Nihilisme Laboral

Es la tercer cop que em quedo a l’atur en la meva vida i és la vegada que em trobo més desorientat, esmaperdut i desmotivat que mai. No sé que fer amb la meva laboral i el pitjor de tot es que no veig ni una mísera espurna de llum al final del túnel.

Allà pels començaments de 2009 les primeres onades del Tsunami van convertir el meu primer i únic contracte indefinit en paper mullat. Ingresava per primer cop a les estadístiques de l’Inem i em va donar per estudiar oposicions: em vaig inscriure a quatre diferents, preparant  llarguíssims temaris de milers de pàgines pel meu compte; hores i hores realitzant esquemes i resums. No va servir per res; amb la meva nul·la puntuació prèvia, tot esforç va resultar estèril. El “Plan E” va fer reviscolar momentàniament l’arqueologia i me’n vaig oblidar.

La segona vegada, quan ja havia acceptat que la meva carrera científica havia passat definitivament a millor vida i que m’havia de reinventar totalment, vaig optar per apuntar-me compulsivament a tota mena de cursos i cursets. Amb prou feines podria enumerar la quantitat de llenguatges informàtics que vaig arribar a deglutir, amb la única finalitat de poder-los posar al meu currículum quan abans millor. I no us explico la pasta que m’hi vaig deixar, doncs els cursos gratuïts del SOC tenen una plaça cada 3.000 demandants, tirant curt. Tampoc m’ha servit de gaire, de moment…

I res, després d’uns pocs mesos aguantant excuses surrealistes per telèfon, torno a trobar-me de nou a la casella de sortida, un angoixant etern retorn com el mite de Sísif. Això si! Tinc un currículum d’allò més pintoresc, rebuscat, específic i heterogeni; els tècnics del SOC no saben ni per on agafar-lo. Sobre-qualificat per fer feines de merda i sense titulacions ni experiència suficients per les quatre ofertes amb cara i ulls que queden.

La possibilitat de marxar a l’estranger oscil·la sobre el meu cap, com una espasa de Damòcles. Però, joder, amb el que m’ha costat tenir una casa pròpia, viure amb el meu xicot en un espai veritablement nostre fotre al camp ara seria una putada i em fa molta ràbia que abandonar sigui la única opció. I si, val, reconec que també em fa por trobar-me a l’estranger en la mateixa situació laboral que aquí, però, a més sol.

Mal de molts consol de ximples, diuen. Doncs quina sort tenen els ximples de saciar la seva inquietud dins la felicitat de la ignorància. Jo em trobo en un punt de nihilisme i pessimisme absolut, vorejant l’esvoranc mentre m’apunto a ofertes laborals sense ni atrevir-me mirar quants centenars persones ho han fet abans que jo. En fi!

ECCE HOMO: Amateurisme i intrusisme en la Cultura

A mi no m’agradaria que m’operés del cor una iaia inexperta, per molt bona voluntat que tingués, ni deixaria els plànols de la construcció d’una casa en mans d’algú que no entengués un borrall d’arquitectura. A que es deu doncs que en el terreny de les professions relacionades amb la cultura l’intrusisme està a la ordre del dia?

Més enllà de les bromes i el cinisme en el cas de la surrealista restauració de l‘Ecce Homo, ens mostra un cop més com l’administració pública, responsable de la salvaguarda i la conservació de tots els bens culturals i patrimonials, fa cas omís de les seves responsabilitats legals amb una vergonyosa deixadesa i l’Església Catòlica, propietària d’una quantitat incomptable d’obres d’art, agreuja aquesta ignominiosa actitud encarregant feines a la caritat, en comptes de la professionalitat.

Però això no ve de la crisis eh! No us penseu pas! Quan jo ja treballava en l’arqueologia pública catalana en ple auge de la bonança econòmica, juntament amb persones llicenciades i amb àmplia experiència demostrable com jo, hom podia trobar jardiners, ionkis ex-presidiaris, ninis semianalfabets que no havien acabat la ESO, persones amb greus trastorns psicològics que els duien a tindre actituds violentes i un llarg etcetera. Cap d’ells havia sentit a parlar mai de neandertals i no sabien si els romans anaven abans o després dels dinosaures; però això si, cobraven la mateixa merda que teníem com a sou, que els que estàvem llicenciats.

