TOP 2012: Musica, cinema, art, teatre, literatura, televisió i política

Encara que sembli mentida, aquest 2012 no ha estat tan sols un tsunami d’atur i desnonaments, també han passat coses bones! Seria una injustícia que recordéssim tot un any de la nostre vida tan sols com un fosc pou de desgràcies, doncs inclús en un curs tan apocalíptic on hem viscut tragèdies com la reelecció d’Artur Mas com a President de la Generalitat o l’augment exponencial de la desnutrició infantil a Àfrica Central, per posar dos atzarosos exemples del nostre infortuni, també hi han hagut brillants espurnes de creativitat i inventiva, que tot seguit passo a enumerar:

UN DISC: “Born to Die: The Paradise Edition” de  Lana del Rey.

Sens dubte l’àlbum que més ha sonat al meu i-pod a anys llum de la resta. Lana és una diva absoluta, amb una veu complexa i carregada expressivitat, unes cançons hipnotitzadores que voregen la perfecció absoluta, videoclips plens de glamour vintage i una pose de pija frívola que li ha proporcionat legions de criticones avorrides que tota bona diva ha de tenir. L’edició especial del disc encara és millor que l’original, incloent una versió del clàssic “Blue Velvet” cançó que sembla escrita especialment per a ella.

UN CONCERT: “MDNA Tour” de Madonna

Constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles o músics volant pel sostre, amb un set list ben carregat dels seus grans èxits dels 80′s. Una gira de la incombustible Reina del Pop on va demostrar que el seu regnat sobre els escenaris es troba en perfecta forma, tot i que els seus darrers senzills passin amb més pena que glòria per les radiofórmules. Podeu LLEGIR AQUÍ la crítica detallada que en vaig fer al seu moment.

UNA OBRA DE TEATRE: “Incendis”de Wajdi Mouawad, al Romea

No recordo haver plorat tant en un teatre com en aquesta magna obra èpica dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per uns espectaculars Jorge Manrique i Clara Segura, on s’ens narra un viatge cap als secrets més foscos i profunds d’una família que viu marcada per les seqüeles de guerra del Líban. La minimalista posada en escena, permet despullar de tot artifici un dramatisme colpidor que et deixa la pell de gallina.

UN FILM: “Els Idus de Març”de George Clooney

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política, mostrant com els pitjors enemics solen trobar-se a la mateixa trinxera. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat. LLEGEIX AQUÍ  la meva crítica més detallada

UN LLIBRE: “La Forja d’un Túnica Negre” de Margaret Weis

Com ja he dit diversos cops, aquest ha estat l’any de la fantasia èpica; al menys a mi m’ha servit força per d’evadir-me de tanta intensitat dins la realitat política, social i econòmica. I que millor que retrobar la mítica saga Dragonlance, amb aquest volum que recull la vida del meu personatge favorit, el malvat Raistlin Majere, a través dels seus traumes i el seu aprenentatge dins les escoles de màgia. Ve a ser com la versió fosca, cruel, tortuosa i maquiavèl·lica de Harry Potter!

UNA SÈRIE: “Homeland”

Inquietant, misteriosa i addictiva des del minut zero. Una sèrie que s’endinsa dins les entranyes de l’exèrcit, la CIA i l’FBI per anar-nos desgranant la misteriosa relació que guarda un suposat heroi de guerra amb el terrorisme islàmic. Un relat que, a primera volta sembla justificar el bel·licisme del govern americà contra l’amenaça de l’islamisme, però que poc a poc ens va mostrant el costat fosc i l’altre cara de la moneda, on en cap moment sabràs qui son els bons o els dolents.

UN PROGRAMA DE TELEVISIÓ: “Salvados” de Jordi Èvole

Cada entrega del programa d’Evole aquest any ha estat una nova forma divertida i entretinguda d’afrontar les arrels de la crisi econòmica i política actual, des de la ironia i la provocació, combinada amb el rigor i la professionalitat del documental. Evole ha esdevingut un fenomen viral a la xarxa, un referent icònic per la generació del 15M i la versió nostrada i millorada de Michael Moore.

UNA EXPOSICIÓ: “Andy Warhol. Els misteris de l’Art” al Centre Cultural de Terrassa

Diverses creacions del geni del Pop Art varen visitar Catalunya sense el bombo i el plateret que es mereixien i si me’n descuido se’m passa per alt! Un recull antològic que presentava 41 obres, entre olis, gravats, collages i serigrafies, especialment de la seva època a la Factory, entre les que es trobaven les mítiques sopes Cambell o els retrats de la Marilyn. Vaig tenir la sort que l’exposició estava tan morta de pena que regalaven el catàleg gratis.

