Posts Tagged ‘cinema’

h1

“A propósito de Lewyn Davis” i “Agost”: Crítica de dues Obres Mestres

gener 14, 2014

Com ja feia temps que no feia cap post de cinema avui sessió doble, amb aquestes dues obres mestres que he tingut la sort de deglutir aquest passat cap de setmana!

#cartelera

A propósito de Lewyn Davis

foto-a-proposito-de-llewyn-davis-4-891Els germans Joel i Ethan Cohen demostren un cop més la seva camaleònica versatilitat abordant, aquest cop, el biopic sobre les desventures d’un fracassat cantautor folk en la seva desesperada busca d’una oportunitat a la vida i en l’art.

Aquesta némesis de “Searching for Sugar Man“, desconstrueix la idea romàntica de l’heroi que, gràcies a la voluntat i perseverança, assoleix les més altes cimes d’èxit i fama. Pel contrari, ens posa la lupa sobre un dels milions d’artistes caiguts en l’oblid i del fracas, pel simple fet que l’atzar i les circumstàncies no van ser del tot propicies. La subjectivitat edificada entorn el pessimisme de la raó, com una vacuna enfront la vàcua efimeritat de les il·lusions.

Perquè Bob Dylan i no ell? Aquesta pregunta ens podria acabar duent a la reflexió dadaista que l’art no és més que una convenció social, un caprici de crítics i promotors convertits en demiürgs capaços de transmutar la seva voluble opinió en dogma.

Tot i la meva coneguda tírria als cantautors, sobrevinguda per una traumàtica sobredosis infantil de Lluís Llach, Marina Rossell i Serrat, la veritat es que he gaudit enormement de la banda sonora del film,punyents i melancòliques melodies que ens acompanyen en una road movie plena de gats i gags amb divertits personatges secundaris delirants, marca de la casa Cohen.

Agost

agosto merylPot haver-hi quelcom més gayer que un drama protagonitzat per la lluita de dues dives decadents, delirant entre pastilles i alcohol? Ho dubto. I menys si aquestes son dues feres interpretatives de l’alçada de Meryl Streep i Júlia Roberts, amb les urpes esmolades com mai abans.

En realitat es tracta de l’adaptació al cinema del Premi Pulitzer 2008 de Tracy Letts (qui també n’ha fet el guió), dirigida per Jonh Wells, un productor de sèries televisives que es va commocionar al veure la obra teatral i l’ha consumada al cel·luloide. Tot i que, a dir veritat, tant l’escenari com temàtica i solidesa dramàtica podrien ser perfectament de la maduresa de Tenessee Williams amb la “Gata sobre la teulada de zinc“.

Meryl Streep encarna a una despiadada i cruel matriarca, amb un marcat regust lorquià a Bernarda Alba, que ha decidit dinamitar la hipocresia familiar en un èpic sopar on els obscurs secrets de família son l’únic menú, com si fos la “Celebració” de Thomas Vintenberg. La seva incommensurable interpretació bascula entre la llastimosa decrepitud, la fúria iracunda o la mordaç ironia, enfrontada a una sòlida i madura Júlia Roberts que tracta desesperadament de posar seny en mig de tanta demència i eixelebrament, mentre Juliette Lewis encarna a la filla immadura i un xic ximpleta.

Una llàstima que no s’hagi endut cap Globus d’Or! Esperem als Oscar!

h1

La imatge de la Dona Paleolítica a través del Cinema

agost 28, 2013

El cinema ambientat a la prehistòria ha prescindit sovint de tot assessorament científic i ha projectat al passat models estètics o tòpics masclistes actuals, tot i que al Paleolític no hi havia cap mena de divisió sexual del treball ni existia el patriarcat. Us deixo amb un petit recorregut per la imatge femenina a la història del cinema ambientat al paleolític i que forma part d’una publicació meva de la que en sentireu a parlar en un futur proper.

La gènesis del hombre, 19121912- “La gènesis del hombre“- Curiós modelet fet amb fulles de parra i arrels!

his prehistoric past 19141914- “His prehistòric past“- Charles Chaplin, un monarca paleolític amb el seu harem de dones servils

Las tres edades,Buster Keaton, 19231923-Las Tres Edades“- Buster Keaton introdueix el mite del “cavernícola” un mascle agressiu i violent que arrossega a les fèmines per la melena fins a la cova

Flying Elephants, Laurel i Hardy1928-Flying Elephants” Lauren i Hardy amb la seva submisa amant amb pentinat anys 20 i un estilitzat vestidet de lleopard

Hace un millón de años, 19401940- “Hace un millón de años” (versió original)- El mascle protegeix la seva dona, coberta un sensual bikini, d’un dinosaure que en realitat es una iguana augmentada!

