Gràcies en part a l’èxit que en el seu moment va tenir el 15M, ha calat la idea de que la crisis econòmica és culpa del mal funcionament de la democràcia parlamentaria o representativa i que simplement amb un sistema més directe s’acabaria l’atur, les retallades i el deute.

Però realment un sistema més participatiu ens duria a una Arcàdia Feliç on tots els problemes es solucionarien per art de màgia? Bé, el cert es que s’han dut a terme experiències molt positives i engrescadores com els Pressupostos Participatius a Portoalegre, o la nova Constitució d’Islàndia però també cal tenir en compte que en molts dels indrets on s’ha dut a terme s’han acabat aprovant algunes mesures força perilloses. Aquí alguns exemples:

- Dèficit Galopant: A l’estat de Califòrnia,  on es poden presentar referèndums populars sobre qualsevol tema, es va produir la següent situació: diverses iniciatives varen proposar reduir els impostos (el 1978 va rebaixar a la meitat l’impost sobre la propietat, per exemple); al mateix temps, però, es proposava incrementar les prestacions socials, beques i les ajudes.  Resultat? L’any 2009 l’Estat de Califòrnia entra en col·lapse fiscal, amb un dèficit de 42.000 milions de dòlars, que s’han hagut de pal·liar retallant en ajudes als discapacitats, ancians, famílies necessitades i salud mental.

- Xenofòbia: A Suïssa, on els ciutadans poden presentar lleis a referèndum, s’han aprovat mesures com la prohibició de construir minarets (quan en tot el país alpí només n’hi havien 4 i, per tant, no representaven cap perill ni molèstia per ningú); l’expulsió immediata de qualsevol migrant que hagi comés un delicte greu (proposta impulsada per la ultradreta feixista) i que segons la ONG Amnistia Internacional, posa en perill els Drets Humans.

- Homofòbia: De nou a Califòrnia, ens trobem amb un cas força paradigmàtic. El  legislatiu va promoure una llei de Matrimonis LGTB el 2003 sent vetada pel Governador republicà Arnold Schwarzenegger; però la Cort Suprema va declarar il·legal el veto, aprovant de facto el matrimoni el 2008. Els grups religiosos, homòfobs i ultres, però, varen aconseguir suficients signatures per presentar un Referèndum prohibint aquests matrimonis i el mateix Novembre d’aquell any el van aconseguir guanyar amb un 52% de vots, prohibint de nou la igualtat legal amb els homosexuals. Així doncs en aquest estat hi han 18.000 matrimonis del mateix sexe, plenament legals, celebrats durant els breus mesos en els que va estar en vigor. Mentre estant, a Nova York es va aprovar aquest dret directament al Senat, sense més complicacions.

- Pena de Mort: Als Estats Units, on a la meitat d’estats es voten iniciatives populars en referèndum, trobem que la Pena de Mort s’ha vist aprovada en referèndum a Oregón (1978) o més recentment a Califòrnia (2012): mentre que a Nou Mèxic el seu Governador, Bill Richardson, va signar el 2009 la fi de la pena de mort i la seva commutació per la cadena perpètua, sense preguntar la opinió als ciutadans. Imaginem per un moment que passaria a Espanya si es fes una votació com aquesta després de la commoció generada per un assassinat mediàtic, com les nenes d’Alcàsser o Mariluz…

- Llibertat per dur Armes de Foc: La perillosa liberalització sense control de l’ús d’armes de foc, que tantes massacres ha acabat produint en escoles o universitats, ha estat aprovada per sufragi directe recentment a Brasil (any 2005, amb un 63% de vot) o a  Suïssa (el 2011, amb el 54% de vot).

CONCLUSIONS

La democràcia directa presenta grans oportunitats i un gran perill: ser emprada per una massa enfurismada i entregada a la demagògia per negar drets a les minories o aprovar perilloses mesures populistes amb nefastes conseqüències econòmiques o socials que puguin tindre, sense que la responsabilitat d’aquesta temeritat caigui sobre les espatlles de cap polític. Al no haver-hi cap filtre legislatiu qualsevol cosa es pot aprovar, si en cap moment hi ha un límit constitucional o de drets humans.

Es a dir, un sistema molt més democràtic paradoxalment podria acabar beneficiant les idees més feixistes i intolerants, aquelles que cap gran partit seriós s’atreviria a posar en un programa, però que molts aspiren secretament a aprovar en la discreta llibertat davant d’una urna. Una assemblea de persones carques i intolerants sempre donarà lloc a idees i propostes carques i intolerants; el mètode no predisposa el resultat, ni molt menys!

