2011: Les imatges que NO m’hauria imaginat veure aquest any

FEBRER: Plaça Tahir d’Egipte, una revolta àrab fa caure la dictadura de Hosni Mubarak

ABRIL: Plaça de l’Ajuntament de l’Hospitalet, unes 300 persones participen en una assemblea d’indignats

JUNY: Artur Mas i Núria de Gispert arriben al Parlament en Helicòpter, després de deixar que una revolta popular assetgés als diputats

JUNY: Els regidors feixistes de PxC prenen possessió a l’Ajuntament de L’Hospitalet, entre una gran manifestació de rebuig

JULIOL: Una pancarta gegant contra les retallades en Sanitat es desplega de l’Hospital de Bellvitge

JULIOL: Francesc Camps dimiteix com a President de la Generalitat, imputat per la corrupta trama Gürtel

SETEMBRE: El moviment indignat es globalitza i arriba a Wall Street

OCTUBRE: ETA anuncia la fi de la lluita armada

NOVEMBRE: Berlusconi dimiteix per deixar pas a un govern tecnòcrata al front d’Itàlia

DESEMBRE: Es trenca el tabú de la Monarquia i la premsa carrega durament contra Urdangarín, imputat pel cas Palma Arena

M’he enamorat de Josep Anglada!

Jo que sóc més multicultural que un plat de Kebab o uns frijoles mexicans,
jo que tinc una erecció quan passo pel Raval i sempre duc un Palestino al coll,
jo que voto Iniciativa i que tinc somnis eròtics amb Luter King,
jo que soc membre d’Unitat contra el Feixisme i no trago ni en pintura als cap-rapats,
jo que penso que en Rosseau es va quedar curt amb el “bonisme” ideal,
jo que porto el Manu Chao com a politò del mòbil i parlo en urdú .
Jo que sempre he defensat els nouvinguts i crec que encara en falten més,
ara m’he enamorat d’un “Führer” de PxC

Ohhh Anglada! M’inventaré tòpics racistes per tu
ooohh Anglada!, anirem  la Llibreria Europa els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Anglada!.

Jo que he estat monitor d’un esplai 8 anys i més hippy que Bob Marley
jo que sóc un gran entès en antropologia social i cultural
jo que sempre m’he enganxat als serials sudamericans i al reggetón
jo que he anat més anys al Orgull Gai que a ballar saradanes
jo que sento devoció pel suxi i pel falàfel, tot barrejat,
jo que vull veure a un Mohamed de President de la Generalitat
ara m’he enamorat d’un “Führer” de PxC

Ohhh Anglada! M’inventaré tòpics racistes per tu
ooohh Anglada!, anirem  la Llibreria Europa els dos junts,
i lluitarem pel nostre amor prohibit
uooohh Anglada!.

TOP: Millors films de 2011

Aquest 2011 he anat menys al cinema del que m’hauria agradat! Estant a l’atur tampoc es poden fer gaires dispendis; tot i que no he faltat a la meva cita obligatòria al Festival de Sitges,  m’he perdut títols com “Melancolia” o “La Guerra de los Botones” que de ben segur estarien a la llista si la meva atapeïda agenda i la escarransida economia m’ho haguessin permès.  El fet d’estar en parella m’ha obligat també a fer importants consecions cinèfiles i a empassar-me engendres com “Come, reza, ama“, una empalagosa i ultranyoya cinteta protagonitzada per una decadent Júlia Roberts, amb un guió sense solta ni volta i una fotografia saturadíssima de resplendor daurat.

Doncs res us deixo un any més amb els 10 films que considero imprescindibles de 2011! I en breu els discos!

10- ATTACK THE BLOCK  Joe Cornish

Una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema, sense més pretensions, i un dels grans descobriments del Festival de Sitges.

9.- MIENTRAS DUERMES Jaume Balagueró

Un brillant Lluis Tosar dona vida a un desquiciat psicòtic que, per ofegar el seu avorriment vital, decideix entrar sigil·losament  per la nit a casa dels seus veïns per fer-los tota classe de putades, a quina més sàdica. La única pega és que, un cop presentada tota la trama, el seu desenvolupament i desenllaç resulta un xic previsible.

