Quans homosexuals hi ha a la societat?

No us heu preguntat mai quin percentatge de persones amb tendències sexuals fora de la normativitat heterosexista hi ha  al la nostre societat? No? Doncs bé jo si i forces sociòlegs també, així com diversos ultres catòlics obsessionats en dir que som quatre gats, per tal de negar-nos la igualtat de drets.

A continuació us exposaré les diferents teories plantejades fins al moment i finalment desenvoluparé un experiment ideat per mi, pel qual us demanaré col·laboració!

Teoria clàssica d’Adam Kinsley (llegiu-la aquí)

Publicada en dos volums als anys 1948 i 1953, es tracta de les conclusions d’un ampli estudi sobre el comportament sexual de la societat americana dels anys 40/50, on bàsicament arriba a la conclusió que un 10% de la població realitza habitualment pràctiques homosexuals i que, al menys un 60% dels homes i un 33% de les dones, han tingut una relació a al seva vida amb algú del mateix sexe. L’estudi es va realitzar a partir d’entrevistes directes a més de 20.000 persones.

Crítiques a la teoria: Els ultra-catòlics han assenyalat com a pegues del estudi que Kinsley era expert en insectes, no tenia rigor metodològic i que a la seva mostra estaven sobre representats col·lectius com els xaperos o els presos, especialment els condemnats per delictes sexuals.

Teoria ultracatòlica (llegiu-la aquí)

Es basa principalment en una enquesta realitzada l’any 2003 per l’Institut Nacional d’Estadística d’Espanya que sota el títol “Encuesta de Salud y Hábitos Sexuales” (només amb homes) afirmava que tan sols el 3% reconeixia haver tingut esporàdicament relacions homosexuals i un mísere 1% tenia relacions exclusivament gais. Segons aquest percentatge a Espanya hi haurien escassament 300.000 persones homosexuals.

Algunes coses interessants del estudi eren que el percentatge de gais pujava segons l’entorn fos urbà, tingués estudis superiors o un sou elevat.

Crítiques a la teoria: El 80% de les persones varen declinar participar a l’enquesta, la qual cosa desvirtua totalment l’estudi i ta sols posa de manifest que al 2003 existien encara molts perjudicis per sortir del armari, inclús en una enquesta anònima. Aquest índex tan baix no encaixaria ni de conya amb els xifres d’assistència a manifestacions, discoteques o altres actes destinats a la comunitat GLTB.

L’experiment de l’Arqueòleg

Es molt senzill i us demanaré que el repetiu a veure que us surt: es tracta d’agafar a totes les vostres amistats de Facebook, comptar quantes son homosexuals i fer-ne un percentatge! Descarteu casos dubtosos, per molta ploma que tinguin, per tal d’afinar el resultat!

A mi m’ha sortit un 11,6% (8,6% de gais, 2% de lesbianes i un 1% de bisexuals) i a la meva amiga Intrèpida Libèl·lula un 10,5%. Curiosament… el mateix resultat de la Teoria Clàssica d’Adam Kinsley!!

Clar que nosaltres som homosexuals, vivim en un entorn urbà, progressista i tenim estudis universitaris…

I ara us toca a vosaltres !!

CAP ASSASSÍ ENS TORNARÀ A L’ARMARI

Nir Katz tenia 26 anys, un menys que jo, i Liz Tarbishi tan sols 17. Els dos varen morir víctimes en un atemptat homòfob a la porta d’una associació GLTB de Tel Aviv el passat Dissabte, quan un desconegut encaputxat va disparar indiscriminadament amb una arma automàtica.

Aquest dantesc episodi sembla tret d’una seqüència de Queer as Folk o del film “The Bubble”, on s’explica una tràgica història d’amor entre un soldat israelià i refugiat un palestí.

Peró no, és la puta realitat que ens ve a recordar un cop més perquè celebrem cada any l’Orgull GLTB i quan camí ens queda per recórrer. Es evident que els imparables avanços de la Revolució Sexual, que  està portant la normalització total arreu del planeta, toca els nassos als de sempre, fanàtics religiosos de no m’importa quin Deu.

