Hitler visitant la fàbrica Renault

TESIS 1) El feixisme és un moviment polític anticapitalsita

Fals! Si bé tots els partits de caràcter nazi i feixista es reverteixen d’un discurs revolucionari, crític amb el liberalisme global i farcit de  demagògia anti-oligàrquica mentre es troben a la oposició; un cop arriben al poder el primer que fan és aliar-se amb les èl·lits econòmiques i carregar-se als seus sectors més revolucionaris.

El millor exemple d’aixó el trobem a “La Nit dels Ganivets Llargs” quan Hitler es carrega a la cúpula de les violentes milícies nazis SA, ja que aquestes amenaçaven el poder de l’oligàrquic i nobiliari exèrcit prussià, així com dels sectors  més poderosos de la indústria i la banca, espantats pel seu caràcter violent i desestabilitzador.Un film que il·lustra molt bé  aquest procés és “La caída de los dioses” de Visconti

A Espanya la Falange Española de Jose António Primo de Rivera , rebutjava el 1933 el capitalisme, proposava nacionalitzar la banca  i afirmava “No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos“. No obstant el règim franquista el primer que va fer en arribar a dirigir l’estat va ser retornar les propietats confiscades per la República als empresaris i terratinents.

A Xile, Augusto Pinochet va ser el laboratori d’assaig de les teories més salvatgement neoliberals de l‘Escola de Xicago de Milton Friedman, posant en pràctica la “doctrina del xoc”, que consistia en aprofitar el desconcert social pel cop d’estat i la repressió posterior per tal de procedir a la reducció de la despesa fiscal, la reestructuració de l’aparell estatal i un control estricte de la gestió pressupostària, així com una reforma tributària, reforma laboral, desregulació o liberalització de controls en diversos sectors de l’economia (fonamentalment l’agricultura), lliure ingrés d’inversions i divises,reforma de la seguretat social i la privatització definitiva de les empreses públiques i bancs.

Tot i que el feixisme pot depurar antigues oligarquies tradicionalistes, per unes de noves, així com introduir algunes  mesures de caràcter social (vacances pagades, seguretat social…) el que no podem obviar és que tota dictadura feixista procedix a  aniquilar tots els drets trebalaldors (vaga, sindicació, protesta…), així com a tots els partits polítics de classe i moviments socials obrers, proporcionant ma d’obra esclava als empresaris o tota mena de treballs forçats, produïnt enormes beneficis econòmics privats a la classe explotadora.

TESIS 2) El feixisme és una conseqüencia del capitalisme i els seus interessos

Fals! Aquesta hipòtesis, impulsada per alguns historiadors marxistes dogmàtics, tampoc és del tot certa. El règim polític ideal per al capitalisme és la democràcia liberal des-regulada sense controls públics, no el feixisme. Els països on el capitalisme neoliberal ha arribat a la seu màxim esplendor, mai han conegut règims feixistes: EUA, Regne Unit i Japó. El capitalisme, però, s’adapta molt bé a qualsevol règim polític i no té escrúpols ètics a l’hora de fer negocis.

En quines condicions extremes el capitalisme pot donar suport a un règim feixista? Doncs molt fàcil, quan veu amenaçada la seva propietat per part d’una possible revolució o govern d’esquerres i l’estat democràtic no té preu força per deturar-lo. Una situació que com la que es vivia amb Salvador Allende a Xile, amb la II República a Espanya o com la que es podria haver produït a Itàlia als anys 20 (davant l’auge soviètic) o a Alemanya després de la desesperada situació social amb el crack del 29.

La burgesia, però, no és la base social del feixisme. Alguns exemples d’això: L’estabishment alemany es va mantenir fidel a la República de Weimar durant el Punch de la Cerveseria (cop d’estat de Hitler a Baviera el 1923). La  militància del partit nazi a Viena el 1932 es trobava composada per funcionaris i administratius (56%) , autònoms (18%) i obrers (14%) , és a dir, classes mitjanes i baixes. A França el neofeixista Front Nacional és el primer partit polític entre la classe obrera i PxC va obtindre els seus millors resultats a les passades municipals catalanes als barris més marginals de l’extraradi barceloní.

I no sempre el feixisme ha dut a terme des-regularitzacions neoliberals, ni molt menys! Tan Mussolini com Franco adopten mesures proteccionistes i autàrquiques i enforteixen la moneda pròpia, mentre que Hitler impulsa una economia planificada per l’estat amb Plans Quatrienals i una imposició dels objectius econòmics des de l’administració pública, que distaven molt de respondre als del lliure mercat o a la optimització de beneficis.

CONCLUSIONS

La relació entre feixisme i capitalisme és conjuntural i complexe. El feixisme es reverteix d’un discurs anti-capitalista quan està a la oposició per tal de guanyar vots i suports entre les classes socials més desfavorides. Si la burgesia percep un perill real d’una revolució o d’un govern que pugui suposar una amenaça als seus interessos econòmics, pot optar pel feixisme puntualment, com a opció per recuperar el poder, de forma ràpida i violenta. El feixisme, que no és una ideologia burgesa, un cop al poder s’alia amb les elits i desenvolupa diverses polítiques econòmiques, que mai posen en dubte la propietat privada.

