“Los Amantes Pasajeros”: Un Almodovar no apte per Heteros?

Entrava al cinema predisposat a veure un esperpent infumable i a sofrir dues hores de vergonya aliena, després de llegir alguna de les viscerals crítiques ferotges que diversos mitjans han dedicat a la darrera creació del director manxec, “Los Amantes Pasajeros“, i he sortit amb un somriure als llavis, després de passar una bona estona gaudint d’una divertida comèdia pura i llanament almodovariana, sense més pretensions.

Que esperaven els crítics? Una profunda reflexió sobre el sentit de la vida? Una fosca  tragèdia lacrimògena?  No, gràcies! Amb la intensitat i dramatisme amb que ens ataca a diari la realitat social, el que necessitem amb més urgència son efímers passatemps hedonistes, estètica pop, lleugeresa superficial i sobretot molt humor que ens permeti desconnectar una breu  estona de tanta desesperació, atur i misèria.

Entenc, però, que als crítics heteros, com el cínic i agressiu Carlos Boyero de El País (llegiu la seva corrosiva crítica AQUÍ),  aquest film no els hagi agradat gens ni mica. Per a ells un humor basat amb performances petardes, converses sobre polles i una divertida ploma sobreactuada els deu semblar un insult a la seva masculinitat, una marcianada tan absurda i aliena al seu mon com a mi m’ho pot semblar un partit de futbol o un comentari sobre tetes. Els heteros disposen de  centenars de films plens d’acudits barroers, violència gratuïta i tirotejos, nosaltres tenim Almodovar i poc més; deixeu-nos que en gaudim! I sí: existeix un Cinema Gai, Boyero, que tu no l’entenguis es una altre tema!

“Los Amantes Pasajeros” es un exercici de malabarisme i acrobàcia sobre la fina línia que separa la petarderia divertida de la mamarracheria casposa, però sense travessar-la en cap cas. Si, ja sé que a l’Espanya actual ningú s’escandalitza davant l’histrionisme marica, com a la Movida Madrilenya i l’efecte transgressor que en el seu moment deurien tindre “Pepi, Luci y Boom” o “Laberinto de Pasiones”, ja ha passat a la història. Però érem molts els tali-fans d’aquell almodovarisme primigeni, que sofríem en silenci d’una compulsiva nostàlgia, agraint al director que es remunti als seus orígens de nou.

Una història enrevessada, personatges delirants, una accelerada posada en escena que en alguns moments sembla que se li vagi de els mans, interpretacions fora de sèrie, cameos constants, actuacions cabaretesques i frases mítiques com  “Hasta a mí, gorda como un trullo como estoy, me la mamaron viva en la mili”, “Yo se distinguir cuando buscan a la mujer o al travesti y en mi buscaba a la mujer” o “El musical ha matado al cabaret”. Només faltava Chus Lampreave per tenir tots els ingredients per que esdevingui un clàssic en la seva carrera

Es possible que no sigui, ni de lluny, el seu millor film ni tan sols una de les comèdies mes encertades de la seva extensa filmografia, però també dista molt de trobar-se entre les seves patinades èpiques com “Kika” o “Carne Trémula”. A mi m’ha fet riure i he passat una bona tarda, així doncs ha acomplert de sobres el seu objectiu.

PD: La crítica estrangera, per contra, la posa pels núvols

TOP 2012: Musica, cinema, art, teatre, literatura, televisió i política

Encara que sembli mentida, aquest 2012 no ha estat tan sols un tsunami d’atur i desnonaments, també han passat coses bones! Seria una injustícia que recordéssim tot un any de la nostre vida tan sols com un fosc pou de desgràcies, doncs inclús en un curs tan apocalíptic on hem viscut tragèdies com la reelecció d’Artur Mas com a President de la Generalitat o l’augment exponencial de la desnutrició infantil a Àfrica Central, per posar dos atzarosos exemples del nostre infortuni, també hi han hagut brillants espurnes de creativitat i inventiva, que tot seguit passo a enumerar:

UN DISC: “Born to Die: The Paradise Edition” de  Lana del Rey.