I en mig de la foscor, tan sols una espurna de llum: a les manifestacions espontànies de rebuig al atemptat varen acudir colze amb colze les organitzacions GLTB jueves i palestines, demostrant que l’amor i la valentia per la llibertat és la única arma que pot esclafar l’odi fanàtic de les dues bandes.

Quins records de Tel Aviv, aquella ànima bessona de Barcelona que vaig tenir el plaer visitar el mateix any que la transsexual jueva Dana International arrasava Eurovisió. Que lluny queda la llum del sol de les seves platges dels foscos carrerons al barri ortodox de Jerusalem!

Maleïts siguin tots els assassins. Maleïts siguin tots els fanàtics. Maleïts siguin tots els homòfobs

“Si una bala ha de travessar-me el cervell, que sigui la mateixa que obri la porta de tots els armaris”
HARVEY MILK

GUERRA CIVIL GAI: Mani vs. Pride

Catalunya, fent honor a la seva llarga tradició caïnita i fratricida, ha celebrat L’Orgull GLTB i els 40 anys de la Revolució Sexual de Stonewall amb dos actes paral·lels i aparentment irreconciliables. Aquest blog, com no podia ser d’una altre forma, ha acudit als dos i n’ha fet una crònica fotogràfica.

Tot i que Barcelona va ser pionera en les manifestacions gais, aquesta absurda enemistat interna, fruït de rivalitats personals entre liders històrics (Jordi Petit, Armand de Fluvià, Eugeni Rodriguez…), ha deslluït les celebracions històricament… fins aquest any!

Manifestació del Orgull

Convocada pels col·lectius gais més alternatius (FAGC i CGB) va tenir lloc dissabte a la tarda, aplegant unes 8.000 persones segons la organització. S’hi van apuntar ERC, ICV, EUiA i altres grupuscles extraparlamentaris com Maulets.

Amb una sola carrossa, audio pèssim, batucades i un amateurisme esplaiero, els típics líders històrics d’aquests col·lecttius van corejar les consignes de sempre i a la nit hi va haver una festa a la mateixa plaça amb poca afluència.

El millor va ser trobar a molts altres bloggers i comentaristes com Rafa, The Traumas, Pep, Atenes de Pericles, Topo, Martí i, com no, El Niño del Exorcista.

Ens vàren repartir un pamflet en el que s’afrimava que els assitents al Pride del dia següent eren egolatres narcicistes, capitalistes, espanyolites i que vetarien l’entrada a majors de 35, gordes, calves i guenyes.

Batucada

La úinca carrossa de la mani

Final de la Mani a Pça Sant Jaume

Freaks varis per a tots els gustos

PRIDE

Convocada pels col·lectius gais majoritaris, empreses (discoteques, pàgines web, saunes, restaurants...) , Ajuntament de Barcelona, Generalitat i tots els partits excepte el PP, va treure al carrer 500.000 35.000 persones en un espectacular acte mai vist a la ciutat, carroçes, música, actes polítics…

I sí! Hi havien majors de 35, gordes, calves i fins i tot iaies, nens petits i families senceres ( a Plaça Espanya fins i tot hi havien parcs infantils). De guenya no en vaig veure cap, però.

Serà tot lo capitalista que vulgueu, però per fí Barcelona, amb un govern d’esquerres, té un Orgull a l’alçada del de Madrid, on regna el PP.

Carrosses de les emrpeses

Associació de pares i mares de Gais i Lesbianes
.

Els àngels de Gaydar.. slurrp!

Final de festa multitudinari a Plaça Espanya

Els freaks son una constant omnipresent

En fi, que sembla que la cosa ha acabat com les Festes de Gràcia: un event oficial molt lluent i un d’alternatiu cutrillo, però radical i necessari.

Sens dubte jo prefereixo no escollir i fer doblet!! I fins aqí aquest especial!

Himnes gais al Rock

Per què als gais ens agrada el pop o la música disco? Es un factor genètic o és una imposició social fruït del heteropatrarcat que es respira al rock & roll?