UN POLÍTIC:  Alexis Tsipras de Syriza

El lider de la coalició d’esquerres grega ha estat la única persona que, fins al moment, ha estat capaç de  terroritzar les mercats i posar contra les cordes la política d’austeritat, la unitat de l’euro i la prima de risc davant la sola possibilitat de que esdevingués guanyador a les eleccions generals al país d’Europa més castigat per la crisi. Per si fos poc al Novembre va viatjar a Barcelona per donar suport a Joan Herrera

UNA MANIFESTACIÓ: La Vaga General del 14N

Qui deia que les vagues no serveixen per res? Doncs que li diguin als 12 diputats de CIU que s’han quedat sense el seu escó, després que molta gent obrís els ulls arrel d’aquesta jornada de lluita obrera i sindical, la primera d’abast continental. LLEGIU AQUÍ LA MEVA CRÒNICA. Ha estat el contrapunt a aquella prescindible tarda de Setembre on les masses alienades varen sortir de les profunditats comarcals per envair Barcelona i proclamar a Mas com el seu Messies.

EL HOBBIT: La meva crítica!

"En un forat en el terra vivia un hobbit.
 No era un forat humit , fosc, brut, repugnant,
 amb restes de menjar, cucs i olor de fang (...)
 era un forat-hobbit, i això significa comoditat..."

Guardo molt bon record d‘El Hobbit, doncs va ser el primer llibre de fantasia èpica que va caure a les meves mans a la tendre edat de 12 anys. Va ser una transició perfecte entre la literatura infantil de Michael Ende i la seva Història Interminable en vers el món més juvenil de les sagues de Tolkien o la Dragonlance, així com els jocs de rol, que em van acompanyar durant la meva fosca i tortuosa adolescència.

A diferència de El Senyor dels Anells, aquest era un llibre força més planer, amb una aventura més simple, on un anti-heroi es veu immers en una aventura èpica per matar un drac acompanyat per un mag i un grup de nans, que va superant diversos enemics pel camí, seguint la típica estructura d’una epopeia clàssica.

Però el film, en canvi, va molt més enllà. Peter Jackson vol aprofitar l’èxit de la seva trilogia precedent i ha volgut treure’n el màxim rendiment convertint aquesta novel·la de 288 pg en tres films de tres hores, el mateix espai que li va dedicar a la saga  de l’anell, que en tenia 1.500.

Com? Doncs ficant-hi palla a palades, truculents flashbacks, històries paral·leles que tan sols s’anomenaven de passada a “La Comunitat de l’Anell” i sorprenents cameos de personatges que es treu de la màniga i que en cap moment apareixen en la història original (Frodo? Galadriel? Radagast drogat, curant eriçons i conduint un trineu tirat per conills?? Hola???)

Es a dir, ha transformat el simple i  lineal  argument original en una obra magna i barroca com la que serà El Senyor dels Anells; una empresa amb la que Jackson es podria haver enganxat els dits, topant amb la ortodòxia dogmàtica dels fans de Tolkien o caient en un rococó absurd i ridícul. Però no: se’n surt prou bé, la trama es prou correcta i ben documentada i, a més, ens regala una perspectiva molt diferent, tot i que fidel, d’aquest apassionant relat.

En quant a l’ambientació, els efectes especials, la caracterització dels personatges i dels indrets, un cop més resulta fabulosa i espectacular, tot i haver perdut ja el factor sorpresa. Quan una cosa funciona, no la canviïs i, tornar a gaudir d’uns Gandalf o un Gollum, tan encertats com els que ja coneixíem, compensa absolutament la manca d’intriga. Sembla que, de moment, tan sols ens reserven la caracterització del drac Smaug per la segona part.

Brillant el duel d’endevinalles entre Bilbo i Gollum, brutal la batalla subterrània o la trobada amb els trolls i, a diferència del que em temia, en cap moment abusa dels paisatges, ni es fa tediosa, pesada o lenta. Al contrari! L’acció es trepidant i el ritme es manté constant i elevat durant les tres hores.

Es confirma de nou que, davant la espantosa realitat que ens envolta, aquest serà l’any de la fantasia èpica i tan sols em queda seguir clamant al cel que algun dia puguem veure amb una qualitat similar, una adaptació a la pantalla de la meva idolatrada saga Dragonlance!

“El lector de Julio Verne” i els maquis de Jaén

Diuen els llibres d’Història que la Guerra Civil espanyola va acabar un 1 d’Abril de 1939 i, sí, efectivament, en aquella fatídica data el General Franco va publicar el darrer part donant el conflicte bèl·lic oficialment per acabat i al bàndol feixista per vencedor però, en molts indrets de la geografia ibèrica, la violència armada no havia fet més que començar.