8.- EL PÀRAMO Jaime Osòrio.

Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. Jo la he vist a Sitges i encara no s’ha estrenat, podeu veure un avançament aquí

7.- UN MÉTODO PELIGROSO David Cronenmberg

Film que narra l’amistat i la posterior  rivalitat i cisma que es va viure a començaments de segle XX entre Sigmund Freud i Carl Jung, donant lloc a dues corrents antagòniques dins la psicologia i la psiquiatria. La història, que no profunditza excessivament dins el contingut ideològic dels dos científics, basa la història d’aquesta rivalitat en temes personals, especialment en la relació amb Sabina Spielrein, una pacient que sofreix d’histèria i que és interpretada per una espectacular Keira Knightley.

6.- MIDNIGHT IN PARIS Woody Allen

Allen ens trona a sorprende un cop més amb una divertida història sobre un escriptor que viatja accidentalment en el temps al París dels anys 30′s per conèixer a Picasso, Dalí o Gertrude Stain, entre altres. Una encertada reflexió sobre la nostàlgia envers les “èpoques daurades”, o com tota societat tendeix a mitificar èpoques passades, de forma cíclica i constant.

5.- SUPER 8 J.J Abrams

Un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment. (Continuar llegint la crítica aquí…)

4.- RED STATE Kevin Smith

El film , merescudament guanyador del Festival de Sitges d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman .

3.- UN DEU SALVATGE -Roman Polanski

Una disputa trivial per una innocent baralla infantil obrirà la caixa de Pandora d’una brillant discussió dialèctica entre dos matrimonis, amb una interpretació magistral de Jodie Foster i Kate Winslet, on poc a poc s’aniran perdent les formes i davallant per una rocambolesca espiral de retrets i acusacions, deixant enrere tota ombra d’hipocresia social.

2.- LA PIEL QUE HABITO Pedro Almodovar

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica, que gira entorn un segrest i una operació d’allò més peculiar. (Continuar llegint la crítica aquí…)

1.- EL CISNE NEGRO Darren Aronofsky

Una obra mestra del terror psicològic que narra, bàsicament, com la inassequible perfecció ideal pot acabar esdevenint un trastorn autodestructiu, ja que la burda realitat material mai s’arribarà d’ajustar a la nostre concepció platònica de l’exel·lencia i bellesa absoluta, ja sigui dins un art o en la vida quotidiana.El ballet clàssic es aquí una mera excusa, un simple pretext per introduir-nos dins una torturada ment que, mitjançant l’autoexigència, inicia el seu descens cap a un infern personal de paranoia persecutòria, on descobreix el plaer en l’enveja  injustificada i l’orgasme en l’automutilació. (Continuar llegint la crítica aquí…)

PREDICCIONS TAROTISTES 2012

Les cartes han parlat! Els arcans majors m’han comunicat els indicis i auguris de per on anirà aquest 2012, responent així als vostres dubtes i qüestions que m’heu formulat en els darrers dies. Així doncs i sense més dilació us exposo les meves prediccions!

CRITIC DE CINE -Caurà per fi el sistema monàrquic espanyol o m’importarà una merda perquè ja serem independents?

Respecte a la monarquia veig una caiguda sostinguda de la seva popularitat i un augment dels seus conflictes judicials. En cap cas veig un trencament del matrimoni de la Infanta, però si un allunyament total de la societat. Catalunya no serà independent en 2012.

CRITIC DE CINE - Hauré de traduir tot el meu blog al castellà ara que governa la dreta espanyola o podré mantenir-lo en català a risc de rebre una bona sanció administrativa?

Doncs no, no veig res d’això!

ADE- Podre ser independent dels sous dels meus pares????

L’economia no t’anirà gaire bé aquest 2012, la veritat, però a la teva parella si.

ADE- Continuare a la meva feina q mencanta pero amb un sou “digne”???… El banc em treura el meu pis ???

No veig canvis econòmics a la feina, tot i que si hi veig molt bon rotllo. Veig un canvi radical en torn al teu pis que pot tenir a veure amb la parella.

