OPERACIÓ MADONNA // Combat filosòfic part 2

Primer de tot dir-vos que CONJUNTBUIT ha publicat la segona part del nostre mític combat filosòfic!!
Aneu al seu blog i comenteu allí!

WOO!! Ja la tenim aquí!!

Finalment després de molts estira-i-arronsa amb la productora Live Nation, ha estat la ciutat de València qui s’ha endut el gat a l’aigua amb el concert de la DEESA absoluta del pop el proper 18 de Septembre! I res, jo, a dos dies de marxar a Madrid per retre culte a Morrissey, Mika i Siouxie, ja m’embarco amb una nova aventura: aconseguir anar a l’event musical del any!!!

La cosa està xunga, però no impossible! Demà es posen a la venta 60.000 entrades a 69 euros, també hi han pijades VIP de fins a 250 e, però la veritat és que no necessito tenir el llibre de la gira ni estar a 1ª fila! A les 10:00h es podran aconseguir els passis mitjançant venda telefònica, per internet a “Tick tack tickets” o bé al FNAC; així doncs ens hem coordinat amb una amiga, a qui finalment he convençut: ella farà cua al FNAC mentre jo ho intento via telemàtica i telefònica!

El concert es farà al “Circuito Ricardo Tormo de Cheste” un lloc que es va col·lapsar completament durant el concert d’Hèroes del Silèncio i molta gent es va quedar atrapada en un embús de tràfic sense poder arribar a temps al show. Aquest cop la Diputació Valenciana (qui ha subvencionat generosament l’event) ha assegurat que augmentarà el transport públic per tal que aixó no succeeixi. Quina por! Però en fí, suposo que aixó li dona més emoció al assumpte!

No m’he pogut estar de mirar els rumors que corren pels fòrums de fans sobre l’espectacle: el muntatge costa 4 milions d’euros, el set list es basarà amb el darrer àlbum saltejat amb els seus grans hits com: Vogue, Impressive Instant, Borderline, Hung Up, Ray Of Light, Music, In to the Groove, Isla Bonita, Express Yourself i possiblement LIKE A PRAYER.. vaja, una passada!!

Desitjeu-me sort!!

PD: Acaben d’anunciar una altre data a Madrid el dia 16! Bueno! Millor!! Així hi haurà menys demanda i sempre ens quedarà una altre oportunitat!

PPD: Operació Madonna finalitzada amb èxit!! Finalment he hagut d’anar al FNAC a substituir a la meva amiga a la cua, ja que per telefon i internet xungo i amb 15 min ja les tenia!! Doncs res, demà piro a Madrid, ja actualitzo Diumenge o Dilluns amb la Crònica del event!!! Sigueu dolents!

Com veure Madrid en 8 hores?

Estimats lectors us demano un favor!!

Dissabte vinent marxo, tot solet, a la capital del nostre estat per veure el “Saturday Night Fiber“: un festival de música independent on podré gaudir de les actuacions en directe de Morrissey, Siouxie, Babyshambles, Mika i My Blody Valentine.

La qüestió es que vaig en AVE (el meu pare es ferroviari i em surten els bitllets a preu de targeta de metro), arribo a les 10:00 del matí a Atocha i el recinte del concert no obre les portes fins les 18:00, així doncs tinc 8 hores per veure Madrid, i en tinc moltes ganes ja que no hi he estat mai!

Que em recomaneu? Heu de tindre en compte que no tinc cap mena de sentit de la orientació! Seria capaç de perdrem pel meu barri, així que no em proposeu visitar coses rebuscades!

De moment m’han dit que:

- No vagi al Museu Arqueològic, que és decimonònic i cutre.

- No em dona temps a visitar el Prado ni el Reina Sofia, a menys que passi corrents pels passadissos

- Dissabte pel matí no hi ha gens de marxa a Chueca.

- Un amic meu, especialista en Història Moderna em va proposar fer la Ruta del Madrid dels Austries i ja li vaig comentar que, a menys que ell em fes de guia, jo podia acabar a Burkina Faso!

