Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

S’acaba algún dia de Sortir de l’Armari?

Quan creus que tothom de la teva família ja coneix i adora al teu xicot, sempre t’acabes retrobant amb aquell cosí segon a qui no veus des de que anaves a l’institut o aquella octogenària tieta-àvia del poble que, òbviament, et salten a la jugular sense pietat agafant-te desprevingut en un fosc racó d’un enterrament qualsevol per preguntar-te per la teva xicota i els futurs fills, que l’edat no perdona, l’arrós es va covant i que, res, que el que volen ells es saber quan els convides a la boda.

Quan creus que la teva ploma i l’aversió a parlar de futbol delaten la teva orientació a kilòmetres sempre hi ha el despistat company de feina hetero, que et pregunta l’opinió sobre les mamelles d’aquella o d’aquella altre femella, sense percebre que tu, en realitat, li estas mirant el paquet a ell des de fa estona.

I clar, arriba un punt que cansa! Als 12 anys  em sentia posseïdor d’un secret d’estat i confessar-ho a algú era un ritual que requeria preparació tàntrica i desenes de promeses d’absoluta confidencialitat; era com el gran tabú i se m’accelerava el cor a mil per hora. Però clar, diguéssim que quan ja portes dècades repetint el ritual, avorreix a les ovelles!

Tampoc es que jo sigui partidari de presentar-me rollo “Hola, soc l’Arqueòleg i soc gai” ni molt menys ja que, a part de menjar polles, faig moltíssimes més coses tant o més interessants en la meva vida. Ni tampoc soc partidari d’ocultar el que és evident: si el meu orgull em va dur a reivindicar obertament la meva homosexualitat, en els foscos anys 90′s en un municipi d’extra-radi poblat de violents skins, ara tampoc em callaré.

Sempre ens queden dues opcions: o bé emprar un llenguatge neutre ( “la meva parella“) o tractar el tema amb la mateixa naturalitat que els heteros et parlen de com boten les tetes de la noia que ha passat pel costat, sense conèixer-te de res. Tan sols ens queda esperar que algun dia desaparegui la heteronormativitat social i la gent pregunti per quina vorera camines abans de donar-ho tot  per suposat.

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (II):Tardoantiguitat i Edat Mitja

Després de fer un repas a les històries d’amor gai més apassionades de l’Antiguitat Clàssica greco-romana, avui m’endinsaré dins la fosca Edat Mitja, on les passions carnals entre homes eren durament perseguides… tot i que sempre hi van haver amants disposats a desafiar les tenebres!

1.- Sant Sergi i Sant Bac (s.IV dC)

Dos alts militars romans que van ser martiritzats fins a la mort al descobrir que eren cristians, denunciats pels seus subalterns envejosos de la confiança que els hi tenia l’Emperador Maximilià. Segons l’historiador de Yale Jonh Boswell, es tractaria d’un exemple de parella homosexual perfectament tolerada en el cristianisme primigeni, on es celebraven cerimònies d’unió entre persones del mateix sexe dins de l’església cristiana, tot i que aquesta teoria no està acceptada per l’església actual. Bac va ser colpejat fins a la mort, Sergi va ser obligat a córrer amb claus dins les botes i posteriorment fou decapitat. Poc després foren santificats, es constuiren diverses esglésies en el seu nom i la seva representació iconogràfica es troba carregada d’homoerotisme. La comunitat homosexual cristiana dels EUA els ha adoptat com a patrons i celebren les seves unions, legals o no, sota la seva protecció. El seu dia és el 7 d’Octubre.

2.- Al-Mutadid i Ibn-Ammar (s.XI)

El poeta Abu Bakr Ibn Ammar, d’origen humil, va seduir al tercer Rei de la taifa de Sevilla, Al Mutamid i aquest l’acabà nomenant Visir.  Les poesies de Ibn Ammar son considerades la cúspide de la poesia homoeròtica andalusí, un gènere comú en aquell temps a Al-Andalus, on es vivia un règim de tolerància sexual molt més obert que en l’Europa cristiana d’aquell moment. Aquest romanç, però, té un tràgic final:  Ammar, un cop Visir,  volia més poder i es va annexionar Múrcia, auto-proclamant-se Rei d’aquesta regió, fet pel qual el seu amant el va ordenar capturar i empresonar a Saragossa. Ibn escrigué una elegia poètica suplicant-li perdó i Al-Mutadid en un principi s’inclinà per creure’l, però va interceptar una carta d’Ammar amb obscurs plans i ell mateix l’assassinà, escanyant-lo amb les seves mans.

