Com vaig sobreviure al Bullying Homòfob

Estem a finals dels anys noranta, tinc 14 anys i estic estirat en un sofà en la sala de professors. Us preguntareu, que faig aquí…

Es tracta d’un institut catòlic concertat, amb una certa fama de prestigi i nivell; els professors no son capellans i la seva ideologia es força variable entre ells, però escoltar acudits homòfobs o un discurs heterosexista es d’allò més habitual a l’aula.

Des de fa uns mesos no tinc amics, cap ni un, dins d’aquest petit infern. Normalment em trobo assegut sol en un pupitre de la primera fila i tan sols tinc company quan el tutor castiga algú a fer-me companyia. Espero amb delit l’hora del patí per creuar corrents el meu barri i trobar-me amb els meus col·legues d’esplai que van a l’escola pública; és l’únic instant del dia on puc ser veritablement jo.

El rumor sobre la meva orientació sexual s’ha escampat com un ataca d’oli, sense que en cap moment jo l’hagi desmentit i, de sobte, s’ha fet el buit absolut al meu voltant. En un primer moment no em va preocupar doncs odiava totalment aquella caterva de pijes sobremaquillades i semianalfabets garrulos sense conversa alguna fora del futbol i les tetes.

Però les mirades van deixant pas als dits assenyaladors, aquests als comentaris capciosos i ofensius, per acabar en empentes, insults i finalment agressions físiques, cada cop més violentes. Als vestuaris d’Educació Física arribo a límits de tensió difícilment suportables, procuro acabar sempre el primer i sortir cames ajudeu-me.

Que ha succeït per que jo estigui estirat en un sofà de la sala de professors? Simplement que els meus atacs d’ansietat s’han tornat més freqüents, llargs i intensos. Tan sols cal que escolti “marica” al passar per un passadís per que es desfermi la meva ràbia continguda en forma d’hiperventilació, mareig, desmai, dits agarrotats i pèrdua momentània del coneixement.

El meu gran error va ser fer cas al fatídic consell que tothom em donava aleshores: “no els hi contestis”, “ja es cansaran” , “tu fes com si no els escoltessis”.  Aquest silenci tan sols alimentava la impunitat, normalitzava l’odi i convertia la discriminació en un element més del paisatge, al mateix temps que el meu despit i rancor m’anaven alienant de la realitat en el meu món interior; tot molt en la línia del “grunge”, que tan de moda estava aleshores.

No va ser fins que, al cap d’un any i mig, uns skins neonazis em van deixar inconscient d’una pallissa. Aquella va ser la catarsi definitiva i el punt de no retorn. Em vaig cansar de callar i no fer res, tal com esperaven els meus esporuguits pares i mestres. Vaig explicar al matí següent a la meva classe que havia succeït i quin n’era el motiu; em vaig apropar a una organització LGTB, duent a judici als skins en mig de la única concentració contra la homofòbia que a mi  em consta que s’hagi fet a la meva ciutat. Fins i tot vaig fer declaracions a diversos mitjans, tot i que no sota el meu nom.

Mai més em vaig tornar a estirar en aquell sofà; el temor i el respecte que generava “el que havia dut uns skins a judici” van fer que les mirades ara fossin d’admiració i els comentaris de suport. Aquell curs, el darrer abans d’entrar la universitat, m’assentava al final de l’aula i m’havien de cridar l’atenció per estar constantment xerrant.

La deriva del Partit Comunista de Rússia cap a l’Ultradreta

 Des de la caiguda del mur de Berlín, la deriva del Partit Comunista de Rússia cap a la extrema dreta, violenta, masclista, nacionalista, religiosa, homòfoba ha estat imparable, sota l’estela del seu fosc líder Ziuganov. Resulta inquietant i esfereïdor pensar que aquest partit va ser fundat per Lenin arran d’una revolució obrera…

“Les característiques feixistoides s del PCFR són tan notòries que un ha de ser cec i sord per no notar-les“
Dmitry Furman (Fundació Gorvachov)

1) RELACIONS AMB LA ULTRADRETA

A les eleccions de 1992  Ziugànov es va presentar com a líder en una coalició amb la ultradreta nacionalista russa anomenada “Front de Salvació Nacional“. En aquesta coalició hi havien dos  partits clarament d’extrema dreta: Unió Popular Russa i el Partit Popular de la Llibertat

A les eleccions de la Duma de 2007, el PCFR es va tornar presentar en coalició amb el partit d’extrema dreta ultra-nacionalista anomenat “Unió Popular“, quan aquest era referent a Rússia del Front Nacional de Le Pen, del Partit Serbi Radical i del violent partit feixista anglès British National Party.

