REFLEXIONS SOBRE EL FUTUR DE L’ESQUERRA (I): Fraccionalisme vs Unitat

Inicio  un seguit de reflexions sobre quin ha de ser el futur de l’esquerra avui  en un moment on tot sembla abocat a la transformació; una cruïlla de camins on molts partits i persones s’han trobat, sense saber ben bé cap a on tirar. Aquí la meva humil aportació al debat!.

El futur de l’esquerra passa per la subdivisió fins a l’infinit en grupuscles cada cop més minoritaris i marginals? O per bastir un ampli Front Popular que pugui donar una resposta plural i unitària al Tsunami neoliberal, xenòfob i neocon que estem sofrint? Des del meu punt de vista el fraccionalisme caïnita ha estat el principal enemic de l’esquerra al llarg de la Història, com si del mite de Sissif es tractés, sembla que els partits que estan a l’esquerra del PSOE estiguin condemnats eternament a pujar la pesada pedra de la unitat fins al cim d’una muntanya i , un cop al cap de munt, deixar-la caure  fins a la seva base, per tornar a començar de nou.

Ho vàrem veure a la passada manifestació contra la Reforma Laboral: una àmplia marxa on tothom rebutjava frontalment aquesta reforma que carrega les retallades a l’esquena dels trebalaldors, però cada un des de la seva etiqueta particular, temerós de barrejar-se amb els qui no combregaven al 100% en tot. Podíem veure pancartes de CCOO, UGT, CGT, CNT, PSC, ERC, ICV, EUiA, PCC, PSUC-viu, POR, PCPC, UCE, En Lluita, Revolta Global, Lluita Internacionalista, Anticapitalistes, CUP, Maulets, així com de les diverses Assemblees de Barri 15M ( i segur que encara me n’he deixat la meitat).

Com s’ho fan CIU, PP i PSOE per conviure milers de militants amb punts de vista força diversos sobre molts temes i restar units tant en la victòria com en la derrota? Imagino que en aquest partits el debat teòric i les seves discrepàncies es superen repartint càrrecs a discreció i que les persones que hi militen estan disposades a empassar-se tots els gripaus que calguin amb la esperança de recollir les molles del pastís del poder, algun dia. Una llàstima, però, que aquesta disciplina democràtica no es pugui traslladar de forma constructiva als partits on el debat ideològic és més viu, però el nombre de cadires més baix.

I que en treuen els diversos grupets extra-parlamentaris de deixar la pell dels seus pocs militants en extenuants campanyes electorals on no tenen ni la més remota possibilitat de superar el 0,5% de vot? La seva fe en la utopia els impedeix veure que sense recursos, ni aparició en els mitjans tradicionals, ni diners per fer cartells o pancartes, ni una base sòlida de militància, el seu únic paper en les urnes és enrederir uns minuts el recompte? No els sortiria més a compte entrar en una formació política ja consolidada i estructurada per intentar que aquesta esdevingui quelcom més útil per la transformació de la societat des de les institucions?

Existeix base per construir, encara, una unitat popular de les esquerres? Sembla que ERC està pensant en fronts nacionals amb CIU i el PSC segueix creient que ha perdut vots pel centre i que ha de fer oposició responsable. Però i la resta? Hi ha possibilitats per una possible confluència entre ICV-EUiA amb les diverses formacions que orbiten en torn el 15M? Quin pot ser el factor que desencadeni una unitat política d’aquells que ja estem junts a les places? Una Vaga General? Un possible Referèndum contra les Retallades? La Unitat contra el Feixisme?

23 coses curioses sobre el 23F

1- El 7 d’Agost de 1980 el diari d’ultradreta El Heraldo Español publicava un article, sota el pseudònim de Fernando Latorre, on s’animava a donar un cop d’estat contra el Congrés i proposava al General Armada com a líder.

