Sembla que la darrera tendència de la temporada fer parelletes entre líders polítics mundials i dives musicals. Al origen dels temps van ser pioners Isabel Pantoja amb Cachuli, seguint més tard la seva estela Sarkozy amb Bruni i finalment els rumors desvelats en exclusiva per aquest blog entre Hugo Chavez i Courtney Love. Però no ens quedem aquí, anem més enllà i fem hipòtesis de quines son les futures parelletes que estan al caure:
SILVIO BERLUSCONI & RAFAELLA CARRÀ
El president italià necessita netejar la seva imatge de masclista irredempt després d’insultar a una diputada d’esquerres, aparèixer en boles a la premsa en una esbojarrada orgia amb prostitutes i a Rafaella li cal un cop de força per sortir d e nou als mitjans!! Si ja ho diu ella “todos dicen que el amor es amigo de la locura, pero a mi es lo único que me cura”
OBAMA & MADONNA
Obsessionat en emular a JFK Obama podria buscar a la seva Marilyn particular, una sueprestrella que mai ha amagat la devoció pel president, comparant-lo amb Ghandi en un vídeo de la seva darrera gira.
SARAH PALIN & MARILYN MANSON
El paper de santa ultracatòlica ja està passadíssim de moda! Si Sarah Palin vol arribar a la presidència dels EUA que millor que donar un gir de 180º liant-se amb l’Anticrhist Superstar, abandonant així la seva idíl•lica i cutre família a l’avorrida Alaska.
ZAPATERO & MÓNICA NARANJO
El President del Govern necessita amb urgència entonar un “Sobreviviré” a crit pelat si vol arribar a finals de legislatura, a més, com la seva dona actual ja canta òpera i amb unes filles gòtiques gairebé no notarà la diferència!
MONTILLA & CARMEN DE MAIRENA
Al nostre President li cal trencar aquesta imatge hieràtica de soso inmutable i qui millor que la mítica Mairena per donar-li un caràcter festiu i proper al poble! Montilla, corre corre que te pilla!
ESPERANZA AGUIRRE & ALASKA
La diva gai, cada cop més propera a la caverna mediàtica madrilenya, necessita canya de la bona que no li pot donar la Nancy Vaquerizo i segur la ma dura de la Presidenta Aguirre dona un impuls a els seves fantasies sado-maso. Aguirre, per la seva banda, aconseguiria guanyar vot GLTB i cantar “A quien le importa la trama Gürtel” a viva veu!!
JOSMAR & CARRETERO
Acabarem amb una nostrada i catalaníssima parella homosexual entre l’autor del únic himne gai petardo genuïnament català “Es superfort” i la bèstia negre d’aquest blog, el líder de “Reagrupament”, un calaix de sastre ideològic on tant hi cap el nazisme d’Heribert Barrera com Miquel Calzada. Que millor que sortir del armari per demostrar que la seva imatge d’ultra radical conservador és falsa?
Atenció!! Aquest blog es veu obligat a interrompre momentàniament la crítica del Festival de Sitges davant una noticia bomba de darrera hora que us ofereixo en exclusiva!!
Com podeu veure a la fotografia de sobre la meva ultradiva absoluta Courtney Love ha conegut al meu adorat líder revolucionari Hugo Chavez a Nova York, concretament a la presentació del film d’Oliver Stone sobre la gloriosa i triomfant Revolució Bolivariana!
I segons sembla han congeniat molt bé i la deessa del rock ha estat convidada a visitar Caracas en breu!! Estem davant del romanç del any? Acabarà Chavez amb un tret al cap com Kurt Cobain?
OH MY FUCKING GODDESS!
Ja em veig dintre de poc a la viudíssima del grunge convertida en una èmula veneçolana de Carla Bruni, assistint drogada a les convencions internacionals!! També podria tenir un espai pròpi al programa setmanal “Aló Presidente” i convencer al Suprem Lider Revolucionari que en comptes d’entonar rancheras, que ja cansa, podria fer-ho a ritme dels himnes de Hole (la banda de Courtney) “Violet” o “Celebrity Skin”!