En motiu del 70é aniversari del pacte Ribbentrop-Molotov entre Adolf Hitler i Stalin, Ziuganov va sortir en defensa d’aquella aliança titllant-la de “una de les més genials decisions mai preses“.

2) MASCLISME I HOMOFÒBIA

-Opinió de Guennadi Ziugánov sobre el judici a Pussy Riot:

“Jo hauria agafat un bon cinturó, els hi donaria una bona pallissa i les enviaria amb els seus pares per  participar en aquesta blasfèmia i tindre una conducta vergonyosa.  Al meu parer hi ha un fort atac contra el cristianisme com a fenomen cultural. Després de tot, la civilització europea es basa en Crist Sermó de la Muntanya.  Em sembla que l’intent de convertir la gent en contra dels nostres principis morals i les arrels (que es basen en l’ortodòxia cristiana) és extremadament perillós per a tothom.”

- Cites de Ziugànov i altres membres del PCFR sobre la homosexualitat (font):

“L’homosexualitat contradiu els valors morals del poble rus “. Zyuganov

“Un marica bo és un marica mort” . Pavel Tarasov,  membre del personal de Zyuganov

 ”Moscou no és Berlín o París. Les orientacions sexuals no convencionals son repugnants. La marxa de l’orgull gai és insalubre“. Zyuganov

- Atacs violents contra gais: L’any 2006 la Marxa de l’Orgull Gai a Paris va ser atacada violentament per joves comunistes i d’ultradreta, fet pel qual el Partit Comunista de França va decidir condemnar enèrgicament a Ziuganov i va  tallar tota relació política amb el PCFR

3) RACISME I ULTRANACIONALISME

Un article de l’Institut Transnacional exposava el 2007 les connexions entre el PCFR i diversos grups de skin heads violents racistes concretament amb el grup paramilitar “Moviment contra la Immigració Il·legal” declarat il·legal després de participar en nombroses pallisses contra persones migrades d’origen txetxè

Ziuganov va donar suport entusiasta a les massacres i atacs contra el poble txetxè, criticant enèrgicament els acords de Pau de 1996, titllant al Kremlin de traïdor a la pàtria per posar en perill la unitat territorial de Rússia

Albert Makashov, el diputat comunista a la Duma des de 1995, va dir sobre els Jueus: (Un Jueu és) “una sangonera en l’alimentació de les desgràcies dels altres. Ells no només beuen la sang dels pobles indígenes de l’estat, sinó que estan destruint la indústria i l’agricultura “. Ziuganov va declarar també en una delirant carta oberta que els jueus preparaven una conspiració per fer-se amb el poder a Russia, el 1996,.

Amb aquests principis ideològics no es estrany, doncs, que a la seva dreta s’hagi gestat un partit nazi-bolxevic (o “nazbol”) que reivindica a parts iguals Adolf Hitler i Iossif Stalin.

ANTIPOLÍTICA: l’avantsala del Feixisme

Creure que els polítics son “el problema” és el primer pas per acabar pensant que la democràcia és “el problema”. S’ha instal·lat en la nostre societat una barroera demagògia populista que, fruït d’una incomprensió absoluta envers les veritables causes econòmiques de l’actual situació, ens pretén fer creure que la culpa de que hi hagi atur i retallades és del primer regidor de parcs i jardins que s’ens creua pel davant.

Evidentment que si hi ha polítics que tenen molta culpa! Els dirigents del PP que ens van instal·lar en la des-regulació neoliberal i un creixement fictici a base de bombolles i especulació; el Govern Zapatero que va trair la socialdemocràcia acceptant el liberalisme dom un dogma inqüestionable; o els actuals dignataris de CIU i PP que aprofiten la ben-entesa de la crisi per privatitzar i fer negocis corruptes. Però això no és LA política, estimats lectors, això és la dreta. I si no us agrada haver votat a qui tenia capacitat per aturar-la.

