Independència i records

Després de 28 anys de coexistència pacífica he considerat que els meus pares ja son prou grandets per valdre’s per si mateixos i en una magnànima decisió els he atorgat la independència, deixant-los marxar de casa, per tal de colonitzar i subarrendar el nou espai alliberat. No ha calgut referèndum ni lluita armada, ha estat un procés acordat per les dues parts, rollo Txecoslovàquia.

Tot i això, encara he de fer front a la malèfica comunitat de veïns: un grupuscle de iaies convergents, marujes cridaneres i paranoics de les goteres que m’odien a mort amb l’excusa de que poso massa alta la música. Serà possible? M’haurien d’estar agraïts d’educar les seves oïdes amb el millor del pop, l’indie i el glam-rock! En quant corri la veu del meu nou status polític, ja em temo una veritable guerra nuclear i he començat a construir un refugi antiaeri a la terrassa, no fos cas!

El pitjor de tot ha estat, sens dubte, la mudança i la remodelació estructural de tot el pis. No us podeu imaginar el que significa baixar un llit des de un 5é sense ascensor!! Jo crec que ja he purificat tots els meus pecats carnals des de la primera palla!

I el més sorprenent, la quantitat d’objectes inútils que s’arriben a atresorar pels racons més impensables i que esdevenen una materialització d’un passat ja oblidat, per bé o per mal!Aquí un petit inventari de la meva arqueologia personal:

-Una clau per afinar el bombo de la bateria que tocava en un grup punk als 17 anys. Ens dèiem “Berserker” i tan sols varem aconseguir assajar una cançó horrible sobre la primera guerra del golf

-14 cançoners d’esplai on, darrere les lletres més nyonyes del rock català, tinc escrites emotives declaracions on els nanos dels que jo he estat monitor asseguren que aquells han estat els seus millors campaments.

- Una punta de sílex retocada, d’unes pràctiques de talla prehistòrica que vaig realitzar en una expedició arqueològica en un poblet de Gipuzcoa, on els abertzales locals ens van punxar les rodes del cotxe per que volien construir un camp de futbol sobre el jaciment que investigàvem.

-La tarja d’acreditació en el Congrés d’Història de la Mineria de León, on vaig donar la meva primera conferència científica, sobre la mineria iberorromana del ferro a la vil•la de Gavà.

-Un cargolí de 7.500 anys d’antiguitat, que vaig recuperar de la terrera de la segona excavació arqueològica on vaig participar com a voluntari, amb 18 anyets acabats de complir. Va ser en un abric mesolític a la Garrotxa.

-Una postal d’una menina de rua que vaig conèixer durant la meva participació amb una ONG en un projecte de solidaritat am nens del carrer a Brasilia, amb tan sols 16 anys. Em vaig saltar la primera avaluació de COU, al comiat de l’expedició al aeroport varen vindre més de 1.000 persones, amb castellers i tabalers i varem sortir a un munt de mitjans de comunicació: a mi em van entrevistar a COM ràdio.

-La sentència del judici contra 3 Skin heads nazis que em van donar una pallissa per ser homosexual. La policia nacional em va ignorar i ICV-EUiA va portar el cas al ple del ajuntament, apareixent a diversos mitjans de comunicació. Al judici van assistir membres de totes les cases okupes d’Hospitalet, ICV, EUiA, el PI, ERC, Els Verds i molt especialment d’un grup gai (FAGC) que em va ajudar molt en tot el procés.

-Un bloc de targetes de presentació de la primera empresa on vaig treballar d’arqueòleg, i que va acabar en bancarrota.

-Entrades dels concerts de: Morrissey, Siouxie, Mika Depeche Mode, Fangoria, The Killers, Vive la Fête, Madonna, Placebo, Che Sudaka, Garbage, Dorian, Barricada, Magö de Oz, Marilyn Manson, Marea, Dover, Reincidentes i Celtas Cortos.

-Una polla de guix que vaig esculpir jo mateix en un taller de la festa del Partit Comunista Francès a Perpinyà, on la meva colla de Diables va participar fent una representació de Sant Jordi.

-Una xapa de la Manifestació del Orgull Gai de 1999.

