28 ANYS: Un cant al optimisme!

Jo, que vaig decidir que la meva vida no valia, que m’inclinava per sentir-me sempre malament i vaticinava un futur catastròfic, avui compleixo 28 anys a la cresta de la meva felicitat, el mateix dia que  el Kamarada Obama celebra 365 dies des de que va iniciar la Revolució Americana a les urnes.

No hi pot haver res més provocador que ser optimista en mig d’una crisi econòmica, no se m’ocorreria cap argument més mordaç i càustic que aplaudir la democràcia parlamentaria com a únic sistema vàlid, quan la corrupció incendia l’actualitat i els voltors de la demagògia populista esperen pacients la seva oportunitat per donar per finiquitada la llibertat i l’estat del benestar.

Però que hi puc fer jo si en aquest curs, en que he superat en edat al eternament jove Kurt Cobain, he trobat un xicot que m’estima, una feina on cobro un 40% més que fa un any, estic a punt d’independitzar-me, la meva mare ha superat amb èxit una delicada operació, he fet descobriments arqueològics apassionants, el meu blog te 350 visites diàries de mitjana, estic a punt de publicar el meu segon article científic i el meu polític favorit ha guanyat el premi Nobel de la Pau? Si fins i tot no em fa por acostar-me als 30!

Que més puc demanar? “Virgencita que me quede como estoy”! Sempre hi haurà temps per recuperar la pose dramaqueen, que l’alegria dura poc a la casa del pobre!

Avui deixeu-me que aprofiti l’efemèride del meu naixement per mirar amb un somriure irònic com els nihilistes de variada procedència anuncien la imminent arribada del Apocalipsi: Espanya es trenca, Catalunya s’acaba. la economia s’enfonsa, l’esquerra ens traeix, la democràcia va camí del cementiri… Si? Segur? Doncs quina il•lusió!

Per no semblar excessivament egoista i reiterar-me en la meva narcisista egolatria, dedico aquest post a totes les persones que en algun moment d’aquestes vint-i-vuit tardors han cregut en mi i m’han donat oportunitats que m’han servit per arribar fins aquí! Gràcies a tots i totes!

I per demostrar un cop més les meves dots de videncia i futurologia, llegiu el que escribia jo en aquest post el 5 de Novembre de 2008 quan s’iniciava el recompte electoral americà:

“Si pel contrari quan demà a les 6:00 sintonitzo el 3/24 i anuncien que es un negre atractiu i progressista el que dirigirà el món cap a un nou horitzó d’esperança prometo concedir una oportunitat a l’optimisme i a la meva autoestima; tornaré a creure que tinc mil opcions laborals per davant i un sòlid currículum al darrere, que en algun lloc remot d’aquest planeta s’amaga un noi interessat en quelcom més que una nit de sexe i que potser, només potser, apropar-se inexorablement a l’apocalítpctica data dels temuts 30 no és tan espantós com sembla”

FOTO: Jo amb el meu descobriment del any, un crani humà prehistòric de fa 3.500 anys en un projecte dirigit recentment per mi.

Reflexions entorn al meu exili rural

Ieep! Ja torno a ser aquí! Per fi ha acabat el meu retir espiritual en un minúscul poblet situat en un recòndit indret del camp de Tarragona on, per tercer estiu consecutiu, he dirigit un fabulós projecte d’investigació arqueològic dins una cova prehistòrica que, enguany, ens ha donat espectaculars resultats científics, sobrepassant de llarg les meves previsions més optimistes.

Però els ossos i les pedres també m’han deixat prou temps per reflexionar sobre la realitat social als pobles petits de Catalunya i de com hauria estat la meva pròpia vida si la meva mare no hagués emigrat cap a la urbs als 16 anys.

