Avui aquest blog confronta cara a cara als directors de cinema amb més renom i projecció internacional del nostre estat. Tots dos formen part del meu altar cinèfil, conec la seva obra com el palmell de la meva ma i es innegable l’influència cabdal en l’esdevenir artístic espanyol. Amb quin quedar-se? Millor anem a desglossar les seves semblances i diferències!
-Les cintes d’Almodovar tenen una marca invisible que les distingeix a primer cop d’ull, amb una coherència als guions, a nivell estètic o a la forma de construir els personatges; tot sembla impregnat per un “leimotiv” artístic que ens permet parlar d’un “Cinema d’autor”. Amenabar, pel contrari, a cada pel•lícula canvia daltabaix d’esperit i d’ànima, sense deixar cap mena d’empremta personal, com si treballes purament per encàrrec d’un productor.
-En quant al reconeixement públic, tots dos tenen un bon munt de premis, però sembla que darrerament l’Acadèmia espanyola té una certa mania a Pedro fins al punt de fer el ridícul de no seleccionar a “Hable con ella” pels Oscars, mentre Hollywood li atorgava la daurada estatueta al millor guió original. Amenabar, en canvi, arrasa els Goya cada cop que pot (“Mar Adentro”es va endur la xifra rècord de 14 estatuetes!!), ara bé, fora del nostre estat el seu èxit és més modest, tot i tenir també un Oscar, li costa entrar al mercat americà: “Àgora” encara no té cap distribuïdora fora d’Espanya i “Abre los ojos” es va gravar de nou amb Tom Cruise sota el títol de “Vainilla Sky”.
-Ambdós son obertament homosexuals: d’Alejando ho sabem perquè va sortir a la portada de Zero, ja que els seus films no fan el mes remot esment a la cultura GLTB; en canvi, el director manxec es pot considerar un dels abanderats del “Cinema Queer”, la presència gai resulta transversal en tota la seva obra i és tema principal en diversos films, com “La ley del deseo” o “La mala educación”.
-Políticament son d’esquerres però Alejandro s’ha mogut discretament en aquest terreny, sempre a la òrbita del PSOE, fins al punt que 7 ministres del actual Govern van assistir a la seva última estrena. Pedro s’ha destacat entre IU-ICV, diversos moviments socials i el suport puntual a Zapatero.
-Amenabar ha fet el salt definitiu al blockbuster mainstream amb pressupostos de 50.000.000 euros, recaptacions històriques a taquilla i actrius americanes de primera fila, ja àmpliament consolidades (Nickole Kidman o Rachel Weisz). El manxec segueix estant considerat un autor força undergroud, amb unes històries molt allunyades del que el mercat ens té acostumats; sempre treballa principalment amb actors espanyols, molts dels quals han esdevingut veritables estrelles després de treballar amb ell (Penélope Cruz o Antonio Banderas).
-Una temàtica que sembla emocionar ambdós creadors és, sense cap dubte, atacar a l’església catòlica: Almodovar va ridiculitzar a un convent de monges heroïnòmanes i sadomasoquistes a “Entre tinieblas” i va acusar als capellans de pederastes a “La mala educación”; el director d’origen xilè va fer apologia de la eutanàsia a “Mar adentro” i carrega duríssimament contra el paleocristianisme fanàtic al seu darrer film.
-El cinema d’Almodovar es caracteritza per la importància dels seus moments musicals i performances esbojarrades: Gael Garcia Bernal fent de Sara Montiel, Alaska cantant “Murciana Marrana”, Miguel Bosé en un memorable playback travesti de “Tacones Lejanos”… una faceta encara no explorada en absolut per Alejandro!
-La crítica espanyola sembla obstinada en no reconèixer al talent nacional i en profetitzar una imminent decadència a la trajectòria dels dos genis, mentre als festivals cinèfils europeus es donen bufetades per comptar amb la presència d’algun d’ells i les revistes internacionals es desfan en elogis cap a les seves inigualables pelis!
I VOSALTRES A QUIN PREFERIU??
-Esteban: Totalment innecessària. Nota:
Aquest actor de cine mut, va ser la primera sueprestrella del cel•luloide amb centenars de fans arreu. La seva mort, a acusa de pleuritis, va causar una gran commoció a la Nova York del any 1926: 100.000 persones varen sortir als carrers i el funeral va esdevenir un veritable drama: suïcidis de les fans histèriques, gent trencant les finestres i els portes del cementiri, la policia completament desbordada, una guàrdia d’honor feixista enviada suposadament per Benito Musslini…
Premi "Que te la pique un pollo" otorgat per 
