Jo entenc la idea de que el virtuosisme, i segons quins virtuosismes, no són del tot atractius. Però sempre tindrà més mèrit fer-ho tu, que no un ordinador amb tots els sons automatitzats. Quin mèrit té reproduir un solo de guitarra o violí amb l’ordinador? Serà sempre igual cada vegada que l’escoltis, i un solo fet per un humà és irrepetible, i per tant més valuós. La tecnologia ens ha d’ajudar, i ho fa, però crec que no ens ha de substituir. Caldrà adaptar-se, clar que sí, però l’ésser humà hauria de tenir prou sensibilitat artística per saber què i quan ha de conservar. Segons el que proposes, no caldrà músics, sinó gent que sàpiga fer anar el programa de mescla de sons! Què pensaràs quan es pugui implantar un sistema robotitzat que quadriculi el jaciment i cadascun dels robots excavin sols, i amb més precisió i curositat que tu o jo?

Per altra banda, si tot s’automatitza… quant hi ha de música i quant hi ha d’espectacle als concerts (per anomenar-ho així) de la Madonna? És evident que la fotografia substitueix la pintura figurativa, però què farà el món de la música segons el que proposes? La fotografia no pot fer quadres abstractes, però el sintetitzador representa que pot reproduir tots els sons. És com si la fotografia hagués pogut recrear qualsevol color i forma en dos dimensions.

Sens dubte han estat infinitament més transgressors Pollock i Warhol que l’avorridissima i repetitiva Escola d’Olot, amb els seus previsibles paisetges i bodegons en bucle fins al infinit

1. Obsolets acords i notes: ¿HOLA? ¡Són la base de la música! És com intentar escriure un text sense fer servir lletres, ni ortografia, ni gramàtica.

2. Mescles músics interprets amb compositors: un bon intèrpret pot no només fer una bona ‘interpretació’, sinó actualitzar-lo, fer-lo més proper o emocionant o mesclar-lo, o… No és el mateix escoltar al mestre Yebes interpretar ‘El concierto de Aranjuez’ que escoltar a la guitarrista xinesa Xuefei Yang, qui té una tècnica espectacular amb la guitarra pero cap passió. Un compositor no té perquè ser un bon intèrpret, és simplement algú que composa amb tota la meravella de saber transmetre sentiments o provocar alegria o tristesa que això comporta.

3. Un bon programador no té perquè tenir cap talent. La tecnologia no suplanta el talent, només fà la reproducció/gravació musical més sencilla i posa a l’abast de més gent la possibilitat d’explotar el seu talent. La tecnologia no dona talent per sí mateixa, el talent és innat a l’artísta. La programació i repetició de loops no crea música de per sí, simplement ritmes. Igual que una llibreta de caligrafia no és literatura, una concatenació de ritmes fets amb el ‘GarageBand’ o el ‘Fruity Loops’ no és música.

4. Confons propietat intel·lectual amb explotació econòmica (royalty) de la música (no és culpa teva, l’SGAE ha fet MOLTA desinformació al respecte). La 9a Sinfonia de Beethoven o Ray Of Light tenen els seus autors que en són propietaris dels drets intel·lectuals. Els drets d’explotació i el model de negoci musical és el que està en entredit amb internet, no la propietat intel·lectual que seguirà invariable perquè tota obra artística té un autor.

5. L’actual estructura dels pentagrames moderns deriva del segle XV i l’estructura de 7 notes amb els seus 12 semi-tons del barroc (s. XVI). Els cants gregorians es feien sobre tetragrames i pentagrames, però sense una norma estable com la fixada amb Bach.

6. Madonna transgresora? Ejem, ejem. Escolta a Nils Frahms, John Adams, Ryuichi Sakamoto i Alva Noto o Apparat i parlem de transgresió a la música.

Politicament tu i jo anirem junts a tot arreu, em sembla, però musicalment és evident que no.

1) Com soc arqueòleg soc molt conscient com totes els societats han estat capaces de superar les seves mancances i evolucionar gràcies a la tecnologia, que ha estat el motor de la història, junt amb les relacions de propietat.

2) Em referia, òbviament, als instruments orgànics i acústics, sobretot. La flauta té més de 30.000 anys! Els cromanyons de Dolni Vestonice fa 27.000 tocaven la flauta travessera i el tambor. Es com si encara talléssim la carn amb ganivets de sílex!

També hauríem de deixar d’anar a museus d’art “antic” (antic com a contraposició de “contemporani”) com el Louvre, perquè les impressores 3D i el photoshop permeten que qualsevol ho pugui fer ara i no els calgui una base teòrica, ni teoria de llums i ombres ni res semblant.

Precisament venint de tu, un arqueòleg, em sorprèn aquesta entrada. Algú que es dedica precisament a desenterrar el passat per estudiar-lo i mantenir-lo crec que hauria de valorar més la feina feta en èpoques en què no estava a l’abast de tothom.

La música no és perquè sí. Els acords no són aquests perquè uns quants es posessin d’acord, tot i el joc de paraules. Els acords tenen explicació científica i es basa en els harmònics d’un so. Quan una nota sona, mai sona sola. Mai sona una sola freqüència, sinó que sempre sona juntament amb els seus harmònics, i això forma un acord, segons tinc entès. No he estudiat mai música, però no per això deixa d’agradar-me.

Dius que cal deixar “els instruments als museus d’etnologia folklòrica” (darrera frase). Com tu mateix defineixes, un instrument no és més que “un mer mitjà no la finalitat en si mateixa” i opins que cal utilitzar el sintetitzador. Què és un sintetitzador sinó un instrument? I la veu? La veu és l’instrument més perfecte que tenim al nostre abast! I precisament el vocoder o l’autotune el què fan és fer veure que l’artista sap fer servir aquest instrument, sense saber-ne.

D’acord, la tecnologia permet que jo mateix faci una petita cançó cutre amb el doodle de Google aquest: http://www.google.com/logos/2011/lespaul.html Fins i tot puc grabar la meva actuació i posar-me-la al mòbil com a so per quan em truquin. També puc fer un llibre amb les entrades al meu blog i/o amb els meus tweets.

Pensa-ho així: per escriure un llibre primer cal saber les lletres de l’abecedari, després com combinar-les amb paraules i després saber combinar les paraules amb gràcia de tal manera que agradi. Per fer una bona peça musical primer cal saber escriure i llegir les notes, després combinar-les en acords i després combinar els acords d’una manera adient. I això, amb la música comercial actual, no es fa.

Han aconseguit trobar una successió d’acords que funciona i és agradable a l’oïda: Re La sim Sol. Aquesta successió l’han explotat fins a l’infinit i segueix venent, aquí en tens un exemple: http://www.youtube.com/watch?v=oOlDewpCfZQ És com si els llibres dels darrers anys haguessin estat escrits en la seva majoria amb les mateixes paraules.

Òbviament cadascú té els seus gustos (a mi no m’agrada la música clàssica en general), però sempre m’agrada llegir/escoltar/veure coses amb un mínim de qualitat.