Un record hivernal *by Toni, ex-arqueòleg*

Després de la celebració i la xerinola que l’acompanya, que millor que un relat intimista per combatre l’arribada del fred amb sofà i manta? Aquí us deixo amb aquesta preciosa reflexió existencialista de Toni en el que es ja el seu segon cameo en aquest blog i no serà pas el darrer

Estoy tumbado en la cama, después de un día de nieve que me deja un sabor extraño (quizás sea el gusto de la nieve que tan poco he probado), parando el tiempo para analizar tranquilamente el devenir de la vida. El lugar es idílico para hacer este menester, necesario para asumir los cambios y hacer balance de la situación actual.

Me encuentro viviendo en una casa aislada en un valle que serpentea entre dos serranías de tonos marrones y grises a unos ocho kilómetros de Cuenca (ciudad colgadamente bella en su antigüedad y caótica en su contemporaneidad). El cielo es transparente de día para poder conocer todas las dulces formas de las nubes de algodón o de las amargas tormentas; y de noche se convierte en un lugar donde poder infiltrar a la luna en tu casa y llevarla como amante a tu cama. Cerca de la casa hay un pequeño río que fluye bordeado de árboles que esperan a la primavera para sacarse el traje de luto, que actualmente maquillan los copos de nieve… esos extraños seres con el alma congelada que han aparecido de una nada formada de nubes grisáceas que olían a tormenta.

Es en este paraje donde estoy viviendo nuevas experiencias con gente que ya no es tan desconocida. Son personas que comparten ahora mi camino pero que desaparecerán un día u otro, como lo hace el transcurso de la vida.

Y aunque la situación actual nunca se haya dado a conocer en mi pasado, a mi mente vienen recuerdos de otros lugares que ya no existen, pero que se vuelven paralelos al actual gracias a las buenas sensaciones que me producen… una casa perdida en un bosque de eternos verdes, una noche donde poder ver las arrugas a las estrellas, un lago donde poder leer e inventar nuevos cuentos prohibidos, una montaña donde las runas ibéricas son traducidas por palabras de luz que todavía ondean en el viento, una cala blanca tapada por la capa de una paz sellada con besos con sabor a mar…

Hoy, después de toda una infancia y todos esos recuerdos, los copos de nieve han volado apaciguadamente hacia mis manos para sentir el frío cálido de sus entrañas, como si la nieve me hubiera estado esperando y quisiera hacerme disfrutar lentamente de un nuevo placer que nunca me habían explicado. Pero ella, como todo lo que forma nuestra condición humana, desaparecerá con los traidores rayos del sol en una muerte cálida, fundiéndose y convirtiéndose en agua, el inicio y el final de todo lo que somos.

Y sí… Sé que se irá, que dejará de tocar mi piel para irse a otro sitio, para cruzarse en otro camino y hacer gozar y disfrutar a otros, pero eso nunca quitará ni el buen recuerdo ni las vivencias compartidas. Y aunque parezca irremplazable (quizás lo sea), se volverá a presentar con otros copos, con otra fuerza, con otra experiencia para grabar en el libro de la vida, volviendo así a sentir nuevas sensaciones o quizás las mismas pero con otras formas o palabras… y volveré ha aceptar que se vaya… ya que el no hacerlo sería ir en contra de la voluntad de la naturaleza, provocando únicamente malestar tanto en mí como en la nieve… es lo único que se consigue al no aceptar algo tan natural como la muerte.

Y con esta última afirmación no estoy sugiriendo únicamente una muerte física… ¿quién no ha enterrado personas en vida?… personas con las que se pierde una amistad, un amor, una conexión, un hecho en común, un sentimiento indefinible… por errores, por confusiones, por desencuentros, por sentimientos que no se pueden tener… personas que de repente desaparecen de tu camino y ya no están.

Al fin y al cabo, los humanos sólo somos el espejismo de lo vivo, a pesar de querer siempre inmortalizarnos en un planeta que cada día vamos consumiendo en el odio y la destrucción. Todo está condenado a desaparecer…Y sólo asumiendo esa verdad inamovible podremos ser totalmente felices, libres e iguales…

* by Toni, ex-arqueòleg*

Fotografia: “The first snow” d’Ilona Wellmann

COMPARACIONS ODIOSES …*by Toni, ex-arqueòleg*

Després d’una llarga temporada sense col·laboracions, per fi algú s’anima a publicar de nou un cameo en aquet blog! Es tracta del Toni, un antic company de feina que, desafortunadament per l’arqueologia, ha abandonat la professió. Avui ens parlarà sobre un altre tipus de referèndums municipals: els que es realitzen a Rivas Vaciamadrid, tot i que, com ell diu, les comparacions son odioses!

Estava de visita per Rivas Vaciamdrid, a casa de la meva tieta, quan em trobo una carta de l’Ajuntament que, amb el permís de la propietària, obro per llegir-se-la.

Jo esperava que fos alguna cosa propagandística, com un anunci sobre xerrades que habitualment fan per allà. La darrera  a la que vaig assistir va ser molt interessant: tractava sobre el conflicte basc,  i anava a càrreg de  Juan Pablo Fusi, (catedràtic de Història Contemporànea a la Complutense, especialista en el tema de nacions i nacionalismes), tot i que els temes més habituals versen sobre conflictes econòmics i socials, des de les condicions de vida dels camperols a Guatemala, fins xerrades sobre el comerç just o la economia sostenible.

Però vet aquí que, quan la començo a llegir, em quedo a quadres o a cercles… no sé.

El que em vaig trobar era una espècie de tríptic, com es pot veure a les fotos, on s’anuncien 100 suggeriments que es proposen des de l’Ajuntament, els partits polítics (IU, que governa amb majoria absoluta, PSOE i PP), així com les associacions de veïns i els particulars, per tal d’elaborar el pressupost municipal. Totes les propostes es divideixen en actuacions per barri o per tot el municipi.

Es a dir, que la meva tieta, com qualsevol ciutadà de Rivas, pot agafar el tríptic en qüestió, triar les idees que més li agradin pel seu barri o pel poble en general i enviar-ho a l’Ajuntament (evidentment, qualsevol no pot fer-ho, per això obliguen a posar totes les dades personals).

No sé que faran amb tots aquests “vots” però, pel que comenten, tenen molt pes a l’hora de fer el pressupost. És a dir, que és el poble el que decideix on i en què es gasten els seus calerons, o com a mínim té una influència capdal (la meva tieta m’ho confirma).

Evidentment, aquests suggeriments no tracten sobre coses que no li pertoca decidir a l’Ajuntament, com per exemple la independència de la Comunidad de Madrid respecte al Sistema Solar (amb tanta estrella de furbo quasi podrien fer una galaxia pròpia!!), i no van més enllà de invertir en enllumenat públic, en algun acte solidari o cultural, realitzar propostes socials… es a dir, al que normalment es dedica a un Consistori Municipal.

Passat uns dies, arribo a Blanes… i sé que les comparacions són odioses… però no puc deixar de confrontar els llocs on he viscut, per si algun dia em dona per independitzar-me amb la meva parella. Així doncs començo a donar voltes pel meu estimat poble…

El primer que em trobo és que el jardí botànic Pinya de Rosa (no fa gaire declarat paisatge protegit per la Generalitat) s’ha venut a un propietari privat per a que l’exploti. El primer que fa aquest es posar una tanca metàl·lica que envolta tot el terreny, sense tenir en compte tota la fauna que viu allà i que ara no pot creuar d’una banda a l’altre del bosc.

