Cal conèixer el context per entendre una obra?

Ahir, mentre sopava en un restaurant argentí de Barcelona, va sorgir una apassionant discussió a la sobretaula: cal conèixer el context històric i biogràfic de l’autor, per poder fer un anàlisis correcte d’una obra artística ja sigui literària, pictòrica o audio-visual?

“S’ha de ser absolutament modern”
Arthur Rimbaud

Els comensals estàvem dividits en dos bàndols irreconciliables: per una banda dos filòlegs que defensaven a capa i espasa que per fer un anàlisi d’un poema no resultava de cap interès conèixer a quina etapa de l’autor pertanyia, que les circumstàncies personals i polítiques del moment en el qual es va gestar un text eren pura anècdota i no aportaven cap mena de dada complementària a la obra i que, en tot cas, la seva lectura ja ens donaria els elements suficients per entendre-ho, sense que resultés necessari fer una documentació extra.

A l’altre banda de la taula estàvem asseguts dos historiadors que afirmàvem apassionadament que cada obra d’art no és més que la conseqüència de totes les influències prèvies de l’autor, les seves circumstàncies sòcio-econòmiques personals, el seu estat psicològic i l’entorn artístic i ideològic en el que vivia. No podíem entende com es podia profunditzar en l’anàlisi d’una creació ometent tota aquesta informació.

Com algú pot arribar a entendre la poesia del precursor de la modernitat francesa,  Arthur Rimbaud, sense saber que va ser un “enfant terrible”, que als 16 anys es va escapar de casa, en plena guerra amb Prússia i en mig de la revolució que dona lloc a la “Comuna de París”, on coneix la obra de Baudelaire i viu una escandalosa relació homosexual amb el poeta simbolista Paul Verlaine?

Els meus col·legues filòlegs defensaven que la obra de Rimbaud es podia llegir perfectament sense aquesta informació prèvia, que la seva bellesa estètica i la seva estructura interna eren suficients per comprendre com la seva obra clau,”Una temporada al Infern” , va obrir les portes a l’avantguardisme i la modernitat de la literatura francòfona.

Per mi aquesta postura peca d’excessiu idealisme, veient la obra com un element aïllat i intemporal en mig d’un univers de conceptes abstractes, sense entendre que al darrere hi han persones humanes que tenen sentiments derivats de les seves experiències reals i que la seva creació no és rés més que la expressió material d’aquest sentiment.

Clar que per als historiadors els textos no son més que eines per comprendre l’evolució de les societats, mentre que pels filòlegs un text és una finalitat en si mateixa! Que n’opineu?

Halloween o Castanyada?

Davant la propera celebració de Tot Sants i l’etern debat entre si celebrar o no Halloween i/o la Castanyada, m’agradaria plantejar algunes preguntes retòriques:

- Quin ús social tenen les nostres tradicions? Repetim rituals, presumptament ancestrals, com un mer exercici de perpètuament d’usos i costums obsolets i anacrònics o aquests són els eixos vertebradors de la nostre societat, l’herència antropològica de els generacions anteriors?

- En un món globalitzat i multicultural, on existeix una sol marc conceptual derivat d’un mateix mercat sense fronteres, quin lloc ocupen les tradicions locals i nacionals? Son la darrera resistència davant els tentacles del individualisme, que pretén trencar tots els nostres lligams col·lectius, o pel contrari, son un producte mercantilitzat més?

- Es possible participar d’una tradició pròpia d’una cultura que no és la teva, pel simple fet de trobar-la divertida? O bé estem obligats i pre-determinats des del naixement a participar del nostre folklore, encara que ens sembli d’allò més  absurd i avorrit? Es la cultura un bufet lliure d’infinites combinacions o un corsé que ens oprimeix i esclavitza a un bucòlic passat de barretines i trabucs?

- Si una tradició local es generalitza arreu del planeta, mentre que altres desapareixen esborrades en l’oblit,  es tracta d’una mostra de darwinisme cultural i adaptació al medi i als temps o bé és una demostració un imperialisme comercial i colonialisme mercantil?

- La convivència de diferents visions culturals i tradicions en un mateix espai, és un signe de modernitat i interculturalitat, o una agressió imperdonable envers les arrels immutables de la nostre raça i nació? El futur ens porta cap a una síntesi postmoderna de tradició i modernitat, localismes i aportacions globals? O cap a la imposició d’un sol model cultural perfectament adaptat i definit pel mercat transnacional?

-Existeixen unes tradicions objectivament millors que altres o tot depèn de la nostre perspectiva, opinió i percepció, modulats segons ens hagin educat, com defèn el relativisme cultural?

PD: Sabieu que a la Catalunya Medieval es practicava Halloween?

A tot porc li arriba el seu Sant Martí

Estava buscant desesperadament un paper per tal de fer un tràmit burocràtic, remenant amb desesperació calaixos, armaris i racons, regirant fulls que feia decennis que no veien la llum, quan de sobte, va aparèixer.

Es tractava de la sentència del judici en el que vaig participar jo a l’edat dels 16 anys en qualitat d’afectat i víctima. Quatre skin heads neonazis em van apallissar fins a deixar-me inconscient, simplement pel fet de ser obertament homosexual. Òbviament els vaig portar davant els tribunals i es va organitzar una manifestació anti-feixista de suport (si, la meva militància ve de lluny!) amb l’ajuda d’organitzacions GLTB i  diversos partits d’esquerres locals, que van arribar a dur el tema al ple municipal.