Ja em veieu a mi fent de monitor esplaienc, explicant detalladament perqué els ossos humans no s’havien de matxucar amb un pic, que igual no era molt bona idea emprar el martell pneumàtic per jugar a fer-se pessigolles, o que la ceràmica de diferents Unitats Estratigràfiques no es podia barrejar alegrement… I la Generalitat, encantada de la vida. Per tal d’abaratir el preu de les intervencions arqueològiques en les obres públiques, com si excavaven orangutans ensinistrats.

En aquest país la inversió en cultura es resumeix en futbol, folklore caspós i patriòtic, curses de braus (o correbous) i sobretot molta festa. Els museus morts de pols i fastig, com l’Arqueològic de Montjuïc on es varen canviar les etiquetes de les vitrines fa poc per primera vegada… des de 1933! Francesc Macià encara vivia! Sobretot no invertim ni un cèntim en Cultura eh, no fos cas que atraguem el turisme de qualitat i formem ciutadans cultes i crítics amb el poder. Això mai!

Arqueologia i Glamour: un oxímorón?

Hom pot pensar que el meu pseudònim a la xarxa, Arqueòleg Glamurós, entranya una irresoluble contradicció interna, un evident oxímoron doncs resulta molt complicat d’imaginar com es pot conjugar l’estil, el savoir-fair i l’elegància estètica amb la suor, el fang, el casc, les botes de seguretat o les hortèrrimes armilles de seguretat.

Per trencar aquesta paradoxa ha vingut Barbie, la barjaula que ha encarnat i reproduït la nyonyeria, pijsme i la superficialitat a que el patriarcat ha condemnat a la dona, estrenant el seu nou model d’arqueòloga, amb salacot i paletí inclosos!

Òbviament el meu concepte de glamour poc té a veure amb aquesta grotesca armilla rosa xiclet, i una meleneta que en un jaciment duraria uns pocs segons en esdevindre un manyoc de pols, rastes i puntes obertes.  Ja m’agradaria veure-la amb un pic a la ma, a veure quan triga a treure el pàncrees per la boca, la molt puta!

El glamour mariculte es troba en el coneixement, les humanitats, la lectura, l’art, el cinema… res que s’evidencii a primera vista i que pot conviure en un jaciment, tot i que rodejat de macles heteros, disposats en tot moment a mostrar la seva virilitat projectant el seu fal·lus en un pic, convençuts que la seva qualitat professional és equivalent al nombre de picades per cada unitat de temps.

Bé, tot això em serveix de pretext per anunciar que durant un petit i brevíssim lapse de temps tornaré a treballar un jaciment, que em servirà més per trencar la rutina que per guanyar diners, la veritat. Ja m’he acomiadat de la meva professió centenars de cops i, com un etern retorn nietzschià que m’atrapa contra la meva voluntat, acabo tronant a ensopegar amb ella un cop i un altre!

Desmuntant les “suposades” pintures neandertals de Nerja

Molts diaris generalistes (Público, La Vanguardia o EL País, entre altres) s’han fet ressò d’una notícia bomba en arqueologia prehistòrica: segons els investigadors de la Cova de Nerja (Màlaga), els neandertals eren capaços de realitzar pintures rupestres, concretament aquestes dues foques pintades sobre una estalactita fa 43.000 anys, deu mil·lenis abans que els gravats de la Cova de Chauvet, la obra d’art més antiga de la humanitat coneguda fins al moment (i per tant, el record d’antiguitat passaria ara a Nerja)

Si això fos veritat (que no ho és) significaria trencar tots els esquemes sobre el coneixement que tenim actualment del Paleolític Mitjà i dotar als Neandertals d’una capacitat simbòlica i artística absolutament desconeguda fins avui.

Però des del primer moment ja em va pujar la mosca al nas i, després de llegir atentament la lletra petita m’he decantat per creure que tot això no és més que un muntatge sensacionalista. Us en explico els motius:

1) No quadra amb cap altre jaciment del món: com és possible que en cap altre racó d’Europa o Pròxim Orient mai s’hagi trobat cap obra d’art rupestre realitzada per neandertals? Van ser capaços de pintar aquestes dues foques i se’n van oblidar per sempre més, fins que al cap de 10.000 anys els cromanyons van re-emprendre la pràctica, en el mateix punt? Això no s’ho creu ningú!

