Posts Tagged ‘facebook’

h1

5é Aniversari del Blog!

gener 5, 2013

Visites

n posts

Doncs si, estimats lectors aquest blog compleix el seu cinquè aniversari a WordPress (no compto el meu anterior blog a La Coctelera, ja que era cutrerrim) i, com podeu observar als gràfics anteriors, es produeix un fenomen ben curiós: cada any escric menys articles, però la meva audiència es multiplica. Per que us feu una idea: els dos posts més llegits de 2012 sumen més visites que els 186 publicats el 2008.

Això es deu, crec jo, a que Internet s’ha transformat molt aquest darrer mig lustre. Amb l’aparició de Fotolog, Facebook o Twitter els blogs han perdut tot interès com a forma de comunicar-se amb els amics, o explicar el teu dia a dia, però han guanyat pes com a lloc on publicar articles d’investigació o reflexió més elaborats, que no cabrien en un estat de Facebook o en els 140 caràcters de Twitter.

La forma de difusió ja no és tant a partir d’un “fans” fidels que et visiten assíduament (tot i que alguns em queden, crec), sinó de la viralitat de les xarxes socials. Es a dir: dels 29.000 lectors que va tenir el meu article sobre la relació entre CIU i les autopistes d’Abertis, el 99,99% no ha llegit ni llegirà cap altre post ni els interessa remotament saber qui soc.

També jo he canviat molt des de 2008!! Ja no em dedico a l’arqueologia professional, he abandonat la promiscuïtat compulsiva per la monogàmia fidel, no visc a casa dels meus pares sinó que comparteixo pis i he canviat l’esplai per la militància en un partit polític, així com diversos moviments socials.

Com a blogger he perdut l’interès en els relats, la fotografia o la poesia, mentre que m’he adonat que m’encanta exercir d’”enfant terrible“, fent incendiaris articles en contra de la dreta en qualsevol de les seves manifestacions, fet que m’ha dut a penjar, per primer cop, una severa advertència als Trolls, a voltes nombrosos i agressius.

Doncs res, gràcies a les 120.056 visites que va tindre al meu blog l’any passat, que fan una mitjana de 328 diàries, xifres que ja comencen a donar vertigen. Aquest any em marco com objectiu arribar al mig milió, tot i que com cada gener també em proposo no obsessionar-me amb l’audiència i publicar simplement el que em vingui de gust, li agradi a 10 o a 10.000 persones.

h1

TOP: Millors films de 2010

desembre 24, 2010

Comencem ja amb la recta final de l’any i les tradicions pròpies d’aquesta web, com son les Prediccions Tarotistes, que arribaran la setmana vinent i, com no, les llistes amb les meves subjectives seleccions sobre el més granat i destacat del curs, que ja acaba. Per anar obrint boca, aquí la meva antologia cinematogràfica!

Nº10-Conocerás al hombre de tus sueños (Woody Allen)

Tot i que el mític director novaiorquès ha renunciat a fer grans obres mestres com “Interiores”, “Match Point” o “Manhattan”, com a mínim ha esdevingut una factoria de producció anual de divertides comèdies amb personatges histriònics, situacions dantesques i arguments retorçats que, en aquesta ocasió, giren entorn l’autoengany,  el fracàs i les segones oportunitats. Ideal per passar una bona tarda!

 

 

Nº9- Carne de Neón (Paco Cabezas)

Encara no estrenada a les nostres pantalles , vaig tenir la oportunitat de veure-la al darrer Festival de Sitges. Es tracta d’un film d’acció situada als baixos fons, molt  en la línia de “Snatch, cerdos y diamantes”, on s’ens explica les peripècies d’un nano que decideix muntar un prostíbul per a la seva mare, amb alzhaimer, quan aquesta surt de la presó. El millor de tot és l’amalgama de divertits freakys que formen el repartiment de personatges secundaris.