Sens dubte l’àlbum que més ha sonat al meu i-pod a anys llum de la resta. Lana és una diva absoluta, amb una veu complexa i carregada expressivitat, unes cançons hipnotitzadores que voregen la perfecció absoluta, videoclips plens de glamour vintage i una pose de pija frívola que li ha proporcionat legions de criticones avorrides que tota bona diva ha de tenir. L’edició especial del disc encara és millor que l’original, incloent una versió del clàssic “Blue Velvet” cançó que sembla escrita especialment per a ella.

UN CONCERT: “MDNA Tour” de Madonna

Constants i frenètics canvis d’escenari i vestuari, piruetes acrobàtiques, coreografies impossibles o músics volant pel sostre, amb un set list ben carregat dels seus grans èxits dels 80′s. Una gira de la incombustible Reina del Pop on va demostrar que el seu regnat sobre els escenaris es troba en perfecta forma, tot i que els seus darrers senzills passin amb més pena que glòria per les radiofórmules. Podeu LLEGIR AQUÍ la crítica detallada que en vaig fer al seu moment.

UNA OBRA DE TEATRE: “Incendis”de Wajdi Mouawad, al Romea

No recordo haver plorat tant en un teatre com en aquesta magna obra èpica dirigida per Oriol Broggi i protagonitzada per uns espectaculars Jorge Manrique i Clara Segura, on s’ens narra un viatge cap als secrets més foscos i profunds d’una família que viu marcada per les seqüeles de guerra del Líban. La minimalista posada en escena, permet despullar de tot artifici un dramatisme colpidor que et deixa la pell de gallina.

UN FILM: “Els Idus de Març”de George Clooney

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política, mostrant com els pitjors enemics solen trobar-se a la mateixa trinxera. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat. LLEGEIX AQUÍ  la meva crítica més detallada

UN LLIBRE: “La Forja d’un Túnica Negre” de Margaret Weis

Com ja he dit diversos cops, aquest ha estat l’any de la fantasia èpica; al menys a mi m’ha servit força per d’evadir-me de tanta intensitat dins la realitat política, social i econòmica. I que millor que retrobar la mítica saga Dragonlance, amb aquest volum que recull la vida del meu personatge favorit, el malvat Raistlin Majere, a través dels seus traumes i el seu aprenentatge dins les escoles de màgia. Ve a ser com la versió fosca, cruel, tortuosa i maquiavèl·lica de Harry Potter!

UNA SÈRIE: “Homeland”

Inquietant, misteriosa i addictiva des del minut zero. Una sèrie que s’endinsa dins les entranyes de l’exèrcit, la CIA i l’FBI per anar-nos desgranant la misteriosa relació que guarda un suposat heroi de guerra amb el terrorisme islàmic. Un relat que, a primera volta sembla justificar el bel·licisme del govern americà contra l’amenaça de l’islamisme, però que poc a poc ens va mostrant el costat fosc i l’altre cara de la moneda, on en cap moment sabràs qui son els bons o els dolents.

UN PROGRAMA DE TELEVISIÓ: “Salvados” de Jordi Èvole

Cada entrega del programa d’Evole aquest any ha estat una nova forma divertida i entretinguda d’afrontar les arrels de la crisi econòmica i política actual, des de la ironia i la provocació, combinada amb el rigor i la professionalitat del documental. Evole ha esdevingut un fenomen viral a la xarxa, un referent icònic per la generació del 15M i la versió nostrada i millorada de Michael Moore.

UNA EXPOSICIÓ: “Andy Warhol. Els misteris de l’Art” al Centre Cultural de Terrassa

Diverses creacions del geni del Pop Art varen visitar Catalunya sense el bombo i el plateret que es mereixien i si me’n descuido se’m passa per alt! Un recull antològic que presentava 41 obres, entre olis, gravats, collages i serigrafies, especialment de la seva època a la Factory, entre les que es trobaven les mítiques sopes Cambell o els retrats de la Marilyn. Vaig tenir la sort que l’exposició estava tan morta de pena que regalaven el catàleg gratis.