Prometo fer una crònica detallada si m’ajudeu!

Alguna altre proposta?

Les lletres més xungues de Mecano

Doncs si, quasi tres anys després d’iniciar-me com a blogger (com passa el temps!) ja tocava dedicar un post al arxiconegudíssim grup de tontipop que va rebentar tots els tops d’èxits als 80’s: Mecano! Qui no té una cinta seva a casa? Qui no se sap de memòria tots els seus hits i els ha cantat en un karaoke?

S’ha de reconèixer que tenien cançons brutals, himnes incombustibles que han resistit perfectament el pas dels anys com “Hijo de la luna”, “Mujer contra mujer”, “Maquíllate” o la meva favorita “Naturaleza Muerta” (vegeu el VIDEO per favor!!).

Però avui em vull centrar en un aspecte del grup: les seves lletres! Als 80’s estava molt de moda explicar una història a cada cançó, com si fos un conte, amb els seus persoantges, presentació, nus i desenllaç; així doncs, gràcies a les tonades de Mecano ens vam assabentar de les infidelitats de l’esposa d’un cambrer que acavaben en ganivetades, de la marxa que hi ha als cementiris nocturns o de com la dona d’un mariner es convertia en estàtua de sal.

Però tot i aquest notable esforç narratiu, a la hora de fer les rimes els germans Cano tiraven pel dret., rima consonant i facilona encara que no vingui a cuento. Ja m’els imagino asseguts davant un full comentant: “A ver… que rima con Hawaii… mmm… Bombai! biéen!“. Aquí una petita antologia dels casos més greus!

“Magdalenas del sexo convexo”
(Cruz de navajas)

“no hay marcha en Nueva York
y los jamones son de York “
(No hay marcha en Nueva York)

“Hawaii-Bombay
Son dos paraísos
Que a veces yo
Me monto en mi piso
Hawaii-Bombay
Son de lo que no hay“
(Hawaii-Bombay)

“este cementerio
no es cualquiera cosa
pués las lápidas del fondo
son de mármol rosa“
(No és serio este cementerio)

“Y en el reloj de antaño
como de año en año
cinco minutos más
para la cuenta atrás“
(Un año más)

“Ella era una perra muy normal
Pasó de ser un corriente animal
A ser una estrella mundial”
(Laika)

“amor sal ya
que este trovador
se está asando de calor“
(Los Amantes)

I aixó quan no els hi donava per cantar “una rosa, és una rosa, és una rosa és” o “ai dalai dalai dalai“…

En recordeu més?

Sessió de Petardeo Gore *by El Niño del Exorcista*

Es per mi un veritable honor i un orgàsmic plaer presentar-vos a un dels personatges més freaks que mai ha trepitjat l’escorça de la terra: el “DJ Niño del exorcista“, una criatura sorgida de les profunditats dels averns del horetrisme, una mutació perfecte entre Mónica Naranjo i el satanisme  més despiadat!

Després de guanyar per aclamació durant dos anys seguits el concurs de Dj’s Horteras de les Festes Alternatives de Bellvitge, gràcies a les seves sessions ultrapetardes acompanyades, com no, de disfresses creades per la seva malèfica ment, atrezzo format per Barbies crucificades, així com d’unes performances a mitj camí entre una Missa Negre i un concert de Pimpinela, aquest proper Divendres 13 de Juny ens deleitarà amb una de les seves aterradores actuacions al C.S.O. Can Vies (al costat de l’estació de Sants) a partir de les 23:00h.     

Com jo en soc un fan incondicional, li estic dissenyant un blog i un Myspace perqué tot el mòn sigui co-particep de l’anunciació d’aquest messies de la caspa músical! I com a l’infern encara no tenen internet, ni wi-fi, li edito jo mateix el seu cameo amb una petita selecció del seu repertori muscial, a mode d’aperitiu! Si algú té alguna altre suggerència li puc fer arribar! Jo ja li he passat una llista dels meus temes favorits de la Terremoto, Leopardo no Viaja, Nancys Rubias, Superputa, Miranda…

Ens veiem aquest divendres a Can Vies!! 