 

 

Nº 8- La red social (David Fincher)

Com un introvertit geni de 19 anys es pot transformar en una de les persones més riques del món en poques setmanes? Doncs gràcies a les intrigues, la manipulació i les traïcions. Un film realista que esdevé retrat fred i despietat d’un submón que desconeixem  tots aquells que  no gaudim de comptes corrents milionaris. Vaig comprovar esfereït a Viquipèdia que, efectivament, totes les rocambolesques peripècies de Mark Zuckeberg aquí narrades eren certes.

 

Nº7- El escritor (Roman Polansky)

Un magistral film d’intriga política sobre els secrets d’estat, la guerra bruta i allò que el poder presumptament democràtic amaga als ciutadans i als mitjans de comunicació. Un pobre escriptor, que treballa de “negre” per a un polític que s’assembla sospitosament a Toni Blair, descobrirà una fascinant trama que podria, perfectament, explicar que s’amaga darrere del conflicte bèl·lic a Irak. Ficció o realitat? Esperem que Wikileaks ens ho esclareixi.

 

 

Nº6- Sound of noise (Ola Simonsson)

Una altre joia de Sitges, en aquest cas una producció absolutament  independent amb una proposta arriscada i experimental, on s’ens narra les peripècies d’una original banda terrorista, formada per percussionistes frustrats que, farts de tota la música actual, decidixen crear una composició amb tots els elements d’una ciutat: des de les excavadores als hospitals. Una encertada reflexió visual sobre el sentit de la música i el soroll que ens rodeja.

 

 

Nº5-Un hombre soltero (Tom Ford)

Ningú donava un cèntim per que un dissenyador de moda, com Ford, pogués fer un film que anés més enllà de la superficialitat banal. Doncs es van equivocar: ens trobem davant una genialitat estètica, on cada fotograma està cuidat al detall, però també davant una història molt profunda, que transcorre al llarg d’un dia a la vida d’un professor universitari gai i vidu, abordant el tabú de la homosexualitat a l’Amèrica dels anys 60′s, la por a afrontar els propis sentiments o la mort d’un esser estimat. Memorables actuacions de Julianne Moore i Colin Firth.

 

Nº4-Origen (Cristopher Nolan)

Una pel·lícula que ens proposa un oníric i laberíntic viatge pels diferents nivells  de l’inconscient d’un individu, on sempre ens estarem preguntant que és realitat i que ficció. Aventures i acció, envoltades d’una proposta gràfica i visual espectacular però, a diferència d’Avatar, amb un sòlid i complexe guió al darrere i una notable interpretació un Di Caprio renascut.

 

 

Nº3-Canino (Giorgos Lanthimos)

No us deixeu perdre per res del món aquesta original, encertada i desternillant tragicomèdia sobre els desventures d’una família que decideix enganyar als seus fills, que mai han sortit de casa, explicant-los que el món acaba al llindar de la seva llar i que, per tant, no existeix la vida exterior. Peró clar, els nens es fan grans i comencen a qüestionar els perquès i els orígens d’alguns elements que no els quadren i, clar, la mentida es va fent més i mes grossa, arribant a un clímax humorístic i visceral que no us deixarà indiferents.

 

Nº 2.-Buried(Rodrigo Cortés)

La medalla de plata se la endú aquesta producció espanyola que ha aconseguit trobar una solució enginyosa a la falta de recursos per la cultura al nostre estat: treballar amb un pressupost ridícul, substituint els recursos superflus per un guió extraordinàriament enginyós, on s’ens narra les vicissituds d’un home que desperta enterrat dins una caixa de fusta, d’on no es mourà en tota la cinta. Una veritable oda a l’angoixa i la claustrofòbia.

 

Nº1.-La cinta blanca (Mickael Haneke)

Obra mestre absoluta d’aquest 2010 sense el més remot lloc a dubte. Es tracta de la magistral i sublim reflexió de Haneke sobre l’origen de la violència i de la tolerància envers l’odi extrem. La narració ens situa en un petit poblet de l’Alemanya pre-nazi, on un mestre intenta, sense gaire èxit, trobar una explicació a un seguit de crims macabres que succeeixen constantment, davant d’impertèrrita  indiferència de tots els seus habitants. Una cinta que pertorbarà la vostre consciència durant alguns dies i forces nits, però no pel que es veu en pantalla, sinó pel que insinuen els silencis i les mirades, especialment dels nens.

h1

…i ara a Twitter!

desembre 13, 2009

Era evident que la meva desmesurada addicció a les xarxes socials no trobaria el seu aturador a Facebook, ni molt menys! I, com els lectors més astuts ja haureu observat, des de fa una setmana el widget de Twitter es troba penjat a la cantonada dreta d’aquest mateix blog.

