Dues propostes teatrals

Deia Lorca que el teatre és la poesia que s’aixeca del llibre per fer-se humana i, al fer-ho, parla, crida i es desperta. Es sobre un escenari, despullat de tot efecte especial, on un actor s’enfronta al seu personatge, davant la crua mirada del públic, armat tan sols amb la seva capacitat interpretativa. Performance extrema en estat pur, literatura encarnada i espectacle sense artificialitats.

Jo, que havia comés l’imperdonable error d’oblidar aquest mil•lenari art, quasi tan vell com l’escriptura mateixa, m’he proposat esmenar aquest error i, en plan mariculta radical, he assistit a veure els dues obres més destacades de la cartellera actual, que a continuació us passo a ressenyar!

LA VIDA POR DELANTE
Teatre Goya (Barcelona). Text de Romain Gary. Direcció: Josep Maria Pou.

Una sublim Concha Velasco dona vida a Madame Rosa, una prostituta jueva, vella i decadent, encarregada de l’educació de Mohamed Momo (Rubèn de Eguia), un adolescent musulmà, fill abandonat d’una altre barjaula.

La obra és un brillant diàleg entre els dos extrems de la vida, la insultant joventut inexperta de Momo, que comença a descobrir els plaers hedonistes, i la senectud decrèpita de Madame Rosa, que s’aferra a la vida amb les poques forçes que li queden i la nostàlgia dels horrors que va viure a Auswitch o a la prostitució.

L’acció transcorre entre un fosc soterrani i les intimistes golfes d’un edifici parisenc, on els actors, entre els que destaca Carles Canut, giren al voltant d’una exultant Concha Velasco que omple l’escenari ella sola, desbordant rius de dramatisme, tendresa o bogeria senil, pautada pels violins i cançons antigues franceses, com “J’attendrai”, o “Que reste-t-il de nos amours?”.

El públic, amb una mitjana d’edat que triplicava la meva, va aplaudir merescudament dempeus aquesta fantàstica adaptació, un xic lliure, de la novel•la de Gary i a una Velasco, que em va deixar veritablement bocabadat per la seva descomunal força interpretativa.

LA CASA DE BERNARDA ALBA
Teatre Nacional de Catalunya (Barcelona), Text de Federico Garcia Lorca. Direcció: Lluís Pasqual

Amb el vell eriçat, els ulls humits i les mans roges d’aplaudir vaig sortir ahir del TNC, amb la sensació que aquell clàssic era la definició de Teatre per antonomàsia, i que era una llàstima haver-la vist als meus 27 anys, ja que en el que em quedi d’existència pocs cops presenciaré res que eclipsi aquest espectacle.

El mateix any que començava la guerra civil espanyola Federico Garcia Lorca va deixar escrita la obra cúspide de la seva creació dramatúrgica, que mai veuria estrenada, tot i que ahir l’esperit el poeta granadí es podia palpar en cada pam de l’escenari.

Una incommensurable Núria Espert, en una de les millors interpretacions femenines que he vist i veuré mai, encarna a la pèrfida matriarca andalusa Bernarda, una fanàtica religiosa i classista obsessionada per controlar la vida de els seves filles i per cuidar les aparences davant la rumorologia popular.

Espert es troba acompanyada per una llarga llista d’actrius, a quina més encertada, entre les que destaca una excel•lent Rosa Maria Sardà fent de Poncia, la cridada inculta i xafardera o Teresa Lozano, interpretant a la mare boja.

La obra transcorre amb una fidelitat mil•limètrica al text de Lorca, dins un claustrofòbic cortijo andalús cada cop més enfosquit a mida que transcorre la funció, on un seguici de dones vestides amb fosques mantilles de viuda trencaran l’harmonia de l’omnipresent blanc de l’escenari, en un simbolisme estètic tan característic de la Generació del 27.

La opressió de la dona, la lluita de classes, la moral conservadora, l’autoritarisme matriarcal, el pes de la religió, la vida al camp o el desig de llibertat sexual amordaçat pel que diran son alguns dels temes que es donen cita en aquesta inoblidable funció que ja esteu trigant en anar a veure!

