Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934- DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936- UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937- DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997- DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d’”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)- Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)- Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

Aquest Blog demana el vot per ICV-EUiA el 25N

Catalunya necessita amb urgència recuperar la seva sobirania davant la tirania dels mercats i la seva dignitat davant la dreta folklòrica que ens ha fet creure que els nostre enemic era el poble espanyol i no la  xusma burgesa que actualment governa i parasita la Generalitat.

Admiro als partits nacionalistes per viure alimentats tan sols per una vana il·lusió d’un burd miratge, sense veure que una bandera no alimenta als desganats, no retorna els pisos als desnonats ni la feina als aturats. Ara no es moment de votar pensant en les essències de la pàtria, sinó en com sortir immediatament d’aquesta crisi econòmica que ofega als pobles d’Europa.

Ja no ens alimenten engrunes, no ens podem conformar en ser un mer baluard de la puresa dogmàtica, tenim la urgència dels qui ja no poden més. Volem el Govern, ja que aquesta crisi no l’aturarem des del populisme simplista sinó des de les lleis i els pressupostos. Ens cal un partit polític preparat per assumir la tasca de transformar la realitat des del minut zero. I això tan sols ho pot fer ICV-EUiA.

Davant l’alienació hipnòtica de “la voluntat del poble”, la realitat materialista, pragmàtica però revolucionària d’un programa electoral exhaustiu i radicalment realista: les 1.200 propostes que els ecosocialistes i marxistes presentem per canviar-ho tot, establint quins mecanismes econòmics, legals, fiscals i pressupostaris cal modificar per donar la volta a l’austericidi, perqué la crisi la paguin els que l’han provocada.

Mentre algunes esquerres viuen tancades en el seu provincianisme barretinaire altres rebem el suport de Syriza (Grècia), el Front de Gauche (França), Sinitra Ecologia i Libertà (Itàlia), Frente Amplio (Uruguay), Tierra y Libertad (Perú), Partit del Treball (Brasil),Compromís (País Valencià), IU o Equo (Espanya), entre molts d’altres perqué els pobles units mai seran vençuts i d’aquesta dictadura dels mercats no en sortirem posant fronteres a la rebel·lia, si no des de la lluita global i solidaria, al carrer i a les institucions.

En aquesta campanya ICV-EUiA ha estat molt sola defensant la Justícia Social, mentre els altres es tiraven les banderes pel cap. Ha estat molt sola dient que “Catalonia is Not CIU”, mentre alguns altres bavegen per ser la crossa i la palangana de la dreta convergent.

Es per això que aquest Blog demana el vot per Joan Herrera, una persona senzilla, honesta i sincera que mai s’erigirà com un Moisès separant les aigües, però que és infinitament més patriota que aquells que omplen els mítings de senyeres i les seves comptes corrents a Suïssa. Perquè Catalunya no és un ent metafísic, son les seves escoles, els seus hospitals, les seves universitats, els seus centres de treball, els seus parcs naturals o les seves residències per la gent gran.

Ah si!! I tenim tot el dret a decidir!

Es possible una Syriza Catalana?

Com no puc assistir al debat que es durà a terme avui a la meva ciutat entre diversos representants de les coalicions ICV-EUiA, CUP i Anticapitalsites sobre si és possible una Syriza Catalana, he decidit deixar la meva opinió personal al respecte, per escrit!

Que és Syriza? Al contrari del que molts plantegen, Syriza no simplement és la unió de tots els partits a l’esquerra de la socialdemocràcia i punt. A Grècia es varen presentar diverses llistes electorals al marge de Syriza, com els comunistes prosoviètics del KKE, els trotskistes d’Antrasya o els ecologistes dels Verds, amb més pena que glòria, tot sigui dit.

El que plantejava la coalició d’Alexis Tsipiras era quelcom diferent: aprofitar el desgast total de la socialdemocràcia  per ocupar aquest espai entorn a una idea simple que alhora era radical, però possibilista: renegociar el deute dins la Unió Europea i l’Euro, retallant el pressupost de defensa en comptes de la política social. Un concepte que va ser titllat de reformista per part de  KKE i Antrasya, però que va desfermar onades de terror als mercats i a Alemanya, que van fer una campanya de la por amb fugues de divises massives incloses. Senyal que havien donat al clau.