Calia una enèsima font de comunicació virtual? No!! Es evident! Però un bon dia hi vaig entrar a tafanejar i no vaig poder evitar la diabòlica temptació de fer-me un perfil (cliqueu aquí per visitar-lo), tot ben decorat amb el fons de la glamurosa Lògia Negre de Twin Peaks, com no!

I per que serveix aquest Twitter? Jo al començament n’estava un xic perdut, però de seguida n’he trobat unes quantes aplicacions:

1.- Revista de premsa i de blogs: Tinc agregats a “Público”, “El País”, “Menéame”3/24”i “La Tafanera” que em van informant en temps real dels principals titulars de la premsa i els blogs!

2.- Comunicar-me amb vosaltres, donant informació massa breu com per fer-ne un post i que no tindria sentit deixar-la a la secció de comentaris! I d’aquesta forma reservo Facebook estrictament per assumptes personals, a salv dels meus arxienemics (trolls, walpurgis, etc).

3.- Democràcia 2.0: Puc saber minut a minut com Raül Romeva, el meu eurodiputat favorit, segueix les sessions al europarlament, participa en una comissió o es reuneix amb col•lectius diversos. Així conec de primera ma quin rendiment té el meu vot. Altres polítics molt actius son la diputada socialista i feminista Lourdes Muñoz, o la meva arxienemiga Sarah Palin, que aprofita Twitter per riure’s constantment dels biòlegs que defensen el canvi climàtic i promocionar el seu nou llibre “Going Rouge

4.- Xafarderies musicals: Lady Gaga s’està menjant un gelat a Los Angeles, Madonna participa en un acte contra el VIH i Patrick Wolf es banya a un jacuzzi de Melbourne després d’acabar la seva darrera gira. Tenir a NME agregat es també una font inesgotable de rumorologia indiepop!

5.- Seguir processos polítics i socials a temps real, mitjançant milers d’aportacions individuals, com la manifestació sindical d’aquest cap de setmana (brutal discurs del Gran Wyoming aquí) o, com no, el polèmic procés de simulacre de referèndums independentistes, amb llistes negres d’abstencionistes i votants del NO, incloses. Una veritable festa de la democràcia!

6.- Seguir fent propaganda del meu blog, allí on calgui, coneixent nous lectors i potencials comentaristes! De moment el meu blog ja figura a la llista de webs sobre el Patrimoni Català (n’haurè de parlar més sovint per fer-me’n mereixedor!)

I doncs res, us anuncio que a les properes dates aquest blog es veurà immers en un extens repàs analític sobre la dècada que estem a punt de deixar enrere, tan a nivell històric, social, musical o cinematogràfic. Ja compto amb dos col•laboradors externs per tal de realitzar-ho! Algú més s’hi anima?

h1

Quans homosexuals hi ha a la societat?

novembre 15, 2009

APTOPIX_Brazil_Gay_Pride_Pa

No us heu preguntat mai quin percentatge de persones amb tendències sexuals fora de la normativitat heterosexista hi ha  al la nostre societat? No? Doncs bé jo si i forces sociòlegs també, així com diversos ultres catòlics obsessionats en dir que som quatre gats, per tal de negar-nos la igualtat de drets.

A continuació us exposaré les diferents teories plantejades fins al moment i finalment desenvoluparé un experiment ideat per mi, pel qual us demanaré col·laboració!