També contemplo esmaperdut com la urbanització San Francesc, que està al costat d’una cala que no fa gaire era quasi verge, cada cop es fa més i més gran, i el bosc que hi havia ho substitueix unes grans mansions burgeses (que ríete tú de la Moraleja).

A més, em trobo que l’únic lloc per aparcar que hi havia al poble de Blanes, ara es de pagament, cosa que no van anunciar en lloc… només a TV Blanes i a l’Ajuntament… es a dir, hem de tenir com a pàgina web d’inici la web municipal, si no pobret del que només estigui pel poble els cap de setmana. El millor es que si pagues els impostos a Blanes és gratuït… però per aixó necessites un cartell cutre amb la matrícula pintada amb “taquer” que et donen a una secció de l’Ajuntament de 9 a 14 de dilluns a divendres. Així doncs, he de perdre un dia de feina per anar a buscar un cartellot?… Bé que quan pasen els impostos sempre se’n recorden d’on visc… perquè no em poden enviar la merda de rètol? Han perdut la meva direcció?

I per postres els carrers de Blanes tallats perquè fan obres. Cosa que em sembla magnífic però que, quan vas amb el cotxe i has de fer tota una volta per carrerons estrets per sortir del poble, trigues 20 minuts més.

Per finalitzar… vull fer una reflexió. Realment es necessiten molts diners per fer les coses bé? Els que demanen més finançament, o que diuen que suposadament ens roben, no estàn amagant la seva incapacitat de solucionar els problemes reals de les persones? No és de cobards i d’irresponsables el de donar-li la culpa al veí de que un mateix sigui un incapaç, individualment i/o colectivament parlant?

Rivas (Madrid) té 65.000 habitants, Blanes (Girona) té 40.000. Crec que el pressupost municipal d’aquestes poblacions hauria de ser semblant  i, des de la meva opinió, a la pràctica son com el sol i la lluna.  No cal disposar de molts calers per fer correctament les coses, trobar solucions o, com a mínim, si les fan malament que t’informin.

Perquè nassos hi ha persones que, davant la menor dificultat, només busquen enemics fantasmals exteriors i no dins seu? De veritat es creuen tan perfectes?

*by Toni…. ex-arqueòleg*

El Jardí de Sang *by Endsi*

En Endsi (Carles Campomar) està a punt de publicar un llibre de relats el proper dia de Sant Jordi, que es titularà “La finestra de la vida” i avui ens ofereix un petit tast a mode d’aperitiu per tal que els lectors d’aquest blog tingueu el plaer i el privilegi de degustar un dels seus deliciosos contes abants que la resta de mortals. Visiteu el seu blog aqui.

Com cada dia el Joan sortia de la feina al migdia i arribava a temps per dinar amb la seva estimada dona.

Feia anys que estaven casats, i tenien dos fills.

Després de dinar al Joan li agradava passejar per un jardí que hi havia a prop de casa seva.

Sempre estava verd, el jardí, i per primavera hi sortien unes flors de molts colors diferents que feien d’aquell jardí un lloc màgic.

Hi havia molts arbres que servien per fer hombra a les families que hi anaven a jugar amb els seus fills.

Més tard passava per aquell jardí, com cada tarda, la seva dona, i se l’hi acostava a fer-li un petó abans d’anar-se’n cap a la feina.

Quan s’havien despedit el Joan esperava uns minuts fins que no veia a la seva dona i se n’anava directe cap a l’escola del poble.

Sempre arribava als voltants de les cinc de la tarda quan tots els nens ja havien marxat cap a casa seva i esperava al seu amic que era professor.

Al cap d’uns minuts el seu amic sortia i anava cap a ell, i després de mirar a banda i banda de carrer i veure que no hi havia ningú li feia un petó molt ràpidament.

Després marxaven a fer un cafè al bar del costat de l’escola mentre s’explicaven com els havia anat el dia.

En acabar de prendre el cafè i parlar llargament sempre anaven al pis del professor a estimar-se d’amagat de la gent.

Al pis sempre es deixven anar, fent-se petons, carícies i acabaven fent l’amor sense preocupar-se de que ningú els molestés…

Quant la nit s’apropava el Joan havia de marxar cap a casa a retrobar-se amb la seva dona.

Però aquell nit no va arribar a casa. Quan estava pel jardí on anava cada dia a passejar per fer temps per veure’s amb el seu amic, no va saber d’on li venia el soroll d’un tret, va caure ràpidament al terra, dins d’un gran toll de sang envoltat de moltes flors de diferents color.

Al dia següent el cos del Joan ja no era al jardí, ni la sang havia deixat marca entres les flors.

La dona del Joan estava molt espantada perquè el seu marit mai havia dormit fora de casa.

Ella va anar a preguntar per tot el poble si l’havien vist però ningú a qui preguntava no sabia res de res.

Mentrestant l’amic del Joan anava cap a classe a fer un parell d’hores de feina fins a l’hora de sempre que es trobava amb el Joan on sempre solien quedar.

De sobte s’obren les portes de la classe i entraren unes persones vestides de color verd, i sense dir res, van agafar a l’amic del Joan i se’l van enportar a fora al pati; de sobte es van sentir dos trets i no es va tornar a saber res mes d’aquell professor.

Uns dies més tard, al poble corrien rumors que havien trovat el cos del professor a un jardí del poble enterrat.

I rumors que deien que havia mort una parella per estimar-se d’amagat.

*by Endsi (Carles Campomar)*

TÒPICS GAIS *Gai Super Compromés vs Marica Mala*

Avui aquest blog acull un esperat cameo: la confrontació entre els punts de vista de dos amics meus un Gai Super Compromés i una Marica Mala que es dedicaran a destripar els tòpics gais com si de dues gates en zel es tractessin! Que comenci la lluita!!

Establiments per a gais, associacions gais, pàgines web per a gais… no sou molt tancats? La normalització no passa per barrejar-vos amb el comú dels mortals? Us agradi o no el món és en un 90% hetero.
GSC-> Bé, crec que aquest és un tema de discussió etern. El quid de la qüestió és que ningú diu que ser d’una tribu urbana o tenir unes aficions determinades sigui ser un gueto. Ningú té cap mena de recel perquè hi hagi un bar de heavies o penyes futbolístiques, i sí per que hi hagi un bar de gais, la qual cosa vol dir que encara hi ha una mica d’homofòbia encoberta. Considero que l’ambient és una opció més com una altra que, a més, no està tancada als heteros gayfriendly i que suposo que continuarà tenint molta clientela fins que no passi res perquè dos nois o dues noies vagin agafats de la mà o es facin petons pel carrer en qualsevol barri de l’extrarradi o en qualsevol petit poble de la nostra geografia.

MM-> Siguem clars: nosaltres tenim més estil, glamour, posem millor música i sobretot ballem millor que la xusma vulgar hetero. Tu has vist mai un hetero ballant Beyonce? Noi oi? Ni ho veuràs! Son genèticament incapaços! Es evident que no ens podem barrejar en un mateix local! Si ells volen vindre a admirar-nos, sempre tindran la porta oberta!

