#29M: Així vaig viure jo la Triomfal Vaga General per la Dignitat

Ahir va ser un dia històric de lluita que, de nou tornarà a canviar la història, on els treballadors hem començat a recuperar la dignitat furtada, de forma massiva i unitària als carrers de pobles i viles arreu.

Ha estat la Vaga del 99%, on els sindicats, les assemblees populars i els partits d’esquerres (sobretot ICV-EUiA, que ha estat el partit de la Vaga) han aconseguit aturar el país completament, tot i la estratègia goebeliana de CIU-PP, els tentacles dels mercats, per rebentar aquest èxit amb 4 infiltrats policials i convergents  violents a sou d’Interior, que avui acaparen les portades de la premsa d’ultradreta, com La Vanguardia.

Així ho vaig viure jo!

04:00h- Concentració al metro de Feixa Llarga (Bellvitge) per tal d’impedir que cap treballador del metro entrés ni un minut abans dels serveis mínims i que tan sols ho fessin els que figuraven a la llista pactada amb els sindicats. Som unes 150 persones, majoritàriament de CCOO, menys d’UGT, amb un gran desplegament de les bases locals d’ICV-EUiA, també alguns membres del 15M que marxen a a reforçar el piquet de TMB.

05:45h- Un cop entren els serveis mínims de metro anem a ajuntar-nos amb el piquet de TMB per tal d’endarrerir la sortida dels primers busos del matí, evitant que cap conductor sortís abans de la entrada dels serveis mínims

06:15h- Tallem la Gran Via en els dos sentits de la marxa, mentre simultàniament un altre grup aprofita per posar pneumàtics encesos en diferents punts de la via. Un taxi quasi prova d’atropellar-nos, mentre que els mossos ens fan fora en poca estona, però de forma molt tranquil·la.

08:00h- Després de fer piquets molt tranquils per la zona industrial, on estava absolutament tot tancat, arribem a la Plaça Ajuntament on l’aturada del comerç és total. Em sento molt orgullós de la campanya prèvia de difusió per les botigues del barri en ela que vaig participar molt activament. Els únics que treballaven eren aquests…

11:00h- El piquet principal de la ciutat, dona la volta per Can Serra, Florida, Torrassa i Sant Josep. Avancem molt ràpidament ja que ho trobem pràcticament tot tancat, tan sols ens cal actuar en algun bar o supermercat. Es respira una calma total, com d’un diumenge. El millor moment va ser quan vam arribar a la Farga i van tancar les portes deixant a tots els clients tancats a dins durant mitja hora!

12:00h- Arribem al final del recorregut una hora abans del previst! Hem trobat una ciutat tan aturada, que tot ha anat sobre rodes. A la Plaça Ajuntament els portaveus locals de CCOO i UGT parlen des d’un cotxe megàfon, valorant l’èxit absolut de la jornada triomfal, on el consum elèctric ha estat molt menor que les dues vagues generals i la ciutat s’ha involucrat totalment en la lluita.

15:00h- Em venen a buscar en cotxe i un grup de Joves d’Esquerra Verda, amb la diputada al Congrés Laia Ortiz, aprofitem per dinar a la seu de Barcelona on  preparem aquesta genial marioneta de Mariano Rajoy que balla al só dels Mercats

19:00h- La manifestació resulta un èxit absolut de participació i diversitat, pacífica i unitària. La performance mòbil del Mariano resulta un èxit total i el bloc d’ICV-EUiA és el més nombrós i animat amb diferència. Fins i tot Joan Herrera s’arrenca a ballar ska o a llençar consignes i crits des del camió que duia l’equip de só. Veiem al fons una estranya columna de fum negre, però no li donem importància.