Teoria clàssica d’Adam Kinsley (llegiu-la aquí)

Publicada en dos volums als anys 1948 i 1953, es tracta de les conclusions d’un ampli estudi sobre el comportament sexual de la societat americana dels anys 40/50, on bàsicament arriba a la conclusió que un 10% de la població realitza habitualment pràctiques homosexuals i que, al menys un 60% dels homes i un 33% de les dones, han tingut una relació a al seva vida amb algú del mateix sexe. L’estudi es va realitzar a partir d’entrevistes directes a més de 20.000 persones.

Crítiques a la teoria: Els ultra-catòlics han assenyalat com a pegues del estudi que Kinsley era expert en insectes, no tenia rigor metodològic i que a la seva mostra estaven sobre representats col·lectius com els xaperos o els presos, especialment els condemnats per delictes sexuals.

Teoria ultracatòlica (llegiu-la aquí)

Es basa principalment en una enquesta realitzada l’any 2003 per l’InstitutDEMONSTRATION Nacional d’Estadística d’Espanya que sota el títol “Encuesta de Salud y Hábitos Sexuales” (només amb homes) afirmava que tan sols el 3% reconeixia haver tingut esporàdicament relacions homosexuals i un mísere 1% tenia relacions exclusivament gais. Segons aquest percentatge a Espanya hi haurien escassament 300.000 persones homosexuals.

Algunes coses interessants del estudi eren que el percentatge de gais pujava segons l’entorn fos urbà, tingués estudis superiors o un sou elevat.

Crítiques a la teoria: El 80% de les persones varen declinar participar a l’enquesta, la qual cosa desvirtua totalment l’estudi i ta sols posa de manifest que al 2003 existien encara molts perjudicis per sortir del armari, inclús en una enquesta anònima. Aquest índex tan baix no encaixaria ni de conya amb els xifres d’assistència a manifestacions, discoteques o altres actes destinats a la comunitat GLTB.

L’experiment de l’Arqueòleg

Es molt senzill i us demanaré que el repetiu a veure que us surt: es tracta d’agafar a totes les vostres amistats de Facebook, comptar quantes son homosexuals i fer-ne un percentatge! Descarteu casos dubtosos, per molta ploma que tinguin, per tal d’afinar el resultat!

A mi m’ha sortit un 11,6% (8,6% de gais, 2% de lesbianes i un 1% de bisexuals) i a la meva amiga Intrèpida Libèl·lula un 10,5%. Curiosament… el mateix resultat de la Teoria Clàssica d’Adam Kinsley!!

Clar que nosaltres som homosexuals, vivim en un entorn urbà, progressista i tenim estudis universitaris…

I ara us toca a vosaltres !!

h1

FESTIVAL DE SITGES (II): Les pijes també moren massacrades

octubre 8, 2009

Diumenge 3

ASITGES5

Després d’una vetllada festiva al Carrer del Pecat, que millor que despertar-se un xic tard amb un copiós esmorzar, on, al voltant de magdalenes, fruita, cafè i torrades, la delegació enviada per aquest blog al Festival va comentar el millor de la jornada anterior, amb una opinió majoritària que s’inclinava cap a “Canino” com a gran revelació de la present edició.

El dia no pintava gaire fantàstic, ja que les entrades adquirides al tun tun ens feien presagiar soporíferes històries per a rostres pre-púbers plens d’acne, així que fins i tot varem donar un cop d’ull al programa de la gratuïta Sala Brigadoon, però títols com “Bollywood Bizarro”, “I was a teenage Freddy Krugger” o “Las babosas asesinas” no ens convidaven precisament a la gatzara i la disbauxa.

SORORITY ROW. Stewart Hendler, EUA

Leah_Pipes_in_Sorority_Row_Wallpaper_2_800Típic i tòpic psicokiller que es va carregant a un grup d’adolescents per entregues. Vaja, la mateixa història que ens havien explicat abans i millor a Elm Street i “Se lo que hicisteis el último verano”, amb un assassí encaputxat directament fotocopiat de Scream.

La única novetat que presenta la història és que els protagonistes son un grupet de pijas insofribles, imitadores de Gossip Girl, però sense la gràcia d’aquesta sèrie, ni molt menys!