Aquí us deixo amb l’anunci oficial:

Poesia Homoeròtica

Javier Bravo es defineix a sí mateix com un noi cubà al que li agrada escriure. I, sens dubte, ho ha molt bé.

Darrera la seva pell brocejada i els seus músculs s’amaga un gran talent creatiu, expressat mitjançant la poesia, que exposa al seu excel·lent blog “Parte de Mi“, que us convido a visitar! Jo l’acabo de descobrir i ja hi estic enganxat! Qui ens ho havia de dir, els musculoques també tenen talent!

Us deixo amb la seva darrera creació “Rimas a saco, Paco“

Cuando llegues a mi con tu chándal mugriento,
el sudor de tus horas decorando la piel,
no dejes ni una palabra erotizando el viento
y clávame tus garras, hazme deber tu sed.

Cuando sienta tu estrógeno duro como una roca
y quieras más que nunca llegarme al paladar,
insultame en la cara, que rebote en el pecho.
A cuatro patas, entonces, enséñame a flotar.

Escupe en mi tristeza, mi bakala bendito,
y folla a saco, Paco, que sólo tuyo soy.
Los tatuajes que tengo bien cerca del ombligo
se excitan y hasta duelen cuando contigo estoy.

Y dale un lametazo que borre hasta su tinta…
Una hostia bien dada me inunda de pasión.
Tu corrida en mis zapas, la de todos los días
es ahora, de noche y junto a mi sobaco,
mi mejor pasatiempo, mi mayor salvación.

Cuando llegues a mi con tu chándal mugriento
clávame lo que quieras, me fío de tu sed.
Estaré en mi guarida, de espalda y con saliva,
ansiando naufragar en el mar de tu piel.

Disseccionant la Fama

Aprofitant el llarg recorregut que tinc fins al meu nou lloc de treball he començat a llegir el llibre que em van regalar per St Jordi “Loving the Alien” de Christopher Sandford, en el que es fa un minuciós repàs a la ascensió al Olimp musical del únic i veritable Rei del Glam: David Bowie. Una fascinant història ja narradada al film “Velvet Goldmine”, que em va deixar amb les ganes de profunditzar-hi més.

El geni anglès va trigar 4 àlbums i 10 singles a arribar a la fama en un tortuós camí ple de transformacions estilístiques, fracassos comercials, provocadores declaracions i descontrol hedonista que va estar a punt de fer-lo abandonar la seva incipient carrera, si no fos per la insistència i les inversions econòmiques a fons perdut del seu mànager Ken Pitt, al que després despatxaria vilment quan el seu peculiar alter ego Ziggy Stardust el va catapultar al èxit, creant un irrepetible mite vivent.

La qual cosa em porta a reflexionar un cop més en quina és la quintaessencia de la fama. De que està feta? Quin son els seus components elementals? Es una qüestió d’oportunitat,talent o sort?

Fa poc varem poder veure el peculiar cas de Susan Boyle, una veritable freak verge als 40 anys, que es presenta a un càsting televisiu i resulta que tenia millor veu que Montserrat Caballé. Després de rebre milions de visites per You Tube, l’acosen els paparazzi i li proposen fer una peli porno cobrant una milionada. Flor d’un dia?

El que resulta del tot evident és que ser una estrella és quelcom que no es pot ensenyar en una acadèmia. Molts reality shows, com OT, ens han intentat fer creure que tot és qüestió d’esforç i que un vulgar paleta, garrulo i ignorant, pot baixar de la bastida tan tranquil•lament i, després d’assajar quatre setmanes, esdevenir una icona del glamour.

No, estimats no, en una classe tutoritzada et poden ensenyar a fer un bon karaoke o a ser un decent cantant d’orquestra de poble, però sens cap lloc a dubte Tamara Seisdedos o la Terremoto de Alcorcón, amb totes les seves limitacions en talent, donem mil patades a tots els concursants d’OT junts, com a icones del Pop.