2- A mitjans de 1980 el general Armada va enviar un informe polític al Rei en el qual proposava rellevar a Adolfo Suarez de la presidència del Govern mitjançant una moció de censura amb el suport de dissidents d’UCD, PSOE i AP. El govern podria estar presidit per una autoritat militar. El text es va filtrar a la premsa tot i que no es va arribar a publicar. Suarez va arribar a declarar que la opció de posar un militar al Govern amb el suport del PSOE era un pla descabellat.

3- El 22 d’Octubre de 1980, el General Aramada es va reunir en secret a Lleida amb Enrique Múgica, nº2 del PSOE. Armada assegura que Múgica veia amb bons ulls posar un militar de cap d’estat. Jordi Pujol va confessar recentment que Múgica l’havia sondejat sobre la possibilitat de situar un militar al front del govern

4- El 12 de Novembre de 1980 el General Armada es reuneix amb el Rei en un refugi de muntanya de la Vall d’Aran, durant llargues hores. Es desconeix el contingut de la conversa.

5- El 5 de Febrer de 1981, Manuel Fraga, líder d’AP, va anotar al seu diari: “Todo son rumores. Una vidente menciona un golpe de estado para el dia 24″.

6- El dia 13 de Febrer de 1981, la policia rep l‘informe d’un confident que apunta a un cop d’estat pel dia 23. No li donen cap credibilitat.

7- El dia 18 de Febrer de 1981 la revista “Spic”, d’aviació i turisme, en un article firmat pel seu director es rumoreja amb la possibilitat d’un cop d’estat pel dia 23 de Febrer.

8- Entre el 15 i el 20 de Febrer de 1981: l’influent periodista Emlio Romero, que havia estat acomiadat per Suarez com a cap de premsa del Movimiento, proposava obertament, en una columna del diari  conservador ABC,  donar un cop d’estat i posar al General Armada al front.

9- El 19 de Febrer Manuel Fraga (AP) anota al seu diari: “Si se quiere dar el golpe de timón, el cambio de rumbo que todos sabemos que és necesario, se nos encontrará dispuestos a colaborar.”

10- Els dies previs al cop d’estat l’ambaixada americana rep informes de la CIA sobre la imminència del cop d’estat. L’ambaixador és un tal Terence Todman, ultradretà i anticomunista qua havia finançat cops d’estat a llatinoamèrica. El dia 13 de Febrer Todman es reuneix amb el General Armada a Logroño.

11- El 20 de Febrer de 1981 les bases americanes de Rota, Torrejón, Morón i Saragossa estaven en estat d’alerta.  Vaixells americans de la IV Flota van patrullar el litoral Mediterrani i el mateix 23F un avió yanki d’intel·ligència electrònica va sobrevolar la península.

12- El 22 de febrer de 1981, el dia abans del cop, el diari d’extrema dreta El Alcazar publicava una foto buida del congrés amb una fletxa. Si s’unia la fletxa amb el text de l’article  es podia llegir la frase “Antes de que suenen las 18:30 del próximo Lunes” Aquesta és la hora exacta en que Tejero va entrar al Congrés.

13- Els autocars on van anar els militars fins al Congrés van ser escortats per la unitat d’elit del CESID, dirigida pel comandant José Luís Cortina, un ex-falangista que havia simpatitzat  amb Manuel Fraga en un gabinet d’estudis del qual va sorgir Alianza Popular, l’embrió del PP.

14- Els únics mitjans de comunicació que van publicar una edició especial condemnant de forma rotunda el cop d’estat i defensant la democràcia sense matisos des del minut zero van ser El País (amb 6edicions especials des de les 21:00h) i Diario 16 (edició especial a els 24:00h).

15- L’únic partit polític en tot l’estat que va fer un comunicat de condemna del cop va ser el Partit Socialista Unificat de Catalunya (PSUC) i l’únic sindicat, la Unió Sindical de Policies.

