Com seria Catalunya sense immersió lingüística?

Sense ser jo sospitós de nacionalisme, ni de cap romanticisme idealista i pseudo-religiós, no puc deixar de pensar en com seria avui Catalunya si la Generalitat  fa 30 anys, en comptes d’inventar l’actual sistema d’immersió lingüística hagués optat pel “model basc” amb dues (o tres) línies paral·leles d’escolarització deixant als pares escollir en quina llengua volen que els seus fills siguin educats, com sembla pretendre la darrera sentència del Tribunal Suprem

De ben segur el model català (diguem-li “A“) seria el predominant, com ho és l’euskera al País Basc, on s’hi apuntarien tots els membres de la burgesia catalana, els catalans de tota la vida, els habitants de pobles petits i molts fills de castellanoparlants amb voluntat  d’obrir portes professionals als seus fills.

Per altre banda el model castellà (posem-li “B“) inclouria a la totalitat dels nouvinguts, amb les dificultats d’aprenentatge que això comporta, i a molts fills d’immigrants dels anys 60′s del reste de la península, generalment fills d’obrers, amb un nivell cultural mitjà-baix (siguem realistes, és així).

Així doncs tindríem a les escoles dividides en dos llegües que, ben aviat, esdevindrien dues velocitats d’aprenentatge diferenciadess: el model “A” tindria un nivell força elevat i un accés a la universitat més fàcil, mentre el B concentraria tota la problemàtica i el fracàs actual de l’educació secundària.

Aquests dos nivells acabarien, més d’hora que tard, segregant encara més la societat en dues classes econòmiques sociolingüístiques, cada cop més enfrontades i radicalitzades. Just el que ha passat a Euskadi on, ves quina coincidència, hi ha llibertat d’elecció de l’idioma. Sens dubte, als nacionalistes d’ambdues bandes somien amb aquest Aparheid educatiu per tal de dur a Catalunya cap una absurda guerra ètnica. Segur que Laporta i Ciutadans serien molt feliços en aquest escenari.

Podem discutir el nombre d’hores per a cada llengua i altres futileses, però la segregació lingüística suposaria un suïcidi social, que no lingüístic, doncs el català sobreviuria tot i que convertit en un idioma elitista.

Tampoc m’agrada gens l’argument liberal de que els pares tenen en exclusiva el dret de decidir que estudien els seus fills. NI DE CONYA! L’estat, mitjançant els mestres i les escoles, ha d’exercir amb ma de ferro la garantia d’igualtat social i d’oportunitats, amb un ensenyament laic, científic i basat en els principis de la pedagogia moderna, mai  cedint a perjudicis folklòrics, obscurantistes o creacionistes que alguns pares puguin tindre.

Ja prou segregació educativa tenim per culpa de les escoles privades i religioses!

Frequently Asked Questions

Perquè escrius un blog?

Bàsicament perquè m’estalvio les sessions de psicoteràpia, m’encanta escriure i em permet millorar a diari la meva creativitat literària i el meu nivell de redacció. El fet de saber que allò que penses i plasmes en un text ho poden llegir moltes persones t’esperona a automillorar-te constantment.

Perquè Wordpréss?

Jo vaig començar a La Coctelera, un servidor de blogs molt cutre, que em va servir de base de proves i assaig per el que és avui aquesta pàgina. Vaig fer el salt a WordPress per les seves infinites possibilitats, per la seva xarxa social en cada idioma i perquè, a diferència del seu gran rival Blogspot, no depèn de cap multinacional i té un sistema de comentaris extraordinàriament senzill.

Perquè en català?

Com ja vaig explicar en el meu primer post polèmic, anys enrere, no es tracta d’una qüestió folclòrico-patriòtica sinó que forma part de mi i de la meva identitat. També cal dir que prefereixo ser un peix gran en una peixera petita!

En que t’inspires per crear els teus posts?

En converses que tinc amb les meves amistats, especialment en discussions! Soc hereu de la tradició filosòfica dialèctica i, com Plató, Hegel o Marx, crec que el coneixement és la síntesi producte de la confrontació entre tesi i antítesi. En quant als relats, aquests gairebé sempre tenen un transfons de realitat amagada, m’agrada jugar a l’ambigüitat entre ficció i veritat.

T’obsessiona l’audiència?

