La corrupció excita sexualment a la dreta

Si hem de fer cas a les enquestes publicades per diferents mitjans de comunicació, així com el CIS, sembla que a l’electorat de dretes li excita morbosament sentir a parlar de casos de corrupció, les fosques trames urbanístiques endureixen el seus membres virils i humitegen les seves fantasies nocturnes; només així s’explica que Millet, Gürtel i Pretoria catapultin CIU-PP a governar Catalunya, Valencia i Madrid. Analitzem el perquè de tot plegat!

Quan un votant progressista s’assabenta de la menor ombra de corrupció reacciona immediatament castigant als partits que l’han protagonitzat amb una abstenció fulminant, no així els ciutadans conservadors i neoliberals que en el lloc on nosaltres tenim la ètica, ells alberguen una fascinació sadomasoquista per la virilitat corrupte i un patrioterisme folklòric que percep l’Administració Pública com una dòcil serventa sempre disposada a que el senyoret li magregi l’entrecuix o el mamellam d’amagatotis.

Ja ho deia César García Muñoz en un article de El Pais de dissabte passat: els italians voten a Berlusconi massivament per que la cultura política masclista d’aquell país sofreix d’una malaltissa enveja per les festetes amb prostitutes, als seus setanta anys, així com per l’entorn de gomina i limusines que rodegen a les orgies de corrupció del seu President.

“Quin mascle!” “Quin home!” “Qui pogués estar al seu lloc” “Has vist com roba? Segur que la té com un campanar”

Es evident que tanta auto-repressió sexual judeocristiana havia de trobar la seva vàlvula d’escapament… però havia de ser a costa dels pressupostos públics?

Curiosa forma tenen de servir a la nació,a la que tan diuen defensar i estimar, que violant-la cada cop que poden. Clar que, com ells son uns patriotes, després de cada cop de puny un petonet: Millet roba a Catalunya, si, però després fa una donació il•legal a CIU o al PI i aquí pau i després glòria! Sempre trobarem algun andalús a qui acusar d’espoli fiscal o algun immigrant a qui culpar de prendre’ns la feina.

I mentre els votants conservadors son cada cop més a prop del orgasme col•lectiu, bavejant davant els rellotges de Juan Costa, l’escriptora pepera Maria de la Pau Janer (candidata a Consellera de Cultura Balear amb el corrupte Jaume Matas) es va queixant de l’emmanillament de Macià Alavedra, Prenafeta & company. No serà que ella també es sent embriagada pel morbo de les manilles i vol participar del cotarro?

Tenen sort els imputats del cas Pretória de no tenir-me com a Ministre del Interior. Em limitaria tan sols a aplicar el mateix protocol que la Guàrdia Civil amb els anti-sistema: ofegament a la banyera i elèctrodes fins que confessin on tenen el darrer cèntim. I encara si no passo les imatges del interrogatori al Canal Club Super 3 en prime time. Que n’aprenguin!

Hipocresia i prostitució

Aquesta setmana el diari El Pais ha publicat un reportatge, amb fotos extremadament explicites, sobre la prostitució als carrers de Barcelona i, com era previsible, això ha provocat la típica reacció social hipòcrita, inútil i cutre: les associacions de veïns s’han dut les mans al cap, la oposició al Ajuntament ha començat a bordar i el Govern Municipal s’ha limitat a fer una redada on s’han detingut a 4 prostitutes i 12 clients, tots ells d’origen estranger.

Com, segons el Codi Penal vigent, ni la prostitució ni la contractació de serveis sexuals son delictes tipificats, aquestes persones seran identificades i posades immediatament en llibertat i ni tan sols els podran repatriar, degut a la dificultat per esbrinar el país de procedència en el cas de ciutadans subsaharians.

L’únic que sembla preocupar a la opinió pública es l’aparença d’aquest greu problema: la imatge que dona la ciutat al turisme i poc més, com si traslladant a les meretrius a un lloc més discret tot estigues solucionat.

Però no ens quedem a la punta del iceberg, anem a la arrel del problema:quans proxenetes han estat detinguts? Cap. I això si que és un delicte i greu! Però clar, es molt més senzill enviar els mossos a enxampar a quatre barjaules cridaneres, dels centenars que passegen per la rambla, que iniciar una costosa investigació policial internacional.