La democràcia directa pot portar coses molt bones, o molt dolentes, tot depèn d’on posem els límits i les normes, que preguntem i com ho preguntem. I per això calen anàlisis profunds i seriosos sobre el contingut real de les propostes, no simplement en la forma de com prendre decisions, defugint tot simplisme apriorístic com la burda creença de que les masses sempre tenen raó i els polítics sempre s’equivoquen, així com el paradigma postmodern de que la divisió esquerra-dreta està superada o que les ideologies han mort.

S’acaba algún dia de Sortir de l’Armari?

Quan creus que tothom de la teva família ja coneix i adora al teu xicot, sempre t’acabes retrobant amb aquell cosí segon a qui no veus des de que anaves a l’institut o aquella octogenària tieta-àvia del poble que, òbviament, et salten a la jugular sense pietat agafant-te desprevingut en un fosc racó d’un enterrament qualsevol per preguntar-te per la teva xicota i els futurs fills, que l’edat no perdona, l’arrós es va covant i que, res, que el que volen ells es saber quan els convides a la boda.

Quan creus que la teva ploma i l’aversió a parlar de futbol delaten la teva orientació a kilòmetres sempre hi ha el despistat company de feina hetero, que et pregunta l’opinió sobre les mamelles d’aquella o d’aquella altre femella, sense percebre que tu, en realitat, li estas mirant el paquet a ell des de fa estona.

I clar, arriba un punt que cansa! Als 12 anys  em sentia posseïdor d’un secret d’estat i confessar-ho a algú era un ritual que requeria preparació tàntrica i desenes de promeses d’absoluta confidencialitat; era com el gran tabú i se m’accelerava el cor a mil per hora. Però clar, diguéssim que quan ja portes dècades repetint el ritual, avorreix a les ovelles!

Tampoc es que jo sigui partidari de presentar-me rollo “Hola, soc l’Arqueòleg i soc gai” ni molt menys ja que, a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida. Ni tampoc soc partidari d’ocultar el que és evident: si el meu orgull em va dur a reivindicar obertament la meva homosexualitat, en els foscos anys 90′s en un municipi d’extra-radi poblat de violents skins, ara tampoc em callaré.

Sempre ens queden dues opcions: o bé emprar un llenguatge neutre ( “la meva parella“) o tractar el tema amb la mateixa naturalitat que els heteros et parlen de com boten les tetes de la noia que ha passat pel costat, sense conèixer-te de res. Tan sols ens queda esperar que algun dia desaparegui la heteronormativitat social i la gent pregunti per quina vorera camines abans de donar-ho tot  per suposat.

Compredre i sanar l’Homofòbia: desmuntant les teories de Richard A. Cohen

Fa uns dies des de diversos moviments socials vàrem engegar una exitosa campanya de boicot a la venta el llibre “Comprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, aconseguint en poques hores que “El Corte Inglés” retirés aquest manual d’odi homòfob de la venta. Però no és suficient! Sempre he estat partidari de desmuntar de forma racional les supersticions obscurantistes de la dreta cavernària, així doncs m’he baixat el llibre en PDF per tal de rebatre una a una les seves afirmacions!

-QUI ÉS RICHARD A. COHEN?

L’autor del llibre és membre d’una secta coreana anomenada Església de la Unificació, partidària d’un creacionisme literal on Adam i Eva son efectivament els primers éssers humans i ni la prehistòria ni la evolució mai varen existir. Aquest grupuscle creu també amb l’espiritisme i afirma mantenir conversacions habituals amb Jesucrist, Stalin i Buda, entre altres. Al llibre Cohen es presenta a si mateix com “psicoterapeuta i educador”. FALS! No té cap lliecència com a terapeuta i l’any 2002 va ser expulsat de la American Counseling Association (un col·legi professional de consellers d’orientació professional i personal), acusat de violar sis cops el codi ètic i d’estafar als seus pacients.

A continuació desmuntaré els seus fútils arguments:

- “La homosexualitat és una malaltia, un desordre emocional. Ningú és feliç sent gai, ja que no pot mantenir mai una relació estable satisfactòria  i busca compensar aquest dèficit amb sexe esporàdic”

-> Jo soc gai i feliç, la única angoixa me l’ha produïda l’homofòbia; tinc una relació homosexual monògama, estable i plenament satisfactòria. Des de l’aprovació del matrimoni GLTB s’han realitzat a Espanya uns 20.000 enllaços (el 2,1% del total), indicador estadístic que ens mostra que al menys 40.000 homosexuals al nostre estat  han trobat un cert grau d’estabilitat  en la seva parella. Quants heteros son solters, infeliços i no tenen una relació satisfactòria? Resulta evident que Cohen creu que la homosexualitat és una malaltia influenciat exclusivament pels seus perjudicis ultracristians, doncs la OMS va deixar de considerar l’atracció envers un mateix sexe una patologia fa 30 anys. Davant la qual cosa ens hauríem de preguntar: l’odi homòfob és un trastorn psicològic? es pot ser feliç odiant algú per no ser hetero?