REFLEXIÓ 1-> Especialment em qüestiono com hauria afrontat la meva homosexualitat en un entorn sense cap mena de referent ni possibilitat de socialització GLTB (locals o associacions). Hauria sortit mai del armari? O pel contrari hauria revolucionat la vil•la, transformant-la en un paradís gayfriendly? En tot cas, aquests dies, jo i el meu xicot varem decidir armaritzar temporalment els nostres gestos d’afecte en públic davant les omnipresents iaies xafarderes, especialment després d’escoltar una conversa altament homofòbica en un bar. Ja m’estava imaginant a les masses rurals armades amb forques i torxes assaltant casa meva a mitjanit!!

REFLEXIÓ 2-> Sens dubte la part més positiva de la vida rústica és l’idíl•lic entorn natural amb els seus infinits camps de vinya al capvespre o el seu Patrimoni Històric, esquitxat d’esglésies romàniques, cellers modernistes, monestirs cistercencs, pintures rupestres, castells templers, forns ibèrics o preses romanes per arreu. Això per no parlar de la gastronomia: quins vins i caves!!

REFLEXIÓ 3-> Ningú de menys de 35 anys es vol dedicar a treballar el camp, deixant la feixuga i mal pagada verema exclusivament en mans d’immigrants. Aquest fet està causant una veritable transformació sociològica que no està resultant gaire ben païda pels pagerols de tota la vida: el to de les converses xenòfobes que he escoltat aquests dies, m’ha posat els pels de punta. No m’estranyaria gens que aquestes terres, històricament feu irredempt d’ERC, es llencessin en mans de l’ultradreta racista de Plataforma per Catalunya en breu.

REFLEXIÓ 4-> Per fi he entès perquè el comunisme mai ha triomfat al camp! En aquesta microescala es molt difícil percebre diferències de classe: totes les cases de pagès son de mides i estils molt similars i mai diries qui d’ells està a la ruïna passant gana i qui es un multmilionari excèntric.

REFLEXIÓ 5-> Els gustos musicals del jovent de la zona son per suïcidar-se una estona llarga! Encara no han superat el rock català dels 80’s, el punk kalimotxero teenager del any de la kika, ni el xumba-xumba bakala més passat de voltes!! Com pot sobreviure algú sense haver sentit mai absolutament res de Madonna, Antony & the Johnsons, Hole, Pulp, The Gossip, Mika, Depeche Mode, Royksöp, The Killers, Fangoria, Placebo, Patrick Wolf o Morrissey??? Això per no parlar del cinema clar… amb una sola sala per comarca que tan sols projecta cutrades comercials blockbuster ja us podeu imaginar el nivell de cultura cinèfila a la zona! Com per dur-los a veure la darrera de Lars von Trier!

REFLEXIÓ 6-> L’església segueix sent el centre de socialització nº1, tot i que la gent jove se’n comença a distanciar, es una passada veure com apareix una massa sorgida de sota les pedres cada diumenge a les 12, fent fila cap a missa.

Doncs res! Entro de nou dins el frenètic ritme urbà, amb el seu adorable estrès i la seva glamourosa contaminació. No sabeu com els he trobat a faltar!!

MADRID: Mite i realitat

Tot nacionalisme necessita crear un enemic extern amb el qual unir a la població civil sota una bandera, oblidant així els problemes materials i substituint les diferències de classe per les de pobles.

El patrioterisme català no podia ser menys i així doncs va inventar un mite: Madrid, una urbs suposadament fosca i tenebrosa on presumptament es respira un profund odi a qualsevol cosa que ensumi a català. Si? De debò? Això ho havia de comprovar amb els meus propis ulls, així doncs vaig agafar l’AVE, malgastant l’únic dia de vacances que tindré aquest any, per tal d’aprofundir la fugaç visita que vaig fer a la Capital l’estiu passat amb motiu del concert de Morrissey.

