Com veure Madrid en 8 hores?

Estimats lectors us demano un favor!!

Dissabte vinent marxo, tot solet, a la capital del nostre estat per veure el “Saturday Night Fiber“: un festival de música independent on podré gaudir de les actuacions en directe de Morrissey, Siouxie, Babyshambles, Mika i My Blody Valentine.

La qüestió es que vaig en AVE (el meu pare es ferroviari i em surten els bitllets a preu de targeta de metro), arribo a les 10:00 del matí a Atocha i el recinte del concert no obre les portes fins les 18:00, així doncs tinc 8 hores per veure Madrid, i en tinc moltes ganes ja que no hi he estat mai!

Que em recomaneu? Heu de tindre en compte que no tinc cap mena de sentit de la orientació! Seria capaç de perdrem pel meu barri, així que no em proposeu visitar coses rebuscades!

De moment m’han dit que:

- No vagi al Museu Arqueològic, que és decimonònic i cutre.

- No em dona temps a visitar el Prado ni el Reina Sofia, a menys que passi corrents pels passadissos

- Dissabte pel matí no hi ha gens de marxa a Chueca.

- Un amic meu, especialista en Història Moderna em va proposar fer la Ruta del Madrid dels Austries i ja li vaig comentar que, a menys que ell em fes de guia, jo podia acabar a Burkina Faso!

Prometo fer una crònica detallada si m’ajudeu!

Alguna altre proposta?

Llista de les meves males accions

Estic veient una sèrie molt divertida, anomenada “Me llamo Earl“, en la que un heterogarrulo es proposa seguir les teories del Karma. Segons ell, perquè li passin coses bones  ha d’esmenar totes els putades que ha fet a aquells que el rodejen i, per començar, les escriu en una llsita.

Jo no crec gens amb aquestes xuminades neohippies del Karma; el dia que un amic meu, superbona persona, va morir de càncer als 16 anys, vaig tenir clar que la vida és un puto atzar carent de tota lògica on els caborns amb astúcia sempre acaben guanyant la partida.

Així doncs jo he fet també una llista de les meves males accions de les que me n’arrepenteixo un xic, però sense cap intenció de reparar el mal que vàren causar en el seu moment!!

1.- Llençar una motxilla a un noi de la meva classe per la finsestra colant-me al col·legi després de classe (Tenia uns 8-9 anys). No recordo en absolut que m’havia fet…

2.- Enviar un anònim amenaçant de mort a un nano per l’únic fet que em molestava la seva cara plena de grans. Em vaig currar una nota amb lletres de diari retallades. (Tenia 12 anys)

3.- Arrencar la cella d’una mossegada a un idiota que m’estava clavant cops de puny al estòmag. Tenia les mans inmovilitzades i no s’em va ocorrer res més… no és culpa meva, jo no miro combats de Pressing Catch! Quan vaig veure tota la sang i la seva cella a la meva boca em vaig desmaiar i la seva germana petita de 6 anys em va donar patades a la cara (Tenia 13 anys).

4.- Trucar a un telepizza i encarregar 10 pizzes amb tots els ingredients per un company que ens haviem barallat. Posteriorment convençer a una amiga de la meva classe que es fes passar per la nòvia d’un amic meu i truques a la mare de la víctima confessant el crim, per tal que jo en quedés impune (Tenia 16 anys).

5.- Enrrollar-me amb un amic meu hetero i explicar-li amb tot luxe de detalls a la noia que a ell li agardava al seu davant (Tenia 17 anys).

6.- Convencer a un amic meu que fes un graffitti insultant a un polític i després convencer-lo de que havia estat ocurrença seva, tot i que ell no tingués ni idea de política.

7.- Llençar bombes de fum i cohets explosius en una esglesia del meu barri en mitg d’una missa i partir-nos la caixa veient com les iaies sortien esparverades de l’eucaristia . D’aixó no me n’arrepenteixo gens! Va ser taaan divertit, eh Kas?

8.- Fer canapés amb menjar de gat, fent-lo passar per paté en un sopar de Nadal del esplai. Estava bó eh conjuntbuit? Muahahah.

9.- Fer correr mil rumors, si bé no del tot falsos, si bastant exagerats o tergiversats. Com quan una amiga em va dir que estava trista i es prenia pastilles (pel mal de coll) i jo vaig difondre que era adicte als antidepresius. Aixó, de veritat que va ser un malentés!

