Passejant pel Cementiri de Montjuïc

Avui, primer de Novembre, es celebra el dia de Tot Sants una adaptació cristiana del culte romà a les ànimes, instaurada el s.VIII per el Papa Bonifaci IV, on la tradició ens convida a visitar un dels racons més amagats de les nostres ciutats, però alhora més misteriosos i culturalment interessants: els cementiris.

Aprofito doncs per fer una crida a la revalorització del patrimoni arquitectònic i escultòric del que gaudeixen les necròpolis catalanes, centrant-ho amb el millor exemple que tinc a mà: el Cementiri de Montjuïc.

Construït el 1889, es una veritable joia del art català, on es donen cita cisells dels millors escultors modernistes i neoclàssics del s.XIX-XX, abordant la creació d’impossibles catedrals en miniatura, criptes neo-egípcies o ultra barroques i espectaculars conjunts monumentals d’àngels i verges que han emparat l’etern descans de la rica burgesia catalana de les darreres centúries.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efimeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva, encara, ocult al massiu turisme japonès.

I que fer al cementiri, un cop ja hem posat flors? Aquí unes idees:

-> Fer una Gimcana buscant les diferents tombes de personatges famosos que s’escampen arreu. A veure si sou capaços de localitzar a Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Lluís Companys o Buenaventura Durruti, entre d’altres.

-> Seguir les diferents rutes artístiques que ens proposen uns cartellets. Que preferiu avui? Modernisme, neo-gòtic o potser quelcom més clàssic?

-> Anar a contemplar la fossa comuna de la guerra civil i la immensa quantitat de plaques commemoratives als republicans que en aquell conflicte i la seva respectiva repressió feixista varen perdre la vida.

-> Fer com jo i realitzar centenars de fotografies a cada cripta o làpida remarcable per tal de practicar els diverses opcions de la càmera i el photoshop!

DADES DE CONTACTE AMB EL CEMENTIRI AQUÍ

Fossar de la pedrera, on descansen els afusellats de la Guerra Civil

GUERRA CIVIL GAI: Mani vs. Pride

Catalunya, fent honor a la seva llarga tradició caïnita i fratricida, ha celebrat L’Orgull GLTB i els 40 anys de la Revolució Sexual de Stonewall amb dos actes paral·lels i aparentment irreconciliables. Aquest blog, com no podia ser d’una altre forma, ha acudit als dos i n’ha fet una crònica fotogràfica.

Tot i que Barcelona va ser pionera en les manifestacions gais, aquesta absurda enemistat interna, fruït de rivalitats personals entre liders històrics (Jordi Petit, Armand de Fluvià, Eugeni Rodriguez…), ha deslluït les celebracions històricament… fins aquest any!

Manifestació del Orgull

Convocada pels col·lectius gais més alternatius (FAGC i CGB) va tenir lloc dissabte a la tarda, aplegant unes 8.000 persones segons la organització. S’hi van apuntar ERC, ICV, EUiA i altres grupuscles extraparlamentaris com Maulets.

Amb una sola carrossa, audio pèssim, batucades i un amateurisme esplaiero, els típics líders històrics d’aquests col·lecttius van corejar les consignes de sempre i a la nit hi va haver una festa a la mateixa plaça amb poca afluència.

El millor va ser trobar a molts altres bloggers i comentaristes com Rafa, The Traumas, Pep, Atenes de Pericles, Topo, Martí i, com no, El Niño del Exorcista.

Ens vàren repartir un pamflet en el que s’afrimava que els assitents al Pride del dia següent eren egolatres narcicistes, capitalistes, espanyolites i que vetarien l’entrada a majors de 35, gordes, calves i guenyes.

Batucada

La úinca carrossa de la mani

Final de la Mani a Pça Sant Jaume

Freaks varis per a tots els gustos

PRIDE

Convocada pels col·lectius gais majoritaris, empreses (discoteques, pàgines web, saunes, restaurants...) , Ajuntament de Barcelona, Generalitat i tots els partits excepte el PP, va treure al carrer 500.000 35.000 persones en un espectacular acte mai vist a la ciutat, carroçes, música, actes polítics…

I sí! Hi havien majors de 35, gordes, calves i fins i tot iaies, nens petits i families senceres ( a Plaça Espanya fins i tot hi havien parcs infantils). De guenya no en vaig veure cap, però.