- “Ningú neix sent homosexual i ningú escull ser homosexual, ja que és una malaltia adquirida, produïda per traumes infantils”

-> Per il·lustrar aquest obscur perjudici Cohen ens explica els seus traumes infantils de dèficit d’estima per part del seu pare i com la frustració en l’esport el va dur a tenir relacions homosexuals. La ciència, però, no diu res d’això: Evidentment existeixen gais esportistes (i associacions com Panteres Grogues ho demostra)  i amb bones relacions familiars. Diversos estudis afirmen que influeixen a parts iguals factors neurobiològics (hipotàlem i amígdala), així com socials (un entorn no homofòbic i feminitzat) I que? Quins factors influeixen en ser heterosexual? Perquè una opció ha de se millor que l’altre? Quins traumes psicològics i frustracions  porten algú a odiar els gais?  Es neix sent homòfob o s’aprèn?

TERÀPIA-> Per tal de curar aquesta “malaltia“,  Cohen recomana no anar a bars, parcs, saunes, evitar la pornografia i llençar joguines sexuals. Diu que s’ha d’evitar tot contacte amb altres persones homosexuals. La curació només serà efectiva quan Deu es manifesti i, per tant, recomana fer-se d’una secta cristiana, per tal de dur a terme oració, meditació, evitar tot pensament luxuriós i autocastigar-se si se’n té algun. Posteriorment estableix una fase de dol i de demanar perdó públicament per haver estat gai, per tal de recuperar a Deu.

->L‘Associació Americana de Psicologia va afirmar el 2002 que “no hi ha dades que demostrin que les teràpies reparatives són efectives”. A més exposen que les mateixes podrien ser perjudicials per la salud. També emfatitza en diverses implicacions ètiques, en el dany que se li pugui causar per les conseqüències reportades de traumes; . En aquest sentit, el qüestionament a l’efectivitat de les teràpies pot afectar greument a una persona a la qual se li han promès expectatives poc raonables, provocant vergonya, culpabilitat i depressió. Això podria portar a la devaluació de les persones lesbianes, homosexuals i bisexuals i reforçar els estigmes, prejudicis i discriminació relacionats a aquestes. S’ha trobat casos de teràpies que han inclòs descàrregues elèctriques i drogues que indueixen al vòmit durant l’exposició a material homoeròtic, augmentant els sentiments de culpabilitat, limitantl’expressió lliure de la sexualitat ja que reprimeix el funcionament portant-los a ser asexuals, més que heterosexuals.

-> Quina TERÀPIA podríem proposar per tal de curar la homofòbia? Jo convidaria al Sr Cohen i als seus seguidors que evitessin entrar a esglésies, mítings de partits de dretes i que llencessin immediatament les seves Bíblies a els escombraries. Posteriorment els recomanaria que evitessin tot contacte amb altres persones homòfobes, que coneguessin alguna parella homosexual, per tal que s’adonessin que això no és cap trastorn i que, en cas que els sorgís algun pensament homofòbic, es tanquessin dins un “cuarto oscuro” a meditar profundament. Finalment els proposaria demanar perdó públicament des de una carrossa al proper Orgull GLTB!

A tot porc li arriba el seu Sant Martí

Estava buscant desesperadament un paper per tal de fer un tràmit burocràtic, remenant amb desesperació calaixos, armaris i racons, regirant fulls que feia decennis que no veien la llum, quan de sobte, va aparèixer.

Es tractava de la sentència del judici en el que vaig participar jo a l’edat dels 16 anys en qualitat d’afectat i víctima. Quatre skin heads neonazis em van apallissar fins a deixar-me inconscient, simplement pel fet de ser obertament homosexual. Òbviament els vaig portar davant els tribunals i es va organitzar una manifestació anti-feixista de suport (si, la meva militància ve de lluny!) amb l’ajuda d’organitzacions GLTB i  diversos partits d’esquerres locals, que van arribar a dur el tema al ple municipal.

Després de que fossin condemnats a ingressar en un centre correccional de menors (3 d’ells) o a un més de sou de multa (l’únic major d’edat) mai més en vaig saber res ni vaig tornar a tindre cap problema d’homofòbia a la meva ciutat. Aquestes hienes fugen corrents quan se’ls planta cara amb la llei a la ma. Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer, si s’escaigués, sense la menor dilació.

