Història de la Unitat i la Divisió de l’Esquerra a Catalunya (1931-2013)

1931- UNITAT: Es celebra la Conferència d’Esquerres Catalanes (17-19 de Març), amb la participació del Partit Republicà Català, el grup “L’Opinió”, Estat Català i diverses agrupacions catalanistes d’esquerres com la Joventut Republicana de Lleida, el centre Republicà de Reus o la Joventut Nacionalista la Falç de Barcelona. El resultat es la creació d’ERC, que es presenta amb gran èxit a les eleccions municipals del 13 d’Abril, en les quals s’aconsegueix la proclamació de la República arreu de l’estat i la recuperació de l’autonomia per Catalunya. ERC es presenta sempre en coalició amb el partit marxista Unió Socialista de Catalunya  (USC), amb qui governarà la Generalitat.

1934- DIVISIÓ: Davant l’entrada de la extrema dreta de la CEDA al Govern de la República, esclata una vaga general revolucionaria a Astúries. A Catalunya, però, la vaga té el suport d’Aliança Obrera (socialista, propera a USC), però no de la majoritària CNT (anarco-sindicalista). Lluís Companys proclama l’Estat Català (dins una República Federal Espanyola), però al no tenir pràcticament cap suport al carrer, cau detingut per l’exèrcit. El Govern de Lerroux suspèn l’Estatut d’Autonomia i empresona al Govern de la Generalitat.

1936- UNITAT: Es crea el Front d’Esquerres de Catalunya, que compta amb el suport de ERC, el Partit Nacionalista Republicà d’Esquerra, Unió Socialista de Catalunya, Unió de Rabassaires, el Partit Català Proletari, el Partit Comunista de Catalunya i el POUM. Aquesta coalició resulta àmpliament guanyadora de les eleccions amb el 59% de vot i restaura la Generalitat. El 18 Juliol esclata la guerra civil, davant la qual es tornen a unir les forces d’esquerra amb el suport sindical de la CNT (que entra al Govern) per plantar cara al feixisme. Aquell mateix més es funda el PSUC, arrel de la unitat entre USC, la Federació Catalana del PSOE, el Partit Comunista de Catalunya i el Partit Català Proletari.

1937- DIVISIÓ: El més de Maig es trenca la unitat dins el bàndol republicà, amb un lamentable conflicte armat obert entre els sectors més revolucionaris (CNT-POUM) i els partidaris de fer la guerra abans de cap revolució (ERC-PSUC) arran del control de l’edifici de la Telefònica. El conflicte es salda amb 500 morts i més de 1.000 ferits. Arrel d’això el PSUC pren el control del poder de la Generalitat, expulsant a la CNT i fent una persecució envers al POUM, a qui s’acusa de ser un agent encobert del feixisme. La divisió precipita la victòria de Franco en la guerra civil.

1969- UNITAT: Tot i que el PSUC esdevé la força hegemònica dins la resistència antifranquista en la clandestinitat, l’esquerra en general es troba hiperfragmentada en centenars de grupuscles i sigles. El primer espai de coordinació unitària el trobem en la Comissió Coordinadora de les Forces Polítiques de Catalunya, on hi participa el PSUC, ERC, MSC, FNC i fins i tot UDC. A partir d’aquest espai es crea l‘Assemblea de Catalunya el 1971 que aconsegueix trobar el denominador comú “Llibertat, Amnistia, Estatut d’Autonomia”.

1981- DIVISIÓ: Mentre ERC, amb Heribert Barrera, prefereix passar a pactar amb la dreta convergent, el gran partit hegemònic de l’esquerra esdevé el PSUC que obté mig milió de vots a les primeres eleccions democràtiques de 1977,  25 diputats (20% de vot) al Parlament, així com 34 alcaldies (Sabadell, Badalona, el Prat, Sant Feliu…) a les primeres municipals. Però tot aquesta unitat s’esberla sobtadament durant el V Congrés Nacional, on el debat sobre una esmena provoca una divisió frontal entre pro-soviètics i eurocomunistes. La direcció (eurocomunista) dimiteix i s’escull una altre formada per leninistes i pro-soviètics, que es posteriorment expulsada pel Consell Nacional. Els expulsats formen el Partit Comunista de Catalunya (PCC) que no obté representació al Parlament, mentre que el PSUC passa de 22 a 6 diputats a les eleccions de 1984. Comença l’hegemonia política de Pujol a Catalunya i del PSOE a Espanya.

1987- UNITAT: A partir de la unitat forjada al carrer amb la campanya pel NO al Referèndum sobre la OTAN el 1986 (que a Catalunya obté el 53% de vot) es forma Iniciativa per Catalunya (IC) l’any següent, com una federació electoral formada pel PSUC, el PCC i Entesa dels Nacionalistes d’Esquerra, obtenint 9 diputats a les eleccions (3 més dels que tenia el PSUC). El 1995 Els Verds s’afegeixen a la coalició, que es passa a dir IC-V.

1997- DIVISIÓ: Les desavinences entre Julio Anguita i Rafael Ribó produeixen el trencament d’IU amb IC-V. Els secors d’IC-V afins a Julio Anguita proven de ressuscitar al PSUC (dissolt dins IC des de 1987) aconseguint convocar el IX Congrés del PSUC, però al no aconseguir  un lideratge alternatiu a Ribó, funden el PSUC (viu) que s’ajunta amb el PCC i el POR fundant EUiA, que serà el referent d’IU i que confronta electoralment a IC-V. Aquest enfrontament provoca que a les eleccions de 1999 EUiA esdevingui extraparlamentària i IC-V passi a obtenir tan sols 5 diputats (2 d’ells en coalició amb el PSC). Jordi Pujol aconsegueix mantenir el poder a la Generalitat per un sol diputat.

2003- UNITAT: ICV i EUiA es presenten en coalició a les eleccions, ERC aposta de nou per prioritzar l’esquerra al nacionalisme i s’aconsegueix, per primer cop des de 1939, un Govern d’Esquerres a la Generalitat, expulsant a CIU del poder, amb Pasqual Maragall de President.  Les tensions internes dins ERC provoquen, però, que el partit voti contra l’Estatut i es trenqui el Govern, mentre que el PSC defenestra a Maragall, per la seva llibertat envers al partit, i el substitueix per Montilla. Aquestes desavinences, però, no impedeixen que a les eleccions de 2006 es torni a forjar l’aliança de Govern entre els tres espais de l’esquerra parlamentaria (PSC, ERC i ICV-EUiA).

2010- DIVISIÓ: ERC sofreix dues escissions per la dreta (Reagrupament i Solidaritat), mentre que el PSOE es rendeix a la política de retallades i austeritat imposada per la Troika i CIU empra les mobilitzacions nacionalistes contra la sentencia de l’Estatut per retornar al poder. Després de les eleccions ERC escull una nova direcció que proposa pactar amb CIU i renuncia a fer cap pacte d’esquerres i el PSC cau en una crisi insondable de lideratge i ideologia. A les eleccions de 2012, molt condicionades per la crisi i les movilitzacions independentistes i del 15M, apareix un nou espai d’esquerres (CUP-AE) que obté representació parlamentaria al grup mixt, sense que això minvi espai a ICV-EUiA que obté els seus millors resultats des de 1981 amb 13 diputats.