El meu amic “El niño del exorcista” sempre acusa als gais d’haver-nos apoderat de la petarderia, ja que ell, que es hetero, és la criatura viva més fan de tota cració musical casposa que es valgui i cada any ens amenitza amb les seves performances barrejant satanisme de serie B i música de Camela o Mònica Naranjo.

Així doncs avui, dia en que ttos els cirujians plàstics ploren desconsoladament la mort del rei del Pop, trencaré una espasa a favor dels himnes gais que ens ha deixat el Rock & roll!

Top 8- Judas Priest- “Painkiller”
He triat aquesta cançó com podia ser qualsevol altre, ja que el meu coneixement sobre aquest grup és nul; però resulta innegable la gran contribució que va fer Rob Haldorf al sortir del armari i reconèixer que tota la estètica del cuir que tan caracteritza als heviates, estava basada en els antres leather que ell freqüentava.

Vegeu el video clicant aquí

Top 7- Garbage – “Queer”
Shirley Manson és adorada per les lesbianes fins a extrems difícilment imaginables, tal com vaig poder comprovar al concert que aquest grup va oferir a Razzmatazz a la seva darerra gira. Evidentment també hi havia molts gais, que esperàveu d’un grup amb el primer disc decorat amb plomes de color rosa?

Vegeu video clicant aquí

Top 6- Mägo de Oz- “El que quiera entender que entienda”
El grup de rock dur més comercial i amb més hits a los 40 Principales no va voler deixar escapar al públic homosexual amb aquesta bonica cançó del millor disc “Finisterra”.

Top 5- T-Rex “ XX cetury boy”
Ell va inventar el glam, però es va haver de conformar en viure a la ombra del seu deixeble més avantatjat, Bowie. Ara bé, no podem obviar que té cançons rodones i perfectes com aquesta o “Cosmic Dancer” o “Get it on”

Vegeu video clincant aquí

Top 4- Placebo “Nancy Boy”
Placebo son un trio al 50% gay: Brian es bi, el baixista gai i el baterista hetero. Sens dubte als anys 90’s aconseguiren barrejar dos conceptes musicals que semblaven irreconciliables fins al moment: el grunge i el glam. El resultat himnes tan brutals com aquest!

Top 3- The Gossip “Standing in the way of control”
Beth Ditto s’ha convertit en la perfecta Diva postmoderna: lesbiana i gordíssima, amb una llengua afilada i una veu descomunal com per entonar aquest himne a favor dels drets GLTB, que recull i actualitzala millor tradició de les riot grrrls de Hole, L7 o Bikini Kill

Top 2- David Bowie “Ziggy Stardust”
Considerat per la revista “Out” el disc més gai de la història i per NME el més influent a tot el rock anglès, és sens dubte un punt i a part en aquest estil i també el moment escollit per Bowie per proclamar-se obertament homosexual, tot i estar casat amb un fill. El personatge entorn al qual gira la temàtica del àlbum, Ziggy, es un alienígena bisexual que arriba a la terra per anunciar l’apocalipsi.

TOP 1 – Queen “I want to break free”
Indiscutiblement aquesta cançó de Queen pot competir perfectament amb “I will survie” o “A quien le importa” com a himne gai. El seu videoclip es mític i Mercury és una inoblidable icona en la lluita contra el VIH/SIDA. Incomprensiblement moltes de les seves composicions han acabat esdevenint himnes futbolers corejats per hooligans, molts d’ells profundament homòfobs…

Us recordo que aquest cap de setmana hi ha els actes del Orgull Gai, dissabte la organitzada per col•lectius alternatius (18:30 Pça Universitat) i diumenge la organitzada per les empreses GLTB (19:00 Pça Universitat)

COM VAIG SORTIR DEL ARMARI

L’any 1993 no hi havia cap sèrie en tota la televisió on hi aparegués un personatge homosexual; les grans estrelles pop i dives dels 80’s estaven desaparegudes del mapa pel sorgiment d’un nou estil de música absolutament alti-glam (el grunge); no hi havia cap mena de menció explicita, ni referent públic gai o lèsbic i la única aparició del tema en els mitjans de comunicació era per relacionar-ho amb les nombroses morts que aquell any estava deixant el VIH/SIDA al seu pas, o bé per fer acudits homòfobs.