Doncs bé, la curiositat em devorava. Que se n’hauria fet d’ells? Haurien, potser, refet la seva vida de forma exemplar, formant una família? O per un casual haurien sortit de l’armari i muntat un club leather? O millor… serien regidors de PxC en algun remot poblet! Per tal de saciar la meva inquietud vaig teclejar els seus noms al buscador Google i…

… la única referència que em va aparèixer era una esquela, anunciant el funeral d’un ells en un tanatori de la ciutat , mort a l’edat de 27 anys, feia uns quants mesos.

Arrels de la homofòbia a l’Espanya medieval i moderna

Com ja us he explicat molts cops la homofòbia és una ideologia política sorgida al segle IV dC arran de la pujada al poder del cristianisme mitjançant l‘Edicte de Milà, posant fi a 4.000.000 d’anys de tolerància i absoluta normalitat envers a les pràctiques homosexuals, des del sorgiment de la humanitat al Paleolític Inferior.

Durant la Hispània Visigoda ja apareixen les primeres normatives prohibint i castigant la homosexualitat passiva, peró degut a la invasió islàmica de la Península el verí de la homofòbia va trigar més en calar. Encara que sembli inversemblant, degut a la contaminació islamofòbica en la que vivim avui dia,  el domini d’Al-Andalus va suposar un període de respecte absolut envers les pràctiques homosexuals i diversos governants com Abderramán III, Al-Hakem II, Hisham II i Al-Mutamid van mantindre obertament relacions amb persones del seu mateix sexe.

No serà fins a la reconquesta cristiana i, sobretot, amb l’aparició de la Inquisició quan l’odi envers la homosexualitat anirà  arrelant dins la societat poc a poc esdevenint un principi hegemònic, que no serà qüestionat fins a finals del segle XX.

         Inquisidors torturant un homosexual, gravat del segle XVIII

A continuació faré un petit repas a com el cristianofeixisme medieval va engendrar la homofòbia:

- Al segle XII, el català Sant Ramon de Penyafort estableix la definició del terme “contra natura” com tot aquell acte carnal que no es faci entre un home i una dona, definint-ho com a pecat que ha de ser durament rebutjat. Arrel d’això s’estableix la pena de mort contra la sodomia, tot i que aquesta llei no es farà servir massivament fins al segle XV.

- Las “Siete Partidas“, un compendi legal aprovat a Castella sota el regnat d‘Alfons X (1252-1254), estableix que els desastres naturals son una evidència del disgust de Deu enfront les practiques homosexuals, prohibint aquestes sota càstig de castració.

- EL “Directorium Inquisitorium” (Avinyó, 1376), un influent manual redactat per Nicolau Eimeric, inquisidor general de Catalunya, estableix el procediment de persecució contra la sodomia basant-se en el passatge del Gènesi on s’explica el càstig diví envers Sodoma. Eimeric estableix que el Papa, com a representant de Deu sobre la terra ha de prendre el seu exemple i exterminar als homosexuals, no només de l’Europa cristiana, sinó en totes les civilitzacions.

- L’any 1494 es publica a València el “Diccionario de los inquisidores” on es planteja una estranya llegenda segons la qual tots els homosexuals varen morir el dia que Jesucrist va néixer. Aquest mite està basat en  presumptes cites de Sant Agustí i Sant Jeroni que mai han estat localitzades i, per tant, ens fan sospitar que es tracta de pura invenció. Cito textualment:

“La llum d’aquella nit va ser tan potent que va destruir a tots aquells que havien estat practicants d’aquell vici; aquest va ser el treball de Crist, portant a l’extirpació d’aquesta immundícia de la capa de la terra”

- El 1495 un viatger alemany, anomenat Hieronymmus Münzer, descriu en una crònica com en una localitat d’Almeria es tortura fins a la mort a sis persones sospitoses d’homosexualitat arrencat-lis els testicles i col·locant-los sobre el seu coll.

- Els Reis Catòlics estableixen a la Pragmàtica Sanció de 1497 un enduriment de la persecució envers la homosexualitat, equiparant-la a l’heretgia i establint la tortura com un mecanisme de persecució contra sodomites, inclús si aquests son nobles o clergues.

- L’any 1519, a València un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a diversos ciutadans i nobles sospitosos de sodomia, fet que es considera un dels desencadenants de la Revolta de les Germanies.

- L’any 1524 el Papa Clement VII atorga una “llicència de caça” en contra dels homosexuals als tribunals inquisitorials  dels territoris de la Corona d’Aragó, associant la sodomia a l’islam i als moriscos de ser els culpables de la seva expansió, així com de la decadència de la humanitat.