Òbviament, per tal que una fama esdevingui sòlida i continuada en el temps i l’espai cal que al darrera de la imatge i la transgressió visual hi hagi una obra contundent en qualitat, que no es repeteixi a si mateixa i mai deixi de sorprendre i reinventar-se. Quants artistes coneixem que, després d’esdevindre intocables han fet treballs paupèrrims o auto-fotocopiats?

A la era d’Internet, però, ja no hi han excuses que valguin, qualsevol pot convertir-se una popstar. Myspace ha assassinat la odiosa necessitat dels intermediaris capitalistes (discogràfiques, emisores, MTV…) i actualment vivim en el paradís somiat per Andy Warhol, una meritocràcia en la que el talent va lligat a una fama, en molts casos fugissera, però al abast de qui la mereix.

Recomanacions literaries per Sant Jordi’09

Per fi arriba la tradició més nostrada de Catalunya, aquella en que la gran massa garrula es llença a comprar com boja llibres a pes per omplir els estants del rebedor de casa i fardar de ser grans literats davant les visites ocasionals.

Però no tot està perdut! Entre la devastació que deixa la ignorància al seu pas, hem sobreviscut irreductibles alguns soferts màrtirs que encara invertim diners en llibres que, increïblement, després llegim!

Així doncs, un any més, us demano el vostre consell al mateix temps que us faig una brevíssima sinopsi dels cinc títols més destacats que han passat per els meves mans en aquest darrer any tot i que, si ho preferiu, podeu consultar les meves recomanacions del curs passat.!

Tretze tristos tràngols (Albert Sanchez Pinyol)
Una nova entrega del escriptor més sobrevalorat de la literatura catalana (juntament Ruiz Zafón), on ens torna a demostrar la seva mediocritat i els seus limitats recursos narratius, aquest cop al llarg de 13 contes curts. Idoni per a borderlines, adolescents als que no els agradi llegir, o per rematar una avorrida tarda d’estiu.

.

Contra Natura (Àlvaro Pombo)
Un sucós triangle d’amor gai entre tres homes de generacions diferents, en una història en la que ens fa reflexionar sobre la decadència, el vici i especialment la buidor en la que es pot transformar una vida basada en l’hedonisme i les aparences un cop la joventut s’acaba. Pretén ser escandalós, però arriba 10 anys tard per aconseguir-ho. Un regal perfecte per a qualsevol mariculta!

.

.

Factotum (Charles Bucowski)
Alcohol, sexe, prostitutes, antres de mala mort, fracassos personals,diàlegs enverinats i realisme mordaç a la Amèrica dels anys 40’s. Per ser una autobiografia no està gens malament, el sorprenent es que aconseguís estar viu per escriure’l! Una lectura ràpida, amena i divertida, ideal per llegir al metro de bon matí i despertar-te de cop!

.

Las Partículas Elementales (Miquel Houllebeq)
Un brutal relat irònic, provocador i desfasat com sempre! Aquest cop el polèmic escriptor francès ataca el bonrrollisme, a les feministes, als gais, però molt especialment als hippies! El protagonista, un home madur acabat i mig pederasta, acaba vivint en una comuna rodejat de supervivents del Maig del 68 i es dedica a esbudellar sense pietat al llarg de la obra de tots i cada un dels seus tics! Molt sagaç i divertit, però més val no prendre’l gaire seriosament…

.

Els homes que no estimaven les dones (Stieg Larson)
Doncs si, ja em podeu lapidar, escopir, insultar i fuetejar: HE LLEGIT UN BESTSELLER! Podria intentar disculpar-me, argumentant que va anar a parar a les meves mans sense saber com, que alguna diabòlica serp el va col•locar sobre la meva tauleta de llit i no vaig poder resistir la temptació… però no! No serviria de res!! Ho confesso! Me’l vaig comprar amb els meus diners i en un centre comercial! I el que és encara pitjor: me l’he llegit d’una tirada i m’ha encantat, de fet hi ha moments en que penso que és un dels grans llibres d’aquesta dècada, que he gaudit cada pàgina i estimat als seus protagonistes i, de fet, ja estic devorant  frenèticament la seva segona part!
Soc un veritable monstre! Ho sé!! Entendré que mai més un passeu per aquesta pàgina…

PD: I si!! En aquest moment he superat les 60.000 visites!