I ara pensareu que soc cruel, despiadat i malapersona, oi? Doncs nooo! Simplement que el meu signe zodiacal del escorpí és el que m’obliga a fer-ho, de debó! Com diria Jessica Rabbit: “Es que a mi em van dibuixar així“.

Però per altre banda us puc ben assegurar que em desvisc per les meves amistats i que ara mateix no faria mal ni a una mosca! I swear it!! Però per si de cas, no us baralleu amb mi, vale? Sempre puc tindre una recaiguda…

Un dia qualsevol a la vida d’un arqueòleg glamurós.

6:00 -> Sona el meu despertador compulsivament. Segons un company de feina és la melodia d’uns dibuixos animats des 80’s que es deien “Banner i Flappy” o algo així!

6:10/6:30 -> Em vesteixo amb l’uniforme de la meva empresa i unes botes de punta d’acer; em rento les dents maleïnt un cop més les meves genives, mentre la cafetera exprés m’avisa amb un xiulet que ja em puc pendre la meva imprescindible dosi de cafeïna.

6:30/6:45-> Creuo a tota pastilla el centre de la meva ciutat, aturant-me un instant a treure diners i a comprar El País en un Kiosc. En el meu reproductor d’MP3 sonen a tot volum els darrers àlbums d’Ellos i MGMT, així com es grans èxits de Bowie, Morrissey, Pulp, Fangoria o Kylie Minogue.

6:45/7:30-> Viatge en Renfe, fent transbord a Sants. Fullejo el diari, encara mitj endormsicat. M’acompanyen en el tren desenes d’inmigrants de totes les procedències imaginables.

7:30/8:00-> Caminata a peu fins a les afores de la ciutat on treballo. Rambla amunt i pujada fins a una muntanya on tan sols hi habiten gitanos, camells, ionkies, guardia civils i mossos d’esquadra. 

8:00/9:00-> Entro al vestuari dels paletes on deso el meu MP3 i em poso el casc i l’armilla reflectant en menys d’un minut (odio aquell lloc pudent). Em disposo a controlar visualment les màquines giratòries i retroexcavadores, per si troben cap resta arqueològica, cosa que al jaciment on estic no succeeix des de desembre. La responsable de seguretat apareix a traició en el moment menys insospitat i em dona una bronca per haver trencat alguna norma que s’acaba d’inventar.

9:00/9:30-> Esmorzo en un bar un tant peculiar, on el cambrer és hiperactiu i ja m’ha servit la meva cocacola de rigor abants que m’hagi assegut. De fons sona Manà o música bakala dels 90’s a tota pastilla. Llegixo el diari i em menjo un bocata que duc de casa.

9:30/13:00-> La calor va augmentant al mateix ritme que la ombra desapareix. Escolto les converses garrules dels paletes i encofradors sobre futbol, tuning i ties, procuro dissimular la meva vergonya aliena davant els seus comentaris passadissims de voltes plens de tòpics homòfobs, masclistes i racistes. Em dona temps a pensar temes per fer 10 posts, recordar un cop més el darrer amor platònic que he decidit oblidar però no puc i  preocupar-me pels meus problemes i de pas dels de tota la gent que em rodeja.

13:00/14:00-> Vaig a dinar al mateix bar del cambrer hiperactiu, mentre a la tele posen “La ruleta de la Fortuna“. El menú està bonissim i t’el porten a ritme de llampec.

14:00/18:00-> Dedico totes les meves forcés a intentar no adormir-me. Faig algunes fotos del jaciment i apunto en una llibreta com avui tampoc ha aparegut cap resta arqueològica. Pregunto als caps d’obra el plàning pels propers dies i em responen de forma ambigüa i enigmàtica.

18:00/18:30-> Camino fins a la Renfe, fent una paradeta técnica a la Rambla per comprar-me un merescut granitzat de llimona que em prenc de camí al tren.

18:30/19:15-> Sobo de mala manera a la Renfe fins que el meu instint m’avisa que s’ha de fer transbord o que ja hem arribat.

19:15/19:30-> Baixo la Rambla de la meva ciutat desitjant de tot cor trobar-me algú conegut amb qui aturar-me a tindre una conversa racional, 13 hores i mitja després d’haver-me despertat!! 

