Arxiu de la ‘Cine’ Categoria

h1

Forges i el futbol

Juliol 1, 2008

Genial aquest acudit Forges a El País d’avui! Reflexa perfectament la meva opinió sobre aquesta sobredimensionada pantomima heterogarrula que hem vicscut aqusts darrers dies, on de nou, els no futboleros ens hem sentit completament al marge d’una societat plenament entregada a aquest patètic Panem et Circenses postmodern.

Heu de saber que jo el diumenge a la hora del partit estava al cinema Floridabanca veient el darrer film de Susan Sarandon, “Aritmètica Emocional” en versió orignal subtitulada, of course. Va ser la meva forma d’aïllar-me d’aquesta marea de vulgaritat, en plan mariculta radikal.

Demà actualitzo amb un post més currat, I swear it! Però es que ara marxo de nou al cinema, aquest cop a veure “En mundo libre” (en VOS, faltaria més), després de passar-me 9 hores rodejat de paletes semianalfabets, necesito una dosi d’intelectualitat!

h1

Indiana Jones: el retorn de l’anti-arqueologia

Maig 20, 2008

EXPOLIADOR!!!Definitivament el cinema comercial de Hollywood va en camí de convertir-se en el pitjor enemic dels arqueòlegs: quan encara no ens hem recuperat del ensurt de veure com mamuts i piràmides convivien en el mesolític de “10.000“, ara resulta que el nostre més temut arxienemic contraataca de nou: després de quasi dues dècades de silènci Steaven Spielberg ha tornat a donar vida al expoliador més famós de tots els temps, Indiana Jones.

I dic expoliador (per no dir directament traficant d’antiguitats) ja qué el que fa aquest home no té absolutament res a veure amb la carrera professional que jo exerceixo en aquest moment. I no estic parlant d’insignificants detalls d’imatge com el barret o el llàtig, ni tan sols de les peripècies amb tancs o animals salvatges, no!

El veritable problema que presenta aquesta saga d’aventures és que dona una imatge de l’arqueologia com una mera búsqueda de fascinants peces maques, sense més, la qual cosa provoca que el públic neòfit en la matèria acabi distorsionant la percepció del nostre ofici i ens vegi com uns vulgars i mesquins caçatresors: res més allunyat de la realitat!

L’arqueologia és una CIÈNCIA que té com a únic objetiu explicar el passat mitjançant les restes materials de les pràctiques socials, econòmiques i ideològiques de les societats que ens han precedit en el temps. Ens dona molta més informació un abocador d’escombraries romà, plé de plats trencats i restes de menjar, que cap arca o calze per molt sagrats que siguin. Nosaltres partim d’una curosa metodologia racional per al registre de totes les dades, agafant mostres de sediment, dibuixant cada mur en planta i secció i classificant milers i milers de fragments òssis, ceràmics, lítics o metàl·lics sense cap tipus de valor artístic, ni comercial, ni sentimental, ni molt menys bíblic: és exclusivament ciència i conèixement; no en treiem cap benefici ja que tot el patrimoni és propietat exclusiva del estat.

I ara haurem d’aguantar de nou les típiques preguntetes de que si estem buscant un calze, que si no portem un llàtig o un barret… en fi! Paciència!  

PD: Cal puntualitzar que ALGUNS arqueòlegs científics i famosíssims sembla per la seva estètica que siguin realment un clon d’Indiana! 

h1

“CONTROL”: El biopic existencialista de Ian Curtis

Març 16, 2008
  • “Existència… bé, quina importància té?Jo existeixo en la millor forma que puc. El passat es ara part del meu futur. Els present ja m’ha fugit de les mans...”

ian curtis controlAmb aqustes dures paraules s’inicia l’excel·lent film “Control“, que ens narra la tortuosa experiència vital de Ian Curtis, cantant de Joy Division, en el poc temps que va transcorer des de la seva fulminant escalada a la fama musical fins al seu suicidi a la cuina de casa seva després d’escoltar ua cançó d’Iggy Pop.

La vida del compositor dels majors èxits del post-punk de començament dels 80’s, no va ser precisament un cami de roses: la seva epil·lepsia i la forta medicació el varen sumir en un estat de semi-bogeria depresiva que el portà a autoodiar-se i a trencar les relacions socials amb tot alló que el rodejava.

Sempre ens quedarà el dubte, com en el cas de Kurt o Janis, de saber de que haurien estat capaços si la mort no hagues tallat d’arrel una carrera tan curta que no els va donar temps ni tan sols a fer una sola cançó dolenta.  

Rodada integrament en blanc i negre la peli ens endinsa dins la ment en progressiva descomposició del mític rocker, veient com la fama és una arma de doble fil que no es pot deixar en mans de qui no està preparat per fer-ne un bon us. Molt recomanable enara que no sigueu fans del grup en absolut.

I finalment com a homenatje a Curtis, prengeu-vos un instant per recordar aquest himne generacional: “Love will tear us apart“, una cançó sense la qual no existiria el panorama indie actual!


   

h1

“10.000″: El pitjor film de la (pre)Història?