Segons fonts d’ONG’s, les noies que es dediquen a exercir la prostitució pels carrers de la Ciutat Comtal venen de països africans amb pobresa extrema, on han estat enganyades amb promeses de feina per poderoses xarxes internacionals de tràfic de dones, treballen unes 9h hores diàries cada dia de la setmana, sense cap mesura higiènica, on estan obligades a contractar un mínim de 12 serveis diaris, a 30 euros cada un, dels quals 20 son per a la organització i 10 per als intermediaris inmediats.

Tenim una màfia despietada dedicada al esclavisme sexual en massa a les portes de casa i tan sols ens capfica que pensaran els japonesos quan vinguin a fotografiar la Sagrada Família i es topin sobtadament amb una escandalosa fornicació pública. A que estem jugant?

I, per postres, resulta que Espanya està adherida al Protocol de Palerm, elaborat per la ONU el 2006, on s’estableixen les pautes per actuar davant màfies d’immigració on, al apartat destinat a la tracta de persones, estableix clarament que cal protegir a les víctimes explotades, per tal que puguin testificar contra els seus macarres, incidint en que les autoritats públiques els hi han de donar assistència legal, mèdica, psicològica i material, així com han de possibilitar l’accés a educació, ofertes de treball digne o habitatge, per tal que surtin d’aquest cercle viciós.

De nou l’Estat renuncia a fer pedagogia social i saltant-se la seva pròpia legislació, tira pel dret, cedint a la pressió de la demagògia pamfletària. Igual resultarà que tenia raó Stieg Larsson quan, al segon volum de la seva aclamada trilogia Milenium, insinua que el proxenetisme estén els seus tentacles fins als despatxos de fiscals, empresaris, funcionaris policials, directius polítics i redaccions periodístiques on, en un món encara massa dominat pel patriarcat, sempre queda millor carregar les culpes a una puta que a un prestigiós financer que s’enriqueix violant i explotant noies acabades d’arribar de Camerun. Animo des d’aquí als periodistes de El País a que tirin per aquest camí en posteriors reportatges, tot i que el resultat, de ben segur, no serà tan morbós.

PD: I no, aquí no estem debatent si legalitzar o no la prostitució voluntària, un apassionant debat que deixo per una millor ocasió, ja que sospito que el voluntariat en aquest cas brilla per la seva total absència.

EXCLUSIVA: La meva conversió a la monogàmia

Atenent, per fi, a les insistents plegaries dels meus lectors m’he decidit a concedir unes declaracions exclusives en aquest blog on, per primer cop, parlaré públicament sobre la meva estranya i radical conversió a la monogàmia practicant. Agafeu-vos fort, perquè venen corbes!

Era un feliç dia 6 de Març i feia menys de 3 setmanes que jo havia publicat un polèmic post que duia com a títol “L’Amor ha mort” on plantejava una elaborada teoria, segons la qual l’amor era una invenció de patriarcat per controlar la demografia i la transmissió de l’herència, negant així la llibertat sexual.

Jo tornava com cada dia d’excavar un poblat neolític al Raval, quan vaig veure que dos homes alts, rossos i musculats, vestits de negre i amb ulleres de sol em seguien cada pas que feia fins al metro. Vaig pensar que potser havien quedats impregnats de la meva bellesa natural i volien un xic de marro, així doncs vaig esperar-los amb l’excusa de demanar-los foc.

El que va succeir a continuació no ho recordo amb exactitud, doncs quan vaig tornar a obrir els ulls em trovaba lligat de mans i peus sobre una taula , en una fosca habitació decorada de color rosa i blau pastel. Jo tenia un munt de cables connectats al meu cor i al meu cervell i davant meu, assegut en un tro hi havia ni més ni menys que un conegut ratolí de dos metres d’alçada: Mickey Mouse.

Des de la seva posició de força aquella maleïda rata em va explicar que havien llegit el meu post, i que aquest suposava una amenaça mundial al sistema patriarcal i a la nyonyeria més cursi, els dos elements que mantenien la submissió social evitant una Revolució d’escala planetària. També em va confessar que Disney era, en realitat, una secta paramilitar secreta ultraconservadora, encarregada d’imposar aquest  ordre sagrat mitjançant la manipulació subliminal a través dels seus films, sèries o parcs temàtics.