-Llibres i manuals del meu curs de monitor i del de seguretat a la construcció.

-Una fotografia meva transvestit de cabaretera de Molin Rouge, en unes jornades de monitors del meu antic esplai. Estava divina!

-Cartells de diferents edicions la festa concert que organitza cada any la meva Colla de Diables

Dialegs a peu d’obra

En mala hora se’m va passar pel cap la meravellosa idea d’iniciar una conversa amb el maquinista encarregat de conduir l’excavadora que jo controlo arqueològicament en el projecte que dirigeixo. No podia estar-me calladet, mirant els infinits i repetitius estrats de runa contemporània, no, havia d’obrir la meva “bocaxancla” iniciant una dialèctica condemnada al insondable dadaisme de la ment d’algú que creu que l’existència de l’Educació Secundària és una mera llegenda urbana.

-¿Tu aquin esajctamente que es lo q’haces, a aprte de miralnus?

- Busco restos materiales para documentar de forma objetiva la evolución cronológica de la sociedad humana.

- ¿Lo que?

-Investigo la historia. ¿Sabes lo que es?

- ¡Poj claro neng! Primero stavan loj dinozaurio ¿no? Aluego po vinierong lo rumano…¡y Franco! Eh faci”

Es a dir, Juli Cèsar era l’evolució d’un Tiranosaurus Rex i Franco el darrer Emperador romà. Quantes mentides ens expliquen a la facultat!

- Y si zale argo antigu k’hacemo?

- El Patrimonio Histórico es propiedad de todos, por tanto todos los restos que aparezcan serán inventariados, publicados y depositados en un Museo público, donde estarán accesibles a qualquier estudio científico.

- ¡¡Pero que ice neng!¡¡ Si encuntramu un tezoro de joyos yo me fugo con el! ¿¿Museo?? ¿¿Siensia??? A mi me habla en critiano. Y ni setocurra para la obra que tengo q pagar do hipoteca, la farla, el carro y tre picina!

- ¡Pero bueno! La ley está para cumplirla ¿no?

- Lu que paza ej que lu pulisia son uno moña, si pillava yo al sesino de la Marilú esa y le metia de tiro hata cangsarme. Que yo fui paraca neng”

I ja em veieu a mi tractant d’explicar a aquell orangutà tatuat de dos metres les bondats dels drets humans, la injustícia de la pena de mort, les tortures policials, mentre el simi arquejava lentament la cella pensant “Menudo maricónazo”

Aquesta gent és carnaça d’ultradreta i de veritat que no sé com es va establir el mite segols el qual els treballadors de la construcció votaven a l’esquerra… si tots ells son una panda de masclistes que es poden tirar treballant 12h al dia de dilluns a diumenge sabent que quan arribin a casa la seva esclava els haurà netejat tot, fet el menjar i els esperarà amb les cames obertes.

Si Karl Marx hagués treballat un sol dia d’arqueòleg preventiu dins una obra hauria arribat ràpidament a la conclusió que la classe obrera no és que sigui revolucionaria, es una lacra social de la que cal mantenir-se’n ben allunyat!! No son el motor de la història,en son el seu llast!!

Ciència, cultura i mercat

El passat 26 d’octubre llegia al diari El Pais un article de Rodriguez Ibarra en el que venia a justificar les retallades al pressupost d’I+D+i, sota la excusa neoliberal que en temps de crisi i amb un pressupost deficitari l’estat només es pot permetre el luxe d’invertir en allò que generarà un creixement econòmic immediat i que aquelles investigacions que no presentessin un utilitarisme mercantil de provada eficàcia podien esperar temps millors.

I aquí ens trobem els professionals de la investigació i la gestió del Patrimoni Cultural, esperant eternament un futurible període de bonança que no acaba de venir mai, contemplant impertèrrits com tot Europa ens passa la ma per la cara deu cops.

Com a exemple el meu currículum: llicenciat amb una mitjana de Notable alt, la meva intenció era fer el doctorat sobre l’economia a les societats caçadores-recolectores del Paleolític Mitjà, un tema apassionant que, segons alguns especialistes, pot tenir la clau sobre el gran enigma de la prehistòria: la extinció de la darrera espècie humana anterior a la nostre, fa 25.000 anys, els neanderthals.