I què me’n dius de la promiscuitat? No hi ha molta superficialitat a l’”ambient”? Les parelles gais són molt inestables…
GSC-> Un altre topicàs. Jo mateix porto 12 anys amb la meva parella. El sexe és una part de la vida de les persones i bé, suposo que els gais, pel fet d’haver estat històricament obligats a viure al marge de la societat han desenvolupat un tipus de relacions més lliures pel que fa al sexe. Diguem que van fer de la necessitat virtut. Però això no és ni millor ni pitjor, és diferent. A més, crec que això de l’actitud amb el sexe té més a veure amb el sexe masculí o femení que amb l’orientació sexual. Per alguna cosa les lesbianes tenen fama de que a la segona cita se’n volen anar a viure plegades! Tòpics a part, crec que si mirem a la gent jove d’avui dia, no hi ha pràcticament cap diferència entre la vida sexual d’un noi gai o la d’un noi heterosexual de la mateixa edat, cosa que és un símptoma de progressiva normalització del fet homosexual.

MM-> Imagina per un moment que vas a una biblioteca amb un servei de préstec senzill, eficaç i ràpid. Que preferiries, rellegir mil cops el mateix volum, o anar variant? Nosaltres ens hem deslliurat de les institucions creades pel patriarcat heterosexista per transmetre la propietat, com son el matrimoni i la monogàmia i hem descobert una nova dimensió de plaer infinit basat amb la varietat, l’accessibilitat i la immediatesa sexual.

Em sembla molt bé que hi hagi gais i lesbianes, però és necessari treure tanta ploma?
GSC-> Quin mal fa la gent amb ploma? No peguen ni insulten a ningú o si ho fan no té res a veure amb la ploma que tenen! Penso que la ploma és un dret. Ara bé, de la mateixa manera que és un dret, no és cap obligació i hi ha moltíssims gais i lesbianes que no se’ls hi nota i són tan gais o tan lesbianes com els que “se’ls hi nota”. Tots podem i hem de conviure.

MM-> Al que tu anomenes ploma jo li dic “glamour” i és un superpoder secret que posseïm els gais i que ens permet augmentar fins a límits insospitats la nostre sensibilitat  en totes les seves vessants, adoptant un rol de clara superioritat davant la vulgaritat. Aquest poder, a més ens permet comunicar-nos amb les Dives però, com a contrapartida, al tenir una capacitat sensorial potenciada, tendim a interpretar de forma exageradíssima cada un dels nostres gestos o sentiments, per efímers que siguin.

En el tema del sexe, encara que molts ho negueu, jo crec que sempre hi ha un que fa més d’home i un altre de dona… No parleu sempre d’actiu-passiu?

GSC->Mira, tants caps, tants barrets. A més, la sexualitat és una cosa molt rica així que perquè limitar-se a un rol? Amb això hi ha molts tabús i prejudicis. Ser home o dona o tenir una orientació sexual concreta no determina les pràctiques sexuals que t’agraden ni els rols que pots adoptar. Cal una segona revolució sexual i desprendre’s de moltes cotilles! Això sí, facis el que facis, que sigui sexe segur!

MM-> No te res a veure!! Jo sempre que m’he enrollat amb un hetero o amb un noi en aparença molt masculí ell ha acabat fent de passiu! Aprofito també, per fer proselitisme del preservatiu i de la prova del vih!

És cert que ho teniu més fàcil per lligar?
GSC->Ja m’agradaria! Jo crec que és al contrari, que al ser una minoria t’has de buscar més la vida! A més, la facilitat per lligar depèn del caràcter de la persona, no de la orientació sexual.

MM-> Doncs si, per que negar-ho, es facilíssim! Com ja he dit abans, al no ser esclaus de les institucions i complexes heterosexistes, hem deslligat conceptes tan absolutament antagònics com amor i sexe, practicant aquest darrer com un esport físic!

De vegades no sou una mica intolerants? Sempre acuseu d’homòfob a qui dissenteix amb vosaltres! De vegades teniu la pell massa fina!
GSC->El que passa és que la major part de la homofòbia quotidiana queda com dissimulada i ens passa desapercebuda. Homofòbia no és només una banda de skin-heads que van a apallissar homosexuals. L’homofòbia ens afecta a tots, per començar als mateixos gais i lesbianes en forma d’autorebuig i autocensura! Crec que es frivolitza massa sobre un tema tan greu. Per altra banda avui dia és obvi que hi ha una homofòbia activa i activista des de sectors vinculats al conservadurisme i a la jerarquia eclesial.

MM-> Em nego a respondre aquesta pregunta al ser clarament homòfoba!!!

Ens recomanaries alguna peli o llibre de temàtica GLBT?
GSC-> I tant, per començar si no l’heu vista, la pel•lícula “Maurice” basada en un llibre d’E.M. Forster (el llibre també és excel•lent). La novel•la “El lenguaje perdido de las grúas“, de David Leavitt, és un altre clàssic. Sobre homosexualitat i adolescència, us recomanaria “Beautiful thing“. I per a qui vulgui ficar-se en temes més teòrics i conceptuals, “Reflexiones sobre la cuestión gay“, de Didier Eribon, que ve a ser a l’homosexualitat el que és el “Segon sexe” de Simone de Beauvoir als estudis sobre la condició femenina. Per a pares despistats, un gran clàssic, escrit amb un estil planer amb participació de l’Associació de Pares i Mares de Gais i Lesbianes, és “Entender a los que entienden” de Joanaina Escalas. No he vist encara la peli de “Mi nombre es Harvey Milk“, però pinta molt bé!

MM-> Tots els directors de cine i escriptors amb una mica de criteri son homosexuals declarats o encoberts, per tant TOTES les obres d ela literatura universal i de la història del cine, en realitat tenen una trama oculta GLTB! TOTES!!! Si no sou capaços de trobar-la es que encara no heu desenvolupat suficientment el vostres superpoders glamourosos!

Entrevista a un nazi adolescent… *by Anònim*

Per fi tenim aquí un nou “cameo”!!! Després d’una temporada de sequera, un nou col•laborador ens sorprèn amb aquesta esfereïdora entrevista. L’autor del post (un comentarista habitual del blog) ha preferit quedar-se al anonimat per la seva seguretat personal i al final del article he afegit una reflexió personal meva que, espero, serveixi per obrir un debat sobre el tema

Presentat:
Soy un chico español de 17 años de Barcelona y estoy estudiando 2º de Batxillerato.

Que opines de la immersió lingüística del català a l’educació?

Ese es un tema. Yo digo: si Cataluña es España ¿porqué un español de Sevilla, por ejemplo, no puede sacarse una carrera aquí? Por qué los alumnos menores debemos estudiar por obligación el catalán? Debería de ser optativo, creo. Al fin y al cabo el catalán es una lengua prácticamente muerta, y quién quiera aprenderla, que la aprenda, y quién no, que aproveche el tiempo estudiando otras materias. Aquí nos obligan a prender éste dialecto que no sirve para nada. No es justo. Es una imposición.

Com a nazi, que penses del Holocaust?

Los judíos tenían el poder y el dinero en Alemania, y los demás eran pobres. Yo no sé si habría matado a tantos, pero Hitler hizo lo correcto. Eran y son una amenaza para nosotros. Hoy en día, los judíos acaparan mucho dinero, y manipulan la televisión. Además: si te fijas, se habla de 6 o 7 millones de judíos muertos, pero nadie los encuentra. Dónde están? Esto es una conspiración, aquí la gente exagera muchísimo lo que en verdad ocurrió. Esa es una mentira que tenemos interiorizada. Si te fijas, los profesores de historia suelen ser rojos.