El PP està encantat amb aquesta antipolítica. Una de les primeres mesures que ha pres ha estat retallar un terç el nombre de regidors dels Ajuntaments, cosa que beneficiarà  enormement als partits grans (PPSOE i CIU) enfront aquells que presenten alternatives al seu mono-discurs de submissió als mercats.

Que serà el proper? Que els polítics no tinguin sou? Ah genial! Tan sols s’hi podran dedicar com a hobby aquells que visquin de rendes, els burgesos que no els calgui treballar per viure, els que puguin anar als plens i a les comissions sense haver de justificar la seva absència davant un responsable de Recursos Humans, ja que l’empresa és seva. Per tant, un sistema on tothom serà de dretes.

O, per que no? Eliminem tota subvenció pública als partits, que tan sols es financin amb les aportacions dels seus militants. Els partits de dretes seguiran amb les campanyes milionàries pagades pels lobbies afins i els d’esquerres amb prou feines podran enganxar un cartell amb blanc i negre i celo. Us sona? Ja ho ha proposat Esperanza Aguirre, ella encantada! A les properes eleccions tindrà el Parlament sencer per ella, sense cap molesta oposició que li demani explicacions.

No és estrany tampoc que sigui la ultradreta qui s’ompli més la boca criticant a “la casta política”. Al meu Ajuntament PxC ja ha proposat, precisament, eliminar sous i subvencions als polítics (sense renunciar en cap moment als que reben ells, clar). Normal, donat que ells somien amb una societat dictatorial, sense cap mena de representació dels ciutadans, on tot el poder recaigui amb un “Führer” omnipotent.

La pena és que certs elements de l’entorn del 15M, amb un preocupant analfabetisme sobre teoria política,  riuen aquestes gracies i segueixen aquesta corda. Buscant una democràcia real, han acabat obrint la porta a una dictadura total. Ai d’aquells que asseguren que no son “ni d’esquerres ni de dretes“! Un bon eufemisme per no dir, directament, que albires l’arribada d’un cabdill messiànic, que guii la massa enfurismada.

Que més voldria el neoliberalisme ultra que eliminar càrrecs polítics per acabar de des-regular definitivament tot el mercat?

MELENCHON vs LE PEN: La mare de totes les batalles!

Aquest proper diumenge es celebra la primera volta de els eleccions legislatives a França, però sens dubte tots els focus estan centrats en la petita regió de Hénin-Benaoumont, una comarca que agrupa 14 petits municipis que sumen 125.000 habitants, en un racó al nord del país. La raó? L’únic diputat que s’hi escull se’l disputaran en persona els màxims líders de Front Nacional (ultradreta feixista) i del Front d’Esquerres (coalició entre ecosocialistes i comunistes), es a dir, Marine Le Pen i el meu admirat Jean Luc Melenchon.

Aquesta comarca es tracta d’una antiga regió minera que havia estat molt comunista, que als anys 80′s es va tornar industrial i socialdemòcrata, fins que a partir de 2008 la crisi va provocar que les fàbriques tanquessin per deslocalitzar la seva producció al 3r món , augmentant així l’atur en picat. L’antic alcalde socialista de la ciutat, Gérard Dalongeville, ha estat empresonat per corrupció. Així doncs ha esdevingut una regió marginal i abandonada per les forces polítiques tradicionals, on el proletariat desesperat s’ha llençat en mans del populisme incendiari del FN que va arrasar als comicis cantonals amb el 51% de vot arribant al 80% al poble de Beaumont.

Marinne Le Pen va escollir aquesta província com a cavall de Troia per posar el seu peu al Parlament, pensant que seria molt senzill. Fins ara tots els partits progressistes francesos havien cregut que el millor que podien fer davant el feixisme era no parlar d’ell, amagar el cap com una estruç, pensant que plantar-los cara era fer-lis propaganda, una idea suïcida, estúpida i dement que s’ha demostrat objectivament errònia. Doncs bé, finalment Melenchon ha obert els ulls i plantarà batalla a la gola del llop.

Els nazis francesos, desconcertats per aquest cop d’efecte, han emprat tot el joc brut que han pogut: falsificant propaganda de l’esquerra on s’utilitzen falses declaracions de Melenchon a favor dels algerians i berbers o titllant aquest de “marquita atolondrada“. Repugnants i vomitives estratègies que, de ben segur deuen haver copiat a PxC, doncs son la seva marca de la casa.