2) Els investigadors trien les dades més sensacionalistes i obvien les més racionals i nombroses: la cova de Nerja té fins a 34 datacions radiocarbòniques, d’aquestes 30 apunten al Paleolític Superior (cromanyons) i tan sols 4 al Paleolític Mitjà (neandertals). Ara bé, dir que les pintures son cromanyons no és cap novetat i no permet sortir als diaris.

3) NO han datat les pintures, sinó un carbó trobat a prop: Val, d’acord, han trobat un fragment de carbó que pertany a una torxa que segurament havia dut  un neandertal. I? El més lògic és que uns neandertals ocupessin esporàdicament la cavitat milers d’anys abans de que realitzés la pintura un cromanyó. Els investigadors diuen que ara dataran una capa de calcita de sobre el pigment, però ja s’han llençat a la piscina sense mirar si hi havia aigua.

4) A la cova s’han trobat restes humanes de cromanyons i cap de neandertal: Concretament s’han recuperat ossos humans datats fa 19.000 anys, una data que coincidiria plenament amb altres pintures rupestres de la Península, com les més antigues d’Altamira, per exemple. Quina casualitat!

Les dades no s’han presentat a cap revista científica, ni a cap congrés d’especialistes,  és evident que la comunitat acadèmica se’ls menjaria amb patates; han preferit llençar la bomba als periodistes ingenus i àvids de titulars.

I per que passa això? Doncs molt senzill: Les subvencions a les investigacions de la Cova i la Fundació que les gestiona estan congelades, degut al canvi de gestor que el PP ha eliminat, mentre van estirant un pressupost de 2009. Els arqueòlegs deuen haver pensat que venent aquestes descabellades hipòtesis a bombo i plateret, igual el Govern acaba cedint i afluixa la pasta. Una veritable llàstima que per tal de poder seguir excavant s’hagin de realitzar aquestes operacions tan poc ètiques, amb escàs rigor científic i molt bombo mediàtic!

El retorn de “Sota Terra” a TV3

Desconec si l’equip de “Sota Terra”, el reality show arqueològic de TV3, va llegir les meves crítiques (llegiu-les aquí i també aquí) que en vaig fer a l’anterior temporada (em consta que alguns membres si ho varen fer) , però una cosa està clara: no n’han fet ni el més remot cas. La nova entrega de les aventures i desventures televisades dels meus companys de professió no aporta cap novetat destacada, més enllà de que Eudald Carbonell ara llueix barba i no bigoti. Reiteració absoluta en tots els  encerts i mancances, en un format que ja ens comença a deixar un regust a “deja vu” i que ha perdut tota capacitat de sorpresa.

Si bé es manté la filosofia materialista i científica, defugint i trencant l’esbiaixada visió popular de la disciplina que va prostituir Inidiana Jones, així com les sempre profundes reflexions de Carbonell, ens trobem altre cop amb l’inoportú i histriònic Femí Fernandez, absolutament fora de lloc; excavacions de 3 dies a corre-cuita; peces que surten sospitosament restaurades del jaciment i una mancança d’explicacions sobre el perqué de les metodologies i estris concrets. Mira que seria senzill d’esmenar aquest llast.

Això sense esmentar uns diàlegs i expressions un xic sobreactuades, però els hi perdonem, ja que jo soc el primer en fer salts d’alegria quan trobo quelcom destacat en una excavació. Gemma Caballé, com sempre encertada i divertida.

En aquest primer episodi s’ha abordat de forma molt correcte una de les disciplines menys conegudes i practicades de la recerca arqueològica, la subaquàtica. Un plaer veure com es desenvolupen aquests tipus de recerques en un medi tan inhòspit, doncs està clar que a la vida real poques vegades tindrem la sort de veure-ho. Quina facultat o empresa disposa d’un vaixell i escafandres per anar a prospectar? Els 4 funcionaris del C.A.S.C i gràcies!

També m’ha agradat força l’esment a l’espoli arqueològic i el mercat negre d’antiguitats, una pràctica delictiva i destructiva, desgraciadament molt estesa, davant la qual hem de realitzar una tasca didàctica de prevenció, explicant que robar un objecte d’un jaciment pot suposar la destrucció de la interpretació de tot el passat col·lectiu i que el patrimoni històric és una propietat pública i social.