Un imagineu a Chavez amb un look glamourós i kinderwhore? Seria quelcom així…
Ja tinc una altre moment únic per afegir la meva col•lecció d’experiències glamouroses, junt a quan em vaig colar a la zona VIP del concert de Madonna a València, quan vaig conèixer al director de cinema Darren Aronofsky (Pi, Requiem por un sueño, The Fountain…) al Festival de Cinema Fantàstic de Sitges o quan Morrissey em va llençar una pua de guitarra a Madrid: he tocat a Patrick Wolf!
Wolf és una mica com el Mozart de la música pop independent anglesa: amb 11 anys composava cançons amb instruments que ell fabricava, amb 14 tenia una banda i amb 18 es va gravar i auto-produir el seu primer disc, “Licantropy” aclamat i considerat per la crítica un dels millors de la present dècada, així com tots els seus successius àlbums, on ha barrejat amb una professionalitat magistral la electrònica, el folk celta, el glam, el rock i el pop més amanerat. I per postres al darrer àlbum, l’imprescindible “The Bachelor” es va produïr i distribuir completament al marge de la indústria musical, tan sols amb aportacions dels fans.
I ja em veieu a mi a primera fila de l’espectacle que aquest geni va oferir gratis a la barcelonina Plaça Reial, amb motiu de les festes de la Mercè, contemplant extasiat com l’infinit talent d’aquesta estrella és encara més incommensurable en directe i a dos metres de distància.
El millor dels concerts és, per a mi, que pots alliberar la vena més petarda, locaza, talifan i ultrafreak, comportant-te com una veritable pija teenager al seu primer concert dels Jona’s Brothers, sense que els teus amics s’avergonyeixin de tu! I com ja haureu intuït, els que em llegiu sovint, soc una persona de passions i odis molt intensos envers a les persones famoses que admiro/detesto.
Patrick va irrompre al escenari, vestit amb l’estrafolaria roba que el caracteritza, i va obrir foc amb la mística balada “Who will?”, per deixar anar, tot seguit, una apretada llista de superhits, ja que en el breu temps del show no donava temps a profunditzar en la seva intensa discografia.
Va tocar el violí amb “Damaris” (VIDEO), la guitarra acústica amb “The Libertine”, la elèctrica a “Hard Times”, el piano amb “The Magic Position” i fins i tot es va atrevir a versionar “Hyperballad” de Björk i el “Like a Virgin” (VIDEO AQUÍ) de Madonna, tot acompanyat amb una performance sublim pròpia d’una diva de Hollywood, maquilladíssim, tirant-se per terra, fent posturetes, canviant-se de roba i pentinat o llençant-se al públic amb la oda leather“Vulture”, moment el que les meves mans varen entrar en contacte amb la seva materialitat corporal, concretament amb el seu colze dret!
Touch me, touch me, touch me! I wanna be dirty!
Doncs, res, tan sols recomanar-vos que correu a Spotify o Emule per assaborir la seves orgiàstiques melodies, si es que teniu la poca vergonya de no haver-ho fet encara! Jo em quedo amb la frase que una noia del meu costat li va etzibar…
“PERÒ PATRICK… A TU QUI ET COMPRA LA ROBA???”
.
.
PD: Totes les fotos fetes i editades per mi. Els videos es corresponen a aquesta gira, encara que no al concert de Barcelona!
Pot existir un turment pitjor que veure com un ex-hippie entrat en anys i en carns aporreja una guitarra acústica, repetint cansinament els tres únics acords que es sap, mentre recita una pseudo-poesia plena de tòpics nyonyos i empalagosos i odes a l’idealisme psicodèlic més passat de voltes? Bé, potser si existeixen maldats igual d’horribles, com la guerra, la fam o l’explotació infantil, però poques coses més se m’acudeixen!
Als anys 60’s potser encara van tenir la seva gràcia: amb Franco agonitzant i els americans ruixant de Napalm el Vietnam, mentre es carregaven a mitja família Kennedy per entregues, tampoc es podia demanar gaire més! Era just l’origen de la rebel•lió de la joventut com a nova classe revolucionaria, tan política com culturalment, la emancipació d’una generació sencera que podia estudiar sense treballar per primer cop a la història
Però ja està, el Canet Rock i Woodstoock son capítols de la nostre prehistòria musical! Enterrem d’una vegada aquesta rèmora casposa anomenada “nova cançó”, que és més vella que l’anar a peu! Superem d’una vegada aquesta generació de cinquetons nostàlgics de les melenes, els pantalons de pota d’elefant i els vestits barrocs amb milers de colorins dissenyats després d’una forta dosis d’àcid lisèrgic.