Es tracta doncs, de LA batalla de les idees, un ring en el qual es batran en duel les dues úniques sortides possibles de la crisi en estat pur: o acabem amb les retallades amb la redistribució de la riquesa o limitant dels drets humans a les persones segons el seu lloc d’origen, es a dir, unint els pobres contra els rics, o o unint els nacionals contra els estrangers. Un debat que, a mida que la crisi enfonsi més i més a socialistes i populars, s’estendrà per tot  Europa com la pólvora i, de fet, a Grècia tenen un escenari força semblant amb l’auge de Syriza (esquerra radical) i Alba Daurada (ultradreta nazi) i que, en el fons, és el mateix que hi havia a Europa als anys 30: o Lenin o Hitler.

L’única enquesta publicada fins a la data indica que a la primera volta Le Pen obtindria una pírrica victòria del 34% contra un 29% de Melenchon, un 18% pels socialistes i un 16% per la dreta moderada; mentre que a la segona volta, la que val, el Front d’Esquerres derrotaria  al feixisme amb un avantatge de més de 10 punts, impedint així que la ultradreta tingui una veu mediàtica dins les institucions.

Per si fos poc morbós el combat, la diva i Reina del Pop, Madonna, s’ha ficat pel mig de la batalla. A la seva gira actual es projecta una imatge de la cara de Marine amb una svastika nazi al front, durant la cançó “Nobody Knows Me“, fet que ha desfermat la ira del Front Nacional, rabiós per que algú hagi desemmascarat la seva veritable ideologia mal camuflada rere tints rossos i amables somriures, amenaçant en denunciar els concerts de París. Podeu veure la imatge projectada concert aquí:

Les claus de l’èxit de “Golden Dawn”, el nazisme grec sense complexos.

Les eleccions legislatives gregues d’ahir, tot i l’èxit de l’esquerra alternativa Syriza, ens van deixar l’amarg regust de l’entrada del partit neonazi “Golden Dawn“, que obtenia el 7% de vot i 21 diputats, quan en anteriors comicis era un irrisori grupuscle marginal amb menys del 1%. Analitzem les claus del seu èxit

“El vell món es mor. El nou triga a aparèixer. I en aquest clarobscur sorgeixen els monstres”. GRAMSCI

Aquest partit va un pas més enllà del que representa el Front Nacional a França o PxC a Catalunya, doncs en aquest cas no es molesten en disfressar-se de demòcrates sota la fal·lacia eufemística d’”identitaris“. En el cas del partit grec llueix obertament un emblema que recorda a l’svastica, tenen forces paramilitars uniformades que apallissen i apunyalen immigrants, realitzen la salutació romana, tenen creences neo-paganes i veneren l’ocultisme nazi (que alternen amb l’ortodòxia cristiana grega), editen llibres anti-semites, defensen la superioritat de la “raça hel·lènica“, han profanat monuments a Holocaust i mostrat suport al KKK o als afrikaners sudafricans.

Aquest grillats proposen augmentar el pressupost de Defensa (elevadíssim i principal causa del dèficit grec) per tal d’envair la República Iugoslava de Macedònia, ja que consideren que forma part del seu espai vital, mentre reivindiquen obertament la dictadura feixista de Ioannis Metaxás, durant la qual 30.000 persones varen ser torturades o exiliades. També cal destacar que el seu líder és un ex-militar expulsat de els forces armades acusat de terrorisme.

Quines son les claus de l’èxit d’aquest grup feixista?

1.- El context econòmic: Atur del 20%, retallades brutals a l’estat del benestar, plans de rescat draconians imposats per la Troika, rebaixes del sou al·lucinants, un dèficit públic disparadíssim amb uns interessos tan elevats que resulta difícil d’imaginar que algun dia s’arribin a pagar. Fa uns dies m’explicaven el cas d’un catedràtic que vivia en un caixer, ja que amb el seu sou de 400 euros no podia fer front al lloguer.

2.- El fracas de Laos: El partit feixista Laos (un xic més camuflat i moderat), va entrar al Govern de concentració amb el PASOK i Nova Democràcia acceptant el pla de rescat imposat per Europa, fet que els ha comportat un enfonsament total del seu electorat fins al 2,9%, esdevenint extraparlamentaris.