A continuació Mickey va accionar una palanca gegant descarregant sobre el meu cervell una allau d’imatges a la velocitat de la llum entre els que vaig poder distingir capítols de Hanna Montana i High School Musical, així com fragments d’Anastàcia, Blancaneus o la Sireneta, al mateix temps que a les meves orelles sonava atronadora la veu d’Amaia Montero recitant al revés lletres de cantautors catalans de la Nova Cançó. Òbviament vaig entrar en coma profund immediatament.

Llavors una blanca llum tot ho va impregnar i ja em veieu a mi, presenciant com el meu jo es separava del meu cos carnal, quedant-me flotant en l’espai, com un astronauta sòl i abandonat per la seva nau, fins que, de sobte, davant meu es va materialitzar del no res l’esperit de Rocio Jurado vestida de cuir, amb una poma a la ma i cavalcant a lloms d’un flamenc rosa, com si d’una valkiria es tractés.

Rocio es va aproximar i em va xiuxiuejar a cau d’orella un revelador secret, clau per entendre l’existència humana i divina: la forma en la que es genera l’amor al xocar dos electrons dins una recòndita part de la matèria gris del cervell.

Mentre això succeïa algú va trobar el meu cos inert a les afores del parisenc parc d’Eurodisney i el va dur d’immediat al hospital més proper. Les meves amistats i familiars ja consideraven impossible la meva recuperació mèdica fins que, sense previ avís, un vell amic, al que feia anys que no veia, es va presentar a l’habitació on el meu cos vegetava i em va plantar un inesperat petó als llavis, retornant-me miraculosament a la plena consciència.

I aquesta amics, és tota la veritat!

Autoepístola:L’etern retorn i la lleugeresa del ésser.

Estimat Arqueòleg:

T’escric aquesta missiva per comunicar-te oficialment el que ja és un secret a veus: una trucada inesperada va posar punt i apart a la meva etapa d’aturat paràsit de la seguretat social, i sí, com no podia ser d’altre forma, un cop més torno a exercir de la única professió que em corre per les venes: l’arqueologia.

No ha estat fins al moment de tornar a trepitjar el jaciment que no m’he adonat de fins a quin punt trobava a faltar els meus estimats ossos prehistòrics! Dubto que mai arribi a sentir aquesta dependència emocional que voreja la drogoaddicció per cap noi…

I ha estat un veritable tornada als orígens: de nou un jaciment neolític, en una empresa nova però amb el mateix director que vaig tenir en la meva primera incursió en l’arqueologia professional. Però sé perfectament que aquest cop no parteixo se zero i que l’experiència acumulada em permet trepitjar amb més seguretat cada pam del jaciment. És com un etern retorn però no en cercle, sinó en espiral; torno a estar a la casella de sortida però ara ja em conec el camí per anar d’oca en oca i no caure als pous i presons!

En quant a la meva vida sexual ha augmentat en quantitat, vorejant la disbauxa irracional i fent de la necessitat virtut. Com estic rodejat de fervents monògams/es idealistes (vegeu l’enquesta de la dreta) que encara creuen amb prínceps blaus i esmorzars a Tiffanys, cada cop que explico algun detall de les meves esbojarrades aventures em deixen anar comentaris tan moralistes com un conte de Jorge Bucay per fer-me sentir culpable per no tenir escrúpols, ni criteri, al no barrejar sexe amb sentiments.

I possiblement tinguin tota la raò de món, però jo, cansat de fer-me il•lusions estúpides i frustrar-me constantment, he decidit sortir d’aquest altre etern retorn nietzchià de desenganys optant per la lleugeresa existencial: no donar més implicacions emocionals als actes físics, alliberant a la matèria d’emoció he arribat a la conclusió que cal viure el present sense més transcendència

Com deia Wilde l’experiència no té cap valor ètic, no és mes que el nom que donem als nostres errors, així que jo prefereixo desfer-me de la càrrega que suposa viure cada moment com si fos únic, doncs a la meva vida tot s’acaba repetint alguns cops com a drama i altres com una vulgar comedieta (si, en això també tenia raó Marx).

Així doncs des de la frívola ironia dels supervivents al holocaust de l’autoestima t’envio una efusiva abraçada i desitjo que tot et vagi molt bé!