El poble ha parlat! Tot i que l’elecció era certament molt difícil, els lectors d’aquest blog han escollit a l’actual titular de Sanitat i ex-president de la Patronal de les mútues privades, com el pitjor Conseller del Govern dels Horrors. Amb un 38,96% del vot, Ruiz s’ha imposat davant un Felip Puig que li trepitjava els talons amb el 33,77% i força allunyat de la opusina Irene Rigau (14,58%) i un Andreu Mas Colell que amb prou feines rasca el 11,68%.

Amb la salut no s’hi juga! I és evident que la població no és ximpleta (del tot) i s’ha adonat que aquest repugnant voltor carronyaire està tancant salvatgement Centres d’Atenció Primària i plantes d’Hospitals, amb la única finalitat d’enriquir-se personalment amb els seus sucosos negocis a les mútues.

Dit això vull retre un petit homenatge als meus veïns del barri de Bellvitge que duen quasi 100 dies tancats dins el CAP de Rambla Marina de Bellvitge, protestant per les retallades d’aquest desvergonyit mafiós neoliberal. Fins i tot The Washington Post els va dedicar un artícle fa poc. De ben segur ells també han col·laborat a convertir a Boi en una de les criatures més detestables de Catalunya

]]> http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/30/boi-ruiz-el-conseller-mes-odiat-pels-lectors-daquest-blog/feed/ 7 Arqueòleg Glamurós boi hated cap marina http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/27/compredre-i-sanar-lhomofobia-desmuntant-les-teories-de-richard-a-cohen/ http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/27/compredre-i-sanar-lhomofobia-desmuntant-les-teories-de-richard-a-cohen/#comments Fri, 27 Jan 2012 10:49:27 +0000 Arqueòleg Glamurós http://glamboy69.wordpress.com/?p=8690 ]]> Fa uns dies des de diversos moviments socials vàrem engegar una exitosa campanya de boicot a la venta el llibre “Comprendre i sanar la homosexualitat” de Richard A. Cohen, aconseguint en poques hores que “El Corte Inglés” retirés aquest manual d’odi homòfob de la venta. Però no és suficient! Sempre he estat partidari de desmuntar de forma racional les supersticions obscurantistes de la dreta cavernària, així doncs m’he baixat el llibre en PDF per tal de rebatre una a una les seves afirmacions!

-QUI ÉS RICHARD A. COHEN?

L’autor del llibre és membre d’una secta coreana anomenada Església de la Unificació, partidària d’un creacionisme literal on Adam i Eva son efectivament els primers éssers humans i ni la prehistòria ni la evolució mai varen existir. Aquest grupuscle creu també amb l’espiritisme i afirma mantenir conversacions habituals amb Jesucrist, Stalin i Buda, entre altres. Al llibre Cohen es presenta a si mateix com “psicoterapeuta i educador”. FALS! No té cap lliecència com a terapeuta i l’any 2002 va ser expulsat de la American Counseling Association (un col·legi professional de consellers d’orientació professional i personal), acusat de violar sis cops el codi ètic i d’estafar als seus pacients.

A continuació desmuntaré els seus fútils arguments:

- “La homosexualitat és una malaltia, un desordre emocional. Ningú és feliç sent gai, ja que no pot mantenir mai una relació estable satisfactòria  i busca compensar aquest dèficit amb sexe esporàdic”

-> Jo soc gai i feliç, la única angoixa me l’ha produïda l’homofòbia; tinc una relació homosexual monògama, estable i plenament satisfactòria. Des de l’aprovació del matrimoni GLTB s’han realitzat a Espanya uns 20.000 enllaços (el 2,1% del total), indicador estadístic que ens mostra que al menys 40.000 homosexuals al nostre estat  han trobat un cert grau d’estabilitat  en la seva parella. Quants heteros son solters, infeliços i no tenen una relació satisfactòria? Resulta evident que Cohen creu que la homosexualitat és una malaltia influenciat exclusivament pels seus perjudicis ultracristians, doncs la OMS va deixar de considerar l’atracció envers un mateix sexe una patologia fa 30 anys. Davant la qual cosa ens hauríem de preguntar: l’odi homòfob és un trastorn psicològic? es pot ser feliç odiant algú per no ser hetero?

- “Ningú neix sent homosexual i ningú escull ser homosexual, ja que és una malaltia adquirida, produïda per traumes infantils”

-> Per il·lustrar aquest obscur perjudici Cohen ens explica els seus traumes infantils de dèficit d’estima per part del seu pare i com la frustració en l’esport el va dur a tenir relacions homosexuals. La ciència, però, no diu res d’això: Evidentment existeixen gais esportistes (i associacions com Panteres Grogues ho demostra)  i amb bones relacions familiars. Diversos estudis afirmen que influeixen a parts iguals factors neurobiològics (hipotàlem i amígdala), així com socials (un entorn no homofòbic i feminitzat) I que? Quins factors influeixen en ser heterosexual? Perquè una opció ha de se millor que l’altre? Quins traumes psicològics i frustracions  porten algú a odiar els gais?  Es neix sent homòfob o s’aprèn?