Però ai las! Quina va ser la meva decepció quan vaig descobrir que no es tan ferotge la fera com la pinten:

- Els taxistes no escolten la COPE.
- Al hotel podíem veure TV3
- A l’hora d’esmorzar ens regalaven La Vanguardia
- El Reina Sofia des de que té un director català, Borja Villel, ha esdevingut una rèplica del discurs museístic del MACBA i està ple d’artistes catalans i de cartells revolucionaris de la Guerra Civil editats per la Generalitat Republicana.
- El Caixa Fòrum té un èxit brutal a un any de la seva inauguració.
- Als cinemes Renoir Princesa es projectava el darrer film de Cesc Gay (VOS) en català subtitulat.
- Als quioscs venien bufandes del Barça
- Madrid estava literalment envaïda per turistes catalans arribats via AVE.

Així doncs on son les masses enfervorides que catapulten a Esperanza Aguirre a les majories absolutes? A mi em va semblar una ciutat moderna, cosmopolita i molt diversa, amb molta festa i un barri gai sencer, que provocaria un atac d’úlcera als gais ultra-radicals barcelonins.

La única senyal d’un govern de dretes que vaig poder captar eren uns cartells editats per la Comunitat on es podia llegir “Para la Crisis: crea una empresa”

Potser les iaies casposes fans de Curri Valenzuela s’amaguen a llunyanes urbanitzacions o, qui sap, si en aquella capital han creat un altre mite segons el qual el PSOE viu agenollat als designis dels perversos i cruels catalans… quin misteri!

FOTO: Un arqueòleg glamurós qualsevol a punt d’entrar al Congrés dels Diputats per tal de donar un cop d’estat, minuts abants de recordar que a l’Agost no hi han sessions parlamentaries

LLISTA NEGRA: Heribert Barrera i el catalanisme nazi.

Sabieu que un neonazi ha estat President del Parlament català i líder indiscutible d’ERC?? No? Doncs atents a la meva darrera entrega de la Llista Negre que n’hi ha per llogar-hi cadires.

Resulta que l’any 1980, després de els primeres eleccions al Parlament de Catalunya, la suma dels tres partits d’esquerres d’aleshores (PSC- 33, PSUC-25 i ERC-14) donava una folgada majoria absoluta que hauria convertit a Joan Reventós en President de la Generalitat. Però vet aquí que ERC, incomprensiblement, havia caigut en mans d’un iaio decrèpit que va preferir aliar-se amb CIU i amb els reductes del franquisme (UCD), donant a Pujol el poder durant 23 anys.

Segons ell s’havia d’evitar que Catalunya caigués en mans soviètiques, tot i que el PSUC era un partit plenament democràtic que havia trencat amb la URSS feia 20 anys i s’havia sumat al eurocomunisme. De fet, ja havien governat PSUC-ERC al 1936 en ple auge estalinista, precisament quan Barrera va entrar al partit.

Barrera es va convertir en President del Parlament i va cedir el lideratge d’ERC a un multimilionari neoliberal anomenat Joan Hortalà (actualment President de la Borsa de Barcelona) que va arrossegar el partit a uns miserables 5 diputats, el pitjor resultat de la història del partit de Macià i Companys.

Un cop apartat de la primera línea política, el Führer Heribert va anar protagonitzant sonats escàndols polítics cada cop que obria la boca i deixava clara i diàfana la seva postura nazi, comprometent a la direcció actual republicana. De fet, la federació barcelonina d’ERC en va demanar la seva explusió.

Aquí algunes de els seves joies extretes del llibre “Que pensa Heribert Barrera?” i d’una entrevista a La Vanguardia:

“A Amèrica els negres tenen un Coeficient Intel•lectual inferior als blancs”

“S’hauria d’esterilitzar als dèbils mentals d’origen genètic”

“Es més important salvar Catalunya que la democràcia”

“La immigració es la principal amenaça de Catalunya , varem aconseguir superar les onades d’andalusos, però ara el català està en perill. A mi m’agradaria una Catalunya com la de la República: sense immigrants”

“Ningú em convencerà que és millor una Rambla amb gent mestissa que una on tan sols hi passegi gent de la raça blanca”

“Quan Haider (líder neonazi austríac) diu que hi ha masses immigrants, no és racista, diu la veritat”

“No estic en contra de la pena de mort: s’hauria d’obrir aquest debat”