Encara tinc calfreds per la nit recordant quan la meva mare em va portar enganyat a un concert de Serrat, dient-me que anàvem al parc d’atraccions, o de quan em vaig trobar a traïció a Marina Rossell recitant les seves anacròniques i folklòriques odes al davant de la Biblioteca de lletres de la UAB just quan jo havia de fer un treball sobre l’origen del Estat Asteca. Si haguéssiu estat 17 anys en un esplai obligats a cantar dissabte rere dissabte “Que tinguem sort” de Lluis Llach m’entendríeu perfectament!
Que Sabina sap fer molt bones lletres? Doncs que les reciti i ens estalvií el turment d’escoltar la seva veu ronca de falopero fent com que canta. Que Silvio Rodriguez i Victor Jara tenen un missatge polític molt profund? Doncs que escriguin assajos sobre teoria socioeconòmica!
Sabíeu que Bob Dylan, en una demostració del seu pacifisme i cultura artística, practicava tir sobre un quadre de Marilyn Monroe que l’hi havia regalat Warhol? En fi! Jo casi que seria partidari de fer assajos nuclears a casa seva…amb ell i Gerard Quintana a dins!
Ieep! Ja torno a ser aquí! Per fi ha acabat el meu retir espiritual en un minúscul poblet situat en un recòndit indret del camp de Tarragona on, per tercer estiu consecutiu, he dirigit un fabulós projecte d’investigació arqueològic dins una cova prehistòrica que, enguany, ens ha donat espectaculars resultats científics, sobrepassant de llarg les meves previsions més optimistes.
Però els ossos i les pedres també m’han deixat prou temps per reflexionar sobre la realitat social als pobles petits de Catalunya i de com hauria estat la meva pròpia vida si la meva mare no hagués emigrat cap a la urbs als 16 anys.
REFLEXIÓ 1-> Especialment em qüestiono com hauria afrontat la meva homosexualitat en un entorn sense cap mena de referent ni possibilitat de socialització GLTB (locals o associacions). Hauria sortit mai del armari? O pel contrari hauria revolucionat la vil•la, transformant-la en un paradís gayfriendly? En tot cas, aquests dies, jo i el meu xicot varem decidir armaritzar temporalment els nostres gestos d’afecte en públic davant les omnipresents iaies xafarderes, especialment després d’escoltar una conversa altament homofòbica en un bar. Ja m’estava imaginant a les masses rurals armades amb forques i torxes assaltant casa meva a mitjanit!!
REFLEXIÓ 2-> Sens dubte la part més positiva de la vida rústica és l’idíl•lic entorn natural amb els seus infinits camps de vinya al capvespre o el seu Patrimoni Històric, esquitxat d’esglésies romàniques, cellers modernistes, monestirs cistercencs, pintures rupestres, castells templers, forns ibèrics o preses romanes per arreu. Això per no parlar de la gastronomia: quins vins i caves!!
REFLEXIÓ 3-> Ningú de menys de 35 anys es vol dedicar a treballar el camp, deixant la feixuga i mal pagada verema exclusivament en mans d’immigrants. Aquest fet està causant una veritable transformació sociològica que no està resultant gaire ben païda pels pagerols de tota la vida: el to de les converses xenòfobes que he escoltat aquests dies, m’ha posat els pels de punta. No m’estranyaria gens que aquestes terres, històricament feu irredempt d’ERC, es llencessin en mans de l’ultradreta racista de Plataforma per Catalunya en breu.
REFLEXIÓ 4-> Per fi he entès perquè el comunisme mai ha triomfat al camp! En aquesta microescala es molt difícil percebre diferències de classe: totes les cases de pagès son de mides i estils molt similars i mai diries qui d’ells està a la ruïna passant gana i qui es un multmilionari excèntric.