Quina opinió tens sobre el dictador Francisco Franco?

El Caudillo hizo bien en alzarse, para evitar una revolución roja. Ahora la gente se queja mucho de Franco y Hitler y Mussolini, pero nadie habla de Stalin o de Mao. Franco estabilizó el país. Ahora es un caos: hay casi más inmigrantes que españoles. No digo que no fuera duro, pero al menos era justo.

Creus en la superioritat de la raça blanca?

La raza blanca está demostrado científicamente que es mejor que la negra. Esto es así. Europa siempre ha sido blanca y tiene que seguir siendo blanca. Hay que salvar la Vieja Europa. Nuestro deber es tener más hijos blancos, o estaremos condenados. Ahora ya hay demasiados negros, morors, judíos y sudamericanos. ¿Sabes que en Europa dicen que somos el norte de Africa?
Por las pateras. Los españoles no tenemos dinero para mantener a nuestros hijos porque se ayuda demasiado a los inmigrantes. Por eso, nuestra raza se está muriendo y mezclando. En Italia, Berlusconi va a prohibir la entrada a los inmigrantes, y eso está bien. Aquí, el PP son unos patrioticuchos de mierda que traicionan al país y no saben luchar. Los partidos patriotas de verdad (extrema dreta) están demasiado divididos. El voto útil español va al PP. Eso es un error. Ahora un partido que te recomiendo los está juntando y organizando, es “Alianza Nacional”.

Concretament que opines dels negres?
Son inferiores a los blancos, está demostrado. Estan a medio camino entre el hombre y el primate, Huelen mal, hablan mal…

Dels Moros?:
Parecen mierdas. Su religión es una mierda. Vienen a joder. Son los que más hijos tienen en España, y esto es muy muy preocupante.

Dels Jueus?:
Manipuladores ricos. Tienen más dinero que los españoles de verdad. Que se vayan a Israel y nos dejen en paz de una vez. Manipulan la televisión, los periódicos… Si te fijas, Cuándo algún skin mata a un judío, es noticia en todas partes. Será que no hay cosas más importantes de las que informar. No te dicen que el paro sube y el trabajo de los inmigrantes se multiplica, pero te machacan la cabeza con UN SOLO MUERTO JUDÍO. Que si no fuera judío ni lo pondrían en los periódicos. Lo que te digo, manipulan.

Dels Sudamericans?:
Indígenas que les dimos la cultura y ahora se aprovechan de nosotros y de nuestro país. Hacen bandas y matan a nuestros hijos. Los cogía y los mandaba de vuelta a sus miserables países.

Dels Masons?:
Hay muchos, pero no sé demasiado de ellos. Sé que también manipulan como los judíos, pero sin que se note.

*by Anònim*

____________________________________________________

I a mode de reflexió personal meva, tan sols apuntar que llegir aquesta entrevista m’ha dut records inesborrables del meu inconscient, quan a finals dels 90’s es va posar de moda ser nazi i skin als instituts del extraradi barceloní.
Tothom vestia amb pantalons Adidas i jaqueta Bomber, amb el cap rapat i una ideologia calcada a la que hem vist.
Recordo perfectament com a la meva classe varem formar un heterogeni grupet de resistència al garrulisme fatxa, format per una estranya amalgama de hippies, punks, heavies i gais. Quins temps aquells!
Creieu que amb la crisi tornaran un altre cop les ideologies d’extrema dreta a ser una moda teenager?

Rellegiu als meus artistes convidats!!

Doncs si, tal i com ja us vaig advertir avui comença la meva voràgine estiuenca que finalitzarà el proper dia 12 d’Octubre! Fins aleshores el ritme d’actualitzacions serà absolutament imprevisible, tot i que en principi la majoria de caps de setmana estaré per aquí.

I clar, jo entenc que esteu absolutament adictes a aquest blog i si no teniu una actualització meva diaria  és  com si us faltés l’aire per respirar, així doncs us proposo que, per tal de calmar el síndrome d’abstinència, us rellegiu els articles que han anat escrivint per a aquest blog els meus “Artistes Convidats“. Una llista, que ja comença a ser força llarga, i en la que hi podem trobar tot tipus de textos, uns m’han fet pensar i debatre, d’altres m’han fet partir la caixa de tan riure i fins i tot n’hi ha que quasi aconsegueixen fer-me plorar d’emoció. Gràcies de tot cor a tots els que heu col·laborat a fer millor aquest blog! Sense vosaltres, de ben segur, avui aquesta web no hauria aconseguit (quasi) 30.000 visites en 8 mesos!

A veure quan us animeu la resta!!!

- Monòleg (imaginari) interior *by Pau*

- Sèries que heu de veure abants de morir *by Intrépida Libélula*

-A mi m’agrada que me l’endinyin *by Marujita*

-L’Abstenció a debat: Arinmir vs Me

-Entrevista interactiva al cap de llista d’ICV

-El Consultori Sexual *by Lily & Debby*

-Decisions *by Kas*

-Cameo, cameo…*by Blanco Nuclear*

-Combat Filosòfic: Conjuntbuit vs Me

-Sessió de Petardeo Gore *by El Niño del Exorcista*

-Good As You *by Paula & Meritxell*

-És l’anarquisme una ideologia de dretes?: Llibreria Llibertària vs Me

Que tingeu tots un bon estiu!!

És l’anarquisme una ideologia de dretes? *Llibreria llibertària vs Me*

EL dia 26 de Desembre del 2006 vaig publicar un artícle molt mal redactat al meu anterior blog titulat “Per qué l’anarquisme és una ideologia d’extrema dreta” en  el que exposava , segons el meu punt de vista, com aquesta ideologia ultraidealista tenia molt més  aveure amb el neoliberalisme que practica Georges Bush o que predica la COPE, que no amb cap tipus de lluita obrera.

Doncs bé ahir, uns quans anys més tard, vaig rebre un mail signat per una Llibreria Llibertaria  en la que ,punt per punt, es dedica a rebatre els meus arguments. M’he decidit a publicar la resposta per tal de que vosaltres jutgeu qui s’apropa més a la veritat! Tingueu en compte que quan vaig escriure aquell post dedicava 2 min. al meu blog i tenia una mitjana de 10 lectors diaris!!

Resposta a l’article “L’anarquisme una ideologia d’extrema dreta”

Bé, abans de res aclarir que jo personalment hem considero anarquista i per tant aspiro a viure en un sistema comunista llibertari. També dir obertament que l’anarquisme té una arrel comuna amb el liberalisme, d’alguna manera són dos cares de la mateixa moneda, i aquest fet pot donar lloc a confusions paradigmàtiques com la que expresses en el teu article.

Tot seguit passo a comentar punt per punt els diferents arguments que dones. També voldria diferenciar entre les concepcions dels anarquistes històrics, del moviment obrer, i els anarquistes contemporanis. Finalment adjunto unes breus conclusions sobre els aspectes que més valoro de l’anarquisme i que, al meu parer, són els que més necessitem en el nostre malaurat món actual.

1- Per que defensa l’eliminació total del Estat del benestar: es a dir, la fi de l’educació pública, la sanitat pública, la seguretat ciutadana, l’atur, la jubilació, les beques, els museus, les biblioteques, la justícia i les obres públiques, igual que el neoliberalisme més ultra americà.