Es possible que això passi a Catalunya? A Catalunya si bé ens trobem amb un desgast força notable de la socialdemocràcia, aquest no es tan accelerat com a Grècia, ja que  aquí encara no s’han produït governs d’unitat nacional PP-PSOE o PSC-CIU (tot arribarà). Per altre banda els partits d’esquerres, així com els moviments socials han encertat totalment en denunciar les retallades i assenyalar els culpables, però han fracassat estrepitosament en proposar una idea alternativa, simple i engrescadora com a alternativa il·lusionant.

En canvi, la dreta i l’extrema dreta ho han fet de faula, doncs ens han venut eslògans i conceptes populistes que han calat molt ràpidament: “Primer els de casa”, “Espanya ens roba-Independència” i “El problema és la democràcia i els privilegis dels polítics”; falsos culpables, cortines de fum i conceptes fàcilment digeribles per persones no iniciades en economia o teoria política, però que tan sols beneficien als partits de dretes. Que jo no dic en cap cas que no s’hagi de debatre si es pot rebaixar el sou d’un diputat o que el dret de l’autodeterminació sigui important, però aquest no és el tema: els cotxes oficials o el suposat dèficit fiscal amb les regions pobres de la Península amb prou feines es xavalla en comparació als diners que invertim en salvar bancs, pagar el deute, el  frau fiscal o els diners que deixen de tributar les grans fortunes (no diguem ja el que ens costen les persones nouvingudes, que en realitat aporten molt més del que costen).

No sé quina pot ser La Idea Clau per aconseguir un mínim comú denominador que aconsegueixi fer una força d’esquerres potent, amb capacitat de governar i fer el sorpasso a la socialdemocràcia. Peró tinc clar quines característiques ha de tenir aquesta idea: 1) Ha de ser senzilla i entenedora 2) Ha de plantejar una dialèctica esquerra dreta i no democràcia-populisme o Barça-Madrid 3) Ha de ser alhora radical, possible i realista.

Es evident que de cara a les eleccions del 25N a cotrarrellotge no trobarem aquesta idea, però o hi comencem a treballar des de ja, sense sectarismes ni exclusions, o ja ens podem anar preparant per 23 anys més de Convergència al poder.

REFERÈNDUM A GRÈCIA: Mercats o Syriza?

Aquest proper Diumenge es duran a terme les eleccions més importants per Europa des de la creació de la UE, uns comicis que han esdevingut un referèndum maniqueista entre els mercats i la democràcia, es a dir, entre les dues úniques opcions amb possibilitats d’esdevindre vencedores: Alex Tsipiras de Syriza o Àngela Merkel, representada electoralment amb els seus mesells portanoves de  PASOK i Nova Democràcia. En quant a la resta de partidets no son més que insignificants convidats de pedra, on tan sols destaquen, com a perillosa advertència, els violents nazis d’Alba Daurada .

Des de la caiguda de la URSS mai un partit anticapitalista convicte havia tingut tan a prop la possibilitat real d’accedir al poder en un dels principals estat de la Unió Europea. No, no es tracta aquest cop d’un domesticat partit socialdemòcrata liberal i un xic progre,no! Es una àmplia i plural coalició que aglutina totes les diverses sensibilitats de l’esquerra no dogmàtica ni sectària  (aquesta s’ha quedat reclosa en l’homòfob i tronat  KKE); el seu objectiu bàsic és negar-se a complir les draconianes condicions del memoràndum i replantejar el model econòmic d’austeritat, sense que això impliqui la sortida grega del euro, combinant pragmatisme i revolució. Podeu llegir tot el seu programa aquí

El guanyador del comici s’endú 50 escons extra i les enquestes apunten a un empat tècnic Syriza – Nova Democràcia. Emoció fins al final!

I per primer cop, també, tots els poders mediàtics i econòmics globals s’han conjurat per tal d’impedir que això succeeixi com sigui, sense escatimar en recursos ni mesures, d’allò més antidemocràtiques, per tal de terroritzar als votants. Aquestes son algunes de les amenaces de la Unió Europea en cas que les urnes escullin al candidat de l’esquerra radical:

- “Corralito” immediat als bancs grecs: Es  a dir, el segrest de tots els estalvis. De fet, s’han disparat la compravenda de caixes fortes a Atenes i es calcula que cada dia surten 1.000 milions d’euros del país, davant aquesta amenaça.