ELENA EMBUENA- Marxarà definitivament la meva filla cap a EEUU i jo podré anar a visitar-la?

 Uf, ho tindrà força complicat i necessitarà ajuda i suport, no ho veig impossible però si improbable

ELENA EMBUENA - La meva vida amorosa seguirà com fins ara o hi haurà canvis?

Es possible que tinguis un desengany amorós, una decepció o algun conflicte sentimental

PARCE – Com anirà l’amor?

Coneixeràs noves persones en un nou entorn, però en termes generals no veig gaires canvis.

PARCE- Com anirà el treball?

Veig un gran cop de sort que t’obrirà noves perspectives i t’aportarà molt a nivell intel·lectual.

FESSOLSANDNAPS- Quantes vagues generals hi haurà? Es trencarà la pau social i hi hauran lluites fortes al carrer?

Es trencarà la pau social i es radicalitzaran els moviments socials però es possible que les lluites al carrer es debilitin progressivament.

FESSOLSANDNAPS- Mas privatitzarà el sistema sanitari al complet?

Veig que Artur Más prendrà una escissió extremadament dura i negativa amb la Sanitat Pública que li pot generar conflictes interns al Govern

FESSOLSANDNAPS- Camps serà condemnat i apartat de la política per a sempre?

El judici a Camps estarà ple d’obstacles i entrebancs, la sentència tardarà en arribar, però serà molt dura i contundent.

MONTSE- Veurem alguna celebrtat a la presó?

Si, veig un assumpte tèrbol i amb falses acusacions que durà algú força popular davant la justícia.

MONTSE - Als funcionaris de l’Ajuntament de Gavà se’ns plantejarà la mateixa pregunta perversa que als de Sitges? És a dir: Què trieu, acceptar voluntàriament la rebaixa del vostre sou o que s’acomiadin els interins?

Veig que tindreu que l’Ajuntament us intentarà fer una mala jugada, però que al final s’acabarà solucionant, més o menys.

JEIPI- En l’esfera privada, voldria saber si la meva mare, que ha viscut sempre a Barcelona però ara és en un poble, gaudirà de més bona salut amb aquest canvi, o els seus mals ja són propis de l’edat.

Jo la veig molt bé de salut, tot i que és possible que es senti un xic sola o incompresa.

JEIPI- Com que l’any que ve toquen eleccions a Andalusia, voldria saber si el PP quedarà primer com diuen, i en aquest cas, si encara serà possible formar un bipartit PSOE-IU.

Tot i que el resultat serà molt ajustat, veig clarament que hi ha un canvi de govern, que serà polèmic

JORDICINE - Es reduïrà l’atur?

En quan a l’atur: es possible que baixi un xic, les decisions econòmiques seran dures, erràtiques i desequilibrades.

JORDICINE- Acabarà la legislatura Rajoy?

Rajoy no tindrà gaire sort durant aquest 2012, tot i aixó mantindrà la seva popularitat i aconseguirà rebaixar la tensió política.

TOMÁS- Proposarà el País Basc un referendum per la Independència?

Veig una gran frustració al País Basc degut a que  el procés de Pau entrarà en un estancament.

ANDREU- Coneixerem per fi en societat a les amants de Duran i Lleida, de les que va parlar un diputat català?

No, el seu entorn el protegeix molt durament per tal que no es coneguin tots els seus aspectes foscos

ANDREU- Quina política educativa imposaran els aliats CIU I PP?

S’impulsarà una política orientada a augmentar la autoritat i la ideologia conservadora, però a la pràctica serà un fracàs i els alumnes no notaran cap canvi.

PONS-  Durant el 2012 s’anunciarà la cancel·lació definitiva de House?

Veig un debilitament progressiu de la sèrie, però cap a final de l’any hi haurà un cop d’atzar que pot fer que això canvii radicalment.

PONS- El Sabadell jugarà la promoció d’ascens a primera?

Veig un canvi de tendència al Sabadell, que li costarà molt de realitzar i pel qual necessitarà realitzar canvis interns.