TERÀPIA-> Per tal de curar aquesta “malaltia“,  Cohen recomana no anar a bars, parcs, saunes, evitar la pornografia i llençar joguines sexuals. Diu que s’ha d’evitar tot contacte amb altres persones homosexuals. La curació només serà efectiva quan Deu es manifesti i, per tant, recomana fer-se d’una secta cristiana, per tal de dur a terme oració, meditació, evitar tot pensament luxuriós i autocastigar-se si se’n té algun. Posteriorment estableix una fase de dol i de demanar perdó públicament per haver estat gai, per tal de recuperar a Deu.

->L‘Associació Americana de Psicologia va afirmar el 2002 que “no hi ha dades que demostrin que les teràpies reparatives són efectives”. A més exposen que les mateixes podrien ser perjudicials per la salud. També emfatitza en diverses implicacions ètiques, en el dany que se li pugui causar per les conseqüències reportades de traumes; . En aquest sentit, el qüestionament a l’efectivitat de les teràpies pot afectar greument a una persona a la qual se li han promès expectatives poc raonables, provocant vergonya, culpabilitat i depressió. Això podria portar a la devaluació de les persones lesbianes, homosexuals i bisexuals i reforçar els estigmes, prejudicis i discriminació relacionats a aquestes. S’ha trobat casos de teràpies que han inclòs descàrregues elèctriques i drogues que indueixen al vòmit durant l’exposició a material homoeròtic, augmentant els sentiments de culpabilitat, limitantl’expressió lliure de la sexualitat ja que reprimeix el funcionament portant-los a ser asexuals, més que heterosexuals.

-> Quina TERÀPIA podríem proposar per tal de curar la homofòbia? Jo convidaria al Sr Cohen i als seus seguidors que evitessin entrar a esglésies, mítings de partits de dretes i que llencessin immediatament les seves Bíblies a els escombraries. Posteriorment els recomanaria que evitessin tot contacte amb altres persones homòfobes, que coneguessin alguna parella homosexual, per tal que s’adonessin que això no és cap trastorn i que, en cas que els sorgís algun pensament homofòbic, es tanquessin dins un “cuarto oscuro” a meditar profundament. Finalment els proposaria demanar perdó públicament des de una carrossa al proper Orgull GLTB!

Desconec si l’equip de “Sota Terra”, el reality show arqueològic de TV3, va llegir les meves crítiques (llegiu-les aquí i també aquí) que en vaig fer a l’anterior temporada (em consta que alguns membres si ho varen fer) , però una cosa està clara: no n’han fet ni el més remot cas. La nova entrega de les aventures i desventures televisades dels meus companys de professió no aporta cap novetat destacada, més enllà de que Eudald Carbonell ara llueix barba i no bigoti. Reiteració absoluta en tots els  encerts i mancances, en un format que ja ens comença a deixar un regust a “deja vu” i que ha perdut tota capacitat de sorpresa.

Si bé es manté la filosofia materialista i científica, defugint i trencant l’esbiaixada visió popular de la disciplina que va prostituir Inidiana Jones, així com les sempre profundes reflexions de Carbonell, ens trobem altre cop amb l’inoportú i histriònic Femí Fernandez, absolutament fora de lloc; excavacions de 3 dies a corre-cuita; peces que surten sospitosament restaurades del jaciment i una mancança d’explicacions sobre el perqué de les metodologies i estris concrets. Mira que seria senzill d’esmenar aquest llast.

Això sense esmentar uns diàlegs i expressions un xic sobreactuades, però els hi perdonem, ja que jo soc el primer en fer salts d’alegria quan trobo quelcom destacat en una excavació. Gemma Caballé, com sempre encertada i divertida.

En aquest primer episodi s’ha abordat de forma molt correcte una de les disciplines menys conegudes i practicades de la recerca arqueològica, la subaquàtica. Un plaer veure com es desenvolupen aquests tipus de recerques en un medi tan inhòspit, doncs està clar que a la vida real poques vegades tindrem la sort de veure-ho. Quina facultat o empresa disposa d’un vaixell i escafandres per anar a prospectar? Els 4 funcionaris del C.A.S.C i gràcies!

També m’ha agradat força l’esment a l’espoli arqueològic i el mercat negre d’antiguitats, una pràctica delictiva i destructiva, desgraciadament molt estesa, davant la qual hem de realitzar una tasca didàctica de prevenció, explicant que robar un objecte d’un jaciment pot suposar la destrucció de la interpretació de tot el passat col·lectiu i que el patrimoni històric és una propietat pública i social.

L’horari- Diumenge en Prime Time després del 30 Minuts i competint contra Aida i la setmana vinent contra Salvados, està molt bé, però la seva audiència va ser d’un escarransit 7,8%, fet que m’impulsa a pensar que en breu serà rellevat a intempestives hores de la matinada.

Finalment manifestar la meva sorpresa per com es va extreure un calibrador de canons del vaixell: sense ubicar topogràficament, ni separar per unitats estratigràfiques, ni realitzar cap mena de fitxa o dibuix. Esperem que no es repeteixin les patinades èpiques de l’any passat, oi Yannis i Owen?