Serà tot lo capitalista que vulgueu, però per fí Barcelona, amb un govern d’esquerres, té un Orgull a l’alçada del de Madrid, on regna el PP.

Carrosses de les emrpeses

Associació de pares i mares de Gais i Lesbianes
.

Els àngels de Gaydar.. slurrp!

Final de festa multitudinari a Plaça Espanya

Els freaks son una constant omnipresent

En fi, que sembla que la cosa ha acabat com les Festes de Gràcia: un event oficial molt lluent i un d’alternatiu cutrillo, però radical i necessari.

Sens dubte jo prefereixo no escollir i fer doblet!! I fins aqí aquest especial!

Ruta per la Barcino Romana!

Us preguntareu que ha estat de la meva vida en aquests dies en que no he actualitzat el blog, oi? Doncs bé la resposta és ben senzilla: he fet un viatge de 2.000 anys en el passat per visitar les runes romanes encara visibles d’una ciutat avui anomenada Barcelona, però que en el seu dia portava el topònim de “Colonia Agusta Faventia Paterna Barcino”.

Segur que ara el dubte que us assalta és quina màquina del temps he emprat per fer aquest estrany viatge. No us hi escarrasseu, és més senzill que la física quàntica! Tan sols m’ha calgut la vista i els meus coneixements arqueològics per anar descobrint darrere cada cantonada del barri gòtic una nova pista de com vivien senyors i esclaus a les seves domus fa, tan sols, dos mil•lennis.

Per començar ens plantem en un bon lloc cèntric:La Plaça Catedral, on encara resta en peus parts d’un aqüeducte reconstruït que canalitzava aigua a la colònia al s.I i que avui forma part de la paret del temple cristià.

Seguint la pista dels aqüeductes de la ciutat hem anat a parar al carrer Duran i Bas on, entre les pedres de la paret d’un edifici encara en us, observem esmaperduts com s’amaguen, ben camuflades, les arcades  d’aquesta singular construcció hídrica hidràulica.

Però deixem-nos de tanta aigua i submergim-nos de ple en el món sagrat amb les majestoses columnes Temple d’Agust, que s’alcen imponents en un pati de veïns d’un Centre Excursionista darrera la Plaça Sant Jaume, on estava situat el Fòrum a l’antiguitat… en el fons no ha canviat tant la cosa no? El centre polític del poder segueix situat exactament al mateix lloc!

I ja que estem místiques, que tal si donem un cop d’ull al cementiri de la Plaça Vila de Madrid? Aquí arrenglerats veiem els coloristes sarcòfags que contenen celosos les urnes senyorials un cop incinerats, ja que, cal recordar-ho, la inhumació no entrarà en vigor fins al cristianisme.

Però clar que una vila romana no es res sense la seva respectiva muralla! Les originals, que daten de la fundació colonial, han desaparegut pràcticament sota l’asfalt urbà, però les del s.III encara se’ns mostren ben visibles en alguns racons del casc antic, com aquest, a pocs metres de la Catedral, on veiem parts d’una de les torres emmurallades.

Els fragments de muralla visibles son molt nombrosos, però jo em quedo amb aquesta porta que, camuflada al Carrer de la Palla Regomir, acomiada aquest  diacrònic viatge, sense que abans us recomani de tot cor realitzar pel vostre peu aquesta ruta, acabant el recorregut amb d’una obligada visita a les excel•lentment museïtzades runes del Museu d’Història de la Ciutat, aprofitant que els diumenges a la tarda ara es gratuït!

PD: Text, imatges i retocs made by me, que soc un motivat de la vida! Gràcies F.M. per acompanyar-me i evitar que el meu nefast sentit de la orientació em fes acabar a Cuenca!

Jean Yves Lamoigne: fotografiant la ironia.

Jean Yves Lamoigne, fotògraf francés freelance que ha col·laborat amb moltíssimes campanyes publicitàries d’impacte, és la delicia visual escollida per revitalitzar la abandonada secció de fotografia d’aquest blog, aprofitant les poques visites que acostumo a tenir els caps de setmana.

Les seves provocadores fotografies, o fotomontatges si ho preferiu, beuen directament del sentit d’un humor bastant negre, causant en cada una de les seves treballades imatges una freda emoció entre el somriure més frívol i l’esglai glaçat davant un succés inminent. Disfruteu-lo!

.