19:30/21:30-> Em dutxo, conecto l’ordinador, actualitzo el meu blog o bé comento en els blogs i flogs que més m’agraden. Preparo el sopar.

21:30/22:30-> Sopo mirant El Informal, el programa del Wyoming  a la Sexta. A vegades també miro un troç de Ventdelplà o Polònia.

22:30/23:30-> Xatejo una estona pel msn  o entro en alguna pàgina de contactes gais. Si estic molt cansat m’en vaig al llit on llegeixo un capítol de “Contra Natura” d’Àlvaro Pombo.

23:30-> Zzzzz…..

Igualet que Indiana Jones ehhh! I si, m’encanta la meva professió, que afortunadament no és sempre així (a vegades trobem coses). Us preguntareu també d’on trec temps per ser d’una colla de diables, escriure aquest blog, lligar, llegir, estar al dia de música i política, quedar amb tots els amics que tinc… bé, jo també m’ho qüestiono! Quin misteri!!  

Forges i el futbol

Genial aquest acudit Forges a El País d’avui! Reflexa perfectament la meva opinió sobre aquesta sobredimensionada pantomima heterogarrula que hem vicscut aqusts darrers dies, on de nou, els no futboleros ens hem sentit completament al marge d’una societat plenament entregada a aquest patètic Panem et Circenses postmodern.

Heu de saber que jo el diumenge a la hora del partit estava al cinema Floridabanca veient el darrer film de Susan Sarandon, “Aritmètica Emocional” en versió orignal subtitulada, of course. Va ser la meva forma d’aïllar-me d’aquesta marea de vulgaritat, en plan mariculta radikal.

Demà actualitzo amb un post més currat, I swear it! Però es que ara marxo de nou al cinema, aquest cop a veure “En mundo libre” (en VOS, faltaria més), després de passar-me 9 hores rodejat de paletes semianalfabets, necesito una dosi d’intelectualitat!

Crònica de les meves aventures per León

El viatge

He arribat a la conclusió que viatjar en tren em relaxa fins a extrems insospitats i que, per molt llarg que sigui el viatge no s’em fa mai pesat. I en aquest cas van ser deu horetes don’t stop Barcelona-León, fent una extranya ruta passant per Vitoria, Burgos, Tarragona i Pamplona (no en aquest ordre obviament), on em va donar temps a llegir, escoltar el meu MP3, repassar per milionèsima vegada el text de la ponència o recordar velles anècdotes d’excavacions, mentre un dels meus companys, com no podia fumar, estava a la vora d’un atac de nèrvis, el pobre!

León, la Ciutat

Com? Que encara no sabeu on anar de vacances? Doncs no ho dubteu ni un instant més: León és la ciutat perfecte per desestrssar-se i passar-hi uns dies! El centre de la ciutat és peatonal i trobem un monument a cada cantonada: que si una muralla romana, que si una esglesia barroca, places porxades, carrerons estrets, parcs enormes, una casa dissenyada per Gaudí, un convent medieval i si! LA CATEDAL! Quina passada! És com si ajuntessim les de Barcelona i Girona i encara ens faltaria! El paradís per a qualsevol arqueòleg o historiador! I aixó per no parlar del seu més que notable Museu d’Història! I a sobre tot net i cuidat!

La gent és mooolt amable i tranquila, tot i que es veu d’una hora lluny que aqui es vota al PP: no hi han hippies ni garrulas, tothom porta uns pentinats de disseny i una roba pija d’infart. Però clar després veus els preus de les cases o dels aparadors de les botigues i dius: ahhh vale! Així també em vesteixo jo de Dolce i Gabanna! Si una caseta de varies plantes et costa 100.000 euros!

El Congrés i la conferència

El campus de la Universdad de León és com la UAB però en petit i en pijo: moltes facultats rodejades d’herba o petits bosquets i, com ja havien acabat le classes, amb prou feines quedaven quatre estudiants que anaven a verue notes.

Només començar el congrés ja em vaig adonar que allí jo no lligaria gaire: l’edat era elevadíssima, la majoria de ponents eren professors, catedràtics o directors de museus! Jo vaig rebentar la mitjana  amb diferència!