2013- ¿UNITAT?: Diverses figures mediàtiques del 15M, encapçalades per Arcadi Oliveres i la monja Teresa Forcades, proposen unir els dos espais de l’esquerra (ICV-EUiA i CUP-AE) sota el nom de “Procés Constituent”a partir d’un moviment de base i un manifest amb 10 punts comuns. A dia d’avui ha rebut més de 35.000 adhesions i ja compta amb algunes assemblees locals. ICV, EUiA i Revolta Global ja hi han expressat el seu suport entusiasta, la CUP hi mostra mes reticències i alguns sectors troskistes que van donar suport a la CUP, com Lluita Internacionalista, hi estan clarament en contra.

CONCLUSIONS GENERALS

La unitat de l’esquerra a Catalunya  ha provocat la proclamació de la II República, ha deturat un cop d’estat feixista, va facilitar el retorn de l’autonomia a Catalunya dos cops i ha aconseguit formar dos períodes de  governs transformadors que han afavorit els interessos de la classe treballadora i l’estat del benestar (1931-1939 i 2003-2010). Per contra, la divisió de les forces progressistes ha causat la suspensió de la Generalitat i l’empresonament del seu Govern, la pèrdua de la Guerra Civil davant el feixisme i una dictadura de 40 anys, així com una hegemonia convergent de 23 anys o el retorn d’Artur Más al poder.

Com a balanç podem dir que entre el període 1931-2013  l’esquerra ha aconseguit fer fronts unitaris que s’han traduït en 14 anys de Governs d’Esquerres i la seva divisió ha causat 68 anys de Governs de Dreta o d’Ultradreta.

Com si d’un pèndul es tractés, les forces polítiques de l’esquerra semblen condemnades a oscil·lar periòdicament en la creació de fronts amplis i plurals  que més d’hora que tard s’acaben fracturant i sant tornem-hi. És una maledicció bíblica? Estem condemnats a repetir la història cíclicament fins a l’infinit, mentre la dreta es manté sempre cohesionada davant el capital?

REAGRUPAMENT: Parasitant la Política Catalana

Ara que ERC ha abraçat sense complexes el discurs de CIU, on tot és culpa de Madrid i la lluita de classes no existeix, l’espai polític que representava Reagrupament o SI ha quedat totalment esvaït. El grupuscle marginal i anecdòtic que lidera l’ex-alcalde de Puigcerdà va néixer exclusivament per dinamitar el Tripartit, que ja no existeix, i per convertir a ERC en la dòcil minyona convergent: objectiu aconseguit. I ara?

Doncs bé, lluny de dissoldre’s i tancar el xiringuito aquesta colla de la pessigolla han seguit vagant com zombies, convertint-se en un paràsit polític: talment com si d’una puça o una paparra es tractés, van saltant de gos en gos buscant sang fresca sense aportar ni una sola idea interessant. Aquestes han estat les víctimes dels seus pactes i coalicions amb l’únic objectiu d’esgarrapar alguna parceleta de poder:

- A Girona, amb la CUP: Els Reagrupats es van adonar que la CUP era una força pujant a la capital gironina i els van enredar per que els donessin el nº4 de la llista, aconseguint la plaça per un sol vot en detriment d’ERC que va esdevindre extraparlamentària a la ciutat. El grup municipal ha acabat adoptant mocions ben curioses i la CUP, presumptament anticapitalsita, ha presentat una moció felicitant a la Patronal dels empresaris gironins pel seu patriotisme.

- A Madrid i a Barcelona amb ERC i Laporta: Com ja van començar a ensumar la remuntada republicana, aquests oportunistes van decidir tornar amb els seus antics companys de partit. Primer van participar en la coalició de dives i superegos a les municipals barcelonines on Laporta i Portabella van esdevindre regidors i gossets faldillers de Trias. A les generals van repetir l’experiment amb el mediocre escriptor i pitjor polític Alfred Bosch de cap de llista, ensarronant als republicans perquè els donessin el nº2 per Girona que afortunadament no va sortir.

- A la Generalitat amb CIU: Com van veure que els enquestes donaven un espectacular resultat a Artur Mas el paràsit va tornar a canviar de víctima per tal d’apostar per cavall guanyador. Tot i que Joan Carretero, lider de Reagrupament, poc abans havia assegurat que “qui és independentista i vota CIU es idiota” això no li va impedir anar a fer de Cheer Leader als mítings d’Artur Más, a veure si queia algún carreg després de els eleccions.

- A L’Hospitalet amb SI: Tot i les seves baralles èpiques amb Solidaritat per veure qui liderava l’independentisme freaki al Parlament, això no els va impedir de formar coalició electoral a les municipals de la segona ciutat catalana. Pràcticament no van fer campanya, més enllà de posar una llastimosa paradeta a la Rambla on donaven ganes de donar-los caritat, en comptes del vot. Van aconseguir un paupèrrim 0,4% de vot, esdevenint la segona llista menys votada.

- A Viladecavalls amb el PP: Aquesta es la darrera. Ara que ja han assumit plenament el seu paper de paràsit i que estan orgullosos de no tenir cap més ideal que buscar un carreg desesperadament al preu que sigui, han sumat el seu vot al PP i a CIU, amb dos imputats per malversament, per tal d’expulsar a un alcalde d’ICV que havia aconseguit netejar el caciquisme i la corrupció econòmica a la ciutat.

TOP: Les 20 Dones més influents de la Política Catalana 2013

Fa 4 anys vaig publicar un Top amb les 5 dones que en aquell moment vaig considerar les més influents de la política catalana i m’he adonat que totes elles han passat pràcticament a la història i la seva carrera està acabada o es  troba en un carreró sense sortida, així doncs l’he renovat i ampliat, aprofitant que els meus coneixements sobre política catalana son molt més amplis. No he seguit criteris ideològics, simplement he destacat les dones que, segons el meu punt de vista, han esdevingut referents polítics ja sigui pel seu pes institucional, com pel seu poder,o per la seva empremta ideològica.

20.- Ester Vives (Revolta Global)- Aquesta investigadora de la Universitat Pompeu Fabra ,única cara mínimament coneguda del troskisme català, ha encapçalat la llista de “Izquierda Anticapitalista” al Parlament Europeu el 2009, la de “Des de Baix” al Parlament Català el 2010 i la d’”Anticapitalistas” al Congrés Espanyol el 2011, obtenint resultats paupèrrims, sempre per sota del 0,4%. Tot i aquests sonors fracassos polítics, la seva influència s’ha fet notar en diversos moviments socials com el 15M, Aturem la Guerra, el Fòrum Social Mundial, al Moviment per l’Abolició del Deute Extern, el comerç just, el consum responsable i la sobirania alimentarà, realitzant notables contribucions intel·lectuals dins les teories ecosocialistes.