- Els Tribunals de la Santa Inquisició dels territoris de la Corona d’Aragó, els més cruels i obsessionats amb la  sodomia, varen condemnar a més de 1000 homosexuals a la foguera entre els segles XVI i XVII, un 12% del total de casos tractats.

Homosexualitat i homofòbia a Egipte: avui i ahir.

Com ja sabreu, aquests dies a Egipte es viu nova revolució democràtica al món islàmic contra una dictadura brutal  i, com no, descaradament homòfoba. Mantindre relacions amb una persona del mateix sexe no és específicament un delicte a Egipte, ni existeix cap normativa que ho persegueixi (de fet fins 2001 el poder egipci negava l’existència de la homosexualitat) , però els fiscals recorren a la llei d’emergència de 1981, amb la qual es basa la legitimat el règim de Mubarak, per tal de condemnar a penes de presó per delictes contra la moral pública que van dels 3 als  5 anys.

Alguns exemples d’aquesta persecució inquisitorial seria cas de les 52 detinguts a bord del vaixell “Queen Boat”, on presumptament es celebraven orgies entre homes, l’any 2001; o el 2003 quan un turista israelià va ser empresonat 15 dies per homosexual, abans de ser expulsat al seu país. Aquell mateix any la policia va realitzar nombroses detencions en llocs de crusing a les vores del Nil, i el 2009 el govern va ordenar clausurar una revista setmanal de contingut gai Al Balagh Al Gadid, condemnant a dos anys entre reixes als seus periodistes.

Human Right Watch i Amnistia Internacional, han denunciat, a més, que la policia sotmet a tortures i exploracions anals per verificar acusacions de sodomia i que el sol fet de ser portador del VIH ja és suficient motiu per anar a la presó. Mubarak va arribar a prohibir la venta de discos de l’artista transsexual Dana International, guanyadora d’Eurovisió.

Homosexualitat a la Història d’Egipte

No obstant, la homofòbia no és inherent a la història d’aquest estat, ni molt menys!

A la religió de de l’antiguitat egípcia trobem que el mite sobre el mateix origen de l’estat es basa en la lluita i violació del deu Horus, per part de Seth, que simbolitza la unió entre l’Alt i el Baix Egipte. Aquesta llegenda ens permet entreveure una visió del sexe gai masculí molt semblant a la que tenien moltes civilitzacions del món antic: ser actiu està ben vist, ser passiu no.

Pel que respecta a  les evidències que ens ha deixat l’arqueologia destaca la mastaba dels funcionaris Nianjjnum i Jnumhotep, datada a l’Imperi Antic, i que es representen abraçats a les diferents pintures que decoren la tomba, com la que podem veure aquí. També existeixen diverses fonts literàries que ens parlen d’idil·lis entre faraons i militars, com ara “El demandant de Menfis”, a l’Imperi Mitjà.

L’any 332 aC és proclamat Faraó el Rei macedoni Alexandre Magne, que mantenia una relació obertament homosexual amb el seu cap de caballeria, Hefestió. Durant la dinastia ptolemaica d’origen grec i la ocupació romana es manté el règim de tolerància sexual, que durarà fins a la violenta pujada al poder del cristianisme copte.

La primera persecució veritablement homòfoba a Egipte va tenir lloc dos anys després de que es signés l’Edicte de Milà, amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial. L’any 315 dC hordes de cristians acaben amb diversos temples d’Alexandria, amb l’acusació de que els seus sacerdots eren efeminats, establint així una equació entre paganisme i homosexualitat que es veurà reforçada al llarg del segle IV, com ho prova el manual “Els errors de les religions paganes” del senador romà Firmicus Maternus del 346 dC, on s’assenyalen als gais com a elements pagans a exterminar.

I és avui, després de 1697 anys d’homofòbia,  en aquest context de canvi i revolta on s’han obert algunes escletxes que permeten albirar per un futur  en  llibertat i igualtat; en aquests sentit us recomano que llegiu AQUÍ l’entrevista a un activista homosexual egipci que està molt involucrat a les mobilitzacions. Una espurna de llum dins la foscor!

LLISTA NEGRA: El Tea Party ja està aquiii….

“La cosa funciona así: Introduce un eslogan simple en las mentes resentidas y mediocres, que siempre necesitan hechar la culpa a los demás: florecerà. Son mayoría“

Maruja Torres

Uns vint dies abans de les eleccions catalanes tindran lloc uns comicis força més transcendentals a nivell planetari: EUA renova les seves cambres legislatives (tot el Congrès i la meitat del Senat) i… sorpresa! Un moviment populista d’ultra-ultra dreta, el Tea Party, ha guanyat les primaries republicanes, acabades ahir, en uns quants estats força importants com Delaware, Nova York, Kentucky, Alaska, Florida, Nevada i Colorado.