I bé, després d’empsassar-me senceretes 40 conferències sobre arqueologia de la mineria, us puc ben assegurar que en soc un veritable expert! La veritat és que ens vàren tractar superbé: canapés a cascoporro, sopars gratis, degustació de vins, dinars, ens han reglat llibres de mineria, passes vip a museus…

Quan ens va arribar el nostre torn, després d’un petit moment d’histèria perqué no s’ens obria el powerpoint, va anar perfecte, ens vam ajustar al horari i a la temàtica (no com la majoria, tot s’ha de dir), vaig parlar clar i lent i quan vam acabar ens van aplaudir i felicitar.

Com a anècdota quedarà per al record la ponència d’un ultrafreak que va anar a parlar d’un suposat jaciment que només veia ell, amb un powerpoint presentat per Epi i Blas, amb fotos del seu gos (!!!).

Excursió a Las Médulas

I per acavar el viatge vàrem visitar un dels jaciments arqueològics més impresionants que recordo al llarg de la meva vida professional: Las Médulas, una mina aurífera romana de fa uns 2.000 anys, que té unes 200 hactàrees d’extensió, amb pous i galeries de 25m d’alçada!! Es va fer amb la tècnica de ruina montis, fent passar rius pel seu interior fins que la muntanya esclatava per poder-ne treure els mínusculs fragments d’or. És el que té tindre esclaus i molt temps lliure!  

Ens va agafar una espectacular tormenta quan estavem al interior d’una sala i entre aixó i que els ponents octogenàris anaven a pas de formiga, com no, vàrem tornar tardíssim a León i, tot i que vàrem creuar la ciutat corrents, s’ens va escapar el tren de tornada! Però res, per sort vam poder canviar els bitllets!!

I aixó és tot! Espero que la meva contribució al devenir científic no acabi aquí i que, ara que ja he perdut la virginitat com a ponent, ja estic apunt per la següent aventura!

PD: Gràcies a tots i totes els que em vaiu deixar comentaris i missatges d’ànim, així com als que m’heu estat acrivillant a SMS!

Cap a León! // Ingredients per un relat

Doncs si, estimats lectors, ha arribat el moment de revelar quin és el projecte que fa uns mesos duc entre mans i que finalment començarà en ben poques hores!!

Demà dimecres, si cap contratemps de darrera hora no ho impedeix, estarè agafant un tren amb destinació León per participar com a ponent dintre del “V Simpósio Internacional de la Mineria y la Metalurgia Históricas en el Suroeste Europeo“, on divendres a les 10:00h exposaré a l’Aula Magna de la Facultat de Filosofia i Lletres les conclusions preliminars del projecte de recerca en el que porto uns dos anys treballant.

Ponència que, si tot va bé, es materialitzarà també en dues publicacions científiques d’alt nivell.  I com a bón paranoic m’enduc unà còpia del text i del powerpoint en CD, USB i, fins i tot, n’ penjat una còpia al meu pròpi mail! No fos cas! I heu de saber, també, que porto dos dies ensajant davant el mirall, estic taaan nerviós! 

Realizar aquesta conferència suposarà per mi un petit esgraó en el meu currículum professional, però sobretot una gran satisfacció personal, ja que per arribar fins aquí hem hagut de desafiar a tot tipus de persontges macabres sorgits del món de la costrucció que, des del primer moment que vam posar el peu al jaciment, han intentat totes les argucies imaginables per boicotejar la nostre investigació. 

No puc marxar sense agaraïr de tot cor a tots els professionals que han fet possible que aquesta aventura multidiscilpinar arribi a bon port: arqueòlegs (un bon munt), geòlegs, enginyers de mines, cristal·lògrafs, fotògrafs, geògrafs, filòlegs, conservadors, arxivers, informàtics, traductors i, sobretot amics! Gràcies a tots i totes.

I res! Com no podré actualitzar el blog com a mínim fins Diumenge o Dilluns us proposo UN JOC per que us entretingueu amb la meva absència: es tracta de que cada escú deixi escrits tres mots en català, ja siguin noms, adjectius o verbs, com més rebuscats millor i jo em comprometo a la meva tornada a escriure un relat on hi apareguin tots! Segur que, tot i així, serà una narració menys surrealista que els meus deliris onírics dins un Cuarto Oscuro, ahajaja!

PD: La fotografia porta com a títol “Progress” i és obra del fotógraf català Manuel Lao

Autoepístola II: Ansietat, el meu estat natural?