3.- Eduard II d’Anglaterra i Hug Despenser el Jove (s.XIII)

L’ambiciós cavaller Hug Despenser, va enamorar al Rei d’Anglaterra Eduard II,esdevenint així Chamberlain Reial. Aquest acumula cada cop més poder i terres dins de la cort, generant odis i enveges, especialment de la Reina Isabel que, furiosa de gelosia, trama una conspiració per assassinar-lo. Finalment els nobles s’uneixen per expulsar-lo al exili, on Hug serà un temut pirata al canal de la Mànega, tot i que posteriorment el Rei derrota als comptes de Lancaster i Mortimer, aconseguint així el retorn del seu amant, que torna a ser el favorit de la cort. Finalment la Reina abandona Anglaterra i fuig a França amb els nobles derrotats i, aliada amb la cort francesa, envaeix Anglaterra aconseguint l’abdicació del seu marit. Un cop al poder, la Reina ordena empresonar Eduard i matar-lo amb un ferro roent introduït per l’anus; així com també mana jutjar a Hug per traïció i sodomia. Aquest es declarat culpable i se’l condemna  a morir a la forca despullat, castrat i esbudellat.

4.- El Papa Juli III i Innocenzo Ciochi del Monte (s.XV-XVI)

Un cop proclamat Papa als 63 anys, Juli III nomena Cardenal al seu jove amant i patge de tan sols 17, que no tenia cap mena de coneixement teològic i, posteriorment,el fa Secretari d’Estat.  Aquest Papa era conegut per les orgies homosexuals celebrades al Vaticà, recollides al llibre In Laudem Sodomia (Elogi de la Sodomia) del arquebisbe Giovanni Della Casa. Aquests fets foren veritables escàndols d’una cúria eclesiàstica en ple conflicte amb el sorgiment del protestantisme. Un cop el Papa mor, s’acusa a Innozenzo d’assassinat, se l’empresona al Castell de Sant Angelo i, posteriorment, viu reclòs en un monestir. Quan finalment mor, és enterrat al costat del papa Juli, a la seva capella familiar.

A tot porc li arriba el seu Sant Martí

Estava buscant desesperadament un paper per tal de fer un tràmit burocràtic, remenant amb desesperació calaixos, armaris i racons, regirant fulls que feia decennis que no veien la llum, quan de sobte, va aparèixer.

Es tractava de la sentència del judici en el que vaig participar jo a l’edat dels 16 anys en qualitat d’afectat i víctima. Quatre skin heads neonazis em van apallissar fins a deixar-me inconscient, simplement pel fet de ser obertament homosexual. Òbviament els vaig portar davant els tribunals i es va organitzar una manifestació anti-feixista de suport (si, la meva militància ve de lluny!) amb l’ajuda d’organitzacions GLTB i  diversos partits d’esquerres locals, que van arribar a dur el tema al ple municipal.

Després de que fossin condemnats a ingressar en un centre correccional de menors (3 d’ells) o a un més de sou de multa (l’únic major d’edat) mai més en vaig saber res ni vaig tornar a tindre cap problema d’homofòbia a la meva ciutat. Aquestes hienes fugen corrents quan se’ls planta cara amb la llei a la ma. Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer, si s’escaigués, sense la menor dilació.

Doncs bé, la curiositat em devorava. Que se n’hauria fet d’ells? Haurien, potser, refet la seva vida de forma exemplar, formant una família? O per un casual haurien sortit de l’armari i muntat un club leather? O millor… serien regidors de PxC en algun remot poblet! Per tal de saciar la meva inquietud vaig teclejar els seus noms al buscador Google i…

… la única referència que em va aparèixer era una esquela, anunciant el funeral d’un ells en un tanatori de la ciutat , mort a l’edat de 27 anys, feia uns quants mesos.

Cap a on va el Moviment GLTB?