- Suspensió del Tractat de Schengen amb Grècia: es a dir un tancament de fronteres que no es deixaria entrar ni sortir a ningú d’aquest país, sense un permís específic. Els nazis d’Alba Daurada segur que deuen estar encantats!

- Un informe del Banc Central Europeu apuntava que si guanyava Syriza significaria el retorn immediat al Dracma i l’expulsió de l’eurozona. Dona la casualitat que en cap Tractat es contempla aquesta possibilitat, per tant esdevindria una mena de cop d’estat alegal.

Així doncs l’heroic partit d’esquerres ha hagut de fer una campanya centrada en derrotar la por infundada per Àngela Merkel a través dels seus tentacles institucionals i mercantils. Fins i tot un despitat eurodiputat del Partit Verd Europeu s’ha apuntat, desgraciadament a la cacera de bruixes, assenyalant el seu programa electoral com utòpic i forassenyat, al prometre un sou mínim de 1.300 euros . Declaracions que es podria haver estalviat tenint en compte que molts partits ecosocialistes com ICV donen suport a Syriza.

Finalment tan sols assenyalar que la onada d’entusiasme que ha despertat aquesta epopeya hel·lena, en mig de tanta tragèdia clàssica, ha impulsat a diversos mitjans i diaris catalans a plantejar una “Syriza Catalana“ com una coalició entre ERC-ICV-EUiA. I jo em pregunto: que pinta aquí ERC? En quin lloc de Syriza hi han partits nacionalistes de centre? En quin punt del programa de Tsipiras es diu que “entre l’esquerra i Grècia, Grècia” o es planteja donar suport a Nova Democràcia per patriotisme?  No, Syriza ja existeix a Catalunya de fa molt temps, es diu ICV-EUiA i si cal ampliar-la, que sigui per l’esquerra, gràcies! De fet, el mateix Puigcercos ja ha descartat aquesta possibilitat, reafirmant-se amb el seu paper de crossa convergent.

#29M: Cap a una Vaga unitària i massiva!

M’agrada molt veure com les diferents sinergies que han anat sorgint per tots els racons des de fa un any, en contra del tsunami neoliberal i populista que arrasa el nostre benestar, poc apoc van confluint en alguns espais comuns.

L’altre dia vaig participar en una Assemblea Oberta de cara a la propera Vaga General, absolutament horitzontal, on varen participar membres de CCOO i UGT, així com de les diverses Associacions de Veïns de l’Hospitalet, moltíssims militants d‘ICV-EUiA, alguns socialistes desubicats acabats d’arribar a l’oposició, un representant solitari d’ERC, així com molta gent del 15M. Tal com va dir una portaveu d’UGT, tots hem entès, des de la més diversa pluralitat ideològica, que l’enemic no està entre nosaltres i que cal plantar-li cara units o ens esclafaran.

Ràpidament ens vam posar mans a la obra distribuint-nos barris per fer difusió, establint un calendari de reunions o objectius estratègics pels piquets. Mans a la obra i a treballar que aquí no s’hi val a badar davant la ferotge ofensiva del capital, amb la sempre servil ajuda dels esquirols, aquests zombies miserables i covards, capaços de trair a la seva mare per por a perdre el sou d’un dia o quedar malament davant el seu amo.

Aprofitant l’experiència dels que porten lluitant dels del 36, combinada amb l’empenta dels que agafem el relleu, podem ser imparables!

Suposo que aquest espai de trobada tan plural serà difícil de reproduir allí on les centrals sindicals vulguin mantenir una obsoleta jerarquia vertical, o les assemblees del 15M estiguin segrestades per zumbers populistes que es creuen en possessió de la veritat absoluta i que l’esquerra va néixer fa un any. Afortunadament no és el cas d’Hospitalet, on l’auge del neo-feixisme ha creat molts ponts i cruïlles conjuntes entre els resistents.

Ja podeu veure que xulos han quedat els cartells pels comerços!

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.

