Quan varem adquirir les entrades pel concert dels dinosaures del technopop, Depeche Mode, en cap moment podria haver sospitat que el gran dia del espectacle estaria jo afònic, encostipadissim i amb dècimes de febre. Però com a caparrut no em guanya ningú, si vaig aconseguir aguantar 8h a la feina rodejat d’obrers garrulets, podria sobreviure al concert del any!

Ja em veieu a mi abrigat amb un anorac, una jaqueta, dues samarretes, un palestí, dos pantalons i amb ibuprofè fins les orelles fent cua al Palau Sant Jordi, per descobrir que les entrades que teníem eren de pista, no a les grades, tal com ens pensàvem. I a diferència del concert de Madonna en un pàrquing de Cheste, aquí hi havia una organització eficaç, amb la qual cosa varem descartar ràpidament colar-nos a la Zona Vip.

El públic, vestit d’un rigorós negre que semblava un macrofuneral, presentava una mitjana d’edat tan elevada que ens feien sentir a nosaltres els teenagers del show. Però no per això tenien menys energia: en la meva vida recordo una audiència tan entregada!

Gràcies al vano que regalava el club de fans vaig aconseguir superar els meus fogots febrils per la massificació a la pista i fer més lleugera l’espera del concert, juntament amb uns teloners, Soulsavers, que feien un rock gòtic entretingut, tot i que força monòton.

Els Depeche van irrompre en un escenari il•luminat per una pantalla gegantesca, on s’anaven projectant imatges desconcertants (¿un corb? ¿un nen que es fa vell? ¿ells vestits d’astronauta?), iniciant el concert amb tres cançons seguides del “Sounds of the Universe”, del qual el públic tan sols va corejar, amb prou feines “Wrong”

El que semblava un concert fluix pensat per presentar el darrer treball, que tot i estar prou bé és tan dens i barroc que soc incapaç d’escoltar-lo 2 cops seguits en una setmana, va donar un gir de 180º a la 4ª cançó quan, amb “Walking in my shoes” i “A question of time”, van deixar clar que havien vingut a fer el que millor se’ls dona: desgranar hits clàssics del seu pop sinistre!

El ritme del espectacle va ser un in creshendo total, a cada cançó el públic estava més embogit i cridaner i tan sols es va interrompre la frenètica orgia musical, el moment “balada”, es a dir, quan el Dave Gaham marxa del escenari i el pobre Martin L. Gore, surt del seu racó de pensar per interpretar dues fosques i tendres cançons, en aquesta ocasió “Jezabel” i “Home”.

La veritat es que Martin i Dave formen una estranya parella sobre l’escenari: mentre Gahan, vestit d’un correcte negre, es desganyita fent mil i una tombarelles per la passarel•la entre el públic, Martin toca la guitarra en un segon pla, amb uns modelets de cuir i lluentons platejats que feien mal a la vista.

L’èxtasi total va arribar, com no, amb “Enjoy the Silence”, on el públic va cantar quasi tota la cançó i “Never let me down again”, que posava fi a la primera part, tot i que jo vaig gaudir més amb petites joies com “In your room”, “It’s no good”, “Precious”, “Stripped”, “Behind the wheel” o “I feel you”.

El concert va acabar amb un apoteòsic “Personal jesus”: vulguis o no, veure a 25.000 persones cridant com posseïdes “Reach out and touch faith”, impressiona una estona llarga! Tan sols em va mancar la mítica “I just can’t get enough”, peró ja comprenc que no poden estar 30 anys corejant un hit del seu primer disc!

Jo vaig sortir fresc com una rosa (serà la màgia del directe?), però amb una afonia absoluta que no em permetia ni xiuxiuejar “All I ever wanted, all I ever needed is here in my arms”.

En mala hora se’m va passar pel cap la meravellosa idea d’iniciar una conversa amb el maquinista encarregat de conduir l’excavadora que jo controlo arqueològicament en el projecte que dirigeixo. No podia estar-me calladet, mirant els infinits i repetitius estrats de runa contemporània, no, havia d’obrir la meva “bocaxancla” iniciant una dialèctica condemnada al insondable dadaisme de la ment d’algú que creu que l’existència de l’Educació Secundària és una mera llegenda urbana.

-¿Tu aquin esajctamente que es lo q’haces, a aprte de miralnus?