Prhehistoric Woman, 19501950- “Prehistoric Woman”. Per fi dones fent tasques productives! En aquest cas pescant.

Hace un millón ae años 19661966- “Hace un millón de años” (remake)- Una impressionant Rachel Wels amb bikini arrapat, escotazo i un cabell cardat tota divina ella, com acabada de sortir d’una perruqueria californiana.

Hace un millón de años, 1966 (2)1966- “Hace un millón de años” (remake)- Una altre imatge del film, on un grup de dones paleolítiques fan punta de coixí a la cova mentre esperen que el seus maridets tornin de caçar dinosaures.

Cuando los Dinosaurios Dominavan la Tierra1967-Quan els dinosaures dominaven la terra”- Amor romàntic, heterosexual, monògam i sempre entre membres de raça blanca, of course!

Mujeres Prehistóricas 19671967- “Mujeres Prehistóricas”- Un altre film ple de sensuals femelles paleolítiques amb un canon de bellesa a anys llum dels mitxelins de la Venus de Wilendorf.

Cuando los hombres usaban cachiporra y los hombres hacian ding dong1971- “Cuando los hombres usaban cachiporra y las mujeres hacian ding ding“- El destape arriba al Paleolític! Film humorístic de Bruno Corbucci, una espècie d’Alfredo Landa italià.

Criaturas olvidadas del mundo (2)1971- “Criaturas Olvidadas del Mundo“- L’èxit de Rachel Wels crea escola i aquest film segueix la seva estela de sex símbol paleolítica

en busca fuego1981- “En Busca del Fuego”- Gollum al Senyor dels Anells? No, una dona prehistòrica que descobreix el foc fa 80.000 anys (es de fa 500.000). Passem de la bellesa exuberant al túnel del terror, però al menys les dones tenen alguna importància més enllà del sexe.

El Clan del Oso Cavernario 19871985- “El clan del oso cavernario“- Aquí trobem ja una dona intel·ligent amb coneixements de medicina i herbolisteria

flintstones1996-Els Picapedra“- La projecció d’una família tradicional i conservadora americana dels anys 50’s (del s. XX) a la prehistòria. Vilma i Betty, dones de la llar que passen una aspiradora-dinosaure mentre Pablo i Pedro treballen de picapedrers i juguen a bitlles.

Ao le derrier neanderthal, 2010 (2)2010- “Ao, le derrier neanderthal”- Gairebé un segle després del primer film, per fi trobem una dona… CAÇANT! Al·leluia!! Miracle! Un film ben documentat científicament i sense perjudicis falocèntrics! Us prometo que se’m queien les llàgrimes veient-ho.

PER SABER-NE MÉS-> SOLER, B. (2012) “¿Eran así las mujeres de la Prehistoria?” a Prehistoria y Cine, 2012, Museo de Valencia, pp 83-99.

h1

SUPER 8: Crítica i reflexions.

agost 26, 2011

Temps era temps que hi havia un cinema comercial de masses de qualitat, uns “blockbuster” que sabien conjugar qualitat i èxit, ciència ficció i dramatisme, efectes especials i guions de qualitat. En aquella època remota, en que la gent anava al cinema a passar la tarda, els videoclubs eren uns temples de culte on s’hi atresoraven preuades joies cinèfiles on, si no t’afanyaves, resultava impossible fer-se amb les darreres novetats, doncs cada estrena es viva com un veritable esdeveniment social que marcaria la cultura pop durant generacions.

“Super 8″ no és més que un excel·lent tribut a l’esperit d’aquella època. Jo la recordo molt especialment ja que el meu pare tenia, precisament, un videoclub on m’obligava a treballar-hi, assessorant en pornografia als clients, cobrant o endreçant les fitxes escrites a ma. A mi no em feia cap gràcia passar les hores entre desgastades cintes VHS de Terminator o Gremlins, ja que amb els meus amics estàvem gravant un film amateur on jo feia d’assassí en sèrie posseït pel diable.

Doncs bé, aquest és també el punt d’inici de Super 8: un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment.