Almudena Grandes ja ens va explicar en el primer volum de la saga “Espisodios de una Guerra Interminable” com un valerós grup de 8.000 guerrillers comunistes, provinents de la resistència francesa, van envair la Vall d’Aran a l’Octubre de 1944 quedant-se a ben poc de proclamar la III República a Viella, al magnific llibre “Inés y la alegría” i, en aquesta segona part, ens trasllada a la serra de Jaén de 1948, on un grup d’aguerrits rojos seguia combatent el feixisme en plena post-guerra.

“El Lector de Juio Verne” ens posa la narració en boca d’un nen d’onze anys, fill d’un guàrdia civil destinat a Fuentsanta de Martos, una petita vila de Jaén amb la particularitat d’estar rodejada per tots cantons per incansables maquis. En “Nino“, doncs així es diu el protagonista, veu com poc a poc se li esberla el món on ha crescut al escoltar nit rere nit, des del seu llit, els crits de les tortures als sospitosos de col·laborar amb “els de la muntanya”. Poc a poc va lligant caps i descobrint, quasi per atzar, la trama de complicitats i traïdories al poble, per part tan dels bandolers com dels feixistes.

Aquesta  història és també un petit homenatge a molts  lluitadors oblidats, una cerca arqueològica en el rastre del mític “Cencerro“, el pseudònim d’un maqui llegendari que va desafiar a les forces de l’ordre franquista esdevenint tot un heroi local, així com de tants altres renoms que Grandes ha rescatat de la memòria: “Regalito”, “Saltacharquitos”, “Pesetilla” o “Pocarropa” entre molts d’altres guerrillers que van deixar-se la joventut entre tortures i calabossos en una batalla perduda contra una ferotge dictadura.

PD: Gràcies Ana Gonzalez per recomanar-me aquest llibre, tot fent piquets en una freda matinada de Vaga General.

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (II):Tardoantiguitat i Edat Mitja

Després de fer un repas a les històries d’amor gai més apassionades de l’Antiguitat Clàssica greco-romana, avui m’endinsaré dins la fosca Edat Mitja, on les passions carnals entre homes eren durament perseguides… tot i que sempre hi van haver amants disposats a desafiar les tenebres!

1.- Sant Sergi i Sant Bac (s.IV dC)

Dos alts militars romans que van ser martiritzats fins a la mort al descobrir que eren cristians, denunciats pels seus subalterns envejosos de la confiança que els hi tenia l’Emperador Maximilià. Segons l’historiador de Yale Jonh Boswell, es tractaria d’un exemple de parella homosexual perfectament tolerada en el cristianisme primigeni, on es celebraven cerimònies d’unió entre persones del mateix sexe dins de l’església cristiana, tot i que aquesta teoria no està acceptada per l’església actual. Bac va ser colpejat fins a la mort, Sergi va ser obligat a córrer amb claus dins les botes i posteriorment fou decapitat. Poc després foren santificats, es constuiren diverses esglésies en el seu nom i la seva representació iconogràfica es troba carregada d’homoerotisme. La comunitat homosexual cristiana dels EUA els ha adoptat com a patrons i celebren les seves unions, legals o no, sota la seva protecció. El seu dia és el 7 d’Octubre.

2.- Al-Mutadid i Ibn-Ammar (s.XI)

El poeta Abu Bakr Ibn Ammar, d’origen humil, va seduir al tercer Rei de la taifa de Sevilla, Al Mutamid i aquest l’acabà nomenant Visir.  Les poesies de Ibn Ammar son considerades la cúspide de la poesia homoeròtica andalusí, un gènere comú en aquell temps a Al-Andalus, on es vivia un règim de tolerància sexual molt més obert que en l’Europa cristiana d’aquell moment. Aquest romanç, però, té un tràgic final:  Ammar, un cop Visir,  volia més poder i es va annexionar Múrcia, auto-proclamant-se Rei d’aquesta regió, fet pel qual el seu amant el va ordenar capturar i empresonar a Saragossa. Ibn escrigué una elegia poètica suplicant-li perdó i Al-Mutadid en un principi s’inclinà per creure’l, però va interceptar una carta d’Ammar amb obscurs plans i ell mateix l’assassinà, escanyant-lo amb les seves mans.

3.- Eduard II d’Anglaterra i Hug Despenser el Jove (s.XIII)

L’ambiciós cavaller Hug Despenser, va enamorar al Rei d’Anglaterra Eduard II,esdevenint així Chamberlain Reial. Aquest acumula cada cop més poder i terres dins de la cort, generant odis i enveges, especialment de la Reina Isabel que, furiosa de gelosia, trama una conspiració per assassinar-lo. Finalment els nobles s’uneixen per expulsar-lo al exili, on Hug serà un temut pirata al canal de la Mànega, tot i que posteriorment el Rei derrota als comptes de Lancaster i Mortimer, aconseguint així el retorn del seu amant, que torna a ser el favorit de la cort. Finalment la Reina abandona Anglaterra i fuig a França amb els nobles derrotats i, aliada amb la cort francesa, envaeix Anglaterra aconseguint l’abdicació del seu marit. Un cop al poder, la Reina ordena empresonar Eduard i matar-lo amb un ferro roent introduït per l’anus; així com també mana jutjar a Hug per traïció i sodomia. Aquest es declarat culpable i se’l condemna  a morir a la forca despullat, castrat i esbudellat.