Un bon punt per començar. Si repassem la història veurem com des del món obrer en general i des de l’anarquista en particular sempre s’ha impulsat la creació d’escoles, biblioteques (bona part de la Xarxa de Biblioteques de la Diputació prové d’aquest moment), sanitat i ajuts als més desafavorits. Però en el cas de l’anarquisme la voluntat és la de que tots aquests elements siguin gestionats per tots els individus de la ciutadania, i especialment els que hi treballen i hi estan directament implicats. Podria semblar que el neoliberalisme actua igual, quan el que busca és el major benefici econòmic per a una certa entitat privada (posem per cas un hospital privat que només curarà a qui pagui més per un millor servei), sense tenir en compte si tothom rep aquests beneficis socials, com es faria en el comunisme llibertari. A més una de les crítiques més punyents que fa l’anarquisme a l’Estat, és com aquest utilitza els diferents organismes, en principi comuns, per imposar una determinada manera de pensar i actuar, per exemple un determinat sistema escolar basat en el premi-càstig i els exàmens o una sanitat pública que recomani uns certs medicaments d’una certa indústria farmacèutica. Podríem repassar punt per punt, però encara queda molta feina. Així doncs dir que no crec que cap anarquista estigui en contra dels beneficis que tu esmentes, sinó que esta en contra de la forma en com es gestionen i amb quina finalitat funcionen (evidentment el sistema carcelari quedaria eliminat, i l’atur seria inexistent, doncs tothom treballaria).

2- Per que proposa acabar amb la democràcia parlamentària i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot (he participat en assemblees d’algunes cases okupes i ho he vist amb els meus propis ulls).

Bé no se pas a quin tipus d’assemblees has participat, però si realment creus que són un organisme vàlid en algun nivell (encara que no ho sembla pel que dius) espero que hagis lluitat per al seu correcte desenvolupament. Em voldria estalviar aquesta part però quan dius que volem “acabar amb la democràcia parlamentaria i substituir-la per assemblees manipulades i controlades per ells en les que qui no els hi doni la raó no té ni veu ni vot” podries ser menys tendenciós i expressar la teva opinió amb paraules que no denotin tan clarament la teva postura (és tracta de la base del periodisme). En fi, passem al nucli d’aquest argument. Les assemblees han estat i seran sempre la base de la democràcia i aquesta no s’entén sense les altres. Una altra cosa és que ara tinguem un sistema que s’autodenomina democràtic per que podem elegir els nostres governants (gràcies a les campanyes electorals que ens guien pel camí correcte !), però no podem elegir com ens governen. La base de l’anarquisme és traspassar la capacitat de participació (opinió, debat i decisió) al conjunt de la població (més ben dit que aquest conjunt adquireixi per si mateixa aquesta capacitat, que no sigui concedida), fent que aquesta sigui conscient dels seus actes i de la seva responsabilitat en les decisions que pren. També afegir que no només d’assemblees viu l’anarquisme, doncs el comunisme llibertari també hauria de comptar amb òrgans representatius, lloc de trobada de les diferents assemblees de base. Però atenció, he dit representatius, no delegatius, i aquesta part deixo que la descobreixis per tu mateix. Un bon lloc és el Diccionari de la Llengua Catalana de l’Institut d’Estudis Catalans. Ah! Per cert, no totes les cases okupades i els seus membres són anarquistes!

3- Per que proposa arribar al poder exclusivament mitjançant la violència: atemptats al Liceu, pistolerisme als anys 10/20, assassinats de diversos polítics i intel•lectuals, afusellaments i massacres indiscriminades a la reraguarda durant la guerra civil, en son un bon exemple.

Primerament: l’anarquisme NO proposa arribar al poder. De fet en el moment històric en què hi ha estat més a prop el va rebutjar (parlo del 19-20 de juliol de 1936 , quan es va desestimar proclamar una dictadura anarquista,  en benefici del diàleg i el consens amb la resta de forces politico-socials del moment, contra el feixisme)
Respecte a l’ús de la violència. L’anarquisme no només vol transformar el món a través de la lluita com hauràs pogut comprovar en el punt 1. Possiblement aquest és el punt més problemàtic des del punt de vista actual, doncs no podem arribar a copsar el nivell de conflictivitat social a que s’havia arribat, arrel de les infra-humanes condicions de vida. Actualment en la lluita contra el poder estatal-capitalista sembla impossible l’ús de la violència, però molts cops accions de força han donat resultats positius per al conjunt que possiblement tu mateix disfrutes. Per altra banda la democràcia parlamentària en els seus inicis històrics es va imposar per la força de les armes. (inclús aquí a Espanya podríem dir que la democràcia ha estat imposada per la força o el poder de les armes)
Per cert, t’haguessis alegrat si algun dels intents d’assassinat d’en Franco, per part d’anarquistes (o altres) hagués reeixit? Hem podries dir que potser hagués sorgit un altre caudillo. Certament hagués estat millor que els “aliats” i posteriorment els socialdemòcrates, haguessin forçat la seva caiguda des de dins i des de fóra, amb bloqueig econòmic o aixecament popular. Però en fi, sembla ser que preferien construir el seu Estat del Benestar i que cadascú s’espavili com pugui !

4- Per que és una ideologia que parteix del més absolut idealisme heguelià-nietzchià, en el que la voluntat del individu és superior a la igualtat col•lectiva, igual que totes les ideologies d’extrema dreta. De la mateixa forma dubta de la racionalitat empírica de la ciència i sol creure en conspiracions i paranoies, com per altre banda tan addictes hi son la COPE i el Mundo.

Aquesta és més fàcil de contestar. Començant pel final, l’anarquisme és positivista, però no a qualsevol preu (de fet és molt crític), i per tant confia en la ciència en la resolució de molts dels problemes de la humanitat. A més a nivell històric sempre ha defensat la lluita contra l’obscurantisme de l’Església, a promogut una educació racional, basada en l’experiència empírica, i a tall anecdòtic dir que, quan Albert Einstein va visitar Barcelona, a part de l’Ateneu Barcelonès, va realitzar una conferència als locals de la CNT.
Pel que fa al conflicte entre individu i col•lectivitat. El que jo he entès és que l’anarquisme vol conjugar, trobar l’equilibri, entre individu i societat. Per tant que la voluntat col•lectiva no esclafi la potencialitat d’un individu sa i que alhora l’individu no vagi en contra del benestar del conjunt social i ambiental. És difícil però és el que es diu, dir una altra cosa és falsedat. Molts individus lliures formant una societat lliure. I bé el que diuen els d’extrema dreta és que hi ha un individu cridat a liderar les masses per portar-les pel bon camí. Res més allunyat de l’anarquisme. I això de conspiracions i paranoies…, no pretendràs saber-ho tot del poder, o ets tan ingenu de creure’t el que surt a la tele!

5- Per que els seus plantejaments maximalistes i radicals dins negociacions col•lectives han portat el fracàs o a l’alentiment de l’elaboració convenis laborals, afavorint així interessos de la patronal.