Diàlegs imaginaris en un confessionari

Pare, perdoni’m perquè he pecat

Ave Maria puríssima, de que t’acuses fill meu?

Bé la veritat… no sabria per on començar, el darrer i únic cop que vaig confessar les meves faltes davant un sacerdot va ser fa 16 anys, just abans de fer la primera comunió. Així doncs comprengui que, des d’aleshores, en tinc una bona pila!!

Bé, anem per parts, repassem els pecats capitals: la Gula…

Ui si, miri pare, es que com el meu metabolisme corporal em permet menjar tan com vulgui sense engreixar un gram, mai he tingut cap control dietètic, ni he deixat de menjar res que no em vingués de gust en les quantitats més desproporcionades possibles. Fins i tot una vegada em va donar un fugaç complexe d’esquelet i vaig intentar obsessivament engreixar, però ni així!

Comprenc fill meu, vejam i la peresa?

Ui doncs si, la mandra és un dels meus pecats favorits. No tinc el carnet de conduir, ni m’he independitzat exclusivament per la peresa que em comporta fer-ho! Si encara tinc el Títol de Llicenciat esperant-me a la Secretaria de la Facultat de Filosofia i Lletres de la UAB!

Deu n’hi do! Pensa que el més important és que te’n penedeixis i Jesús et perdonarà. I en quant a la supèrbia?

Ha de saber pare, que la meva personalitat oscil•la pendularment entre crisis de falta d’autoestima vorejant el suïcidi, i fases d’extrema egolatria en la que soc absolutament incapaç de concebre un món que no acabi i comenci amb mi mateix, on la resta d’habitants de la terra no son més que una colla d’extres sense frase.

Fill meu veig que durant aquests anys has deambulat pel món com una ovella escarriada, ara tan sols depèn de tu tornar al ramat. I que me’n dius de l’enveja?

No soc especialment envejós ni mai he experimentat res semblant als gelos. M’és bastant igual el que facin els altres, si a mi no m’afecta. I si mai trobo algú que posseeix quelcom que anhelo, això tan sols és un esperó per tal de superar-me!

Anem millorant! I la Ira? Has experimentat l’odi i la violència al teu cor o als teus actes?

Home, d’adolescent sempre estava ficat en baralles i fins i tot vaig arrencar una cella d’una mossegada a un gordo imbecil i homòfob noi de la meva classe. Però amb la edat he aprés a controlar el meu odi i he deixat d’enviar anònims amenaçats a qui em queia malament! Més que res per la mandra que em fa retallar lletres de diari! Ajaja Bé, no, seriosament, he optat per oblidar el rancor i obrar amb hipocresia davant aquells éssers infames que gosen importunar-me. El temps posa a tothom al seu lloc.

Fill meu… ets un cas complicat, però no impossible. Parla’m de l’avarícia…

Oh pare, estarà molt orgullós de mi! Soc una persona totalment anti-consumista, anar de botigues m’avorreix; de fet m’he tornat involuntàriament un gran estalviador per la manca d’idees en les que invertir els meus guanys; la majoria de coses que m’agraden les puc obtenir gratis o força bé de preu i, amb la meva feina, sempre val més guardar un calaix. I en quant a la caritat, suposo que la meva onerosa contribució mensual a la Seguretat Social, compta com a donació, no?

Be, arribem a un punt delicat. Imagino que per la teva edat hauràs comés algun acte luxuriós oi? De pensament potser? Et toques? Has mirat mai lascivament una noia?

Bé pare, la veritat és que… em fa un xic de vergonya parlar d’aquest tema…preferiria explicar-li a la orella… es que he estat un noi molt dolentot i de ben segur que em posarà una penitencia molt dura.. duríssima… sento tanta culpa que mereixo posar-me de genolls davant seu i que sigui el mateix Esperit Sant qui guií la meva pena!…

L’Amor ha mort.

Siguem clars: ara que ens hem alliberat de la càrrega moral de les religions monoteistes, que empraven la legitimació divina per imposar un model social de família, podem donar definitivament per morta la monogàmia.

Si amics, la parella per tota la vida, la fidelitat conjugal i la nyonyeria sant valentiniana son termes caducs, obsolets i anacrònics dins la societat postmoderna del ready made,i el fast food. El romanticisme sentimental ja no és tendència, el sexe no és més que una pràctica gimnàstica que fonamenta el seu èxit en la diversitat i la desvinculació emocional absoluta entre els seus practicants.