No es tracta d’un mer refregit dels anys 80’s, fals i sobreactuat com els que veiem constantment, sinó d’una veritable resurrecció en cor i ànima d’un gènere amb el que molts vam passar de crios a joves. En un temps on el cine mainstream es limita a ser una mera ejaculació visual, sense cap mena d’argument al darrere, resultava imprescindible que algú ens vingués a recordar que no sempre ha estat així.

El film que varem rodar amb els meus companys d’esplai es va acabar anomenant “El asesino del diablo”, ple de sessions de Ouija, sang de ketchup, persecucions absurdes, un só nefast i un muntatge espantós, però que va esdevenir un testimoni arqueològic d’aquell temps mític on el cinema comercial i de ciència ficció era un fenomen global ineludible.

h1

TOP: Millors films de 2010

desembre 24, 2010

Comencem ja amb la recta final de l’any i les tradicions pròpies d’aquesta web, com son les Prediccions Tarotistes, que arribaran la setmana vinent i, com no, les llistes amb les meves subjectives seleccions sobre el més granat i destacat del curs, que ja acaba. Per anar obrint boca, aquí la meva antologia cinematogràfica!

Nº10-Conocerás al hombre de tus sueños (Woody Allen)

Tot i que el mític director novaiorquès ha renunciat a fer grans obres mestres com “Interiores”, “Match Point” o “Manhattan”, com a mínim ha esdevingut una factoria de producció anual de divertides comèdies amb personatges histriònics, situacions dantesques i arguments retorçats que, en aquesta ocasió, giren entorn l’autoengany,  el fracàs i les segones oportunitats. Ideal per passar una bona tarda!

 

 

Nº9- Carne de Neón (Paco Cabezas)

Encara no estrenada a les nostres pantalles , vaig tenir la oportunitat de veure-la al darrer Festival de Sitges. Es tracta d’un film d’acció situada als baixos fons, molt  en la línia de “Snatch, cerdos y diamantes”, on s’ens explica les peripècies d’un nano que decideix muntar un prostíbul per a la seva mare, amb alzhaimer, quan aquesta surt de la presó. El millor de tot és l’amalgama de divertits freakys que formen el repartiment de personatges secundaris.

 

 

Nº 8- La red social (David Fincher)

Com un introvertit geni de 19 anys es pot transformar en una de les persones més riques del món en poques setmanes? Doncs gràcies a les intrigues, la manipulació i les traïcions. Un film realista que esdevé retrat fred i despietat d’un submón que desconeixem  tots aquells que  no gaudim de comptes corrents milionaris. Vaig comprovar esfereït a Viquipèdia que, efectivament, totes les rocambolesques peripècies de Mark Zuckeberg aquí narrades eren certes.

 

Nº7- El escritor (Roman Polansky)

Un magistral film d’intriga política sobre els secrets d’estat, la guerra bruta i allò que el poder presumptament democràtic amaga als ciutadans i als mitjans de comunicació. Un pobre escriptor, que treballa de “negre” per a un polític que s’assembla sospitosament a Toni Blair, descobrirà una fascinant trama que podria, perfectament, explicar que s’amaga darrere del conflicte bèl·lic a Irak. Ficció o realitat? Esperem que Wikileaks ens ho esclareixi.

 

 

Nº6- Sound of noise (Ola Simonsson)

Una altre joia de Sitges, en aquest cas una producció absolutament  independent amb una proposta arriscada i experimental, on s’ens narra les peripècies d’una original banda terrorista, formada per percussionistes frustrats que, farts de tota la música actual, decidixen crear una composició amb tots els elements d’una ciutat: des de les excavadores als hospitals. Una encertada reflexió visual sobre el sentit de la música i el soroll que ens rodeja.

 

 

Nº5-Un hombre soltero (Tom Ford)

Ningú donava un cèntim per que un dissenyador de moda, com Ford, pogués fer un film que anés més enllà de la superficialitat banal. Doncs es van equivocar: ens trobem davant una genialitat estètica, on cada fotograma està cuidat al detall, però també davant una història molt profunda, que transcorre al llarg d’un dia a la vida d’un professor universitari gai i vidu, abordant el tabú de la homosexualitat a l’Amèrica dels anys 60’s, la por a afrontar els propis sentiments o la mort d’un esser estimat. Memorables actuacions de Julianne Moore i Colin Firth.