Al darrer curs de carrera ja col•laborava amb el Centre Superior d’Inevestigaions Científiques, estava vinculat a un grup de recerca, tenia una taula pròpia al Laboratori i vaig llençar-me de cap a l’anàlisi i l’excavació d’un jaciment neandertal intacte dels Pirineus catalans, tema amb el que vaig fer un Treball de Fi de Carrera, qualificat amb una Matrícula d’Honor.

Vaja, que era la jove promesa del meu departament i, tal com tothom esperava de mi, em vaig matricular als cursos de doctorat, demanant 11 beques pre-doctorals a totes els institucions públiques que n’atorgaven: Ministeri de Ciència, d’Educació, Generalitat, UAB, CSIC, Departament de Prehistòria, Diputació de Barcelona, Ajuntaments varis…

I la resposta sempre la mateixa: NO! Si amb les meves qualificacions, avals i projectes hagués estudiat Enginyeria, o qualsevol cosa relacionada amb la construcció m’haurien fet reverències sobre una catifa vermella, però els funcionaris deurien pensar que amb això dels cavernícoles no es vendrien gaires xalets adossats.

I clar, com un no viu del aire, no vaig tenir més remei que abandonar en sec tota la meva investigació, que encara avui resta inèdita, per tal de passar-me a l’arqueologia privada o “de salvament”, aquesta si, relacionada amb la construcció.

Des d’aleshores he publicat articles en revistes científiques, he fet conferències, públiques o en congressos, sempre gratis et amore, invertint hores i temps propi per pur amor a la Història, ja que jo, a diferència del 90% dels meus companys de professió, encara penso que l’arqueologia es quelcom més que recollir caixes de pedres i ossos, per emmagatzemar-los en infinits i foscos de passadissos de museus, on esperen que algun dia la cultura desperti de l’anestesia del totxo i el formigó, i algú es molesti en fer-ne un estudi.

I la veritat… quasi que prefereixo que hagi estat així! Que faria ara amb un títol de Doctor, sense experiència ni cap possibilitat d’accedir a una plaça de professor universitari o investigador a Catalunya, ja que a la meva especialitat es convoca una plaça a dit cada dècada??

Tan sols em sap greu pels pobres paleolítics… ells no tenen la culpa que l’economia actual no tingui el més remot interès en investigar com funcionava una societat sense desigualtats socials ni plusvalies!

URSS: La Utopia es el primer pas cap al Totalitarisme?

Aquest mes de Novembre es celebren vint anys de la caiguda del mur de Berlín (el totalitarisme), així com 92 de l’assalt al Palau d’hivern del Tsar (la utopia) ,es un temps suficient perquè l’esquerra anti-capitalista hagi agafat una distancia prudent per tal de valorar quins temibles errors es varen cometre entre 1917 i 1989, reflexioni i s’autotransformi per tal de seguir sent útil per a la societat i no esdevenir una rèmora ideològica esclafada per d’inexorable pas de la historia, tal com va succeir amb el carlisme, el ludisme, l’anarquisme, o el socialisme utòpic.

En primer lloc no se’ns poden caure els anells per condemnar sense cap recòndit lloc a dubte la repressió policial, el totalitarisme absolutista, els camps d’extermini, les tortures a la dissidència política, els genocidis culturals, les matances indiscriminades (com la de Katyn a Polònia, on 20.000 polonesos varen perdre la vida com a conseqüència del pacte Hitler-Stalin), el culte a la personalitat de genocides embogits, la absència total de democràcia interna, la explotació laboral que va dur a la vaga general a Polònia, així com l’imperialisme cultural soviètic, la homofòbia i el masclisme.

Que es va fer tan terriblement malament? Com es va acabar pervertint una utopia transformadora en el pitjor dels malsons? Com es passa de la esperança del Palau d’Hivern a la dictadura assassina dels gulags siberians?