L’horari- Diumenge en Prime Time després del 30 Minuts i competint contra Aida i la setmana vinent contra Salvados, està molt bé, però la seva audiència va ser d’un escarransit 7,8%, fet que m’impulsa a pensar que en breu serà rellevat a intempestives hores de la matinada.

Finalment manifestar la meva sorpresa per com es va extreure un calibrador de canons del vaixell: sense ubicar topogràficament, ni separar per unitats estratigràfiques, ni realitzar cap mena de fitxa o dibuix. Esperem que no es repeteixin les patinades èpiques de l’any passat, oi Yannis i Owen?

PD: Si us ho vàreu perdre ho podeu veure online CLICANT AQUÍ

Crònica dels meus 6 mesos a l’atur.

Diuen que un mal de molts és un consol pels ximples. Però quan aquests “molts” arriben als 5.300.000 igual deixa de ser una ximpleria per esdevindre una tragèdia èpica o un drama ben lacrimogen. Al menys a mi em reconforta un xic saber que existeix una causa aliena a mi que condemna tots els meus malaguanyats esforços al més sonat dels fracassos un cop rere altre. LA CRISI: ella és la responsable convicte de la meva reiterada malastrugança!

Doncs, si! Heu de saber, que en aquests 6 mesos que duc inscrit com a demandant d’ocupació laboral a les oficines de l’atur no he parat de  sofrir derrotes consecutives en tot allò que m’he anat proposant, com veureu a continuació.

- S’obren llistes de totes les especialitats de Professors de Secundària… excepte d’Història: Gràcies Irene Rigau maca, jo també t’estimo. No m’ho diguis, vas llegir el meu post criticant les teves subvencions a les escoles de l’Opus i has decidit venjar-te de mi personalment, no? Gràcies preciosa! De la meva inexplicable desaparició de les llistes d’interins ja en parlem un altre dia, bufona!

- Curs que m’apunto, curs que es suspèn per les retallades:  No hi ha manera! Per molt que intento reciclar-me, defugint esperitat del meu currículum humanístic que ha esdevingut una llosa en el mercat actual, se’m tanquen totes les portes! Podeu creure que el més de desembre vaig rebre mails de 3 Centres d’Innovació i Formació Ocupacional diferents, comunicant-me que els programes als quals jo m’havia pre-inscrit s’havien suspès, per manca de pressupost?

- “Dona, menor de 25 anys, sense títols universitaris”: aquest és el perfil que prioritzen  els cursos gratuïts per aturats on encara no han arribat les estisorades d’en Mas. Així que, com se suposa que jo al ser home, llicenciat i major de 25 anys m’haurien de caure les ofertes del cel, doncs si vull fer cap curs he d’adreçar-me a una acadèmica privada, passant abans per caixa, com no!

- Contracte? Sou fixe? I això que es?: Mira que jo també tinc uns capricis! Ara m’ha donat per exigir que em donin d’alta a la Seguretat Social. Si es que tinc unes ocurrències! Doncs si, el sector d‘estafes piramidals, captació de clients i venta a porta freda està en  ple auge. Centenars d’ofertes falses (vegeu-ne algunes AQUÍ) que es camuflen d’allò més bé! Als empresaris no els costa ni un cèntim: tu cobres pel que vens i punt. Durant aquest mig any m’han proposat oferir per les cases màquines descalcificadores, best-sellers, assegurances, menjar precuinat congelat, ofertes de mòbil,  miraculoses dietes per aprimar o cursos subvencionats.

- “Tens massa currículum”: I quan la oferta no és una estafa em responen això.Val, ara resulta que estic sobre-qualificat! Tenir una llicenciatura i un passat com arqueòleg m’inhabilita per treballar de recepcionista, secretari o administratiu. Peró es que resulta que jo VULL treballar en una oficina i que ha arribat un punt en que ja m’és absolutament igual si té remotament res a veure amb la meva formació o no. Que faig? Elimino les meves titulacions i trajectòria científica del meu currículum? I a que se suposa que m’he dedicat en la darrera dècada, des de que vaig deixar l’institut?

- Arqueologia, descansi en pau: Per si encara no m’havia desmoralitzat prou, un dia em conviden a visitar unes restes arqueològiques descobertes en una obra propera de casa meva i resulta que em trobo a un ex-professor meu a la Universitat, treballant d’Auxiliar (la categoria més baixa i mal pagada).