 

Nº4-Origen (Cristopher Nolan)

Una pel·lícula que ens proposa un oníric i laberíntic viatge pels diferents nivells  de l’inconscient d’un individu, on sempre ens estarem preguntant que és realitat i que ficció. Aventures i acció, envoltades d’una proposta gràfica i visual espectacular però, a diferència d’Avatar, amb un sòlid i complexe guió al darrere i una notable interpretació un Di Caprio renascut.

 

 

Nº3-Canino (Giorgos Lanthimos)

No us deixeu perdre per res del món aquesta original, encertada i desternillant tragicomèdia sobre els desventures d’una família que decideix enganyar als seus fills, que mai han sortit de casa, explicant-los que el món acaba al llindar de la seva llar i que, per tant, no existeix la vida exterior. Peró clar, els nens es fan grans i comencen a qüestionar els perquès i els orígens d’alguns elements que no els quadren i, clar, la mentida es va fent més i mes grossa, arribant a un clímax humorístic i visceral que no us deixarà indiferents.

 

Nº 2.-Buried(Rodrigo Cortés)

La medalla de plata se la endú aquesta producció espanyola que ha aconseguit trobar una solució enginyosa a la falta de recursos per la cultura al nostre estat: treballar amb un pressupost ridícul, substituint els recursos superflus per un guió extraordinàriament enginyós, on s’ens narra les vicissituds d’un home que desperta enterrat dins una caixa de fusta, d’on no es mourà en tota la cinta. Una veritable oda a l’angoixa i la claustrofòbia.

 

Nº1.-La cinta blanca (Mickael Haneke)

Obra mestre absoluta d’aquest 2010 sense el més remot lloc a dubte. Es tracta de la magistral i sublim reflexió de Haneke sobre l’origen de la violència i de la tolerància envers l’odi extrem. La narració ens situa en un petit poblet de l’Alemanya pre-nazi, on un mestre intenta, sense gaire èxit, trobar una explicació a un seguit de crims macabres que succeeixen constantment, davant d’impertèrrita  indiferència de tots els seus habitants. Una cinta que pertorbarà la vostre consciència durant alguns dies i forces nits, però no pel que es veu en pantalla, sinó pel que insinuen els silencis i les mirades, especialment dels nens.

h1

FESTIVAL DE SITGES (II): Horrors coreans, fantasies 3D i fi de festa

octubre 17, 2010

Dissabte 16

Esmorzem tranquil·lament a l’ apartament, donant gràcies a no haver d’anar a la primera sessió, per primer cop al Festival. Així doncs, mentre assaborim un combinat de Gínger Ale i llimonada mentolada, acompanyat amb berlines de xocolata, el nostre amic Niño del Exorcista, ens detalla les mòrbides escenes de violacions i tortures a nadons que havia vist la nit abans a “Serbian Film“, que nosaltres havíem declinat a presenciar. Tot i així a ell, i a la crítica de El País, li han semblat un film nyonyo i suau.

Sitges es troba molt més buida i tranquil·la que la setmana passada, trobem entrades per la Marató de diumenge sense ni fer cua i, abans de tornar al cinema, veiem pel 3/24 com la cinta guanyadora del certamen és un conte sobre el segrest del Pare Noel que, un any més, no hem vist; ens queda el consol del premi a la millor actriu per la protagonista de “Drem Home” i que la infumable “Secuestrados” s’en va amb les mans buides.

-THE HOUSEMADE: Una àcida crítica social contra la burgesia coreana, explicada a través de la història d’una assistenta que es veu assetjada sexual i físicament per tots els membres de la família per la qual treballa. La  narració es desenvolupa en una creixent tensió, dins una atmosfera fosca i ofegant. Una interpretació molt correcte, especialment per part dels secundaris. NOTA: 6,5

-I SAW THE DEVIL: Gore i violència extrema gratuïta en el segon film coreà del dia. La macabra peli ens mostra assassí en sèrie, que mata sense motiu aparent, perseguit per un marit vidu d’una de les seves víctimes. He de reconèixer que en el primer crim vaig patir un lleuger ensurt experimentant, per uns segons, quelcom semblant a la por per primer cop en molt temps. La projecció va començar amb una hora d’endarreriment, degut a la farragosa entrega de premis, desencadenant una veritable guerra contra la narcolèpsia en els darrers moments. NOTA: 7

Diumenge 17

Ens aixequem més d’hora que mai, doncs hem de netejar tot l’apartament, fer maletes, esmorzar i arribar a la cua del Marató Focus en 3D de l’Auditori Meilà, l’únic que ens anava bé per horaris a mi i al meu xicot, darrers supervivents que ens hem quedat fins al final del Festival, a peu del canó.