La resposta l’hem d’anar a buscar a l’any 1922, quan es produeix un veritable cop d’estat per part d’un fosc i desconegut buròcrata del partit, un habitant d’Ucraïna de Georgia, fill d’un pare alcohòlic i maltractador, que fins al moment no havia tingut cap rellevància política fora de càrrecs insignificants dins l’aparell polític bolxevic (havia estat membre del Comitè Central, editor del diari Pravda i comissionat polític a la Guerra Civil). El seu nom era Iosif Stalin

Doncs bé, aquest jove tímid, introvertit i maquiavèl•lic es nomenat per sorpresa Secretari General del Comité Central, en contra de la opinió d’un Lenin moribund. Tramant fosques conspiracions als passadissos moscovites aconsegueix amagar les testament de Lenin, on s’advertia al país precisament sobre l’energumen en potencia que ell es tractava. expulsa i assassina a Trosky i poc a poc aconsegueix eliminar a tots i cada un dels veritables revolucionaris del Octubre de 1917 (Bujarin, Kámenev i Zinóviev), instaurant un règim de terror i genocidi massiu, amb la única finalitat d’esborrar qualsevol rastre de poder en mans del soviets o de democràcia obrera per substituir-lo per una dictadura que res tenia a envejar al nazisme, règim amb el qual es va aliar per tal de conquerir i massacrar Polònia.

La seva nova política econòmica, els “Plans Quinquenals”, que passaren a eliminar qualsevol rastre de propietat privada o comunitària al camp rus, va ser un absolut fracàs duent al país a la fam i, fins i tot, al canibalisme humà. Un exemple tangible de com un idealisme embogit que potencia la utopia sobre el pragmatisme de l’anàlisi empíric de la realitat aniquila a una nació sencera.

En quant als deus successors a la URSS, tan sols durant el breu periode de Nikita Jruschov, va fer un intent de condemna al culte a la personalitat.

Tot i que el PCE i el PSUC varen desvincular-se totalment de la URSS i la Tercera Internacional arran de la brutal repressió militar a Txecoslovàquia l’any 1968, com la resta de comunistes europeus, encara contemplo horroritzat com hi ha qui disculpa o fins i tot reivindica aquell embogit despotisme tirànic que va ser la URSS, que RES tenia a veure amb Marx i el pragmatisme del materialisme històric

L’esquerra ha de ser compatible amb la llibertat, el respecte als drets humans, la democràcia, la discrepància ideològica, el pacifisme i els drets de les minories. Mai es pot posar una ideologia per davant de les persones. Mai es pot massacrar a ningú en nom d’una teoria per bona que aquesta sigui. Aquesta es el veritable llegat del materialisme de Marx: pragmatisme realista sempre, dogmatisme idealista mai!

Passejant pel Cementiri de Montjuïc

Avui, primer de Novembre, es celebra el dia de Tot Sants una adaptació cristiana del culte romà a les ànimes, instaurada el s.VIII per el Papa Bonifaci IV, on la tradició ens convida a visitar un dels racons més amagats de les nostres ciutats, però alhora més misteriosos i culturalment interessants: els cementiris.

Aprofito doncs per fer una crida a la revalorització del patrimoni arquitectònic i escultòric del que gaudeixen les necròpolis catalanes, centrant-ho amb el millor exemple que tinc a mà: el Cementiri de Montjuïc.

Construït el 1889, es una veritable joia del art català, on es donen cita cisells dels millors escultors modernistes i neoclàssics del s.XIX-XX, abordant la creació d’impossibles catedrals en miniatura, criptes neo-egípcies o ultra barroques i espectaculars conjunts monumentals d’àngels i verges que han emparat l’etern descans de la rica burgesia catalana de les darreres centúries.

Ja sé que la mort és un pensament incòmode, que ens recorda l’efimeritat de la nostre fugaç existència material, però si ens atrevim a superar aquest absurd complex hipocondríac podrem ser testimonis d’un petit tresor que el nostre patrimoni reserva, encara, ocult al massiu turisme japonès.

I que fer al cementiri, un cop ja hem posat flors? Aquí unes idees:

-> Fer una Gimcana buscant les diferents tombes de personatges famosos que s’escampen arreu. A veure si sou capaços de localitzar a Àngel Guimerà, Santiago Rossinyol, Jacint Verdaguer, Francesc Cambó, Lluís Companys o Buenaventura Durruti, entre d’altres.