.

.

.

.

.

.

.

Fotocrònica “QUE LA CRISI LA PAGUIN ELS RICS”

Amunt els damnats de la terra!
Amunt els qui pateixen fam!
La força pel dret és vençuda,
s’acosta el bell temps de la pau.

.

Avanti popolo alla riscossa…

.

Bandiera rossa trionfera!
E viva il socialismo e la libertad!

.

Negras tormentas agitan los aires
nubes oscuras nos impiden ver,
aunque nos espere el dolor y la muerte,
contra el enemigo nos llama el deber.

.

No esperis salvacions supremes
de déus, de reis ni de tirans.
Obrer, és la sang de tes venes
la que triomfant et salvarà.

Horror Vacui // Endevinalla fotogràfica.

Sembla que he sobreviscut amb relatiu èxit al meu primer cap de setmana després de la voràgine estival que, entre conferències, concerts, festivals de cine i turisme no m’havia deixat temps per pensar en com d’horrible pot esdevindre la meva vida en el proper any; i ara ja no em queda cap projecte a la meva agenda, a part d’afegir una xifra més a la meva edat… yupi!

Em sento com un personatge secundari de la Història Interminable: fugint del no-res que avança lenta i inexorablement cap a mi, sabent que cap Atreyu vindrà a salvar-me a lloms d’un drac blanc. Tan sols em falta saber els detalls: Quin serà el detonant? El Dia? La Hora? S’admeten apostes.

Fins quan podré autoenganyar-me creient que l’arqueologia encara té futur, que podré oblidar-me d’ELL d’una puta vegada substituint-lo per l’efimeritat d’un orgasme passatger o que cada divendres i cada dissabte em plouran plans genials i festes fantàstiques sense que hagi de moure un dit?

I siusplau, no em vingueu ara amb edulcorats ànims ni amb falses esperances, odio la nyonyeria optimista made in Disney i els copets a l’esquena us els podeu guardar per a qui encara cregui en els happy endings, que a mi em senten com patades al estómac. Us recordo que soc materialista!

Be! Abans que m’acuseu, i amb raó, d’intentar arravatar a Morrissey el títol de Mr. Drama Queen, us proposo un petit entreteniment: endevinar a quin dels llocs, on he estat els darrers quatre mesos, corresponen aquestes imatges: Madrid, León, Irlanda, Montblanc (i rodalies), València i Sitges. A veure qui ho encerta!

Foto 1

.

Foto 2

.

Foto 3

.

Foto 4

.

Foto 5

.

Foto 6

*All pics made by me*

Fotocrònica de la voràgine (I)

Doncs res, el cap de setmana m’ha passat volant entre fer, desfer la maleta, sopar per Gràcia i passar la nit a Razzmatazz. Un cop més marxo cap a l’interior de la Catalunya rural a treballar en el projecte arqueològic que em duc entre mans! Quatre dies laborables més i agafo vacances!! Per fí!

Apa i per que no us queixeu us reagalo by the face algunes fotos que he pogut fer en el transcurs de la primera setmana del meu agitadíssim estiu! Ens llegim el finde vinent! Be evil!

Blue Velvet

.

Allà on vaig sempre em trobo una Gàrgola!

.

Nena jugant en un sorral

.

Ora et labora

.

Però mira que ets gòtica!

Fotoreportatge de la Nit Blanca de Montjuïc

Doncs si! Ahir la primera nit blanca a la Muntanya de Montjuïc, on un grup d’arqueòlegs (i una professora de Belles Arts) vàrem aprofitar per anar a veure museus i tot tipus espectacles nocturns, al mateix temps que a mi em va donar per provar el “modo noche” de la meva càmara i, de pas, fer un post fotogràfic que relata perfectament la nostra esperiència cultural noctàmbula! Ja em direu si us agraden!

Follow the city lights

.

The Fountain

.

Ese hombre que tu ves ahi…

.

Botafumeiro

.

Piragüa – Ou ferrat

.

Foc o Aigua

.

El triomf de la nit

.

Highway to Hell

.

Ratpenat Humà

Somnis entre boires

Igualada ahir a les 8:00 del matí…

Somnis entre boires
boires entre els dos.
Tu i jo, pell a pell
ombres dins el cel.

I t’obriré un camí enmig del mar
ple de llums, ple de plaers
i ocults, secrets

Sangtraït