El matrimoni i la monogàmia en general tenen els seus orígens al Neolític, un període en el que sorgeix la propietat i la herència per descendència. En una època en la que no existien les proves de paternitat la única forma de saber amb total seguretat que un nadó és fill teu és tenir a la dona sotmesa a un contracte de fidelitat coital.

Per tal que aquesta imposició social, amb una base exclusivament econòmica, no és notés tan descaradament, van fer creure als ingenus neolítics que aquell esclavisme era un acte voluntari i bonic. Com? Inventant l’Amor, la nyonyeria boba i bavosa que el rodeja i educant a les persones, especialment noies,per tal que des de petites creguin que el seu objectiu existencial és tenir el monopoli sobre una polla i que el sexe per plaer és dolentíssim.

D’aquí venen, per exemple, les moralines dels contes infantils com el de la Caputxeta Vermella, amb el llop com a metàfora del sexe lliure, o tots els protagonitzats per princesetes borderline a les que un Príncep Blau ve a salvar per casar-s’hi. Cal adoctrinar i manipular als nanos des de ben petits.

Aquesta setmana veurem com alguns carlins tradicionalistes, incapaços d’acceptar la fi d’aquesta farsa sentimentaloide, tornaran a celebrar un dels actes folklòrics més casposos mai vistos: Sant Valentí, fent empal•lidir de vergonya aliena aquelles ments privilegiades que contemplem horroritzats aquesta esparveradora orgia de salvatge horterisme.

De la mateixa forma que Ludwig Andreas Feuerbach va denunciar al segle XIX que la idea de Deu era un invent del home i que aquest s’havia alienat a si mateix adorant la seva farsa,avui, jo Arqueòleg Glamurós, denuncio que l’Amor no és més que una invenció cultural humana, que no és real i que no existeix com a realitat empírica objectiva i mesurable, que és una creació social idealista i fictícia per tal d’esclavitzar a les persones entre si, negant-los la seva llibertat sexual de la que gaudien al paleolític i al mesolític.

Obriu les vostres ments i folleu amb qui us vingui de gust, trencant les cadenes del patriarcat monogàmic i els seus tentacles en forma de nyonyeria empalagosa!

PD: Dedicat a tots els lectors d’aquest blog que tenen la sort de tenir una parella estable i la ment lúcida per saber que tot aquest post està escrit  des del més profund dels rencors envejosos.

MEME: Els Plaers de la Vida

Mira que feia temps que no seguia cap meme! Ja pensava que havien caigut en l’obid col•lectiu quan “La Rateta Miquey” m’ha passat aquest que, òbviament, he reinterpretat a la meva manera!

Plaers Matiners

Jo quan em desperto soc un zombie en pena incapaç de pronunciar cap mena de mot polisil•làbic fins que no he ingerit la meva dosi reglamentària de cafeïna. Una altre afició secreta matinera seria escoltar “Las Mañanas de la COPE” amb Jimenez Losantos: sens dubte una bona forma d’aixecar-se del llit tan enrabiat com si t’haguessin llençat un cubell d’aigua per sobre! Finalment, que dir de la mítica trempera matinera i la primera masturbació imprescindible del dia?

Plaers Culinaris

Soc un devot fervorós del formatge en totes les seves manifestacions físiques existents: pizzes, fondues, recletes, gratinats… i de totes les seves morfologies tipològiques de forma, gust sabor i denominació: Roquefort, Gruyère, de cabra, Camembert, Manxec…
Creieu que seria possible fer una dieta basada en exclusiva en combinacions de formatges?

.

Plaers Literaris

Llegir al llit abans d’anar a dormir, tapat fins les orelles amb una manta nòrdica mmm…
El que? Home doncs la veritat es que he estat enganxat a tot tipus d’estils literaris d’autors tan diversos com Etxebarria, Bukovski, Woolf, Wilde, Pombo, pero serà del pessimisme extrem de M.Houellebeq de qui us deixo una cita:

“Uno puede enfrentarse a los acontecimientos de la vida con humor durante años, a veces muchos años, y en algunos casos mantener una actitud humorística casi hasta el final; pero la vida siempre nos rompe el corazón. Por mucho valor, sangre fría y humor que uno acumule a lo largo de su vida, siempre acabará con el corazón destrozado. Y entonces uno deja de reírse. A fin de cuentas ya sólo quedan la soledad, el frío y el silencio. A fin de cuentas, sólo queda la muerte.”