-> Seguir les diferents rutes artístiques que ens proposen uns cartellets. Que preferiu avui? Modernisme, neo-gòtic o potser quelcom més clàssic?

-> Anar a contemplar la fossa comuna de la guerra civil i la immensa quantitat de plaques commemoratives als republicans que en aquell conflicte i la seva respectiva repressió feixista varen perdre la vida.

-> Fer com jo i realitzar centenars de fotografies a cada cripta o làpida remarcable per tal de practicar els diverses opcions de la càmera i el photoshop!

DADES DE CONTACTE AMB EL CEMENTIRI AQUÍ

Fossar de la pedrera, on descansen els afusellats de la Guerra Civil

“Agora” i el fanatisme cristià avui.

No tinc cap mena de dubte: si els manifestants cristianofeixistes que aquest cap de setmana han desfilat pels carrers de Madrid en contra del dret del avortament haguessin tingut davant la Biblioteca d’Alexandria l’haurien tornat a destruir, tal com ja varen fer al s.IVdC.

Ho heu endevinat! He anat a veure “Àgora” el darrer film d’Amenabar, una pel·lícula que ens fa de lupa sobre el més gran error de la Història Universal: l’adopció del cristianisme com a religió oficial del Imperi Romà.

Si els Emperadors Constantí i Licini no haguessin signat l’any 313 dC l’Edicte de Milà, deixant als lleons del circ fer la seva noble labor, ens hauríem estalviat mil anys de foscor i obscurantisme medieval, on la superstició i la metafísica varen suplir el menor rastre de ciència i progrés, inventant la homofòbia i agreujant el masclisme.

Tot l’esforç de la filosofia grecorromana per arribar a plantejar les bases per un proto-empirisme deductiu va ser engolit per el fanatisme i la infal·libilitat dels dogmes de fe, oblidant els progressos en química, astronomia, física, geometria o, perquè no, escultura: us heu parat mai a comparar la perfecció del cànon praxitel·lià amb les aberrants mesures d’una Verge romànica?

Aquells deu segles que separen Constantí del Renaixement, son els mateixos que porta d’endarreriment la societat occidental per tal de vèncer el pensament idealista i metafísic, la veritable àncora per al progrés social i científic.

La fúria i l’odi del fanatisme sempre han estat superiors als arguments de la raó i és per això que no podem baixar la guàrdia ni un instant, no fos cas que un dia d’aquests ens trobem les nostres biblioteques i museus en flames!

“El Grup Bilderberg”: el govern mundial a la ombra?

Sabíeu que cada any les 150 persones més influents i poderoses del món es reuneixen amb caire informal en un punt del món en estricte secretisme durant un cap de setmana? Es tracta d’un veritable govern mundial a la ombra, encarregat de salvaguardar les essències de la globalització i el capitalisme, s’anomena “El Grup Bilderberg”.

Va ser creat el maig de 1954, a Biderberg (Holanda), per un conseller econòmic (Joseph Retinger) i la Casa Reial Holandesa, amb l’objectiu d’establir un nus entre els oligarques socials, els líders econòmics i els polítics europeus i americans.

Lluny de ser una mera conspiranoia, la seva presència està documentada a la Enciclopèdia Britànica, a The Economist (l’article està copypastejat als comentaris), American Free Press, The Times, Global Financial Group, Wahsinton Post, American Crhonicle, més de 21 llibres en parlen (bibliografia a comentaris), així com també existeixen milers de reportatges i entrades a Internet sobre el tema, tot i que mai cap periodista ha estat convidat a cobrir aquest event. De fet, les fonts que he trobat en la meva recerca son tan exageradament nombroses que la dificultat ha estat en separar el gra de la palla.