I encara podria ser pijor! El darrer cop que vaig estar a l’atur em va donar per estudiar oposicions impossibles! En fi…

Continuarà (em temo)…

La destrucció de la Vila Romana de la Sagrera

Aquesta setmana, segons informa El Pais,  s’han iniciat ja els treballs de desmuntatge de la vila romana apareguda en el seguiment arqueològic del traçat de l’AVE pel barri de Sant Andreu, just al costat d’on he estat jo excavant durant dos anys.

Sembla que molts han descobert la sopa d’all al voltant d’aquesta noticia. Doncs si amics, el 99,9% de les restes immobles aparegudes en una excavació arqueològica son immediatament destruïdes, sota supervisió científica. De no ser així els habitants de Ciutat Vella, Badalona, Gavà o Tarragona, entre d’altres no tindrien aigua, llum, gas, electricitat, telèfon, clavegueres, edificis amb fonaments o metro, així que més els valdria emigrar i regalar aquestes ciutats a un grup d’investigadors que tindrien feina assegurada la resta de la seva vida. Resulta evident que cal fer compatible el patrimoni arqueològic amb el desenvolupament futur de les urbs i que a tots ens agrada que surti aigua de l’aixeta.

El quid de la qüestió és molt més profund que això, m’explico:

- No hi ha pressupost per subvencions a excavacions programades o prospeccions en llocs que no estiguin afectats per una obra, pública o privada, imminent i per tant TOTES les restes que trobem son una nosa i, o bé es destrueixen, o bé queden com un bolet en un soterrani ple de pols, on no hi va mai ningú a mirar-ho.

- Les excavacions preventives s’haurien de fer sempre amb anterioritat a l’inici d’una obra, d’aquesta forma els plànols de la construcció es podrien adaptar a les restes trobades. La realitat es ben diferent: es posa a un sofert arqueòleg davant les excavadores que quan veu quelcom ha de parar tota la intervenció, generant pèrdues i nerviosisme en la constructora i presses en l’excavació. Sempre és l’arqueologia la que s’ha d’adaptar a la construcció i mai al revés. Així ens va!

- L’arqueologia és una disciplina científica que busca obtenir informació objectiva del passat. Per tant a mi el que em preocupa realment no és si la vila és conserva in situ o s’en fa una maqueta al museu, sinó les dades que s’en podrà extreure: hi hauran diners per fer analítiques de la pasta ceràmica? I de l’arqueozoologia? Es podran fer flotacions de sediment  i mostres de pol·len i fitòlits per veure quin tipus de vegetals es cultivaven? Es farà divulgació dels resultats? Com això no es contempla quasi mai als pressupostos, normalment els materials acaben en una capsa del magatzem esperant que algun becari del futur ho faci gratis.

Resulta evident que, per desgràcia, no som a temps de canviar el traçat de l’AVE a aquestes alçades i, de fet, quan jo vaig estar excavant al tram del costat (on van aparèixer restes bastant més antigues per cert), el primer dia ja va quedar clar que res del que trobéssim es podria conservar al lloc.

El que si es podria canviar és la política arqueològica, destinant més diners a fer excavacions en llocs no afectats per obres, donant més pressupost a analítiques i difusió o realitzant les excavacions preventives amb anterioritat a l’inici de els obres.

I de nou aquesta noticia ha servit per evidenciar el nivell d’ignorància d’alguns polítics que sovint s’omplen la boca defensant la cultura catalana:

· Jaume Ciurana, Tinent de Cultura de Barcelona (CIU) afirmant que aquesta vila romana, amb un conjunt termal i mosaics intactes no tenia “valor patrimonial”. Ah val! Doncs res, resulta que segons el seu currículum aquest senyor és “Diplomat en Arqueologia i Prehistòria Hispànica“, titulació acadèmica que mai ha existit, doncs l’arqueologia sempre ha estat una especialitat de la Llicenciatura d’Història, amb la qual cosa sospito que no ha acabat la carrera, explicació possible per les seves deplorables declaracions.

· Jordi Portabella (ERC) ha demanat una segona fase d’excavacions. Com?? Si ja està tot excavat i desmuntat! Ho tornem a soterrar i comencem de nou? O ens esperem que passi l’AVE? Bé a aquest encara el podem perdonar, que és biòleg, però seria recomanable prudència alhora d’abordar temes científics, si un no és especialista en la matèria.