PD: Si us ho vàreu perdre ho podeu veure online CLICANT AQUÍ

Diuen que un mal de molts és un consol pels ximples. Però quan aquests “molts” arriben als 5.300.000 igual deixa de ser una ximpleria per esdevindre una tragèdia èpica o un drama ben lacrimogen. Al menys a mi em reconforta un xic saber que existeix una causa aliena a mi que condemna tots els meus malaguanyats esforços al més sonat dels fracassos un cop rere altre. LA CRISI: ella és la responsable convicte de la meva reiterada malastrugança!

Doncs, si! Heu de saber, que en aquests 6 mesos que duc inscrit com a demandant d’ocupació laboral a les oficines de l’atur no he parat de  sofrir derrotes consecutives en tot allò que m’he anat proposant, com veureu a continuació.

- S’obren llistes de totes les especialitats de Professors de Secundària… excepte d’Història: Gràcies Irene Rigau maca, jo també t’estimo. No m’ho diguis, vas llegir el meu post criticant les teves subvencions a les escoles de l’Opus i has decidit venjar-te de mi personalment, no? Gràcies preciosa! De la meva inexplicable desaparició de les llistes d’interins ja en parlem un altre dia, bufona!

- Curs que m’apunto, curs que es suspèn per les retallades:  No hi ha manera! Per molt que intento reciclar-me, defugint esperitat del meu currículum humanístic que ha esdevingut una llosa en el mercat actual, se’m tanquen totes les portes! Podeu creure que el més de desembre vaig rebre mails de 3 Centres d’Innovació i Formació Ocupacional diferents, comunicant-me que els programes als quals jo m’havia pre-inscrit s’havien suspès, per manca de pressupost?

- “Dona, menor de 25 anys, sense títols universitaris”: aquest és el perfil que prioritzen  els cursos gratuïts per aturats on encara no han arribat les estisorades d’en Mas. Així que, com se suposa que jo al ser home, llicenciat i major de 25 anys m’haurien de caure les ofertes del cel, doncs si vull fer cap curs he d’adreçar-me a una acadèmica privada, passant abans per caixa, com no!

- Contracte? Sou fixe? I això que es?: Mira que jo també tinc uns capricis! Ara m’ha donat per exigir que em donin d’alta a la Seguretat Social. Si es que tinc unes ocurrències! Doncs si, el sector d‘estafes piramidals, captació de clients i venta a porta freda està en  ple auge. Centenars d’ofertes falses (vegeu-ne algunes AQUÍ) que es camuflen d’allò més bé! Als empresaris no els costa ni un cèntim: tu cobres pel que vens i punt. Durant aquest mig any m’han proposat oferir per les cases màquines descalcificadores, best-sellers, assegurances, menjar precuinat congelat, ofertes de mòbil,  miraculoses dietes per aprimar o cursos subvencionats.

- “Tens massa currículum”: I quan la oferta no és una estafa em responen això.Val, ara resulta que estic sobre-qualificat! Tenir una llicenciatura i un passat com arqueòleg m’inhabilita per treballar de recepcionista, secretari o administratiu. Peró es que resulta que jo VULL treballar en una oficina i que ha arribat un punt en que ja m’és absolutament igual si té remotament res a veure amb la meva formació o no. Que faig? Elimino les meves titulacions i trajectòria científica del meu currículum? I a que se suposa que m’he dedicat en la darrera dècada, des de que vaig deixar l’institut?

- Arqueologia, descansi en pau: Per si encara no m’havia desmoralitzat prou, un dia em conviden a visitar unes restes arqueològiques descobertes en una obra propera de casa meva i resulta que em trobo a un ex-professor meu a la Universitat, treballant d’Auxiliar (la categoria més baixa i mal pagada).

I encara podria ser pijor! El darrer cop que vaig estar a l’atur em va donar per estudiar oposicions impossibles! En fi…

Continuarà (em temo)…

Doncs si, sense lloc a dubtes. A veure, no estic legitimant cap mena d’assassinat, però no puc evitar caure embriac de la xerinola davant l’esperada notícia de la defunció del Ministre franquista i criminal convicte Manuel Fraga.

Va sentir ell el menor remordiment el 3 de Març de 1976 quan va ordenar tirotejar un grup d’obrers que es trobaven tancats en una església de Vitòria, causant 5 morts, un d’ells de tan sols 17 anys? Va plorar gaire Fraga el 1969 quan va ordenar torturar fins a la mort durant quatre dies a Enrique Ruano, estudiant de 21 anys, acusat de repartir pasquins antifranquistes? Va sentir alguna emoció humana Don Manuel quan l’any 1963 va justificar l’assassinat policial del comunista Julián Grimau? I quan va propiciar un tiroteig a Montejurra entre les dues faccions carlistes, tan sols per pura estratègia política? Li va caure alguna llàgrima o ho va celebrar entre pornogràfiques riallades?

Fraga ha mort tranquil·lament al seu llit, amb totes les seves massacres impunes. Les pútrides restes del seu cadàver descansaran dins una bonica caixa de fusta, presumiblement al darrere d’una florejada làpida, on les ordes peperes li podran anar a retre tribut, mentre encara milers i milers de republicans tenen les seves deixalles escampades en cunetes i barrancs.