16- 4.000 persones es varen manifestar a favor de la democràcia a la carretera de San Jerònimo (Madrid), a pocs metres del Congrés, durant tota la nit del 23F amb algun incident per part de grups d’extrema dreta

17-Dues de les tres úniques persones que no es van seure durant el tiroteig , Santiago Carrillo (PCE) i Gutierrez Mellado (UCD), ja havien coincidit anteriorment en un altre cop d’estat: el 18 de Juliol de 1936, quan ambdós es trobaven a Madrid. Mellado era un dels líders de la 5a columna feixista que atacava la ciutat  i Carrillo era responsable de la seva defensa.

18- Tejero va intentar presentar-se a les eleccions amb un partit d’extrema dreta anomenat”Solidaridad Española” amb el lema “Mete a Tejero en el Congreso“. Afortunadament va ser un fracàs estrepitós.

19- El 19 de Febrer de 1982 es va celebrar el judici contra els autors del 23F. El govern de Leopoldo Calvo Sotelo va limitar al màxim la llista d’implicats (tan sols 33) per no tornar a enfurismar a l’exèrcit. Va ser un judici militar, amb un tribunal endogàmic i el més llarg realitzat mai a la Història d’Espanya fins a la data d’avui.

20- El 14 de Juny de 1982 hi va haver un estrany atemptat quàdruple contra 4 seus del CSID que, tot i ser adjudicats a ETA, molts sospiten que en realitat es tractava d’una advertència dels sectors més ultres del mateix CSID per tal que no s’investigués la seva relació amb el 23F.

21- Tejero i Milans del Bosch van acusar en tot moment al Rei d’estar al darrere del cop. Armada va jurar fidelitat absoluta a la Corona i, paradoxalment,  la va desvincular del cop.

22- El Tribunal Militar va condemnar a Tejero i Milans a 30 anys de presó i Armada a només 6, mentre que tots els membres del CSID van ser declarats innocents. El Govern va recorrer la sentència (excepte pels del CSID) i Armada va ser condemnat també a 30 anys.

 23- 1991. Deu anys després del cop d’estat dos diputats de UCD vàren fer pública una suposada llista amb el Govern Provisional que Armada havia proposat als diputats tancats al Congrés, amb membres de tots els partits polítics. Es la següent: President- Armada (militar) , Vicepresident Polític- Felipe Gonzalez (PSOE), Vicepresident Econòmic- López de Letona (ex-governador Banc d’Espanya), Economia- Ramón Tamames (PCE) Exteriors- Arleiza (AP), Defensa- Manuel Fraga (AP), Obras Públicas- José Luís Álvarez (UCD), Justícia – Gregório Peces Barba (PSOE), Hacienda- Pío Cabanillas (UCD), Trabajo- Jordi Solé Tura (PSUC/PCE), Comerç- Ferrer Salat (president CEOE), Sanitat- Enrique Múgica (PSOE), Informació-  Luís María Anson (Agència EFE), Educació- Herrero de Miñón (UCD), entre altres.

FONT: “Anatomía de un Instante“, de Javier Cercas

Jo dono suport als Sindicats. STOP demagògia neoliberal

 La dreta omnipresent a totes les institucions i mitjans de comunicació ha llençat una pèrfida estratagema per acabar de destruir definitivament el menor rastre de dret laboral. Es tracta d’una una repugnant campanya barroera i populista de criminalització envers els representants democràticament escollits  pels treballadors a les empreses: que si porten rellotges cars, que si de tant en tant es reuneixen en horari laboral, que si reben  subvencions… qualsevol pírrica anècdota és motiu suficient per llençar a les masses enfurismades amb torxes i forques envers el pobre delegat sindical.

Els voltors neoliberals, amb barretina o peineta, tant és, creuen que sortirem d’aquesta crisi competint amb Somàlia i Burkina Faso en costos laborals i, per tant, cal que el mercat laboral tingui unes condicions objectives similars als països subsaharians. Amb uns socialistes i republicans mesells i domesticats i  una esquerra ecosocialista que encara no té prou força per fer el “sorpasso”, el darrer obstacle per la voladura incontrolada del nostre marc de relacions laborals son, exclusivament, els sindicalistes.