21:00h- De tornada a casa contemplo horroritzat les escenes de violència provocada per 4 zumbers i instigada pels mossos de paisà per tal que la Vanguardia i pugui amagar l’èxit de la jornada de lluita. Una tàctica 100% Puig  1) Ui venen uns radicals 2) 20 infiltrats policials els animen a esclatar la violència 3) Els mossos els deixen incendiar fins que La Vanguardia ja té la imatge de portada 4) Fan detencions indiscriminades als passerells q passaven per allà. Els brètols s’haurien d’adonar que li estan fent el joc a CIU  i que no son més que marionetes del Grup Godó. Llàstima que s’hagin deixat les neurones fa 4000 porros. Aquí la prova de que tot ha estat un muntatge de CIU:

1- Un mosso de paisà, infiltrat entre els violents i instigant als brètols. 2- El grup violent  bolca els tres contenidors i li peguen foc a un. 3- El mosso es retira, mentre el grup crema. 4- El mosso s’ho mira deixant que la violència avanci .

Doncs res! La lluita continua als carrers, a les institucions i a les assemblees!

El dilema d’IU a Andalusia

Superant tots els auguris de les enquestes Izquierda Unida -  Los Verdes va aconseguir un resultat històric de 12 diputats, amb 120.000 vots més que a les anteriors autonòmiques, esdevenint la única força que creix en vots en aquesta comunitat, amb resultats tan espectaculars com el 67% de vot a Marinaleda, esdevenint el dic de contenció a la dreta i la clau del Govern.

Queda clar, per una banda, que ara mateix no hi ha espai per més d’una força política a l’esquerra del PSOE:  eQuo ha estat un bluf amb un 0,5% de vot, perdent suport des del 20N. Les idees estrictament ecologistes, sense un marc d’esquerres, no tenen cabuda ara mateix dins un context de reformes laborals i rescats bancaris; no és d’estranyar tampoc que Europe Ecologie tingui un 2% d’intenció de vot a França, quan havien arribat a un 14% als comicis europeus, o que Die Grunhe ahir mateix es quedés a la vora de ser extraparlamentari a les eleccions regionals del Sarre. Equo faria bé d’integrar-se com una corrent interna d’IU, ampliant la seva pluralitat, o bé sumar-s’hi en una coalició a la catalana. La resta d’opcions d’extrema esquerra no passen d’una marginalitat anecdòtica.

Que pot fer IU davant el pacte amb el PSOE? Quines opcions té?

1) Entrar al Govern: Al meu ajuntament existeix un pacte PSC + ICV-EUiA, on constantment hem de torejar els contradiccions que això representa cada cop que els companys socialistes actuen de forma deslleial, fent retallades amb nocturnitat i traïdoria sense consultar als seus socis, bàsicament perqué porten arrossegant els vicis i corrupteles de 30 anys de poder. Governar en temps de crisis es molt complexe, gens agraït, i canviar els engranatges de les xarxes clientelars anquilosades és una eina hercúlia i titànica. Si IU opta per aquesta via cal que posi les bases per estar present en els llocs on es prenguin les decisions econòmiques i urbanístiques fonamentals i exigeixi càrrecs de pes que li permetin introduir canvis estructurals, com per exemple acabar amb el latifundisme; així com visualitzar el seu pes dins l’administració, evitant per una banda la sensació d’”olla de grills” i per l’altre la de ser una mera comparsa.

2) Donar  suport a Griñan des del Parlament:  Aquesta seria la opció més fàcil, negociant cada mesura, llei i pressupost, sense desgastar-se per governar, però sense entrar a la cuina del poder i tocar els fils estructurals del sistema. Tenint en compte, però, que el PSOE a la mínima pot acabar negociant mesures neoliberals amb el PP i que la inestabilitat parlamentaria pot acabar produint un avançament electoral com a Astúries, donant la culpa a IU per la seva immaduresa ideològica i la manca de preparació per governar.

3) Deixar que governi el PP: El retorn de la “pinça” d’Anguita o un escenari extremeny que seria nefasta per IU, com ja ho va ser als 90′s. Cayo Lara ja ha negat la possibilitat que això succeeixi , però també ho va dir a Extremadura i algun sector intern de l’ala més radical (CUT) ja ha amenaçat amb escindir-se si hi ha pacte amb el PSOE. Possiblement els serviria per apropar-se a sectors del 15M i anti-capitalsites que no veuen diferències entre el PP i el PSOE, però perdria tota la credibilitat com a força per aturar la dreta. Confio que no passarà, però tampoc posaria la ma al foc!