Lamentar? Si lamento que ja mai podran ser condemnats els seus terribles crims. Lamento, també, que en aquest país es jutgi a l’únic jutge que s’ha atrevit a trencar la mordassa del silenci franquista. I, finalment, lamento moltíssim que alguns mitjans de comunicació presentin com a pare de la democràcia un esser que, ja en plena Transició, pretenia limitar l’alternança política a Espanya en un bipartidisme format per la Falange i Alianza Popular.

I que no em vinguin ara els nostàlgics del NODO i el Garrot Vil a parlar-me de Carrillo i el bàndol republicà, com si encara no n’haguessin tingut prou amb 40 anys de venjança contínua i diària.

El principal partit de la oposició es troba immers en un procés d’eleccions primàries per tal d’escollir qui ha de ser l’encarregat de liderar la alternativa al Govern de Rajoy. Els dos candidats, però, presenten ben poques diferències ideològiques entre ells, algun matís federal o detallet insignificant i gràcies. Ambdós s’han erigit com estendards de la socialdemocràcia quan, no fa ni dos mesos, s’asseien junts en el Consell de Ministres més neoliberal i sotmès al poder de la Banca de tota la història d’Espanya.

Quin és, doncs, el veritable motiu d’enfrontament de les dues candidatures? Molt senzill: els poders econòmics, empresarials i mediàtics que tenen al darrere cada un dels candidats. Es a dir: MEDIAPRO vs PRISA

M’explico: Carme Chacón està casada amb el periodista Miguel Barroso, ex-secretari d’estat de comunicació amb Zapatero entre 2004 i 2005, que va deixar el càrrec per ser conseller delegat a la multinacional publicitària Young & Rubicam, pertanyent al grup econòmic  WPP, que al seu temps és soci de Jaume Roures (MEDIAPRO) amb el que controlen GAMP, una empresa gestora que dirigeix “La Sexta“. Roures és també l’impulsor del diari “Público“.

A través d’aquest laberint financer Zapatero va crear un grup mediàtic propi i independent  a qui va beneficiar descaradament durant el seu mandat, atorgant-li els drets per emetre els partits de quasi tots els equps de futbol, fet que va desencadenar una guerra oberta amb l’altre grup mediàtic de filiació socialista: PRISA.

PRISA, empresa que gestiona el diari “El Pais“, la cadena de ràdio “SER” té part de “Cuatro” i “Sogecable”, havia estat, tradicionalment el bolletí oficial del PSOE amb Felipe Gonzalez i Almúnia. Peró quan Zapatero estava a la oposició corre la llegenda que un dia Jesús de Polanco i Juan Luís Cebrián, els propietaris i cervells prisaics, el van reunir per  marcar-li les directius polítiques, tractant-lo de pelele, fet que a ell el va ofendre molt i, en quant va pujar al poder, no va desaprofitar la ocasió per venjar-se creant MEDIAPRO.

Des d’aleshores les dues corporacions empresarials pugnen una batalla silenciosa i soterrada (tot i que cada cop més evident) per fer-se amb el control polític del PSOE i poder així tenir les exclusives, marcar la línia política o quan giri la truita, poder-se fer amb més beneficis econòmics. No cal dir que PRISA ha optat descaradament pel candidat Rubalcaba, felipista de la vella guàrdia i que res te a veure amb MEDIAPRO , mentre que el grup de Roures fa campanya descaradament per Chacón. Hi ha molts diners en joc!

Alguns exemples de titulars de Público (MEDIAPRO) i El País (PRISA) respecte les primaries socialistes:

TITULARS DE PÚBLICO

Chacón ofrece un PSOE de liderazgos compartidos para frenar al PP

Chacón: “Nuestra batalla és contra la resignación”

Chacón se postula en el PSOE para una oposición firme

TITULARS DE EL PAIS

Rubalcaba parte con ligera ventaja sobre Chacón

Once barones apoyan a Rubalcaba, cuatro a Chacón

Rubalcaba: un cambio “inteligente” y “solvente”para un proyecto nacional

No falla! Museu que realitza una exposició temporal sobre algun autor o temàtica relacionada amb l’impressionisme, museu que rebenta taquilles, amb cues impressionants a l’entrada i fans histèriques abraonant-se a la botiga de marxandatge com si no hi hagués un demà.  Una hora llarga de cua que vaig fer un Diumenge a les 9:00h del matí per veure Sorolla al MNAC, empentes i cops de colze al Thyssen-Bornemiza de Madrid amb Monet i, finalment aquesta tarda, un Caixa Fòrum ple a vessar per veure l’exposició de la col·lecció particular del matrimoni Clark amb quadres de Camille Corot i Renoir, entre altres.

Per quin motiu aquest estil pictòric encara genera tanta especiació i fervor popular gairebé 150 anys després del seu sorgiment?Per mi resulta veritablement inexplicable!! Tan sols la Sagrada Família o Picasso s’hi poden posar a l’alçada.