La demagògia anti-obrera es basa en presentar els drets àrduament conquerits per la classe treballadora (temps fer fer reunions o sous dignes) com uns pornogràfics privilegis nobiliaris, llençant així una enverinada poma de la discòrdia per tal que les classes populars ens barallem entre nosaltres, mentre ells converteixen el mercat laboral en una subhasta d’esclaus.

Per que fa a les subvencions públiques: Els sindicats estan reconeguts per la Constitució Espanyola com una institució bàsica, a qui encomana la negociació dels convenis col·lectius (CCOO en va signar 4.000 l’any passat, que afecten a 11.000.000 de treballadors). A continuació podeu veure uns gràfics en el quals es comparen les subvencions que reben el total de sindicats amb la resta de institucions públiques i altres pràctiques tan ètiques com la tortura de braus (cliqueu a sobre per més detall).

Igual hi ha alguna subvenció un xic més prescindible i escandalosa, no? Clar que l’església, la tauromàquia o la casa reial no representen cap amenaça a la nostre competitivitat productiva! A més resulta que aquestes subvencions es troben destinades totes elles a fins molt concrets, bàsicament a la realització de cursos de formació continua per treballadors o de reciclatge per aturats. Subvencions que, per altre banda amb prou feines representen un 9% de totes les finances de les organitzacions obreres. Analitzem, per exemple com es va finançar durant l’any 2010 el sindicat Comissions Obreres (CCOO):

Per altre banda hi ha qui tira en cara als sindicats majoritaris la seva passivitat davant els governs i enyora pretèrites èpoques de barricades, pistolerisme i romàntiques col·lectivitzacions, desconeixent totalment les circumstàncies materials de la nostre societat i economia actual i que les aspiracions de la immensa majoria de treballadors no passen (encara) cremar contenidors, sinó la d’arribar a final de més, comprar un televisor nou, canviar-se el cotxe o pagar la hipoteca del pis. Ja vam veure a la passada Vaga General, aquells que vàrem estar fent de piquets, com la passivitat i l’individualisme generalitzat redueixen  considerablement la capacitat d’acció sindical, tot i l’esforç i la lluita d’aquests, dins dels seus reduïts marges d’acció.

Menys criticar als sindicats i més treballar per aturar aquesta Reforma!

Whitney Houston i la carronyeria musical

Morir-se és tot un negoci a l’univers pop, els màrtirs esdevenen immaculades icones post-mortem, els funerals son veritables shows ,on cada llàgrima cotitza a l’alça,mentre les ventes augmenten astronòmicament, a base de publicar  totes aquelles gravacions descartades com  a grans tresors inèdits. I si el difunt ha complert religiosament el lema punk de morir jove i deixar un cadàver exquisit, el negoci augmenta exponencialment fins a xifres desorbitants.

La setmana passada la decadent diva Whitney Houston va complir amb la seva paròdia a Muchachada Nui quan el seu imitador afirmava que “Yo no tengo ningún problema con las drogas. Me gustan todas” . La veritat és que sempre em va semblar una mamarratxa d’extraradi vinguda a més, gràcies a un gran virtuosisme vocal, interpret meloses balades de  sense ànima ni innovació, i la sort de protagonitzar un nyonyo, empalagós i sobrevalorat telefilm. Indigne absolutament de pertànyer a un Olimp de les Musses Gais, on s’hi va colar durant un temps, per desgràcia dels que erem habituals de les discoteques d’ambient als anys 90′s.

Doncs bé, amb el cadàver de la Houston encara calent, les llistes de ventes han rescatat els seus singles de l’ostracisme i l’oblid més absolut, augmentant les ventes un 6000% en una setmana, colant  22 cançons al Billboard americà, on destaca “I will allways love you” al nº3 (ah… però té més repertori??). No està gens malament tenint en compte que la seva darrera gira va ser un absolut desastre (no s’aguantava dreta) i la crítica va ser demolidora amb el seu últim disc “I look to you” de 2009

Tampoc us penseu que jo estic lliure de culpa, doncs em vaig passar mitja adolescència plorant la desaparició de Kurt Cobain i que si hagués continuat amb vida possiblement hagués publicat àlbums mediocres i no tindria pas aquella encisadora bellesa grunge que lluïa als seus eterns 27.