“Em mereix més respecte un assassí d’ETA que un delinqüent comú, ja que l’etarra mata per conviccions nobles, no per diners”

“Si hagués estat diputat hauria votat la llei d’Estrangeria del PP”

“Les onades migratòries son un pla per descatalanitzar Catalunya”

“La solució per l’atur es expulsar els immigrants que ens roben el treball”

“Jo no sóc racista ni xenòfob”

Doncs bé, finalment el nostre protagonista d’avui s’ha decidit a deixar ERC i anar a fer companyia a un altre protagonista de la meva llista Negre: el també catalanista de dretes Joan Carretero al seu nou partit Reagrupament Caciquil. L’únic que no sabem es si l’afable Heribert serà president de les Joventuts del Partit i el veurem desfilar amb la ma alçada pels carrerons de Puigcerdà!

Concurs d’Excuses Surrealistes

Doncs si! Dintre de d’un més m’convidat, com cada Agost, a un gran Aquelarre  al que em fa una terrible mandra assistir, doncs la meitat de les bruixes que hi participaran son tan vulgars i ordinàries que l’únic conjur que son capaces de realitzar és provocar badalls, i l’altre meitat son especialistes en generar urticària i arcades només de mirar les supurants berrugues de la seva cara. També hi haurà alguna bruixeta bona que em cau bé però, òbviament, no compensa el tema.

Seria una perfecta ocasió per assajar el meu somriure frívol i banal, mentre la meva viperina llengua deixa anar astutes frases, aparentment innocents, sota les quals presumir dissimuladament del meu bon moment actual, tan personal com laboral, però no! Un ja té una edat i un estatus com per poder estalviar aquest tipus de situacions desagradables; així doncs aquesta edició de la “Nit de les Walpurgis” no comptarà amb la meva anunciada presència.

Però clar, necessito un bon motiu per refusar la invitació o aquelles fetilleres encara em faran un mal d’ull o un ritual Vodoo d’imprevisibles conseqüències! Així doncs m’he decidit a convocar un Concurs d’Excuses i prometo que faré servir la millor! Però recordeu que les Bruixes no son científics racionals, així doncs les excuses han de ser absolutament surrealistes per tal que resultin verosímils a les seves orelles.

Aquestes son les que se m’han ocorregut a mi:

Excusa nº1- He tingut el pressentiment de que precisament aquell dia caurà la Sagrada Família pel pas del AVE, així doncs faré guàrdia davant el monument de Gaudí amb la meva càmera de fotos per tal de tindre l’exclusiva i poder guanyar el Premi Pulitzer.

Excusa nº2- M’han convidat a fer la ponència inaugural al Ir Congrés Internacional de Tècniques Onanístiques i Fel·latòries, que es celebra a Cuenca.

Excusa nº3- L’horoscop del diari “Que!” m’aconsella no sortir de casa… més val no temptar el destí!

Excusa nº4- La meva veïna, que està fent una Tesi doctoral sobre meteorologia i canvi climàtic, ha calculat una gran nevada sobtada en ple Agost, just el dia del Aquelarre, i jo no trobo les meves botes de neu per enlloc!.

Excusa nº5- He de complir una penitència pels meus pecats carnals consistent en anar fins a Monsterrat fent la croqueta. Òbviament no tindré el cos per gaires actes socials!

Excusa nº6- M’he apuntat al Conservatori del Liceu per fer un curs de triangle i tinc l’examen final al dia següent.

Excusa nº7- Es l’aniversari del meu periquito i hem convidat a tots els ocells del barri a una macro festa de trossos de pa sec.

Excusa nº8- Aquell dia precisament es compleixen 34 anys, 3 mesos i 23 dies de la Revolució dels Clavells a Portugal i per celebrar aquesta senyalada efemèride marxo a comprar tovalloles a Lisboa.