 

Estimat Arqueòleg Glamurós:

Sento de tot cor el retard en la contestació epistolar, ja saps que amb tot aixó del projecte vaig de putu cul! M’aixeco cada dia a les sis del matí, arribo a les set i mitja a casa i tan aviat m’he dutxat ja estic assegut davant l’ordinador acabant d’enllestir fins al darrer detall d’aquesta emocionant aventura que començarà just d’aquí una setmana i que ha col·lapsat tota la meva atenció!

Tothom m’aconsella que em relaxi, que no n’hi ha per tant, que tot sortirà bé. Però tú, que em coneixes des de fa uns quans anyets ja saps perfectament que això seria com demanar-li a un xiprer que donés sindries!

He arribat a la conclusió que el meu estat natural és l’ansietat i el nerviosisme. Qualsevol cosa que em proposin, per tonta que sigui, em motiva de sobremanera, però al mateix temps no puc evitar que el meu pessimisme natural em faci recordar constantment tots els perills i inconvenients que poden sorgir pel camí, la qual cosa submergeix la meva ment en una espiral d’histèria progressiva. Si pogues triar!! No saps com envejo als meus companys de feina que encaren els reptes professionals i personals amb tota la patxorra del món! Presenten una tesi doctoral com qui va a comprar el pa!! Com cony s’ho deuen fer??? Quin és el seu secret? Es droguen? S’hipnotitzen? 

A vegades penso que hauria d’abandonar el café, o reduïr-ne la dosi: com a bon hipocondriac de manual conec perfectament la relació directe cafeïna-ansietat, però clar, a vaure qui es el guapo que aguanta nou hores mirant com una retroexcavdora remou terra sense caure vilment adormit!  A més, quan era adolescent encara no prenia el meu tallat matinal reglamentari i havia arribat a tenir atacs d’ansietat brutals en mitj d’examens o de violentes batalles campals contra homòfobs als passadissos del institut, com segurament recordaràs! 

Clar que alguna cosa bona ha de tindre ser un feix de nervis: el meu meravellós metabolisme que em permet menjar com una llima, devorar sense cap tipus de contemplacions tot alló que em vingui de gust sense haver-me de preoucupar de la meva silueta; em podria empassar un camió de phoskitos, kitkats i fabada asturiana sense que el meu pes augmentés un gram.

Hauria de provar el taichi o el shiatsu, com les meves amigues ultrahippies? O potser llençar-me de cap als tranquilitzants químics, tipo Orfidal? Quin misteri…

En fí, doncs res, que només queden set dies… una setmana de merda!! buaah!

Arqueòleg Glamurós

PD: Abants que m’ho pregunteu ja us aviso que fins que el blat sigui al sac i ben lligat no penso dir ni mú sobre el projecte! Tranquils que la setmana vinent us en faig 5 cèntims!

Traumes infantils

La infància és un periode meravellós de l’experiènia vital, on vivim despreocupats de la crua realitat que ens rodeja i una desorbitada fantasia ens fa creure que tot alló imaginable és real. Però no sempre son els contes de fades alló que més recordem dels primers dies a la terra: agunes experiències inquietants viscudes de menuts ens poden marcar tota la vida adulta, determinant per sempre els nostres gustos i odis, marcant-nos així el caràcter per bé o per mal.

I avui, com a autoteràpia psicològica us exposaré qins son els meus traumes infantils:

La Gimnasia: Per mi no era una assignatura, es tractava d’una veritable sessió de masoquisme infernal ideada tan sols per posar en evidència davant tota la classe les meves mancances totals en psicomotricitat, agilitat o resistència. Si la voltereta ja era un repte quasi inasequible, ja no us parlo de saltar al potro, fer la vertical o el Test de Cooper (una sàdica tortura inquisitorial basada en donar voltes tontament al pati de l’escola durant una hora). I quins meravellosos records dels partits de voleibol on el meu equip, format en exclusiva per els més patates del col·legi, amb prou feines ens coordinvem a l’hora de fer les rotacions. Menys mal que després, als vestuaris, em posava les botes que si no…

Joan Manuel Serrat: Quan jo tenia 3 o 4 anys la meva mare em va portar enganyat a un concert d’aquest abobinable pseudocantant assegurant-me que anavem al Parc d’atraccions de Monjuïc; i així era! Però clar, quan vaig descobrir que en realitat no haviem vingut a muntar a la muntanya russa sinó a veure un senyor que cantava fatal i que a sobre no tenia gens de glamour, vaig començar a cridar i plorar amb totes les meves forces, liant-la en mitj del espectacle!