Amanita y los Faloides- Teruel no existe!

Hidrogenesse- No hay nada más triste

La Prohibida- Como un Flash

Putilatex- Mira una Moderna

El Mamut Chiquitito…

 

 

 

Famafòbia

Dintre dels ambient de l’esquerra més extrema i idealista, com la que rodeja de dalt a baix al Moviment Okupa, s’ha creat un incomprensible perjudici entorn a la Fama: si un grup li agrada a més de 100 persones passa automàticament a ser un hipòcrita venut al sistema i la seva música, encara que no hagi variat ni un mísere acord des de que tocaven pels seus queatre amics, ha degenerat de forma infame.

I, desgraciadament, aquesta actitud tan infantil, producte d’un coplexe d’inferioritat i d’una galopant enveja incontenible, s’ha contagiat ràpidament a la resta de la societat contaminant la ment de persones suposadament racionals, que un bon dia llençen a les escombraries la discografia completa de Manu Chao perqué Oh! Tragèdia!! va sorir una cançó seva per la tele, o bé cremen les seva samarreta de Radiohead quan aquets arriben al top de vendes a Anglaterra.

Em dona la sensació que aquesta herència enverinada del punk en realitat no és més que la reedició de la idea de Lenin segons la qual la revolució ha d’estar en mans d’una selecta i escollida minoria, ja que les masses vulgars mai seran capaces de saber que els convè. Vaja, el despotisme ilustrat de tota la vida. Jo preferiexo, com no, la idea democratitzadora de Warhol, segons la qual tothom tè dret als seus 15 minuts de popularitat, una proposta que, a la era dels blogs i You Tube, ja no representa cap utopia. 

Anem a veure! La música, igual que el cinema, son professions en la que els artistes busquen guanyar-s’hi la vida, no son ONG’s!! Si algú que treballa en una empresa qualsevol i li ofereixen un ascens, una plaça millor remunerada, una paga doble o un sobresou… oi que no la rebutjrà?? Doncs perqué Dover no pot fer technopop si sap que el grunge ja no ven?

La fama, estimats lectors, no és patrimoni de la dreta i del poder! Vivim en un país on a les darreres eleccions generals un milió de professionals vinculats al sector  cultural van signar un manifest en contra del PP, partit que en tota la seva existència tan sols ha rebut el suport d’artistes de la talla de Norma Duval, Julio Iglesias o la Fresita de Gran Hermano.

Sí! Amaral ven 500.000 còpies per àlbum però després bé que actua gràtis a les manifestacions contra la Guerra, marxes de Nunca Mais o a actes d’Intermón Oxfam. I a més… heu pensat que sense el cop d’efece que va tenir el lema “No a la Guerra” dins de la gala dels Goya del 2003 mai s’hauria depertat la conciència progresssita d’aquest país que va aconseguir explusar a la rèmora pepera del poder?

Tindre èxit no vol dir necesariament que la pasta et surti per les orelles: la inmensa majoria els diners que es recapten amb la venda de discos va a parar a les discogràfiques, a les buxaques d’individus obsurs i absolutament desconeguts que exploten als creadors tant com poden. Els músics no deixen de ser, en el fons, uns mers peons, uns obrers de la cultura.  

Aixó no vol dir que tot el que es vengi sigui bó, obviament!!

“Vuestra fama es como la flor, 
que tan pronto brota, muere,
y la marchita el mismo sol
que la hizo nacer de la tierra ingrata“
Dante Alighieri.

OT destroça a Nirvana i Radiohead

 

Aquest Aquelarre de la suma vulgaritat garrula anomenat Operación Triumfo, un pseudoconcurs on un grup de paletes i caixeres del Carrefur juguen a fer veure que tenen molt de glamour, ha anat definitivament massa lluny en els seus infames despropòsits!