Valoració dels resultats electorals

-> ICV-EUiA-IU, la coalició verda i roja per la que jo demanava el vot, ha obtingut el millor resultat de la seva història en % de vot, triplicant els diputats a Catalunya i multiplicant per 5 a tota Espanya. Tindrem un magnífic grup parlamentari  ampli i divers que serà 4a força política amb Joan Coscubiela, Laia Ortiz, Joan Josep Nuet, Gaspar Llamazares, l’economista del 15M Alberto Garzón o Cayo Lara entre altres. A Hospitalet som la formació política que més creix, amb 4.500 votants nous (10.500 en total), arribant al 10% de vot, resultat que no es veia des dels temps del PSUC. Sens dubte els diferents moviments socials en els quals estem molt implicats, ens hi han ajudat de valent!

-> Unitat contra el Feixisme i el Racisme tot i no presentar-se a les eleccions s’ha erigit com el veritable vencedor moral, veient com la contundent campanya #novotisPxC ha aconseguit el seu únic objectiu polític: que Anglada no fos diputat. Allà on s’ha fet més campanya, més ha baixat el feixisme: Al Gornal, on es van repartir 2.000 octavetes PxC passa del 15 al 4%, a St Boi del 10 al 4%, a Vic de 3000 vots a 300… queda finalment demostrat que l’estratègia d’enfrontament pacífic, desencarcarament i pedagogia és la millor forma d’impedir l’avenç nazi a casa nostre. En un més hem distribuït 100.000 octavetes, hem fet 7 manifestacions, 2 vídeos, tallers i presentacions de llibres, varies notes de premsa… i amb el pressupost que teníem de vendre xapes i llibres!

-> PSOE: S’ensorra fins a nivells estratosfèrics i la hecatombe es històrica. La socialdemocràcia ha de trobar un relat ideològic nou, allunyat de la fal·laç “tercera via” social-liberal de Zapatero  i Toni Blair, si vol tornar a governar algun dia en algun lloc; no pot ser que tot el seu discurs es basi en la por a la dreta, si quan arriben al poder fan el mateix que ells, actuant sempre al dictat dels mercats. Tot i així, estic convençut que Rubalcaba serà un magnífic líder de la oposició.

-> CIU:  Em fa molta vergonya que un repugnant grupuscle corrupte i llepaciris que dinamita l’educació i la sanitat pública, baixa els impostos als rics, reparteix milions a les escoles privades de l’Opus Dei i al Grup Godó, fa declaracions homòfobes i racistes en una campanya erràtica i demagògica, pugui ser la 1a força política a Catalunya. Duran Lleida, però, no podrà seguir negociant fosques partides pressupostàries al servei dels lobbies mafiosos, ja que el PP no necessita el seu vot per res.

-> PP: A Catalunya obté un resultat decent (tot i que per sota del de Josep Piqué el 2000) i a Espanya arrasa, simplement pel fet de ser un partit diferent al PSOE. Temo el que pugui arribar a fer el neoliberalisme ultracatólic embogit i amb poder absolut, però ja no em fan por: ja tenim la resistència al carrer:el 15M. Rajoy ha guanyat amb la promesa de sortir de la crisi i crear ocupació; doncs bé, ja triga!

-> ERC-Reagrupament: Sembla que la estratègia d’allunyar-se del tripartit i apropar-se a  la dreta de CIU no els ha anat del tot malament, tot i perdre els 3 senadors que els quedaven i uns 50.000 vots, quedant per sota del resultat a les passades autonòmiques. Han parat  momentàniament la sagnia de vot que els duia de cap a la marginalitat extraparlamentària i la única persona que em cau bé d’aquest partit, Joan Tardà, seguirà sent diputat. Sempre ens quedarà el consol de pensar que si no existissin CIU tindria encara més diputats, suposo que deu ser l’únic sentit de l’existència d’aquest partit.

-> Amaiur: Sens dubte qui ha tret millor rendiment del procés de pau ha estat l’esquerra abertzale, guanyant les eleccions al País Basc i obtenint representació a Navarra. Espero que els seus diputats estiguin a l’alçada, trenquin el sectarisme llunàtic que ha caracteritzat a Batasuna al llarg dels temps i obrin un discurs radical en matèria social i econòmica, més enllà del  nacionalisme folklòric.