UN POLÍTIC:  Alexis Tsipras de Syriza

El lider de la coalició d’esquerres grega ha estat la única persona que, fins al moment, ha estat capaç de  terroritzar les mercats i posar contra les cordes la política d’austeritat, la unitat de l’euro i la prima de risc davant la sola possibilitat de que esdevingués guanyador a les eleccions generals al país d’Europa més castigat per la crisi. Per si fos poc al Novembre va viatjar a Barcelona per donar suport a Joan Herrera

UNA MANIFESTACIÓ: La Vaga General del 14N

Qui deia que les vagues no serveixen per res? Doncs que li diguin als 12 diputats de CIU que s’han quedat sense el seu escó, després que molta gent obrís els ulls arrel d’aquesta jornada de lluita obrera i sindical, la primera d’abast continental. LLEGIU AQUÍ LA MEVA CRÒNICA. Ha estat el contrapunt a aquella prescindible tarda de Setembre on les masses alienades varen sortir de les profunditats comarcals per envair Barcelona i proclamar a Mas com el seu Messies.

HADIJATOU J’ACCUSE: Una història que mereix ser explicada

Sabíeu que en ple segle XXI encara existeix esclavatge? Doncs si, avui dia encara hi han  50.000 esclaus censats a Níger i  no va ser fins l’any 2008  quan una dona, anomenada Hadijatou Mani, va portar a aquest estat davant els tribunals i, per primer cop en la història d’aquest país, en va guanyar la llibertat de forma legal. El 27 d’Octubre de 2008 el Tribunal Superior de la Comunitat Econòmica dels Estats Africans Occidentals (ECOWAS) va condemnar al govern nigerià per no haver protegit aquesta dona de l’esclavitud; una veritable revolució legal sense precedents.

Hadijatou va se venuda als 12 anys per una quantitat equivalent a 320 euros a un terratinent local anomenat El Hadj Souleymane Naroua, per qui feia tasques domèstiques i agrícoles, sent violada des dels 13 anys. Va acabar esdevenint una esclava sexual, rebent pallisses sovint. Fruit d’aquestes violacions va tindre tres fills i els dos que van sobreviure viuen sota la propietat del seu antic senyor.

Davant les pressions i denúncies de les ONG, com Anty-Slavery Internacional,  El Hadj va acabar alliberant a Hadijatou i ella va decidir portar la lluita als tribunals. Ara es troba en una nova batalla: aconseguir la custodia dels seus dos fills, que encara es troben en possessió del terratinent esclavista i, per altre banda, intenta que es faci efectiva la sentència que ordena l’ingrés a presó de El Hadj.

L’any 2009 aquesta heroïna va rebre de mans de Hilary Clinton i Michelle Obama el “Premi Internacional a les Donges amb Corate” i la revista Time la va considerar una de les 100 persones més influents del món.

Sens dubte aquesta és una història que mereix ser explicada i no només en aquest blog. Es per això que dues productores catalanes (Picnic i Compacto) volen realitzar-ne un documental, dirigit per Lala Gomà i Rosa Cornet, que ja van viatjar a Níger el 2009 per conèixer a la Hadijatou. Ara estan engegant un procés de crowfunding per aconseguir els 50.000 euros que els manquen per tal de dur a terme el projecte, diners que necessiten per tal de realitzar el rodatge i la pos-producció. Hi podeu participar clicant aquí, amb ajudes des de 5 euros que us donaran dret a poder descarregar o tenir una còpia del documental un cop realitzat, en funció de la vostre aportació, de la qual un 10% es destinarà a les ONG que van ajudar a Hadijatou.

EL HOBBIT: La meva crítica!

"En un forat en el terra vivia un hobbit.
 No era un forat humit , fosc, brut, repugnant,
 amb restes de menjar, cucs i olor de fang (...)
 era un forat-hobbit, i això significa comoditat..."

Guardo molt bon record d‘El Hobbit, doncs va ser el primer llibre de fantasia èpica que va caure a les meves mans a la tendre edat de 12 anys. Va ser una transició perfecte entre la literatura infantil de Michael Ende i la seva Història Interminable en vers el món més juvenil de les sagues de Tolkien o la Dragonlance, així com els jocs de rol, que em van acompanyar durant la meva fosca i tortuosa adolescència.