Entenc que resulta molt més senzill i assequible per la massa gaudir d’un paisatge o un bodegó ple de colorins que no d’alguna obra expressionista abstracte, com un Pollock, o bé d’un  deliri surrealista de Dalí… però, perqué no genera el mateix entusiasme el realisme de Gustave Courbet, el romanticisme de Delacroix o Gericault o, per que no , el riquíssim barroc espanyol de Velazquez o Goya?

Cert que l’Impressionisme va suposar una veritable revolució tècnica en el seu dia emprant unes pinzellades puntillistes que, per tal de ser interpretades, cal una certa perspectiva respecte a la tela,  tal com va descobrir la Teoria de Gestalt (psicologia de la percepció) a començaments del segle XX. Però, per altre banda, no havien estat també grans innovacions el descobriment de la perspectiva i el punt de fuga a la pintura renaixentista, o la utilització de la il·luminació i la foscor al barroc?

També podríem pensar que la clau de la fascinació que segueix generant aquest estil es troba en l’ús dels colors primaris; les diverses combinacions de magenta, groc i cian produeixen un contrast cromàtic que impacten fortament en la nostre retina. Tanmateix molts altres estils empren un ús del colors força similar: on son les cues per veure els fauvistes o l’art Pop de Warhol i Roy Lichestein?

Un veritable misteri! I no deixa de ser curiós que aquest magnetisme intemporal hagi sorgit d’un moviment d’artistes que van ser expulsats dels “salons” oficials acusats de trencar les normes de l’academicisme clàssic francès. Si ho arriben a saber…

]]> http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/08/linexplicable-exit-de-limpressionsime-encara-avui/feed/ 6 Arqueòleg Glamurós 1321452121885 nyc349 http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/06/enquesta-quin-es-el-pitjor-conseller-de-la-generalitat/ http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/06/enquesta-quin-es-el-pitjor-conseller-de-la-generalitat/#comments Thu, 05 Jan 2012 22:17:19 +0000 Arqueòleg Glamurós http://glamboy69.wordpress.com/?p=8590 ]]>

Ara que ja fa un any que Catalunya va caure sota les urpes d’aquesta màfia neoliberal, toca fer un balanç de la magnitud de la tragèdia, escollint i remenant entre tanta pútrida insídia convergent quin dels Consellers és el que més ganes de regurgitar l’esmorzar ens produeix, mentre recordem amb nostàlgia al Govern d’Esquerres, lloada sigui la seva memòria.

Sé que escollir-ne un de sòl en aquest Holocaust d’atur, retallades i tortures policials resulta una tasca hercúlia, i així doncs us he facilitat la feina realitzant una pre-selecció amb les diverses Bèsties Negres, els Quatre Genets apocalíptics d’aquesta banda de malfactors que dinamiten el nostre benestar a diari:

FELIP PUIG (Interior): Després de les desproporcionades càrregues policials a Pça Catalunya contra el moviment pacífic del 15M, va realitzar un muntatge policial al Parlament abocant als diputats a topar-se amb els manifestants més exaltats; ha eliminat el codi deontològic dels Mossos, no ha continuat instal·lant càmeres a les comissaries, ha suprimit els 80 km/h a les carreteres (tot i que després ha fer nombroses rectificacions). S’ha declarat monàrquic convençut, ha adoptat una política de “tolerància cero” amb la ocupació d’habitatge abandonat (tot i els desnonaments hipotecaris),  ha permès manifestacions feixistes, mentre multava les concentracions antifeixistes. Les càrregues policials a la Ciutat de la Justícia, son un exemple més de la seva política de repressió militar.

IRENE RIGAU (Educació Ensenyament): Després de mantenir i augmentar les sucoses subvencions a les elitistes escoles de la secta Opus Dei (només a Hospitalet reben més de 3.000.000 euros anuals), va procedir a fer grans retallades a les escóles públiques, als sous dels mestres, a les jornades dels interins i als equipaments escolars. S’ha omplert la boca defensant la immersió en català, tot i que el seu partit pacta amb el PP allà on té oportunitat. Ha impulsat els uniformes a l’escola pública, la separació d’alumnes per sexe, així com l’esperit “empresarial”, mentre ha suprimit la sisena hora i la setmana blanca

.

ANDREU MAS-COLELL (Economia): Bàsicament la seva tasca pressupostària s’ha basat en baixar impostos als rics (Patrimoni i IRPF a les rentes més elevades) i, al mateix temps rebaixar la inversió pública als diversos serveis socials que son competència de la Generalitat. Ha protagonitzat un “vodevil” amb la paga dels funcionaris, ha carregat la crisi als ciutadans amb pujades de taxes a la justícia, a l’aigua, al transport i copagament a la sanitat. Ha fet una dràstica retallada a TVC, tancant dos canals, mentre els mateixos convergents es tallaven les venes a Hospitalet perqué la televisió local deixarà d’emetre durant unes setmanes. Les seves mesures econòmiques s’han traduït en un augment de l’atur, tot i que CIU s’havia compromès a rebaixar-lo a la meitat.