Les tres opcions, com hem vist, tenen els seus pros i contres, riscos i potencialitats. Suggereixo, doncs, que s’actuí amb prudència, responsabilitat i primant en tot moment la política per sobre dels càrrecs polítics, sense airejar les discrepàncies internes, però comptant amb les bases en tot moment.

Carta a un Esquirol

Portada de La Vanguardia 15/12/1988

Estimat o estimada amic/a que el proper dia 29 de Març pretens anar treballar:

En primer lloc, vull pensar que tu no ets una criatura malvada, que no ets un esser malèfic que gaudeixes de la traïció als teus companys, que t’excita delatar, com un vulgar espieta, al company que arriba 10 minuts tard, esperant que algun dia el teu amo premii amb un augment de sou aquesta mesquina falta de solidaritat. No, tu no ets així.

Tampoc vull creure que ets un avar cobdiciós, una rata mesquina que prefereix replegar els quatre centimets que cobrarà aquell dia, acceptant de bon grat que al matí següent et puguin acomiadar sense motiu aparent ni compensació econòmica.No tu no faries res semblant.

Imagino, doncs, que et mou la covardia, la por a enfrontar-te al teu cap i ser el següent que passarà a engruixir la llista de l’atur. Si tu ets l’únic que pensa així a la teva empresa es normal, ara bé, t’asseguro que si tota la plantilla decideix secundar la convocatòria, l’empresari no tancarà la paradeta només per fotre. En tot cas, tranquil, per això estem els piquets “informatius”: per impedir que puguis arribar al teu lloc de treball  en cap mena de transport públic ni per carretera i, que si la teva empresa finalment aixeca la persiana, no sigui per gaire estona. Som la teva coartada. I t’asseguro que aquest cop no tindrem complexos a l’actuar.

O, potser, es la teva desinformació, ignorància i desconeixement el que t’ha dut a l’error de pensar que les vagues no serveixen per res. Òbviament tu no has llegit el meu celebèrrim article “Vagues que han canviat la Història” (que fins i tot una revista troskista m’ha plagiat by the face) on s’explica com, gràcies a Vagues generals es va aconseguir la jornada de 40h, la legalització dels sindicats, la dimissió de Governs sencers, els convenis col·lectius o aturar tota mena de lleis regressives. Una Vaga General és la màxima expressió de la lluita de classes, aquell dia es poden perdre milers de milions i aixo és l’únic que té repercussió a la butxaca del capital.

També podria ser que el teu nihilisme catastròfic t‘impulsi a pensar que res pot canviar o que en un sobtat atac de neoliberalisme, puguis pensar que estem condemnats a treballar 60h per 100e/mes per tal de ser competitius i poder produir més barat que la Xina. Segurament no saps que a Islàndia, Finlàndia o EUA estan fent reformes per apujar sou als treballadors i augmentar així la capacitat adquisitiva i el consum.

I finalment, en el cas que visquis a Mart i no t’hagis assabentat correctament del que representa la Reforma Laboral, aquí t’ho explica un vídeo d’Acció Jove-CCOO, que ha fet un amic meu:

#29M: Cap a una Vaga unitària i massiva!

M’agrada molt veure com les diferents sinergies que han anat sorgint per tots els racons des de fa un any, en contra del tsunami neoliberal i populista que arrasa el nostre benestar, poc apoc van confluint en alguns espais comuns.