- Busco restos materiales para documentar de forma objetiva la evolución cronológica de la sociedad humana.

- ¿Lo que?

-Investigo la historia. ¿Sabes lo que es?

- ¡Poj claro neng! Primero stavan loj dinozaurio ¿no? Aluego po vinierong lo rumano…¡y Franco! Eh faci”

Es a dir, Juli Cèsar era l’evolució d’un Tiranosaurus Rex i Franco el darrer Emperador romà. Quantes mentides ens expliquen a la facultat!

- Y si zale argo antigu k’hacemo?

- El Patrimonio Histórico es propiedad de todos, por tanto todos los restos que aparezcan serán inventariados, publicados y depositados en un Museo público, donde estarán accesibles a qualquier estudio científico.

- ¡¡Pero que ice neng!¡¡ Si encuntramu un tezoro de joyos yo me fugo con el! ¿¿Museo?? ¿¿Siensia??? A mi me habla en critiano. Y ni setocurra para la obra que tengo q pagar do hipoteca, la farla, el carro y tre picina!

- ¡Pero bueno! La ley está para cumplirla ¿no?

- Lu que paza ej que lu pulisia son uno moña, si pillava yo al sesino de la Marilú esa y le metia de tiro hata cangsarme. Que yo fui paraca neng”

I ja em veieu a mi tractant d’explicar a aquell orangutà tatuat de dos metres les bondats dels drets humans, la injustícia de la pena de mort, les tortures policials, mentre el simi arquejava lentament la cella pensant “Menudo maricónazo”

Aquesta gent és carnaça d’ultradreta i de veritat que no sé com es va establir el mite segols el qual els treballadors de la construcció votaven a l’esquerra… si tots ells son una panda de masclistes que es poden tirar treballant 12h al dia de dilluns a diumenge sabent que quan arribin a casa la seva esclava els haurà netejat tot, fet el menjar i els esperarà amb les cames obertes.

Si Karl Marx hagués treballat un sol dia d’arqueòleg preventiu dins una obra hauria arribat ràpidament a la conclusió que la classe obrera no és que sigui revolucionaria, es una lacra social de la que cal mantenir-se’n ben allunyat!! No son el motor de la història,en son el seu llast!!

Avui aquest blog torna a treure les seves esmolades urpes per esbudellar vilment a un dels individus més sinistres de la política catalana,  sorgit de l’integrisme religiós convergent: es tracta de Josep Miró i Ardevol, líder de la secta ultra E-cristians i ex-conseller de Jordi Pujol.

Nascut a Barcelona el 1944, es va afiliar inicialment a Unió Democràtica, desprès fou conseller nacional de Convergència Democràtica,  diputat en el Parlament de Catalunya, i a la Generalitat ha estat director general d’Afers Interdepartamentals del Departament de la Presidència i conseller del Departament d’Agricultura, Ramaderia i Pesca en el Govern de Jordi Pujol, juntament amb els imputats per corrupció Prenafeta i Alavedra. També ha estat regidor de l’Ajuntament de Barcelona fins el 2002, sempre per Convergència i Unió, partit que abandonà per fundar el grupuscle ultracatòlic E-cristians.

Cal assenyalar que, tot i que a l’actualitat ja no té un càrreg públic a CIU, Duran i Lleida assisteix habitualment als pèrfids actes rituals que convoca E-cristians.

Com l’odi i el menyspreu que sento cap a ell és tan intens, prefereixo no entrar en valoracions subjectives, no fos cas que es presenti amb el capirot i la creu en flames a casa meva, i m’he limitat a fer un petit recull de les seves peculiars opinions partir dels articles que publica de forma setmanal a La Vanguardia, El Mundo i a la web de la secta:

-Amenabar és el culpable del cas Millet, ja que els seus films on es defensa l’eutanàsia i s’ataca el cristianisme, han fet que la societat s’aparti de la veritat cristiana, oblidi la ètica i relativitzi la corrupció.

-El preservatiu té un marge d’error superior al 20% i la església és la institució que millor lluita contra el SIDA predicant l’abstinència.

-Es l’autor de la teoria (comentada amb detall al anterior post) segons la qual tan sols un 1% de la societat ha tingut algun cop relacions homosexuals i creu que, per tant, els gais i lesbianes no mereixen tenir la igualtat de drets.