Eii! Que he publicat un relat a la web de Dos Manzanas!!

Doncs si estimats lectors, jo també faig cameos en altres webs i és per mi un honor indescriptible col·laborar en la pàgina d’internet que més treballa contra la homofòbia dia a dia: Dos Manzanas, que avui han publicat una història meva dintre del concurs de Microrrelats de temàtica GLTB del dia de St jordi!

HO PODEU LLEGIR AQUÍ

 

 

Recomanacions literàries per St Jordi

Un any més arriba la meravellosa data en que els catalans demostrem que les nostres tradicions no es basen tan sols en menjar i beure sinó que som capaços de moure a tota la ciutadania en vers a un fi tan noble com la literatura.

I de nou em trobeu  mi en mig d’una crisi existencial: Quin llibre comprar-me? Cada any em passa el mateix i finalment sempre acabo fent la tria guiat més per l’atzar que no per cap criteri literari, així doncs us animo a que em recomaneu algún llibre que us hagi agradat a vosaltres i jo faré el mateix.

Ja us advertexo que Ruiz Zafón no és sant de la meva devoció, m’he llegit “L’ombra del vent“i psse, ta bé, però el considero, juntament amb Albert Sanchez Pinyol (autor de “La pell freda” o “Pandora al Congo“), l’autor més sobrevalorat de Catalunya.

Aquestes son les meves recomanacions:

 

Cosas que hacen Bum (Kiko Amat)

Una història deliciosa ambientada al barri de Gràcia i protagonitzada per un jove amb divertides crisis d’identitat que, degut a les seves extranyes obsessions,  s’acabarà ficant en els embolics més inimaginables: tràfic de drogues, terrorisme, amors impossibles, música soul, festes glamuroses, tietes vàndales…

Aquí us deixo amb el primer paràgraf del llibre, per qué us en feu una lleugera idea:

 

” Estoy volando a 111 km/h en dirección a un árbol del camping La Ballena Alegre, en la autovia de Castelldefels. Cuano impacte contra él, mi cuello se partirá como un barquillo mojado en champán, pero de momento estoy paralizado en el aire en la postura de volar. Soy una pieza de taxidermista suspendida del cielo por hilos de oxígeno.”   

Gràcies Aita  per recomanar-me’l!

Ensayo sobre la lucidez (José Saramago)

 Us imagineu que de sobte un bon dia quasi tots els ciutadans d’un país decidissin votar en blanc en unes eleccions? Així perqué sí, sense cap premeditació col·lectiva, ni cap líder que encoratgés a emprendre aquesta aparentment absurda decisió. Com reacionaria el Govern i la resta de partits? Quines conseqüències tindria per la població?

Una acertada visió sobre el funcionament del estat i el sentit de la democràcia actual en forma d’àgil novela plena d’ironia i sarcasme que ens durà a replantejar-nos les nostres conviccions polítiques, tot reflexionant sobre els tentacles del poder, els moviments de masses o la manipulació dels mitjans de comunicció dins la societat postmodena actual.

Amb raó li vàren donar un Premi Nobel de Literatura!    

 

Nosotras que no somos como las demás (Lucia Etxebarria)

I finalment ha caigut a les meves mans la única novela de la Lucia Etxebarria que em faltava per tenir tota la seva obra literària completa!

No es tracta d’una única història com haviem vist a “Amor, curiosidad, Prozac y dudas” o “Milagro en equilibrio“, si no que és un conjunt de relats curts amb el denominador comú d’estar protagonitzats per dones que es troben davant de situacions emocionals al límit: abandons sentimentals, mort de germans, violacions…, amb la qual cosa ens recorda molt més a la seva darrera novela coral “Cosmofóbia“, tot i que en aquest cas els personatges son absolutament independents entre si.

De nou Etxebarria aconsegueix captivar la nostre atenció subvertint el tradicional rol passiu de la dona dins la literatura per convertir-la en la absoluta protagonista del seu propi destí dins una narració escrita des d’una òptica radicalment femenina. No és ni de lluny la seva millor obra, però es molt recomanable per als amants de les històries curtes i alhora intenses.