GRÈCIA: Reflexions sobre la revolta hel·lena

Barricades als carrers d’Atenes; 17 edificis en flames, entre ells un Starbucks i diversos bancs; la Televisió local de Creta ocupada per treballadors; policies tirant a matar contra les manifestants menors d’edat; 100.000 persones al carrer entre cocktails molotov i gasos lacrimògens mentre el Parlament hel·lè es sotmetia a una tensa votació on es decidia si s’acceptava el segon pla de rescat imposat per Alemanya. Fins i tot un diputat comunista va llençar pel cap al Ministre d’Economia el text del rescat.

Ahir a la nit es van viure unes hores tenses, on Europa es jugava la unitat de la seva política monetària i que podien haver derivat en un ensorrament total de la nostre economia de mercat, tal com l’entenem avui, en el cas que una majoria de diputats s’hagués rebel·lat en contra d’aquest enèsim cop d’estat dels mercats sobre la democràcia, o el que queda d’ella.

Aquestes son algunes de els reflexions que em venen el cap sobre aquest fet:

 -> Es retallen els drets socials, però no es toca el desmesurat pressupost de Defensa: El pla suposa l’eliminació de 15.000 llocs de treball públic, la supressió de tota regulació laboral (acomiadament lliure i eliminació dels convenis col·lectius), reducció del salari mínim un 22% (ara serà d’uns 600 euros). En canvi, però, no s’ataca al veritable forat negre que tenen els pressupostos grecs: la seva despesa en indústria militar, la més elevada de la UE que el país, no només no ha reduït amb la crisi, sinó que encara l’ha elevat més. La raó d’aquesta absurditat és que Grècia compra aquest armament a França( 6 fragates de 500 milions cada una i helicòpters de combat diversos)  i a Alemanya (submarins per vigilar  la costa de l’egeu d’un hipotètic atac de Turquia).

-> Un pla de rescat.. o d’eutanàsia provocada?: Les mesures aprovades fins al moment han provocat una contracció del PIB del 1,4%, una inflació galopant del 5,2% i una disminució generalitzada dels ingressos del 9%. mentre que l’atur ha passat del 7 al 18% en dos anys. Molt previsiblement tots aquests indicadors augmentaran negativament de forma exponencial arran del nou ajust. Es una evidència cada cop més clamorosa que les mesures impulsades per la UE van encaminades única i exclusivament a que els bancs puguin cobrar els seus deutes i no a acabar amb la crisi, ni l’atur; però cap país pot tornar els seus deutes si no es crea riquesa i ocupació, per tant, entra en un espiral  destructiva imparable d’impossible sortida, cap a la qual nosaltres també ens hi encaminem.

-> La violència és un fet inevitable: No justifico les revoltes violentes, ni crec que realment serveixin per res. Ara bé, tal com vaig dir arran dels Fets del  Parlament, és un fet químic inevitable que es produeix  quan es donen unes circumstàncies concretes extremes, com les gregues. Si volem que la violència desaparegui, a part de condemnar-la retòricament (que de poc serveix) , el que cal és solucionar les seves causes estructurals.

-> La Revolució no serà televisada: On estaven ahir a la nit els canals 3/34 i 24Horas? No els va semblar un fet prou important com per interrompre la seva programació i donar una cobertura adequada? Com hauria estat la cobertura si s’estigués fent un simulacre de referèndum independentista en algun remot poblet pirenaic, o alguna altre pantomima convergent? Sort de Twitter!!

-> Hi ha alternativa? Una de les justificacions dels socialistes i populars que han impulsat aquest pla de rescat (i els que vindran) és que no hi ha alternativa possible  que la destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors, tot i que aquests plans no hagin funcionat mai. El veritable repte de l’esquerra ha de ser, sense més dilació, buscar una alternativa sòlida, pragmàtica i possible a aquesta bogeria.