19.- Carmen Mur (Foment del Treball)- Actual Vicepresidenta de la patronal catalana, i una de els poquíssimes dones (per no dir la única) amb un pes dins de Foment. Es també Presidenta Executiva de Manpower i ha estat una de les persones que més ha influït pel desenvolupament del treball temporal, així com de les ETTs a Catalunya.

18.- Muriel Casals (OMNIUM)- Professora d’Economia i Hisenda Econòmica i ex-Vicerrectora de la UAB, des de la seva presidència d’Omnium Cultural, de la que ja en fa 3 anys, ha treballat per aconseguir que  nacionalisme català tingui una hegemonia cultural a tots els mitjans de comunicació en català i  a molts partits, radicalitzant els seus postulats cap a l’independentisme.

17.- Rosa Canyadell (USTEC)- Única portaveu dona destacada en un sindicat català. Concretament Canyadell es la secretaria general del principal sindicat de l’ensenyament, USTEC, un sector laboral amb una altíssima presència femenina, i la seva influència s’ha fet notar amb força en les movilitzacions en contra de les retallades. Quan veurem una veu femenina a UGT o CCOO?

18.- Eugènia Bieto (ESADE)- Aquesta dona és la Directora General de l’escola de negocis més influent en la política catalana, d’on han sortit la molts Consellers de l’actual govern i on han estudiat els executius de les empreses amb més capital. El seu pas s’ha fet notar en la implantació de polítiques públiques de foment al empresariat, on ha han deixat empremta amb teories molt neoliberals.

15.- Georgina Rieradevall (CUP)- Aquesta actriu i germana d’una senadora convergent, va dirigir un famós lipdup independentista i va fer de portaveu del seu grup municipal a l’Ajuntament de Vic, purgant a qui li feia ombra; posteriorment, va anar de nº2 a la llista nacional de CUP, aconseguint escó tot i les seves relliscades èpiques en campanya. Ara ha esdevingut la primera diputada en agafar una baixa maternal i cedir el seu vot; però ningú dubta que, un cop reincorporada,  eclipsarà gran part del protagonisme de David Fernàndez.

14.- Lorena Vicioso (EUiA)- La coordinadora d’Alternativa Jove (joventuts d’EUiA) va ser una de les apostes més fortes de la coalició d’esquerres a les passades eleccions, esdevenint una de les diputades més joves al Parlament Català; també ha tingut un pes destacat dins d‘Acció Jove (CCOO) i al Consell Nacional de la Joventut de Catalunya. En un partit encara molt masculinitzat, pot esdevenir clau per la seva modernització, tot i que encara li falta rodatge i practicar oratòria.

13.- Inés Arrimadas (Ciutadans)- Al Parlament es parla d’ella com la “diputada revelació” i als mitjans com de la “nova estrella” de Ciutadans amb una dialèctica punyent i populista i qui s’ha enfrontat a ella en debats pre-electorals n’ha sortit escaldat. Tot i això, sembla que al seu partit no en son gaire conscients i encara reserven tot el protagonisme mediàtic a Rivera i Cañas; però de ben segur que la seva influència anirà en ascens a mida que la seva trajectòria parlamentaria li doni més notorietat.

12.- Laia Ortiz (ICV)- Després de liderar Joves d’Esquerra Verda i ser diputada al Parlament, des de les darreres eleccions s’ha incorporat al grup de l’Esquerra Plural del Congrés de Diputats on s’encarrega, entre moltes altres qüestions del Medi Ambient, esdevenint la veu més crítica contra el PP en temes com el fracking o la Llei de Costes, rebent inclús un premi de l’Associació de Periodistes per la pregunta més original al Govern. També exerceix de portaveu nacional d’ICV.

11.-Maria Llanos de Luna (PP)- L’actual Delegada del Govern Central a Barcelona i membre de l’ala més radical i espanyolista del PP, ha esdevingut l’ariet més ferotge contra el procés sobiranista català. Tot i la pèrdua de competències d’aquesta delegació, Llanos de Luna ha acaparat molt protagonisme als mitjans amb constants iniciatives en contra de qualsevol ajuntament o administració pública que mostri la menor simpatia envers l’independentisme.

10.- Joana Ortega (UDC)- Tot i ser la primera dona que encapçala la Vicepresidència de la Generalitat de Catalunya i la Conselleria de Governació i Relacions Institucionals , la seva importància i influència dins la política catalana no acaba d’estar del tot en consonància amb el destacat carreg que ocupa, més enllà de la seva constant presència mediàtica.. La polèmica més important que ha generat el seu pas per la política ha estat la falsificació del seu currículum.

9.- Mònica Terribas (periodista)- Tot i que CIU ja l’ha apartada de TV3, actualment segueix tenint un notable pes i influència dins la política catalana des de les pàgines del subvencionadíssim diari Ara. La seva loquacitat l’ha dut ha tindre un prestigi dins l’àmbit mediàtic català i ha estat un dels cervells que més ha orquestrat per tal que l’eix nacional esdevingui absolutament aclaparador per sobre del social en diaris, televisions o radios catalanes, tot i la fulminant crisi que ens devasta.

8.- Irene Rigau (CDC)- Una de les Conselleres amb més presència mediàtica i que encarna a la perfecció l’actual estratègia convergent: mentre retalla de forma salvatge en mestres a l’escola pública i manté les altíssimes subvencions a les escoles de l’Opus Dei, apareix a TV3 com una heroïna nacional que s’enfronta al Ministre Wert per salvar la immersió lingüística.

7.- Carme Forcadell (ANC)- Ens agradarà més o menys, però aquesta dona ha liderat un moviment social suposadament assembleari i presumptament independent que, tot i tenir algún escàndol de corrupció pel mig, ha aconseguit realitzar una històrica manifestació multitudinària i centenars d’actes pel territori, marcar totalment l’agenda política i mediàtica, aconseguir que es convoquin eleccions anticipades, que el Parlament realitzi una Declaració de Sobirania, que ERC es sotmeti als designis de CIU, que el PSC quasi trenqui amb el PSOE… en tan sols un any d’existència! Ja els agradaria a la resta de moviments socials catalans tenir ni un 10% del seu èxit polític!

6.-  Núria de Gispert (UDC)- Primera dona en la Història de Catalunya en esdevindre la segona autoritat institucional, la Presidenta del Parlament i, a més, ho ha fet en un moment clau on totes les mirades periodístiques recauen en aquesta càmera parlamentaria, donades les importants decisions que es prenen aquesta legislatura.

5.- Núria Marín (PSC)- Actualment és la persona amb més poder institucional dins del PSC al governar la segona ciutat de Catalunya i la més gran en nombre d’habitants dirigida per socialistes en tot l’estat espanyol. Aliena a les baralles internes, al desgast de Navarro i Rubalcava, s’ha centrat en la política local sense donar encara el pas a la nacional, tot i ser una destacada membre de l’executiva del carrer Nicaragua. Tot i haver-se ficat en polèmiques absurdes, com la del burca o del no-tancament de Tele Hospitalet, ha aconseguit sobreviure al tsunami populista i dretà que s’ha endut les alcaldies de Barcelona i Badalona, bàsicament gràcies a la pressió dels seus socis d’ICV-EUiA que han d’anar corregint al pas el seu discurs i sortides de to, dia rere dia.