Plaers Musicals

Escoltar el “Gratest Hits” de Björk al llit abans d’anar a dormir mentre a fora plou; estar a primera fila d’un concert de Morrissey mentre aquest et canta “Life is a pigsty” miran-te als ulls; ballar “La Casa Azul” amb les teves amistats en una sessió de gore-petardeo del Niño del Exorcista a les Festes de Bellvitxe; fer una performance de Monica Naranjo a la tarima d’una discoteca del barri mentre gent que ni et coneix t’aplaudeix a rabiar i, evidentment, veure a Madonna des de la Zona Vip amb un Gintònic a la ma i un bombó a l’altre.

.

Plaers Viatgers

Entre els que jo he tingut la sort de degustar: El barri jueu ortodox de Jerusalem un Sabbath a mitjanit, els Cliffs del Burren (costa oest d’Irlanda) al capvespre d’un dia sense boira, l’aigua transparent de les Catxoeiras de la selva de Brasilia, el reflex de la llum sobre les runes romanes de la Plaça de l’Almoina a València, el Temple egipci de Debod a Madrid, les botiguetes de música de Candem a Londres i el Palau del Rei Boig a Baviera (Alemanya).

Plaers Sensuals

Notar sobtadament una ma dintre els teus pantalons mentre estàs jugant a rol tranquil•lament amb els teus amics; que et facin una mamada tan intensa que t’hagis d’agafar al moble del llit cridant com un posseït, fotre un bon polvo després d’una època de sequera,  quedar emborratxar-se perdudament i sortir de festa un quart d’hora després que t’hagin dit “millor només som amics” o “es que m’he embriagat de mi mateix i necessito una temporada de soledat”. I, per sobre de tot, el millor plaer sensual i d’excitació màxima, per mi, son els cinc minuts abants d’arribar a una primera cita amb un desconegut… millor que un orgasme!

Doncs res! Que segueixi el meme qui li vingui de gust!

La Sotana Marica (Capítol 3 i Final)

Llegiu abants el capítol 1 i el capitol 2!

Vaig estar dues setmanes sense saber absolutament res d’ell i, quan ja gairebé m’havia oblidat de tota aquesta surrealista història, un bon dia entro al meu msn i me’l trobo.

Em va explicar que havia arruïnat  al a seva poderosa família jugant a la borsa i que, degut a la seva addicció al alcohol i la cocaïna, el seu xicot l’havia deixat. Segons ell estava tan deprimit que la seva vida ja no tenia sentit; el dia abans s’havia llençat al metro però s’havia salvat miraculosament al caure entre via i via.

Jo em vaig pixar de riure, el meu límit de credibilitat havia creuat el llindar i això havia anat massa lluny: era obvi que m’estava prenent el pèl! Total que li vaig recomanar que es comprés una guillotina, que era més acord al seus suposats títols nobiliaris, vaig tancar el PC i em vaig tornar centrar al meu temari de 3.500 pg.

AL cap d’uns minuts vaig rebre un mail que copio i enganxo:

“”Informe d’urgències. edat:: **. Data i hora d’ingrés: **/**/**** 16:12 Forma d’accés. Ambulància. Diagnòstic: gest autolesiu. Motiu consulta: Paciente de 33años que es traído por TCE tras precipitación al metro. Antecedents: Intentos de autolisis. Malaltia actual: Paciente quien en el contexto de prbolemas personales en los últimos días realiza intento de autolisis al lanzarse a las vías del metro, cuando el vagón del metro se acercaba el paciente queda postrado entre los dos railes, con lo cual el tren pasa por encima provocándole traumatismo. Asociado a esto existe ingesta en cantidad no determinada de diazepan 10mg. Paciente que consultra traído por el SEM por intento de autolisis. El paciente queda a cargo de Psiquiatria