Buscar Feina vs Buscar Parella/Sexe

Ara que, per fi, havia aconseguit estabilitzar la meva vida sentimental en la monogàmia, després de dècades de luxúria compulsiva, promiscuïtat salvatge i hedonisme efímer,  resulta que la crisi econòmica ha reduït l’arqueologia professional (i la meva carrera científica) a escorrialles, dinamitant la meva estabilitat personal un cop més.

Però ja sabia jo que tantes hores gastades navegant en el turbulent mercat sexual no podia ser en debades i que alguna utilitat econòmica li acabaria trobant! Si he estat capaç, durant lustres, de cercar futuribles Princeps Blaus en bases de dades i xats trufats de musculoques semianalfabetes i dives de tot a 100, com no he de poder trobar una feina adient a les meves expectatives i habilitats, per molta crisi que hi hagi?

Estic del tot convençut que el mercat laboral i el sexual, no son pas tan diferents. M’explico:

1.- Currículum vs Perfil personal: Quan vas a lligar sempre menteixes un xic sobre tu mateix, amagues defectes, sobredimensiones qualitats i guarneixes amb eufemismes les mancances. Doncs d’això es tracta! Jo tenia diversos perfils personals a les webs de sexe, en funció de la oferta conjuntural: en alguns mostrava la meva versió més romàntica, en altres una vessant més morbosa. Doncs amb el Currículum igual! Que ja no volen arqueòlegs especialistes en arqueozoologia del Paleolític Mitjà? Doncs ara soc un “Gestor Cultural, comunity manager i especialista tècnic en difusió de Patrimoni” i no és cap mentida!

2.- Separar el gra de la palla: De la mateixa forma que un freak supernerd i bavós sexual s’intenta fer passar per un dandi mariculta a Internet, moltes empreses explotadores i fraudulentes camuflen places d’esclau a galeres amb irresistibles ofertes i suculents sous. Sempre cal investigar pel teu compte a que es dedica realment aquella indústria. LLEGIU AQUÍ un exemple d’oferta falsa d’una empresa estafadora que corre per Internet; ahir mateix em van trucar interessats en el meu currículum, sort que em va donar per buscar-ho!

3.- No t’infravaloris, ja ho faran els altres: A tots ens ha passat: veus un Adonis entrar per la porta i apartes la mirada convençut que mai estaràs a l’alçada d’un mascle com aquell, perdent potser la parella de la teva vida, sense donar la oportunitat a que sigui l’altre qui ens descarti. Doncs amb el treball igual! Si jo crec que podria dirigir un Museu, administrar una galeria d’art o gestionar les xarxes socials d’una multinacional, perquè no els hi puc enviar un currículum? Els caps de Recursos Humans son els encarregats de valorar-ho, no jo!

4.- Primera Cita vs Entrevista de Treball: He arribat a la conclusió que no hi ha gaire diferència: en ambdós casos t’has de vestir molt formal, quedes amb algú que no coneixes de res però has contactat prèviament per mail o telèfon i bàsicament t’has de vendre. Clar que en una cita romàntica no es gaire recomanable que treguis a relluir la teva experiència passada i en una entrevista de feina pots anar directament al gra parlant del “marro” sense haver de trencar el gel divagant sobre futileses. No seria descartable incloure els tests psicotècnics en la busca de parella, facilitaria molt la feina!

5.- Aprendre a dir “NO!”: Això és el que porto pitjor. De la mateixa forma que m’han acabat practicant fel·lacions engendres monstruosos a qui no vaig saber expressar la meva negació amb prou vehemència, he acabat anant a entrevistes per feines que m’horroritzaria practicar. Soc molt nerviós i pessimista, em desespero amb facilitat, així doncs he de treballar aquest aspecte, relaxant-me i pensant que SI hi ha feina en Cultura, de la mateixa forma que SI hi havia un Príncep Blau per mi. Però no descarto que dintre de poc em veieu entrant a casa vostre per vendre-us una Bíblia Mormònica …tot dependrà del meu grau de pessimisme!

Adeu Arqueologia Catalana!