- El matrimoni homosexual no forma part de la tradició humana ni de la cultura, tan sols consisteix en una estratagema per confondre els rols de gènere, previ pas a la destrucció de les institucions de la societat actual, la base de la qual és la família.

- La creu cristiana ha d’estar present a tots els col•legis i a la jura dels Ministres i Presidents de la mateixa forma que es troba a les monedes, banderes i escuts, sense que ningú es molesti. Més que un símbol religiós representa l’essència de la nació i la pàtria.

- La joventut actual és decadent i ha perdut els valors del respecte i l’esforç, per culpa del divorci, la precocitat sexual, la pèrdua d’un sentit de la “Veritat Suprema”i el “Bé Absolut”, el multiculturalisme,la busca de plaer, l’avortament, la falta de sentit de la bellesa (WTF?!!?) i sobretot l’ateisme.

PD: Ell està divorciat i amb fills pel mig!! (Gràcies per la dada Salvador Adrián i Rafa)

- El problema de la Universitat pública és la reforma que va fer l’emperador Frederic II de Sicília al s.XIII, al separar la Universitat de l’església i supeditar-la al Estat. Ell proposa, òbviament, tornar al s.XII.

- Els pilars de la civilització occidental son el dret romà, la teologia cristiana i la filosofia ètica kantiana. Tot el que surti d’aquestes fons és un atemptat contra la civilització i posa com a exemples l’avortament i el matrimoni homosexual.

- ICV es un partit terrorista, ja que Joan Herrera va demanar al Congrés de diputats que condemnes les paraules del Papa contra el preservatiu, i Raül Romeva el va calificar de criminal Assegura que son uns jacobins que han canviat la guillotina per la paraula, una arma que, segons sembla, fa molta por a Ardevol. (Nota: Ha quedat clar ja quin partit és l’antítesi del cristianofeixisme???)

Per fí estem començant a descobrir quina mena de personatges van dirigir catalunya durant la fosca i llarga nit del pujolisme!

PD: Ah si!! També és creacionista i nega l’evolució darwiniana (La Vanguardia, 15-1-2007); estic buscant si afirma que la prehistòria no existeix, peró crec que no s’ha atrevit a publicar quelcom semblant… encara!

No us heu preguntat mai quin percentatge de persones amb tendències sexuals fora de la normativitat heterosexista hi ha  al la nostre societat? No? Doncs bé jo si i forces sociòlegs també, així com diversos ultres catòlics obsessionats en dir que som quatre gats, per tal de negar-nos la igualtat de drets.

A continuació us exposaré les diferents teories plantejades fins al moment i finalment desenvoluparé un experiment ideat per mi, pel qual us demanaré col·laboració!

Teoria clàssica d’Adam Kinsley (llegiu-la aquí)

Publicada en dos volums als anys 1948 i 1953, es tracta de les conclusions d’un ampli estudi sobre el comportament sexual de la societat americana dels anys 40/50, on bàsicament arriba a la conclusió que un 10% de la població realitza habitualment pràctiques homosexuals i que, al menys un 60% dels homes i un 33% de les dones, han tingut una relació a al seva vida amb algú del mateix sexe. L’estudi es va realitzar a partir d’entrevistes directes a més de 20.000 persones.

Crítiques a la teoria: Els ultra-catòlics han assenyalat com a pegues del estudi que Kinsley era expert en insectes, no tenia rigor metodològic i que a la seva mostra estaven sobre representats col·lectius com els xaperos o els presos, especialment els condemnats per delictes sexuals.

Teoria ultracatòlica (llegiu-la aquí)

Es basa principalment en una enquesta realitzada l’any 2003 per l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya que sota el títol “Encuesta de Salud y Hábitos Sexuales” (només amb homes) afirmava que tan sols el 3% reconeixia haver tingut esporàdicament relacions homosexuals i un mísere 1% tenia relacions exclusivament gais. Segons aquest percentatge a Espanya hi haurien escassament 300.000 persones homosexuals.

Algunes coses interessants del estudi eren que el percentatge de gais pujava segons l’entorn fos urbà, tingués estudis superiors o un sou elevat.