-> La lluita contra el neoliberalisme és global: Si l’economia és planetària i les inversions que es fan amb els nostres impostos i estalvis té repercussió en qualsevol racó del globus terraqui, cal que d’una vegada ens alliberem de la caspa identitària i de tota obsessió regionalista per tal d’articular una veritable lluita universal per un nou model econòmic, sostenible i social que no entengui de ridícules fronteres i obsoletes tradicions.

Desmuntant les “suposades” pintures neandertals de Nerja

Molts diaris generalistes (Público, La Vanguardia o EL País, entre altres) s’han fet ressò d’una notícia bomba en arqueologia prehistòrica: segons els investigadors de la Cova de Nerja (Màlaga), els neandertals eren capaços de realitzar pintures rupestres, concretament aquestes dues foques pintades sobre una estalactita fa 43.000 anys, deu mil·lenis abans que els gravats de la Cova de Chauvet, la obra d’art més antiga de la humanitat coneguda fins al moment (i per tant, el record d’antiguitat passaria ara a Nerja)

Si això fos veritat (que no ho és) significaria trencar tots els esquemes sobre el coneixement que tenim actualment del Paleolític Mitjà i dotar als Neandertals d’una capacitat simbòlica i artística absolutament desconeguda fins avui.

Però des del primer moment ja em va pujar la mosca al nas i, després de llegir atentament la lletra petita m’he decantat per creure que tot això no és més que un muntatge sensacionalista. Us en explico els motius:

1) No quadra amb cap altre jaciment del món: com és possible que en cap altre racó d’Europa o Pròxim Orient mai s’hagi trobat cap obra d’art rupestre realitzada per neandertals? Van ser capaços de pintar aquestes dues foques i se’n van oblidar per sempre més, fins que al cap de 10.000 anys els cromanyons van re-emprendre la pràctica, en el mateix punt? Això no s’ho creu ningú!

2) Els investigadors trien les dades més sensacionalistes i obvien les més racionals i nombroses: la cova de Nerja té fins a 34 datacions radiocarbòniques, d’aquestes 30 apunten al Paleolític Superior (cromanyons) i tan sols 4 al Paleolític Mitjà (neandertals). Ara bé, dir que les pintures son cromanyons no és cap novetat i no permet sortir als diaris.

3) NO han datat les pintures, sinó un carbó trobat a prop: Val, d’acord, han trobat un fragment de carbó que pertany a una torxa que segurament havia dut  un neandertal. I? El més lògic és que uns neandertals ocupessin esporàdicament la cavitat milers d’anys abans de que realitzés la pintura un cromanyó. Els investigadors diuen que ara dataran una capa de calcita de sobre el pigment, però ja s’han llençat a la piscina sense mirar si hi havia aigua.

4) A la cova s’han trobat restes humanes de cromanyons i cap de neandertal: Concretament s’han recuperat ossos humans datats fa 19.000 anys, una data que coincidiria plenament amb altres pintures rupestres de la Península, com les més antigues d’Altamira, per exemple. Quina casualitat!

Les dades no s’han presentat a cap revista científica, ni a cap congrés d’especialistes,  és evident que la comunitat acadèmica se’ls menjaria amb patates; han preferit llençar la bomba als periodistes ingenus i àvids de titulars.

I per que passa això? Doncs molt senzill: Les subvencions a les investigacions de la Cova i la Fundació que les gestiona estan congelades, degut al canvi de gestor que el PP ha eliminat, mentre van estirant un pressupost de 2009. Els arqueòlegs deuen haver pensat que venent aquestes descabellades hipòtesis a bombo i plateret, igual el Govern acaba cedint i afluixa la pasta. Una veritable llàstima que per tal de poder seguir excavant s’hagin de realitzar aquestes operacions tan poc ètiques, amb escàs rigor científic i molt bombo mediàtic!