El guió es troba tan ple d’incoherències abismals, que sembla sorgit de la ment d’un becari amb menys llums que el Cuerto Oscuro de Metro i que, per postres, té la barra de deixar la porta oberta a una segona part!
Tan sols en salvaria la BSO a ritme de technopop i Franz Ferdinand.

Reaccions i Notes

- Niño del Exorcista: Viernes 13 + Paris Hilton= Sin tetas no hay homicidio. Nota: 5

- Princesa Dragomiroff: El que fan 2 pastilles! Nota: 4,5

- Esteban: La vitamina B 12 és un perill. Nota 5

- Intrèpida Libèl•lula: Harpias hasta la muerte. Nota: 2

- Arqueòleg Glamurós: “Jo tia! No pienso pasarme la mitad de mis años fértiles en la cárcel, vale?”Nota: 1,5

ASITGES4Exposició de quadres cinèfils al Palau Miramar

SUMMER WARS Mamoru Hosoda, Japó

01Un cop més els meus estúpids perjudicis envers l’animació i el manga a fer punyetes! Aquesta història tendre i enginyosa està a l’alçada del milloret dels films vistos fis al moment.

La història tracta sobre un fantasiós futur on una espècie de Facebook manté tot el planeta unit amb una xarxa d’intercomunicació virtual que, en el moment que hi entra un virus, veurà afectada tota la seguretat planetària i tan sols un jove estudiant hi podrà fer front, amb l’ajuda de la surrealista família d’una nova amiga.

Vaig sortir de la sala disposat a disfressar-me d’innocent col•legiala i assistir al proper Saló del Manga que es celebra cada any just al costat de casa meva!

Reaccions i notes

-Arqueòleg Glamurós: ehhh! No marxeu cap al tren tan ràpid que m’heu de dir una frase i una nota!! Nota: 7

De cara al proper cap de setmana ja hem comprat localitats per no repetir amb mediocres cintes teenagers, per a les que no tenim edat i, òbviament assitirem a la macroparty megafreak del “Zomby Walk” dissabte a la nit l’anunci del qual us deixo aquí:

h1

5.000 COMENTARIS

juliol 2, 2009

3440531407_d0f1acbb84

Aquest blog està d’enhorabona ja que el nombre de comentaris ha superat la màgica xifra de 5000. Concretament va ser Allau (a qui dedico aquest article), que al post sobre la Guerra Civil Gai va escriure:

“M’apunto a la proposta de sr shysh, la pila del greix, no hi ha res que em posi tant com les princeses osses “megadepilàs” i amb barretina!”

Però no puc obviar, en aquesta feliç celebració, una espina que porto clavada des del mateix dia que vaig inaugurar el meu primer blog: la meva incapacitat total per convèncer a les amistats més properes a que m’escriguin en aquesta web.

Mentre que persones a les que no conec personalment cada dia s’esplaien amb les seves opinions i crítiques que superen en extensió i qualitat als meus posts, els meus amics i amigues tenen una falsa i tòpica percepció que aquest blog té una impenetrable aura de maricultisme i que  per deixar-me una opinió cal haver estudiat tres màsters en literatura, mentre que no tenen cap problema en fer-me còmplices dels seus successos vitals a Facebook, en un absurd comportament biplolar que no acabo d’entendre.

Així doncs constantment em sorpren trobar-me gent que em confesa ser un lector anònim meu  i que sap perfectament les meves opinions o aventures sexuals i amoroses  sense que jo mai ho hagués sospitat. I a vegades crec que és millor, ja que si fos plenament conscient de qui hi ha a l’altre banda de la pantalla faria una pressió psicològica sobre mi que acabaria autocesnsurant-me fins a caure en l’abisme sense retorn de la nyonyeria descafeïnada.

Jo  crec fermament que la màgia i la grandesa de les pàgines 2.0 és la participació activa dels lectors en la seva construcció, mitjançant la seva humil aportació. Sempre he concebut els posts com una introducció a una posterior dissertació dialèctica, mai com una finalitat en si mateixa.