Crítiques a la teoria: El 80% de les persones varen declinar participar a l’enquesta, la qual cosa desvirtua totalment l’estudi i ta sols posa de manifest que al 2003 existien encara molts perjudicis per sortir del armari, inclús en una enquesta anònima. Aquest índex tan baix no encaixaria ni de conya amb els xifres d’assistència a manifestacions, discoteques o altres actes destinats a la comunitat GLTB.

L’experiment de l’Arqueòleg

Es molt senzill i us demanaré que el repetiu a veure que us surt: es tracta d’agafar a totes les vostres amistats de Facebook, comptar quantes son homosexuals i fer-ne un percentatge! Descarteu casos dubtosos, per molta ploma que tinguin, per tal d’afinar el resultat!

A mi m’ha sortit un 11,6% (8,6% de gais, 2% de lesbianes i un 1% de bisexuals) i a la meva amiga Intrèpida Libèl·lula un 10,5%. Curiosament… el mateix resultat de la Teoria Clàssica d’Adam Kinsley!!

Clar que nosaltres som homosexuals, vivim en un entorn urbà, progressista i tenim estudis universitaris…

I ara us toca a vosaltres !!

El passat 26 d’octubre llegia al diari El Pais un article de Rodriguez Ibarra en el que venia a justificar les retallades al pressupost d’I+D+i, sota la excusa neoliberal que en temps de crisi i amb un pressupost deficitari l’estat només es pot permetre el luxe d’invertir en allò que generarà un creixement econòmic immediat i que aquelles investigacions que no presentessin un utilitarisme mercantil de provada eficàcia podien esperar temps millors.

I aquí ens trobem els professionals de la investigació i la gestió del Patrimoni Cultural, esperant eternament un futurible període de bonança que no acaba de venir mai, contemplant impertèrrits com tot Europa ens passa la ma per la cara deu cops.

Com a exemple el meu currículum: llicenciat amb una mitjana de Notable alt, la meva intenció era fer el doctorat sobre l’economia a les societats caçadores-recolectores del Paleolític Mitjà, un tema apassionant que, segons alguns especialistes, pot tenir la clau sobre el gran enigma de la prehistòria: la extinció de la darrera espècie humana anterior a la nostre, fa 25.000 anys, els neanderthals.

Al darrer curs de carrera ja col•laborava amb el Centre Superior d’Inevestigaions Científiques, estava vinculat a un grup de recerca, tenia una taula pròpia al Laboratori i vaig llençar-me de cap a l’anàlisi i l’excavació d’un jaciment neandertal intacte dels Pirineus catalans, tema amb el que vaig fer un Treball de Fi de Carrera, qualificat amb una Matrícula d’Honor.

Vaja, que era la jove promesa del meu departament i, tal com tothom esperava de mi, em vaig matricular als cursos de doctorat, demanant 11 beques pre-doctorals a totes els institucions públiques que n’atorgaven: Ministeri de Ciència, d’Educació, Generalitat, UAB, CSIC, Departament de Prehistòria, Diputació de Barcelona, Ajuntaments varis…

I la resposta sempre la mateixa: NO! Si amb les meves qualificacions, avals i projectes hagués estudiat Enginyeria, o qualsevol cosa relacionada amb la construcció m’haurien fet reverències sobre una catifa vermella, però els funcionaris deurien pensar que amb això dels cavernícoles no es vendrien gaires xalets adossats.

I clar, com un no viu del aire, no vaig tenir més remei que abandonar en sec tota la meva investigació, que encara avui resta inèdita, per tal de passar-me a l’arqueologia privada o “de salvament”, aquesta si, relacionada amb la construcció.

Des d’aleshores he publicat articles en revistes científiques, he fet conferències, públiques o en congressos, sempre gratis et amore, invertint hores i temps propi per pur amor a la Història, ja que jo, a diferència del 90% dels meus companys de professió, encara penso que l’arqueologia es quelcom més que recollir caixes de pedres i ossos, per emmagatzemar-los en infinits i foscos de passadissos de museus, on esperen que algun dia la cultura desperti de l’anestesia del totxo i el formigó, i algú es molesti en fer-ne un estudi.

I la veritat… quasi que prefereixo que hagi estat així! Que faria ara amb un títol de Doctor, sense experiència ni cap possibilitat d’accedir a una plaça de professor universitari o investigador a Catalunya, ja que a la meva especialitat es convoca una plaça a dit cada dècada??