M’estimo més no posar més coses, l’informe té tres planes i no em ve de gust) donat que és privat i perquè ja no serveix de res. Només dic que ara estic gaudint escoltant el REQUIEM DE MOZART després escoltaré TURANDOT DE PUCCINI, em veuré la millor ampolla que tingui a casa. I em ficaré un smoking amb la banda de marquès, no vull que ningú em vegi en un estat lamentable. Només vull dir una cosa darrera estimo a “J” amb tot mon cor, és la única persona que he estimat de debò. Ara no estic bebent res i per això tot el que dic ho faig amb coneixement de causa, però sí es cert, que tan de bo tota persona humana que neixi sigui FELIÇ, ho deistjo amb tota la meva ànima. In manus tuas domine, comendo spiritum meu. UNA ABRAÇADA”"

Vaig tornar-me a conectar al msn per parlar amb ell: em va dir que aquest cop no fallaria, que havia usat les seves influències per escapar del control de psiquiatria i que aquella mateixa tarda es suïcidaria. Jo li vaig donar bronca per aquell intent desesperat de cridar l’atenció amb un caprici de nen ric que mai ha hagut d’afrontar la vida cap mena de problema ni contratemps. Vaig desconnectar  Internet, ja que havia quedat per fer un cafè.

Els dies següents vaig estar mirant esqueles al diari. i, òbviament res… total que se’m va ocórrer ficar el seu nom a Google per a veure que descobria i pam! Resulta que la única entrada on apareixia ell era en una llista electoral a les passades eleccions generals, on ell figurava als darrers llocs d’un partit extraparlamentari dedicat a defensar gais i lesbianes!

Era un mentider compulsiu amb una esquizofrènia de cavall que es va inventar tota aquesta història per impressionar-me? Era tot cert i jo vaig pecar d’imprudència al ignorar els seus intents de suïcidi? La veritat es que, encara que ell fos un membre de la classe explotadora i, com a marxista senti més indiferència que una altre cosa, em queia molt bé com a persona i em distreien molt les seves històries de la alta alcúrnia…

Suposo que tot quedarà com un misteri irresoluble, tot i que tinc moltes pistes que podria seguir, casi que prefereixo que tot es quedi amb un final obert…

THE END…?

La Sotana Marica (Capítol 2)

Llegiu abants el PRIMER CAPÍTOL!!

No van passar gaires dies fins que ens varem tornar a veure: eren les vacances de Nadal i ell ja no tenia ni la poca feina que li generaven les missions diplomàtiques de la Santa Seu amb l’església Ortodoxa (aquesta era una de les seves funcions) ni les gestions econòmiques que feina pel Banco Popular, mitjançant l’Opus Dei. Als bars del meu barri obrer l’adoraven: a cada consumició es deixava 10 vegades el meu pressupost per sortir de festa un finde.

Em va deixar clar, però, que entre nosaltres no podia sorgir res mes que amistat (tot i que li encantava posar-me calent), ja que el noi amb qui estava sortint (l’anomenarem “J”) li havia proposat formalitzar la relació amb un matrimoni. Davant la meva cara de sorpresa em va aclarir que l’església no li posaria cap pega al enllaç, ja que li convenia quedar bé amb la seva poderosa família i, de fet, pensava convidar a la cúpula del Opus i de la cúria vaticana al acte.

Poc a poc ens varem anar fent amics i no vaig trigar gaire a conèixer també a en “J”, doncs mels vaig trobar tots dos comprant a les botiguetes nadalenques instal•lades a la Rambla de la meva ciutat. Es portaven 13 anys de diferència (en “J” amb prou feines deu haver complert la majoria d’edat) i la seva història encara era més fantàstica que la del meu amic: resulta que la seva mare l’havia obligat a prostituir-se des dels 15 anys per empresaris i bisbes importants; ell s’havia escapat de casa i ara es guanyava la vida treballant en una gran superfície de mobles d’origen suec.

El meu amic també em va narrar com havia emprat matons per espantar a les pressions de la mare del “J” (que, òbviament, li volia treure la pasta) o com havia aconseguit pressionar a funcionaris perquè li retiressin la pensió.

Deu meu! Era el “braguetazo” de la història! Per molt que fessin separació de bens, aquell marrec passaria de la nit al dia de viure en un micropiset compartit amb immigrants sud-americans, situat a la perifèria més cutre de la meva ciutat, a una mansió de la Bonanova, amb un pressupost valorat en varis milions d’euros (fins i tot el vaig acompanyar un dia a mirar possibles cases candidates).