A diferència de El Senyor dels Anells, aquest era un llibre força més planer, amb una aventura més simple, on un anti-heroi es veu immers en una aventura èpica per matar un drac acompanyat per un mag i un grup de nans, que va superant diversos enemics pel camí, seguint la típica estructura d’una epopeia clàssica.

Però el film, en canvi, va molt més enllà. Peter Jackson vol aprofitar l’èxit de la seva trilogia precedent i ha volgut treure’n el màxim rendiment convertint aquesta novel·la de 288 pg en tres films de tres hores, el mateix espai que li va dedicar a la saga  de l’anell, que en tenia 1.500.

Com? Doncs ficant-hi palla a palades, truculents flashbacks, històries paral·leles que tan sols s’anomenaven de passada a “La Comunitat de l’Anell” i sorprenents cameos de personatges que es treu de la màniga i que en cap moment apareixen en la història original (Frodo? Galadriel? Radagast drogat, curant eriçons i conduint un trineu tirat per conills?? Hola???)

Es a dir, ha transformat el simple i  lineal  argument original en una obra magna i barroca com la que serà El Senyor dels Anells; una empresa amb la que Jackson es podria haver enganxat els dits, topant amb la ortodòxia dogmàtica dels fans de Tolkien o caient en un rococó absurd i ridícul. Però no: se’n surt prou bé, la trama es prou correcta i ben documentada i, a més, ens regala una perspectiva molt diferent, tot i que fidel, d’aquest apassionant relat.

En quant a l’ambientació, els efectes especials, la caracterització dels personatges i dels indrets, un cop més resulta fabulosa i espectacular, tot i haver perdut ja el factor sorpresa. Quan una cosa funciona, no la canviïs i, tornar a gaudir d’uns Gandalf o un Gollum, tan encertats com els que ja coneixíem, compensa absolutament la manca d’intriga. Sembla que, de moment, tan sols ens reserven la caracterització del drac Smaug per la segona part.

Brillant el duel d’endevinalles entre Bilbo i Gollum, brutal la batalla subterrània o la trobada amb els trolls i, a diferència del que em temia, en cap moment abusa dels paisatges, ni es fa tediosa, pesada o lenta. Al contrari! L’acció es trepidant i el ritme es manté constant i elevat durant les tres hores.

Es confirma de nou que, davant la espantosa realitat que ens envolta, aquest serà l’any de la fantasia èpica i tan sols em queda seguir clamant al cel que algun dia puguem veure amb una qualitat similar, una adaptació a la pantalla de la meva idolatrada saga Dragonlance!

FESTIVAL DE SITGES 2012 (II): Terror i pluges apocalíptiques

Amb molta coherència respecte amb el leitmotiv de l’edició d’enguany, divendres Sitges es va convertir en un dantesc escenari on les torrencials pluges van convertir als carrers d’aquesta vil·la del Garraf en riuades desbocades, pròpies d’escenes del film “Lo Imposible“. I ja em veieu a mi refugiat en una terrassa d’un bar de la Platja de Sant Sebastià, rodejat de centenars de fans del Zombie Walk (el terrorífic carnestoltes del Festival) caracteritzats de morts vivents! Tan sols faltaven les trompetes de l’Apocalipsi per creure que les profecies Maies no anaven tan errades.

Però com teníem entrades comprades, no ens va quedar més remei que desafiar els elements per travessar les inclemències climàtiques amb aigua a mitja cama i un destarotat paraigües que feia el que podia davant les bufetades que la fúria turmentosa ens escopia a la cara. I ja em veieu a mi escorrent els mitjons a dues mans a l’entrada de l’Auditori Melià! Al menys la qualitat dels films d’aquest any ha valgut la pena  de sofrir aquestes desventures meteorològiques!!