4.- Marta Rovira (ERC)- En un partit de fort messianisme masculí, on la única dona que ha estat capaç de realitzar un lideratge en 80 anys es Pilar Rahola, Rovira n’ha aconseguit esdevindre Secretària General i una eficaç i pedagògica portaveu que complementa a diari el discurs de Junqueras, basat exclusivament en un independentisme màgic on la culpa de tot la té Madrid i la promesa d’una arcàdia feliç un cop s’assoleixi la plena sobirania.

3.- Dolors Camats (ICV)- La formació ecosocialista ha fet una arriscada aposta decidida pel feminisme i la visibilitat femenina adoptant la co-presidència, una formula que introdueix el lideratge compartit on, al menys, hi haurà d’haver sempre una dona al front de l’executiva. Camats en serà la capdavantera i pionera amb una fórmula inèdita a la política catalana, però que ha donat mols èxits a l’esquerra alemanya, tant als verds (Die Grunhen) com als rojos (Die Linke). Esperem que la seva sòlida trajectòria parlamentaria dugui a un increment de la militància femenina en aquest partit.

2.- Alicia Sanchez Camacho (PP)- Tot i que tinc seriosos dubtes sobre la seva capacitat intel·lectual, no podem negar que ha estat la única dona en liderar una candidatura parlamentaria a les darreres eleccions, obtenint un resultat espectacular, tot i el desgast que sofreixen els populars a nivell estatal degut a les retallades. Tot i que el seu nivell polític està a anys llum d’Esperanza Aguirre, ha aconseguit treure bon profit de la seva mediocritat, esdevenint protagonista de les trames mediàtiques més delirants, com la del espionatge.

1.- Ada Colau (PAH)- Perquè considero que la dona catalana més influent ara mateix en política és algú que no milita en cap partit? Doncs precisament perqué ha estat capaç de bastir un moviment social, la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, veritablement transversal, independent i que en comptes de tancar-se en un sectarisme antipolític, com fan altres, ha fet just el camí contrari: situant en el centre del debat parlamentari les seves propostes, amb un índex d’aprovació proper al 95%. La PAH ha posat en evidència el pecat original de la crisi, la bombolla hipotecària i especulativa, ha salvat vides i famílies, ha empoderat políticament persones que estaven a punt del suïcidi, i ha assenyalat els veritables culpables:  els bancs i la dreta, mentre que no ha tingut cap problema per agrair als partits que si els han donat suport.

NOSTALGIA DEL TRIPARTIT: Quan Catalunya tenia un Govern Decent

Hi va haver un temps en que Catalunya tenia un Govern Decent que va legislar i governar a favor de les classes populars i no de les patronals, els mercats o les banderes. Un executiu socialdemòcrata amb el qual es va arribar al màxim desenvolupament de l’Estat del Benestar i a la cúspide de la igualtat social de tota la nostre història i que, possiblement, tornaran a passar dècades fins que ho recuperem.

Malauradament, però, no va ser capaç de vendre el seu relat als mitjans de comunicació en mans de la dreta convergent o pepera que van opacar la seva excel·lent obra de Govern a base de infames tòpics i burdes mentides, per tal de tornar a assaltar el poder i poder així perpetrar l’Holocaust Social que Artur Mas està realitzant per tal d’escanyar als més dèbils per pur sadisme i enriquir als poderosos que li donen suport.

En realitat CIU, i la resta de partits nacionalistes que li rendeixen vassallatge intel·lectual, mai confessaran que el veritable motiu del seu odi al Govern d’Esquerres son els seus complexes classistes, racistes i etnicistes contra l’origen social i territorial de José Montilla i per això es van inventar un seguit de falsos rumors suats que han calat en la opinió pública i que de seguit passo a desmentir.

TÒPIC 1: “El tripartit va deixar els calaixos buits, endeutant-se per sobre de els seves possibilitats”

El Govern de Maragall va ser el menys endeutat de la història autonòmica de Catalunya i el màxim rècord de poc endeutament i superàvit pressupostari es va aconseguir en el segon any del Govern Montilla. Es la insospitada i fulminant caiguda d’ingressos provocada pel col·lapse financer de 2009 el que provoca un augment de l’endeutament. En els dos anys del executiu convergent el deute ha augmentat molt més que en els 7 del Govern d’Entesa, a base de suprimir impostos als rics.

TÒPIC 2: “El tripartit no va fer res“

Sanitat: el nombre de metges va passar de 460 a 500 per cada 100.000 habitants, amb 4.600 nous professionals sanitaris;  es van construir 123 nous centres de salut; l’esperança de vida del néixer va passar dels 80 als 82 anys.

Educació: la taxa neta d’escolarització als 2 anys va passar del 50 al 60% i del 12 al 15% en escolarització en majors de 16 anys; es van crear 4.603 places universitàries noves, es van contractar 18.000 professors més.

Ciència: la despesa en Recerca i Desenvolupament va passar del 1,2 al 1,8% del PIB.

Benestar: noves ajudes a la dependència per a 132.000 famílies.

Anti-corrupció: Es va posar en marxa l’Oficina Antifrau de Catalunya i es va fer la Llei del Síndic de Greuges

Medi Ambient: estalvi d’un 16% en consum d’aigua, augment del 1.800% en energia fotovoltaica i del 800% de la eòlica. Prohibició de les curses de braus.

Llei de Barris: 141 actuacions urbanístiques en barris deprimits.

Habitatge: Llei de lloguer forçós dels pisos buits. Es van definir 100 Àrees Residencials Estratègiques amb pisos de protecció oficial en 86 municipis.

TÒPIC 3: “Saura no va evitar els abusos dels Mossos d’Esquadra”

El 2010 es va aprovar el Codi Ètic de la Policia de Catalunya, per tal d’imposar els valors democràtics en els cossos policials,  a partir de les recomanacions del Comitè d’Ètica de la Policia presidit pel ex-Fiscal anticorrupció Carlos Jimenez Villarejo, amb recomanacions del Síndic de Greuges, la Comissió de Defensa del Col·legi d’Advocats de Barcelona, l’Institut de Seguretat Pública de Catalunya, entitats relacionades amb la defensa dels drets humans, sindicats policials, i entitats municipalistes. El Codi tenia 88 articles i tenia com a finalitat la no-discriminació, el control en el ús de la força,  o l’escorcoll de persones, partint de les recomanacions del Tribunal Europeu de Drets Humans i incloïa la obligació de fer-ne un informe anual amb queixes i recomanacions públiques. Aquest codi mai va entrar en vigor ja que Felip Puig el va derogar el primer dia d’entrar a la Conselleria.

Per altre banda es va prohibir l’ús del kubotan (punxó) o de la pistola elèctrica, es va regular l’ús de les armes de foc, així com es van posar càmeres a totes les comissaries, arribant al punt que a les Corts, molt polèmica per les seves denuncies d’abusos, va arribar a tenir 100 videocàmeres vigilant que els mossos no maltractessin als detinguts.

