Forges i el futbol
Juliol 1, 2008
Genial aquest acudit Forges a El País d’avui! Reflexa perfectament la meva opinió sobre aquesta sobredimensionada pantomima heterogarrula que hem vicscut aqusts darrers dies, on de nou, els no futboleros ens hem sentit completament al marge d’una societat plenament entregada a aquest patètic Panem et Circenses postmodern.
Heu de saber que jo el diumenge a la hora del partit estava al cinema Floridabanca veient el darrer film de Susan Sarandon, “Aritmètica Emocional” en versió orignal subtitulada, of course. Va ser la meva forma d’aïllar-me d’aquesta marea de vulgaritat, en plan mariculta radikal.
Demà actualitzo amb un post més currat, I swear it! Però es que ara marxo de nou al cinema, aquest cop a veure “En mundo libre” (en VOS, faltaria més), després de passar-me 9 hores rodejat de paletes semianalfabets, necesito una dosi d’intelectualitat!
Definitivament el cinema comercial de Hollywood va en camí de convertir-se en el pitjor enemic dels arqueòlegs: quan encara no ens hem recuperat del ensurt de veure com mamuts i piràmides convivien en el mesolític de “
Amb aqustes dures paraules s’inicia l’excel·lent film “Control“, que ens narra la tortuosa experiència vital de Ian Curtis, cantant de Joy Division, en el poc temps que va transcorer des de la seva fulminant escalada a la fama musical fins al seu suicidi a la cuina de casa seva després d’escoltar ua cançó d’Iggy Pop.
Estic absolutament indignat!! Per una vegada que Hollywood es gasta cuartos en fer una superproducció sobre un tema en el que en soc especialsta, la prehistòria, va i el resultat és la aberració històrica més horrible que mai hauria pogut imaginar. Estic parlant, obviament, de “10.000” de Roland Emmerich, que ja havia dirigit altres pel·lícules tan vomitives com “El dia de mañana“.
Provablement la sèrie que millors moments m’ha reportat darrerament (Nissaga no compta…). La peculiar família Fisher regenta una funerària a casa seva. Les històries que comporta la constant convivència amb cadàvers i la presència de la mort és un dels temes fonamentals sobre el que orbiten els personatges, però no el més important. Els Fisher són tots tan diferents i oposats entre ells que sembla mentida que siguin família. Però així, amb les seves freaketats i obsessions, s’han d’acostumar a conviure els uns amb els altres a ran de la mort del pare i la consegüent tornada a la llar del fill gran. 
Es podia parlar sobre la televisió sense que ningú et tallés l’aixeta? Sembla ser que no! La història es desenvolupa al voltant de la producció d’un emblemàtic show d’un canal de televisió. Emissió setmanal, pressupost pels núvols, grans estrelles… però una pressió creativa, política i personal que portarien a qualsevol a un (o dos) atac de cor. Tal i com la televisió funciona, o hauria de funcionar (que per això són americans). No hi ha vida fora del plató! Un guió simplement genial, ple de peripècies gairebé igualables als diàlegs del cinema negre i uns personatges a l’alçada d’aquests en gairebé tots els casos. Ficar-se amb la guerra de l’Irak i la censura política que hi ha a la televisió els va costar la vida i va morir després de la primera temporada. Ho vaig superar, però no va ser fàcil. 
Àlex de la Iglesia ha abandonat definitivament qualsevol resquici del humor i la ironia tan desfasades i gamberres que havien acompanyat la seva filmografia des de “Acción Mutante“, l’ arxiconeguda “El dia de la Béstia“ o la multipremiada “La Comunidad“.
L’argentina Lucia Puenzo s’estrena com a directora d’un llargmetratge amb una història fascinant sobre la misteriosa i desconaguda sexualitat d’un noi/a adolescent que viu recluït i amagat amb la seva família en un petit poble de les profunditats rurals argentines per tal d’estar a salv de les males llengües de Buenos Aires.
Premi "Que te la pique un pollo" otorgat per 