I això per no parlar del esdeveniment nupcial en si: la seva intenció era fer un acte “senzillet” oficiat pel mateix President del Parlament i convidaria a una llarga llista d’amistats entre els que es trobaven el Pare Apel•les, Pilar Rahola, Jordi Gonzalez, Angel Colom, membres destacats de CIU, PP i ERC, de la noblesa catalana i alts funcionaris eclesiàstics que anirien vestits de civil per passar desaparcebuts en un acte que, en principi atemptava contra la moral conservadora i homofòbica que jo suposava que tenia lel catolicisme, abans de descobrir que, en realitat, hi ha més vici que a un cuarto oscuro leather.

I per si no havia tingut prou sorpreses… jo també hi estava convidat!! Mare meva! Desentonaria totalment en aquell acte!! Clar que sempre podia anar amb es amics del “J”…

I ja estava m’estava jo fent cabories sobre les meves possibilitats d’ascens social i de contactes professionals arran de LA boda, quan de sobte un inesperat i tràgic succés ho va capgirar tot…

(continuarà…)

La Sotana Marica (Capítol 1)

Avui inicio un apassionant culebrot que s’allargarà durant els propers posts, on s’explicarà la experiència mes increïble que mai m’ha  succeït dintre del món gai i que, en principi, va finalitzar de forma  extraordianriament sorprenent aquest diumenge. Tot el narrat a continuació es absolutament cert, però esteu en ple dret de no creure res. Avui el primer capítol!

Tot va començar una freda tarda de desembre en la que, desobeint les meves pròpies promeses, em vaig connectar a un xat de contactes gais. Si, ja sé que per aquestes contrades no abunden els Prínceps Blaus, però en aquell moment tan sols necessitava un efímer passatemps per no recordar que l’arqueologia ja no seria més la font del meu benefici material.

Em va cridar l’atenció el seu nick “Cura27”, òbviament no vaig pensar ni per un instant que realment es pogués tractar d’un capellà, així que quan em va mostrar la seva sotana i el seu “alzacuellos” via webcam la meva perplexitat va augmentar exponencialment, al mateix ritme que la excitació del moment. Es obvi que el mite de la poma prohibida encara té el seu públic.

Per casualitats de la vida, aquell dia ell estava passant la tarda a barri del costat d’on jo visc, així que no vaig dubtar un instant en proposar-li immediatament una cita a la porta cel centre comercial més famós de la meva ciutat. Deixant la seva indumentària religiosa per una ocasió millor, varem anar a un dels bars més nostrats de la zona on ens creuarem a un grup d’amigues meves del esplai, a les que jo em moria de ganes d’explicar el que estava succeint realment.

Resulta que ell, suposadament, era Prelat del Vaticà, membre numerari del Opus, formava part de la noblesa catalana i els seus incomptables títols, que el feien quatre cops “Grande de Espanya”, li havien permés entrar a la Ordre de la Creu de Malta. La seva feina es basava en moure les accions de l’església, mitjançant fons d’inversió que dissimulessin fets com que Control i Durex son propietat de la Santa Seu. Per si no m’ho creia em va mostrar el passi a Borsa i em fa fer entrega d’una targeta on es detallava la direcció de la seva oficina econòmica a Passeig de Gràcia on apareixia escrit el seu llarg cognom nobiliari.

El que més em va sorprendre, però, van ser les seves detallades històries sobre la hipocresia moral de l’església davant la homosexualitat: segons ell, havia estudiat filosofia en una residència plenament gai del Opus, a Navarra,  li havien proposat fer orgies sadomasoquistes un grup de jesuïtes, havia presentat el seu ex-xicot a arquebisbes amb tot el bon rotllo del món, i qui li havia recomanat entrar al xat, on ens havíem conegut, era el seu superior directe  al Vaticà.

En aquella cita no va passar pràcticament res i en quant ell va anar un moment al lavabo vaig començar a enviar massivament SMS a les meves amistats per fer-les còmplices i partícips d’aquella surrealista experiència.

Estava convençut que tot acabaria en un anècdota absurda i que aquella cita no es repetiria, però… ai las! Allò no havia fet més que començar i el més al•lucinant encara estava per arribar!

(continuarà…)