Lluís Llach: L’altre cantautor que tinc atravessat és aquest mític ultranyonyo de Porrera. Resulta que el meu pare és idèntic a ell, així doncs jo estava convençut que eren la mateixa persona i que, per tant, jo era fill d’una estrella musical que sortia per la tele, feia concerts multitudinaris i era arxiconegut. Quan vaig descobrir que tot era un simple malentés i que estava obligat a desmentir la meva inmerescuda fama de VIP que m’havia creat al parvulari, vaig acabar decidint que els cantautors eren una raça infame i despreciable. 

Els videos de sexualitat femenina: Quina necessitat tenim els nois, i més els gais, de conèixer els morbosos detalls del funcionament d’un tàmpax o del mode d’ús d’una compresa? Doncs això mateix m’estava preguntant jo amb 11 anys quan en una classe de ciències naturals ens van passar un video MOLT explícit, suposadament sobre educació sexual, on no apareixia cap polla per enlloc. El meu estòmag va decidir que ja en tenia prou, que aquella visió gore sobre les interioritats d’una vagina havia superat tots els límits racionals i vaig acabar vomitant a sobre del noi que s’asseia al meu davant. Pocs mesos més tard em plantejava per primer cop la meva homosexualitat: jo en aquell forat llefiscós no hi ficava res!

Els segrestos: Quan era petit vaig veure un Informe Semanal sobre una famosa nena de 7 o 8 anys que l’havien segrestat, li havien tallat la orella i se l’havien enviat als seus pares com a prova. I jo, que ja era molt paranoic de ben xic, em vaig començar a obssessionar amb el tema, imaginant-me malèfics lladregots que venien a per mi  amb inmensos ganivets i, des d’aleshores, encara tinc la mania de dormir amb un llençol tapant-me la oïda, no fos cas..

 I vosaltres teniu traumes infantils?

Cap al abisme?

Darrerament tinc la sensació que la meva vida avança lenta però inexorablement cap a un abisme, presenteixo que el 2009 serà un Annus Horribilis i que els meus futurs 27 anys, que curiosament coincidiran amb l’edat amb que van morir Kurt Cobain, Jimmy Hedrix o Janis Joplin, seran pitjors que els 26 anteriors.

I ja sé que no em prendreu seriosament, que pensareu que tot son conjectures apocalíptiques fruït dels meus deliris hipocondriacs i de la meva visió aturmentada de la realitat, pero hi han alguns factors objectius que m’han portat a pensar aixó:

Factor nº1: Aquest fi de setmana he coincidit amb un grup d’excompanys de feina, la majoria dels quals s’han quedat al atur, es troben buscant feina desesperadament i tenen currículums possiblement milors que el meu. I no ha estat fins aquest moment que m’he adonat de com la crisi de la construcció ha afectat realment al sector de l’arqueologia. I jo sé que necessio treballar, i no per els diners, no, sinó perqué soc absolutament incapaç de quedar-me a casa avorrit sense fer res, s’em cau el món a sobre, sento com si m’ofegués i no puc!! I ara mateix no em veig fent res que no sigui excavar.

Factor nº2: La meva incapacitat per mantenir una relació sentimental estable. Sempre he somiat amb un mon gai idílic, com el que ens presenten a les sèries de Tv3 on, quan un presonatge surt del armari, al poc temps coneix al altre únic  homosexual del seu entorn, s’adonen que estan fets l’un per l’altre i son superfeliços per sempre. Realment l’ambient em cansa i no parlem ja del món dels contactes, els xats i el sexe efimer. Però sempre hi acabo caient, una vegada i una altre, perqué clar, resulta molt més senzill que no afrontar les meves pors i dubtes davant les persones que realment m’agraden i que jo mateix m’autoconveço que son impossibles i que me n’he d’oblidar.     

Factor nº3: Per acabar-ho de rematar l’any vinent tres de les meves millors amigues del moment marxen a viure al extranger, i la resta que es queda aquí o es mouen en un entorn força diferent al meu o bé el seu univers és limita a la seva parella.