TÒPIC 4: “Era un Govern espanyolista”

El Govern d’Esquerres va  aprovar un Nou Estatut que, tot i ser  retallat pel pacte Mas-Zapatero a Madrid i pel Tribunal Constitucional en alguns articles del preàmbul, va significar un salt endavant en autogovern i reconeixement plurinacional de l’Estat, sent aprovat per un 73,9% de vots afirmatius en referèndum.

Es va aprovar un nou sistema de finançament que va permetre a Catalunya fer un avenç quantitatiu en l’autogestió financera; així com es va aconseguir que retornessin els Arxius de Salamanca o el  traspas a la Generalitat de Rodalies, l’Hospital clínic, la Inspecció de Treball o la gestió del litoral. Finalment també es va tirar endavant una Llei de Consultes Populars, amb el vot en contra de CIU i PP, que permet fer referèndums als municipis o a nivell nacional.

CONCLUSIÓ

No som històricament conscients de com de be vam arribar a viure en aquest darrer moment d’esplendor social, amb un atur irrisori, sous decents i un executiu que va invertir en justícia social i no en absurdes macro-obres faraòniques, com el de València, per exemple. Es va fer tot allò que CIU i l’austericidi s’estan carregant i que potser passaran generacions fins que tornem a veure; penseu per un moment en com vivíeu el 2007 i com viviu ara mateix, per exemple. Ja s’encarregaran els historiadors del futur de recordar amb lletres d’or a Maragall, Saura, Montilla o Carod.

Però que ningú interpreti de les meves paraules que tot van ser flors i violes o que no es podria haver fet molt més per evitar l’actual crisi, ni que, molt menys, estigui reclamant un retorn d’aquella aliança. Al contrari: amb un PSC-PSOE rendit als mercats i una ERC encantada de fer d’escolanet a Mas, això resulta impensable! Ara ja no ens podem acontentar amb bons gestors socialdemòcrates, la urgència de la situació actual ens demana tant una valentia a prova de cagadubtes, com una alçada de mires per sobre de sectarismes adolescents.

25N: Resultats de la meva Enquesta!!!

En primer lloc dir que aquesta ha estat l’enquesta més massiva mai feta en aquest blog, ja que han participat ni més ni menys que 575 persones  donant el seu vot per alguna de les candidatures  que es presenten, molt lluny de les 175 que ho van fer fa 4 anys, la qual cosa significa que la participació s’ha multiplicat per 5!! De fet els sondejos dels diaris solen tindre un mostreig d’unes 700-800 persones, així doncs m’he quedat ben a prop de les enquestes publicades en mitjans seriosos.

Segons l’enquesta, la participació serà del 98,78% es a dir, votaran fins i tot malalts terminals. La participació que va preveure aquest blog  el 2010 era del 94%, així doncs entre els meus lectors ha baixat un 4,78% l’abstencionisme actiu, la qual cosa no està gens malament en aquests temps d’anit-política populista i anti-demòcrata. També baixa el vot en blanc i nul: ara seria tan sols del 1,39% quan a l’enquesta de fa 2 anys va ser del 6%, així com també disminueix el vot a partits estranys i extraparlamentaris,que obtindrien un 1,74% pel 9% del 2010.

I el resultat de l’enquesta d’enguany, un cop computats els 575 vots seria el següent, en percentatges:

Que en comparació amb l’enquesta que vaig realitzar fa 2 anys podem veure qui puja i qui baixa entre els meus seguidors:

Com podem veure respecte als anteriors comicis ICV-EUiA esdevé hegemònica menjant-se al PSC, altres i a l’abstenció; la CUP-AE recull el vot independentista de Reagrupament, gran part de SI i un xic d’ERC; el Partit Pirata es la nova CORI; Ciutadans treu el cap discretament; ERC sobreviu com pot al tsunami cupero; s’enfonsen CIU, PSC i PxC, mentre que el PP segueix dins la marginalitat anecdòtica.

Un cop eliminades totes les opcions que tenen menys d’un 3% del vot i tenint en compte que no puc aplicar la Llei d’Hont per provincies, ja que desconec la procedència territorial de cada vot, el Parlament de Catalunya quedaria així:

Les possibles fórmules de Govern podrien ser:

- Govern Anticapitalista (ICV-EUiA-CUP): A priori sembla l’aliança més factible, amb Herrera de President i David Fernandez… mm… de Conseller d’Interior? Tindria prou maduresa la CUP per abandonar el seu maximalisme teenager i fer un govern contra les retallades i l’austeritat sense que les seves bases es tallessin les venes si al matí següent no hi ha una revolució total?

-Govern Ultranacionalista (CUP-ERC-SI): Amb la única finalitat comuna de proclamar la Independència al matí següent, sense referèndums ni punyetes, aquesta formula podria acabar derivant en una divisió social ètnica en torn a la llengua d’origen, o bé, en una guerra de Messies entre Fernandez, Junqueras i Tena, per veure qui és més nacionalista dels 3.

-Govern d’Eco-Pirata Republicà (ICV-EUiA-ERC-Pirata): Un executiu centrat en fer referèndums (via Internet o no) per conèixer el parer individual de la gent en diverses mesures keynesianistes i ecològiques, però sense caure en un radicalisme socialista en economia. Tindria una pinça a l’oposició molt dura pels dos cantons amb CIU-SI per la dreta i CUP per l’esquerra (que, de ben segur, no dubtarien en aliar-se contra l’enemic comú).

14N: Una Vaga que va girar una Campanya

Tv3 i el Grup Godó no van convocar a la gent a la Vaga, fent-ne difusió 24h al dia durant mesos; els Ajuntaments convergents no van posar autobusos i trens especials perqué la gent pogués anar a la manifestació; Tv3 no va donar cobertura en directe als piquets; a la marxa no hi havia cap membre del Govern;  Núria de Gispert no va rebre entre abraçades als sindicalistes al Parlament i avui Artur Mas no assumirà com a propi el full de ruta contra l’austeritat i les retallades.

Aquesta no era una performance a major glòria de la burgesia local, sinó un acte internacionalista on la classe obrera de tot Europa del Sud es va ajuntar, més enllà de tota absurda frontera que ens pretengui dividir o enfrontar, per plantar cara a la dreta global que ens ha dut fins aquest abisme d’austericidi, privatitzacions, atur i desnonaments.

 Milers de persones ahir van secundar la vaga més massiva de les 3 en les que he participat activament com a piquet. A Hospitalet vaig tenir la oportunitat de secundar el piquet clàssic de CCOO-ICV-EUiA (amb algun espontani d’UGT i una única persona d’ERC) que es va deturar a aturar un desnonament; el de la Plataforma d’Afectats per la Hipoteca, que anava empaperant els bancs amb cartells de “culpables”; així com el dels Indignats del 15M, on vaig intervenir al final explicant a cop de megàfon la campanya d’Unitat contra el Feixisme per impedir que PxC entri al parlament.

I per la tarda una Manifestació massiva i pacífica, portant aquest magnífic cartell de “Reta-Lladres” que va encapçalar el bloc massiu d’ICV-EUiA! Aquest cop ni els policies infiltrats de Puig han pogut rebentar la jornada cremant quatre contenidors; deurien estar massa enfeinats apallissant nens de 13 anys.