Aquí les crítiques:

Seven Psycopaths: Per mi el milloret d’enguany! Un film de Martin McDonagh carregat d’un humor molt en la línia dels germans Cohen, amb un repertori d’infart liderat per Colin Farrell o Tom Waits, on s’ens narren les surrealistes peripècies d’un guionista de Hollywood que tracta d’escriure una història sobre set psicòpates inspirada en els  amics més freaks (segrestadors de gossos, monjos budistes banzai, iaios amb tèrbol passat, mafiosos d’opereta…). Una obra que podria esdevenir tant de culte com en el seu dia ho va ser “El Gran Lebowski“, doncs no vaig parar de riure ni un minut. El més recomanable, sens dubte, son els seus àcids diàlegs on s’ironitza amb molt d’encert sobre la composició masclista i buida de contingut de la majoria de trames dels films d’acció americans.

El Bosc: Feia temps que un film català no m’aixecava tant entusiasme… bé potser “Pa Negre” i poc més!. Aquí el director Oscar Aibar ens trasllada a la Matarranya, a un petit poblet de la franja d’Aragó en plena Guerra Civil, on uns pagesos tenen contactes amb un món fantàstic que els permetrà esquivar les dures condicions que es van viure a la rereguarda durant els tres anys de contesa bèl·lica, entre anarquistes comunistes i feixistes. Un cocktail de realisme màgic que ja havíem vist anteriorment  a “El Laberinto del Fauno“, però aquest cop basat en un conte del prolífic escriptor Albert Sanchez Pinyol que en certa mesura ens deixa un regust a “La Pell freda”.

Outrage Beyond: Avorrídissima i soporífera creació de Takeshi Kitano, que pretenia fer un “Padrino” a  la japonesa, amb  una sobrecarregada i truculenta trama de lluites de màfies nipones, tan barroca i enrevessada que es  fa molt difícil de seguir, mentre que l’acció a voltes resulta tediosa,  els diàlegs no tenen cap gràcia ni enginy i el transfons és d’un masclista que esparvera. Tan sols destacaria la divertida i original forma d’assassinar a cada un dels mafiosos.

Doncs res! Un any més he aconseguit fer un parèntesi en aquest oasi glamour i cultura que és Sitges, en mig d’aquest oceà de patrioterisme folklòric i caspós de barretines i tricornis. I a partir de demà a treballar ben dur amb els meus companys d’ICV-EUiA per aconseguir que les banderes no tapin les retallades!

FESTIVAL DE SITGES 2012 (I): “Motorway” i “Maniac”

No sé com ho faig que cada any que pujo al Festival de Cinema Fantàstic i de Terror de Sitges m’organitzo pitjor i en el darrer moment. Cada edició prometo que en el curs següent m’estudiaré el programa, adquiriré entrades anticipades i gaudiré del milloret cinema, però no! Arribo al darrer moment a les taquilles per tal que m’informin que tot està esgotat, les entrades per la majoria de sessions fa dies que brillen per la seva absència i que amb prou feines queden saldos amb horaris impossibles.

Afortunadament un oportú partit Barça-Madrid va permetre que diumenge a la nit hi haguessin places per una de les estrelles d’enguany (“Maniac“). Ja sabia jo que tanta alienació social i patrioterisme borreguil  havien de tenir quelcom positiu!

Així doncs varem tenir molt de temps per visitar el “Brigadoon”, aquest any situat en una àmplia i apartada Sala Escorxador. Es tracta d’un festival paral·lel i gratuït on es projecten films antics i concursos de curtmetratges de directors novells, però amb un destacadíssim i meritori talent; a destacar “Silent Agony“  una terrorífica història ambientada en un orfanat i protagonitzada per eixerits nanos de 8-10 anys. També vam gaudir d’un esperpèntic film de serie z de l’any 1972 titulat “La isla de la tumba maldita” amb Teresa Gimpere fent de vampir, amb un argument delirant i psicodèlic.

I aquests son els films del cartell que finalment hem vist aquest cap de setmana:

“Motorway”: Dirigida per Poi-Soi Cheang, el director de la magnífica”Accident“, que ja vaig devorar fa un parell d’anys, vindria a ser com la versió xinesa de “Drive“. Un triller policial d’acció trepidant sense més, un argument planer on un policia novell i obsessionat amb la velocitat s’especialitza en perseguir a una màfia a 200 km/h entre espectaculars accidents. La gràcia és que la cultura cinematogràfica xinesa defuig bastant els clixés suats de Hollywood i, tot i tindre una trama força previsible, no tens la sensació de deja-vu en absolut.