4.- El Papa Juli III i Innocenzo Ciochi del Monte (s.XV-XVI)

Un cop proclamat Papa als 63 anys, Juli III nomena Cardenal al seu jove amant i patge de tan sols 17, que no tenia cap mena de coneixement teològic i, posteriorment,el fa Secretari d’Estat.  Aquest Papa era conegut per les orgies homosexuals celebrades al Vaticà, recollides al llibre In Laudem Sodomia (Elogi de la Sodomia) del arquebisbe Giovanni Della Casa. Aquests fets foren veritables escàndols d’una cúria eclesiàstica en ple conflicte amb el sorgiment del protestantisme. Un cop el Papa mor, s’acusa a Innozenzo d’assassinat, se l’empresona al Castell de Sant Angelo i, posteriorment, viu reclòs en un monestir. Quan finalment mor, és enterrat al costat del papa Juli, a la seva capella familiar.

TOP: Les millors històries d’Amor Gai en la Història (I): Antiguitat Clàssica

1.- Zeus i Ganímides (Mitologia egea prehel·lènica, possiblement minoica)

Segons la mitologia grega el deu Zeus es va enamorar de Ganímides, un jove i bell Príncep de Troia, i el va raptar transformat en àliga al Mont Ida de Frígia. Un cop al Olimp, Zeus el va convertir en el seu amant, suplantant així a Hebe. Aquest fet va desfermar la gelosia de la dona de Zeus, Hera; aquesta odiarà tant als troians que serà un dels motius pels quals s’inicià la guerra de Troia, segons les fonts mitològiques. El rapte de Ganímides ha estat representat a l’Història de l’Art en infinitat d’ocasions, inclús durant les èpoques més fosques de la inquisició.

2.- Aquil·les i Patrocles (Mitologia Grega, Homer i Esquil)

Segons la Iliada d’Homer, va existir un gran romanç entre els personatges mitològics  Aquil·les, el gran heroi de la Guerra de Troia, i seu amic de la infantesa, el guerrer Patrocles, tot i que aquest amor ha intentat ser difuminat d’amistat en els segles posteriors.  El dramaturg Esquil al segle V aC escriu una obra anomenada “Els Mirmidons”, on es representa sense ambigüitats la seva apassionada i carnal relació. Entre els filòsofs grecs tan sols hi havia el dubte sobre qui d’ells era l’actiu i qui el passiu (erostes i eròmenos). Segons Homer, Aquil·les es desespera davant la mort de Patrocles, abraça el seu cos i pronuncia plorant aquestes paraules: “No vas tenir consideració per la meva pura reverència cap al les teves cames, ingrat, a despit dels nostres molts petons“. No cal dir que la versió de Hollywood de Troia, va ometre totalment aquest aspecte.

3.- Alexandre Magne i Hefestió (s.IV a.C)

El Rei de Macedònia més poderós de tots els temps, Alexandre, va mantenir una estreta relació amorosa amb el seu general i màxim home de confiança, l’aristòcrata Hefestió. Ambdós es sentien molt identificats amb el romanç d’Aquil·les i Patrocles, fins al punt que ambdós van honrar junts la tomba dels dos herois, al conquerir Troia. Els pares d’Alexandre estaven molt preocupats per l’homosexualitat d’aquest i la possibilitat de que no deixés descendència, enviant-li constantment cortesanes a l’exèrcit, que aquest solia refusar. Quan Hefestió va morir a Ecbatana de tifoides, l’any 324 aC, Alexandre es va tornar boig de dolor, es va afaitar el cap i va tallar les crins del seu cavall, va crucificar al metge que el va atendre, va ordenar celebrar uns Jocs Funeraris en el seu honor a Babilònia i va ordenar que es tractés a Hefestió com una heroi diví, ordenant la construcció d’un gran monument en la seva memòria que mai va veure acabat, doncs ell també morí. Molts grecs actuals, carregats de perjudicis homòfobs, consideren una heretgia que el seu màxim heroi nacional fos gai i intenten ocultar aquesta faceta seva.