Març 11, 2008

10.000, pero quines ganes de potar!Estic absolutament indignat!! Per una vegada que Hollywood es gasta cuartos en fer una superproducció sobre un tema en el que en soc especialsta, la prehistòria, va i el resultat és la aberració històrica més horrible que mai hauria pogut imaginar. Estic parlant, obviament, de “10.000” de Roland Emmerich, que ja havia dirigit altres pel·lícules tan vomitives com “El dia de mañana“.

Obviament no he arribat a veure-la (abants em tiro a la Ana Botella que gastar diners en subvencionar aquest atemptat a la cultura) però amb el trailer  ja n’he tingut prou per jutjar fins a on arriba aquesta montruosa barbaritat tan sols apte per a les masses de garrules semi-analfabetes.

Anem per pams: l’acció es situa en l’any 10.000 abants de Crist, com indica el seu títol, es a dir, en el periode històric conegut com Mesolític, una època en que la societat estaba formada per petits grups nòmades que es guanyaven la vida recol·lectant fruites i caçant d’espècies de petit i mitjà tamany (conills, llebres, cabres, senglars i cèvols), així com de la pesca i la marisqueria de mol·luscs. Vivien en cabanes i coves i encara no havien desenvolupat cap tipus d’arquitectura.

Així doncs els principals errors històrics del film son que fa deu mil anys…

1.-No hi havien mamuts ni tigres amb dents de sabre: aquestes espècies s’havien extingit 30.000 anys abants, durant el Paleolític Mitjà i, de fet, mai van conviure amb els  Homo Sàpiens sinó que ho vàren fer amb Neanderthals i Erectus.                    

2.-No hi havien piràmides: Al Mesolític la construcció més complexe a la que es deuria arribar va ser la cabana! I faltaven 7.000 anys per que els Summeris fessin el primer Ziggurat i 8.000 perqué els egipcis comencessin a fer piràmides!

3.-No hi havien cavalls domèstics: En aquesta època tan sols s’havia aconseguit domesticar el gos! No serà fins a la Primera Edat del Ferro, 9.000 anys més tard, que es començaràn a cavalcar els èquids.

4.-No hi havien exèrcits ni guerres: Encara no s’havia originat l’estat, ni les desigualtats socials, no hi havien armes, ni imperis, ni molt menys guerres!! La gent es dedicava a pescar, caçar i recol·lectar fruites silvestres!

Ja posats, com suggereix una companya meva de feina, podrien fer aparèixer en mitj del film a Juli Cesar comandant la Enterprise, per anar rescatar a Isabel la Catòlica de les mans d’Adolf Hitler. Perqué no?

De veritat senyors cineastes: contractar a un assesor històric no és tan car!!

h1

Sèries que heu de veure abants de morir…*by Intrépida Libélula*

Gener 26, 2008

. 

Després del excel·lent relat del Pau, arriba per fi l’esperat segón cameo d’aquest blog!  La Intrépida Libélula és llicenciada en Comunicació Auiovisual i ara mateix estudia un master per dedicar-se professionalment al seu hobbie favorit: escriure gions de sèries. Jo sempre tinc molt en compte les seves recomanacions, des de que gràcies a ella vaig descobrir  a David Lynch, que ara és el meu director de cinema ultrafavorit!! Feu cas a una experta i de ben segur no us en penedireu!

.

SÈRIES QUE HEU DE VEURE ABANTS DE MORIR

 Aquí una petita llista de sèries que has de veure abans de morir, més que res perquè sinó ningú et podrà garantir un bon lloc al més enllà. Els que em coneixen saben que triar em costa… així que em centraré només en les més actuals, encara que no totes estan en emissió encara (i menys al nostre país ridícul i mancadet de criteri…). I he triat 3 perquè el text m’estava quedant llarg…

SIX FEET UNDER (A dos metros bajo tierra)

a dos metros bajo tierraProvablement la sèrie que millors moments m’ha reportat darrerament (Nissaga no compta…). La peculiar família Fisher regenta una funerària a casa seva. Les històries que comporta la constant convivència amb cadàvers i la presència de la mort és un dels temes fonamentals sobre el que orbiten els personatges, però no el més important. Els Fisher són tots tan diferents i oposats entre ells que sembla mentida que siguin família. Però així, amb les seves freaketats i obsessions, s’han d’acostumar a conviure els uns amb els altres a ran de la mort del pare i la consegüent tornada a la llar del fill gran.          

 El millor: Els personatges de Claire, David i Ruth! Val la pena només per conèixer-los.         

El pijor: L’inexpressiu protagonista: Nate. Malgrat que queda eclipsat per aquells que l’envolten, aquest actor ha aconseguit amb SFU fer-se un lloc interessant al panorama televisiu nord-americà i el veiem en la que potser és la millor producció original d’aquesta temporada: DIRTY SEXY MONEY. (Aviat arribarà a Espanya, primer de pagament, després a Antena3. I, si no la caguen a l’hora de programar-la, en sentirem a parlar!).  