Una cosa és que versionin cantants nyonyipop i destroçin a Celine Dion o Maria Carey, que dius mira, segur que a aquestes pàmfiles tant els hi fa, però entrar dintre del Olimp dels clàssics del rock alternatiu agafant els HIMNES  de la adolescència grunge dels 90’s per trepitjar-los i escopir-hi a sobre no té perdó!

Es que no tenen respecte ni pels morts! Kurt Cobain es deu estar regirant a la seva tomba de Seattle veient la vomitiva interpretació que han fet a la cançó emblema per excelència de l’angoixa existencial “Smells like teen sprirt“! Que serà el següent? Profanar la sepultura de Jimy Hendrix per cagar a sobre? Fer una versió de La Polla Records???  I els pobres Radiohead, que prou pena tenien ja de tenir a Britney Spears com a fan…

En fi! Suposo que en un país on les llistes de vendes estan encapçalades per gentussa com El Canto del Loco o Bertín Osborne, tampoc es pot demanar gaire més… D’on sortiran les masses que omplen festivals com el Primavera Sound, el FIB, el Summercase, el Festimad o el Vinya Rock? Del estranger? Quin misteri! 

Aquí us deixo les dues actuacions perqué observeu amb llàgrimes els ulls com és capaç de degenerar l’esser humà!

*** ATENCIÓ! El visionat d’aquets atemptats musicals pot provocar serioses conseqüències traumàtiques a persones amb bon gust musical ***

OT destroçant ”Creep” de Radiohead

 

OT destroçant “Smells like teen spirit” de Nirvana.

 

MEME: Crea la portada d’un disc aleatoriament!

Doncs avui faig un meme molt original que m’he autoenviat desde “Siete vidas tiene el gato“, en el que bàsicament has de crear la portada d’un disc musical guiat exclusivament pels designis del atzar!

Instruccions del Meme

1.- Pel nom i el títol: visita  wikipedia en el teu idioma i clica tres cops a “Article al atzar“.

2.- Per la portada: ves a  flicker.com/photos i tria la quarta imatge de la primera fila. Un cop fet això dissenya-la amb un procesador d’imatge.

3.- Inventa una biografia i genera el setlist del disc (emprant també l’”Article al atzar” de wikipedia)

RESULTATS 

 

Nom del Grup: Edicte de Milà

Títol del àlbum: Model relacional de dades

Biografia: Els “Edicte de Milà” son la banda capdavantera de la nova onada de punk sardanista sorgida del hospital psiquiàtric de San Boi de Llobregat. Les seves infulències van des de Iron Maiden a Nuria Feliu, passant com no, per la polka polonesa i els remix bakalas d’Abert Pla. Amb el seu àlbum de debut “Model relacional de dades” pretenen arribar al nº1 de Los 40 Principales i ocupar la portada de revistes com “Superpop”, “Rolling Stone” “Lecturas” o “Caza y Pesca“; el seu públic preferent son els casals d’avis, les colles de castellers, els ionkis rehabilitats o les dones obeses i les seves cançons estan dedicades a temes tan aparentment inconexes alhora que apasionants com les batalles medievals, el ministre del interior, les llistes d’asteroides o l’autor dels Pastorets.

Setlist del disc:

- Bandera de Prats i Sansor
- Josep Maria Folch i Torres
- Txutxkis
- Batalla de Medigoría
- Llista d’asteroides
- Alfredo Perez Rubalcaba
- Copa de la Lliga Polonesa de Futbol

Autoenvieu-vos el meme si creieu que ho podeu fer igual o millor!

PD: Si Pau, sé que no és una gran meravella de disseny, però amb la puta fotu del gosset aquest no podia fer gaires miracles! Com a mínim no he emprat el rosa, el paint ni el Comic Sans, que ja és un pas, no?

EXCLUSIVA: Britney Spears es fan de Radiohead!