4.- Emperador Adrià i Antinoo (s.II dC)

L’Emperador de Roma Adrià, d’origen hispà, un gran guerrer que va aconseguir la major extensió territorial de l’Imperi al llarg de la Història es va enamorar  d’Antinoo , un adolescent que va ser capturat a Claudipolis per formar part de l’acadèmia imperial. Aquest en poc temps, esdevingué l’efeb favorit de l’Emperador i l’acompanyava en els seus viatges i campanyes militars. Antinoo era molt sensible i tenia un gran gust per l’art, així com per la caça i l’atletisme. Segons el poeta Pàncrates d’Alexandria, Adrià va matar amb una javelina a un lleó que volia atacar a Antinoo i de la sang d’aquest sorgí una flor de Lotus, que a partir d’aquell moment s’anomenà “Flor d’Antinoo“. El 30 d’Octubre de l’any 130 dC, Antinoo mor ofegat després de caure a l’aigua del Nil, davant la mirada d’Adrià. L’Emperador va ordenar construir en aquell lloc la ciutat d’Antinoópolis, amb un gran monument funerari a aquest, que a més va ser divinitzat, convertit en el Deu Dionís i Osiris.

(continuarà…)

2012: L’any de la Fantasia Èpica?

No és casualitat que el moviment dels indignats hagi escollit un leitmotiv ambientat en “El Senyor dels Anells” per fer les seves protestes davant de la Caixa, generant una ferotge campanya viral sota el lema “Occupy Mordor“, basada en la encertada comparació entre les torres d’aquesta entitat financera i les del malvat Sauron, arxienemic dels hobbits de Tolkien.

Després dels anys de crisi que ja duem a sobre, sembla que la necessitat d’evadir-se de la trista i depriment realitat que ens rodeja cada cop s’accentua més i ¿que millor que una dimensió totalment paral·lela per alienar-nos durant una estona de les retallades draconianes, la desbocada prima de risc o la voraç taxa d’atur que engoleix el que troba al seu pas?. Aquells que no tenim estomac per suportar la telebasura i  considerarem el futbol com un entreteniment per australopitecins, també tenim dret a algun instant de desconnexió de l’apocalipsi quotidià.

La veritat és que jo duia forces anys, quasi dècades, completament allunyat d’aquest fantasiós gènere literari, tot i que durant la meva adolescència havia estat un veritable freak de tot aquest món: amb 14 anys era master de partides de rol en un club juvenil del meu barri i havia arribat a interpretar sinistres personatges vampírics en viu dins d’un centre comercial sense cap mena de vergonya, causant l’estupefacció dels guardes de seguretat i la resta de ciutadans que passaven per allí. Va ser una forma ideal d’evadir-me del bulling homòfob al institut!

Tot i que aquells anys queden afortunadament molt lluny, alguns esdeveniments em duen a pensar que aquest 2012 pot ser el retorn de la fantasia èpica a la cultura de masses:

1) L’èxit de “Game of Trones”- Un barroc vodevil culebronesc on diverses famílies de nobles maniobren des de les ombres per aconseguir cada cop més poder, entre copioses escenes de sexe explicit i orgies de violència, han catapultat a un èxit de públic tant a la saga de novel·les escrites per George R.R. Martin com a la seva excel·lent adaptació televisiva. Jo encara vaig per la primera de les cinc parts publicades fins al moment, “Cançó de Gel i Foc” i ja estic força enganxat a aquesta espècie de “Nissaga de Poder” en un dantesc món medieval. Tot i que confesso que el començament se’m va fer un xic feixuc, en quant vaig aconseguir familiaritzar-me amb els diversos i nombrosos personatges, així com amb les complexes relacions familiars que els uneixen, m’hi he enganxat de ple, seguint en paral·lel els capítols amb la lectura.

2) “El Hobbit” arriba a les pantalles: Ja falta menys per que aquest Desembre s’estreni al cinema l’esperadíssim film de Peter Jackson, on s’ens presenta l’adaptació de la precuela del Senyor dels Anells de Tolkien, dividida, això si, en dues parts.  Després de infinits problemes tècnics i d’un canvi de director (el primer era Guillermo del Toro) sembla que ara si, podrem veure amb imatges com l’intrèpid hobbit Bilbo Bolson, en companyia d’un grup de nans, viatja fins al cau del drac Smaug trobant pel camí un curiós anell màgic que no pocs mal de caps li portarà. Recordo que anava a primaria i tenia uns 12 anys quan vaig devorar d’una tirada aquest genial llibre, va ser el meu baptisme en aquest gènere d’espasa i bruixeria i en guardo un especial record! Aquí el trailer:

3) Les “Cròniques Perdudes” de la Dragonlance: Uns 25 anys després de la publicació  bestseller “Cròniques de la Dragonlance”, una saga que ha donat peu a uns 180 llibres ambientats en aquest màgic món de Krynn (amb una qualitat molt variable entre ells), finalment els autors originals Margaret Weis i Tracy Hickman han publicat una nova trilogia, “Cròniques Perdudes”, on s’ens expliquen tots aquells fils argumentals que havien quedat penjats a la història primigènia. Finalment, doncs, els fans d’aquest univers ambientat en el clàssic joc de rol “Dungeons & Dragons”, descobrirem com es va trobar la Maça de Kharas, les estratagemes de la malvada Kitiara un cop convertida en senyora del drac, o com el meu idolatrat Raistlin Majere es passa al costat del mal. Una petita compensació per l’injust tracte que ha tingut aquesta brillant saga (la meva favorita de lluny) que tan sols s’ha dut a les pantalles en un patètic film de dibuixos infantils, amb una qualitat vomitiva.