 SCRUBS

 scrubs

Un dels darrers descobriments que he fet: una comèdia! Heu de saber que les comèdies acostumen a fer-me MOLTA mandra. Si, adoro Friends com la majoria de vosaltres. Però si algú coneix una sola sit-com que valgui la pena que segueixi en antena el convido a sopar. Scrubs és molt divertida, els personatges són fantàstics i la mala hòstia està servida contra el nostre anti-heroi protagonista en tot moment. Es situa en un hospital (com tantes altres, direu…No!) i les històries transcorren en els seus passadissos, entre metges, infermeres i algun pacient que altre. Però, per damunt de tot, és una sèrie plena de veritat. Veritat en les històries que explica i en els sentiments que posa sobre la taula. No parla de l’absurd, sinó de les gran qüestions que preocupen les persones. Com els millors moments de Doctor en Alaska i les reflexions filosòfiques que amagava al darrere.         

El millor: que rere cada acció i cada història hi ha un trocet de tots nosaltres. (I la cançó, breu però amb sentit: I can’t do this all on my own. I’m not a superman!).         

El pitjor: Veure una altra vegada els passadissos i habitacions i els còmodes però repetitius vestits de metge. La poca presència femenina…  

STUDIO 60. ON THE SUNSET STRIP

studioEs podia parlar sobre la televisió sense que ningú et tallés l’aixeta? Sembla ser que no! La història es desenvolupa al voltant de la producció d’un emblemàtic show d’un canal de televisió. Emissió setmanal, pressupost pels núvols, grans estrelles… però una pressió creativa, política i personal que portarien a qualsevol a un (o dos) atac de cor. Tal i com la televisió funciona, o hauria de funcionar (que per això són americans). No hi ha vida fora del plató! Un guió simplement genial, ple de peripècies gairebé igualables als diàlegs del cinema negre i uns personatges a l’alçada d’aquests en gairebé tots els casos. Ficar-se amb la guerra de l’Irak i la censura política que hi ha a la televisió els va costar la vida i va morir després de la primera temporada. Ho vaig superar, però no va ser fàcil.           

El millor: Els diàlegs! i recuperar a Mathew Perry. I el personatge d’Amanda Peet als inicis…

 El pitjor: Els episodis del mig. Té un parell o tres més fluixos. Però els tres del final són brutals!

* by Intrépida Libélula*

PD: El proper cameo, que ja és a les meves mans, serà un relat erótico-festiu i es publicarà el proper Dimecres, no us el perdeu!!

h1

“Els crims d’Oxrfod” vs “XXY”

Gener 20, 2008

Avui, un cop superat el profund debat metafísic sore les essències de la pàtria, us deixo amb la meva valoració personal i crítca sobre dos films que he tingut el plaer de disfrutar darrerament al cinema.

Els crims d’Oxford

crims oxfordÀlex de la Iglesia ha abandonat definitivament qualsevol resquici del humor i la ironia tan desfasades i gamberres que havien acompanyat la seva filmografia des de “Acción Mutante“, l’ arxiconeguda “El dia de la Béstia“ o la multipremiada “La Comunidad“.

En aquest film ens mostra un argument madur i profund sobre uns seguit  d’assassinats, mal disfressats de morts naturals, ocorreguts en l’entorn del claustre de la prestigiosa Universitat d’Oxford i que seran investigats per un jove becari predoctoral interpretat per un Elijah Wood molt allunyat també del seu passat com a hobbit.

Les virtuts d’aquesta història recauen amb una genial  Leonor Walting de secundària i sobretot amb la acertada recreació del claustrofòbic i endogàmic ambient universitari.

Com a defectes de la pel·licula cabria assenyalar un ritme narratiu al meu gust en alguns moments excessivament lent i un fil argumental que pateix les mateixes mancanes que ja haviem vist a ”La habitación de Fermat“: ens fa creure en tot moment que la solució del enigma és una metateoria matemàtica que donarà sentit a l’exitència del Univers sencer, quan en realitat descobrim al final que la resposta a tot plegat és més pròpia d’una novela d’Agatha Cristie.

AQUÍ PODEU VEURE EL TRAILER 

PD: Lucia Etxebarria també dedica el seu post d’avui a parlar sobre aquest film.

XXY

xxyL’argentina Lucia Puenzo s’estrena com a directora d’un llargmetratge  amb una història fascinant sobre la misteriosa i desconaguda sexualitat d’un noi/a adolescent que viu recluït i amagat amb la seva família en un petit poble de les profunditats rurals argentines per tal d’estar a salv de les males llengües de Buenos Aires.

La argument, tot i que podria haver donat molt més de si, es troba ben desenvolupat i en manté enganxats en tot moment davant dels inesperats girs dramàtics del guió, que ens porten a qüestionar-nos els nostres clixés, perjudicis i tòpics sobre les relacions exisents entre sexe, orientació sexual i gènere a la nostre societat.

En quat a la intepretació destaca el ja clàssic Ricardo Darín, que fa un meritori paper de pare protector, davant la gèlida i inexpressiva actriu protagonista o el desorientat adolescent que, el pobre, no entén res del que succeeix als seu voltant ni al seu interior

 AQUÍ PODEU VEURE EL TRAILER