Amb aquests condicionants socials era impossible que un nano de 12 anys que vivia en un barri obrer a les afores de Barcelona, i que mai havia conegut a ningú més fora del armari, pogués acceptar la seva sexualitat i tan feliçment comunicar-ho a tot el seu entorn.

Però per algun estrany motiu va ocórrer.

Recordo que el procés d’auto-acceptació, que moltes persones narren com un feixuc període que pot durar anys, en mi va trigar amb prou feines unes setmanes: el temps que va transcorrer entre adornar-me que la sexualitat femenina em produïa arcades o indiferència absoluta, per molt que m’esforcés a masturbar-me pensant en fèmines, i apuntar-me a uns casals d’estiu on, als mítics vestuaris de la piscina, es varen activar totes les meves hormones al veure’m rodejat de centenars de torsos i polles. Sens dubte allò si m’atreia!

El primer que vaig pensar es que devia ser l’únic ser del univers sencer a qui li passava allò, ja que mai havia sentit a parlar de diferents orientacions sexuals a ningú. I clar, no volia ser portada del “Science” i cridar l’atenció de milers de científics que m’endollessin cables arreu per tal d’analitzar-me així que vaig decidir que mai ho diria a ningú i que tindria una novia de mentida.

Sense perdre temps vaig demanar a una amiga meva del esplai que es fes passar durant una temporada per la meva parella i així ,de pas, silenciaria als xulos de pati, que ja començaven a sospitar de la meva ploma i poca afició futbolera. Però crec que el fet que ella fos més lletja que un pecat, alhora que una pèssima actriu, no van acabar de fer quallar la cosa.

Finalment va caure a les meves mans un suplement dominical del diari “Avui” on es parlava dels 25 anys de les revoltes de Stonewall i entrevistaven a un seguit de parelles de nois que explicaven com vivien amb total normalitat la seva vida. Allò va obrir els meus ulls: així doncs no calia tenir una novia de mentida! No vindria la NASA a tancar-me dins un laboratori!

I res, recordo que al Septembre d’aquell mateix any li vaig explicar al meu millor amic (que jo, òbviament volia que fos quelcom més) i a altres membres de la nostre colla, els quals, presos de la commoció, em varen respondre fases com aquestes:

- Aixó és que els noies no et fan cas… has pensat en posar-te colònia?

- Tu gai? No pot ser! Si ets un desastre decorant la teva habitació!

- Ups! Sento haver estat explicant acudits homòfobs durant dues hores seguides! Ja ho podies haver dit abants!

- Aixó ho fas per cridar l’atenció.

- Aixó es que et falten hormones masculines.

- Peró… com pots saber que no t’agraden es ties si no les has provat?

- I els teus pares… ja han provat d’obligar-te a veure pelis porno fins que et tornis normal?

- I així quan et canvies de sexe?

- Quan vas vomitar veient aquell documental de “Tampax”, ho vaig començar a sospitar…

-No estaras enamorat de mi, oi?

En aquell precís moment vaig començar a sospitar que els anys que m’esperaven per davant no serien precisament un camí de roses i que m’havia ficat en un esbarzer de difícil sortida. Però per bé o per mal, ja no hi havia marxa enrere.

FUTBOL: El darrer reducte de la homofòbia.

El futbol, a part de ser una màquina d’alienació massiva i el tentacle més violent del capitalisme, on un sol jugador cobra 10.531 vegades el sou mínim interprofessional, és un transmissor perfecte dels valors del patriarcat i, com no, el darrer refugi a occident de la cara més agressiva de la homofòbia.

No us estranya que, tot i els insistents rumors (alguns molt fonamentats) sobre la possible homosexualitat de coneguts entrenadors i jugadors, mai cap personalitat del entorn futboler hagi sortit del armari? Doncs bé, a Itàlia fa poc un xapero va declarar que tenia com a clients habituals a 30 jugadors de 1a divisió, 12 dels quals eren grans figures internacionals, els quals, òbviament, tenen dona i fills. En aquesta selva de hooligans violents, cal mantenir les aparences.