Descansa en pau, Arqueologia Catalana

Quan vaig acabar la carrera i em vaig llençar de cap al meravellós mercat laboral de l’arqueologia preventiva, allà per 2005, la bombolla immobiliària estava el el seu auge esplendorós, semblava que la construcció era una gallina dels ous d’or sense fons, on encofradors i camioners borderline sense cap titulació vorejaven els 5.000 euros mensuals. Doncs bé, en aquell moment jo cobrava 711 euros (amb una llicenciatura eh!!) contracte d’obra i servei i sense més lot nadalenc que una trista espelma. Us podria citar, com a detall morbós, que vaig fer de guia en un Museu local on em pagaven 4 euros la hora (menys d’un terç que la senyora de fer feines) i m’havia d’estudiar de memòria unes 50 pg diàries.

Si aquestes eren les condicions laborals en el moment econòmicament més òptim, no us vull explicar que va començar a succeir a partir de 2009 amb el tsunami de la crisi, quan em vaig quedar sense feina per 1r cop durant un més. Doncs imagineu-vos com estan ara les coses un cop s’ha instal·lat al poder la dreta neoliberal amb nul·la sensibilitat cultural: si a Sanitat i Educació les retallades son  draconianes, el Patrimoni Cultural directament podem dir que ha passat a millor vida.

Deia Nietzche que la història és circular i que estem condemnats a repetir-la; jo em quedo amb la idea de Marx  que en realitat els fets succeeixen dues vegades, una com a tragèdia i una altre com a comèdia. Doncs si, torno a estar a l’atur! Si la meva primera estada a l’INEM la vaig viure amb un intens dramatisme, degut a les turbulentes relacions personals  i econòmiques que van rodejar aquell tèrbol assumpte, ara m’ho miro amb el meu somriure sarcàstic als llavis i un suculent finiquito a la butxaca.

Bravo especuladors! Felicitats constructors sanguinaris! Us heu sortit amb la vostra. Em trec el barret, xapeau! Finalment després de tants anys fent-vos la punyeta, aturant excavadores cada cop que apareixia una resta de ceràmica,  replantejant els vostres plànols per conservar viles romanes i suportant assetjaments constants en cada visita d’obra, ens heu guanyat la partida. Ja us podeu quedar amb els vostres magnífics solars, morts de fàstic i plens d’herbotes. Ah! Que ara ja ningú us compra els apartaments? Oi, quina pena més gran!

Ja m’he acomiadat altres cops de la meva professió i després m’he hagut de menjar les paraules, així que aquest cop m’estalviaré lacrimògens espectacles: La mort de l’Arqueologia Catalana estava més anunciada que la d’Amy Winehouse i ja m’han passat les ganes d’assistir al funeral i fingir cara de pena, com si encara guardés el menor sentiment envers el difunt, assassinat per tantes mans alhora que resulta sorprenent com ha resistit tant. I si mai reviscola, ja ens retrobarem!

Jo ja tinc prou feina replantejant-me un cop més qui soc i que vull fer amb la meva vida laboral a partir d’ara! Alguna suggerència?

10 preguntes per NO fer a un arqueòleg

Com ja estic fart de que sempre em facin les mateixes qüestions impertinents cada cop que parlo amb algú profà a l’arqueologia, m’he decidit a respondre d’una vegada per totes aquells dubtes més recurrents, esperant que d’aquesta forma tothom tingui una idea més realista i menys romàntica del que és excavar jaciments avui dia a Catalunya

1.- La teva feina deu ser molt descansada no? Sempre amb el pinzellet…

-> EL pinzell pràcticament no s’empra en arqueologia, més enllà de netejar restes òssies humanes o peces singulars. Les nostres eines més habituals són les màquines excavadores, els pics i les pales, que ja us dic ara que de descansats no en tenen res, sinó pregunteu-li a les vèrtebres lumbars que em queden!

2.- Has trobat mai cap tresor?

->Típica i tòpica pregunteta impertinent que en cada jaciment ens veiem obligats a respondre centenars de cops. L’arqueologia professional és una ciència que cerca informació, no tresors. El més valuós que podríem trobar seria un abocador d’escombraries, ple de d’objectes i restes de consum. El prestigi personal el podem arribar a obtindre publicant gratis les conclusions de la nostre feina en memòries o articles que mai llegirà ningú.

3.- Peró no coneixem ja tot el passat? Cal excavar-ho tot?