-> Altres: El partits simbòlics i extraparlamentaris ens deixen algunes propostes interessants, destacar el resultat del partit democratista-nerd “Pirates” que, tot i que em segueix semblant una frikada graciosa, tenen propostes de democràcia directa i virtual prou interessants; “PACMA” ens recorda un cop més els drets dels animals, “Escons en Blanc”  s’ha fet notar a l’absurd Senat i, finalment la coalició  “Anticapitalistes” ha fet una bona campanya assenyalant als culpables de la crisi.

Les imatges de la campanya

Finalment avui acaba aquesta campanya electoral, en la que jo he col·laborat més activament de totes les que recordo! Falten dos dies per saber la composició del Congrés i del Senat, així com de saber la identitat del proper President del Govern, però jo vull acabar el meu periple electoral amb les imatges que m’enduc de record! Cap de les fotografies son meves, sinó que les he trobat navegant per la xarxa i en desconec l’autoria!

Fotografies d’actes i, sobretot de movilitzacions socials que ens recorden que ens juguem aquest diumenge

El CAP de la Rambla Marina (Bellvitge) ocupat per un grup de iaioflautes, en contra del seu tancament.

La furgoneta de Joves d’Esquerra Verda (ICV) i Alternativa Jove (EUiA) que ha recorregut Catalunya,demanant que la democràcia sigui el poder del poble i no dels mercats.

Concentració anti-feixista davant l’acte central de PxC a Les Corts, on va intervindre el neonazi belga Filip Dewinter

L’únic diputat del PSOE que va votar contra la Reforma Laboral i de la Constitució, António Gutierrez demanant el vot per Joan Coscubiela

Manifestació en contra de les Retallades a les Universitats

Pancarta a Martorell d’ICV dient que tan sols el vot serveix per aturar les retallades

Manifestació d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme a Pça Universitat ben xops per la pluja

Un desnonament aturat a Salt, gràcies a la mobilització social de la Plataforma d’Afectats per la Hipotèca

L’ex-fiscal contra la Corrupció, Carlos Jimenez Villarejo, que tanca la llista de ICV-EUiA, amb Joan Coscubiela i els candidats joves de la coalició.

POSTDATA: I la millor, me la guardo pel final: 600 persones rebentant l’acte final de campanya d’ICV-EUiA a La Farga d’Hospitalet

20J: Crònica d’una esgotadora jornada de lluita

Ahir, mentre el Govern dels Horrors de CIU dinamitava l’Estat del Benestar i aniquilava els drets socials dels catalans, amb l’inestimable ajuda mesella i palanganera de les seves minyones habituals (PP, PSC, Laporta i en part ERC), milers de persones sortíem al carrer en una històrica jornada de lluita i reivindicacions des de primera hora del matí fins a ben entrada la nit! Aquí la meva crònica:

8:30h-> Em llevo del llit, em vesteixo de dol rigorós i surto corrents cap al metro.

9:00h-> Trobada a Pubilla Cases de les diverses Assemblees de Barri de l’Hospitalet del moviment 15M. Tothom d’estricte negre i amb làpides i corones de flors simulem el funeral per l’Estat del Benestar.

9:30-> Ens sumem a la concentració dels treballadors de Correus, on alguns dels seus representants ens expliquen les retallades en aquest sector

10:00-> Arribem al CAP de la Florida. Llegim un manifest on es recullen les diferents retallades a la Sanitat catalana. Repartim octavetes entre els usuaris i els animem a acompanyar-nos.

10:30-> Pel camí van arribant companys i companyes dormilegues! Ja sumem quasi un centenar de manifestants. Creuem el Barri de Torrassa, llençant crits i consignes contra les retallades i Artur Mas, deturant-nos a la seu del PSC, que està just a sobre de La Caixa.

11:00-> Arribem a Ciutat Judicial, on es llegeix un manifest contra les retallades en Justícia i reinserció social. Coincidim amb una altre concentració, més minoritària de suport a un jutjge.

11:30-> Creuem Santa Eulalia i Sant Josep a un ritme lleuger, ja que el temps s’ens tira a sobre. Tan sols fem una breu parada a Tele Hospitalet i a Benestar Social, per demanar mitjans públics plurals i recordar les brutals retallades en  el sector que afecta als sectors més desfavorits de la societat.