REFLEXIÓ 5-> Els gustos musicals del jovent de la zona son per suïcidar-se una estona llarga! Encara no han superat el rock català dels 80’s, el punk kalimotxero teenager del any de la kika, ni el xumba-xumba bakala més passat de voltes!! Com pot sobreviure algú sense haver sentit mai absolutament res de Madonna, Antony & the Johnsons, Hole, Pulp, The Gossip, Mika, Depeche Mode, Royksöp, The Killers, Fangoria, Placebo, Patrick Wolf o Morrissey??? Això per no parlar del cinema clar… amb una sola sala per comarca que tan sols projecta cutrades comercials blockbuster ja us podeu imaginar el nivell de cultura cinèfila a la zona! Com per dur-los a veure la darrera de Lars von Trier!
REFLEXIÓ 6-> L’església segueix sent el centre de socialització nº1, tot i que la gent jove se’n comença a distanciar, es una passada veure com apareix una massa sorgida de sota les pedres cada diumenge a les 12, fent fila cap a missa.
Doncs res! Entro de nou dins el frenètic ritme urbà, amb el seu adorable estrès i la seva glamourosa contaminació. No sabeu com els he trobat a faltar!!
Tal dia com avui, fa 40 anys, la nau Apol•lo 11 aterrava a Mar de la Calma, al satèl•lit que orbita al nostre voltant des de temps immemorials, fet que originà la primera conspiranoia anticientífica dels nostres temps: segons apuntaven diversos grups de freaks il•luminats es tractava d’un muntatge televisiu per impressionar a la URSS i realment tot havia succeït dins un plató televisiu.
La conspiranoia és l’element més característic del postmodernisme, una ideologia que dubta del materialisme científic i de qualsevol veritat establerta a nivell social, posant de nou en boga l’idealisme platònic que creia que els sentits ens enganyaven i que hi havia una veritat més enllà.
Mentre que els científics estem obligats a demostrar qualsevol premissa amb proves reproduïbles i una metodologia estricta i coherent, els conspiranoics tan sols necessiten la ombra del menor dubte per edificar sobre ell la més barroca i surrealista de les teories. Els grupuscles d’ideologies extremistes i dogmàtiques (d’esquerra o dreta, tan es), en suposada possessió de la veritat absoluta, son el caldo de cultiu perfecte per al sorgiment d’aquests atemptats a la lògica empírica.
Darrere de qualsevol conspiranoia no poden faltar “ELLS”, els culpables de tot plegat. I qui son “ELLS”? Doncs depenen del cas pot ser la CIA, els alienígenes, la maçoneria, el comunisme internacional, els jueus, els historiadors, el President dels EUA o Carmen de Mairena, que sé jo!
A continuació veurem alguns dels exemples mes clàssics.
Conspiranoies de dretes
-L’11-M va ser preparat a Perpinyà per Zapatero, Carod Rovira i ETA per desallotjar al Pp de la Moncloa.
-L’Holocaust nazi mai va existir, és una patranya inventada pels historiadors del bàndol guanyador de la guerra.
-La guerra civil va començar l’any 1933 amb l’alçament a Asturies del PSOE i d’ERC a Catalunya, contra l’entrada de la CEDA al Govern central.
-El canvi climàtic és una mentida creada per Al Gore contra el capitalisme industrial.
Conspiranoies d’esquerres
-L’11-S va ser preparat a la Casa Blanca per Cheney i Bush, que en realitat son dos genis estrategs, per justificar les guerres d’Afganistan i Irak.
-Jonh F. Kennedy va ser assassinat per la CIA, que va abandonar la vigilància al president ja que aquest era massa d’esquerres per a “ELLS”.
-La policia secreta té uns radars amb ultrasons que els permet escoltar qualsevol conversa i uns satèl•lits caríssims amb els quals es dediquen dia i nit a espiar a les cases Okupes.
Conspiranoies anticientífiques
-El VIH no causa el SIDA. Aquesta teoria, anomenada “de la dissidència” va provocar milers de morts als països de Sud-àfrica on es va seguir, ja que la gent va deixar d’utilitzar preservatius.
-Els maies tenien pistes d’aterratge per a naus espacials extraterrestres, segurament els mateixos que varen ajudar als egipcis a fer les seves piràmides.
Conspiranoies musicals
-Elvis Presley viu amb Marilyn Monroe en una ïlla on, fa poc ha arribat Michael Jackson.
-Courtney Love va assassinar al seu marit Kurt Cobain per cobrar l’herència. Com ja vaig explicar, aquesta bola es tractava d’un complot masclista.