El noble art de Criticar.

La xarxa Global ha obert la Caixa de Pandora de la rancúnia i l’odi. Veritables exèrcits de Trolls esputen  i blasmen la seva esquírria pels racons, desfogant així la seva frustració personal per una vida  fracassada, alliberant  la seva insípida mediocritat  en forma de crítiques buides de tot contingut més enllà de l’atac i la desqualificació personal de l’adversari.

Una llàstima, doncs criticar és un veritable art, una noble virtut per la qual es requereixen amplis coneixements sobre el tema sobre el qual es fiscalitzen defectes i virtuts. Jo adoro criticar i em causa una profunda llàstima que aquest recurs dialèctic s’hagi desdibuixat, derivant en una simple col·lecció de pàrvules grolleries que no van més enllà de regurgitar convulsivament “esto és una mierda”.

Jo sempre llegeixo la crítica d’un film abans d’apropar-me a la cartellera, tot i que sovint el meu criteri no coincideixi amb les fílies i fòbies del col·lumnista (o blogger) de torn; però es evident que no disposo de tota la eternitat per deglutir sense pausa totes les produccions audiovisuals que es projecten a les pantalles d’arreu i s’agraeix que algú separi el gra de la palla. La crítica és absolutament necessària per tal que el consum de totes les arts estigui orientada envers la qualitat i les tendències estètiques.

Suposo, doncs,  que aquesta degeneració de la crítica és la merescuda conseqüència de la hiperrrealitat televisiva: aquest mon paral·lel que ha substituït la vida social on analfabetes mal operades competeixen en brams, renills i grunyits, com si d’una soll de truges posseïdes es tractés. Combats dialèctics sobre futileses esperpèntiques on s’erigeix vencedor qui alça més el to de veu i prostitueix millor els seus escrúpols.

Si una cosa he aprés en aquests anys de blogger és que intentar debatre amb aquesta mena d’infectes criatures, és una pèrdua de temps absolut. No val la pena rebaixar-se a xipollejar pels fangars de l’odi i la bilis, doncs la ignorància és sorda i no atén a raons. Molt millor atendre debats dialèctics i xocs de punts de vista dispars des de l’argumentació retòrica amb qui valgui la pena i a qui la crítica li serveixi per millorar com a persona.

Feixisme i Capitalisme: una relació complexe

Quina relació s’estableix entre el sistema econòmic capitalista i els règims polítics feixistes? És el feixisme una corrent revolucionària, una tercera via entre el liberalisme i el comunisme? O, pel contrari, és la màxima expressió dels interessos oligàrquics i burgesos? Analitzem-ho!

Hitler visitant la fàbrica Renault

TESIS 1) El feixisme és un moviment polític anticapitalsita

Fals! Si bé tots els partits de caràcter nazi i feixista adopten un discurs revolucionari, crític amb el liberalisme global i farcit de  demagògia anti-oligàrquica mentre es troben a la oposició,  un cop arriben al poder el primer que fan és aliar-se amb les èl·lits econòmiques i carregar-se als seus sectors més revolucionaris.

El millor exemple d’aixó el trobem a “La Nit dels Ganivets Llargs” quan Hitler es carrega a la cúpula de les violentes milícies nazis SA, ja que aquestes amenaçaven el poder de l’oligàrquic exèrcit prussià, així com dels sectors  més poderosos de la indústria i la banca, espantats pel seu caràcter violent i desestabilitzador. Un film que il·lustra molt bé  aquest procés és “La caída de los dioses” de Visconti

A Espanya la Falange Española de Jose António Primo de Rivera , rebutjava el 1933 el capitalisme, proposava nacionalitzar la banca  i afirmava “No es tolerable que masas enormes vivan miserablemente mientras unos cuantos disfrutan de todos los lujos“. No obstant el règim franquista el primer que va fer en arribar a dirigir l’estat va ser retornar les propietats confiscades per la República als empresaris i terratinents.