“Maniac”: Remake d’un clàssic del terror dels anys 80′s i protagonitzat per un encertadíssim Elijah Wood, que passa de ser un adorable hobbit a un turmentat psicòpata i assassí en sèrie que mata a diferents noies que es van creuant pel seu camí amb la única finalitat d’arrencar-lis la cabellera i decorar la seva col·lecció de maniquís. La originalitat del film recau en que està gravat amb una càmara subjectiva, però sense caure en el mareig rollo Burixa de Blair; aquí el film ens convida a posar-nos dins la pell del terrorífic protagonista i entendre les raons del seu crim en les arrels dels seus traumes infantils

Doncs res aquest cap de setmana més i amb entrades comprades!!

2012: L’any de la Fantasia Èpica?

No és casualitat que el moviment dels indignats hagi escollit un leitmotiv ambientat en “El Senyor dels Anells” per fer les seves protestes davant de la Caixa, generant una ferotge campanya viral sota el lema “Occupy Mordor“, basada en la encertada comparació entre les torres d’aquesta entitat financera i les del malvat Sauron, arxienemic dels hobbits de Tolkien.

Després dels anys de crisi que ja duem a sobre, sembla que la necessitat d’evadir-se de la trista i depriment realitat que ens rodeja cada cop s’accentua més i ¿que millor que una dimensió totalment paral·lela per alienar-nos durant una estona de les retallades draconianes, la desbocada prima de risc o la voraç taxa d’atur que engoleix el que troba al seu pas?. Aquells que no tenim estomac per suportar la telebasura i  considerarem el futbol com un entreteniment per australopitecins, també tenim dret a algun instant de desconnexió de l’apocalipsi quotidià.

La veritat és que jo duia forces anys, quasi dècades, completament allunyat d’aquest fantasiós gènere literari, tot i que durant la meva adolescència havia estat un veritable freak de tot aquest món: amb 14 anys era master de partides de rol en un club juvenil del meu barri i havia arribat a interpretar sinistres personatges vampírics en viu dins d’un centre comercial sense cap mena de vergonya, causant l’estupefacció dels guardes de seguretat i la resta de ciutadans que passaven per allí. Va ser una forma ideal d’evadir-me del bulling homòfob al institut!

Tot i que aquells anys queden afortunadament molt lluny, alguns esdeveniments em duen a pensar que aquest 2012 pot ser el retorn de la fantasia èpica a la cultura de masses:

1) L’èxit de “Game of Trones”- Un barroc vodevil culebronesc on diverses famílies de nobles maniobren des de les ombres per aconseguir cada cop més poder, entre copioses escenes de sexe explicit i orgies de violència, han catapultat a un èxit de públic tant a la saga de novel·les escrites per George R.R. Martin com a la seva excel·lent adaptació televisiva. Jo encara vaig per la primera de les cinc parts publicades fins al moment, “Cançó de Gel i Foc” i ja estic força enganxat a aquesta espècie de “Nissaga de Poder” en un dantesc món medieval. Tot i que confesso que el començament se’m va fer un xic feixuc, en quant vaig aconseguir familiaritzar-me amb els diversos i nombrosos personatges, així com amb les complexes relacions familiars que els uneixen, m’hi he enganxat de ple, seguint en paral·lel els capítols amb la lectura.

2) “El Hobbit” arriba a les pantalles: Ja falta menys per que aquest Desembre s’estreni al cinema l’esperadíssim film de Peter Jackson, on s’ens presenta l’adaptació de la precuela del Senyor dels Anells de Tolkien, dividida, això si, en dues parts.  Després de infinits problemes tècnics i d’un canvi de director (el primer era Guillermo del Toro) sembla que ara si, podrem veure amb imatges com l’intrèpid hobbit Bilbo Bolson, en companyia d’un grup de nans, viatja fins al cau del drac Smaug trobant pel camí un curiós anell màgic que no pocs mal de caps li portarà. Recordo que anava a primaria i tenia uns 12 anys quan vaig devorar d’una tirada aquest genial llibre, va ser el meu baptisme en aquest gènere d’espasa i bruixeria i en guardo un especial record! Aquí el trailer:

3) Les “Cròniques Perdudes” de la Dragonlance: Uns 25 anys després de la publicació  bestseller “Cròniques de la Dragonlance”, una saga que ha donat peu a uns 180 llibres ambientats en aquest màgic món de Krynn (amb una qualitat molt variable entre ells), finalment els autors originals Margaret Weis i Tracy Hickman han publicat una nova trilogia, “Cròniques Perdudes”, on s’ens expliquen tots aquells fils argumentals que havien quedat penjats a la història primigènia. Finalment, doncs, els fans d’aquest univers ambientat en el clàssic joc de rol “Dungeons & Dragons”, descobrirem com es va trobar la Maça de Kharas, les estratagemes de la malvada Kitiara un cop convertida en senyora del drac, o com el meu idolatrat Raistlin Majere es passa al costat del mal. Una petita compensació per l’injust tracte que ha tingut aquesta brillant saga (la meva favorita de lluny) que tan sols s’ha dut a les pantalles en un patètic film de dibuixos infantils, amb una qualitat vomitiva.

La Marató de la Hipocresia: motius per un boicot.

Que el Govern que més ha contribuït en generar misèria en tota la Història de Catalunya, ara tingui la cara dura de fer una pornogràfica “Marató de la Pobresa” a la televisió pública és, sens dubte una repugnant mostra d’hipocresia galopant.

La dreta cristiana té mala consciència després d’haver eliminat els impostos de successions i patrimonis a les rentes més elevades, mentre condemna a l’atur i als desnonaments a la resta de la població, retira PIRMIS, criminalitza la pobresa, anima als joves a marxar a Londres a servir cafès i tanca hospitals i escoles públiques, mentre subvenciona a les de l’Opus Dei.

Ara, després de tants crims, CIU  pretén rentar els seus pecats amb un fútil circ televisat, per tal de donar quatre molletes a la població desesperada, com aquella dita de missa “en Navidad sienta un pobre en tu mesa”. El pitjor, però, és la púrria i la xusma capitalista que mou els fils d’aquesta Marató, tots ells de l’entorn financer i endogàmic dels actuals Consellers, i de Salvador Alemany, president d’ABERTIS i assessor de Mas, mitjançant el CAREC.

1) Les empreses que “aporten” diners a aquesta campanya, per tal de rentar-se la cara (font):

- ABERTIS, l’empresa que cobra tots els peatges a Catalunya, va augmentar el 2011 un 8% els seus beneficis fins als 720 milions d’euros, al mateix temps que redueix la seva plantilla en 400 treballadors. Tot un exemple d’ètica!

- La Caixa, com no, també hi participa, després de rebre 977 milions públics del FROB i acomiadar 3.500 treballadors en el seu procés de fusió. La Caixa és també la responsable del 80% de desnonaments hipotecaris a Catalunya, no es preveu que en suspengui cap en motiu de la Marató.

- Movistar: va tancar 2010 amb un augment dels beneficis del 31% (uns 10.000 milions). Tot i això ha anunciat un ERO per a 8.500 treballadors, al mateix temps que reparteix 450 milions en primes per a directius.

- Pricewaterhouse-Coopers: empresa que es dedica a l’auditoria financera. Assessorava Lehman Brothers el 2008, quan es va enfonsar. El seu president a Espanya era llavors Luis de Guindos, actual Ministre d’Economia. Actualment assessora a la Generalitat de Catalunya en com fer les retallades en Sanitat

-  El Corte Inglés: empresa que va aplicar primer la reforma laboral, fent centenars d’acomiadaments per absències justificades al treball

2) El procés d’atorgament de les ajudes es farà mitjançant un grup assessor format, entre altres, per:

- Jaume Lanaspa Gatnau, President de la Fundació La Caixa (entitat que té un pressupost de 168.929.000 euros anuals) ,

- Josep Santacreu de DKV (empresa d’assegurances mèdiques privades que l’any passat va obtenir uns beneficis de 37,69 milions d’euros)

- Salvador Cardús Ros (col·laborador de La Vanguardia, Grup Godó)

- Anna Mercadé Ferrando, Cambra de Comerç de Barcelona (Patronal dels empresaris comerciants de Barcelona)

Senyors convergents, menys maratons i més polítiques efectives de redistribució de la riquesa, que ja no ens conformem amb les engrunes: volem tot el pastís!