Sembla que tot està apunt per la Gran Performance Pop del any: el funeral de Mickel Jackson, que promet ser el més bèstia que es recorda mai i que, sens dubte, serà la millor actuació del cantant des dels anys 80’s. Però al llarg dels segles hi ha hagut molts altres funerals glamourosos que val la pena repassar, per tal d’anar fent la boca aigua!
Nº 6 RODOLFO VALENTINO
Aquest actor de cine mut, va ser la primera sueprestrella del cel•luloide amb centenars de fans arreu. La seva mort, a acusa de pleuritis, va causar una gran commoció a la Nova York del any 1926: 100.000 persones varen sortir als carrers i el funeral va esdevenir un veritable drama: suïcidis de les fans histèriques, gent trencant les finestres i els portes del cementiri, la policia completament desbordada, una guàrdia d’honor feixista enviada suposadament per Benito Musslini…
Total, que la cerimònia es va haver de repetir un cop el cadàver va arribar a Beverly Hills a la costa oest
Nº 5 MARILYN MONROE
La gran actriu dels 50’s va ser enterrada amb una cerimònia íntima al Westwood Village Mortuary Chapel on va sonar la Sisena Simfonia de Tchaikovsky i “Somewhere Over the Rainbow” de Judy Garland.
Lee Strasber va llegir un elogi davant el fèretre obert de bronze i satí de color champagne , on ella estava vestida amb un vestit verd de Pucci. Degut als danys de les successives autòpsies el cadàver va ser sotmès a una profunda cirurgia, maquillatge i pentinat.
.
Nº 4 KURT COBAIN
Envoltada de 4.000 adolescents grungies a Seattle, Courtney Love, la viudíssima dels anys 90’s, va llegir parts de la nota de suïcidi que havia deixat el líder de Nirvana, on hi havia la famosíssima cita de Neil Young “It’s better to burn than fade away”
La cantant de Hole va demanar als presents que es desfoguessin insultant al difunt i va acabar l’acte posant de fons la cançó “Serve the servants”.
En els dies següents alguns dels seus fans varen emular a Kurt suïcidant-se.
Nº 3 JONH F. KENNEDY
El darrer president dels EUA assassinat en el càrrec va rebre un majestós funeral d’Estat.
Després de l’autòpsia el seu cos va ser escortat per la guàrdia d’honor de la Marina. Jackie Kennedy, vestida encara amb el vestit sanguinolent, no es va voler separar del cos ni un instant. Es va decretar dia de dol nacional i tan sols varen treballar els oficis d’extrema urgència. El funeral, oficiat per dos sacerdots catòlics, va plagiar fins al darrer detall al d’Abraham Lincoln i 300.000 persones varen presenciar el tram del carruatge amb el taüt fins al cementiri.
Nº 2 VICTOR HUGO
Centenars de persones vingudes de tota França varen passar la nit al ras per poder acomiadar-se del genial escriptor francès realista del s.XIX. Hugo era especialment adorat per les classes treballadores, protagonistes de les seves novel•les, i pels revolucionaris de tota mena i es varen veure diverses banderes anarquistes durant la cerimònia.
Es van recitar sis oracions abans que el seu taüt passes sota l’Arc de Triomf, on més de dos milions de persones ho varen presenciar
Nº 1 LADY DI
Després de la seva tràgica i polèmica mort perseguida per uns paparazzis en un pont de París, la Princesa de Gal•les va rebre els honors fúnebres el 6 de Setembre de 1997.
Hi va assistir tota la família reial britànica que varen caminar darrere el fèretre que anava en una majestuosa carrossa, escortada per la guardia reial, davant 250.000 persones i va ser retransmès en directe a milions d’espectadors a tot el món.
El moment més emotiu de la cerimònia va ser quan Elton John va interpretar una preciosa balada a piano, originalment inspirada en la mort de Marilyn Monroe, titulada “Candle in the wind”.
Com a anècdota destacar que un turista va ser condemnat a una setmana de presó després de robar un dels milions d’ossets de peluix que algú havia dipositat en honor a la morta.
Ells son la quintaessencia de la vulgaritat, la antítesi absoluta del glamour i el cutrerio portat a extrems difícilment suportables per a la ment humana. Si, estem parlant del grup pseudomusical de berbena kalimotxera sorgida dels extraradis de Mollet del Vallès, els Mojinos Escozios.