3.- La legitimació del seu discurs xenòfob per part dels dos partits grans: PASOK i ND han competit durant tota la campanya a veure qui prometia més ma dura envers l’arribada d’immigrants, fet que ha normalitzat el discurs nazi, situant-lo en la centralitat política i assenyalant els nouvinguts com a culpables de la crisi dins l’imaginari col·lectiu. Res que no hagi passat abans a Vic o a França.

4.- El fracàs d’un antifeixisme unitari i massiu: el caïnitisme suïcida de l’esquerra grega es per abufetejar-los fins a dir prou. Si bé “Unitat contra el Feixisme” existeix a Grècia, i fins i tot han fet accions mediàtiques impressionants com llençar iogurt en directe a un presentador que havia donat cobertura a Golden Dawn,   es tracta d’un moviment molt petit, en mans d’anticapitalistes radicals que es neguen a teixir un moviment ampli i plural, deixant enrere el  seu sectarisme i l’absurd fraccionalisme irracional que impedeix a l’esquerra arribar al poder, tot i tenir molts més vots que la dreta o la social-democràcia. Cal destacar que la passada setmana a Anglaterra, el BNP va perdre tots els regidors que es votaven, gràcies a la brillant campanya massiva de “Unite Against Fascism“.

5.- La seva presència normalitzada als mitjans: A part d’editar un diari setmanal amb una tirada de 5.000 números, que es ven als quioscos normals, el seu líder presenta un programa propi cada dilluns en un canal de televisió privat ( Tile-Asty, propietat d’un milionari anti-semita). També cal destacar que tenen una xarxa de llibreries, una editorial pròpia i que realitzen festivals de black-metal amb assiduïtat.

6.- La preocupació de la burgesia per l’auge de l’esquerra: I vostè es preguntarà: qui paga tot això? Doncs bé, resulta evident que darrere aquest partit es mou molt diner i que aquest no prové de les quotes de quatre skins poligoneros semi-analfabets, sinó d’un capital financer que observa amb preocupació com l’esquerra radical de Syriza ja és la segona força parlamentària (hauria estat la 1a de lluny si s’hagués presentat unida amb la resta de grups rojos i verds) , cada cop hi han més revoltes al carrer i cada dia més radicals, amb la qual cosa una part de la dreta liberal tem per les seves propietats, comença ja a pensar que la democràcia pot ser un perill i que cal aturar les revoltes amb violència al marge de la llei.

Rahola col·labora amb “Mediterraneo Digital” un diari d’ultradreta espanyolista.

“Mediterráneo Digital” és un més de les publicacions pseudo-periodístiques que afloren per Internet, on s’inclouen tota mena de rumors, presumptes noticies tergiversades, sensacionalismes demagògics variats així com tota mena de notes de premsa de partits d’ultradreta, des de falange a PxC, passant per tota mena de grupuscles marginals d’allò més freak.

Entre els seus columnistes d’opinió destaca per la seva assiduïtat Ricardo Saenz de Ynestrillas, ex-dirigent del partit feixista “Alianza por la Unidad Nacional” (AUN), que el 1997 va ser detingut per intentar assassinar al seu camell, que es negava a fiar-li cocaïna; Juan Vicente Santacreu, candidat del partit d’ultradreta España 2000 al Ajuntament de València; Alejo Vidal Quadras, eurodiputat pertanyent a l’ala més dura i espanyolista del PP; Nacho Toledano, obertament falangista, entre altres membres de PxC, MSR i… Pilar Rahola.(VEGEU-HO AQUÍ)

Doncs si! Rahola, la biògrafa d’Artur Mas, ex-diputada trànsfuga d’ERC i declarada ultra-sionista, alterna les seves soflames incendiàries vinculant a ICV amb el terrorisme a La Vanguardia, amb els seus articles més islamòfobs, racistes i viscerals, que es reserva per a xipollejar pels fangars de la soll d’aquesta peculiar caverna de la ultradreta més radical, violenta i anti-catalana.

A mi, la veritat, és que no m’ha sorprès gens aquesta col·laboració veient el darrer llibre de la diva convergent: “La República islàmica d’Espanya” és un veritable manual d’odi en contra dels musulmans, una burda criminalització desfigurada on s’equiparen a tots els membres d’aquesta religió amb els seus elements més radicals, igualant Islam a terrorisme, incitant obertament als tòpics, rumors i tota mena de perjudicis envers els nouvinguts.