A Xile, Augusto Pinochet va ser el laboratori d’assaig de les teories més salvatgement neoliberals de l‘Escola de Xicago de Milton Friedman, posant en pràctica la “doctrina del xoc”, que consistia en aprofitar el desconcert social pel cop d’estat i la repressió posterior per tal de procedir a la reducció de la despesa fiscal, la reestructuració de l’aparell estatal i un control estricte de la gestió pressupostària, així com una reforma tributària, reforma laboral, des-regulació o liberalització de controls en diversos sectors de l’economia (fonamentalment l’agricultura), lliure ingrés d’inversions i divises,reforma de la seguretat social i la privatització definitiva de les empreses públiques i bancs.

Tot i que el feixisme pot depurar antigues oligarquies tradicionalistes, per unes de noves, així com introduir algunes  mesures de caràcter social (vacances pagades, seguretat social…) el que no podem obviar és que tota dictadura feixista procedeix a  aniquilar tots els drets treballadors (vaga, sindicació, protesta…), així com a tots els partits polítics de classe i moviments socials obrers, proporcionant ma d’obra esclava als empresaris o tota mena de treballs forçats, produint enormes beneficis econòmics privats a la classe explotadora.

TESIS 2) El feixisme és una conseqüència del capitalisme i els seus interessos

Fals! Aquesta hipòtesis, impulsada per alguns historiadors marxistes dogmàtics, tampoc és del tot certa. El règim polític ideal per al capitalisme és la democràcia liberal des-regulada sense controls públics, no el feixisme. Els països on el capitalisme neoliberal ha arribat a la seu màxim esplendor, mai han conegut règims feixistes: EUA, Regne Unit i Japó. El capitalisme, però, s’adapta molt bé a qualsevol règim polític i no té escrúpols ètics a l’hora de fer negocis.

En quines condicions extremes el capitalisme pot donar suport a un règim feixista? Doncs molt fàcil, quan veu amenaçada la seva propietat per part d’una possible revolució o govern d’esquerres i l’estat democràtic no té prou força per deturar-ho. Una situació que com la que es vivia amb Salvador Allende a Xile, amb la II República a Espanya o com la que es podria haver produït a Itàlia als anys 20 (davant l’auge soviètic) o a Alemanya després de la desesperada situació social arran del crack del 29.

La burgesia, però, no és la base social del feixisme. Alguns exemples d’això: L’estabishment alemany es va mantenir fidel a la República de Weimar durant el Punch de la Cerveseria (cop d’estat de Hitler a Baviera el 1923). La  militància del partit nazi a Viena el 1932 es trobava composada per funcionaris i administratius (56%) , autònoms (18%) i obrers (14%) , és a dir, classes mitjanes i baixes. A França el neofeixista Front Nacional és el primer partit polític entre la classe obrera i PxC va obtindre els seus millors resultats a les passades municipals catalanes als barris més marginals de l’extraradi barceloní.

I no sempre el feixisme ha dut a terme des-regularitzacions neoliberals, ni molt menys! Tan Mussolini com Franco adopten mesures proteccionistes i autàrquiques i enforteixen la moneda pròpia, mentre que Hitler impulsa una economia planificada per l’estat amb Plans Quatrienals i una imposició dels objectius econòmics des de l’administració pública, que distaven molt de respondre als del lliure mercat o a la optimització de beneficis.

CONCLUSIONS

La relació entre feixisme i capitalisme és conjuntural i complexe. El feixisme es revesteix d’un discurs anti-capitalista quan està a la oposició per tal de guanyar vots i suports entre les classes socials més desfavorides. Si la burgesia percep un perill real d’una revolució o d’un govern que pugui suposar una amenaça als seus interessos econòmics, pot optar pel feixisme puntualment, com a opció per recuperar el poder, de forma ràpida i violenta. El feixisme, que no és una ideologia burgesa, un cop al poder s’alia amb les elits i desenvolupa diverses polítiques econòmiques, que mai posen en dubte la propietat privada.