Segons ells, el partit de Georges Bush era massa d’esquerres (!!!) i es presenten com un conjunt d’assemblees populars sense líder (tot i que Sarah Palin actua com a tal), moguts a través de els xarxes socials, es venen com uns nacionalistes que volen acabar amb l’estabishment de Washington i la Revolució Socialista del Kamarada Obamarx, recuperant la veritable Amèrica, blanca, capitalista, protestant i heterosexual.

El Partit Demòcrata creu que aquest gir cap a la dreta més extrema imaginable els regalarà tot el vot moderat… però jo no n’estaria tan segur! Els progressistes americans van intentar contrarestar la marea de populisme demagog, amb una iniciativa antitètica “El Cofee Party” que no ha tingut el mateix èxit ni de lluny!!

A continuació algunes de els seves idees més significatives:

-Ultra-nacionalisme: com tot moviment ultra i feixista, senten passió i devoció per banderes, himnes i pàtries. Concretament han agafat el nom de la Revolta del Té, motí anti-britànic percussor de la independència americana. Ells han dissenyat una bandera americana pròpia (aquesta que veieu a l’esquerra) que simbolitza la Segona Independència, vinculada a una Revolució Conservadora que alliberaria a la Pàtria dels progressistes, gais, negres, moros, ateus i comunistes.

-Obama va ser proclamat president de forma il·legal: Segons ells Obama hauria de dimitir immediatament, ja que un President ha d’haver nascut als EUA (segons l’Article II de la Constitució) i ell ho hauria fet a Mombasa (Kenia) i no a Hawaii, com afirma la seva biografia. Segons aquesta hipòtesi, no existeix cap partida de naixement a Hawaii al seu nom,  tot i que l’equip d’Obama es va fer un fart de difondre els seu llibre de família durant la campanya electoral, moment en el que es va generar la bola, com ja us vaig informar fa 2 anys.

-Obama és un islamista infiltrat: Aquesta conspiranoia es basa en que el President  tenia un padrastre musulmà i ell l’havia acompanyat a la mesquita algun cop durant la seva infantesa; segons ha declarat Zulfan Adi, un company seu de jocs a tercer de primària. El fet que Obama hagi donat suport a la construcció d’una mesquita relativament a prop de la Zona Zero els ha servit com a confirmació de la seva teoria islamista; no han mencionat, però, que la Constitució Americana blinda totalment la llibertat religiosa, sense excepcions.

-Islamofòbia: relacionat amb el punt anterior, el moviment supura un odi profund contra qualsevol cosa remotament relacionada amb l’Islam. Mark Williams, un dels portaveus ultres, va comparar Al·là amb un mico i va afirmar que els islamistes eren enviats de l’Infern. El capellà protestant que pretenia cremar l’Al-Corà durant l’11S ha esdevingut la seva nova icona intel·lectual.

-Obama és comunista: Si, això es cert, tots ho sabem! Peró en comptes de sortir a celebrar-ho puny en alt i cantant la Internacional, es dediquen a fer tot tipus de mobilitzacions en contra de la nacionalització de la Sanitat, que veuen com una ingerència en la seva “llibertat” econòmica individual de deixar, o no, que els aturats i els treballadors precaris tinguin dret a rebre atenció mèdica.

-Racisme: Es evident que la Amèrica blanca protestant i rural, nostàlgica del KKK,  no s’anava a quedar de braços creuats davant l’elecció del primer cap d’estat de color. Recollint les antigues idees de l’influent grupuscle “Identitat Cristiana”, afirmen que els negres no son descendents d’Adam, sinó d’una relació anterior entre Eva i Satanàs, convertit aquest en serp.  Brandon Price, un afroamericà i republicà moderat ha estat un dels que més ha advertit sobre el perill que representa aquest racisme per a la convivència a Amèrica.  Diversos congressistes de color van ser rebuts amb crist de “nigger” a les portes del Congrés durant les manifestacions contra la Sanitat pública. La seva capacitat il·limitada per ofendre es va superar quan van manifestar-se, al mateix dia, lloc i hora, que el 50é aniversari del discurs de  Martin Luter King, per impedir que ho fessin els activistes negres.

-Homofòbia: La lluita contra qualsevol dret per part dels homosexuals(especialment del matrimoni) és, sens dubte, una de les insígnies ideològiques més clares del moviment. El cas més flagrant, però, va ser quant Tim Ravndal president del Tea Party de Montana es va mofar al seu facebook de l’assassinat de Mathew Shepard, un jove homosexual mort als 21 anys després d’una brutal pallissa.