Ahir a la tarda nit es va viure la que, sense lloc a dubtes, ha estat la mobilització més massiva en un dia de l‘Orgull GLTB a la història de Catalunya, concretament als participants a la festa Pride, que va comptar amb espectaculars actuacions de OBK i Fangoria, així com una pila de prescindibles dragqueens celulítiques de teloneres. Segons la premsa vàrem ser 100.000 els participants que varem poder cridar al ritme de “A quien le importa“ com si no hi hagués un demà.

Per altre banda, dissabte es varen manifestar uns pocs centenars aplegats pels més radicals del moviment GLTB, sense carrosses, ni partits majoritaris, ni empreses. Amb el pas del temps aquest nucli dur, lligat bàsicament al FAGC, s’ha anat reduïnt, en el seu intent de lligar les reivindicacions homosexuals en exclusiva a l’esquerra més pura, anticapitalista i extraparlamentària, veient com any rere any érem molts els qui apostàvem per deixar enrere els perjudicis ideològics, fent una aposta per la visibilització massiva que representa el Pride.

Aquests dos models de mobilització, que any rere any competeixen als nostres carrers, haurien de fer la següent reflexió: cap a on volem anar?

Els sectors més ultramuntans segueixen instal·lats en el discurs miop i  arrogant de que el matrimoni homosexual és una forma de integar-nos en la consumista societat heteropatriarcal i el que hem de fer és mantenir un esperit de lluita total contra el sistema. Aquesta fal·làcia cau pel seu propi pes, doncs és evident que la igualtat legal ha representat un punt d’inflexió total dins la percepció social de la realitat GLTB i que si avui la homofòbia es troba en retrocés a casa nostre és gràcies a  debat públic que va suposar aquesta llei. No entenc com algú pot tenir nostàlgia pels anys 90′s quan érem 4 gats celebrant la festa en una placeta mig amagats de la homofòbia imperant. Sens dubte jo no tinc ni la més remota intenció de retornar a aquell infern.

Des del meu punt de vista el Moviment GLTB hauria de seguir aquests punts fonamentals:

a) Protegint i mantenir tots els drets que hem conquerit amb el nostre esforç, sense donar ni un pas enrere, especialment davant una previsible victòria del PP al Govern Central.

b) Visibilitzant-nos de forma massiva i constant, especialment als mitjans de comunicació i al carrer. La homofòbia és una expressió d’ignorància i perjudicis que tan sols es superaran amb la presencia a tot arreu on sigui possible. Resulta molt necessàri enfocar als col·lectius minoritaris com lesbianes i transexuals, encara poc socialitzats

c) Lluitant contra el VIH/SIDA, especialment en joves que han baixat la guàrdia.

d) Combatent i denunciant qualsevol declaració política o social que es surti un mil·límetre de la correcció política  i pugui ser entesa com homofòbica, així com qualsevol agressió que pugui succeir.

e) Erradicant el bullyng homòfob dels instituts, col·legis i llocs de treball

Sense lloc a dubtes aquestes accions tan sols es podran dur a terme amb la complicitat de tots els agents socials possibles: sindicats, mitjans de comunicació, partits polítics d’esquerres i de centre, petites empreses del sector, ONG i col·lectius, sense excloure a ningú, més enllà dels purament intolerants.

GAYXAMPLE: Llums i ombres d’una nova sèrie on-line

El passat dia 12 de Març es va estrenar a Internet una nova sèrie centrada en la vida homosexual barcelonina dirigida per Giuseppe Storelli, un italià resident a la Ciutat Condal des de 2001, que ha muntat tot aquest projecte de forma desinteressada, amb baix pressupost, actors voluntaris i molta paciència, aconseguint 8.000 visites el dia de la seva estrena i 100.000 més cada setmana.

Vistos ja els 5 primers episodis m’he pogut fer una idea força concreta d’aquest culebrot per tal de donar-ne la meva opinió, com sempre personal i crítica:

LLUMS

- La idea de fer un “Queer as Folk” a la catalana no podia ser més encertada pels nostàlgics de la mítica saga marica. Cap altre ficció ha aconseguit omplir mai aquell buit i el síndrome d’abstinència començava a ser galopant!