Soc un veritable ionki dels audímetres,em preocupa que un bon dia no em llegeixi ningú, la veritat. Però, per altre banda, soc incapaç de trobar una explicació racional a les pujades i baixades brusques de lectors; jo sempre redacto amb el mateix èmfasi creatiu, però a voltes em desborden el nombre de comentaris i altres cops no em llegeix ni l’apuntador.

Creus que Facebook matarà la blogsfera?

No hauria de ser així, ja que representen dos conceptes de xarxa social completament diferent. Facebook és com un meta-messenger, una forma de compartir arxius i tafanejar la vida social d’altres, però no implica el menor esforç creatiu, ni de disseny, ni literari. Podríem dir que Facebook és un ent passiu i la blogsfera actiu. Jo utilitzo Facebook per fer propaganda dels meus posts, però em temo que algun lector que altre si que m’ha tret.

Quins han estat els moments més gloriosos del blog?

Els posts que han tingut més audiència han estat els que tractaven sobre els blogs gais de dretes, la vida secreta de Celestino Corbacho, el cameo eròtico-festiu de la meva amiga Marujita, explicant les seves desventures sexuals, així com la entrevista interactiva al candidat d’ICV a les generals.

Que aconsellaries a algú que avui es faci un blog?

Que s’autoimposi una constància, que sigui original i aporti quelcom que no existeixi ja, que busqui lectors i comentaristes esdevenint ell mateix un lector/comentarista d’altres blogs, que s’inspiri sense copiar en altres pàgines i que tingui en compte que la presentació és tan o més important que el contingut.

Censures els trolls?

Només si m’ofenen o insulten gratuïtament, es passen la ratlla del mal gust o l’amenaça personal: com ja he tingut males experiències en aquest sentit, prefereixo tallar d’arrel qualsevol esqueix problemàtic. Aquelles persones que opinen diferent a mi estan convidades a discutir racionalment tan com vulguin aportant arguments i no escopinades.

Alguna pregunta més?

Entrevista a un nazi adolescent… *by Anònim*

Per fi tenim aquí un nou “cameo”!!! Després d’una temporada de sequera, un nou col•laborador ens sorprèn amb aquesta esfereïdora entrevista. L’autor del post (un comentarista habitual del blog) ha preferit quedar-se al anonimat per la seva seguretat personal i al final del article he afegit una reflexió personal meva que, espero, serveixi per obrir un debat sobre el tema

Presentat:
Soy un chico español de 17 años de Barcelona y estoy estudiando 2º de Batxillerato.

Que opines de la immersió lingüística del català a l’educació?

Ese es un tema. Yo digo: si Cataluña es España ¿porqué un español de Sevilla, por ejemplo, no puede sacarse una carrera aquí? Por qué los alumnos menores debemos estudiar por obligación el catalán? Debería de ser optativo, creo. Al fin y al cabo el catalán es una lengua prácticamente muerta, y quién quiera aprenderla, que la aprenda, y quién no, que aproveche el tiempo estudiando otras materias. Aquí nos obligan a prender éste dialecto que no sirve para nada. No es justo. Es una imposición.

Com a nazi, que penses del Holocaust?

Los judíos tenían el poder y el dinero en Alemania, y los demás eran pobres. Yo no sé si habría matado a tantos, pero Hitler hizo lo correcto. Eran y son una amenaza para nosotros. Hoy en día, los judíos acaparan mucho dinero, y manipulan la televisión. Además: si te fijas, se habla de 6 o 7 millones de judíos muertos, pero nadie los encuentra. Dónde están? Esto es una conspiración, aquí la gente exagera muchísimo lo que en verdad ocurrió. Esa es una mentira que tenemos interiorizada. Si te fijas, los profesores de historia suelen ser rojos.

Quina opinió tens sobre el dictador Francisco Franco?

El Caudillo hizo bien en alzarse, para evitar una revolución roja. Ahora la gente se queja mucho de Franco y Hitler y Mussolini, pero nadie habla de Stalin o de Mao. Franco estabilizó el país. Ahora es un caos: hay casi más inmigrantes que españoles. No digo que no fuera duro, pero al menos era justo.

Creus en la superioritat de la raça blanca?