Les seves lletres pretenen ser provocadores i tan sols provoquen la vergonya aliena d’escoltar el mateix acudit sense gràcia un cop darrere l’altre, amb un nivell d’acidesa que no passa del “caca, culo, pedo, pís” que tan ens divertia al pati del Parvulari.
Musicalment la seva aportació és com un escoltar a una foca tirar-se rots. Per altre banda que podríem esperar d’un grup de heavies entrats en anys (i en carns), que encara deuen pensar que les malles de colors d’Iron Maiden son el darrer crit en moda?.
Vaig cometre la imprudència d’acompanyar a una amiga meva a un concert gratuït, ja fa temps, i el cúmul de despropòsits que vaig tenir la desgràcia de presenciar em va deixar traumatitzat de per vida:
El públic estava format per paletes garruletes que aparentaven haver abandonat l’escola abans d’entrar a la ESO i que el més proper que havien estat d’un llibre fou emprant un llistín telefònic per falcar una taula.
El seu espectacle era d’allò més dantesc on l’atemptat estètic que tenen per cantant es va quedar en tanga, provocant arcades als soferts espectadors.
Els acudits que anaven explicant entre les cançons eren profundament homofòbs i sense cap mena de gràcia, fins al punt que em vaig sentir realment ofès i violentat quan demanaven al públic que botessin si no eren maricons.
Però sembla que el mal gust no té límits i aquest 2009 publicaran el que ja és el seu 11é àlbum d’estudi en 13 anys! Doncs si, composar, editar i publicar un disc dolent té la mateixa dificultat que deixar anar una ventositat després d’atiborrar-se a seques.
Per què als gais ens agrada el pop o la música disco? Es un factor genètic o és una imposició social fruït del heteropatrarcat que es respira al rock & roll?
El meu amic “El niño del exorcista” sempre acusa als gais d’haver-nos apoderat de la petarderia, ja que ell, que es hetero, és la criatura viva més fan de tota cració musical casposa que es valgui i cada any ens amenitza amb les seves performances barrejant satanisme de serie B i música de Camela o Mònica Naranjo.
Així doncs avui, dia en que ttos els cirujians plàstics ploren desconsoladament la mort del rei del Pop, trencaré una espasa a favor dels himnes gais que ens ha deixat el Rock & roll!
Top 8- Judas Priest-“Painkiller”
He triat aquesta cançó com podia ser qualsevol altre, ja que el meu coneixement sobre aquest grup és nul; però resulta innegable la gran contribució que va fer Rob Haldorf al sortir del armari i reconèixer que tota la estètica del cuir que tan caracteritza als heviates, estava basada en els antres leather que ell freqüentava.
Top 7- Garbage – “Queer”
Shirley Manson és adorada per les lesbianes fins a extrems difícilment imaginables, tal com vaig poder comprovar al concert que aquest grup va oferir a Razzmatazz a la seva darerra gira. Evidentment també hi havia molts gais, que esperàveu d’un grup amb el primer disc decorat amb plomes de color rosa?
Top 6-Mägo de Oz- “El que quiera entender que entienda”
El grup de rock dur més comercial i amb més hits a los 40 Principales no va voler deixar escapar al públic homosexual amb aquesta bonica cançó del millor disc “Finisterra”.
Top 5- T-Rex “ XX cetury boy”
Ell va inventar el glam, però es va haver de conformar en viure a la ombra del seu deixeble més avantatjat, Bowie. Ara bé, no podem obviar que té cançons rodones i perfectes com aquesta o “Cosmic Dancer” o “Get it on”
Top 4-Placebo “Nancy Boy”
Placebo son un trio al 50% gay: Brian es bi, el baixista gai i el baterista hetero. Sens dubte als anys 90’s aconseguiren barrejar dos conceptes musicals que semblaven irreconciliables fins al moment: el grunge i el glam. El resultat himnes tan brutals com aquest!