Tan sols em sap greu pels pobres paleolítics… ells no tenen la culpa que l’economia actual no tingui el més remot interès en investigar com funcionava una societat sense desigualtats socials ni plusvalies!

Aquest mes de Novembre es celebren vint anys de la caiguda del mur de Berlín (el totalitarisme), així com 92 de l’assalt al Palau d’hivern del Tsar (la utopia) ,es un temps suficient perquè l’esquerra anti-capitalista hagi agafat una distancia prudent per tal de valorar quins temibles errors es varen cometre entre 1917 i 1989, reflexioni i s’autotransformi per tal de seguir sent útil per a la societat i no esdevenir una rèmora ideològica esclafada per d’inexorable pas de la historia, tal com va succeir amb el carlisme, el ludisme, l’anarquisme, o el socialisme utòpic.

En primer lloc no se’ns poden caure els anells per condemnar sense cap recòndit lloc a dubte la repressió policial, el totalitarisme absolutista, els camps d’extermini, les tortures a la dissidència política, els genocidis culturals, les matances indiscriminades (com la de Katyn a Polònia, on 20.000 polonesos varen perdre la vida com a conseqüència del pacte Hitler-Stalin), el culte a la personalitat de genocides embogits, la absència total de democràcia interna, la explotació laboral que va dur a la vaga general a Polònia, així com l’imperialisme cultural soviètic, la homofòbia i el masclisme.

Que es va fer tan terriblement malament? Com es va acabar pervertint una utopia transformadora en el pitjor dels malsons? Com es passa de la esperança del Palau d’Hivern a la dictadura assassina dels gulags siberians?

La resposta l’hem d’anar a buscar a l’any 1922, quan es produeix un veritable cop d’estat per part d’un fosc i desconegut buròcrata del partit, un habitant d’Ucraïna de Georgia, fill d’un pare alcohòlic i maltractador, que fins al moment no havia tingut cap rellevància política fora de càrrecs insignificants dins l’aparell polític bolxevic (havia estat membre del Comitè Central, editor del diari Pravda i comissionat polític a la Guerra Civil). El seu nom era Iosif Stalin

Doncs bé, aquest jove tímid, introvertit i maquiavèl•lic es nomenat per sorpresa Secretari General del Comité Central, en contra de la opinió d’un Lenin moribund. Tramant fosques conspiracions als passadissos moscovites aconsegueix amagar les testament de Lenin, on s’advertia al país precisament sobre l’energumen en potencia que ell es tractava. expulsa i assassina a Trosky i poc a poc aconsegueix eliminar a tots i cada un dels veritables revolucionaris del Octubre de 1917 (Bujarin, Kámenev i Zinóviev), instaurant un règim de terror i genocidi massiu, amb la única finalitat d’esborrar qualsevol rastre de poder en mans del soviets o de democràcia obrera per substituir-lo per una dictadura que res tenia a envejar al nazisme, règim amb el qual es va aliar per tal de conquerir i massacrar Polònia.

La seva nova política econòmica, els “Plans Quinquenals”, que passaren a eliminar qualsevol rastre de propietat privada o comunitària al camp rus, va ser un absolut fracàs duent al país a la fam i, fins i tot, al canibalisme humà. Un exemple tangible de com un idealisme embogit que potencia la utopia sobre el pragmatisme de l’anàlisi empíric de la realitat aniquila a una nació sencera.

En quant als deus successors a la URSS, tan sols durant el breu periode de Nikita Jruschov, va fer un intent de condemna al culte a la personalitat.

Tot i que el PCE i el PSUC varen desvincular-se totalment de la URSS i la Tercera Internacional arran de la brutal repressió militar a Txecoslovàquia l’any 1968, com la resta de comunistes europeus, encara contemplo horroritzat com hi ha qui disculpa o fins i tot reivindica aquell embogit despotisme tirànic que va ser la URSS, que RES tenia a veure amb Marx i el pragmatisme del materialisme històric

L’esquerra ha de ser compatible amb la llibertat, el respecte als drets humans, la democràcia, la discrepància ideològica, el pacifisme i els drets de les minories. Mai es pot posar una ideologia per davant de les persones. Mai es pot massacrar a ningú en nom d’una teoria per bona que aquesta sigui. Aquesta es el veritable llegat del materialisme de Marx: pragmatisme realista sempre, dogmatisme idealista mai!