El mateix entrenador del València, Unai Emeri, va afirmar que aquesta situació d’ultramasclisme i d’extrema armarització a la Espanya del s.XXI començava a ser preocupant. En la mateixa línia es va expressar en una entrevista al The Times Joseph Blatter, president de la FIFA.

Mentre estant, però, a Itàlia l’entrenador del Milan, Moggi, deia que simplement al futbol no hi ha gais perquè aquest esport és per homes i que ell estava completament en contra de que un homosexual pogués estar en el mateix vestuari que els heteros. Aquesta opinió d’intolerància homòfoba va rebre el suport del futbolista del Juventus Nicola Legrottaglie, que va afirmar que la homosexualitat era un pecat i una moda, així com del jugador milanès Kaka que es va escandalitzar al aparèixer recentment la seva foto a un top de nois atractius a la revista G Magazine, amenaçant a la revista gai amb els tribunals.

Això per no parlar, òbviament, de la ideologia d’extrema intolerància que es respira dns l’entorn dels hooligans, es diguin aquests Bojos Nois, Brigadas Blanquizules o Ultrasur. Jo mateix ho vaig comprovar en unes festes de Gràcia quan vaig assistir a un concert d’un grup d’Ska on el 90% del públic eren skins seguidors del Barça i varen començar crits repugnants i homofòbs contra un jugador que havia marxat al Madrid. Per alguns moments vaig témer per la meva integritat física.

No es estrany, doncs, que aquells gais i lesbianes que vulguin jugar a futbol amb llibertat i sense aguantar els udols dels neanderthals, s’hagin organitzat en associacions pròpies, com Panteres Grogues, i organitzin uns Eurogames, lluny de hooligans i del malrollisme als vestuaris que hem viscut tots aquells gais que estàvem fora del armari al institut.

Jo no dic, òbviament, que tots els seguidors d’aquest esport siguin homòfobs, però si que els assenyalo com a còmplices del silenci davant aquesta intolerable situació.

Poesia Homoeròtica

Javier Bravo es defineix a sí mateix com un noi cubà al que li agrada escriure. I, sens dubte, ho ha molt bé.

Darrera la seva pell brocejada i els seus músculs s’amaga un gran talent creatiu, expressat mitjançant la poesia, que exposa al seu excel·lent blog “Parte de Mi“, que us convido a visitar! Jo l’acabo de descobrir i ja hi estic enganxat! Qui ens ho havia de dir, els musculoques també tenen talent!

Us deixo amb la seva darrera creació “Rimas a saco, Paco“

Cuando llegues a mi con tu chándal mugriento,
el sudor de tus horas decorando la piel,
no dejes ni una palabra erotizando el viento
y clávame tus garras, hazme deber tu sed.

Cuando sienta tu estrógeno duro como una roca
y quieras más que nunca llegarme al paladar,
insultame en la cara, que rebote en el pecho.
A cuatro patas, entonces, enséñame a flotar.

Escupe en mi tristeza, mi bakala bendito,
y folla a saco, Paco, que sólo tuyo soy.
Los tatuajes que tengo bien cerca del ombligo
se excitan y hasta duelen cuando contigo estoy.

Y dale un lametazo que borre hasta su tinta…
Una hostia bien dada me inunda de pasión.
Tu corrida en mis zapas, la de todos los días
es ahora, de noche y junto a mi sobaco,
mi mejor pasatiempo, mi mayor salvación.

Cuando llegues a mi con tu chándal mugriento
clávame lo que quieras, me fío de tu sed.
Estaré en mi guarida, de espalda y con saliva,
ansiando naufragar en el mar de tu piel.

Cocacola Hetero i Pepsi Gai??

Realment la premsa ultracatòlica cada dia està pitjor del cap! Presos d’una histèria pròpia de la paranoia MacCathysta dels anys 50’s, veuen enemics secrets per tot arreu!