- HYBRID 3D: Una ximpleria com un piano, on un cotxe assassí posseït per un calamar mutant causa el pànic en un garatge. Els diàlegs pretenen ser grandiloqüents i es queden en una burda paròdia, els efectes 3D semblen afegits amb calçador i la trama no s’aguanta per enlloc, omplint el temps amb sang i explosions. Més pròpia de l’amateurisme de la Sala Brigadoon. NOTA:3

-THE SHOCK LABYRINTH: Res a veure amb l’anterior! Aquí la tridimensionalitat és total i efectiva en cada pla, emprada de forma intel·ligent al servei del terror. La història sembla lleugerament inspirada en el món oníric i psicològic de David Lynch, on un grup de joves torna a una casa del terror on, de petits, es van perdre presenciant la traumàtica mort d’una de les seves companyes. Tot i no ser brillant, resulta quant menys innovadora en el llenguatge narratiu i en la presentació visual. NOTA: 7

Marxem sense veure la darrera cinta del Marató, Amphibious, doncs tenim un dinar familiar a l’altre punta de la vil·la; pel resum crec que tampoc ens perdem cap meravella! I res, així acaben per cinquè  cop consecutiu, les meves peripècies cinèfiles per Sitges. Fins l’any vinent!!!

h1

10 motius per anar al Festival de Cinema de Sitges

octubre 7, 2010

1.- Tornar-te boig triant entre la desconcertant diversitat de la cartellera d’enguany: Que és millor veure a Jonh Carpenter  presentant “The Ward a l’Auditori Diumenge, o contemplar al Retiro  Ruber“, la prometedora història d’un pneumàtic assassí amb poders telekinètics? Això és un Festival de cinema català, de prestigi internacional, i no la mamarratxada folklòrica dels “Premis Gaudí“, tan sols apte per a barretinaires subvencionats.

2.-Devorar obres mestres del cinema que MAI tornareu a tindre ocasió de veure, doncs a falta de pressupost publicitari passaran desapercebudes per les pantalles i resultaran impossibles de trobar en cap videoclub o web de descàrregues pirates. La llista de joies en brut que he tingut el plaer d’assaborir al llarg dels meus 4 anys de Festival inclouen  “Canino”, “White lightening” “Edmond”, “Aparecidos” “Hearthless”, “The Loft”, “Survillance”… sens dubte alguns dels films que han marcat a foc el rumb de la meva trajectòria cultural.

3.- Atrevir-se amb els films gore amateur, les frikades de Serie B de l’any de la Quica o els pseudo-documentals més inesperats a la sala Brigadoon, que és GRATIS, al Palau Miramar. Aquest any estarà dedicat al “Asian Trash” films de terror gore made in Bollywood.

4.- Poder conèixer en persona a directors i actors famosos que venen a presentar els seus darrers treballs, com jo que vaig tenir la ocasió de saludar a Darrer Aronofsky (“Pi”, “Requiem por un sueño“) quan presentava The Founain el 2006. Molts cops també fan cinefòrums al acabar, o presentacions a l’inici, desvetllant detalls del rodatge.

5.- Veure les diferents exposicions temàtiques ambientades en la Història del Cinema que solen exposar-se al Palau Miramar, com els quadres basats en films clàssics de l’any passat, o la mostra dels efectes especials de Guillermo del Toro de fa 3 anys.

6.- Poder assistir a l’esbojarrada festa “Zombiewalk” (Dissabte 9 a la nit, Platja davant del Carrer del Pecat), on maquilladors professionals d’efectes especials et permeten transformar-te en una criatura monstruosa durant unes hores. L’any passat van fer furor la Zombie-Pubilla i la Zombie-Fallera al ritme de diversos DJs!

7.- Gaudir de la sempre encisadora vila de Sitges que  aquests dies es vesteix de gala, s’hi respira un ambient cinèfil i un xic mariculte, guarneix els seus aparadors amb motius terrorífics i dona una imatge de glamour i savoir fair diametralment oposada a Marina d’Or. Molt recomanable la seva part modernista i els diferents museus històrics com el Cau Ferrat (carrer Fonollar), la  sorprenent col·lecció privada d’art i arqueologia del pintor i escriptor Santiago Russinyol.