- Una altre iniciativa positiva que ajuda a cridar el turisme GLTB cap a Barcelona i a vendre’n una visió oberta i cosmopolita que tot sovint no s’ajusta a la realitat objectiva. Com a estratègia de màrqueting turística un 10!

- La seva difusió ha estat molt bona per no tenir recursos! Cada capítol es pot veure subtitulat en 10 idiomes diferents

- Ens ha deixat frases mítiques com “Ay tía te debo depre ¿Te pega el novio?”, dignes del millor APM?

OMBRES

- L’amateurisme absolut dels actors és el gran llast de la gravació. Sovint interpreten com si fessin els Pastorets al teatre de l’escola, no son gaire creïbles i podrien donar molt més de sí. Alguns cops em pregunto si al càsting van mirar quelcom més que el seu cos! Espero, però que aquest aspecte millori amb la praxi!

- La trama és sovint plana, moralista i previsible fins a l’extenuació.  Hi ha moments que sembla el darrer anunci contra el VIH del Ministeri de Sanitat. Li manca picardia, gràcia i dramatisme.

- El muntatge és lent,  amb un ritme feixuc i uns primers plans detallistes absolutament innecessaris.

-  Un cop més cau en els estereotips clàssics homosexuals (el musculoca promiscu, l’activista motivat, el consumista compulsiu…) sense atrevir-se a explorar  personatges més rebuscats, freaks, innovadors… i mira que el mon Gai dona de si!

Doncs res! Tan sols dir que n’estic absolutament enganxat! Us deixo amb el trailer i si voleu veure la sèrie CLIQUEU AQUÍ!

Fervor Monogàmic Homosexual

El passat Dissabte vaig anar amb el meu xicot a veure “The kids are all right”, una veritable apologia dels valors familiars, el tradicionalisme conjugal i el matrimoni etern, amb la petita peculiaritat d’estar protagonitzada per una parella de lesbianes, fantàsticament interpretada per Julianne Moore i Anette Bening. Una raresa cinèfila o el reflex del nou fervor monògam que es viu dins el mon GLTB?

Justament aquest proper cap de setmana es compleixen dos anys de la meva sobtada i sorprenent conversió a la ortodòxia monogàmica; catorze mesos des de que vaig desenganxar-me totalment d’un submón de sexe compulsiu i efímer, de xats i pàgines de contactes plenes de fotos de polles, de cites amb desconeguts que portava al llit després de xerrar-hi cinc minuts o menys.

No us podeu arribar a imaginar, ni remotament, fins a on arribava la meva addicció! A les víctimes de la meva cacera les veia com a vulgars preses, no tenia el menor sentiment cap a ells i ni tan sols els veia com a persones, eren mers objectes sexuals a la meva disposició eventual.

Peró un bon dia va aparèixer el meu Príncep Blau i ,sense adonar-me’n, vaig replantejar la meva teoria de que la  parella era un invent heteropatriarcal per perpetuar l’herència i vaig pensar que potser no s’hi estava tan malament en aquell lloc anomenat Amor. Dos anys després em reafirmo absolutament i se’m fa difícil recordar que era jo el que col·leccionava polvos com qui es fa un àlbum de cromos.

Gairebé la totalitat de persones homosexuals del meu entorn viuen un fenomen similar entregats per complert a la vida conjugal i ja conec qui està fent tràmits per l’adopció. Sort que el Matrimoni Gai havia d’acabar amb els valors familiars, segons el cristianofeixisme! Poc es podrien imaginar a l’Opus que en pocs anys acabaríem tan fidels i conservadors com ells aparenten ser.   Som els gais els nous heteros? Ens ha absorbit el sistema o, simplement hem aconseguit la plena normalitat i acceptació social?

Pel contrari, les meves amigues hetero semblen viure una segona adolescència sortint cada setmana a cercar mascles  salivant com hienes famolenques davant un xaiet coix. No m’estranya, doncs, que el govern de CIU hagi suprimit la sèrie “Infidels” de TV3 ja que alguns membres de UDC creien que fomentava el divorci i la promiscuïtat. A veure si aquest programa serà la causa de tot plegat!

Homosexualitat i homofòbia a Egipte: avui i ahir.