 

Que fuerrrte! Atenció l’exclusiva mundial que han aconeguit els paparazzi d’aquest blog: com podeu veure a la imatge la decadent cantant d’ensucrat pop adolescent du a les seves mans una còpia de “In Rainbows” el darrer àlbum dels anglesos Radiohead.

Per fí s’ha descobert tot el muntatge! En realitat ella intrepreta un paper, a casa seva Britney només escolta indie: Radiohead, Le Tigre, MGMT, Franz Ferdinand, Dorian, Arcade of Fire o Rufus Winwrigt; vesteix amb ulleres de pasta, convers i samarretes a ratlles; només veu films danesos i vietnamites en versió original subtitulada; acudeix d’incognit a Razzmatazz i Apolo i somia que algun dia ella serà cap de cartell del FIB o del Summercase.

És la mavada discogràfica qui l’obliga a simular que és una vulgar cantant nyonyipop, incansable imitadora de Madonna i amigíssima de Paris Hilton, quan ella odia tot aquest mon i tan sols espera que algún dia li truqui Björk o Morrissey per fer un duo.

Les millors entrevistes musicals de la història

Un músic no només ho ha de donar tot sobre un escenari: una veritble estrella ha de tenir una personalitat original, transgresora i fascinant que ens captivi l’atenció més enllà d’una simple cançoneta! I avui us ofereixo en exclusiva mundial les entrevistes a músics que més m’han cridat la atenció:

1.- Almodovar i Mcnamara a “La edad de Oro“
Hi va haver una breu època en la història de la televisió pública a Espanya en la que realment es feia un servei públic de qualitat, amb programes musicals alternatius de primera línia com aquest! I realment l’entrevista és impagable: quin personatge aquest McNamara i com ha canviat Almodovar eh!

2.- Michael Moore entrevistant a Marilyn Manson a “Bowling for Columbine“
Davant la matança de Columbine en un institut, la ultradreta americana va intentar desviar l’atenció acusant a la influència satànica de Marilyn Manson de la tragèdia, per evitar que la gent no qüestionés la seva política armamentística, i el cineasta Michel Moore va anar a entrevistar a Manson en aquest genial film-documental, demostrant que és una persona molt més racional que cap alte polític dels EUA.

 

3.- Courtney Love llençant una sabata pel cap a Madonna en mig d’una gala de la MTV
Madonna estava sent tan feliçment entrevistada al backstage d’una gala de la popular cadena musical MTV quan de sobte (vegeu el video al minut 2:40) una sabata li cau a cara. Qui havia de ser?: doncs la seva archienemiga, diva del grunge i  viudissima dels 90’s, Courtney Love; finalment acaben les dues tirades per terra discutint sobre qui té les millors sabates. El video només està en anglés, però les imatges no tenen desperdici!

 

“HARD CANDY” cançó a cançó

I per fi tenim aquí el nou àlbum sencer de la incombustible MADONNA en el que s’ha entregat de plé al sò hip-pop tan cararacerístic del seu productor Timbaland  e una aventura musical  més pensada per al mercat nordamericà que l’europeu.  

Quan escoltem un disc de la DIVA no ens hem de pregutar si és bo o dolent, sino que hem de questionar-nos si estem preparats per assimilar el missate diví d’aquesta deeesa del pop.

Dit aixó passaré a destripar cançó a cançó del disc.

 

Abants de res advertir que no és un disc tan accessible com “Confessions on a Dancefloor“, sinó que requereix de paciència per digerir-lo, especialment si no estem familiaitzats amb sonoritats “negres” com el rap o el funk.

1.- Candy Shop:  El disc s’obre amb aquesta senzilla cançó, un mitj temps acompanyat per un repetitiu ritme hip-pop de fons i una veu en falset a la tornada. No està gens malament i podria ser perfectament un single, tot i que es fa un xic llarga i i sobra completament el troç del rapero del final.