La setmana passada l’actualitat ens va sorprendre amb una desconcertant noticia: gràcies a l’esmena als Pressupostos Generals del Estat introduïda pels dos heroics diputats d’IU-ICV, els futbolistes d’elit estrangers passaran a pagar el doble d’impostos, es a dir, el mateix que els seus compatriotes nacionals. S’ha acabat l’exempció fiscal per aquestes paparres!

El millor de tot va ser la reacció del Sindicat de Paràsits, la FIFA (1), amenaçant amb una vaga general de futbolistes multimilionaris…. com diria l’APM “yo es que me desorino”!!!

Clar que…. mirant-ho bé, ens hauríem de posar en el lloc d’aquests soferts esportistes que amb un trist sou de 90.000.000 euros han de mantenir moltes boques de prostitutes que passen gana dia rere dia i han de sufragar mansions, tràfic de drogues, així com luxes varis de tota mena. Ells que amb el seu gran esforç intel•lectual quasi van aprovar P4, no mereixen tamany espoli per part d’un avar estat que s’ho malgasta tot en hospitals i escoles!

Així doncs aquest blog, embriagat per l’esperit de solidaritat cap aquest col•lectiu damnificat i marginat per la història, us suggereix un seguit de mesures revolucionaries contra aquest atracament a ma armada per part de la hidra roja:

-Acció directe: Proposo que els “hooligans” futbolers en ple síndrome d’abstinència assaltin museus, cremin biblioteques i destorcin escoles públiques. L’estat s’ho pensarà dos cops abans de no donar una morfina alienadora a aquestes feres!

-Vaga a lo “France Telecom”: a França els treballadors de la telefonia pública es suïcidaven davant l’estrès que els provocava els abusos de l’empresa, forçant a Sarkozy a cedir a totes les seves pressions. Així doncs proposo un suïcidi col•lectiu de futbolistes: Laporta com a bon Messies Salvapàtries es podria llençar daltabaix de Montserrat!!

-Que en comptes de filmar els partits gravin els vestuaris. Aconseguirien escandalitzar a mig país, però a canvi s’assoliria un miracle encara més gran: que jo em fes cheer leader incondicional d’aquest esport!

-Fer una gran ONG per pagar la part que l’estat es queda del seu sou, eliminant ajudes a altres organitzacions inútils que es solidaritzen amb malats terminals, dones maltractades o el tercer món. La pobresa no dona audiència, ni omple revistes intel·lectuals com l’Sport, Marca o As!

Ajudem-los!!! Ells mai ho farien!!

(1): La FIFA deu 645 milions d’euros a Hisenda, segons el diari El Pais.

Després de la celebració i la xerinola que l’acompanya, que millor que un relat intimista per combatre l’arribada del fred amb sofà i manta? Aquí us deixo amb aquesta preciosa reflexió existencialista de Toni en el que es ja el seu segon cameo en aquest blog i no serà pas el darrer

Estoy tumbado en la cama, después de un día de nieve que me deja un sabor extraño (quizás sea el gusto de la nieve que tan poco he probado), parando el tiempo para analizar tranquilamente el devenir de la vida. El lugar es idílico para hacer este menester, necesario para asumir los cambios y hacer balance de la situación actual.

Me encuentro viviendo en una casa aislada en un valle que serpentea entre dos serranías de tonos marrones y grises a unos ocho kilómetros de Cuenca (ciudad colgadamente bella en su antigüedad y caótica en su contemporaneidad). El cielo es transparente de día para poder conocer todas las dulces formas de las nubes de algodón o de las amargas tormentas; y de noche se convierte en un lugar donde poder infiltrar a la luna en tu casa y llevarla como amante a tu cama. Cerca de la casa hay un pequeño río que fluye bordeado de árboles que esperan a la primavera para sacarse el traje de luto, que actualmente maquillan los copos de nieve… esos extraños seres con el alma congelada que han aparecido de una nada formada de nubes grisáceas que olían a tormenta.

Es en este paraje donde estoy viviendo nuevas experiencias con gente que ya no es tan desconocida. Son personas que comparten ahora mi camino pero que desaparecerán un día u otro, como lo hace el transcurso de la vida.