L’altre dia vaig participar en una Assemblea Oberta de cara a la propera Vaga General, absolutament horitzontal, on varen participar membres de CCOO i UGT, així com de les diverses Associacions de Veïns de l’Hospitalet, moltíssims militants d‘ICV-EUiA, alguns socialistes desubicats acabats d’arribar a l’oposició, un representant solitari d’ERC, així com molta gent del 15M. Tal com va dir una portaveu d’UGT, tots hem entès, des de la més diversa pluralitat ideològica, que l’enemic no està entre nosaltres i que cal plantar-li cara units o ens esclafaran.

Ràpidament ens vam posar mans a la obra distribuint-nos barris per fer difusió, establint un calendari de reunions o objectius estratègics pels piquets. Mans a la obra i a treballar que aquí no s’hi val a badar davant la ferotge ofensiva del capital, amb la sempre servil ajuda dels esquirols, aquests zombies miserables i covards, capaços de trair a la seva mare per por a perdre el sou d’un dia o quedar malament davant el seu amo.

Aprofitant l’experiència dels que porten lluitant dels del 36, combinada amb l’empenta dels que agafem el relleu, podem ser imparables!

Suposo que aquest espai de trobada tan plural serà difícil de reproduir allí on les centrals sindicals vulguin mantenir una obsoleta jerarquia vertical, o les assemblees del 15M estiguin segrestades per zumbers populistes que es creuen en possessió de la veritat absoluta i que l’esquerra va néixer fa un any. Afortunadament no és el cas d’Hospitalet, on l’auge del neo-feixisme ha creat molts ponts i cruïlles conjuntes entre els resistents.

Ja podeu veure que xulos han quedat els cartells pels comerços!

Cuida’t dels Idus de Març!

Amb un classicisme acadèmic i magistral, George Clooney ha brodat el seu segon film com a director, esbudellant en poca estona les entranyes més pútrides de la política americana. Sense recórrer a cap mena de recurs experimental al guió, ni cop d’efecte especial, ha creat una obra mestra que m’ha deixat embadalit i bocabadat.

Els “Idus de Març” és un deliciós viatge per les clavegueres d’una campanya electoral, amb un realisme tan esfereïdor que veritablement espanta. El recurs fàcil, sens dubte, hagués estat escollir als altres, caricaturitzar a un Partit Republicà com la dreta corrupte per definició i el mal per inherència. Però no, Clooney agafa al partit pel qual ell demana el vot, el Demòcrata, i ens mostra com de cruels, salvatges i maquiavèl·liques poden ser unes primaries entre companys d’ideologia, fent bona aquella dita que afirma que en unes eleccions els rivals son els candidats dels altres partits, però els enemics son els del teu propi.

La història versa sobre un dels aspectes que a mi més em fascinen de la democràcia: el basckstage, els passadissos, les reunions a porta tancada, les estratègies que no s’expliquen als periodistes, les filtracions a la premsa, els secrets que se’n van a la tomba un cop tanquen les urnes. Una feina bruta que algú ha de fer necessàriament, però que no es gaire agradable d’explicar en públic, doncs la gent simplement deixaria de creure en els ideals i tot el sistema de llibertats es desmoronaria fins que un cabdill dictatorial hi poses ordre. I no volem que això passi , oi?

Aquelles persones que creiem en la política com una forma de transformar la realitat a partir d’uns ideals,  jo m’hi incloc, hem de tenir molt clar que la idealització romàntica està molt bé, però que els partits (i tot moviment social o organització) estan formats per persones humanes, amb interessos i amb sentiments, com tots els aspectes de la realitat.

Per molt nobles i justes que siguin les causes que moguin a un col·lectiu, el nivell humà i personal existeix i determina les relacions socials; des del PP fins a les assemblees del 15M del poble més remot, doncs aquí ningú està lliure de culpa. I us asseguro que la guerra més caïnita per un càrrec jo la he presenciat en un dels llocs més insòlits i inesperats que us podríeu imaginar: un Centre d’Esplai, amb tota la càrrega kumbayà i naïf que l’envolta. Simplement ho hem de tindre present i no ho hem de prendre mai de vista, doncs no sabem per on pot vindre el punyal del Brutus de torn.