Si l’altre dia destacava com Curri Valenzuela estava convençuda que Los del Rio i Bea la Fea eren els culpables de que Espanya s’enfonsés, avui us deixo amb un titular encara més al·lucinant: segons apunta el diari “Alba”, veure cocacola és propi de famílies tradicionals heterosexuals, mentre que la Pepsi és per mariques! Jo no sé que beuen a la redacció d’aquest rotatiu quan es posen a destriar les noticies, però es evident que porta més graduació que un simple refrigeri de cola!

I ja em veieu a mi compungit, esmaperdut i corprès, sentint-me culpable per la meva insuperable adició a la Cocacola des de que tinc ús de raó! A veure si amb el meu consum estaré finançant algun tipus de secta cristianofeixista antiabortista o… el que seria pitjor: ves que aquesta beguda no tingui uns estranys efectes secundaris que en converteixin en un hetero garrulo, futbolero, vulgar i incapaç d’anar al cinema a veure res més elevat que “Dragonball Evolution”!!

Així doncs he decidit acabar amb la meva inquietant angoixa existencial llegint per Internet la resta del article, on he descobert que els únics arguments que tenen els il·luminats que han vomitat la seva ignorància sobre aquest full parroquial, és que als anuncis de Cocacola sempre surten famílies felices (com la dels ossos polars), mentre que suposadament Pepsi dona ingents quantitats de diner als col·lectius GLTB i es promociona a les manis del orgull.

Doncs res, ara ja estic molt més tranquil sabent que tot era l’enèsima patotxada de la caverna mediàtica i que puc tornar a veure amb tota la tranquil·litat del món una llauna del meu refresc favorit, sabent que després no tindré un incontrolable deliri per menjar-me un cony!

Com ser una Diva Gai en 6 fàcils passos

En temps de crisi cal buscar nous horitzons laborals,  formar-nos constantment, explorant les nostres capacitats més ocultes. Així doncs avui us ofereixo by the face un curset accelerat de reciclatge professional per a tots aquells lectors amb serioses preocupacions en el seu futur.

Si, tu també pots ser una Diva Gai! Només has de seguir aquests senzills procediments! A veure, no estic dient que esdevinguis una Madonna de la nit al dia, però per arribar a fi de més ja fariem! Si Lady Gaga pot, tu no seràs menys!

.

Requisits- No és imprescindible saber cantar,ballar, composar, ni tocar cap instrument. Tan sols saber-ho fer veure amb total convenciment. Recorda que a partir d’ara totes els teves accions seran una performance i que si vols ser una star, has d’actuar com si ja ho fossis..

Pas 1- Treu un “single” cantant en vocoder i música electropop de fons, ningú notarà que no en tens ni idea. La lletra ha de ser banal, superficial i combinar alguns d’aquests temes: “Soc una màquina sexual” , “Els homes son molt dolents, però jo els sotmetré”. Si la cançó va acompanyada per una coreografia cutre, hi pot ajudar.

Pas 2.- Fes un videoclip ple de nois musculosos quasi despullats ballant al teu voltant. Penja’l a Youtube. Fes-te un myspace, un grup a Facebook, un blog, un fotolog i un twitter per promocionar-lo. Aquest seria un bon exemple:

.

Pas 3- La teva estètica ha de ser provocadora, alhora que estrident i extremadament sexual. Has de trobar el punt mig entre una puta i una actriu de Hollywood. No cal dir que la cirurgia estètica és absolutament imprescindible i el botox, millor compra’l a granel. No escatimis en maquillatge, perruques, lluentons o pitram siliconat postís.

Pas 4- Soborna als Dj’s de les discoteques d’ambient que punxin el teu hit dos cops per nit. També hauries de convèncer a alguna drag queen per que t’imiti o algun musculoca que ballés la teva coreografia sense samarreta en un pòdium.