La raza blanca está demostrado científicamente que es mejor que la negra. Esto es así. Europa siempre ha sido blanca y tiene que seguir siendo blanca. Hay que salvar la Vieja Europa. Nuestro deber es tener más hijos blancos, o estaremos condenados. Ahora ya hay demasiados negros, morors, judíos y sudamericanos. ¿Sabes que en Europa dicen que somos el norte de Africa?
Por las pateras. Los españoles no tenemos dinero para mantener a nuestros hijos porque se ayuda demasiado a los inmigrantes. Por eso, nuestra raza se está muriendo y mezclando. En Italia, Berlusconi va a prohibir la entrada a los inmigrantes, y eso está bien. Aquí, el PP son unos patrioticuchos de mierda que traicionan al país y no saben luchar. Los partidos patriotas de verdad (extrema dreta) están demasiado divididos. El voto útil español va al PP. Eso es un error. Ahora un partido que te recomiendo los está juntando y organizando, es “Alianza Nacional”.

Concretament que opines dels negres?
Son inferiores a los blancos, está demostrado. Estan a medio camino entre el hombre y el primate, Huelen mal, hablan mal…

Dels Moros?:
Parecen mierdas. Su religión es una mierda. Vienen a joder. Son los que más hijos tienen en España, y esto es muy muy preocupante.

Dels Jueus?:
Manipuladores ricos. Tienen más dinero que los españoles de verdad. Que se vayan a Israel y nos dejen en paz de una vez. Manipulan la televisión, los periódicos… Si te fijas, Cuándo algún skin mata a un judío, es noticia en todas partes. Será que no hay cosas más importantes de las que informar. No te dicen que el paro sube y el trabajo de los inmigrantes se multiplica, pero te machacan la cabeza con UN SOLO MUERTO JUDÍO. Que si no fuera judío ni lo pondrían en los periódicos. Lo que te digo, manipulan.

Dels Sudamericans?:
Indígenas que les dimos la cultura y ahora se aprovechan de nosotros y de nuestro país. Hacen bandas y matan a nuestros hijos. Los cogía y los mandaba de vuelta a sus miserables países.

Dels Masons?:
Hay muchos, pero no sé demasiado de ellos. Sé que también manipulan como los judíos, pero sin que se note.

*by Anònim*

____________________________________________________

I a mode de reflexió personal meva, tan sols apuntar que llegir aquesta entrevista m’ha dut records inesborrables del meu inconscient, quan a finals dels 90’s es va posar de moda ser nazi i skin als instituts del extraradi barceloní.
Tothom vestia amb pantalons Adidas i jaqueta Bomber, amb el cap rapat i una ideologia calcada a la que hem vist.
Recordo perfectament com a la meva classe varem formar un heterogeni grupet de resistència al garrulisme fatxa, format per una estranya amalgama de hippies, punks, heavies i gais. Quins temps aquells!
Creieu que amb la crisi tornaran un altre cop les ideologies d’extrema dreta a ser una moda teenager?

RELAT PER PARAULES

 Doncs si! Finalment he estat capaç de quadrar tots els mots que els lectors d’aquest blog em van deixar en un post passat, per tal que que jo n’elaborès un relat! Després de trencar-me el cap intentant fer lligar paraulotes com “encopresi”, “glera”, “pantisocràcia” ,”ionitzar” o “aixolomar”, aquest és el resultat!! Encara m’ha quedat prou bé no? Fins i tot té un argument amb sentit i tot! Sé que hi han troços un pel gore, però es el que vosaltres heu volgut!

Celestino Corbacho es va despertar  de sobte; s’havia quedat mandrejant en mig del Consell de Ministres, just quan s’estaven aprovant els decrets sobre els greuges i els desgavells que provocava l’energia termodinàmica al ionitzar el pal·ladi amb el ciclopentà-perhidrofenantrè i, sense adonar-se’n, va aclucar els ulls caient rodó sobre el seu dossier.

El Palau de la Moncloa ja estava buit, no hi quedava ni una miserable sargantana, així doncs el Ministre va pensar que aquesta era la seva: per fi podria tafanejar i aixolomar els racons d’aquell ciclopi edifici on es concentra tot el poder polític al nostre estat, ja que el borinot del Zapatero de ben segur mai li hauria permés, tement que esberlés algun dels gerros xinesos del segle XIV que adornaven els passadissos

El primer que va decidir visitar va ser aquell espectacular trifori enfinestrat, ple d’immensos ventiladors, uns noranta vuit calculava, que s’havia construït durant la dictadura feixista en honor a Sean Connery, l’amor platònic de Franco, segons deien les males llengües.

 

Això va recordar a Corbacho el veritable motiu per el que a ell li havia abellit abandonar el mel·liflu títol d’alcalde d’aquella miserable ciutat de l’extrarradi de Barcelona: No ho havia fet per pecúnia, no! Resulta que des de ben petit havia tingut fantasies eròtiques amb la vicepresidenta del Govern Fernandez de la Vega. Encara recorda quan es van conèixer al mig d’un bosc, en plena glera valenciana, on ell estava de campaments…  Ai quins temps! Ara per fi podria tenir-la ben a prop!