Excusa nº9- En el seguiment arqueològic on treballo ha aparegut un troç de claveguera de finals de s.XX i m’he de quedar tota la nit a fer guàrdia, no fos cas que un espoliador cercatresors vingués a robar la preuada joia per vendre-la al mercat negre.

I ara us toca a vosaltres!!! Ajudeu-me!!

PD: Com podeu veure a partir d’ara, quan deixeu un coment,  podreu votar la qualitat dels posts, una gentilesa cap al exèrcit de Trolls que em llegeix a diari tan sols per criticar-me. Així us estalvieu la dura tasca intel·lectual d’escriure insults!

TOP: Els funerals més glamourosos de la Història

Sembla que tot està apunt per la Gran Performance Pop del any: el funeral de Mickel Jackson, que promet ser el més bèstia que es recorda mai i que, sens dubte, serà la millor actuació del cantant des dels anys 80’s. Però al llarg dels segles hi ha hagut molts altres funerals glamourosos que val la pena repassar, per tal d’anar fent la boca aigua!

Nº 6 RODOLFO VALENTINO

Aquest actor de cine mut, va ser la primera sueprestrella del cel•luloide amb centenars de fans arreu. La seva mort, a acusa de pleuritis, va causar una gran commoció a la Nova York del any 1926: 100.000 persones varen sortir als carrers i el funeral va esdevenir un veritable drama: suïcidis de les fans histèriques, gent trencant les finestres i els portes del cementiri, la policia completament desbordada, una guàrdia d’honor feixista enviada suposadament per Benito Musslini…
Total, que la cerimònia es va haver de repetir un cop el cadàver va arribar a Beverly Hills a la costa oest

Nº 5 MARILYN MONROE

La gran actriu dels 50’s va ser enterrada amb una cerimònia íntima al Westwood Village Mortuary Chapel on va sonar la Sisena Simfonia de Tchaikovsky i “Somewhere Over the Rainbow” de Judy Garland.
Lee Strasber va llegir un elogi davant el fèretre obert de bronze i satí de color champagne , on ella estava vestida amb un vestit verd de Pucci. Degut als danys de les successives autòpsies el cadàver va ser sotmès a una profunda cirurgia, maquillatge i pentinat.

.

Nº 4 KURT COBAIN

Envoltada de 4.000 adolescents grungies a Seattle, Courtney Love, la viudíssima dels anys 90’s, va llegir parts de la nota de suïcidi que havia deixat el líder de Nirvana, on hi havia la famosíssima cita de Neil Young “It’s better to burn than fade away”
La cantant de Hole va demanar als presents que es desfoguessin insultant al difunt i va acabar l’acte posant de fons la cançó “Serve the servants”.
En els dies següents alguns dels seus fans varen emular a Kurt suïcidant-se.

Nº 3 JONH F. KENNEDY

El darrer president dels EUA assassinat en el càrrec va rebre un majestós funeral d’Estat.
Després de l’autòpsia el seu cos va ser escortat per la guàrdia d’honor de la Marina. Jackie Kennedy, vestida encara amb el vestit sanguinolent, no es va voler separar del cos ni un instant. Es va decretar dia de dol nacional i tan sols varen treballar els oficis d’extrema urgència. El funeral, oficiat per dos sacerdots catòlics, va plagiar fins al darrer detall al d’Abraham Lincoln i 300.000 persones varen presenciar el tram del carruatge amb el taüt fins al cementiri.

Nº 2 VICTOR HUGO

Centenars de persones vingudes de tota França varen passar la nit al ras per poder acomiadar-se del genial escriptor francès realista del s.XIX. Hugo era especialment adorat per les classes treballadores, protagonistes de les seves novel•les, i pels revolucionaris de tota mena i es varen veure diverses banderes anarquistes durant la cerimònia.
Es van recitar sis oracions abans que el seu taüt passes sota l’Arc de Triomf, on més de dos milions de persones ho varen presenciar