Segons afirma l’autor Daniel Estulin, al seu llibre “Les veritats sobre el Club Bilderberg”, el seu objectiu és la creació d’un Nou Ordre Mundial, un eufemisme per referir-se a un únic mercat lliure, alliberat de tot proteccionisme estatal. Estulin afirma també que donen directius als mitjans de comunicació i que planegen amb antelació guerres, crisis o cicles demogràfics. Es tractaria, doncs, de la xarxa de poder més influent del planeta a la actualitat.

El seu comitè directiu, autoanomenat “Steering Comitte” (vegeu llistat de membres i organigrama a comentaris), es troba format per 40 persones entre els que destaca la Reina d’Holanda, l’ex-secretari d’estat americà Henry Kissinguer (promotor del cop d’estat de Pinochet) i els grans banquers del món. Cada un d’ells ha de convidar a tres membres per a la següent reunió: un polític, un financer i un intel•lectual o periodista.

Els assistents més habituals son els presidents de els grans multinacionals, els Secretaris d’Estat i de Defensa d’EUA, Koffi Annan, els presidents dels principals mitjans de comunicació d’occident, Alan Greespan (Governador de la Reserva Federal Americana), i magnats com David Rockefeller, Georges Soros o Bill Gates

Bill Clinton o Tony Blair hi varen assistir just abans de ser escollits presidents, i en aquest vídeo podeu veure com reacciona Hilary Clinton quan, en mig de la campanya de les primàries demòcrates, un estudiant li pregunta per la seva afiliació en aquest grup.

Algunes de els seves actuacions més polèmiques, denunciades per revistes d’esquerres, han estat l’autorització a Rússia dels bombardejos sobre Txetxènia el 1999 o les pressions a Berlusconi per que nomenés a Ruggiero Ministre d’Assumptes Exteriors. També es rumoreja que varen planejar les diferents intervencions a Irak o Afganistan, així com que mouen els fils al conflicte àrabo-israelí. Però la premsa de dretes tampoc els hi riu les gràcies: l’historiador ultra Ricardo de la Cierva plantejava en un article a la revista Hispanidad que es tracta realment d’una Lògia Maçònica i que eren els responsables de la caiguda de Margaret Tatcher quan aquesta es va oposar al Euro.

Fotografia de la 1a reunió el 1954

Espanya va ser seu al 1989 seu d’aquest club, amb Felipe Gonzalez de mestre de cerimònies, en un balneari de Pontevedra (La Toja). Entre els espanyols més destacats que participen les reunions hi ha:

-La Reina Sofia, per la seva condició de presidenta de vàries fundacions econòmiques.

-Juán Luís Cebrian: director ideòleg del diari el Pais i president de l’Associació de Premsa (ara s’entén d’on li ve la mania persecutòria cap a Hugo Chàvez i altres líders anticapitalistes).

-Trinidad Jimenez: actual Ministra de Sanitat, ex-Secretària d’Estat per Iberoamèrica i exportàveu d’Assumptes Exteriors del PSOE

- Esperanza Aguirre: Durant la seva etapa com a Ministra d’Educació amb Aznar.

- Rodrigo Rato, Pedro Solbes i Joaquin Almunia, pels seus càrrecs en institucions i ministeris econòmics.

-També hi han assistit en alguna ocasió: Alicia Koplovitz, Jordi Pujol, Alberto Ruiz Gallardón o l’actual Secretari d’Estat de Presidència

Davant això em qüestiono… fins a quin punt donar veracitat a les fonts? Quin poder real té aquesta organització? Com és que Dan Brown encara no n’ha fet un best seller? I el més urgent… com és que encara no m’hi han convidat a mi???

-Llista oficial dels assistents a la reunió de 2009

PD: Vegeu comentaris per llegir l’aticle que en va fer The Economist,  la extensa bibliografia publicada sobre el tema, el llistat de llocs, dates, asistents a les reunions,  així com la composició del Steering Comitte.

Dedicat a “El Niño del exorcista” qui em va alertar sobre l’existència d’aquest club.

Soc un “stakhanovista”??

Un puto dia, 24 miserables hores, 1440 efímers minuts. Aquest ha estat el total de vacances que he realitzat aquest any en un estiu que, per a mi, ben poc ha tingut de festiu. He començat a pensar que aquesta estació realment mai ha existit, que tot ha estat un rumor infundat per quatre walpurgis avorrides.