12:00h-> Arribem ja al centre d’Hospitalet, deturant-nos a la Regidoria d’Educació i davant les oficines de l’Inem, on es llegeixen textos sobre la precarietat i les retallades a les escoles, així com sobre la reforma laboral que ens ha dut als 5 milions d’aturats.

12:30h-> Baixem la Rambla a un ritme de vertigen, creuem el barri de Bellvitge on s’ens suma moltíssima gent pel camí. Ja gairebé som 200!

13:00-> Arribem a la porta de l’Hospital de Bellvitge on ens sumem a les protestes dels treballadors. Ara sí, ja som més d’un miler de persones, amb una gran diversitat, tot i que als més radicals no els fan gaire gràcia les banderes d’UGT, finalment anem tots junts a tallar la Gran Via. Em trobo, també, a molts companys de ICV i EUiA. Tallem el transit en els dos carrils durant mitja hora i quan es llegeix el manifest es desvetlla la sorpresa millor guardada fina al moment: una enorme pancarta on posa “ATUREM LES RETALLADES” es desplega de sobte per la façana de l’edifici, entre els aplaudiments dels manifestants; tan sols una quants teníem coneixement d’aquesta operació que es va desenvolupar amb absolut secretisme i discreció, amb la complicitat d’un sol treballador de l’hospital.

13:30-> Acaba el tall de la Gran Via i mentre un grupet fa una donació de sang, la resta anem a dinar a un jardí davant de l’Hotel Hespéria.  Ens ajuntem amb gent de les Assemblees de Sant Joan d’Espí, Sant Boi, Esparreguera, Cornellà i Sants. Jo estic a punt de defallir ja que no he menjat res en tot el dia i m’ha tocat molt el sòl, afortunadament els bocates i gaspatxo de tetrabric hi posen remei.Alguns companys  participen en un taller de resistència pacífica i no violència

16:00-> Fem una assemblea general amb tota la gent vinguda del Baix Llobregat i Sants on es discuteixen diverses accions, performances i flashmoobs per realitzar durant el dia d’avui, com simular un Hospital de Campanya.

17:30-> Agafem el metro on el nostre vagó esdevé una caixa de ressonància dels lemes contra Artur Mas i la seva política neoliberal. De sobte algú ens assegura que Camps acaba de dimitir a València, ho comprovem via mòbil i esclatem en aplaudiments.

18:00-> Ens ajuntem a Plaça Espanya amb molta gent d’Hospitalet, Sants i altres assemblees. Som més d’un miler i comencem la marxa  a peu cap a Plaça Catalunya, tallant de nou el transit. Pel camí ens anem ajuntant amb més manifestants d’assemblees de barris, treballadors i nouvinguts.

19:00-> Arribem a una Plaça Catalunya desbordant de gent. Em perdo 50 cops saludant coneguts i antigues companyes d’Universitat. La manifestació arrenca ràpid, som més de 20.000 i ens dirigim a la porta de la Borsa de Barcelona on ens desfoguem cridant contra la especulació del capitalisme financer

20:00-> Baixem per una Via Laietana, absolutament col·lapsada de gent, amb milers i milers de persones. Jo ja estic quasi en estat catatònic, fa 12:00h que m’he llevat i amb prou feines he descansat! Arriba més gent de l’Hospitalet que surt ara de la feina. Passem a l’alçada de Plaça Catedral, amb un desplegament de mossos espectacular. En això no hi han retallades!

21:00-> Em rendeixo! No puc donar ni una passa més, necessito menjar, beure i descansar! A més motius familiars em fan desistir i abandono definitivament la jornada, poc abans d’arribar al Parlament, absolutament rodejat per les forces de repressió. Tres hores més tard em truquen amics per explicar-me que s’ha acordat en una macro assemblea, per tal que ho difongui a les xarxes socials. Veig a Internet que els diputats de l’únic partit que planta cara al terrorisme de CIU (ICV-EUiA, com no) han mostrat pancartes contra les retallades dins el Parlament mentre presentaven l’única esmena a la totalitat a la Llei Òmnibus; una noticia genial saber que encara hi ha un petit grup de polítics que es resistixen a fer genuflexions al embogit i atroç neoliberalisme convergent.

Una jornada veritablement esgotadora, però que ha valgut molt la pena! Gràcies a tots els que ho heu fet possible! La lluita continua!