8.- Recuperar la fe en el setè art, doncs darrerament les nostres cartelleres van un xic anèmiques de qualitat i innovació, llençant-se de cap a la nyonyeria i a la pirotècnia visual buida de missatge. Sempre és un consol poder recordar grans films que han canviat la història del cel·luloide, aquest any concretament tota la ambientació ens recordarà el  mític“Resplandor (The Shining)” de Kubrick… REDRUM!!

9.- Participar com a jurat popular del certamen. Al final de cada sessió que entri a concurs ens repartixen butlletes per poder puntuar la pel·lícula a la que se li atorga el Premi del Públic.

10.- Poder comentar i debatre , a posteriori, en aquest blog que us han semblat els diferents films i esdeveniments del Festival, ja que per cinquè any consecutiu tornaré a narrar les meves peripècies sitgetanes.

MARXO AL FESTIVAL! FINS LA SETMANA VINENT!

 

 

h1

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

juny 20, 2010

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.


ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

h1

8 1/2 vs NINE

gener 24, 2010

Aquest cap de setmana s’ha estrenat NINE, un remake en forma de musical cabareter del mític 8 ½ de Fellini, interpretada per un espectacular càsting d’actrius (Kate Hudson, Nicole Kidman, Penèlope Cruz, Judy Dench, Marion Cotillard, Sofia Loren, Fergie) i dirigits per Rob Marshall, autor de Chicago i Memòries d’una Geisha.

Segons la crítica de El Pais del passat divendres 22 de Gener , Nine “apunta a un cool de puticlub, pero se queda en zorreo para camioneros. Una pena”. Així doncs, amb aquests pèssims antecedents ens vàrem dirigir al cinema per comprovar amb els nostres propis ulls quines son les diferències reals entre les dues versions d’aquesta història que gira en torn al rodatge d’un film a la Itàlia dels anys 60’s, una pseudo-autobiografia de Fellini, on aquest es projecta sobre Guido, el protagonista absolut.

->El film de Fellini era una pel·lícula d’autor, com a tal estava plena de metàfores obsessives del director, que acaben generant mites personals. En canvi, en el musical això no ho trobem, ja que Rob Marshall es limita a reinterpretar l’obra d’un altre.

-> A 8 ½ les imatges són exclusivament en blanc i negre, estil predominant a l’obra del director italià; per contra Nine juga molt amb l’alternança del blanc i negre amb el color, on es combinen els contrastos dels vestits, amb el decorat i la il·luminació.

-> Sens dubte el millor de les dues cintes és la reflexió sobre la crisi de la creativitat d’un director al punt àlgid de la seva fama on es troba amb una contradicció entre el que s’espera d’ell i la manca absoluta d’idees a la que ha de fer front.

-> Les escenes de la imaginació del protagonista, a la primera versió son molt més líriques i poètiques, amb menys recursos tècnics i audiovisuals.El paper que representa la música es fonamental per entendre la dualitat entre la realitat i el món oníric a Nine, peró li falta la màgia d’altres musicals com els de Minnelli o Cukor

-> L’escena del record infantil, protagonitzada per Saraghina, resulta més transcendental a la obra de Fellini, amb el ball del tango on es converteix en el referent obsessiu del protagonista. Tot i això, cal destacar l’excel·lent número de Fergie a Nine, sens dubte un dels millors del musical.

-> Daniel Day Lewis dramatitza excessivament la crisi de creativitat del protagonista a Nine, mentre que l’actuació de Marcelo Mastroiani és més mesurada, tranquil·la i, en poques paraules… fa menys mala cara!

-> Cal destacar que els dos directors han agafat una actriu fancesa per interpretar a l’esposa del actor principal, Anouke Aimée a 8 ½ i Marion Cotillard al seu remake, ambdues són grans actrius que fan molt bé de soferta esposa. Per altre banda Fellini contraposa els papers de la muller i l’amant, per la seva actitud, forma de vestir o model de dona i en l’elecció de càsting amb Marshall no contempla aquesta dualitat: Penèlope Cruz i Cotillard són dos models molt semblants.

-> Com a anècdota remarquem que Sofia Loren, l’actriu italiana més important dels anys 60-70’s que mai va treballar amb Fellini, participa a Nine, interpretant el paper de mare del protagonista, quan podien haver agafat a Claudia Cardinalle que si apareix a 8 ½.