La manifestació també ens van deixar amb les esperpèntiques declaracions de la tòtila Marta Rovira, Secretària General d’ERC, assegurant que volia un nou estat per no haver de fer més manifestacions i vagues. No sabem si es que en la Catalunya independent que somien serà una dictadura totalitària sense drets civils, o es que la molt burra s’ha cregut el seu propi programa on s’assegura que després de la secessió viurem en una Arcàdia feliç  entre unicorns i fades, sense treballar.

En fi, desconec si la Vaga servirà per posar punt i final les polítiques suïcides de desnonaments i retallades per satisfer els desitjos dels mercats, però el que és ben segur es que hem aconseguit aixecar les banderes de la dreta per ensenyar les retallades que s’hi amaguen a sota; aquesta campanya està girant vertiginosament cap a l’eix social i a la seu de CIU comença la suor freda.

25N: Anàlisi Comparatiu dels diferents Programes Electorals

Ja saps que votes? Saps quines son les propostes concretes de cada opció política en cada àmbit de l’administració pública? Doncs bé, jo que soc una mica freak de la política me’ls he llegit tots (per sobre) i n’he fet un anàlisi comparatiu per tal de facilitar la feina a totes aquelles persones indecises que encara no han decidit en ferm la seva opció pel 25N

LINKS ALS PROGRAMES-> CIU, PSC, PP, ICV-EUIA, ERC, C’S, SI i CUP

Llargada dels programes en Número de Pàgines

En aquest gràfic podem veure clarament com es distingeixen dos grups de partits: els que han tingut experiència de govern a Catalunya i els que no. Resulta comprensible, fins a cert punt, que C’s, SI i CUP,  al estar al grup mixt o fora del Parlament, hagin presentat un pamflet molt simple amb un esquema bastant genèric de les seves principals idees, sense detallar les seves propostes en  cada àmbit de l’administració, però que el tercer grup del Parlament (PP), que governa a la majoria de comunitats sigui el que té el programa més curt es imperdonable!

Espai que dediquen al Eix Nacional-Social, en % del nombre de pàgines

Resulta ben curiós que el partit que destina més espai a parlar de l’eix nacional sigui Ciutadans (quan se suposa que estan en contra del nacionalisme) o que CUP sigui el 2n partit que menys parla de l’eix social (quan se suposa que son l’extrema esquerra) o que SI tingui més propostes socials que el PP. També destaca el poc espai que destina CIU a l’eix nacional al seu programa, quan en campanya no parlen d’una altre cosa! Que ICV-EUiA sigui l’abanderat de les propostes socials, en canvi, es d’allò més previsible; també és l’únic partit que no situa la relació amb Espanya en el primer capítol.

Model de Referèndum

CIU: Un Referèndum per que Catalunya sigui un nou Estat dins Europa quan hi hagi una majoria qualificada i es garanteixi que Catalunya no sortirà d’Europa; mentre estant es crearan estructures d’estat.

PSC: Referèndum sobre una reforma federal de la Constitució Espanyola per donar noves competències a Catalunya, sempre dins la legalitat vigent.

PP: Oposició total a qualsevol referèndum.

ICV-EUiA: Referèndum per tal de crear un Estat Català que podria estar federat o confederat amb Espanya (sempre que es reformés la Constitució i hi hagués una veritable voluntat de federació a Espanya) o bé directament independent. Rebuig a tota posició etnicista o ultra-nacionalista.

ERC:Referèndum convocat pel Parlament perquè Catalunya sigui un estat dins Europa, dins la legalitat espanyola o europea. Proposen que el nou parlament es centri exclusivament en aquest tema.

C’s: Reformar la Constitució Espanyola per eliminar el Senat, coordinar les administracions per evitar duplicitats, delimitant competències. No especifiquen si caldria un referèndum.

SI: Proclamació unilateral de la independència al Parlament de Catalunya o celebració d’un referèndum (o les dues coses alhora). Posteriorment es negociaria bilateralment amb Espanya la secessió. Es buscaria el suport de la UE i de la ONU. Son els únics que posen una data màxima: el 11 de Setembre de 2014. Mentre estant hi hauria d’haver un Govern d’unitat amb tots els partits favorables a l’autodeterminació.

CUP: Un referèndum a tots els “Països Catalans” (incloent Catalunya Nord, País Valencià, Balears i Franja d’Aragó),  amb vot a partir dels 16 anys i un sol estat que quedaria immediatament fora de la Unió Europea i de la OTAN.

Posició davant l’Austeritat i el pagament del Deute

CIU: Pagar el deute, obeir les polítiques d’austeritat de la UE, política de Dèficit Zero. Que l’estat avali el deute de els CCAA

PSC: Pagar tot el deute, però en comptes de fer polítiques d’austeritat i retallades, recuperar impostos de successions i donacions, així com taxes en sanitat, educació, transport o medi ambient.

PP:Defensa a ultrança de l’austeritat i de pagar el deute als mercats, limitant per llei l’endeutament públic.

ICV-EUiA:Acabar amb la política d’austeritat, promoure una agència pública europea de qualificació del deute, fer una auditoria sobre el deute públic i privat, no pagar els interessos del deute als bancs ni aquell deute que es declari il·legitim, tal com proposa la Plataforma per l’Auditoria Ciutadana del Deute.

ERC: El deute de Catalunya es culpa de l’Estat Espanyol i de l’espoli fiscal. Proposen una hisenda catalana amb més impostos progressius , mesures keynesianistes en comptes d’austeritat.

C’s: Pagar tot el deute i aplicar les mesures d’austeritat que siguin necessàries, retallant l’administració pública fins on calgui

SI: El deute és culpa d’Espanya. Una Catalunya independent tindria un Banc Públic que rebria crèdit directe del BCE. Una Catalunya independent tindria un equilibri perfecte entre pressió fiscal i serveis públics, sense retallades.

CUP: Impagament total de tot el deute i abandó immediat del euro.

Valoració subjectiva i personal

CIU: El millor Abandonen els tics racistes i xenòfobs del passat, proposant mesures d’acollida i integració a les persones migrades; així com defensen la igualtat total de persones GLTB, situant-se en el terreny d’una dreta europea liberal i no ultra-conservadora o populista. Per fi! Benvinguts al segle XXI! El pitjor Tot el programa és just el contrari del que han fet aquests dos anys de retallades draconianes. Culpen de tota la seva desastrosa gestió de govern al Tripartit i a Espanya, com si ells no haguessin fet res.

PSC: El millor Està basat el el programa keynesianista moderat de François Hollande i no tant en el del fallit PASOK de Grècia de “no hi ha alternativa a les retallades” El pitjor Una reforma constitucional que no es creu ni el PSOE. Reivindica propostes fiscals que ells mateixos es van carregar. La moderació i la timidesa de les reformes plantejades fa pensar en que els hi sàp greu ser massa agosarats.

PP:El millor Planteja derogar l’euro per recepta. El pitjor Assumeix plenament l’extremisme racista de Garcia Albiol en immigració, amb controls i expulsions. Es curt, mal redactat i inclou una foto d’Alicia Sanchez Camacho al mig sense motiu aparent.