La diferència entre Sexe i Gènere: Feminisme i Història

Si alguna cosa ha aportat el feminisme a la teoria política, social i filosòfica no son les reivindicacions conjunturals de cada moment (dret a vot, avortament, igualtat salarial…), tot i que aquestes fites han estat camps de batalla gens menyspreables, sinó  la divisió entre dos fenòmens que molts cops es solen confondre: el sexe i el gènere.

Pintures rupestres de dones caçadores a la Prehistòria

El masclisme patriarcal ha basat la seva dominació fal·lòcrata al llarg del temps fent creure el mite que les divisions entre sexes en el treball, la política o l’esfera domèstica eren d’origen genètic i natural: les dones estaven predisposades des del seu naixement a rentar plats, cuidar nens i fregar el cul dels vells (sempre dins una esfera privada de la societat), mentre que els mascles eren els encarregats de dominar la esfera pública: política, guerra i treball.

Aquest mite té el seu màxim reflex judeocristià en el Gènesis: Eva, la pecadora i temptadora, és la culpable de tots els mals de la humanitat per haver desobeït la ordre de Deu. No és casual tampoc que les tres religions monoteistes tinguin a un Deu mascle com a única divinitat.

Tot i això, les arrels del patriarcat son molt més profundes. Els arqueòlegs creiem que les societats caçadores recol·lectores del Paleolític no presentaven cap diferència substancial entre les tasques que realitzaven homes i dones, més enllà de parir; doncs ambos sexes participaven de la caça en grup i de la recol·lecció individual, tot i que els controls de natalitat a finals d’aquest període ja evidencien casos d’infanticidi femení. Un cop al Neolític, però, en quan s’estableix la transmissió de la propietat de la terra via herència, és necessari tenir mecanismes de control sobre la reproducció femenina i les línies de parentesc, iniciant un perillós camí de diferenciació social dels sexes: el que coneixem com Gènere.

El gènere, doncs, és la percepció cultural metafísica del rol social que cada sexe interpreta dins la societat i es transmet mitjançant l’aprenentatge i l’educació, d’una forma no directe. El gènere va des de l’atribució de colors masculins i femenins (Rosa/Blau) a la divisió social del treball (Perruquera/Mecànic), la forma de vestir (Faldilles/Pantalons) el tipus de revistes (Marca/Lecturas) o el llenguatge, emprant el masculí com a gir lingüístic per referir-se a la societat global.

Que el gènere no té res a veure amb el sexe ho demostrem a diari aquelles persones que trenquem aquesta equació, adoptant rols de gènere que no s’adiuen al que ens venia predestinat pel nostre sexe de naixement. La homosexualitat i la transsexualitat son l’evidència de que el pensament patriarcal sexe=gènere no funciona. Per aquest motiu les persones masclistes son profundament homòfobes i detesten per sobre de tot a les persones que tenen ploma i adopten més descaradament els rols de gènere del sexe oposat. Son l’evidència empírica de la invenció social del patriarcat!

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (III): Horitzontalitat vs Jerarquia

Totes les organitzacions socials de les que jo he format part al llarg de la meva vida (fins fa 1 any) tenen un cert grau de jerarquització a l’hora de prendre decisions: Esplai, Colla de Diables, Clubs de Rol, associacions GLTB… a tot arreu hi ha un President o Portaveu, un Secretari o Tresorer, i sovint abunden les “Juntes” que prenen decisions de gran calat, entre una minoria d’escollits, que posteriorment presenten a l’Assemblea de torn com un fet consumat, per tal de ser ratificades per unanimitat per la resta de membres.

Fins al 15 de Maig de 2011, això era el “modus vivendi” de tot ens col·lectiu a la nostre societat i era concebut de forma quasi unànime com la via més àgil i operativa de prendre decisions. I, de fet, en els pocs llocs on havia vist algun intent d’horitzontalitat radical (en el Moviment Okupa, bàsicament), aquest havia acabat derivant en un sistema messiànic, amb líders auto-erigits, on els més radicals i els que més cridaven imposaven la seva opinió dogmàtica i sectària davant els tímids o moderats; i, normalment, cap decisió s’acabava duent a la pràctica.