SRSEMPRE- El matrimoni del mateix sexe tindrà que canviar de nom?

Veig que s’intentarà prendre de forma precipitada una decisió radical i intolerant, però que acabarà sent un fracàs.

SRSEMPRE- Espanya quedarà dintre del sis primers a Eurovisión?

Veig una predisposició molt bona d’Espanya a Eurovisió, un entorn molt favorable i un candidat força potent

MIA- La meva feina?

Veig que supera un obstacle laboral que et preocupa, però posteriorment tindràs molts dubtes i indecisions.

MIA- Em quedaré embarassada pròximament?

Veig que el gran obstacle que t’impedeix arribar a l’embaras és la teva inseguretat, sens dubte l’entorn serà el millor aquest any per decidir-te!

CONSULTA TAROTISTA PER 2012. Ja em podeu deixar les vostres preguntes!

Un any més arriba a aquest blog una veritable tradició nadalenca, més arrelada que el Caga Tió i els Canelons de Sant Esteve junts: la meva consulta tarotista anual, on em llenço a la piscina i publico els meus auguris per l’any vinent, responent les vostres qüestions.

Us convido a tots i totes a participar-hi lliurement, seguint tan sols aquestes dues normes bàsiques

1.- Si ja vau participar l’any passat: CLIQUEU AQUÍ, llegiu la meva predicció per 2011 i digueu-me si aquesta s’ha acomplert o no.

2.- Deixeu-me 1 o 2 preguntes per persona. Poden ser generals (política, economia…) o personals (amor, treball, salut…). Ara bé, descartaré totes aquelles que tinguin una resposta molt evident o impossible (com: ens atacaran els extraterrestres?), així com un enunciat massa rebuscat o concret (quin serà el nº de la loteria?)

PRINCIPALS PREDICCIONS (més o menys) ENCERTADES PER 2011

Un cop més us anuncio que, fins on jo sé he encertat les prediccions de les que en conec el resultat. Aquests son els meus auguris on, com veieu, les meves visions més o menys, han intuït per on aniria el curs 2011.

- Hi haurà eleccions generals anticipades? -> Veig un debilitament total de Zapatero, un cop de sort inesperat i un canvi polític cap a finals d’any.

- Que passarà amb en Julian Assange i wikileaks? -> La sort està de banda d’Assage, de moment, tot i que podria tenir algun problema seriós amb la justícia a llarg plaç. Per altre banda a Wikileaks la veig més forta que mai i amb gran capacitat de resistència.Veig una filtració sobre un assumpte molt tèrbol.

-Viurem mobilitzacions serioses o altercats considerables?-> Les mobilitzacions socials i sindicals es debatran entre la radicalitat i la moderació. Veig que a mesura que passi l’any la crispació anirà en augment.

- Quins són els motius reals perquè la Terribas va declinar ser la consellera de cultura i perquè no ho és Pilar Rahola?-> Terribas té poderosos enemics dins l’actual Govern que intentaran destruir-la, tot i això ella tindrà un gran èxit amb la seva feina.

- A les elección municipals veurem la entrada de xenofobs (no el PP si no les originals) als principals ajuntaments? -> Plataforma per Catalunya tindrà un resultat destacable a les municipals i crearà un clima polític molt dolent i nefast arreu del territori.

- Trencarà ICV amb EUiA o EUiA amb ICV, o cap dels dos? Formarà ICV un partit verd arreu de l’estat? -Veig que la relació entre ambdós partits no sofrirà canvis importants, tot i alguns possibles malentesos entre ells.

- Quantes Vagues Generals penses que convocaran els sindicats majoritaris, 0, 1 o 2?? – No veig gens clar que n’hi hagi cap, però no ho descarto

– Quant de temps aguantarà el Grup Mixt al Parlament de Catalunya, tenint en compte els elements que el conformen? -> A la llarga, trobaran una fórmula per coexistir pacíficament

– El govern de CIU eliminarà tantes ajudes socials com pugui o seguirà mantenint les que hi ha (i potser n’afegirà alguna)?- > De moment no canviaran gaire cosa , però de cara a mitjans-finals d’any Mas prendrà una decisió molt dolenta i equivocada.