Evidentment no crec que ningú es pugui imaginar que hi hagi facilitats en una negociació entre patrons i sindicalistes anarquistes (posem que són de la CNT no?). Però no voldria entrar en debats en aquest punt doncs no sóc coneixedor del cas concret de que parles. Malgrat tot si aquestes reivindicacions són justes és normal la radicalització, i en tot cas el que afavoreix els interessos de la patronal és la mediocritat, el pacte de mínims i la poca voluntat combativa. Per altra banda si la teva voluntat és generalitzar, ens podríem remetre a les múltiples consecucions socials que s’han assolit gràcies a la col•laboració de tots els obrers, incloent-hi els anarquistes, des de les vuit hores fins a molts dels beneficis de l’Estat del Benestar que citaves al principi.

Bé arribem al final. No sé si la teva opinió haurà canviat en algun punt però et convido a que investiguis per tu mateix, indagant en la història, preguntat als actors i protagonistes. De totes maneres si creus necessària una rèplica no tinc cap problema en continuar discutint. Pel que fa als aspectes que més valoro de l’anarquisme, crec que són de sobra conegudes la seva voluntat de compartir-ho tot i de fer-ho tot entre tots. A més sempre ha estat una concepció del món i de la vida que sempre a cercat la veritat, ha estat molt crítica amb si mateixa i ha estat impulsora de l’ecologisme, el feminisme, la igualtat social (de drets i econòmica), el vegetarianisme, l’educació racional, la culturització de tota la població, el pensament lliure, la consciència moral i la llibertat d’expressió, i per sobre de tot de la lluita i l’acció directa emanades des de la base per aconseguir tots aquests aspectes plenament. La participació col•lectiva, la solidaritat, l’amistat són els valors, malgrat que molts s’hi han interposat amb gran violència i reacció, per alguna cosa serà !.
A més com suposo que deus tenir inquietuds socials, et convido a que m’expliquis que creus tu que s’ha de canviar del món i com fer-ho i jo t’ho explico des d’una perspectiva llibertària.

Atentament—-Llibreria Llibertària

GOOD AS YOU… *by Paula & Meritxell*

Un any més arriba la setmana del Orgull GLTB i aquest blog, de nou, realitza un especial temàtic sobre l’estat de la qüestió des de difrents punts de vista. I he volgut inaugurar la secció amb un cameo molt interessant: Es tracta de les concusions d’un treball de recerca de Batxillerat realitzat per dues joves de 17 anys (una de les quals vaig conèixer al esplai) en el que jo hi vaig col·laborar concedint una entrevista. El resultat no podia ser més encoratjador: han tret un 10 i l’han presentat a concurs!

GOOD AS YOU

.
Des de bon començament vam tenir clar per on havia d’anar encaminat el tema que volíem treballar. Havia de ser un tema sociològic i d’actualitat. Partint d’aquests paràmetres, se’ns varen acudir diverses propostes com la situació de la dona musulmana, la immigració, els Estats Units com a primera potència mundial o l’assatjament escolar. Però, realment, cap d’aquestes opcions ens motivava prou com per a emprendre’n una recerca que ens portaria mesos de treball i una certa implicació personal.

Com a títol del nostre treball hem escollit Good As You, l’homosexualitat a la societat occidental dels últims temps. El col•lectiu homosexual utilitzà la paraula gay com a acrònim d’aquest lema, restant el matís pejoratiu que tenia el terme en els seus orígens. Inicialment, la paraula gay feia referència als homes que exercien la prostitució homosexual a l’Anglaterra victoriana i per la manera alegra de vestir i d’actuar d’aquests, el mot adquirí el significat de festiu, cofoi i fresc.

L’objectiu del nostre treball de recerca ha estat estudiar el grau d’acceptació i la situació general de l’homosexualitat en diverses institucions i àmbits socials. Hem treballat l’homosexualitat en la institució familiar, l’educativa, la religiosa i la recreativa.En tots els àmbits socials estudiats, l’homofòbia acompanyava la qüestió homosexual, i en cada un d’ells, hi hem trobat col•lectius que lluiten per la igualtat entre heterosexuals i homosexuals.

Respecte les nostres hipòtesis, hem de dir que el medi més hostil per a l’homosexual és la família, la qual sempre espera l’heterosexualitat del seu fill, i aquí és on comença el conflicte. Ho confirmem a partir de l’entrevista a Esther Nolla i amb el cas del Arqueòleg Glamurós: “jo mai he perdonat realment als meus pares perquè en un moment en que jo ho estava passant tan malament, en comptes d’ajudar-me i donar-me suport tinguessin aquesta atitut de rebuig”.La reacció familiar davant l’homosexualitat depén de la qualitat de la relació entre pares i fills, les conviccions religioses de la família i el nivell cultural. La persona homosexual es troba que el nucli més proper a ell el presiona inconscientment, i quan fa pública la seva homosexualitat, no respon a les espectatives esperades. Aquest fet ressenteix en molts casos la relació familiar, ja que sortir de l’armari en una societat occidental encara provoca reaccions d’extrema hostilitat dels pares envers els seus fills.

Donat que l’Església catòlica considera la pràctica sexual com un instrument adreçat a la reproducció condemna l’homosexualitat com a pràctica, però no a la persona d’aquesta orientació, com podem veure a l’entrevista feta al pare Murillo, el qual també demanà el reconeixement dels avenços que ha fet l’Església davant el tema de l’homosexualitat. Tot i aquests avenços dels què el sacerdot parla, no es pot negar que és l’Església la institució que més ataca l’homosexualitat, i encara que es proclami des del cristianisme “l’amor a tota la humanitat”, homosexualitat i homosexual van de la mà a ulls de tothom, i per tant, l’atac a un implica l’atac a l’latre.

Es verifica que l’homosexual que descobreix la seva orientació sexual pateix pel rebuig que rebrà del seu entorn i no per l’estricte fet de ser-ho, comprovable en l’entrevista a l’Arqueòleg Glamurós: “La veritat és que al principi em vaig rallar molt però no per vergonya a ser-ho sinó pel rebuig que podria patir per part de la gent a causa de la meva homosexualitat”.

Refutem que l’educació, pot ser la clau per la qual es pot acabar amb la discriminació de l’homosexualitat. És cert, però, que la institució educativa és important en el canvi de mentalitat de les noves generacions, però això només serà possible si es produeixen determinats canvis en els continguts educatius i en la tasca dels educadors pel que fa al tracte de l’homosexualitat.No hi ha un sol àmbit social eradicador de l’homofòbia existent, sinó que la clau es troba en l’actuació unànime del conjunt d’institucions, que determinen la mentalitat social, les actuacions de les persones. I és precisament en la persona, on rau l’homofóbia, i on s’ha de produir el veritable canvi, per tal d’acabar amb ella.

Tot i que Espanya sigui un dels països més avançats en drets, el rebuig als homosexuals encara és una realitat entre els més joves; els menors de trenta anys són els agressors de la major part dels atacs patits per homosexuals, com el d’una parella de nois de Barcelona que van ser colpejats el passat mes de desembre quan, després de demanar-los si tenien foc, els agressors van detectar que eren gais.

De què serveix que una parella homosexual pugui contraure matrimoni quan anar de la mà provoca mirades indiscretes al seu pas? Quina importància té que la declaració de drets humans condemni la discriminació per raons d’orientació sexual quan als instituts, al descobrir-se l’homosexualitat d’un alumne, aquest es veu obligat a anar-se’n a un altre centre educatiu pel rebuig en què es troba immers? I què passa amb aquells clergues i jutges que omplen els mitjans de noticies amb titulars com “La homosexualidad perjudica a las personas y a la sociedad”, com declarava el bisbe de Tenerife, Bernardo Álvarez, fa uns mesos, a la vegada que identificava homosexualitat amb pederastia.