*by Contessa Livia Serpieri & Arqueòleg*

h1

AVATAR: On és la revolució?

gener 7, 2010

James Camerón s’ha omplert la boca dient que el seu darrer film, Avatar, es una revolució dins la Història del Cinema. Si? De debò? Doncs bé, a mi la única cosa que em sorprén d’aquesta mediocre cinteta és la infinita estupidesa de l’èsser humà.

Quan Lars Von Trier, Thomas Vinterberg, Kristian Levring i Soren Kragh-Jacobsen van signar l’any 1995 el Manifest Dogma ja van denunciar llavors la decadencia de Hollywood, posant de manifest com la infinita avarícia de la indústria havia convertit aquest art en un mer espectacle d’efectes especials que donen lloc a històries artificials amb nula profunditat argumental i poblades per personatges plans  sense cap mena de trascendència.

Quinze anys més tard descobrim com d’encertats van estar aquell grup de directors danesos que, a diferència de Cameron, si van fer una Revolució.

Avatar és una mera masturbació visual plena de colorins i efectes 3D que dificilment enmascaren un guió nyoyno i patètic, plagiat de Pocahontas (canviant indis per gats blaus), ple contrediccions, amb els tics maniqueïstes americans (bons vs dolents, sense cap marge pel matís) i un final més previsible que el curs de la òrbita terrestre. Per postres la cançó de Leona Lewis és exactament igual que “My hearth will go on” de Celine Dion, que també va popularitzar el mateix Cameon a Titanic.

Un film es una HISTÒRIA i una INTERPRETACIÓ. Punt i final!! La resta son confetis i serpentines per enteretindre aquells que defugen de tota profunditat intel•lectual.

Us imagineu valorar un llibre per la qualitat de la seva portada? O un quadre pel seu preciós marc? Doncs aixó…

On és la Revolució Mr Camerón? El cinema en 3d fa dècades que existeix! O potser es tracta de la quantitat de calerons que vostè s’embutxacarà amb la cinta?

h1

TOP: Els millors films de la dècada *Contessa L.S. vs. Arqueòleg*

desembre 29, 2009

Escollir els millors films de la dècada és una àrdua tasca la dificultat de la qual radica en la insuperable subjectivitat del autor en un art on, establir paràmetres racionals, resulta més complex que en tots els altres, degut a la infinita varietat on escollir.

Així doncs, i per demostrar com de diferent pot ser un Top de films de dos profans en la ciència cinematogràfica, us deixo amb dues versions ben diferents de la llista de les millors pel•lícules dels darrers deu anys, no sense abans convidar-vos a donar la vostre opinió al respecte!

EL TOP DE CONTESSA LIVIA SERPIERI

5.-Conociendo a Julia (Being Julia) István Szabó
Una clara radiografia sobre el món del teatre i dels actors. La pel•lícula és una digna successora d’”All about Eve” de Mankiewicz .

.

.

..

.


4.- El ladrón de orquídeas (Adaptation) Spike Jones
Spike Jones barreja realitat i ficció en aquest relat sobre els guionistes de Hollywood,. Té una estética de videoclip en certs moments. El film conté una excel•lent interpretació de la marvelous Meryl Streep.

.

.

.

3.- Cuando menos te lo esperas (Something’s Gotta Give) - Nancy Meyers
Amb aquesta pel•lícula Hollywood torna a la comèdia sentimental tan fructífera als anys 80’s, de la mà d’una de les artífex d’aquella època.

.

.

.

.

2.- Oculto (Caché)- Michael Haneke
Haneke torna a transgredir amb un film que parla sobre el sentiment de culpabilitat de l’home. Amb unes bones interpretacions de Daniel Auteil i Juliette Binoche, aquest film no deixa indiferent a cap espectador.

.

.

.

.

1.- Hace tiempo que quiero (Il y a longtemps que je t’aime) Philippe Claudel
Considero que aquest es el millor film de la dècada present, ja que es un retrat realista de l’esser humà i de les seves emocions. Philipe Claudel és un artista versàtil, (a part de dirigir films escriu llibres) i és un dels pilars de la nova generació d’escriptors francessos. La interpretació de Kristin Scott Thomas és de les millors que hem pogut gaudir en els darrers anys.

.

.