 Durant la dictadura franquista, la única força política amb presència hegemònica a la clandestinitat, el PSUC-PCE, funcionava amb un estricte verticalisme heretat de Lenin: l’anomenat “centralisme democràtic“. Això implicava que s’escollia a una cúpula del partit en el Congrés i que aquesta disposava d’un poder quasi absolut; la resta de militants tenien llibertat per exercir l’autocrítica dins el partit, però havien d’acatar i obeir cegament les ordres que es prenien de forma col·lectiva; tota dissidència era vista com un repulsiu acte d’individualisme i podia costar l’expulsió o, fins i tot, ser jutjat per un tribunal polític que et podia arribar a condemnar a mort si demostrava que eres un traïdor (en casos extrems durant la Guerra civil i l’immeditata post-guerra)

Afortunadament els temps van canviar, el PSUC va entendre que aquell camí era obsolet i va optar, fa 25 anys, per transferir el seu poder a un partit modern i adaptat a la democràcia contemporània: Iniciativa. Per altre banda, trobem a ERC on, tot i tindre una jerarquia vertical i estructurada en càrrecs, històricament les seves assemblees de han tingut molt poder, creant constants mal de caps a la cúpula o generant escissions cícliques, que molts cops ha donat una imatge pública d’”olla de grills”.

L’arribada d’Internet va obrir les portes de la participació 2.0 i les possibilitats infinites que això oferia de cara a la presa de decisions polítiques de caràcter horitzontal i en xarxa, el caldo de cultiu en el qual es va gestar el 15M, entorn a les protestes contra la Llei Sinde i en un context on el PSOE al govern havia traït tots els seus principis programàtics i de democràcia interna per posar-se al servei dels mercats; fet que va precipitar una onada d’escepticisme i desconfiança en vers tota jerarquització i delegació política.

Això va provocar, recentment, l’aparició de partits polítics nous que es presentaven com l’encarnació d’aquesta nova democràcia 2.0: el Partit Pirata i Equo, que van evitar definir una ideologia concreta en l’eix esquerra-dreta, ja que pretenien fer prevaldre una democràcia directa on les decisions es poguessin consultar  i aprovar virtualment  fos quin fos el resultat. Tot i aixecar unes grans expectatives a la xarxa, un cop a les urnes el 20N ambdues formacions van punxar: els electors varen optar per les forces tradicionals, amb jerarquies i líders definits i un programa ideològic sense ambigüitats assembleàries.

Tot i això considero que aquest és el gran repte intern de les forces polítiques d’esquerres, que ja fa molts anys que existixen: com afrontar el repte de la horitzontalitat i fer-ho compatible amb la necessitat d’una certa jerarquització a l’hora de fer llistes i escollir càrrecs executius? Quin paper han de tindre els militants en un partit del segle XXI? Esperar que arribin les eleccions per anar a posar cartells i fer d’apoderat, o bé participar en els decisions polítiques diàries de forma vinculant? Com aconseguir major participació col·lectiva, sense degenerar en una ingovernable olla de grills? Com aconseguir l’apoderament del ciutadà-militant per tal que el partit esdevingui un espai viu i dinàmic on socialitzar idees que transformin la societat? Com vehicular la democràcia 2.0 sense caure en la vacuïtat ideològica més absoluta, com el Partit Pirata?

REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (II): Carrer vs Institucions

A dia d’avui existeixen tres tipus d’organitzacions d’esquerra: en un extrem els partits que creuen que s’ha d’estar tan sols a les institucions i fer oposició al neoliberalisme des dels còmodes escons de la oposició o des dels reductes de l’administració local (PSOE-PSC)  i al cantó oposat aquells que pensen que les institucions no serveixen per res i que tan sols canviarem el sistema des de la lluita al carrer i a les movilitzacions socials (els diferents grups anarquistes i trotskistes). I, al mig, trobem una tercera via (ICV, EUiA i, en menor mesura, ERC) amb un peu a cada costat, fent de pont entre les dues bandes, amb les contradiccions constants que això representa.