L’homofòbia és un fenòmen inherent en certs aspectes culturals de la societat, sovint invisible als ulls dels heterosexuals, ja que l’experiència de la injúria provoca l’assoliment des de la nostra infantesa de tota mena de manifestacions homòfobes. L’exemple més clar d’això es troba en el propi llenguatge. Qui no ha utilitzat maricón com a insult, sense adonar-se que això és una mostra d’homofòbia?. Aquesta és una de les dificultats destacadament complicada de tenir resolució, ja que forma part del model social i lingüístic que tenim.

Pel que fa a la nostra experiència personal a l’hora de realitzar aquest treball, ens ha semblat una interessant experiència, tant per la gent que hem conegut, com per l’aproximació a aquesta vessant social, que de no haver estat per la realització d’aquest treball mai haguéssim fet. L’ampliació de mires que ens ha proporcionat aquest estudi ens obre portes més enllà del que és la situació de l’homosexualitat en exclusiu. Hem conegut aspectes de la nostra societat que ens han sorprès de forma molt negativa. La imatge “progressista” que alguns s’empenyen a donar-li queda reduïda precisament a això, una imatge.

Parlant ara en concret de l’Estat espanyol, això és comprovable amb diverses qüestions que traspassen el tema homosexual, començant pel centralisme característic espanyol, el pes que l’Església encara té en temes que la sobrepassen com els avanços científics o el masclisme imperant. Per tant, ens trobem desenvolupant les nostres vides d’avui, sobre unes bases morals d’ahir, que dificulten el progrés, identificant progrés amb la llibertat.

*by Paula Rodriguez & Meritxell Rigol*

Sessió de Petardeo Gore *by El Niño del Exorcista*

Es per mi un veritable honor i un orgàsmic plaer presentar-vos a un dels personatges més freaks que mai ha trepitjat l’escorça de la terra: el “DJ Niño del exorcista“, una criatura sorgida de les profunditats dels averns del horetrisme, una mutació perfecte entre Mónica Naranjo i el satanisme  més despiadat!

Després de guanyar per aclamació durant dos anys seguits el concurs de Dj’s Horteras de les Festes Alternatives de Bellvitge, gràcies a les seves sessions ultrapetardes acompanyades, com no, de disfresses creades per la seva malèfica ment, atrezzo format per Barbies crucificades, així com d’unes performances a mitj camí entre una Missa Negre i un concert de Pimpinela, aquest proper Divendres 13 de Juny ens deleitarà amb una de les seves aterradores actuacions al C.S.O. Can Vies (al costat de l’estació de Sants) a partir de les 23:00h.     

Com jo en soc un fan incondicional, li estic dissenyant un blog i un Myspace perqué tot el mòn sigui co-particep de l’anunciació d’aquest messies de la caspa músical! I com a l’infern encara no tenen internet, ni wi-fi, li edito jo mateix el seu cameo amb una petita selecció del seu repertori muscial, a mode d’aperitiu! Si algú té alguna altre suggerència li puc fer arribar! Jo ja li he passat una llista dels meus temes favorits de la Terremoto, Leopardo no Viaja, Nancys Rubias, Superputa, Miranda…

Ens veiem aquest divendres a Can Vies!! 

Amanita y los Faloides- Teruel no existe!

Hidrogenesse- No hay nada más triste

La Prohibida- Como un Flash

Putilatex- Mira una Moderna

El Mamut Chiquitito…

 

 

 

COMBAT FILOSÒFIC: Conjuntbuit vs Arqueòleg

Senyores i senyors passin i parin atenció al que estan a punt de llegir! Per primera vegada, sobre el ring d’aquest blog, es batran en un duel intel·lectual a mort dues veritables eminències mundials:
A la meva dreta “Conjuntbuit” (blog aquí), un amic meu del esplai, estudiant de fliosofia i defensor acèrrim de Nietzche i del escepticisme postmodern!
I a la meva esquerra el ja sobradament conegut “Arqueòleg Glamurós“ que defensarà amb ungles i dents la ciència, el progrés social i el materialisme històric!
Us convido a que excerciu de jutges objectius i proclameu al guanyador, o pel contrari fiqueu cullerada intervenint en la lluita !

                                           QUE COMENCI EL COMBAT!!

 

Arqueòleg - Quan a les escoles americanes es posa en dubte a Darwin i es planeja com a possible alternativa el Creacionisme: això és anticientifisme, relativisme o escepticisme?

Conjuntbuit - El creacionisme esta basat en la creença dogmàtica de que existeix un Dèu creador, omnipresent i perfecte que “està” més enllà de la física. Per tant no es pot considerar el pensament creacionista com a escèptic, ja que l’escepticisme està en contra del dogmatisme i, encara més, de la religió. La crítica que es fa a la teoria de Darwing des de la ciència mateixa, és l’anomenada “eslabón perdido”. Segons Darwing, les espècies evolucionen per esglaons i la matèria inanimada també. Aleshores durant la història la matèria inanimada va anant evolucionant i de cop i volta va passar a ser animada… Com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Conjuntbuit – Segons l’evolucionisme de Darwing, com van passar les pedres de ser pedres a ser microorganismes vius?

Arqueòleg - Charles Darwin no va estudiar el sorgiment de la vida, sinó la selecció natural de les espècies a partir de les teories demogràfiques de Malthus i l’observació de les tortugues a les ílles Galàpag. Ell en cap moment va defensar que l’evolució es fes a partir d’esglaons perduts! Al contrari!!! Era un ferm crític d’aquesta teoria tan idealista, alhora que falsa. No t’estaràs confonent amb Lamarck, o amb la teoria creacionista del “Diseny Intel·ligent”, por un casual?? 
El pas de la matèria orgànica  a la inorgànica es va produir a partir de la combinació d’àtoms de carboni amb hidrògen i oxigen, creant cadenes prismàtiques en forma d’anell que formen biomolècules (com els lípids, les proteïnes, els carbohidrats o els nucleòtids) que poden ralizar una combustió d’oxigen; de la combinació d’aquestes molècules es van originar les cèl·lules i d’aquestes els éssers vius. Com pots veure és un mer procés químic, producte del atzar, no de cap pla diví, ni de cap esgraó perdut.  

Arqueòleg – Series capaç de posar en dubte els principis de la medicina, com el lider teòric del escepticisme Focault, i deixar de pendre medicaments o precaucions contra enfermetats? (NOTA: Michael Focault va morir de SIDA després d’assegurar que tal enfermetat no existia i que tot era un complot contra els gais)

Conjuntbuit-  Michael Foucault no era escèptic, era Foucault… si va posar en dubte els principis de la medicina va ser que el seu pensament el va portar a això. No tinc el gust de conèixer Foucault, ja que no he pogut anar a cap classe sobre ell, l’únic que sé és que va ser dels primers en llegir Nietzsche des d’una òptica allunyada de la manipulació dels seus escrits per part del nazisme.Pel que fa a posar en dubte els principis de la medicina… Sext Empíric era un metge empirista i alhora escèptic. Gràcies a ell tenim els esbossos pirrònics, on s’explica tot el pensament del filòsof grec Pirrò d’Elis, que al cap i a la fi va ser el fundador d’aquesta corrent. No poso en dubte la medicina, encara que tampoc crec que sigui inamovible. A més, cal dir que a arribat un punt en aquesta ciència on el noble principi que la sustentava s’ha transformat en un fonament en pro del jugar a ser deus i l’horrible idea de que morir és dolent.