Recomanacions literàries per Sant Jordi 2012

Ara que em trobo obligat a destriar entre els centenars de llibres que acumulen pols entre els estanteries de casa meva, doncs un canvi de company de pis m’obliga a fer lloc, he de fer front a la dolorosa decisió d’escollir quins dels opuscles, ja devorats, mereixen seguir en la meva propietat i quins seran material per reciclar paper i esdevindre noves obres algun dia.

Una bona oportunitat, doncs, per mirar enrere i escollir quines recomanacions us faig per aquesta Diada de Sant Jordi, complint una tradició blogger que fa mig lustre que compleixo! Espero, també, que vosaltres em correspongueu amb els vostres consells de lectura!

“El mapa y el territorio” – Michel Houellebecq

El pol·lèmic autor francès finalment ha aconseguit el premi Goncourt, el més distingit de la literatura francòfona, per la novel·la menys provocadora de la seva carrera, però la més complexa i complerta. Houellebecq aborda aquí la pujada a la fama d’un introvertit artista contemporani, on el mateix autor apareix fent d’un destacat personatge secundari. Una oportunitat per descarnar i ironitzar sobre el mercat i el sentit de l’art actual, experimentant sobre la pròpia identitat en un joc de miralls d’allò més postmodern.

“La veu i la fúria” – Stieg Larsson

L’autor de l’arxiconeguda saga Millenium, era també un destacat periodista especialitzat en la investigació de l’extrema dreta a Suècia i el desemmascarament dels partits presumptament “identitaris” (i realment feixistes). En aquest volum es recullen diversos articles d’investigació on s’endinsa a les entranyes del fanatisme ultra, d’allò més semblant a la nostrada PxC. (llegiu més aquí).

“Anatomía de un instante” – Javier Cercas

Un relat històric, de rigor meticulós i ritme vibrant, sobre el cop d’estat del 23 de Febrer. Recollint des dels detalls recòndits fins als principals fets i protagonistes, Cercas analitza els motius i els perquès d’aquella fatídica jornada, especialment l’instant en el qual tots els diputats es llencen a terra davant els trets de Tejero, excepte tres persones que, per motius ben diferents, varen romandre en peus davant els colpistes: Santiago Carrillo, Gutierrez Mellado i Adolfo Suarez.

“Una novela francesa” – Frederic Beigbeder

En el curt temps que va estar a la presó, acusat de consumir cocaïna en via pública, el conegut autor francès va tenir temps d’escriure aquest genial relat, on aborda dues històries paral·leles: per una banda la seva sòrdida estança a les masmorres policials i, per altre, la seva pròpia autobiografia on, a partir de l’exercici d’escriure, s’auto-psicoanalitza a partir dels seus fugaços records d’infantesa i joventut, on tracta de treure l’entrellat de com un nen de casa bona ha acabat drogant-se i tancat entre reixes.

“Lo verdadero és un momento de lo falso“- Lucía Etxebarria.

El meu “guilty pleasure” favorit. Sé perfectament que aquesta autora causa l’absolut menyspreu de la crítica elitista i que la seva qualitat literària sovint no es com per llençar coets, però no ho puc evitar: m’enganxa des del primer full, com un ionki amb mono!. Es una autora que li agrada la mateixa música que a mi, que ha sortit pels mateixos ambients que jo, que té influències ideològiques, teòriques i literàries força semblants a les meves, amb la qual cosa, els personatges i les històries em resulten extraordinàriament familiars. En aquesta ocasió aborda el suïcidi d’una estrella del pop underground (sospitosament semblant a Kurt Cobain) on cada un dels seus amics i familiars reconstrueixen la seva mort des d’una perspectiva diferent, cada un des del seu fragment d’una veritat polièdrica; tot amenitzat amb les teories situacionistes i postmodernes de Guy Debord.

“Cuba Libre” -Yoani Sanchez

Un recull de posts del blog d’una dissident cubana que trenca tots els tòpics. Lluny dels vòmits d’odi ultracapitalistes de l’exili cubà, Yoani simplement relata de forma personal i constructiva els detalls de la quotidianitat de la illa, posant l’accent en els errors burocràtics, la escassetat de productes primaris, la censura cultural, la farsa electoral, o la repressió policial. Res que no es pugues solucionar legalitzant una oposició democràtica dins del mateix sistema econòmic, que permetés rejovenir, sacsejar i actualitzar una utopia idealista que, a voltes, poc a veure té amb la realitat material.