Si ja ho deia Texas a “Carefull what you wish for” : si al més de gener em queixava que estant al atur el temps lliure m’ofegava en un “horror vacui” d’avorriment sideral, en quant vaig tornar a firmar un contracte qualsevol rastre d’oci s’ha esvaït per art de màgia.

I us pregunteu que he fet jo del meu dret a descansar? Doncs l’he consumit en els finiquitos de finalització d’obra i servei des de que, a mitjans de Febrer, vaig començar un tour que m’ha dut per nou empreses d’arqueologia diferents en un veritable huracà de nomadisme laboral on he excavat fons de cabana de l’edat del ferro a Sabadell, realitzat un estudi arqueozoològic de 5.000 ossos en 4 setmanes (rècord mundial!!), dirigit l’expedició a una cova prehistòrica al camp de Tarragona o controlat l’impacte sobre el patrimoni històric de les obres del AVE al pas per Sagrada Família. Fins i tot m’he permés el luxe de marxar de jaciments on, simplement, no m’agradava l’ambient laboral que s’hi respirava.

Potser es que estic atacat de stakhanovisme, aquest moviment social que va succeir als anys 30 a la URSS, consistent en que els treballadors feien hores i hores extra gratis per pur amor a la feina i que, realment, es tractava d’una moda impulsada pel mateix Stalin per tal d’augmentar la productivitat, sense haver d’invertir en tecnologia ni augmentar els sous.

Fins i tot em sento, a voltes, identificat amb el personatge de Sarah Polley al film de Coixet “La vida secreta de las palabras” en l’escena on el seu cap l’obliga a agafar vacances forçades, ja que està rebent queixes i pressions dels sindicats indignats per aquesta renuncia voluntària als propis drets obrers.

Suposo que això succeeix quan algú, com jo, té per ofici el seu hobbie favorit!

En fi! Tan de bo pugui estar molt de temps tan atrafegat com fins ara. Toquem fusta!

PD: Fotografia feta i editada per mi, realitzada al Cementiri de Monjuïc

PPD: Aquest post ha estat editat al contindre informació confosa, suposadament errònia i gratuïtament ofensiva. L’autor del blog demana disculpes per no contrastar els rumors, com tot bon periodista ha de fer.

L’art de manar

És una evidència empírica que tota feina que impliqui a un nombre significatiu de treballadors requereix d’una organització jeràrquica operativa, i tan sols en les fantasies onanístiques dels hippies més fumats funcionaria una labor en cadena sense una planificació piramidal eficaç..

Jo soc infinitament feliç quan em toca tancar-me tot sòl dins un lúgubre laboratori a fer anàlisis arqueozoològics o d’antropologia física, al meu rotllo, on ningú em controla ni jo he de controlar a ningú. La llàstima és que els ossos no surten sols dels jaciments (encara) i, per tant, el 95% de la meu ofici es desenvolupa en excavacions en grup on em toca manar, ser manat, o ambdues coses alhora.

Obeir és una tasca rematadament senzilla: simplement t’has de limitar a executar unes ordres, per absurdes que aquestes siguin, sense cap responsabilitat ni reunió administrativa a la que donar comptes.

Manar en canvi, a mi em resulta una carrega feixuga i plena de decisions difícils i dubtes retòrics: que es millor ser odiat o estimat? Generar tensió a fuetades o crear bon rotllo i germanor esplaiera? Com tractar a un subordinat que et pren el pèl, es nega a complir una ordre o trama conspiracions a les teves esquenes? Que fer si un dels teus ajudants posa traves a la teva feina o sap més que tu i et deixa en evidència constantment?

Faria bè de rellegir  ”El Príncep” de Maquiavel en busca de respostes…

Jo sempre he procurat buscar un punt entremig entre l’autoritat i el bon rotllo, però sovint acabo aconseguint una injusta fama de dictador o de tou, segons bufi el vent. Dic jo que interpretar els dos papers alhora deu ser una performance ben esquizofrènica!!