-Anarcocapitalisme: Un nou fitxatge del Tea Party és Rand Paul, fill de Ron Paul el mític anarcocapitalsita del Partit Llibertari, que ha guanyat les primaries republicanes a senador per Kentucky. Aquesta ideologia tan curiosa i aparentment paradoxal, es basa en l’odi absolut contra l’estat del benestar i qualsevol impost o administració pública. Volen la desaparició de l’Estat per substituïr-lo per la propietat privada; curiosa relectura de Bakunin!

-Anti-ecologisme i negació del canvi climàtic: Els científics ens menteixen, el canvi climàtic i la seva relació amb la contaminació és una paranoia de quatre hippies fumats. La seva diva Sarah Palin ha afirmat que el vessament de petroli de BP a les costes del Golf de Mèxic és culpa dels ecologistes, ja que si haguessin permès extraccions als parcs naturals d’Alaska,  les petrolieres no es veurien obligades a perforar en lloc tan perillosos. Palin va fer també una campanya en contra de els reduccions de CO2 i dels acords de Copenaghe.

I aquesta és la nova dreta d’avui dia! El Tea Party és el “Maig del 68″ conservador, un moviment ideològic que està influenciant ja Sarkozy, Aguirre o Berlusconi. Arribarà al Parlament català via Anglada, o per Laporta del darrere??

COM SIMULAR SER HETERO (i no morir en l’intent)

En ple Segle XXI no hi ha cap justificació possible per seguir entaforat dins un armari, negant la evidència, i si fins hi tot Ricky Martin ha confessat la seva passió fàl·lica, es evident que fer-se passar per hetero hauria de ser un anacronisme històric.

Peró imaginem per un moment que us ofereixen un carreg dins la contrucció, a l’església , en un partit polític ultra,o bé esdeveniu una estrella del heavie metal, el futbol o la tauromàquia; tal com està el mercat laboral, no es gaire sensat arriscar-se a perdre la nòmina per un idealisme romàntic! O qui no s’ha trobat mai en una boda amb aquells típics familiars octogenaris que mai han sortit del seu minúscul poblet a les profunditats rurals, on encara es crema a la foguera a les bruixes?

Per si mai heu de passar per aquest tràngol, tranquils! Després de setmanes observant paletes i encofradors de la obra on faig el control arqueològic, que compleixen al peu de la lletra tots els tòpics més ultraortodoxos de l’heterosexual de manual, n’he realitzat un estudi antropològic que a continuació sintetitzo en 10 fàcils passos!

PAS 1.- Vesteix amb un xandall esportiu, 10 talles superior a la teva. Bambes amb lluentons, gorres de marca, colors suaus que no combinin entre ells i si has d’anar més formal, una roba clàssica que sembli comprada per la teva àvia a les rebaixes del Carrefour.

PAS 2.- Mans a les butxaques! No gesticulis al parlar, ni caminis com si ho desfilessis en una passarel·la, això delata la ploma d’una hora lluny! Procura escopir a terra cada 2-3 minuts, tirar-te rots o pets ben sorollosos!

PAS 3.- Quan saludis a un tio no li facis dos petons, dona-li la mà amb totes les teves forces fins a fracturar algun dels seus metacarps o falanges. Quan saludis a una tia mira-li fixament els pits.

PAS 4.-En el cas que et trobis en una discoteca ni se’t passi pel cap ballar, limitat a aguantar una beguda mentre mires les gogo’s. Demana per veure una cervesa, queda absolutament prohibit el Cosmopòlitan i el Daikiri de maduixa.

PAS 5.- Temes de conversa:

NO-> “Lady Gaga és la nova Madonna?”, “Quin és el millor film de Bette Davis?”, “Calia que Penèlope Cruz sortís a la segona part de Sexo en Nueva York”, “Rotcko o Pollock, qui és el millor representant de l’expressionisme abstarcte?”.

SI-> Construïu frases simples amb les següents paraules ordenades aleatòriament: gol, Guardiola, fora de joc, Barça, Madrid, penalti, Messi. Si la oració no té cap coherència gramatical… millor!

PAS 6- En el cas en que una conversa derivi al tema “dones” és molt important que esteu atents! Als mascles heteros de manual, inexplicablement no els agraden les dives (Madonna, Alaska, Mònica Naranjo…), ni les dones triomafdores, cultes o intel·lectuals (Carmen Alborch, Lucía Etxebarria…) ja que els farien denotar les seves pròpies mancances! Ells prefereixen borderlines amb els pits ben grossos!