PD: Vegeu aquest genial vídeo en contra de la Marató!

BIGBANC: la web-sèrie hospitalenca del moment ja és aquí!

Aquest blog té el plaer d’estrenar l’esperada Premiere de BigBanc, una web-sèrie rodada íntegrament a la meva ciutat, la capital del glamour Hospitalet de Llobregat, amb tan sols 400 euros de pressupost i la feina voluntària d’un equip de joves professionals. Una demostració més que el talent i l’esforç poden suplir perfectament la manca de capital!

La narració gira al voltant de les desventures de quatre personatges ben freaks que passen la seva surrealista existència al voltant del banc d’un parc, l’escenari únic de tota la saga, al voltant del qual es veuran immersos en tota mena de delirants situacions que, de ben segur, us faran passar una bona estona amb la companyia del Lolo, la Clara, la Cris i el George quatre joves de 25 anys que, per diferents motius, es neguen a crèixer i viuen tancats en un bucle de permanent immaduresa.

Ah si! Que se m’oblidava! Jo he col·laborat fent tres fugaços”cameos” en tres episodis diferents, fent d’extra (coses d’estar a l’atur i no saber dir que no…) A veure si em trobeu! I també dir que la directora i guionista, Brisa Luque, es va inspirar lleugerament en mi per  idear un dels personatges, segur que no trigueu en esbrinar quin…

Doncs res, sense més preàmbul us deixo amb el primer episodi! Si voleu seguir la sèrie ho podreu fer a la seva pàgina web.

Cuida’t dels Idus de Març!

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política americana. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat.

Els “Idus de Març” és un deliciós viatge per les clavegueres d’una campanya electoral, amb un realisme tan esfereïdor que veritablement espanta. El recurs fàcil, sens dubte, hagués estat escollir als altres, caricaturitzar a un Partit Republicà com la dreta corrupte per definició i el mal per inherència. Però no, Clooney agafa al partit pel qual ell demana el vot, el Demòcrata, i ens mostra com de cruels, salvatges i maquiavèl·liques poden ser unes primaries entre companys d’ideologia, fent bona aquella dita que afirma que en unes eleccions els rivals son els candidats dels altres partits, però els enemics son els del teu propi.

La història versa sobre un dels aspectes que a mi més em fascinen de la democràcia: el basckstage, els passadissos, les reunions a porta tancada, les estratègies que no s’expliquen als periodistes, les filtracions a la premsa, els secrets que se’n van a la tomba un cop tanquen les urnes. Una feina bruta que algú ha de fer necessàriament, però que no es gaire agradable d’explicar en públic, doncs la gent simplement deixaria de creure en els ideals i tot el sistema de llibertats es desmoronaria fins que un cabdill dictatorial hi poses ordre. I no volem que això passi , oi?

Aquelles persones que creiem en la política com una forma de transformar la realitat a partir d’uns ideals,  jo m’hi incloc, hem de tenir molt clar que la idealització romàntica està molt bé, però que els partits (i tot moviment social o organització) estan formats per persones humanes, amb interessos i amb sentiments, com tots els aspectes de la realitat.

Per molt nobles i justes que siguin les causes que moguin a un col·lectiu, el nivell humà i personal existeix i determina les relacions socials; des del PP fins a les assemblees del 15M del poble més remot, doncs aquí ningú està lliure de culpa. I us asseguro que la guerra més caïnita per un càrrec jo la he presenciat en un dels llocs més insòlits i inesperats que us podríeu imaginar: un Centre d’Esplai, amb tota la càrrega kumbayà i naïf que l’envolta. Simplement ho hem de tindre present i no ho hem de prendre mai de vista, doncs no sabem per on pot vindre el punyal del Brutus de torn.