Del que no tinc cap dubte es que un noi efeminat o una noia han d’invertir molt més esforç per ser respectats, especialment en terrenys quasi exclusivament “heteromachos”, com les obres o l’arqueologia de camp, on l’autoritat es guanya a cop de crit. Mai t’ho diran a la cara però hi han mirades, gestos i comentaris que diuen més que una declaració de principis.

Quina sort tenen els autònoms….

Reflexions entorn al meu exili rural

Ieep! Ja torno a ser aquí! Per fi ha acabat el meu retir espiritual en un minúscul poblet situat en un recòndit indret del camp de Tarragona on, per tercer estiu consecutiu, he dirigit un fabulós projecte d’investigació arqueològic dins una cova prehistòrica que, enguany, ens ha donat espectaculars resultats científics, sobrepassant de llarg les meves previsions més optimistes.

Però els ossos i les pedres també m’han deixat prou temps per reflexionar sobre la realitat social als pobles petits de Catalunya i de com hauria estat la meva pròpia vida si la meva mare no hagués emigrat cap a la urbs als 16 anys.

REFLEXIÓ 1-> Especialment em qüestiono com hauria afrontat la meva homosexualitat en un entorn sense cap mena de referent ni possibilitat de socialització GLTB (locals o associacions). Hauria sortit mai del armari? O pel contrari hauria revolucionat la vil•la, transformant-la en un paradís gayfriendly? En tot cas, aquests dies, jo i el meu xicot varem decidir armaritzar temporalment els nostres gestos d’afecte en públic davant les omnipresents iaies xafarderes, especialment després d’escoltar una conversa altament homofòbica en un bar. Ja m’estava imaginant a les masses rurals armades amb forques i torxes assaltant casa meva a mitjanit!!

REFLEXIÓ 2-> Sens dubte la part més positiva de la vida rústica és l’idíl•lic entorn natural amb els seus infinits camps de vinya al capvespre o el seu Patrimoni Històric, esquitxat d’esglésies romàniques, cellers modernistes, monestirs cistercencs, pintures rupestres, castells templers, forns ibèrics o preses romanes per arreu. Això per no parlar de la gastronomia: quins vins i caves!!

REFLEXIÓ 3-> Ningú de menys de 35 anys es vol dedicar a treballar el camp, deixant la feixuga i mal pagada verema exclusivament en mans d’immigrants. Aquest fet està causant una veritable transformació sociològica que no està resultant gaire ben païda pels pagerols de tota la vida: el to de les converses xenòfobes que he escoltat aquests dies, m’ha posat els pels de punta. No m’estranyaria gens que aquestes terres, històricament feu irredempt d’ERC, es llencessin en mans de l’ultradreta racista de Plataforma per Catalunya en breu.

REFLEXIÓ 4-> Per fi he entès perquè el comunisme mai ha triomfat al camp! En aquesta microescala es molt difícil percebre diferències de classe: totes les cases de pagès son de mides i estils molt similars i mai diries qui d’ells està a la ruïna passant gana i qui es un multmilionari excèntric.

REFLEXIÓ 5-> Els gustos musicals del jovent de la zona son per suïcidar-se una estona llarga! Encara no han superat el rock català dels 80’s, el punk kalimotxero teenager del any de la kika, ni el xumba-xumba bakala més passat de voltes!! Com pot sobreviure algú sense haver sentit mai absolutament res de Madonna, Antony & the Johnsons, Hole, Pulp, The Gossip, Mika, Depeche Mode, Royksöp, The Killers, Fangoria, Placebo, Patrick Wolf o Morrissey??? Això per no parlar del cinema clar… amb una sola sala per comarca que tan sols projecta cutrades comercials blockbuster ja us podeu imaginar el nivell de cultura cinèfila a la zona! Com per dur-los a veure la darrera de Lars von Trier!

REFLEXIÓ 6-> L’església segueix sent el centre de socialització nº1, tot i que la gent jove se’n comença a distanciar, es una passada veure com apareix una massa sorgida de sota les pedres cada diumenge a les 12, fent fila cap a missa.

Doncs res! Entro de nou dins el frenètic ritme urbà, amb el seu adorable estrès i la seva glamourosa contaminació. No sabeu com els he trobat a faltar!!