BOI RUIZ (Sanitat): El president de la Patronal de les Mútues no ha dubtat un moment en aniquilar sense pietat tota aquella mostra de sanitat pública que trobava al seu camí: tancament de múltiples Centres d’Atenció Primària mentre cedeix a empreses privades plantes senceres d’Hospitals, pretén esquarterar ICS  en petites empreses per tal de vendre’l a quartos, va plantejar una assegurança mèdica obligatòria, introdueix copagament en medicaments, estances i en menjars hospitalaris, Ha fet front a ocupacions de CAPS, vagues de metges i personal sanitari, talls d’autopistes, manifestacions de tota mena i res no l’ha deturat envers els seus interessos econòmics personals a les mútues.

PODEU VOTAR A L’ENQUESTA DE LA DRETA ->

]]> http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/06/enquesta-quin-es-el-pitjor-conseller-de-la-generalitat/feed/ 20 Arqueòleg Glamurós resAB_111105DuranLleida009 Felip Puig IRENE RIGAU mas colell BOI RUIZ http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/02/top-millors-albums-musicals-de-2011-rafa-vs-arqueoleg/ http://glamboy69.wordpress.com/2012/01/02/top-millors-albums-musicals-de-2011-rafa-vs-arqueoleg/#comments Mon, 02 Jan 2012 12:57:04 +0000 Arqueòleg Glamurós http://glamboy69.wordpress.com/?p=8557 ]]> Un any més jo i Rafa realitzem conjuntament el nostre Top amb els àlbums musicals que més ens han agradat del curs passat; tot i que en realitat a nosaltres el que ens motiva no és pas fer llistes i cròniques de discos, sinó criticar-nos mútuament les respectives eleccions en una competició de sarcasmes per veure qui és més mariculta que l’altre.

Com sempre, sospito que aquest serà un dels posts menys llegits, però sens dubte un dels que més em diverteix fer!

TOP DEL RAFA

5.- DOBLE PLETINA – CRUZO LOS DEDOS / MÚSICA PARA CERRAR LAS DISCOTECAS

Només amb dos singles, els barcelonins Doble Pletina han aconseguit ser el grup revelació del pop espanyol d’aquest any. Fan un pop costumista i minimalista que comptarà amb el beneplàcit dels indies i els no tan indies. Les 4 cançons publicades fins ara són impecables. Són, a més, la referència més destacada d’un projecte discogràfic prometedor, Discos de Kirlian, que no revolucionarà el panorama musical local, però que en temps de crisi del sector ens està descobrint nous talents.

ARQUEÒLEG-> Revelació? Amb dos senzills justets i passables? Doncs s’et deuen haver revelat a tu en un èxtasi místic, ja que la resta de la humanitat no ha compartit aquest descobriment.

4.- THE DRUMS – PORTAMENTO

The Drums van tenir la sort que “Let’s go surfing” fos la cançó de l’any 2009, que els va obrir mercat a públics que ni haguessin somiat. 2 anys després han aconseguit el difícil equilibri entre no repetir-se i continuar mantenint un so reconeixible (han creat un so propi amalgamant el pop clàssic americà dels 50 i 60 amb el postpunk i l’indie anglès dels 80 i 90). Els perd massa l’estètica, però són dels millors artesans de cançons pop que hi ha el 2011.

ARQUEÒLEG-> Els grups anglesos que comencen per “The” i imiten el pop-rock dels 60′s van tindre el seu moment de glòria el 2006. Peró arriba un moment que ja cansen! I cantar en falset a la tornada, està més vist que versionar “Nothig else matters”.

3.- GIRLS – FATHER, SON, HOLY GHOST

Una de les coses que més fascina de Girls és la seva versatilitat. Un dia sonen com els Beach Boys, el següent com Led Zeppelin, i l’altre com John Lennon. Però mai deixen de ser ells mateixos. Aborden nous estils amb una falta de complexes absoluta, perquè no tenen la fal·lera de sonar moderns sinó la de fer absolutament el que els rota. Amb la fantàstica “Lust for life” corrien el perill de ser considerats un one hit wonder però enguany ens han deixat amb la boca oberta amb un segon àlbum de pop barroquista i sincer.

ARQUEÒLEG-> Un àlbum innocu i anodí, amb una veueta apagada darrere la guitarra, com si li fes vergonya cantar. Ideal per posar de fil musical en un ascensor o al dentista, mentre pràctica una anestèsia local.

2.- JOHN MAUS – WE MUST BECOME THE PITILESS CENSORS OF OURSELVES

John Maus, provocador nat, ha tret el que probablement és el millor disc de música electrònica de 2011. Un disc ple de hits com “Hey Moon“, “Street light“, “Quantum leap” o “Believer“, que beu dels clàssics de l’electrònica analògica de finals dels 70 no per fer un mer exercici retrofuturista, sinó per fer la música que importa avui. Amb la seva veu de baríton que recorda tant la d’Ian Curtis de Joy Division John Maus aconsegueix hipnotitzar-nos.

ARQUEÒLEG-> La versió technopop de Joy División ja existeix… des de fa 31 anys! Es diu New Order i li dona mil patades a aquest succedani amb una producció d’organillo i fireta que faria empal·lidir a Camela.