- Com evolucionarà la macroeconomia espanyola? -> Veig un entorn internacional molt negatiu, sense gaires canvis respecte a la situació actual. Les mesures econòmiques seran desencertades, però algun indicador econòmic donarà dades positives.

- Quin panorama polític sorgirà després de les eleccions municipals? -> Un període d’inestabilitat, desequilibris polítics i un entorn força negatiu, tot i alguna noticia positiva.

TENIU FINS DISSABTE AL MATÍ PER DEIXAR-ME PREGUNTES!

Es trenca el Tabú de la Monaquia?

La Transició espanyola es va basar en un pacte mitjançant el qual cada una de les dues espanyes acceptava un “tabú inqüestionable” de l’altre: mentre els partits de dretes (UCD i AP) s’empassaven una estructura democràtica de l’estat que, en allò fonamental, era idèntica a la II República; les dues formacions polítiques de l’esquerra (PCE-PSUC i PSOE) claudicaven davant la bandera bicolor i una monarquia “light” sense cap poder executiu. En aquell moment històric no es podia demanar més: s’havien de fer concessions davant l’estructura militar franquista, que es mantenia intacte i sempre a punt per fer un cop d’estat; acceptar una Família Reial com a figura ornamental va ser un mal menor.

Des d’aleshores es va imposar una “omertà” periodística entorn a tot allò referent a la Casa Reial; una mordassa de silenci que impedia parlar obertament en els mitjans de comunicació de temes com el fratricidi que va cometre l’actual Rei quan va assassinar al seu propi germà (i veritable hereu al tro), de quin va ser el veritable paper del monarca en el 23F, quines relacions van mantenir els Borbons amb sonats escàndols de corrupció com el cas Kio o Mario Conde ; la possible implicació de la monarquia en la creació del terrorisme d’estat (GAL), els rumors insistents sobre els que s’han emprat fons reservats de l’estat per pagar xantatges a les amants del monarca, els  caríssims regals que rep la Casa Reial per part de destacats empresaris i dirigents de la Patronal, o de com es gestionen les partides pressupostàries destinades a aquesta família (uns 8 milions d’euros anuals), entre molts altres exemples.

Des de la coronació de Juan Carlos I, s’han vist casos flagrants d’atemptats contra la llibertat d’expressió per tal de protegir aquest tòtem sagrat:

- 1994: Mikimoto apartat de TV3  per un divertit  monòleg sobre el treball de la monarquia  i s’anul·la el seu programa “Persones Humanes“. Vegeu el vídeo a continuació

- 1994: “El peor programa de la semana“, genial espai humorístic  de TVE dirigit per David Trueba i el Gran Wyoming, es cancel·lat per pressions de la Casa Reial després d’entrevistar a Quim Monzó i parlar obertament sobre “Persones Humanes” i la Infanta.

-2001: El jutge Baltasar Garzón ordena la clausura de la revista d’investigació Ardi Beltza, just després que publiqui el llibre  “Un Rey golpe a gople: biografia no autorizada de Juan Carlos de Borbón“. El seu director Pepe Rei (i autor del llibre) és acusat de formar part de l’entramat d’ETA. Cinc mesos més tard l’Audiència Nacional el deixa en llibertat per manca de proves.

-2007: L’Audiència Nacional prohibeix la venta d’un número de la revista satírica “El Jueves” després que aquest posés a la seva portada una caricatura del Príncep i Letícia follant.

-2010: El setmanari Època (del grup Intereconomia) es condemnat a pagar una indemnització milionària a Jaime de Marichalar per haver-lo acusat de consumir cocaïna.

-2010: Tv3 suspèn la emissió del documental “Monarquia o República”. Segons la directora  Mònica Terribas, calia donar-li un enfoc diferent; mai més se n’ha sabut res.