Pas 5- Acudeix a tots els “photocalls” haguts i per haver: premieres de films de sèrie b, inauguracions de discoteques o saunes, així com o bodes, batejos i comunions del famoseo en general. Si no t’han convidat, cola’t i quan t’hagis afartat de canapès a veure qui et fa fora! No està de mes que agredeixis algun periodista i que posis a parir davant dels micros a la resta de convidats.

Pas 6- La teva vida privada ha de contenir constants escàndols (a raó d’un per quinzena està prou bé), pots optar per enrollar-te amb algun ex-concursant de Gran Hermano que t’apallissi, rapar-te el cony en públic o fer-te d’alguna religió ultraconservadora per purificar els teus pecats. Si no tens idees, droga’t i ja se t’acudirà quelcom. No cal dir que, cada cop que facis alguna de les teves entremaliadures, has de fer un tour per tots els programes del cor negant rotundament que tu hagis realitzat mai  quelcom semblant, encara que hi hagin proves evidents.

En el cas (força probable) que no hagin funcionat cap dels anteriors consells: Anuncia a tort i a dret que tens una depressió brutal i que estàs a la vora del suïcidi. Un cop fet això, canvia radicalment de nom artístic, de look i torna al pas 1

L’Amor ha mort.

Siguem clars: ara que ens hem alliberat de la càrrega moral de les religions monoteistes, que empraven la legitimació divina per imposar un model social de família, podem donar definitivament per morta la monogàmia.

Si amics, la parella per tota la vida, la fidelitat conjugal i la nyonyeria sant valentiniana son termes caducs, obsolets i anacrònics dins la societat postmoderna del ready made,i el fast food. El romanticisme sentimental ja no és tendència, el sexe no és més que una pràctica gimnàstica que fonamenta el seu èxit en la diversitat i la desvinculació emocional absoluta entre els seus practicants.

El matrimoni i la monogàmia en general tenen els seus orígens al Neolític, un període en el que sorgeix la propietat i la herència per descendència. En una època en la que no existien les proves de paternitat la única forma de saber amb total seguretat que un nadó és fill teu és tenir a la dona sotmesa a un contracte de fidelitat coital.

Per tal que aquesta imposició social, amb una base exclusivament econòmica, no és notés tan descaradament, van fer creure als ingenus neolítics que aquell esclavisme era un acte voluntari i bonic. Com? Inventant l’Amor, la nyonyeria boba i bavosa que el rodeja i educant a les persones, especialment noies,per tal que des de petites creguin que el seu objectiu existencial és tenir el monopoli sobre una polla i que el sexe per plaer és dolentíssim.

D’aquí venen, per exemple, les moralines dels contes infantils com el de la Caputxeta Vermella, amb el llop com a metàfora del sexe lliure, o tots els protagonitzats per princesetes borderline a les que un Príncep Blau ve a salvar per casar-s’hi. Cal adoctrinar i manipular als nanos des de ben petits.

Aquesta setmana veurem com alguns carlins tradicionalistes, incapaços d’acceptar la fi d’aquesta farsa sentimentaloide, tornaran a celebrar un dels actes folklòrics més casposos mai vistos: Sant Valentí, fent empal•lidir de vergonya aliena aquelles ments privilegiades que contemplem horroritzats aquesta esparveradora orgia de salvatge horterisme.

De la mateixa forma que Ludwig Andreas Feuerbach va denunciar al segle XIX que la idea de Deu era un invent del home i que aquest s’havia alienat a si mateix adorant la seva farsa,avui, jo Arqueòleg Glamurós, denuncio que l’Amor no és més que una invenció cultural humana, que no és real i que no existeix com a realitat empírica objectiva i mesurable, que és una creació social idealista i fictícia per tal d’esclavitzar a les persones entre si, negant-los la seva llibertat sexual de la que gaudien al paleolític i al mesolític.

Obriu les vostres ments i folleu amb qui us vingui de gust, trencant les cadenes del patriarcat monogàmic i els seus tentacles en forma de nyonyeria empalagosa!

PD: Dedicat a tots els lectors d’aquest blog que tenen la sort de tenir una parella estable i la ment lúcida per saber que tot aquest post està escrit  des del més profund dels rencors envejosos.