L’inexplicable èxit de l’Impressionsime (encara avui)

 

No falla! Museu que realitza una exposició temporal sobre algun autor o temàtica relacionada amb l’impressionisme, museu que rebenta taquilles, amb cues impressionants a l’entrada i fans histèriques abraonant-se a la botiga de marxandatge com si no hi hagués un demà.  Una hora llarga de cua que vaig fer un Diumenge a les 9:00h del matí per veure Sorolla al MNAC, empentes i cops de colze al Thyssen-Bornemiza de Madrid amb Monet i, finalment aquesta tarda, un Caixa Fòrum ple a vessar per veure l’exposició de la col·lecció particular del matrimoni Clark amb quadres de Camille Corot i Renoir, entre altres.

Per quin motiu aquest estil pictòric encara genera tanta especiació i fervor popular gairebé 150 anys després del seu sorgiment?Per mi resulta veritablement inexplicable!! Tan sols la Sagrada Família o Picasso s’hi poden posar a l’alçada.

Entenc que resulta molt més senzill i assequible per la massa gaudir d’un paisatge o un bodegó ple de colorins que no d’alguna obra expressionista abstracte, com un Pollock, o bé d’un  deliri surrealista de Dalí… però, perqué no genera el mateix entusiasme el realisme de Gustave Courbet, el romanticisme de Delacroix o Gericault o, per que no , el riquíssim barroc espanyol de Velazquez o Goya?

Cert que l’Impressionisme va suposar una veritable revolució tècnica en el seu dia emprant unes pinzellades puntillistes que, per tal de ser interpretades, cal una certa perspectiva respecte a la tela,  tal com va descobrir la Teoria de Gestalt (psicologia de la percepció) a començaments del segle XX. Però, per altre banda, no havien estat també grans innovacions el descobriment de la perspectiva i el punt de fuga a la pintura renaixentista, o la utilització de la il·luminació i la foscor al barroc?

També podríem pensar que la clau de la fascinació que segueix generant aquest estil es troba en l’ús dels colors primaris; les diverses combinacions de magenta, groc i cian produeixen un contrast cromàtic que impacten fortament en la nostre retina. Tanmateix molts altres estils empren un ús del colors força similar: on son les cues per veure els fauvistes o l’art Pop de Warhol i Roy Lichestein?

Un veritable misteri! I no deixa de ser curiós que aquest magnetisme intemporal hagi sorgit d’un moviment d’artistes que van ser expulsats dels “salons” oficials acusats de trencar les normes de l’academicisme clàssic francès. Si ho arriben a saber…

Nicanor Parra, Premi Cervantes *by Anna Parannoia”

Anna Parannoia estava molt indignada, doncs veia com anaven passant els dies i el meu blog no deia ni mú sobre l’esdeveniment literari de l’any: el Premi Cervantes al poeta xilè Nicanor Parra. Ella esperava impacient a cada nou post i.. res! Que no hi havia manera! Així doncs ha decidit posar-hi remei escrivint ella mateixa, com a especialista reputada en literatura hispanoamericana, un brillant article al respecte, recuperant de pas la secció dels “cameos” que feia tems que tenia un xic oblidada.

Nicanor Parra (Chile, 1914): poeta, matemático, físico y, desde hace un par de días, Premio Cervantes. Y es que el pasado jueves 1 de diciembre, a sus 97 años – más vale tarde que nunca – recibió este galardón, que premia una carrera literaria que lo encumbra entre los más grandes poetas en lengua castellana. No debe de haber sido fácil ser Nicanor Parra.

Después de la aparición de un genio en el panorama cultural siempre es difícil emprender un nuevo rumbo; imaginemos cómo pudo ser escribir poesía después de Vicente Huidobro, Pablo De Rokha y Pablo Neruda, tres de los más grandes pilares poéticos de Hispanoamérica. La estela que dejaron era la de una poesía marcada por una gran ambición y por una sed de absoluto, con una necesidad de universalidad y la pretensión de abarcar el mundo terrenal y el universo cósmico en toda su extensión. Un arma sólo apta para minorías privilegiadas, el germen del que podían nacer las respuestas a las angustias más íntimas y profundas del ser humano, que sólo podía ser moldeada y comprendida por los escogidos. No debió de haber sido fácil ser Nicanor Parra y dar vuelta a su propia tradición literaria con unas pautas poéticas tan irreverentes y contrarias a las postuladas por el “pequeño dios”, el “toro furioso” y la “vaca sagrada” (como el mismo Parra define a los tres poetas anteriormente mencionados).