Doncs bé, sembla que finalment arran de la investigació del cas Palma Arena  ha posat al descobert la pútrida màfia corrupte que s’amaga al darrere d’aquesta casta de paràsits, que xuclen els nostres pressupostos sense mesura. Els periodistes, increïblement, s’han atrevit per fi a estirar d’aquest fil i no passa un dia sense que es descobreixin en tot tipus de mitjans (premsa seria i del cor, tant d’esquerres com de dretes) nous i foscos episodis sobre els negocis fraudulents d‘Iñaki Urdangarín. Sembla, doncs, que s’ha obert la veda, s’ha trencat el mite, s’ha desemmascarat el tabú.

En certa forma em recorda al conte infantil de “El Vestit de l’Emperador“, tothom sabia perfectament que el Rei anava despullat, però ningú s’atrevia a cridar-ho en públic.

PD: Per cert, avui és el 80é aniversari de la Constitució de la II República!

Indignació i Populisme

Les masses enfurismades sempre m’han causat certa desconfiança, doncs mai saps si estas davant d’un Octubre Roig o d’una inquisitorial Caça de Bruixes. Una mobilització cridanera pot esdevindre una poderosa eina de lluita o, pel contrari, un tumult feixista a punt de posar-se el capirot del Ku Klux Klan. Tot depèn de si els guia el cap o l’estómac.

Fa uns dies llegia una frase al cèlebre blog “Pijus Econòmicus” d’Alberto Garzón, un jove (i guapíssim) economista que va ser un dels portaveus del moviment 15M i que recentment ha esdevingut diputat del grup IU-ICV al Congrés:

“K. Polanyi advertía, la desregulación agresiva y los avances ultraliberales son la antesala del fascismo, ya que éste último nace como intento social de protegerse ante los excesos de extender el libre-mercado. La frustración social, de hecho, puede ser más fácilmente canalizada por movimientos populistas y de extrema derecha, los cuales ofrecerán un culpable claro y externo (políticos, inmigrantes, etc.) y ofrecerán soluciones radicales.”

Immediatament em van vindre al cap algunes de les recents mobilitzacions veïnals de la meva ciutat, sorgides des de la indignació envers les retallades en sanitat i protagonitzades per veïns d’avançada edat i pocs estudis acadèmics. Es tracta, en tot cas, de gent molt cabrejada, amb molta energia per cridar i ganes de trobar a un culpable fàcil a qui fer pagar per totes les seves desgràcies i, sense més dilació, dur-lo a la forca o a la foguera.

Evidentment els “culpables fàcils” no son els paradisos fiscals, la ideologia neoliberal, els fons d’inversió, les agències de regulació o el voraç sistema bancari; aquests responsables últims de la crisi son entitats llunyanes, etèries, impersonals i difuses que funcionen amb uns maquiavèl·lics sistemes tan complexes que ni els seus propis protagonistes acaben d’assimilar. Resulta molt més senzill acusar de tots els mals imaginables al primer regidor de festejos que passi pel davant o, com no, plantejar que la millor forma d’evitar la destrucció de l’estat del benestar passa per deixar-ne fora a una part de la població en funció de la seva religió, color de pell o país de procedència.

En un moment on sembla que els partits i sindicats no han sabut canalitzar aquesta indignació, on cap de les ideologies clàssiques de l’esquerra (marxisme i socialdemocràcia) ha sabut articular un discurs alternatiu al neoliberal, resulta molt temptador impulsar un populisme visceral i destructiu, el caldo de cultiu ideal per l’extrema dreta.  Es per això que resulta tan necessari el Moviment 15M: per ser un contrapés que ompli els crits de discurs ideològic, avantposant els raonaments complexos al nihilisme destructiu sense més, donant més pes al cervell que al fetge.

Nicanor Parra, Premi Cervantes *by Anna Parannoia”

Anna Parannoia estava molt indignada, doncs veia com anaven passant els dies i el meu blog no deia ni mú sobre l’esdeveniment literari de l’any: el Premi Cervantes al poeta xilè Nicanor Parra. Ella esperava impacient a cada nou post i.. res! Que no hi havia manera! Així doncs ha decidit posar-hi remei escrivint ella mateixa, com a especialista reputada en literatura hispanoamericana, un brillant article al respecte, recuperant de pas la secció dels “cameos” que feia tems que tenia un xic oblidada.