Ja ho saben les organitzacions sionistes i pro-Irraelites que tans premis li donen a la Pilar, que col·labora amb una publicació plena de nacional-socialistes que somien amb repetir l’Holocaust? Ja se n’han assabentat al Palau de la Generalitat que la seva portaveu oficiosa filtreja amb personatges que somien amb eradicar tot rastre de llengua i cultura catalanes?

PD: El folletí aquest de Mediterraneo Digital, van tan necessitats de notícies que han tret aquest post en portada acusant-me de ser pijoprogre i perroflauta alhora! LLEGIU-HO AQUÍ

Feixisme i Capitalisme: una relació complexe

Quina relació s’estableix entre el sistema econòmic capitalista i els règims polítics feixistes? És el feixisme una corrent revolucionària, una tercera via entre el liberalisme i el comunisme? O, pel contrari, és la màxima expressió dels interessos oligàrquics i burgesos? Analitzem-ho!

Hitler visitant la fàbrica Renault

TESIS 1) El feixisme és un moviment polític anticapitalsita

Fals! Si bé tots els partits de caràcter nazi i feixista adopten un discurs revolucionari, crític amb el liberalisme global i farcit de  demagògia anti-oligàrquica mentre es troben a la oposició,  un cop arriben al poder el primer que fan és aliar-se amb les èl·lits econòmiques i carregar-se als seus sectors més revolucionaris.

El millor exemple d’aixó el trobem a “La Nit dels Ganivets Llargs” quan Hitler es carrega a la cúpula de les violentes milícies nazis SA, ja que aquestes amenaçaven el poder de l’oligàrquic exèrcit prussià, així com dels sectors  més poderosos de la indústria i la banca, espantats pel seu caràcter violent i desestabilitzador. Un film que il·lustra molt bé  aquest procés és “La caída de los dioses” de Visconti

A Espanya la Falange Española de Jose António Primo de Rivera , rebutjava el 1933 el capitalisme, proposava nacionalitzar la banca  i afirmava “No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos“. No obstant el règim franquista el primer que va fer en arribar a dirigir l’estat va ser retornar les propietats confiscades per la República als empresaris i terratinents.

A Xile, Augusto Pinochet va ser el laboratori d’assaig de les teories més salvatgement neoliberals de l‘Escola de Xicago de Milton Friedman, posant en pràctica la “doctrina del xoc”, que consistia en aprofitar el desconcert social pel cop d’estat i la repressió posterior per tal de procedir a la reducció de la despesa fiscal, la reestructuració de l’aparell estatal i un control estricte de la gestió pressupostària, així com una reforma tributària, reforma laboral, des-regulació o liberalització de controls en diversos sectors de l’economia (fonamentalment l’agricultura), lliure ingrés d’inversions i divises,reforma de la seguretat social i la privatització definitiva de les empreses públiques i bancs.

Tot i que el feixisme pot depurar antigues oligarquies tradicionalistes, per unes de noves, així com introduir algunes  mesures de caràcter social (vacances pagades, seguretat social…) el que no podem obviar és que tota dictadura feixista procedeix a  aniquilar tots els drets treballadors (vaga, sindicació, protesta…), així com a tots els partits polítics de classe i moviments socials obrers, proporcionant ma d’obra esclava als empresaris o tota mena de treballs forçats, produint enormes beneficis econòmics privats a la classe explotadora.

TESIS 2) El feixisme és una conseqüència del capitalisme i els seus interessos

Fals! Aquesta hipòtesis, impulsada per alguns historiadors marxistes dogmàtics, tampoc és del tot certa. El règim polític ideal per al capitalisme és la democràcia liberal des-regulada sense controls públics, no el feixisme. Els països on el capitalisme neoliberal ha arribat a la seu màxim esplendor, mai han conegut règims feixistes: EUA, Regne Unit i Japó. El capitalisme, però, s’adapta molt bé a qualsevol règim polític i no té escrúpols ètics a l’hora de fer negocis.

En quines condicions extremes el capitalisme pot donar suport a un règim feixista? Doncs molt fàcil, quan veu amenaçada la seva propietat per part d’una possible revolució o govern d’esquerres i l’estat democràtic no té prou força per deturar-ho. Una situació que com la que es vivia amb Salvador Allende a Xile, amb la II República a Espanya o com la que es podria haver produït a Itàlia als anys 20 (davant l’auge soviètic) o a Alemanya després de la desesperada situació social arran del crack del 29.