Com ja sabreu, aquests dies a Egipte es viu nova revolució democràtica al món islàmic contra una dictadura brutal  i, com no, descaradament homòfoba. Mantindre relacions amb una persona del mateix sexe no és específicament un delicte a Egipte, ni existeix cap normativa que ho persegueixi (de fet fins 2001 el poder egipci negava l’existència de la homosexualitat) , però els fiscals recorren a la llei d’emergència de 1981, amb la qual es basa la legitimat el règim de Mubarak, per tal de condemnar a penes de presó per delictes contra la moral pública que van dels 3 als  5 anys.

Alguns exemples d’aquesta persecució inquisitorial seria cas de les 52 detinguts a bord del vaixell “Queen Boat”, on presumptament es celebraven orgies entre homes, l’any 2001; o el 2003 quan un turista israelià va ser empresonat 15 dies per homosexual, abans de ser expulsat al seu país. Aquell mateix any la policia va realitzar nombroses detencions en llocs de crusing a les vores del Nil, i el 2009 el govern va ordenar clausurar una revista setmanal de contingut gai Al Balagh Al Gadid, condemnant a dos anys entre reixes als seus periodistes.

Human Right Watch i Amnistia Internacional, han denunciat, a més, que la policia sotmet a tortures i exploracions anals per verificar acusacions de sodomia i que el sol fet de ser portador del VIH ja és suficient motiu per anar a la presó. Mubarak va arribar a prohibir la venta de discos de l’artista transsexual Dana International, guanyadora d’Eurovisió.

Homosexualitat a la Història d’Egipte

No obstant, la homofòbia no és inherent a la història d’aquest estat, ni molt menys!

A la religió de de l’antiguitat egípcia trobem que el mite sobre el mateix origen de l’estat es basa en la lluita i violació del deu Horus, per part de Seth, que simbolitza la unió entre l’Alt i el Baix Egipte. Aquesta llegenda ens permet entreveure una visió del sexe gai masculí molt semblant a la que tenien moltes civilitzacions del món antic: ser actiu està ben vist, ser passiu no.

Pel que respecta a  les evidències que ens ha deixat l’arqueologia destaca la mastaba dels funcionaris Nianjjnum i Jnumhotep, datada a l’Imperi Antic, i que es representen abraçats a les diferents pintures que decoren la tomba, com la que podem veure aquí. També existeixen diverses fonts literàries que ens parlen d’idil·lis entre faraons i militars, com ara “El demandant de Menfis”, a l’Imperi Mitjà.

L’any 332 aC és proclamat Faraó el Rei macedoni Alexandre Magne, que mantenia una relació obertament homosexual amb el seu cap de caballeria, Hefestió. Durant la dinastia ptolemaica d’origen grec i la ocupació romana es manté el règim de tolerància sexual, que durarà fins a la violenta pujada al poder del cristianisme copte.

La primera persecució veritablement homòfoba a Egipte va tenir lloc dos anys després de que es signés l’Edicte de Milà, amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial. L’any 315 dC hordes de cristians acaben amb diversos temples d’Alexandria, amb l’acusació de que els seus sacerdots eren efeminats, establint així una equació entre paganisme i homosexualitat que es veurà reforçada al llarg del segle IV, com ho prova el manual “Els errors de les religions paganes” del senador romà Firmicus Maternus del 346 dC, on s’assenyalen als gais com a elements pagans a exterminar.

I és avui, després de 1697 anys d’homofòbia,  en aquest context de canvi i revolta on s’han obert algunes escletxes que permeten albirar per un futur  en  llibertat i igualtat; en aquests sentit us recomano que llegiu AQUÍ l’entrevista a un activista homosexual egipci que està molt involucrat a les mobilitzacions. Una espurna de llum dins la foscor!

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)

Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.

Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.

Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI

Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall

Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.

Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris

Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.

Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.

El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX

Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.

Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria

Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres

Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899

Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925

On son els meus pantalons?

Tot i que avui dia soc una persona feliçment instal·lada a la monogàmia i a la vida de parella, jo tinc un fosc passat entregat a la depravació luxuriosa i a l’addicció obsessiva a la promiscuïtat, doncs pensava que podria omplir el buit existencial de la  meva soledat amb una infinita col·lecció de polles de totes les mides i gustos possibles.