Nicanor Parra (Chile, 1914): poeta, matemático, físico y, desde hace un par de días, Premio Cervantes. Y es que el pasado jueves 1 de diciembre, a sus 97 años – más vale tarde que nunca – recibió este galardón, que premia una carrera literaria que lo encumbra entre los más grandes poetas en lengua castellana. No debe de haber sido fácil ser Nicanor Parra.

Después de la aparición de un genio en el panorama cultural siempre es difícil emprender un nuevo rumbo; imaginemos cómo pudo ser escribir poesía después de Vicente Huidobro, Pablo De Rokha y Pablo Neruda, tres de los más grandes pilares poéticos de Hispanoamérica. La estela que dejaron era la de una poesía marcada por una gran ambición y por una sed de absoluto, con una necesidad de universalidad y la pretensión de abarcar el mundo terrenal y el universo cósmico en toda su extensión. Un arma sólo apta para minorías privilegiadas, el germen del que podían nacer las respuestas a las angustias más íntimas y profundas del ser humano, que sólo podía ser moldeada y comprendida por los escogidos. No debió de haber sido fácil ser Nicanor Parra y dar vuelta a su propia tradición literaria con unas pautas poéticas tan irreverentes y contrarias a las postuladas por el “pequeño dios”, el “toro furioso” y la “vaca sagrada” (como el mismo Parra define a los tres poetas anteriormente mencionados).

Con Parra, la poesía iba a convertirse en la antítesis de lo que venía siendo – iba a convertirse en antipoesía – desciendiendo a la realidad colectiva para decirle al ser humano que todos podemos ser poetas, que todo puede ser poesía y que no existe un único camino ni una única verdad poética. El carácter divino y selectivo desaparece así para dar paso a una poesía cuyo punto de mira es la realidad cotidiana, con la que conecta a través de un lenguaje lleno de coloquialismos y regionalismos que arraigan en la propia identidad chilena. Debió de ser complicado ser Nicanor Parra.

Aunque el poeta chileno contaba con su mejor arma: el sentido del humor, que convertiría su poesía en una revolución literaria. El desafío a la pretendida solemnidad poética iba más allá de la desmitificación de la figura del creador; era necesario que la propia poesía contuviera en su esencia aquello que iba a forjar su identidad última: la sonrisa irónica, el sarcasmo hiriente pero siempre desde una actitud rebelde – casi eternamente adolescente – que convierte sus versos en emblemas que combinan el cinismo con la ternura, lo punzante con lo inocente, que exploran los propios límites para descubrir que estos ni siquiera existen. El pueblo no ha dudado: ha escuchado, ha seguido y ha creído a Parra que, como si de un Rolling Stone se tratara, ha llenado estadios de gente ansiosa por oírle recitar. Debe de ser divertido y emocionante ser Nicanor Parra.

*by Anna Parannoia*

LA MONTAÑA RUSA

Durante medio siglo
La poesía fue
El paraíso del tonto solemne.
Hasta que vine yo
Y me instalé con mi montaña rusa.

Suban, si les parece.
Claro que yo no respondo si bajan
Echando sangre por boca y narices.

De Versos de salón (1962)

STIEG LARSSON: L’antifeixista

Mundialment conegut per ser l’autor de la saga de novel·la negre “Mil·lenium“, Stieg Larsson té una altre faceta literàriament més desconeguda però políticament molt més interessant. Abans de morir víctima d’un infart, Larsson va ser un brillant periodista compromès amb la lluita contra el racisme i la ultradreta, al front de la revista d’investigació antifeixista “Expo”, que va complementar amb la seva militància trotskista a la Lliga Comunista dels Treballadors.

Doncs bé, recentment l’editorial Columna ha editat “La Veu i la Fúria“, una selecció dels seus interessants articles  a carreg de Daniel Poohl que va caure a les meves mans, gràcies a un inesperat préstec d’Elena Embuena, regidora d’ICV a Sant Joan Despí, coneixedora de la meva militància a Unitat contra el Feixisme i el Racisme.