Però bé, avui no és un dia per pensar en aquells que prefereixen passar desapercebuts en una cantonada de la història mirant la vida passar, fent del seu silenci un escut protector, sinó dels centenars de col•laboradors actius que heu fet d’aquest racó una part de la vostre casa!

Perqué el debat és el motor del coneixement i el mutisme l’arma dels covards…

5.000 GRÀCIES A TOTS

h1

“Malviviendo” la sèrie del moment

maig 3, 2009

_cabessa

Es de tots ben sabut que les crisis econòmiques aguditzen la inspiració i desenvolupen la creativitat al límit, per tal de superar amb l’enginy la manca de recursos econòmics.

Avui us presento el cas més extrem i alhora representatiu d’aquesta premissa: després d’acabar els estudis i engrossir la llista del atur, un grup de joves de Sevilla s’ha llençat a fer la seva pròpia sèrie, armats tan sols amb una excel•lent habilitat cinematogràfica, uns guions enginyosos i transgressors, personatges realistes, alhora que extrems i sorgits dels baixos fons urbans, així com un pressupost completament irrisori: 40 miserables euros per fer el primer capítol!

El resultat no podia ser millor! Alliberats de la tirania dels audímetres i emprant Internet com a únic canal de difusió, estan aconseguit un èxit que pocs haurien imaginat! Una mitjana de 300.000 persones han vist cada un dels seus 5 episodis per You Tube o Vimeo, tenen quasi 3.000 fans a Facebook, han quedat finalistes al BBVA Open Talent i en la projecció del seu darrer episodi es van formar cues a la festa-premiere, quedant força gent al carrer.

Un veritable fenomen boca-orella que està deixant en evidència a les ràncies fotocòpies moralistes de Poble Nou amb les que ens castiga a diari Tv3, per posar un exemple. Òbviament aquest blog no en podia quedar al marge i aquí us ofereixo el capítol pilot. Doneu-li una oportunitat i us enganxarà des del primer instant!

Que? Us ha fascinat oi? Doncs res! Podeu seguir la resta de la sèrie clicant aquí!


h1

Frequently Asked Questions

març 8, 2009

writer-copia

Perquè escrius un blog?

Bàsicament perquè m’estalvio les sessions de psicoteràpia, m’encanta escriure i em permet millorar a diari la meva creativitat literària i el meu nivell de redacció. El fet de saber que allò que penses i plasmes en un text ho poden llegir moltes persones t’esperona a automillorar-te constantment.

Perquè Wordpréss?

Jo vaig començar a La Coctelera, un servidor de blogs molt cutre, que em va servir de base de proves i assaig per el que és avui aquesta pàgina. Vaig fer el salt a WordPress per les seves infinites possibilitats, per la seva xarxa social en cada idioma i perquè, a diferència del seu gran rival Blogspot, no depèn de cap multinacional i té un sistema de comentaris extraordinàriament senzill.

Perquè en català?

Com ja vaig explicar en el meu primer post polèmic, anys enrere, no es tracta d’una qüestió folclòrico-patriòtica sinó que forma part de mi i de la meva identitat. També cal dir que prefereixo ser un peix gran en una peixera petita!

En que t’inspires per crear els teus posts?

En converses que tinc amb les meves amistats, especialment en discussions! Soc hereu de la tradició filosòfica dialèctica i, com Plató, Hegel o Marx, crec que el coneixement és la síntesi producte de la confrontació entre tesi i antítesi. En quant als relats, aquests gairebé sempre tenen un transfons de realitat amagada, m’agrada jugar a l’ambigüitat entre ficció i veritat.

T’obsessiona l’audiència?

Soc un veritable ionki dels audímetres,em preocupa que un bon dia no em llegeixi ningú, la veritat. Però, per altre banda, soc incapaç de trobar una explicació racional a les pujades i baixades brusques de lectors; jo sempre redacto amb el mateix èmfasi creatiu, però a voltes em desborden el nombre de comentaris i altres cops no em llegeix ni l’apuntador.

Creus que Facebook matarà la blogsfera?