Nº 1 LADY DI

Després de la seva tràgica i polèmica mort perseguida per uns paparazzis en un pont de París, la Princesa de Gal•les va rebre els honors fúnebres el 6 de Setembre de 1997.
Hi va assistir tota la família reial britànica que varen caminar darrere el fèretre que anava en una majestuosa carrossa, escortada per la guardia reial, davant 250.000 persones i va ser retransmès en directe a milions d’espectadors a tot el món.
El moment més emotiu de la cerimònia va ser quan Elton John va interpretar una preciosa balada a piano, originalment inspirada en la mort de Marilyn Monroe, titulada “Candle in the wind”.
Com a anècdota destacar que un turista va ser condemnat a una setmana de presó després de robar un dels milions d’ossets de peluix que algú havia dipositat en honor a la morta.

Especial Setmana del Orgull GLTB 2009

Un any més aquest blog es vesteix de llarg per celebrar un Especial amb motiu del Orgull GLTB i celebrant ja el 40é aniversari de la primera revolta marica de la història: Els Fets de Stonewall de Nova York del 1969.

I per anar obrint boca aquest primer post on us obsequio amb uns banners ben divertits extrets de la campanya a favor del matrimoni homosexual al estat de California que, desgraciadament va sortir derrotada per poc a les eleccions, però que ha desfermat un nou moviment revolucionari queer al regne del Kamarada Obama!

 Traducció: El sexe gai és genial!

Traducció: Consequències del matrimoni gai- Els gais es casen – Russia ens envaeix – Arriba el judici final – Les families es destrueixen – Es fonen els icebergs

Traducció: El meu capellà católic està sortint amb el teu fill

Traducció: Valors tradicionals de la família. Hem de defensar la sagrada institució del matrimoni contra els homosexuals. Resem al senyor

Traducció: Aquesta polla a la meva boca em fa semblar gai?

Traducció: Cada cop que veus un arc de Sant Martí Deu està practicant sexe gai.

 

Traducció: Homofóbia-Inseguretat sobre ser heterosexual.

 

LLISTA NEGRA: Els antiavortistes

El passat dia 31 de Maig el metge avortista George Tiller va ser brutalment tirotejat per un terrorista cristià anomenat Scott Roeder. Aquest horrible crim, que ha escandalitzat profundament al Kamarada Obama, ha rebut amplis suports de diferents grupuscles sectaris luterans i catòlics. Sembla doncs que la santa aliança entre el patriarcat masclista i el cristianofeixisme, ha decidit abandonar els tendres paraules i passar directament a les armes. Abans que vinguin a per nosaltres, coneguem-los una mica!

Army of God (web aquí)

Es tracta d’una organització terrorista nordamericana que dona suport als assassinats de metges avortistes i recapten diners pels presos condemnats per aquests crims.

La seva web està adornada amb fotos de suposats fetus triturats, homenatges a criminals i assassins de metges, a qui tracten com a herois de la fe, i amenitzada amb cites de la Bíblia com “Homosexuals: cureu-vos o moriu”

Els seus líders més destacats son:

Michael Bray: en els anys 80’s va ser acusat de posar més de 10 bombes en clíniques per a dones i consultes ginecològiques. En una entrevista va plantejar que la homosexualitat i l’adulteri haurien d’estar condemnades amb la mort.

Neal Horsley: es va descobrir fa poc que en la seva adolescència havia practicat sexe amb homes, animals (una mula) i melons. La seva web titulada “The Nuremberg Files” es dedica a publicar fotos i direccions de metges, clíniques i clients pro-avortistes, per tal d’afavorir-ne els actes vandàlics. Ha estat condemnat a pagar més d’onze milions de dòlars en danys i perjudicis a varies persones que han rebut amenaces i agressions al aparèixer en al seva web. L’any 2001 va ser condemnat a presó quan planejava assassinar 42 treballadors d’unahospital.

Donald Spitz: Condemnat per enviar cartes amb antrhax a metges avortistes i disparar a un d’ells.

