D’on ha sortit el “Nou Independentisme”? Un anàlisi materialista

Un dels fenòmens sociològics i antropològics més curiosos de la Catalunya actual es l’auge de l’independentisme i de les seves manifestacions públiques massives.  Doncs bé, en aquest article tractaré de donar-hi una explicació científica social, allunyada dels tòpics romàntics que ens han venut els mitjans de comunicació.

En primer lloc cal diferenciar clarament entre l’independentisme estructural o vell, es a dir, el de tota la vida, el que ja existia fa 20 anys i que era una ideologia  secundaria que amb prou feines aplegava a 10.000 persones a les manifestacions del 11 de Setembre; i per banda tenim l’altre independentisme conjuntural o nou, es a dir, persones que s’han convertit sobtadament a aquesta fe en els darrers anys i que és l’objectiu de  l’anàlisi d’aquest article.

Si hem de fer cas al CEO l’independentisme nou representa un 24,5% dels catalans, mentre que el vell al 22,5%; es a dir, hi ha molta més gent que ha esdevingut independentista en els darrers dos anys que en els 35 anteriors.

Font: CEO 1r Trimestre 2014

De fet si mirem el creuament d’aquesta variable amb la intenció de vot veiem com aquest independentisme conjuntural representa  un 41,4% dels votants d’ERC,  el 39% de CIU o el 30% d’ICV-EUiA (partit on l’independentisme vell representa tan sols un 1,6%), un 27,4% de la CUP o un 11,3% al PSC.

Font: CEO 1r Trimestre 2014

Quina es la causa d’aquest fenomen? En antropologia social cal distingir entre dos punts de vista, Emic (l’explicació superficial i aparent que els subjectes d’una cultura donen sobre les seves costums i idees)  de la Etic (explicació objectiva, científica i estructural que va més enllà del relat i les aparences). Es a dir, la ciència ha d’anar més enllà de la superfície dels relats idealistes que una societat té de si mateixa, per buscar causes més profundes.

En el cas del nacionalisme català l’explicació èmic, es a dir el relat oficial i aparent que ha donat el nacionalisme sobre si mateix a través dels mitjans de comunicació que controla, es que la sentencia del Tribunal Constitucional sobre l’Estatut de Catalunya va demostrar la impossibilitat d’una entesa entre Catalunya i Espanya i va despertar una consciència nacional que restava dormida en molta gent. Es a dir, una ofensa simbòlica expressada en una sentència judicial, sense cap mena d’impacte real en la vida de les persones, va suposar una transformació ideològica i social radical en la societat. Si? Segur? Com a científic social, permeteu-me que ho posi clarament en dubte.

Vejam: La sentència del TC es va publicar en el més de Juny de l’any 2010; segons les dades del CEO en el segón trimestre de 2010 l’independentisme significava un 21,5% i va augmentar fins al 24,3% un cop es publica la sentència, xifra que es va mantenir més o menys estable (entorn al 25%) fins a finals de 2011. Es a dir, la sentencia amb prou feines va suposar la conversió d’un 3-4% de la societat al nou secessionisme, xifres ridícules i anecdòtiques en comparació a les que tenim avui dia. De fet, a les eleccions catalanes celebrades poc després de la sentencia (28 de Novembre de 2010) ERC va obtindre un dels pitjors resultats de la seva història (10 diputats) l’independentisme pur de Solidaritat no va poder ni formar grup (4 diputats), Reagrupament no va entrar al Parlament i CIU tenia en el Pacte Fiscal com a única fita en el seu sobiranisme. Res feia pensar, doncs, en el Tsunami identitari que s’ens venia a sobre.

Quina explicació ètic i científica podem donar doncs en aquest fenomen? Com a materialista històric i cultural crec que existeix una relació dialèctica entre la part ideològica o supra-estructural d’una cultura i les seves part estructural (economia i demografia, es a dir, producció i reproducció social). Per tant, m’he decidit a creuar les dades trimestrals de l’independentisme amb altres indicadors econòmics com poden ser l’index d’atur o la prima de risc. El resultat es el següent:

Evolució diacrònica trimestral del atur i l’independentisme Font: CEO i EPA

Correlació entre atur i independentisme entre 2008 i 2014. Els punts representen dades trimestrals. Font: CEO i EPA

 

Evolució diacrònica trimestral de l’independentisme i la Prima de Risc (en escala 1/10) Font: CEO i datosmacro.com

D’aquestes gràfiques podem concloure que existeix una correlació directe entre la crisi social i l’auge del nou independentisme, que no es produeix en absolut arrel de la sentència del TC de 2010, sinó amb l’escalada de l’atur i la crisi del deute i els mercats que es concentra entre finals de 2011 i finals de 2012. Es a dir, el malestar social amb la situació de l’economia espanyola fa que molta gent desitgi trencar amb l’statu quo i el sistema i s’apunta al carro que sembla que va més ràpid i té més suport social. També hem de tindre en compte que  les respostes de replegament identitari i messianisme populista davant una crisi s’han donat sovint al llarg de la història i ara mateix s’estan produint arreu d’Europa sota diverses formes, com ja vaig explicar en un post anterior.

També es cert que en els gràfics es detecta que aquest nou independentisme, si bé s’ha estancat, no dona senyals clares de minvar un cop les dades més alarmants sobre la crisi del deute i l’atur han sufocat. Podria ser que aquests conversos conjunturals esdevinguessin estructurals?  Be, efectivament es una possibilitat, però us animo que doneu un cop d’ull a aquest gràfic:

Evolució de l’independentisme en enquestes recents del CEO i La Vanguardia. Realització Dr. Oriol Costa

A les passades eleccions europees (les darreres abans de la convocatòria del referèndum del 9N) les dues formacions polítiques que van centrar tota la seva campanya en el monotema independentista (CIU i ERC), tot i resultar clarament vencedores dels comicis, van aplegar 1.142.867 vots, el que suposa tan sols un 21,49% del cens dels 5.317.789 catalans i catalanes amb dret a vot i una disminució de 471.516 votants respecte a les eleccions al Parlament, sense tindre en compte els 126.435 vots aplegats per la CUP que no es va presentar a les europees. Clar que son comicis molt diferents i que les forces contraries al dret a decidir encara van tenir pitjors resultats.

A aquestes dades hi hem de sumar dos components:

1) La percepció social de que el pitjor de la Crisi ja ha passat i de que ens trobem davant un estancament o bé d’una petita millora, com podem veure en el següent gràfic:

Opinió sobre la situació econòmica a Catalunya. Font: CEO primer trimestre 2014

2) L’entrada en escena de dos nous factors que han aparegut sobtadament en les darreres setmanes (el que en ciències socials anomenem “Cignes Negres”) : l’auge de l’esquerra alternativa espanyola (IU i Podemos) amb 11 eurodiputats a les eleccions europees que poden significar una regeneració del federalisme amb una credibilitat que mai tindrà el PSOE i per l’altre l’abdicació del Rei que, pot obrir un auge del dret a decidir sobre el model d’estat arreu d’Espanya que pot (o no) acabar eclipsant en part a l’independentisme o, si més no, atreure a una part del independentisme més conjuntural.

Serà interessant veure com evoluciona tot plegat! Però, passi el que passi, us animo a no quedar-vos en els relats superficials, idealistes i romàntics, per temptadors que aquests siguin, i busqueu les causes estructurals i profundes!