EL TOP DE L’ARQUEÒLEG

10- Salvador Manuel Huerga ex aequo La vida secreta de las palabrasIsabel coixet
Els dos llargmetratges espanyols que més m’han fet plorar dels darrers deu anys. A Salvador, fins i tot vaig hiperventilar i marejar en mig d’un cinema de Blanes! Emoció extremada i empatia total amb els personatges a través d’un realisme social que de tan verídic espanta.

.

9.- Match Point Woody Allen
No podia faltar el geni americà en el meu Top, amb una història protagonitzada per la meva icona Rys Meyers, on se’ns planteja un irresoluble dubte shakespearià: es millor tenir sort o talent? Allen ho resoldrà a través d’un elegant assassinat a la classe alta de Londres.

.

.

.

8.- Mi nombre es Harvey Milk Gus Van Sant
Una vibrant i èpica hagiografia d’un heroi i màrtir que va aconseguir desafiar l’heterosexisme i la homofòbia americana, esdevenint el primer polític obertament gai de la història, essent assassinat poc després. La interpretació de Sean Penn, premiada amb l’Oscar, es absolutament magistral.

.

.

.

7.-Litttle Miss Sunshine - Jonathan Dayton & Valerie Faris
La comèdia indie de la dècada!! Una desternillant road movie protagonitzada per una destartalada família de freaks que travessa nordamèrica per tal que la seva petita filla participi en un concurs de bellesa infantil!

.

.

.

6.-Réquiem por un sueño (Requiem for a dream)- Darren Aronofsky
La droga eh mu mala! Ja ens ho deien els nostres pares, però fins que Aronofsky no ens ho va mostrar amb aquesta crua i visceral cinta, no ens ho havíem cregut! Amfetamines al•lucinògenes, prostitució i punxades intravenoses en primer pla es donen cita en aquest carnaval esfereïdor.

.

.

5.- Bailando en la Oscuridad (Dancer in the dark) Lars Von Trier
Una impossible barreja entre el cinema dogma danès i la estranyíssima música de la islandesa Björk dona lloc a aquesta tragèdia postmoderna on s’ens expliquen les desgràcies de Selma, una treballadora cega que imagina musicals indiepop per alienar-se de l’explotació laboral en una fàbrica.

..

.

4.-Hable con ella- Pedro Almodovar
De totes les pel•lícules que el meu director espanyol favorit ha fet aquesta dècada em quedo amb aquesta fascinant i raríssima història que, a càrrec de Javier Cámara, Lolita i Leonor Walting, ens narra una tortuosa història d’amor i obsessió entre un infermer i una pacient en coma. De nou la transgressió i la sorpresa son els ingredients escollits pel cineasta manxec per cuinar aquest film, mereixedor d’un Oscar al millor guió, tot i haver estat injustament ignorat per l’Acadèmia espanyola.

.

3- Olvidate de Mi (Etrenal Sunhine of the Spotless Mind) - Michel Gondry
Mai hauria imaginat que una història protagonitzada per Jim Carrey em podria agradar, i molt menys que fos capaç de transmetre emocions tan bé, juntament amb Kate Winslet. Gondry es va convertir en tota una revelació amb el guió més brillant i original de la dècada, una veritable orgia de flashbacks, on se’ns explica el romanç d’una parella que ha oblidat, gràcies a una teràpia d’amnèsia voluntària, que ja havien sortit junts en el passat.

2.- Las Horas Stephen Daldry
Tres dives absolutes del cinema, Meryl Streep, Nicole Kidman i Julianne Moore, regalen als nostres sentits una demostració d’interpretació dramàtica absolutament brillant gràcies a un retorçat guió que aborda el lesbianisme a través de diferents èpoques del s.XX i que gira entorn al llibre “ Mrs. Dalloway” de Virginia Woolf.

.

.

1.- Mulholland Drive -David Lynch
Obra mestra absoluta i la demostració més perfecta mai feta d’avantguardisme cinematogràfic contemporani on es dona cita el surrealisme oníric, el simbolisme críptic, l’automatisme dadaísta o el neo-cinema negre psicològic. Originalment concebut com el capítol pilot d’una sèrie impossible, el millor director viu, Lynch, ens explica les truculències del món de Hollywood a través dels somnis, els temors i les fòbies imaginàries de dues actrius perdudes dins l’embogit laberint d’odis i passions de la indústria cinematogràfica americana.

I ELS VOSTRES???

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.227 other followers