Manifiesto de Mujeres Contra el Aborto

La capacitat de sorpresa fa temps que la tinc tan dinamitada que quan vaig descobrir que un grup de dones ultraconservadores havia fet un manifest de suport entusiasta al patriarcat, demanant la supressió dels seus drets i reivindicant que el paper de la dona a la societat és exclusivament parir, ni em vaig immutar. De fet em va sorprendre gratament que aquest grupuscle confirmés un per un tots els meus punts de la meva teoria sobre la relació entre la religió i l’avortament.

Es tracta d’un grupuscle de suposades fèmines que, orgulloses de la seva submissió al falocentrisme social, han escrit un “Manifiesto de Mujeres en contra del aborto” en el que, de nou, tornen a insistir amb la fal•làcia cretina i anticientífica de plantejar que un zigot és igual a una vida humana, amb l’únic argument que així ho posa a la Bíblia.

No contentes en escopir a la ciència, també es queixen de que els homes no siguin qui decideixi la interrupció del seu embaràs. De pas podien demanar la supressió del sufragi femení, no? O, per què no, el retorn del dret de  cuixa, la lapidació a les adúlteres o, com demanava fa uns dies la secta feixista Església Catòlica SA, la legalització de la violació.

Ja ho deien les teòriques del feminisme que les pitjors enemigues dels drets de la dona són les mateixes fembres. Son elles les encarregades d’educar a les seves filles com a dòcils esclaves, les primeres a prohibir als seus fills i marits a entrar a la cuina i les millors especialistes en veure a les altres femelles com a rivals i mai com aliades.

Però anem a profunditzar un xic en el tema: Qui son les rates de claveguera que han impulsat aquest despropòsit?

Isabel San Sebastián: Periodista de Telemadrid, profundament anticatalanista i autora de la línia de pensament que planteja que l’avortament és una forma d’eugenèsia per eliminar els nanos amb Síndrome de Dawn de la societat.

Cristina Lopez Shirling: Periodista de la COPE, ultracatòlica i profundament homòfoba, va ser l’encarregada de llegir el manifest a la manifestació de el Foro de la Família en contra dels drets GLTB.

Irene Villa: Víctima d’un atemptat d’ETA als 11 anys en el que va perdre les cames. Pertany a la ala més dura i visceral del PP. Es més coneguda, però, per ser la protagonista de mil i un acudits d’humor negre que podeu llegir aquí.

Insomni o la vulgaritat de dormir.

L’any 1963 el polifacètic geni i creador del Pop, Andy Warhol, va rodar un film que, sota el títol de “Sleep”, es podia veure a un home (John Giorno) com dormia durant 8h hores en diferents postures, ja que Warhol estava convençut que amb l’invenció de les amfetamines i l’speed dormir es convertiria en un acte ordinari i obsolet que acabaria desapareixent i, per tant, volia deixar-ho registrat a les futures generacions. De fet ell creia fermament que l’efervescència artística que vivia Nova York als 60’s era deguda exclusivament a que la gent dormia menys i, per tant, tenia més temps per crear.

Òbviament les prediccions del artista americà no es varen complir mai… o si?

Heu de saber que a mi cada dia em costa més dormir: ahir vaig arribar d’un sopar d’arqueòlegs a les 3:00h, després d’haver-me aixecat a les 5:00h per anar a treballar, i avui a les 8:15h ja estava amb els ulls com plats donant voltes al llit i a les 9:00h escrivint aquest post.

Abans que m’acuseu de ionki, sense ser jo res d’això, us diré que la única substància estimulant que consumeixo és la cafeïna i procuro controlar religiosament les dosis, ja que soc prou histèric i paranoic de mena com per accentuar gratuïtament aquests defectes. Però de veritat que necessito fer el meu cafè matutí de les 5:00h o em veig completament incapaç d’arribar al jaciment i distingir els estrats de la ceràmica prehistòrica.

I clar, quan arriba el cap de setmana, temps que se suposa destinat al descans, és quan a la meva agenda s’acumulen impacients les cites amb la societat, la festa i la cultura que, afortunadament, em concedeixen poc temps al avorriment, generant en mi un trastorn d’horaris que em deixa like a zombie, dead by the very first time.