Con Parra, la poesía iba a convertirse en la antítesis de lo que venía siendo – iba a convertirse en antipoesía – desciendiendo a la realidad colectiva para decirle al ser humano que todos podemos ser poetas, que todo puede ser poesía y que no existe un único camino ni una única verdad poética. El carácter divino y selectivo desaparece así para dar paso a una poesía cuyo punto de mira es la realidad cotidiana, con la que conecta a través de un lenguaje lleno de coloquialismos y regionalismos que arraigan en la propia identidad chilena. Debió de ser complicado ser Nicanor Parra.

Aunque el poeta chileno contaba con su mejor arma: el sentido del humor, que convertiría su poesía en una revolución literaria. El desafío a la pretendida solemnidad poética iba más allá de la desmitificación de la figura del creador; era necesario que la propia poesía contuviera en su esencia aquello que iba a forjar su identidad última: la sonrisa irónica, el sarcasmo hiriente pero siempre desde una actitud rebelde – casi eternamente adolescente – que convierte sus versos en emblemas que combinan el cinismo con la ternura, lo punzante con lo inocente, que exploran los propios límites para descubrir que estos ni siquiera existen. El pueblo no ha dudado: ha escuchado, ha seguido y ha creído a Parra que, como si de un Rolling Stone se tratara, ha llenado estadios de gente ansiosa por oírle recitar. Debe de ser divertido y emocionante ser Nicanor Parra.

*by Anna Parannoia*

LA MONTAÑA RUSA

Durante medio siglo
La poesía fue
El paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo
Y me instalé con mi montaña rusa.

Suban, si les parece.
Claro que yo no respondo si bajan
Echando sangre por boca y narices.

De Versos de salón (1962)

STIEG LARSSON: L’antifeixista

Mundialment conegut per ser l’autor de la saga de novel·la negre “Mil·lenium“, Stieg Larsson té una altre faceta literàriament més desconeguda però políticament molt més interessant. Abans de morir víctima d’un infart, Larsson va ser un brillant periodista compromès amb la lluita contra el racisme i la ultradreta, al front de la revista d’investigació antifeixista “Expo”, que va complementar amb la seva militància trotskista a la Lliga Comunista dels Treballadors.

Doncs bé, recentment l’editorial Columna ha editat “La Veu i la Fúria“, una selecció dels seus interessants articles  a carreg de Daniel Poohl que va caure a les meves mans, gràcies a un inesperat préstec d’Elena Embuena, regidora d’ICV a Sant Joan Despí, coneixedora de la meva militància a Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

El primer que ens sobta és el seu profètic i clarivident article “Estocolm pot sofrir un atemptat terrorista“, datat a 1995, on adverteix que l’extrema dreta escandinava viu immersa dins una bombolla conspiranoica,  acumulant armament, llençant amenaces delirants i que en qualsevol moment  un grillat, que es cregui amenaçat pel sionisme mundial multicultural, podia fer una matança. Es va equivocar de pocs quilòmetres, no va ser Estocolm sinó Utoya, a la veïna Noruega, per la resta ho va clavar.

Posteriorment Stieg es dedica a diseccionar l’estratègia política de “Demòcrates de Suècia“: un partit xenòfob format per skin heads neonazis, que han abandonat els uniformes militars i les esvàstiques pels vestits i les corbates, per tal d’aparentar ser un partit democràtic, i, sota aquesta pell de xai, entrar dins el sistema polític parlamentari. Us sona a cert partit polític català, per un casual?

Doncs bé els paral·lelismes amb PxC no acaben aquí: Larsson es dedica a desmuntar el discurs neo-feixista de mentides i fal·làcies, on critiquen la corrupció de la “casta política” quan ells son els més corruptes de tots, demanen “llibertat d’expressió” que utilitzen exclusivament per escampar l’odi envers les minories, s’erigeixen com a representants de la “llei i l’ordre” quan son el partit amb més antecedents penals i, com no, consideren que la seva trajectòria neonazi i violenta és un anècdota del passat.

Larsson també explica les dificultats amb les que viuen els periodistes amenaçats per l’extrema dreta i, de fet, ell ho va estar durant molts anys, motiu pel qual  mai es va arribar a casar amb la seva parella doncs no volia figurar als registres municipals, per por a ser localitzat, fet que va impedir que la seva xicota veges un cèntim de la fortuna venuda per Mil·lènium.

Finalment m’agradaria destacar una reflexió interessantíssima sobre el tractament de casos de violència de gènere i immigració als mitjans de comunicació: Stieg compara com es van enfocar als medis les morts de dues noies a mans de les seves parelles, una sueca i l’altre kurda. Mentre que en el cas de la sueca es va tractar com un producte del patriarcat  i la notícia va passar desapercebuda sense més, en el de la kurda es va generar una pol·lèmica entorn a si aquesta cultura era masclista per naturalesa i si el fet que siguin musulmans predetermina als kurds a assassinar a les seves dones.

Doncs res! Una veritable pèrdua per la lluita antifeixista europea i una excel·lent recomanació literària!