2.- 4 Minutes: (video aquí) Bé, aquesta ja la coneixiem i ja n’haviem parlat; un duo amb Timberlake, amb una cançó molt represetativa del só global de tot el disc. El primer cop que la vaig escoltar em va deixar un regust agredolç, però al cap de 4 o 5 vegades ja no me la podia treure del cap! No us perdeu el clip basat en “La històra Interminable“!! 

3.- Give it 2 me: I aquí comença la canya, una cançó ultrballable amb un tímid ritme bakala de fons, vocoders, funky, falset… vaja, un claríssim hit trencapistes i una de les millors cançons del disc!

4.- Hearthbeat:  Un mitj temps molt semblant a Candy Shop però amb un só un xic més proper a technopop, una tornada molt correcte i una melodia enganxosa, però no destaca especialment entre la resta de temes… simplement és una més!   

5.- Miles Away:  I per fi escoltem una guitarra acústica! Un tema rodó i deliciós que t’enganxa completament i ens recorda lleugerament a alguns temes del “Music“, com Don’t tell me. Potser no es gaire ballable, però com a cançó pop és perfecte per escalar a la cima de tots els Tops del planeta.

6.- She’s not me:Una tema raro, raro: comença amb un só molt semblant al que ja haviem escoltat a Candy Shop i Hearthbeat i de sobte, sense previ avis comença a accelerar, torna a parar, canta Timberlake, torna accelerar i acaba amb el só d’uns violins. No està malament pero tans canvis sobtats de ritme costen de digerir, sembla talment com si hagués agafat dues cançons diferents i les hagués ajuntat.

7.- Incredible: Una altre peça extranya, llarga i adictiva. Un tema que al inici sona molt senzill i groovy  , amb una tornada molt bona i que va submergint-se en una sonoritat cada cop més barroca, afengint ritmes i veus. Tot i que potser amb un minut menys ja hauriem fet… calia allargar-la tant?  

 8.- Beat goes on: Se n’havia filrat la demo per internet i Madonna ha decidit canviar-la de dalt a baix i no li ha quedat gens malament. Un tema clàssic de pop ballable, amb tecnopop, hip-pop, funky…vaja una de les cançons fortes del àlbum, però em segueix sobrant el troç del raper.

9.- Dance 2night: Un baix omnipresent i una sonoriat molt funky 70’s a lo “Saturday night fever“, pero li manca ritme, es masa slow tempo per poder-la ballar. De nou escoltem un tímid só bakala de fons, sense que vingui gaire a cuento, però bueno… queda bé…

10.- Spanish Lesson: L’enessim intent de Madonna de guanyar-se al públic llatí; si amb “Isla Bonita” o la BSO d’Evita no n’haviem tingut prou, ara ens ataca amb aquesta extranya barreja de hiphop i flamenc cantat amb spanglish. Es mooolt enganxosa i si l’escolteu dos cops no us la podreu treure del cap, ja esteu avisats!

11.- Devil woldn’t recognize you: I per fi una balada! Després d’uns quans anys sense fer-ne cap, ja tocava! No mata gaire la veritat, però tampoc cau en la nyonyeria empalagosa d’algunes de els seves balades dels 80’s, com “Crazy for you“, “Oh father” o “This used to be my playground“, que ja és d’agrair! Jo em quedo amb la mitica “The power of goodbye“, insuperable!!

12.- Voices: “Who is the master and who is th slave ?“, amb aquesta incitació al sadomasoquisme comença una de les perles que Madonna ha reservat per tencar aquest disc. Una excitant barreja de tot el que hem escoltat fins ara, però amb una melodia molt ben treballada sobre uns llunyans pianos i violins que queden de meravella.   

 Dit aixó: no és el millor àlbum de la Deesa, però està prou bé. Donarà de parlar, aconseguirà uns quans nº1 (per variar), tindrà els seus talifans, així com una legió de nostàlgiques demanant un retorn al dance.

Jo tan sols espero que la gira PASSI PER BARCELONA!! Que ens té oblidats des de que va iniciar “Drowned World Tour” al Palau Sant Jordi, ja fa 7 anys!!