El primer que ens sobta és el seu profètic i clarivident article “Estocolm pot sofrir un atemptat terrorista“, datat a 1995, on adverteix que l’extrema dreta escandinava viu immersa dins una bombolla conspiranoica,  acumulant armament, llençant amenaces delirants i que en qualsevol moment  un grillat, que es cregui amenaçat pel sionisme mundial multicultural, podia fer una matança. Es va equivocar de pocs quilòmetres, no va ser Estocolm sinó Utoya, a la veïna Noruega, per la resta ho va clavar.

Posteriorment Stieg es dedica a diseccionar l’estratègia política de “Demòcrates de Suècia“: un partit xenòfob format per skin heads neonazis, que han abandonat els uniformes militars i les esvàstiques pels vestits i les corbates, per tal d’aparentar ser un partit democràtic, i, sota aquesta pell de xai, entrar dins el sistema polític parlamentari. Us sona a cert partit polític català, per un casual?

Doncs bé els paral·lelismes amb PxC no acaben aquí: Larsson es dedica a desmuntar el discurs neo-feixista de mentides i fal·làcies, on critiquen la corrupció de la “casta política” quan ells son els més corruptes de tots, demanen “llibertat d’expressió” que utilitzen exclusivament per escampar l’odi envers les minories, s’erigeixen com a representants de la “llei i l’ordre” quan son el partit amb més antecedents penals i, com no, consideren que la seva trajectòria neonazi i violenta és un anècdota del passat.

Larsson també explica les dificultats amb les que viuen els periodistes amenaçats per l’extrema dreta i, de fet, ell ho va estar durant molts anys, motiu pel qual  mai es va arribar a casar amb la seva parella doncs no volia figurar als registres municipals, per por a ser localitzat, fet que va impedir que la seva xicota veges un cèntim de la fortuna venuda per Mil·lènium.

Finalment m’agradaria destacar una reflexió interessantíssima sobre el tractament de casos de violència de gènere i immigració als mitjans de comunicació: Stieg compara com es van enfocar als medis les morts de dues noies a mans de les seves parelles, una sueca i l’altre kurda. Mentre que en el cas de la sueca es va tractar com un producte del patriarcat  i la notícia va passar desapercebuda sense més, en el de la kurda es va generar una pol·lèmica entorn a si aquesta cultura era masclista per naturalesa i si el fet que siguin musulmans predetermina als kurds a assassinar a les seves dones.

Doncs res! Una veritable pèrdua per la lluita antifeixista europea i una excel·lent recomanació literària!

Dia Mundial contra el VIH/SIDA

Un any més arriba el Dia Mundial contra el VIH/SIDA i contemplo horroritzat com el percentatge de transmissions per via sexual entre homes no para d’augmentar i ja es situa al 46% del total, en el mateix any que es compleix el 30é aniversari del primer diagnòstic .

Els especialistes mèdics, reunits al Congrés de GESIDA a Sevilla, van definir  el tipus de persona que es contagia:  “El perfil del nuevo paciente tanto en España como en el resto de países de nuestro entorno es el de un hombre joven, con relaciones sexuales con otro hombre y con un nivel de educación muy superior al que tenían los afectados de hace 30 años“. Es a dir, ja no son ionkis que malviuen sota un pont, sinó joves amb bona preparació acadèmica, que no tenen excusa per no prendre precaucions.

Que hem fet malament? En que hem fallat com a societat? Ha baixat la percepció del risc pel fet que la malaltia ja no sigui letal? Les campanyes de prevenció no arriben a la gent? S’han fet repetitives i cansines? L’alliberament gai ha suposat un oblid de quin és un dels nostres pitjors enemics, junt amb la homofòbia, i que sempre serà la nostre espasa de Damócles? Calen més recursos per fer pedagogia?

Per altra banda observo esperançat com un grup d’investigadors catalans han publicat al ‘Journal of Infectious Diseases’ un projecte de vacuna terapèutica (que no preventiva ni curativa), que podria eliminar els efectes més negatius. També és una dada “positiva”, dins de la tragèdia, que cada cop els diagnòstics siguin més precoços i s’hi pugui actuar amb prou antelació.