 

Si, ja sabia que molta gent opinava que la Vice era una veritable mòmia arrugada, amb menys atarctiu que una cadernera; però per ell sempre conservaria aquella carona de barjaula viciosa de quan llepava un cucurutxo o mastegava un carquinyoli! Se la imaginava fent papiroflexia i com, de sobte se li anava esfilagarsant la faldilla lentament fins que, producte d’un inesperat encopresi, ell li podia practicar la coprofàgia o, perquè no empalar-la amb el seu bastó màgic i finalment, en mitj d’un salvatge orgasme, llepar-li l’esternocleidomastoideu. Ai que n’era d’entremaliat i carafresc!

 

Clar que, ben pensat… i si De la Vega  li contagiava una gonorrea i se li inflaven els genitals de pus? Quin horror! Millor seria mantenir aquell amor de forma espiritual i idíl·lica, com la pantisocràcia utòpica per la que ell havia sempre lluitat i per la qual seria capaç d’immolar-se.

 

Recordant els seus temps de manyac va aconseguir forçar la porta d’un balcó per poder observar la tamborinada que estava caient sobre els carrers de Madrid i, un cop més, somiava despert: ja es veia ravalejant amb la vicepresidenta sota la pluja, mentre aquesta li anava parlant dels Usatges medievals, o la tautologia matemàtica i ell, pres del típic emabarbussament del adolescent enamoradís, sentiria un veritable aldarull  esbodregant el seu pit acceleradament mentre la seva cordura aniria minvant fins al extrem que dificilment seria perceptible amb un microscòpi. Per ella seria capaç fins i tot d’apartar-se del seu “camino” i abandonar la seva identitat xarnega!

 

FI

 

 

 

Per que vaig deixar de ser nacionalista

Quan jo era petit a casa meva gairebè mai es sintonitzava un canal de televisió que no fos TV3 o   C33 , no s’escoltava altre emisora que Catalunya Ràdio i mai hi havia entrat un diari que no fos l’Avui.

Obviament jo estava convençut que el destí de la humanitat passava exclusivament per la sobirania política dela Països Catalans, tot i que mai m’havia questionat realment els meus plantejaments ideològics: simplement els havia mimetitzat del meu entron i a més em servien com a eina de distinció de la resta de companys d’aula, que s’ho passaven de fàbula comentant extranyissimes sèries i programes que feien en uns misteriosos canals per a mi desconeguts.

Però tot d’una, resulta que en el més de novembre de 1998, per circumstàncies de la vida, vaig acabar embarcat en un apassionant projecte de solidaritat amb els infants que malviuen en condicions d’extrma pobresa pels carrers de les barraques brasilenyes. Va ser just en el moment que la meva mirada es va creuar amb una noia de 14 anys que espeava el seu segón fill, segurament fruït d’una violació, que vaig comprendre que en comparació als seus problemes, el reconeixement de la nació catalna era un mer caprici d’una pija consentida.

I va ser un any més tard, quan iniciava la meva futura carrera d’arqueòleg, que vaig racionalitzar aquell sentiment de decepció: el nacionalisme té la mateixa base empírica i epistemològica que la religió, es basa en subjectius sentiments i preceptes dogmàtics indemostrables i les seves bàses teòriques son un mer fruït d’una simplesa i un infantilisme extems; res a veure amb el nou horitzó teòric a qui havia venut la meva ànma: Karl Marx.

Que és una “nació“? Per els catalans una llengüa, per als espanyols un estat, per els àrabs i israelites una religió, per als bascos una cultura i la voluntat d’un poble, per a molts un sentiment… és obvi que sobre un concepte tan subjectiu i discutible no es podia basar exclusivament la meva forma de pensar.

Vull deixar constància, abants que una marabunta de lectors indepes m’acusin de traïdor a la pàtria, que m’estimo molt la meva terra, cultura i llengüa, prova d’això es que aquesta humil web es publica en l’idioma de Ramón Llull i no en el de Cervantes, tot i que això suposi reduïr un 98% el meu mercat de potencials lectors. Simplement que aquesta qüestió ha deixat d’apassionar-me i ara me la miro des de la distància com una joguina vella i atrotinada a la que abandones en un calaix quan descobreixes que els reis son els pares.