Així doncs ja em veig d’aquí un any sense feina, sense amics, sense novio, amb una crisi existencial i pujant-me per les parets i clar hauré de deixar d’escriure aquest blog, ja que no serè ni un arqueòleg, ni un glamurós, ni res, tan sols un gilipolles de merda.

I de veritat, la gent feliç com s’ho fa? Quin és el secret? Tindre una vida senzilla, monòtona, que transcorri per un cami pre-establert i segur? A vegades em pregunto com de fàcil hagués estat tot si jo fos heterosexual, estudiant d’econòmiques, hagués format una familia tradicional i sobretot mai m’hagués aturat a replantejar-me res. 

PD: La fotografia es titula ”Time to go” i es obra del fotograf belga surrealista Ben Gossens

Les feines més extranyes que he tingut

Avui, 1r de Maig dia del treballador, resulta una efemèride més que oportuna per relatar-vos el meu trist passat laboral, en un temps afortunadement remot, abants de que l’arqueologia absorvís el 100% del meu currículum! 

Quan tens entre 16 i 23 anys, estas estudiant una carrera i no tens gaire temps, acceptes qualsevol cosa que et pugui reportar pasta ràpida, sense ser gaire conscient de les teves limitacions personals…

Aquí alguns exemples!

·Depenent en un videoclub porno: De fet no era exclusivament pornogràfic, hi havien algunes cintes ultradesfassades (en plan españolades del Alfredo Landa i tal) per dissimular una mica, peró el 99% de clients es decantaven per títols com “Fuí a por trabajo y me comieron lo de abajo”, “Abierta hasta el amanecer”, “Ensalada de pepino en el colegio femenino” o “En boca cerrada no entran moscas, pero entran pollas como roscas”. El treball no era gaire dificil, però els clients em posaven constantment en evidencia demanant-me consell, i clar, com els hi explicava jo que a mi em tirava més el Rocco Sifredi que la Pamela Anderson?  

·Monitor d’esquí d’un nen coix:  Vale, en principi m’ho van vendre com una feina molt senzilla, tot i que jo ja vaig advertir que el meu sentit del equilibri era nul i que en la vida m’havia calçat uns esquís; però em van assegurar que en sabria més que un nano al que li faltava una cama i portava una pròtesi… doncs no! Al condemnat se li donava millor que a mi!!! Si em descuido es posa a fer salts artístics mentre jo no parava de caure i aixó que tan sols vàrem arrivar a caminar uns 10m per un camí planer! Que trist!.

·Depenent en un quiosc/tenda de Primitives i Quinielas:   El meu pare va tenir la meravellosa idea de montar aquest negoci i, de pas, obligar-me a mi a treballar-hi tot l’estiu per pur amor a la familia (es a dir a canvi de res). Jo ODIAVA  als clients d’una forma desmesurada, desitjava que no entrés ningú, els atenia amb despreci i desgana, m’inventava el preu dels productes i assegurava que la màquina de fotocòpies s’ens havia espatllat sobtadament. I ells per venjar-se em posaven davant de els situacions més compromeses:  Que si teniem un bloc de fulls blancs, quadriculats, amb 8 forats i el marge de color blau a l’esquerra; que si sabia de memòria els resultats del Valladolid-Betis per la quiniela, que si els podia fer 5.000 fotocòpies a doble cara… aaaaggghhh!

· Professor d’història en un institut marginal: Estava fent el CAP i oh sorpresa! Em va tocar fer les pràctiques en un institut on en la darrera década tan sols dues persones havien aprovat a la selectivitat! Jo havia d’exlicar el franquisme a uns 15 nanos de 16 anys, que venien un dia de cada 4, gairebé no sabien llegir, no tenien ni la més remota idea de situar Espanya en un mapa d’Europa, eren incapaços de dir-me la diferència entre democràcia i dictadura o monarquia i república i el nom de Franco no els hi deia res. El primer dia una mare ja em va dir: “Pues mi hijo estudia muxo que se ha sacao la licencia de armas a la primera!” El més increïble és que amb aquest panorama tots els nanos de la classe van sortir amb una idea aproximada de la Guerra Civil i el franquisme! Vaig donar un tema amb un trimestre, quan n’hauria d’haver fet uns 20, però com a mínim aquell el van entendre!

Espero que la feina d’arquòleg em duri, perqué com hagi de tornar a buscar-me la vida ho porto clar!