Com va començar aquesta espiral de polvos ràpids amb desconeguts, que mai tornava a veure i pels que sentia més fastig que apreci? Quin va ser-ne el detonant? Doncs bé, si mal no recordo aquesta catarsi orgàsmica va iniciar-se amb una anècdota d’allò més ridícula i patètica, que a continuació us narraré, per tal de fer les delícies als exèrcits de Trolls i Walpurgis que assetgen a diari aquesta irreductible web.

Jo tindria uns vint anys quan se’m va ocorre entrar a un xat de contactes homosexuals, innocent de mi, pensant que aquest lloc estava   poblat per centenars de Prínceps Blaus i bohemis poetes buscant la seva mitja taronja. Com el tema de les fotografies digitals encara no s’havia desenvolupat gaire, em vaig llençar a la piscina quedant en un indret de Barcelona amb un noi que assegurava ser atractiu, molt culte, tenir 29 anys i que tan sols pretenia fer un café.

Desafiant tota espurna de racionalitat, deixant-me emportar pel meu optimisme antropològic i confiança en la bondat del ser humà, no vaig fer cap cas a una veu que em xiuxiuejava insistentment “No hi vagis! Es una trampa!! Segur que és un vell verd!” . I si, òbviament havia caigut de quatre potes en un parany per tendres efebs inexperts: Aquell home tindria uns 40 anys, no tenia res d’atractiu i el cafè el volia  fer a casa seva. I jo, col·lapsat, ansiós i descol·locat, vaig ser absolutament incapaç de pronunciar la paraula “NO“, mira que és un monosíl·lab d’allò més senzill eh…

Mentre pujava per l’ascensor la meva ment em va fer un tour psicològic per tots els assassins en sèrie de la història i la ficció: Hannibal Lecter, Charles Manson, Antonio Anglés, Jack l’Esbudellador… em veia la meva cara a tots els cartrons de llet, mentre aquell mentider que m’havia quasi segrestat desfeia les meves mutilades restes físiques en àcid o calç viva.

Per calmar el meu evident estat de nerviosisme total em va ensenyar una immensa biblioteca, els seus dos pianos o les obres d’art que atresorava: com a mínim en això no havia faltat a la seva paraula. Mentre tractava d’impressionar-me amb la seva pedanteria de manual, dissertant sobre Nietzche i Heguel, jo m’havia amorrat a una ampolla de vi d’alta gradació: necessitava una alienació etílica desesperadament per tal de no imaginar-me a mi mateix, a la seva edat, tractant d’enganyar jovenets per Internet.

Vam acabar al llit si. Tot i que jo vaig ser incapaç de moure un sol dit del meu cos, ni de proporcionar-li un míser instant de plaer, he de reconèixer que em va practicar una fel·lació tan intensa que quasi li arrenco la capçalera del llit. Ja ho tenia decidit: en quan tanqués els ulls em vestiria i sortiria cames ajudeu-me d’aquell infern d’hedonisme surrealista. Peró, de sobte, un obstacle inesperat: On cony eren els meus pantalons?

Vaig remoure pianos, biblioteques, sofàs, escultures, quadres, armaris… i res. Era incapaç de recordar en quin lloc o moment m’havia després d’aquella imprescindible part de la meva vestimenta. Durant un instant em vaig imaginar agafant el metro i arribant a casa en calçotets… quina excusa podria inventar? que m’havien abduït? atracat? violat? Potser no calia!

Finalment van aparèixer: Ell s’hi havia adormit a sobre i per molt que ho intentava, resultava un exercici d’impossible gimnàstica recuperar la meva roba amb aquella massa càrnica cobrint-la. I res, el vaig despertar, desafiant el destí i ell molt amablement em va tornar els pantalons, desitjant-me molta sort a la vida i que algun dia ens veiéssim de nou, cosa que mai va succeir.

Tan sols trepitjar el carrer vaig vomitar tot el vi, de pur fastig i angoixa. Em vaig prometre a mi mateix no tornar-hi a caure… però a la mínima que la soledat em va tornar a terroritzar amb els seves amenaces, el xat em va obrir els portes de nou, tot i que durant els set anys que vaig caminar sobre la corda fluixa, mai em van tornar a prendre el pèl!  Un passat que no trobo gens a faltar i al que espero mai haver de tornar a visitar.