Top 3-The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto s’ha convertit en la perfecta Diva postmoderna: lesbiana i gordíssima, amb una llengua afilada i una veu descomunal com per entonar aquest himne a favor dels drets GLTB, que recull i actualitzala millor tradició de les riot grrrls de Hole, L7 o Bikini Kill
Top 2- David Bowie “Ziggy Stardust”
Considerat per la revista “Out” el disc més gai de la història i per NME el més influent a tot el rock anglès, és sens dubte un punt i a part en aquest estil i també el moment escollit per Bowie per proclamar-se obertament homosexual, tot i estar casat amb un fill. El personatge entorn al qual gira la temàtica del àlbum, Ziggy, es un alienígena bisexual que arriba a la terra per anunciar l’apocalipsi.
TOP 1 – Queen “I want to break free”
Indiscutiblement aquesta cançó de Queen pot competir perfectament amb “I will survie” o “A quien le importa” com a himne gai. El seu videoclip es mític i Mercury és una inoblidable icona en la lluita contra el VIH/SIDA. Incomprensiblement moltes de les seves composicions han acabat esdevenint himnes futbolers corejats per hooligans, molts d’ells profundament homòfobs…
Us recordo que aquest cap de setmana hi ha els actes del Orgull Gai, dissabte la organitzada per col•lectius alternatius (18:30 Pça Universitat) i diumenge la organitzada per les empreses GLTB (19:00 Pça Universitat)
En un temps molt remot, anomenat anys 90’s, la transgressió tenia un nom propi: Marilyn Manson.
Acompanyada d’una estètica gòtica-trash va calar perfectament dins el nihilisme grunge, autodestructiu i teeanger del moment, tot i que en el fons no era més que un potipoti de The Cure, Bowie i Alice Cooper.
La seva filosofia nietzciana en extrem, anticristiana i apocalíptica va escandalitzar totalment a la societat americana, fent manifestacions de grups religiosos davant de cada un dels seus concerts, donant bombo i plateret a la seva imatge, i fent córrer tot tipus de falses llegendes urbanes sobre ella, des de que s’havia arrencat una costella per fer-se autofelacions, a que matava pollets als concerts i tenia bebès tancats en gàbies, així com que, de petita, havia estat la protagonista de “Aquellos maravillosos años”.
Musicalment es va donar a conèixer amb una versió del clàssic dels 80’s “Sweet dreams” que va arrassar a la MTV, cridant l’atenció de Trent Reznor de Nine Inch Nails amb qui va produïr el mític “Antichrist Superstar”, un disc ple de hits de metal i balades gòtiques prou comercials com per aparèixer dia i nit a tot programa de clips que se les donés de modern.
La sorpresa més gran va venir quan, decidida a provocar als seus pròpis fans, publica el desconcertant “Mechanical Animals”, on apareixia tenyida de rosa, amb pits de noia, roba ultraglam i un so technopop, en un dels millors àlbums d’aquella dècada (vegeu aquest brutal video). No contenta amb això, va sortir de gira amb Hole, la banda de Courtney Love, que es convertí en una guerra de dives i va acabar en un veritable rosari de l’aurora retransmès en directe per la MTV. Els seus fans heavies heteromachos encara s’estiren avui dels cabells.
Quan jo vaig tenir el plaer de veure-la en directe, amb 18 anys, va ser l’únic cop que he sentit pànic en un concert. Hi vaig anar sòl i estava rodejat de milers de freaks sinistres completament embogits amb corones d’espines sagnants i maquillatges impossibles. L’espectacle va ser una performance brutal: vestida de Papa de Roma arrencant pàgines de la Bíblia a mossegades, simulant la violació d’una fan que va pujar del públic, agredint als seus pròpis músics amb les seves xanques, cremant una bandera dels EUA…
Poc després de la gira va participar en una de les millors pel•lícules de tots els temps, “Carretera Perdida” de David Lynch, fent d’actor d’una snuff movie.
I allí es va acabar la provocació i tota espurna d’originalitat. Musicalment va caure en una repetició cansina dels mateixos esquemes del Antichrist i versionant, un cop i un altre, hits dels 80’s (“Personal Jesus”, “Golden Years”, “Tainted Love” i “Like a Virgin”) i la major transformació estètica que va sofrir va ser tallar-se els cabells un xic.
Li vaig perdre totalment la pista fins que fa poc per la tele la vaig veure en un concert, contemplant horroritzat com seguia fent exactament les mateixes poses i numerets que al show que havia anat jo… el 1999! Amb prou feines havia canviat lleugerament el vestuari en 10 anys!