Y aunque la situación actual nunca se haya dado a conocer en mi pasado, a mi mente vienen recuerdos de otros lugares que ya no existen, pero que se vuelven paralelos al actual gracias a las buenas sensaciones que me producen… una casa perdida en un bosque de eternos verdes, una noche donde poder ver las arrugas a las estrellas, un lago donde poder leer e inventar nuevos cuentos prohibidos, una montaña donde las runas ibéricas son traducidas por palabras de luz que todavía ondean en el viento, una cala blanca tapada por la capa de una paz sellada con besos con sabor a mar…

Hoy, después de toda una infancia y todos esos recuerdos, los copos de nieve han volado apaciguadamente hacia mis manos para sentir el frío cálido de sus entrañas, como si la nieve me hubiera estado esperando y quisiera hacerme disfrutar lentamente de un nuevo placer que nunca me habían explicado. Pero ella, como todo lo que forma nuestra condición humana, desaparecerá con los traidores rayos del sol en una muerte cálida, fundiéndose y convirtiéndose en agua, el inicio y el final de todo lo que somos.

Y sí… Sé que se irá, que dejará de tocar mi piel para irse a otro sitio, para cruzarse en otro camino y hacer gozar y disfrutar a otros, pero eso nunca quitará ni el buen recuerdo ni las vivencias compartidas. Y aunque parezca irremplazable (quizás lo sea), se volverá a presentar con otros copos, con otra fuerza, con otra experiencia para grabar en el libro de la vida, volviendo así a sentir nuevas sensaciones o quizás las mismas pero con otras formas o palabras… y volveré ha aceptar que se vaya… ya que el no hacerlo sería ir en contra de la voluntad de la naturaleza, provocando únicamente malestar tanto en mí como en la nieve… es lo único que se consigue al no aceptar algo tan natural como la muerte.

Y con esta última afirmación no estoy sugiriendo únicamente una muerte física… ¿quién no ha enterrado personas en vida?… personas con las que se pierde una amistad, un amor, una conexión, un hecho en común, un sentimiento indefinible… por errores, por confusiones, por desencuentros, por sentimientos que no se pueden tener… personas que de repente desaparecen de tu camino y ya no están.

Al fin y al cabo, los humanos sólo somos el espejismo de lo vivo, a pesar de querer siempre inmortalizarnos en un planeta que cada día vamos consumiendo en el odio y la destrucción. Todo está condenado a desaparecer…Y sólo asumiendo esa verdad inamovible podremos ser totalmente felices, libres e iguales…

* by Toni, ex-arqueòleg*

Fotografia: “The first snow” d’Ilona Wellmann

Jo, que vaig decidir que la meva vida no valia, que m’inclinava per sentir-me sempre malament i vaticinava un futur catastròfic, avui compleixo 28 anys a la cresta de la meva felicitat, el mateix dia que  el Kamarada Obama celebra 365 dies des de que va iniciar la Revolució Americana a les urnes.

No hi pot haver res més provocador que ser optimista en mig d’una crisi econòmica, no se m’ocorreria cap argument més mordaç i càustic que aplaudir la democràcia parlamentaria com a únic sistema vàlid, quan la corrupció incendia l’actualitat i els voltors de la demagògia populista esperen pacients la seva oportunitat per donar per finiquitada la llibertat i l’estat del benestar.

Però que hi puc fer jo si en aquest curs, en que he superat en edat al eternament jove Kurt Cobain, he trobat un xicot que m’estima, una feina on cobro un 40% més que fa un any, estic a punt d’independitzar-me, la meva mare ha superat amb èxit una delicada operació, he fet descobriments arqueològics apassionants, el meu blog te 350 visites diàries de mitjana, estic a punt de publicar el meu segon article científic i el meu polític favorit ha guanyat el premi Nobel de la Pau? Si fins i tot no em fa por acostar-me als 30!

Que més puc demanar? “Virgencita que me quede como estoy”! Sempre hi haurà temps per recuperar la pose dramaqueen, que l’alegria dura poc a la casa del pobre!