Hauria d’estar content de que els meus dies tinguin moltes més hores o m’hauria de començar a preocupar per un insomni galopant? Pot tenir això repercussions en la meva salut? M’oblidaré algun dia de somiar?

PD: La fotografia es titula “Sleep to dream” i és de la fotògrafa Lissa Hatcher

EXCLUSIVA: La meva conversió a la monogàmia

Atenent, per fi, a les insistents plegaries dels meus lectors m’he decidit a concedir unes declaracions exclusives en aquest blog on, per primer cop, parlaré públicament sobre la meva estranya i radical conversió a la monogàmia practicant. Agafeu-vos fort, perquè venen corbes!

Era un feliç dia 6 de Març i feia menys de 3 setmanes que jo havia publicat un polèmic post que duia com a títol “L’Amor ha mort” on plantejava una elaborada teoria, segons la qual l’amor era una invenció de patriarcat per controlar la demografia i la transmissió de l’herència, negant així la llibertat sexual.

Jo tornava com cada dia d’excavar un poblat neolític al Raval, quan vaig veure que dos homes alts, rossos i musculats, vestits de negre i amb ulleres de sol em seguien cada pas que feia fins al metro. Vaig pensar que potser havien quedats impregnats de la meva bellesa natural i volien un xic de marro, així doncs vaig esperar-los amb l’excusa de demanar-los foc.

El que va succeir a continuació no ho recordo amb exactitud, doncs quan vaig tornar a obrir els ulls em trovaba lligat de mans i peus sobre una taula , en una fosca habitació decorada de color rosa i blau pastel. Jo tenia un munt de cables connectats al meu cor i al meu cervell i davant meu, assegut en un tro hi havia ni més ni menys que un conegut ratolí de dos metres d’alçada: Mickey Mouse.

Des de la seva posició de força aquella maleïda rata em va explicar que havien llegit el meu post, i que aquest suposava una amenaça mundial al sistema patriarcal i a la nyonyeria més cursi, els dos elements que mantenien la submissió social evitant una Revolució d’escala planetària. També em va confessar que Disney era, en realitat, una secta paramilitar secreta ultraconservadora, encarregada d’imposar aquest  ordre sagrat mitjançant la manipulació subliminal a través dels seus films, sèries o parcs temàtics.

A continuació Mickey va accionar una palanca gegant descarregant sobre el meu cervell una allau d’imatges a la velocitat de la llum entre els que vaig poder distingir capítols de Hanna Montana i High School Musical, així com fragments d’Anastàcia, Blancaneus o la Sireneta, al mateix temps que a les meves orelles sonava atronadora la veu d’Amaia Montero recitant al revés lletres de cantautors catalans de la Nova Cançó. Òbviament vaig entrar en coma profund immediatament.

Llavors una blanca llum tot ho va impregnar i ja em veieu a mi, presenciant com el meu jo es separava del meu cos carnal, quedant-me flotant en l’espai, com un astronauta sòl i abandonat per la seva nau, fins que, de sobte, davant meu es va materialitzar del no res l’esperit de Rocio Jurado vestida de cuir, amb una poma a la ma i cavalcant a lloms d’un flamenc rosa, com si d’una valkiria es tractés.

Rocio es va aproximar i em va xiuxiuejar a cau d’orella un revelador secret, clau per entendre l’existència humana i divina: la forma en la que es genera l’amor al xocar dos electrons dins una recòndita part de la matèria gris del cervell.

Mentre això succeïa algú va trobar el meu cos inert a les afores del parisenc parc d’Eurodisney i el va dur d’immediat al hospital més proper. Les meves amistats i familiars ja consideraven impossible la meva recuperació mèdica fins que, sense previ avís, un vell amic, al que feia anys que no veia, es va presentar a l’habitació on el meu cos vegetava i em va plantar un inesperat petó als llavis, retornant-me miraculosament a la plena consciència.

I aquesta amics, és tota la veritat!