Per què cal estar al carrer?

Tal com va afirmar el teòric marxista Antoni Gramsci, cal transformar la “Hegemonia Cultural” d’una societat, com a pas previ per tal de canviar objectivament les condicions materials d’aquesta. Actualment la dreta, mitjançat el seu domini absolut dels mitjans de comunicació, ha imposat un seguit de valors, percepcions i creences totalment arrelades a la nostre societat: individualisme, competitivitat, nihilisme, rebuig a tota organització col·lectiva, culte a la propietat, xenofòbia, populisme, la idea de progrés econòmic lligat a un augment infinit del consum, entre altres. Per aquest motiu existeix una majoria que  encara creu  que és molt millor retallar l’estat del benestar que pujar impostos.

Com l’esquerra no té recursos suficients per subvertir aquesta hegemonia cultural mitjançant les grans corporacions mediàtiques, no li queda cap altre remei que socialitzar les seves idees col·lectivament en espais alternatius, tan els novedosos de caràcter horitzontal (assemblees del 15M, manifestacions, concentracions, cooperatives de consum o moviments socials), així com els més tradicionals i que tenen certa jerarquització (partits i sindicats).

Per què cal estar a les institucions?

Però no ens enganyem, ni ens fem trampes al solitari: estar al carrer no és un fi en si mateix. No ens manifestem per hobby, sinó com a pas previ per accedir democràticament al poder institucional. Les assemblees del 15M estan molt bé, però les decisions legislatives que s’hi adopten no es poden materialitzar a la pràctica, sinó hi ha al darrere un poder executiu que les converteixi en lleis o pressupostos.

Clar que hom podria pensar que la forma més ràpida per accedir a aquest poder institucional no és la feixuga tasca de canviar la mentalitat de la gent, crear organitzacions que vehiculin aquestes idees, fer una campanya i guanyar unes eleccions, sinó tirar pel dret i, com a 1789 o 1917, fer una revolució violenta que instauri un règim polític nou, guillotinant a qui s’hi posi pel davant. Es donen les condicions objectives per fer una Revolució? Sense la menor ombra de dubte, ara i aquí, NO. I, de fet, em temo que els episodis de violència a les manifestacions fan més mal que bé a la causa

.A Grècia, on s’han dut a terme les retallades més extremes i draconianes imaginables, es van realitzar 15 vagues generals durant 2011, s’han cremat edificis, ocupat hospitals i mitjans de comunicació, manifestacions impressionants… però res ha aturat que el Parlament hel·lè aprovi els plans de la troika, gràcies a la majoria de conservadors i socialistes.  En quant a la Primavera Àrab, en una realitat socio-econòmica i cultural totalment diferent a la europea, on sí s’han donat les condicions pel triomf de les revolucions, van encaminats a la realització d’eleccions democràtiques per tal de renovar les institucions, no per pas destruir-les i, pel camí, s’hi han deixat unes quantes vides humanes.

ISLÀNDIA: Del carrer a les institucions.

Sense cap lloc a dubte, per mi, la fita realista que ens haurem de marcar els partits d’esquerres europeus passa inevitablement per Reikiavik, sense caure en cap mena d’idealització romàntica, ni pensament utòpic. Tot i que és un estat molt petit i un microcosmos polític, les bases del seu model han de ser un far: unes protestes ciutadanes que van produir  un canvi radical de mentalitat i de política amb assemblees ciutadanes que elaboren una nova Constitució, lluita contra el frau fiscal amb judicis als culpables de la Crisi o referèndums sobre el rescat bancari. Islàndia, sota un govern ecosocialista per cert, va tancar 2011 amb un creixement del PIB que triplica la zona Euro i que va en augment, amb un atur, tan sols del 8%. No es va vessar ni una gota de sang en el procés.