La burgesia, però, no és la base social del feixisme. Alguns exemples d’això: L’estabishment alemany es va mantenir fidel a la República de Weimar durant el Punch de la Cerveseria (cop d’estat de Hitler a Baviera el 1923). La  militància del partit nazi a Viena el 1932 es trobava composada per funcionaris i administratius (56%) , autònoms (18%) i obrers (14%) , és a dir, classes mitjanes i baixes. A França el neofeixista Front Nacional és el primer partit polític entre la classe obrera i PxC va obtindre els seus millors resultats a les passades municipals catalanes als barris més marginals de l’extraradi barceloní.

I no sempre el feixisme ha dut a terme des-regularitzacions neoliberals, ni molt menys! Tan Mussolini com Franco adopten mesures proteccionistes i autàrquiques i enforteixen la moneda pròpia, mentre que Hitler impulsa una economia planificada per l’estat amb Plans Quatrienals i una imposició dels objectius econòmics des de l’administració pública, que distaven molt de respondre als del lliure mercat o a la optimització de beneficis.

CONCLUSIONS

La relació entre feixisme i capitalisme és conjuntural i complexe. El feixisme es revesteix d’un discurs anti-capitalista quan està a la oposició per tal de guanyar vots i suports entre les classes socials més desfavorides. Si la burgesia percep un perill real d’una revolució o d’un govern que pugui suposar una amenaça als seus interessos econòmics, pot optar pel feixisme puntualment, com a opció per recuperar el poder, de forma ràpida i violenta. El feixisme, que no és una ideologia burgesa, un cop al poder s’alia amb les elits i desenvolupa diverses polítiques econòmiques, que mai posen en dubte la propietat privada.

Es ètic celebrar la mort d’un assassí feixista?

Celebracions antifeixistes a Caneletes

Doncs si, sense lloc a dubtes. A veure, no estic legitimant cap mena d’assassinat, però no puc evitar caure embriac de la xerinola davant l’esperada notícia de la defunció del Ministre franquista i criminal convicte Manuel Fraga.

Va sentir ell el menor remordiment el 3 de Març de 1976 quan va ordenar tirotejar un grup d’obrers que es trobaven tancats en una església de Vitòria, causant 5 morts, un d’ells de tan sols 17 anys? Va plorar gaire Fraga el 1969 quan va ordenar torturar fins a la mort durant quatre dies a Enrique Ruano, estudiant de 21 anys, acusat de repartir pasquins antifranquistes? Va sentir alguna emoció humana Don Manuel quan l’any 1963 va justificar l’assassinat policial del comunista Julián Grimau? I quan va propiciar un tiroteig a Montejurra entre les dues faccions carlistes, tan sols per pura estratègia política? Li va caure alguna llàgrima o ho va celebrar entre pornogràfiques riallades?

Fraga ha mort tranquil·lament al seu llit, amb totes les seves massacres impunes. Les pútrides restes del seu cadàver descansaran dins una bonica caixa de fusta, presumiblement al darrere d’una florejada làpida, on les ordes peperes li podran anar a retre tribut, mentre encara milers i milers de republicans tenen les seves deixalles escampades en cunetes i barrancs.

Lamentar? Si lamento que ja mai podran ser condemnats els seus terribles crims. Lamento, també, que en aquest país es jutgi a l’únic jutge que s’ha atrevit a trencar la mordassa del silenci franquista. I, finalment, lamento moltíssim que alguns mitjans de comunicació presentin com a pare de la democràcia un esser que, ja en plena Transició, pretenia limitar l’alternança política a Espanya en un bipartidisme format per la Falange i Alianza Popular.

I que no em vinguin ara els nostàlgics del NODO i el Garrot Vil a parlar-me de Carrillo i el bàndol republicà, com si encara no n’haguessin tingut prou amb 40 anys de venjança contínua i diària.

M’he enamorat de Josep Anglada!

Jo que sóc més multicultural que un plat de Kebab o uns frijoles mexicans,
jo que tinc una erecció quan passo pel Raval i sempre duc un Palestino al coll,
jo que voto Iniciativa i que tinc somnis eròtics amb Luter King,
jo que soc membre d’Unitat contra el Feixisme i no trago ni en pintura als cap-rapats,
jo que penso que en Rosseau es va quedar curt amb el “bonisme” ideal,
jo que porto el Manu Chao com a politò del mòbil i parlo en urdú .
Jo que sempre he defensat els nouvinguts i crec que encara en falten més,
ara m’he enamorat d’un “Führer” de PxC

Ohhh Anglada! M’inventaré tòpics racistes per tu
ooohh Anglada!, anirem  la Llibreria Europa els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Anglada!.