->Les restes arqueològiques, per ínfimes que siguin, son part del Patrimoni Cultural que hem heretat de les generacions que ens han precedit i, per tant, estem obligats a conservar-les per les posteriors. Cada resta material del passat serveix per donar noves dades sobre les relacions socials i econòmiques d’un carrer, d’un poble, d’una societat i, per tant, de la Cultura  Humana. La única forma objectiva de reconstruir la història, especialment de els cronologies on no tenim documents o aquests son molt escassos, és a partir de l’anàlisi global de totes aquestes dades.

4.- Que feu amb els ossos i la ceràmica que trobeu? Ho veneu? Us ho endueu a casa?

-> Tot el material arqueològic (que tingui més de 100 anys) pertany en exclusiva a l’estat, no es pot compar ni vendre; el tràfic d’antiguitats és un delicte penal. Cada fragment que trobem és rentat, siglat, inventariat, dibuixat, fotografiat i dipositat en el museu d’història local més proper. Tot i així algun cop ens hem d’endur feina a casa… jo ara mateix tinc un esquelet humà en un armari!

5.- Has excavat mai un dinosaure?

-> No, ja que això no és feina d’un arqueòleg, sinó d’un paleontòleg, nosaltres tan sols estudiem el pas de l’home per la terra i els primers homínids van sorgir milions d’anys després de la mort del darrer gran sauri. Les feines dels arqueòlegs i dels paleontòlegs poden solapar-se en jaciments del Paleolític inferior on apareguin grans restes de fauna, tot i que un arqueozooleg (jo ho soc) sempre observarà les traces de carnisseria i cocció sobre els ossos, mentre que els nostres col·legues tan sols es fixen en les característiques morfològiques de l’animal.

6.- Però encara queden jaciments per excavar a Catalunya?

-> Oi tant! Heu de pensar que tan sols al casc antic de Barcelona s’han dut a terme 2.500 intervencions arqueològiques (3 dirigides per mi). De fet, la Generalitat tan sols dona permisos per excavar aquells jaciments que estiguin afectats per una obra (el 96%), o bé que s’hi estigui duent a terme un projecte d’investigació a llarg plaç.

7.- Tu deus ser funcionari i des cobrar molt no?

-> L’arqueologia a Catalunya és absolutament privada i depenent d’empreses que operen sota control tècnic i administratiu de la Generalitat i les Museus d’Història locals. El meu primer sou, ja llicenciat i cursant un doctorat, va ser de 711 euros en ple boom urbanístic. Des de l’aprovació del conveni del nostre sector estem un xic millor, però a anys llum del salari d’un camioner o d’un encofrador analfabet. Si em donessin un euro cada cop que he estat temptat de deixar la meva professió, ara seria milionari.

8.- Com sabeu on hi han jaciments?

-> Cada ajuntament té, o hauria de tindre si fos competent, una carta arqueològica delimitant zones d’expectativa dintre de les quals teòricament s’hauria de realitzar un exhaustiu control de tots els rebaixos de terra que es realitzin i aquesta excavació l’ha de pagar íntegrament el promotor de la obra sigui públic o privat. A la pràctica això depèn exclusivament de l’interès que hi tinguin els museus locals i l’arqueòleg territorial de la zona.

9.-Els promotors de les obres us intenten pressionar per que feu la vista grossa?

-> Curiosament sempre opten per amenaçar-nos i mai pel suborn! En el 80% de casos sol haver-hi discussions greus a cada reunió d’obra, ja que per cada constructor sensible a la història n’hi han mil que serien capaços d’endur-se Atapuerca i la Vall dels Reis amb una excavadora per tal de poder edificar-hi pisos a sobre! Aixo és sol traduir en una font inesgotable de conflictes i tensions laborals; aquells arqueòlegs o empreses que excaven pitjor, més ràpid i exploten als treballadors competint a la baixa en salaris i condicions, sempre tenen feina.

10.- T’agrada la teva feina?

-> Mmmmm… Com diria Fangoria “Ni contigo ni sin ti”. La veritat és que m’encanta excavar i el procés científic que comporta, però donaria el que fos per poder-ho fer allunyat de promotors urbanístics, tècnics de seguretat, regulacions de plantilla constants,  presses, enveges, intrigues i tensions a les que, per molts anys que passin, mai m’hi acabaré d’immunitzar.

EN TENIU CAP ALTRE?