ICV-EUiA: El millor Es l’únic programa que incorpora eixos transversals de política de gènere i joventut, totes les propostes van sorgir de els sectorials i se’n van recollir 1.118, ni més ni menys que es van sotmetre a consulta i deliberació a tota la militància, votant les 30 prioritàries en referèndum. Son d’un rigor i pragmatisme impol·lut, tot i que plantegen una transformació radical de tota la societat. El pitjor Tot i ser ultra exhaustiu, la part d’arqueologia i patrimoni es molt breu a diferència del Programa de 2010. Mea culpa per no haver-m’hi fixat a temps i haver-ho esmenat!

ERC: El millor Han agafat com a pròpia la proposta del Partit Verd Europeu de fer una “Green New Deal”, amb creixement econòmic sostenible impulsat per l’estat envers llocs de treball en economia verda i energia alternativa. Llàstima que després pactin amb CIU tramitar la Llei Òmnibus. El pitjor Es basa amb la hipòtesi de que Catalunya esdevendrà un estat independent inmediatament i ens pinten una Arcàdia feliç on gairebé brollarà mel de les fonts. No hi ha cap crítica a les retallades de Mas i tot és culpa d’Espanya.

C’s: El millor Es l’únic partit que denuncia obertament la manipulació dels mitjans de comunicació públics i privats per part de CIU. El pitjor: El populisme antipolític ultra-demagògic que ocupa quasi la meitat del programa. Per ells tota la crisi s’acabaria eliminants càrrecs polítics, subvencions i, per tant, deixant la democràcia en mans de menys persones. El seu programa econòmic es molt neoliberal, defensant una gestió privada dels serveis públics, les retallades o acabar amb el PIRMI si no hi han diners

SI: El millor Acabo de descobrir que tenen una ideologia i propostes més enllà del independentisme i que, a més, son bastant d’esquerres i estan en contra de els retallades El pitjor Igual que ERC ens presenta un paradís meravellós i completament inversemblant per la Catalunya independent.

CUP: El millor Reivindica el decreixement, el cooperativisme i la sobirania alimentària, així com moltíssimes propostes dels moviments socials alternatius. El pitjor No és un programa electoral, és un pamflet ple d’objectius màxims i utòpics a llarg plaç. No explica quines lleis o mesures pressupostàries volen dur a terme, sinó com és el món que somien; destil·lant infantilisme i amateurisme per arreu, comprensible ja que és el primer cop que es presenten en unes eleccions autonòmiques. Les seves propostes nacionals son tan tan tan maximalistes que podríem qualificar-les d’imperialistes, al reivindicar un sol estat per tots els territoris conquerits a sang i foc per Jaume I al segle XIII.

El 25N NO pensis en una bandera, estúpid!

El 15M no ha servit per res, les manifestacions contra les retallades han estat fum, les Vagues Generals un mer anècdota. Si hem de fer cas a l’enquesta del CEO publicada avui, Catalunya es suïcidarà políticament el proper 25N amb una majoria absolutíssima de CIU i una oposició liderada pel PP, amb un Parlament format per un 71% de diputats de dretes, una de les xifres més elevades de la història d’Europa en un Parlament democràtic.

Per fi ha quedat demostrat empíricament el que jo sempre he dit en aquest blog: que el debat en l’eix nacional tan sols serveix per alimentar la dreta dels dos cantons (CIU i PP), tapar les retallades i alienar als ciutadans, dividint-los per motius ètnics i aigualint el conflicte social i la lluita de classes. Els desnonats votant a La Caixa, els obrers als patrons, els retallats als retalladors, el món al revés i tothom tant content entre barretines i tricornis.

I tot gràcies a aquella fatídica tarda de l’11 de Setembre i la seva marxa-pantomima promoguda i organitzada per la Dictadura Mediàtica convergent! Ja podia haver plogut i la de drets socials que hauríem salvat de els urpes del capital! Quantes escoles i hospitals ens va costar aquella broma?

Estorat i compungit observo com uns desorientats PSC, ERC i CUP-AE pensen centrar la seva campanya en l’eix nacional, parlant ad nauseam d’independència o federalisme, cavant encara més fons la pròpia tomba política de les classes populars. Tan sols ICV-EUiA prioritzarà l’eix social en el seu programa, als espots  i a la propaganda, sense renunciar a parlar del dret a decidir, però sense situar-lo com a únic reclam. Una única espurna de lucidesa entre un magma de borregisme patrioteril. No està malament!

Però es que no han llegit a Georges Lakoff? Aquest investigador americà en lingüística cognitiva va explicar en el seu magnífic llibre  “No pensis en un Elefant” els motius pels quals la dreta guanyava sempre els eleccions als EUA: perqué construïa un discurs emotiu i irracional basat en metàfores lingüístiques i l’esquerra era tan estúpida que els agafava com a vàlids i els adoptava com a propis, fent campanya per l’enemic. Es a dir, posant una estelada o la paraula “federalisme” en un cartell, estem situant el relat polític exclusivament en el camp de la dreta.

Avui comença una campanya falsament plebiscitària, convertida per un boig egòlatra que es creu el Messies Salvapàtries en un referèndum sobre una cortina de fum que s’ha inventat ell mateix per tapar la destrucció massiva a l’Estat del Benestar i aconseguir la majoria absoluta que necessita per privatitzar l’Hospital Clínic i tota la gestió de l’aigua a Catalunya.

Crisi, atur desnonaments… i nosaltres amb les banderes! Una campanya on s’havia d’estar parlant de que podem fer contra l’austeritat i quines alternatives hi han a pagar el deute. I es parlarà de tot menys d’això. Perquè aquesta és la victòria del Capital: que tothom cregui que la culpa de la crisi és d’una bandera .

TOP 10: Claudicacions d’ERC davant CIU en els darrers 2 anys

“Entre esquerra i país, país”

1.- Evita la compareixença d’Artur Mas pel Cas Palau (link,video) : El vot dels republicans va evitar que el principal responsable de CDC hagués de donar explicacions en seu parlamentaria per la financiació irregular de 3.200.000 euros provinents de la corrupció de Fèlix Millet.

2.- Accepta les retallades en Sanitat, Educació i TV3 a canvi de pactar els Pressupostos de 2012 (link):  Junqueras va rebaixar i suavitzar substancialment el seu programa econòmic a l’hora de establir converses amb CIU pels pressupostos anuals d’enguany, deixant per una millor ocasió la defensa d’un tema tan banal com l’Estat de Benestar i centrant-se en demanar un referèndum per un concert econòmic.

3.- Vota amb CIU eliminar l’Impost de Successions (link): Abans d’abandonar el Senat, els representants d’ERC van trencar la disciplina de vot de l’Entesa Catalana de Progrés per aliar-se amb la dreta catalana, votant a favor d’una proposta de Sanchez Llibre per tal que s’eliminés un impost que tan sols afectava a les rendes més elevades i que hagués evitat fer tandes retallades en l’Estat del Benestar.