1.- REAL ESTATE – DAYS

Aquest ha estat l’any de Real Estate. Amb el seu segon disc, han passat de ser promeses de l’indie americà a ser vistos seriosament com els candidats més ben posicionats per succeir R.E.M. (que tot just s’han separat aquest any). Fan un jangle pop de tall molt clàssic, però amb una delicadesa increïble, i malgrat que el seu so és genuïnament americà, tenen influències que beuen dels dos costats de l’Atlàntic.

ARQUEÒLEG-> Quan vaig escoltar que REM abandonava la música, ja em vaig témer que alguna imitadora oportunista intentaria agafar el relleu. Doncs bé aquí els tenim! No sonen com els originals, ni de lluny, però sempre serà millor que sofrir en silenci el síndrome d’abstinència de la banda de Michael Stipe

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- THE SOUND OF ARROWS – “VOYAGE”

Un duo technopop, d’allò més gayer,  a mig camí entre Pet Shop Boys i Depeche Mode, amb un toc de Moby. El seu disc de debut és una successió de hits trencapistes cridats a ser una gran revelació del pop, fent poques concessions a la petarderia i mantenint una gèlida sobrietat techno.

RAFA-> Per favor, a mig camí de Pet Shop Boys i Depeche Mode? Diràs a mig camí entre David Guetta, Chimo Bayo i les horterades més infames que posen a les discoteques d’ambient. Música hortera per a ments superficials. Carn de recopilatori de temporada de música dance. Un lànguid i borrós record del 2011 d’aquí a pocs anys.

4.- AMARAL – “HACIA LO SALVAJE”

Allunyats definitivament de la radio-fórmula i dels singles fàcils, el duo de Saragossa retornen als seus orígens menys mainstream amb un disc temàtic que gira entorn  l’argument del film “In to the wild”: com fugir de la societat, abandonant tots els lligams socials i llençant-nos de cap a la natura salvatge. Un àlbum en el que és difícil entrar-hi, però que després d’algunes audicions es converteix en un clàssic.

RAFA-> Bon intent de “back to basics” que no acaba de funcionar. Tot i així, són del milloret i del més respectable que hi ha en el pop comercial espanyol, així que no seré dur amb ells.

3.- LA CASA AZUL – “LA POLINESIA MERIDIONAL”

La Casa Azul venen carregats amb les seves melodies rabiosament divertides i ballables, però amb unes lletres certament menys optimistes. Ja no és moment per celebrar revolucions sexuals, sinó per fer el darrer brindis abans de precipitar-nos al abisme, de fer el darrer ball abans que s’engeguin  les llums d’emergència. Una deliciosa combinació d’alegria amarga i fatalisme popi, ideal pels temps que corren!

RAFA-> La casa azul és com un xiclet de maduixa Bang. Al principi és deliciós, una explosió de sabors. Al cap de 5 minuts la goma s’endureix, s’ha anat tot el gust i sents la boca resseca. Van treure un parell de discos molt bons la dècada passada. Repetir ara la mateixa fórmula no és només que cansi, és que artísticament és deshonest. Això sí, s’ha de reconèixer que Guille Milkyway s’ha convertit en una vaca sagrada. Cap mitjà s’atreveix a criticar-lo!

2.- LADY GAGA – BORN THIS WAY

Ens trobem davant del disc que sublima definitivament la música Pop als altars de l’Art, com si tota la història d’aquest estil hagués estat un simple assaig per arribar fins a la seva consecució. Una magna òpera, sobreproduïda fins a l’èxtasi, recarregada com un palau rococó, amb melodies retorçades i cançons eternes, però cuidades fins al darrer detall. Denses balades a piano que de sobte esdevenen ballables himnes technopop, avantguardisme electrònic alemany amb aires de ranxera mexicana solos de guitarra i saxo alternats amb melodies naïf, lletres d’autoajuda o llegendes nyonyes d’unicorns cavalcant sobre carreteres d’amor.

RAFA-> Ai no em facis riure, que em pixo… Lady Gaga és pop per a mariques garrules d’extraradi. “Born this way” ha estat un absolut fracàs, que no ha estat capaç de generar cap single a l’alçada dels singles del primer disc. Darrera la disfressa excèntrica de la Gaga s’amaga una preocupant falta d’idees. Sort que Madonna traurà disc el 2012 i la posarà al seu lloc!

1.- PATRICK WOLF -LUMPERCALIA

Convertit en el Bowie del segle XXI, la seva precoç genialitat divina l’ha dut a abandonar els sons més foscos i electrònics per recuperar la lluminositat folk-pop de “The Magic Position”. Incapaç de fer una cançó mediocre o de posar una sola nota fora de lloc, ha fet un pas definitiu cap a la maduresa artística creant un disc que condensa un univers sonor, cada cop més propi, que va des del glam, els violins celtes, passant pel pop acústic o les balades a piano.

RAFA-> Precoç genialitat, tu ho has dit. Too much too soon, que deien els New York Dolls. Molta ínfula de grandesa i uns resultats que deixen indiferent. Cançons excessivament convencionals, ultraproduïdes, que no toquen cap fibra. Absent en les llistes del millor de l’any més prestigioses com Pitchfork o Rockdelux, les mateixes publicacions que havien apostat per ell fa uns anys. Patrick Wolf és el príncep destronat del pop.