PAS 7- Expressions

NO-> “estàs divina”, “es una petarda”, “quina overdose”, “glamour”, “aquesta cançó està overplayed” “que mainstream!”, “ets una ordinaria”, “quina vulgaritat”…

SI-> “que et donin pel cul”, “quina mariconada”, “no em surt dels collons”…

PAS 8- Refereix-te sempre al teu xicot com “la meva parella”.

PAS 9- En el cas que passi una tia, amb pinta d’idiota i amb les tetes descomunals, és molt important que bavegis i li cridis alguna de les següents burrades:

-”¡Bonitas piernas! ¿A que hora abren?”

-”Si mi polla fuera un cohete, tu chocho seria mi destino. ¿Quieres que te eche un casquete o te como el chumino?”

- “Me gustaría que fueses mariposa para espantarte con mi rabo, pero como no eres gran cosa, me la casco en el lavabo”

- “Agarrame el nabo y besame los pezones, veras como acabo empalmado hasta los cojones”

- “Acá escondio en su bodega, mora un extraño animal, abreme la talega y saluda al semental”

- “A veces pediría perdón por las burradas que te digo, pero se te nota el pezón y se me empalma hasta el ombligo “

Com podeu observar ser un hetero de manual és una tasca ben dificultosa! Així doncs si mai us trobeu en una situació on us calgui emprar algun dels meus consells, sabreu com de malament ho passen els pobres machomans i el proper cop que en vegeu algun, en els seu estat natural.. apiadeu-vos d’ell!

El Règim de Terror Homòfob a Polònia

Si algú pensava que per un instant jo m’autocensuraria o em convertiria en una vulgar planyidera, sumant-me al dol hipòcrita per aquesta mostra de justícia providencial que ha estat la mort del homòfob President de Polònia, ho porta clar! Durant aquests dies estem veient com els mitjans de comunicació ens estant venent una patrioteril, lacrimògena i edulcorada visió sobre d’afortunadament difunt Lech Kaczynski, en comptes de narrar els detalls del Règim de Terror Homòfob en que havia degenerat aquell estat. “Tota Polònia plora la mort del seu President”, diuen… si? Segur que no ho estan celebrant menjant-se una bona polla?

Els germans bessons Lech i Jaroslaw  Kaczynski avui: A veure qui es capaç de distingir-los!

Abans de quedar reduït a una viscosa massa amorfa de carn socarrimada i ossos calcinats, el nostre estimat Lech, i el seu germà bessó, havien estat un clar testimoni de la deriva del fanatisme religiós integrista en una neurosis obsessiva, com a continuació us demostraré amb una petita llista d’alguns dels gravíssims fets relacionats amb la patològica persecució contra els homosexuals sota el veritable Règim de Terror Homòfob que s’ha viscut a Polònia mentre els adorables bessonets estaven al Govern, a través del seu partit Llei i Justícia.

-Van demanar a la justícia polonesa que investigués als homosexuals en busca de possibles pederastes, en comptes de cercar-los dins l’església catòlica, on realment estan.

-Varen prohibir la celebració de la marxa del Orgull GLTB a Varsòvia.

-Varen fer una llei per impedir parlar i educar sobre la homosexualitat als centres educatius, castigant amb la presó qualsevol mostra pública de proselitisme gai en un col·legi.

-No van permetre a un gai subrogar el lloguer del seu difunt company, fet que va ser condemnat pel Tribunal Europeu dels Drets Humans.

-Van proposar una reforma constitucional per tal de prohibir l’avortament, la possibilitat de que dos homosexuals es poguessin casar i també volien obligar a les escoles a tenir crucifixos a cada aula.

-Van impulsar una campanya d’assetjament contra una escola infantil (amb amenaces de mort incloses) que va llegir un conte als seus alumnes on apareixien dos pingüins gais.

Alguns dels membres del seu partit han declarat :

“Si algú intenta contaminar la societat amb la seva homosexualitat, l’estat ha d’intervenir” (Primer Ministre)

“No confonguem la propaganda gai amb tolerància. Es tracta d’un tipus de bogeria i el nostre govern serà una fosca nit per a ells”(Ministre de Cultura)

“Les pràctiques homosexuals condueixen al drama, al buit i a la degeneració” (Directora del Centre Nacional de Formació del professorat)

“Si els degenerats comencen a manifestar-se, els haurem d’agredir per impedir-ho” (diputat al congrés)

“El matrimoni homosexual podria destruir la civilització” (Alt carreg a Educació)

Avui és un d’aquells dies en que m’agradaria creure en alguna força sobrenatural, per tal d’agrair-li aquest poètic acte de justícia divina, aquesta obra d’art que demostra que el Deu dels cristianofeixistes no existeix i que a tot porc li arriba el seu Sant Martí. Sense cap lloc a dubte avui el Planeta és un lloc molt millor!