Conjuntbuit- Com pot ser que l’objectivitat sigui impossible en el periodisme o en altres professions i si en la ciència?

Arqueòleg – El periodisme, que jo sàpiga, no utilitza el mètode hipotètico-deductiu, ni l’experimentació, ni la dialèctica entre teoria i praxi a l’hora de redactar els seus titulars. El periodisme es troba condicionat per la opinió i la ideologia; hi pot haver quelcom més subjectiu? Llegeix alguna vegada un article científic, encara que sigui amb una pinça al nas, i després una notícia de El Mundo… qualsevol semblança pura coincidència! La ciència no utilitza ni la opinió ni la fé!

 Arqueòleg - En quin punt del sistema hipotètico deductiu s’empra la fé com a eina?

Conjuntbuit – El mètode hipotetico-deductiu basa la seva fe en el fet de que la conclusió que s’acaba extreient del mètode és objectivament certa fins que no sigui refutada. Com es pot afirmar que la ciéncia és objectiva? Això és una afirmació que em fa por, en tant que els cientifics són humans, també tenen cultura i aquesta afecta en les hipotesis que puguin fer. Si jo sóc ateu, un trekkie i cientific, intentará explicar l’inici de la vida a la terra des de l’impacte d’un meteorit amb microorganismes extraterrestres… si fos cristià, diria que sorgim d’una mena de sopa bacteriologica amb un alt component de fang.

Conjuntbuit - Si científicament l’amor es una reacció química que es produeix en els gens, l’homosexualitat esta en el ADN? Un neix homo o hetero o es fa?

Arqueòleg- L’amor no es produeix als gens: es un procés psicològic produït per una llarga llista de factors que son els que desencadenen reaccions químiques que EN CAP CAS es donen als gens, ja que aquests son cadenes de nucleòtids que s’encarreguen exclusivament de reproduir proteïnes per formar célules, no de generar setiments.  
En quant a si la genètica ens predisposa a ser hetero o homosexuals, la resposta es que segons els especialistes que han investigat en la matèria, com Simón Le Vay o Dean Hamer, creuen que els gens hi influèixen en una petita part, mentre que son les experiències viscudes a la infància-adolescència, l’entorn emocional i social, o la relació amb els pares, el que pot marcar de forma més detrminant la tendència sexual.  

Arqueòleg - Sabies que tots els plantejaments del escepticisme postmodern es basen en un error d’observació en la físisca subatòmica que afirma que les partícules inferiors al àtom no segueixn la física de Newton (per tant segons ells això demostraria que la part més petita de la materia no obeeix lleis racionals) i això s’ha demostart que és fals, ja que el que alterava les qualitats d’aquestes partícules era la llum amb que eren observades?

Conjuntbuit – La fisica subatomica esta mes a prop de la metafisica i la teologia que de la ciencia empírica. Com saben els atoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca? Que fa que els àtoms es mantinguin units? La resposta aristotelica seria que és una energia anomenada inteligencia pura, o sigui que l’anitga divinitat metafisica és ara una divinitat energetica introfisica.

Conjuntbuit – Com saben els àtoms que s’han d’ajuntar per formar l’objecte roca i que fa que es mantinguin units?

Arqueòleg- Els àtoms no “saben” per que no pensen! No son essers cognitius!!!!! Aquesta pregunta anava en serio o era per despistar???? Estic al·lucinant!!! Els àtoms es mantenen units única i exclusivament perquè s’atrauen les càrregues electromagnètiques dels electrons que es mouen en la òrbita de la seva darrera capa, tal com va descobrir Rutherford, gràcies a les lleis de Newton i les ecuacions de Maxwell. Tú a les classes de Ciències Naturals de primària… on eres? Diria que les teories d’Aristòtil sobre la matèria estan una miqueeeeta superades a les facultats de química ehh, pero no passa res! Potser és una conspiració mundial contra els aristotèlics!   

Arqueòleg- Que li diries a Mariano Rajoy i als directius de les multinacionals petroquímiques quan posen en dubte el canvi climàtic defensat a capa i espasa per tota la comunitat científica?

Conjuntbuit – Als politics del PP els diria que no es pot negar lo evident, es pot posar en dubte si realment aquests procés de canvi es nomes causa de l’esser humà, i si fos així, el remei que proposo es acabar amb tota la humanitat… la naturalesa muta el virus de la grip per poder acabar amb aquest tumor en que ens hem convertit i nosaltres proven escapar-nos sense gaire sort.

Conjuntbuit- Es possible crear una alternativa al capitalisme sense els principis d’aquest?

Arqueòleg- Si, clar! El veritablement complex seria crear una alternativa al capitalisme, basant-se en els principis capitalistes! Quina paradoxa de pregunta, no? En tot cas jo crec que en el moment històric en que estem vivint, des d’una perspectiva materialista i objectiva, el que resulta més urgent no és acabar amb el capitalisme, sinó impedir que aquest acabi d’aniquilar el que queda d’estat del benestar, deixem la revolució per quan es presentin les codicions objectives per dur-la a terme: una conciència general, uns valors socials, els mitjans per portar-la a bon port i unes cotradiccions brutals sorgides de les crisis del capital que la fàcin possible.

 Arqueòleg- Que opines de l’aplicació dels preceptes del postmodernisme a la macroeconomia, cosa que ha donat lloc a la darrera onada de neolliberalisme que ha posat en dubte el paper del treball dintre de la producció (com sempre havien defensat les diferents corrents de la economia política) i la necessitat de mantindre l’estat del benestar?

 Conjntbuit- L’estat del benestar és l’intent de fer callar el comunisme a dins del sistema capitalista. El problema d’aquest sistema és que quan la gent no aporta capital, ja que no treballa, l’estat es va fent cada cop més pobre. El treballar ja no dignifica, per tant l’alternativa al capitalisme no és el comunisme. Quines són les causes de la desmitificació del treball? L’antic artesà feia una cadira i veia la seva obra acabada i l’acceptava com a seva, ara un treballador del IKEA no veu el final de la seva obra… a part de que el treball cada cop es mes tecnificat, cosa que porta a aquella alienació de la que ens parlava Marx. Ara jo pregunto… el comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat? 

 Conjuntbuit- El comunisme es possible en una societat plenament egoista i que enarbora la bandera de la propietat privada com a única cosa que el distingeix de la resta de la humanitat?

Arqueòleg- A veure! El comunisme basa el seu subjecte en la col·lectivitat, no en l’individu, però el marxisme, a diferència del que molts creuen, no vol aniquilar la propietat privada dels objectes personals que consumim o posseïm, sinó tan sols anhela que els factors de la producció (objecte de treball, mitjans de producció i força de treball) estiguin en mans de estat o d’una entitat comunitària que s’encarregui d’organitzar el treball i redistribuir el producte de forma igualitaria.

I quan parles de la resta de la humanitat a qui et refereixes?  A Cuba i als quatre indis que queden al Amazones? Perquè que jo sàpiga deuen ser els únics sers vius al planeta que no tenen un mode de producció capitalista. El terme globalització et suggereix quelcom?

 AND THE WINNER IS…