I avui em trobo amb aquest videoclip del seu nou àlbum en que sembla que s’estigui autoparodiant, com si d’un imitador de Muchachada Nui es tractés. Més que una terrorífica cantant satànica sembla una mamarratxa sortida del tren de la bruixa i dubto que escandalitzés ni a la meva àvia!
Actualment estan mirant els arxius de la categoria Música.
Estadístiques del blog
105,750 Visites
Benvinguts!
Any 2009, tota Catalunya viu agenollada a la vulgaritat, la nyonyeria, l'idealisme dogmàtic, el nacionalisme folclòric i el capitalisme futbolero. Tota? No! Un irreductible blog segueix ara i sempre fidel als seus principis de compromís amb la cultura, el glamour, la ciència, la ironia provocadora, el marxisme democràtic i el materialisme històric, com un llir entre cards.
.........................
....... CONSULTA LES MEVES "FREQUENTLY ASKED QUESTIONS" CLICANT AQUÍ!......................................
.......
.,,,,,,,,,,,,....
...,,,..Estic buscant "Artistes Convidats" per a que, de forma irregular, facin "cameos" en aquest blog: un relat, una article, una foto... t'hi animes?
ATENCIÓ TROLLS!!!
Aquest blog es reserva el dret d’esborrar, manipular i tergiversar qualsevol comentari que insulti o amenaci al autor d’aquesta web o a qualsevol altre comentarista, així com que faci apologia de la homofòbia,racisme, masclisme o feixisme, sigui aquest català, espanyol o de Pekín.
També es considera la possibilitat de guardar la direcció IP per tal de publicar-la, rastrejar-ne la seva procedència o de posar-la a disposició judicial.
......................................................................
Premi "Arteypico" otorgat per Shysh..........................................................................
Premi "Fabulous Blog" Otorgat per Toni Hilton.
.......................................................................
Premi "Goldenbird" otorgat per Jonkepa...............................................................
Premi "Dardo 2008", otorgat per Josep Antoni Moreno.....................
Premi "Que te la pique un pollo" otorgat per Skorbuto.................................
Premi "Campanha da Amistade" otorgat per Jonkepa
I ja em veieu a mi a primera fila de l’espectacle que aquest geni va oferir gratis a la barcelonina Plaça Reial, amb motiu de les festes de la Mercè, contemplant extasiat com l’infinit talent d’aquesta estrella és encara més incommensurable en directe i a dos metres de distància.
Touch me, touch me, touch me! I wanna be dirty!
Encara tinc calfreds per la nit recordant quan la meva mare em va portar enganyat a un concert de Serrat, dient-me que anàvem al parc d’atraccions, o de quan em vaig trobar a traïció a Marina Rossell recitant les seves anacròniques i folklòriques odes al davant de la Biblioteca de lletres de la UAB just quan jo havia de fer un treball sobre l’origen del Estat Asteca. Si haguéssiu estat 17 anys en un esplai obligats a cantar dissabte rere dissabte “Que tinguem sort” de Lluis Llach m’entendríeu perfectament!
Aquest actor de cine mut, va ser la primera sueprestrella del cel•luloide amb centenars de fans arreu. La seva mort, a acusa de pleuritis, va causar una gran commoció a la Nova York del any 1926: 100.000 persones varen sortir als carrers i el funeral va esdevenir un veritable drama: suïcidis de les fans histèriques, gent trencant les finestres i els portes del cementiri, la policia completament desbordada, una guàrdia d’honor feixista enviada suposadament per Benito Musslini…
Top 7
Top 3
TOP 1
La sorpresa més gran va venir quan, decidida a provocar als seus pròpis fans, publica el desconcertant “Mechanical Animals”, on apareixia tenyida de rosa, amb pits de noia, roba ultraglam i un so technopop, en un dels millors àlbums d’aquella dècada (
Li vaig perdre totalment la pista fins que fa poc per la tele la vaig veure en un concert, contemplant horroritzat com seguia fent exactament les mateixes poses i numerets que al show que havia anat jo… el 1999! Amb prou feines havia canviat lleugerament el vestuari en 10 anys!
Premi "Que te la pique un pollo" otorgat per 