4.- Vota a favor de tramitar la Llei Òmnibus de CIU  (link): Un conjunt de 610 mesures que, entre altres atrocitats, des-protegeixen el Cap de Creus, privatitzen la gestió de l’aigua, eliminen la necessitat de fer estudis d’impacte ambiental, permeten la cacera sense control o el pas de vehicles motoritzats en zones protegides; també introdueix centenars de normatives neoliberals en el comerç. ERC va permetre que, al votar-se les 610 mesures juntes, s’evités un debat en profunditat sobre cada una d’aquestes monstruositats.

5- Vota a favor de la investidura de Xavier Trias, a canvi de res (link): Dies després de que ERC de l’Hospitalet fes una campanya acusant a ICV-EUiA de baixar-se els pantalons per acceptar la investidura de Núria Marín (PSC) a canvi de només una tinença d’alcaldia i les regidories d’Educació, Cultura, Esports i Joventut, així com del Districte de Centre, Sant Josep i Sant Feliu, ERC vota a Trias alcalde de Barcelona by the face. Visca la coherència.

6.-Vota a favor del Govern CIU-PP a la Diputació de Barcelona, amb Xavier Garcia Albiol a Sanitat (link): Salvador Esteve, de CIU, va poder formar Govern a la Diputació de Barcelona amb els vots dels republicans (així com del PSC), posant al capdavant de les responsabilitats en Sanitat a una persona imputada per incitar a l’odi i la xenofòbia com Garcia Albiol, alcalde de Badalona.

7.- Evita la compareixença del Secretari General de Cultura Xavier Solà, del  President de l’Associació Catalana de Municipis, Josep Maria Matas i de Joana Ortega per un cas de corrupció (link): ERC va impedir que el parlament investigués la mala gestió i la malversació de fons públics per part de CIU al capdavant de l’ACM. Tot i que Junqueras va anunciar el seu vot a favor de la proposta d’ICV-EUiA, al darrer moment hi va haver un sobtat canvi d’opinió que va impedir esclarir l’assumpte.

8.- Vota a favor del Pla d’Acció Municipal de Barcelona (link): Tot i que els seus vots no eren necessaris, Portavella els ha regalat a CIU per tal que defineixi el seu pla d’acció municipal, que inclou fer un Port de luxe a la Marina (rollo Eurovegas) a canvi de que s’inclogui en un sub-apartat la frase “Una ciutat al servei de la construcció de la capital de l’Estat”.

9.- Proposa a l’alcalde racista de Vic anar a les seves llistes al Parlament (link): ERC ha temptejat a Vila d’Abadal, del sector més ranci d’Unió i alcalde de Vic amb qui governa conjuntament, anar a les seves llistes. El fet que sigui un racista convicte, que fos el primer en tota Espanya en demanar l’expulsió de les persones migrades de la sanitat i l’educació o que accepti els vots del partit feixista PxC per aprovar la majoria de mocions, no sembla haver-los molestat gaire.

10.- Proposa a Jordi Pujol com a ambaixador a la Unió Europea (link):  La secretaria general d’ERC va considerar que l’imputat pel cas Banca Catalana, acusat de defraudar milers de milions en un sonat cas de corrupció, és la persona idònia per representar a Catalunya a Europa. CIU no es va prendre seriosament aquesta nova mostra de submissió, palanganerisme i piloteig, declinant comentar l’oferta.

Proposta temàtica pels 6 Parcs d’atraccions al Barcelona World

Artur Más avui està molt trist! Finalment el milionari sionista Sheldon Adelson no es veurà obligat a finançar irregularment a CIU per tal que li deixin fer un macrocasino a sobre d’un Parc Natural.  Adelson, prou conegut per regalar milions de dòlars a la extrema dreta nord-americana i jueva, de ben segur hauria estat ben generós amb el partit de Javier de la Rosa, Macià Alavedra o Lluís Prenafeta.

La màfia dels Casinos, com molt bé destaca el mateix New York Times, s’ha fet enrere per la fèrria oposició que ha fet ICV-EUiA i els moviments socials al respecte, tot i la submissió absoluta del Govern dels Millets. Si! Finalment els ecosocialistes ja sortim més a la premsa nord-americana que la La Vanguardia i a la resta de mitjans parasitaris convergents, mantinguts amb els pressupostos de la Generalitat, cosa que tampoc era gaire difícil.

Però no patiu pubilles catalanes del meu cor! El nostre Messies Salvapàtries no s’arronsa davant la primera dificultat que troba pel camí. Que s’ha de finançar irregularment un partit? Doncs aquí està la servil xusma financera de ABERTIS-La Caixa per donar un cop de ma amb el que calgui! Empreses d’investigació biomèdica? NOOO Tecnologia Punta? NOOO Cultura i patrimoni històric NOOO Sis parcs d’atraccions!!

Com ja és habitual, la dòcil minyona Oriol Junqueras, després de fer els banys i treure la pols a mitja Generalitat ja ha anunciat el suport entusiasta al projecte especulatiu per part de Ex-querra Republicana. Es desconeix pel moment si, en aquest cas, Joan Laporta hi te terrenys implicats a la zona, com en el cas d’Eurovegas.

Per si de cas van escassos d’idees, m’he llençat a suggerir una proposta temàtica sobre la qual podrien versar els sis parcs d’atraccions en qüestió:

1) TÚNEL DEL TERROR DE LA CORRUPCIÓ DE CIU: Us imagineu a Félix Millet sorgint d’entre les ombres d’un Palau de la Música en ruïnes? A Macià Alavedra intentant xarrupar-vos la sang? A Jordi Pujol apareixent com una ànima en pena de la seva tomba a Banca Catalana? Jo no torno a tancar un ull en un any!

2) LA MUNTANYA RUSSA DELS PEATGES D’ABERTIS:  Que millor que pagar un peatge cap per avall, en mig d’un revol de 180º, per descobrir com CIU es lucra irregularment a costa dels nostres conductors?

3) EL PARC AQUÀTIC DE LES RETALLADES: Un parc aquàtic amb un sol socorrista a mitja jornada per cada 25.000 banyistes! Que us ofegueu? No passa res! Sempre podeu trucar a una asseguradora privada que us vingui a rescatar!

4) EL SAFARI DEL GRUP GODÓ: Passegeu en cotxe per la feréstega natura de La Vanguarda i 8TV mentre diverses feres salvatges i monstruoses criatures sorgides dels averns infernals supuren bilis pels ullals: Rahola, Barbeta, Cuní…  Si aneu vestits de verd o roig potser no en sortiu vius!

5) EL CASTELL DE L’OPUS DEI: Genial Palau de conte de fades, ambientat en les escoles privades i elitistes de l’Opus Dei que reben milions d’Euros de subvenció pública per part d’Irene Rigau. Per accedir al recinte, però, ho haureu de fer amb uniforme i per portes separades segons si sou nens o nenes.

6) LA GIMCANA DELS DESNONAMENTS HIPOTECARIS: Aquesta divertida aventura familiar consisteix en aconseguir que els Mossos no us facin fora de casa vostre, per ordre de La Caixa, mentre aquesta us estafa amb Prestacions Preferents!