No hauria de ser així, ja que representen dos conceptes de xarxa social completament diferent. Facebook és com un meta-messenger, una forma de compartir arxius i tafanejar la vida social d’altres, però no implica el menor esforç creatiu, ni de disseny, ni literari. Podríem dir que Facebook és un ent passiu i la blogsfera actiu. Jo utilitzo Facebook per fer propaganda dels meus posts, però em temo que algun lector que altre si que m’ha tret.

Quins han estat els moments més gloriosos del blog?

Els posts que han tingut més audiència han estat els que tractaven sobre els blogs gais de dretes, la vida secreta de Celestino Corbacho, el cameo eròtico-festiu de la meva amiga Marujita, explicant les seves desventures sexuals, així com la entrevista interactiva al candidat d’ICV a les generals.

Que aconsellaries a algú que avui es faci un blog?

Que s’autoimposi una constància, que sigui original i aporti quelcom que no existeixi ja, que busqui lectors i comentaristes esdevenint ell mateix un lector/comentarista d’altres blogs, que s’inspiri sense copiar en altres pàgines i que tingui en compte que la presentació és tan o més important que el contingut.

Censures els trolls?

Només si m’ofenen o insulten gratuïtament, es passen la ratlla del mal gust o l’amenaça personal: com ja he tingut males experiències en aquest sentit, prefereixo tallar d’arrel qualsevol esqueix problemàtic. Aquelles persones que opinen diferent a mi estan convidades a discutir racionalment tan com vulguin aportant arguments i no escopinades.

Alguna pregunta més?

h1

Les altres inocentades

desembre 29, 2008

llufa

Abans que ningú mes em truqui per felicitar-me, vull anunciar oficialment que NO em caso, tot era una innocentada i, òbviament, la plantilla rosa amb papallones i margarides era part de la broma. M’heu llegit amb poca atenció si per un sol instant heu arribat a pensar que la nyonyeria made in Barbie va amb mi.

El més graciós de tot ha estat que alguns amics meus s’ho van arribar a creure i, fins i tot ho vaig haver de desmentir, via Facebook, a una ex-professora meva del institut. I jo que em pensava que era una noticia tan esbojarrada que no guardava cap mena de credibilitat, com quan l’any passat vaig anunciar la meva conversió hetero…
En fi, suposo que la meva vida es tan surrealista i sorprenent que aquells que em coneixen ja estan curats d’espants i s’empassen qualsevol cosa que vingui de mi! Que hi farem…

Però no he estat l’únic!!

- Rafa va publicar la llista dels seus àlbums més indies i underground dels 90’s, formada per Laura Pausini i Celine Dion.

- Jenesaispop va anunciar que Alaska abandonava Fangoria, plagiant la nota de premsa que va utilitzar la Oreja de Van Gogh en la seva separació.

- Indiespot, va simular que es convertia en la pàgina web oficial de Coldplay i que aquesta banda encapçalaria el Primavera Sound (la gràcia és que aquest blog taliban del la música més indie, realment odia a mort Coldplay)

- Altafidelidad, anunciava a la seva llista de concerts setmanals un impossible duo entre David Bowie i Falete versionant a Maria del Monte (ja ho han esborrat).

- AmbienteG, ens volia fer creure que Zac Efron faria de Fidel en la versió americana de la sèrie Aída.

Algú en va trobar cap altre?

h1

Adicte a les xarxes socials

octubre 17, 2008

No es que em passi moltes hores davant la pantalla del ordinador, però he de reconèixer que he reduït dràsticament el consum televisiu en vers a la navegació sense rumb pels infinits tentacles d’aquest temptador univers virtual informàtic que no para d’expandir-se a diari.

La gran avantatge que presenta Internet davant qualsevol altre mitjà de comunicació és l’altíssim grau d’interactivitat amb la resta d’usuaris, creant veritables móns entrellaçats de persones que es comuniquen entre elles, cómodametn assegudes a la seva habitació.