Avui deixeu-me que aprofiti l’efemèride del meu naixement per mirar amb un somriure irònic com els nihilistes de variada procedència anuncien la imminent arribada del Apocalipsi: Espanya es trenca, Catalunya s’acaba. la economia s’enfonsa, l’esquerra ens traeix, la democràcia va camí del cementiri… Si? Segur? Doncs quina il•lusió!

Per no semblar excessivament egoista i reiterar-me en la meva narcisista egolatria, dedico aquest post a totes les persones que en algun moment d’aquestes vint-i-vuit tardors han cregut en mi i m’han donat oportunitats que m’han servit per arribar fins aquí! Gràcies a tots i totes!

I per demostrar un cop més les meves dots de videncia i futurologia, llegiu el que escribia jo en aquest post el 5 de Novembre de 2008 quan s’iniciava el recompte electoral americà:

“Si pel contrari quan demà a les 6:00 sintonitzo el 3/24 i anuncien que es un negre atractiu i progressista el que dirigirà el món cap a un nou horitzó d’esperança prometo concedir una oportunitat a l’optimisme i a la meva autoestima; tornaré a creure que tinc mil opcions laborals per davant i un sòlid currículum al darrere, que en algun lloc remot d’aquest planeta s’amaga un noi interessat en quelcom més que una nit de sexe i que potser, només potser, apropar-se inexorablement a l’apocalítpctica data dels temuts 30 no és tan espantós com sembla”

FOTO: Jo amb el meu descobriment del any, un crani humà prehistòric de fa 3.500 anys en un projecte dirigit recentment per mi.

Si hem de fer cas a les enquestes publicades per diferents mitjans de comunicació, així com el CIS, sembla que a l’electorat de dretes li excita morbosament sentir a parlar de casos de corrupció, les fosques trames urbanístiques endureixen el seus membres virils i humitegen les seves fantasies nocturnes; només així s’explica que Millet, Gürtel i Pretoria catapultin CIU-PP a governar Catalunya, Valencia i Madrid. Analitzem el perquè de tot plegat!

Quan un votant progressista s’assabenta de la menor ombra de corrupció reacciona immediatament castigant als partits que l’han protagonitzat amb una abstenció fulminant, no així els ciutadans conservadors i neoliberals que en el lloc on nosaltres tenim la ètica, ells alberguen una fascinació sadomasoquista per la virilitat corrupte i un patrioterisme folklòric que percep l’Administració Pública com una dòcil serventa sempre disposada a que el senyoret li magregi l’entrecuix o el mamellam d’amagatotis.

Ja ho deia César García Muñoz en un article de El Pais de dissabte passat: els italians voten a Berlusconi massivament per que la cultura política masclista d’aquell país sofreix d’una malaltissa enveja per les festetes amb prostitutes, als seus setanta anys, així com per l’entorn de gomina i limusines que rodegen a les orgies de corrupció del seu President.

“Quin mascle!” “Quin home!” “Qui pogués estar al seu lloc” “Has vist com roba? Segur que la té com un campanar”

Es evident que tanta auto-repressió sexual judeocristiana havia de trobar la seva vàlvula d’escapament… però havia de ser a costa dels pressupostos públics?

Curiosa forma tenen de servir a la nació,a la que tan diuen defensar i estimar, que violant-la cada cop que poden. Clar que, com ells son uns patriotes, després de cada cop de puny un petonet: Millet roba a Catalunya, si, però després fa una donació il•legal a CIU o al PI i aquí pau i després glòria! Sempre trobarem algun andalús a qui acusar d’espoli fiscal o algun immigrant a qui culpar de prendre’ns la feina.

I mentre els votants conservadors son cada cop més a prop del orgasme col•lectiu, bavejant davant els rellotges de Juan Costa, l’escriptora pepera Maria de la Pau Janer (candidata a Consellera de Cultura Balear amb el corrupte Jaume Matas) es va queixant de l’emmanillament de Macià Alavedra, Prenafeta & company. No serà que ella també es sent embriagada pel morbo de les manilles i vol participar del cotarro?

Tenen sort els imputats del cas Pretória de no tenir-me com a Ministre del Interior. Em limitaria tan sols a aplicar el mateix protocol que la Guàrdia Civil amb els anti-sistema: ofegament a la banyera i elèctrodes fins que confessin on tenen el darrer cèntim. I encara si no passo les imatges del interrogatori al Canal Club Super 3 en prime time. Que n’aprenguin!