Jo que he estat monitor d’un esplai 8 anys i més hippy que Bob Marley
jo que sóc un gran entès en antropologia social i cultural
jo que sempre m’he enganxat als serials sudamericans i al reggetón
jo que he anat més anys al Orgull Gai que a ballar saradanes
jo que sento devoció pel suxi i pel falàfel, tot barrejat,
jo que vull veure a un Mohamed de President de la Generalitat
ara m’he enamorat d’un “Führer” de PxC

Ohhh Anglada! M’inventaré tòpics racistes per tu
ooohh Anglada!, anirem  la Llibreria Europa els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Anglada!.

STIEG LARSSON: L’antifeixista

Mundialment conegut per ser l’autor de la saga de novel·la negre “Mil·lenium“, Stieg Larsson té una altre faceta literàriament més desconeguda però políticament molt més interessant. Abans de morir víctima d’un infart, Larsson va ser un brillant periodista compromès amb la lluita contra el racisme i la ultradreta, al front de la revista d’investigació antifeixista “Expo”, que va complementar amb la seva militància trotskista a la Lliga Comunista dels Treballadors.

Doncs bé, recentment l’editorial Columna ha editat “La Veu i la Fúria“, una selecció dels seus interessants articles  a carreg de Daniel Poohl que va caure a les meves mans, gràcies a un inesperat préstec d’Elena Embuena, regidora d’ICV a Sant Joan Despí, coneixedora de la meva militància a Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

El primer que ens sobta és el seu profètic i clarivident article “Estocolm pot sofrir un atemptat terrorista“, datat a 1995, on adverteix que l’extrema dreta escandinava viu immersa dins una bombolla conspiranoica,  acumulant armament, llençant amenaces delirants i que en qualsevol moment  un grillat, que es cregui amenaçat pel sionisme mundial multicultural, podia fer una matança. Es va equivocar de pocs quilòmetres, no va ser Estocolm sinó Utoya, a la veïna Noruega, per la resta ho va clavar.

Posteriorment Stieg es dedica a diseccionar l’estratègia política de “Demòcrates de Suècia“: un partit xenòfob format per skin heads neonazis, que han abandonat els uniformes militars i les esvàstiques pels vestits i les corbates, per tal d’aparentar ser un partit democràtic, i, sota aquesta pell de xai, entrar dins el sistema polític parlamentari. Us sona a cert partit polític català, per un casual?

Doncs bé els paral·lelismes amb PxC no acaben aquí: Larsson es dedica a desmuntar el discurs neo-feixista de mentides i fal·làcies, on critiquen la corrupció de la “casta política” quan ells son els més corruptes de tots, demanen “llibertat d’expressió” que utilitzen exclusivament per escampar l’odi envers les minories, s’erigeixen com a representants de la “llei i l’ordre” quan son el partit amb més antecedents penals i, com no, consideren que la seva trajectòria neonazi i violenta és un anècdota del passat.

Larsson també explica les dificultats amb les que viuen els periodistes amenaçats per l’extrema dreta i, de fet, ell ho va estar durant molts anys, motiu pel qual  mai es va arribar a casar amb la seva parella doncs no volia figurar als registres municipals, per por a ser localitzat, fet que va impedir que la seva xicota veges un cèntim de la fortuna venuda per Mil·lènium.

Finalment m’agradaria destacar una reflexió interessantíssima sobre el tractament de casos de violència de gènere i immigració als mitjans de comunicació: Stieg compara com es van enfocar als medis les morts de dues noies a mans de les seves parelles, una sueca i l’altre kurda. Mentre que en el cas de la sueca es va tractar com un producte del patriarcat  i la notícia va passar desapercebuda sense més, en el de la kurda es va generar una pol·lèmica entorn a si aquesta cultura era masclista per naturalesa i si el fet que siguin musulmans predetermina als kurds a assassinar a les seves dones.

Doncs res! Una veritable pèrdua per la lluita antifeixista europea i una excel·lent recomanació literària!