Doncs bé, ahir estava comptant el nombre de xarxes socials de tot tipus en les que en algun moment m’he registrat i la veritat es que m’he espantat a mi mateix! Tot i que a la majoria no li dedico ni un minut al més, tinc una llarga llista de webs en les que en soc membre!! Es com una droga, en vull més, jaaa!

-WordPress: Aquest blog i tot el que el rodeja. Realment és la única pàgina a la que hi dedico temps i esforç diari a consciència, ja que potencia la meva creativitat literària o fotogràfica i això em motiva al màxim! Si voleu que realment tingui en compte el que em dieu, deixeu-me comentaris aquí! La pega és que no permet importar widgets que emprin el llenguatge Java (es a dir, tots).

-La Coctelera: EL meu antic blog, allotjat en un servidor que ara em sembla cutríssim, però que em va ajudar a familiaritzar-me amb el llenguatge informàtic i em va fer perdre el terror a escriure quelcom que la gent pugui llegir.

-Messenger: I qui no en té un? Jo quasi l’utilitzo com a substitutiu del telefon. He de reconèixer, però que amb el 90% de la gent que tinc agregada no hi parlo des de fa anys. Potser algún dia hauria de plantejar-me fer neteja…

-Fotolog: Una web per adolescents, amb un mecanisme d’ús més simple que el d’un llapis, moltes limitacions i poquíssimes opcions; mai he aconseguit explicar-me el perquè del seu desmesurat èxit, però cal reconèixer que alguns pocs s’ho curren bastant, tot i el seu encorsetat format. Bàsicament m’hi vaig registrar per comentar als flogs dels meus ex-companys d’esplai i mai he arribat a penjar-hi res.

-Facebook: La web de moda entre la gent de la meva generació: hi és TOTHOM d’entre 20 i 30 anys tot i tel seu format absolutament kaòtic que no deixa de ser una versió barroca de fotolog.o del msn space. Però clar, si vols veure el que els altres diuen/penjen t’has de registrar per força.E l millor de tot es que pots participar en clubs extranyissims, però divertits com “Soc d’Hospitalet i no porto navalla” o “Quan tenia la teva edat Plutó era un planeta“.

-Flickir: Una web per penjar fotos, les que veieu en una columna a la vostre dreta. La única gràcia que té es que es pot enllaçar directament des de WordPress, a mode de widget

-Badoo: Una web de contactes, fotografies i xats. La gran pega es que al estar barrejats gais i heteros sempre acabes tirant els trastos a la persona equivocada. Com a gràcia a destacar es que pots votar les fotografies de la gent i entrar a tops de popularitat.

-Chueca: Mítica web pionera de contactes gais/lèsbics. Permet seleccionar amb detall el perfil de la persona que busques; la pega és que en poc temps acabes coneixent a tothom.

-Gaydar: La web gai més popular del món que compta amb milions d’usuaris i un xat que conecta automàticament el nick amb el perfil, la qual cosa facilita saber amb qui estas parlant. No seria el millor lloc, però, per trobar cap relació amb una durada superior a la d’una nit.

-Zenkiu: Una pàgina de contactes gais mooolt calmada i tranquila en comparació a les dues anteriors, ideal per anar a fer un cafè amb algú, sense haver d’acabar necessàriament al llit.

-Bakala.org: M’hi vaig registrar exclusivament per llegir els divertidissims còmics porno de “Chungo y Pelao”. Òbviament no m’interessa en absolut lligar amb gais garrulos, bakalas o rapats.

I això és tot… crec que no me’n deixo cap! No sabeu la feinada que tinc en recordar nicks i contrasenyes!! De moment tan sols se’m resisteix Myspace, que el veig molt orientat a músics professionals i tal…però doneu-me temps!

PD: Per celebrar que els administradors de WordPress.com han decidit afegir (PERFÍ!!) un widget que permet crear i dissenyar enquestes, he creat la nova secció titulada “La pregunta de la setmana“, situada a la columna de la dreta on, per començar, podreu triar quina és la vostre secció favorita d’aquest blog. Prometo tenir en compe els resultats (… o no…)

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.146 other followers