Després de que fossin condemnats a ingressar en un centre correccional de menors (3 d’ells) o a un més de sou de multa (l’únic major d’edat) mai més en vaig saber res ni vaig tornar a tindre cap problema d’homofòbia a la meva ciutat. Aquestes hienes fugen corrents quan se’ls planta cara amb la llei a la ma. Ho vaig fer llavors i ho tornaria a fer, si s’escaigués, sense la menor dilació.

Doncs bé, la curiositat em devorava. Que se n’hauria fet d’ells? Haurien, potser, refet la seva vida de forma exemplar, formant una família? O per un casual haurien sortit de l’armari i muntat un club leather? O millor… serien regidors de PxC en algun remot poblet! Per tal de saciar la meva inquietud vaig teclejar els seus noms al buscador Google i…

… la única referència que em va aparèixer era una esquela, anunciant el funeral d’un ells en un tanatori de la ciutat , mort a l’edat de 27 anys, feia uns quants mesos.

Adeu Josep Ramoneda

Que la dreta convergent odia la intel·lectualitat i la modernitat no ens ve de nou. La seva obsoleta visió de la cultura casposa, carrinclona i trabucaire els fa desconfiar de totes les novetats artístiques i estètiques que no duen una barretina i un sarró a sobre. Els seus perjudicis obscurantistes, lligats a les tenebres medievals i a les supersticions cristianes els han dut a veure qualsevol mostra de pensament revolucionari i trencador com un acte de bruixeria.

Per tant era del tot previsible que el govern municipal d’aquest entranyable iaio, anomenat Xavier Trias, que compta amb el suport mesell i servil tan del PP com de la ERC del mafiós Laporta, acabaria amb qualsevol mostra d’avantguardisme o discurs crític i d’això el millor exponent era Josep Ramoneda, director del CCCB, periodista a El País i la SER i un dels grans pensadors que té avui dia Catalunya, a qui finalment han fet fora. Encara com ha durat tant!

Per sempre recordaré a Ramoneda presentant els genials cicles de conferències de professors universitaris vinguts d’arreu del planeta, per parlar sobre la dona a Iran, el relativisme cultural, el postmodernisme queer, l’avenç de islamofòbia, les mentides a la demografia o el feminisme hindú, entre molts altres.

El seu substitut és un mediocre i pusil·lànime periodista de La Vanguardia, El Mundo, l’Avui i RAC1, anomenat Francesc Marc-Àlvaro, la obra literària més important del qual du per títol “Ara sí que toca! Jordi Pujol, el pujolisme i els successors“ (2003); amb prou feines el deuen conèixer a casa seva a l’hora de sopar. Encara hem de donar gràcies que no ens hagin col·locat a la Rahola o el Cuní.

A que és dedicarà ara el CCCB? De ben segur esdevindrà una barraqueta de festa major on faran fòrums sionistes, exposicions de puntes de coixí, concursos de menjar calçots o eleccions de pubilles, per poc més dona la visió cultural de CIU. I no tinc cap mena de dubte que el BAM o el Sónar van de camí a esdevindre una cantada de caramelles, sinó al temps!

Crònica del Festival de Sitges 2011

Un any més he abandonat, per uns dies, la rutina hospitalenca per tal de traslladar-me  al glamour cinèfil de Sitges. Aquest cop, però, he perllongat un xic més la meva evasió; ja em vaig passar l’Agost  a la ciutat menjant-me els mocs a cullerades i tenia que posar-hi remei!

Evidentment m’he perdut els dos films estrella del festival, “Melancolia” de Lars Von Trier i “Mientras Duermes” de Jaume Balagueró. Per no faltar a la costum vaig escollir les entrades quasi a l’atzar i al darrer moment, però no em puc pas queixar, doncs el nivell ha estat altíssim amb propostes molt arriscades i innovadores. Ja enxamparé a Lars i Jaume als cinemes comercials en breu.

DIMECRES 12

Sens dubte la desfilada de les forces armades és un espectacle d’allò més gore i esfereïdor, però vam preferir el terror de la ficció, ja que sempre és més reconfortant saber que el malson acaba amb els títols de crèdit.

Sleeping Beauty: Una jove precària decideix prostituir-se adormida per les nits, però no pot resistir la curiositat de saber que succeeix amb el seu cos un cop obre els ulls cada matí. Versió postmoderna de la “Bella Dorment”, amb una brillant interpretació femenina i una proposta molt engrescadora, però força mal resolta. Podria haver donat molt més de si. NOTA: 6

Extraterrestre: Divertidíssima història de Nacho Vigalondo, que compta amb la inestimable ajuda de Carlos Areces de Muchachada Nui. El guió narra les peripècies d’un matrimoni, l’amant i un veí freak en dia que els extraterrestres arriben a la terra. Realment els alienígenes no son més que una mera excusa, per ficar-nos un mig d’una desternillant comèdia amb les situacions més absurdes i delirants. NOTA: 7,5

DIJOUS 13

Amb companyia d’amistats i en dia laborable, el cinema és molt més agradable i descansat, menys cues i més lloc per triar, tot i que es troba a faltar  l’ambientillo del Festival!

Womb: Una dona decideix clonar al seu marit i parir-lo, per poder tornar a estar amb ell. Un film lent, expressionsita, amb una interpretació delicada i passional. De nou ens trobem davant una magnífica història molt original, amb grans possibilitats i que no s’acaba de trobar la forma de desenvolupar-la, tot i que el film ens deixa amb bon sabor de boca. NOTA: 6,5

Target: Infumable mamarratxada russa sense cap ni peus.  Un esperpèntica narració decadent, ambientada en un Moscou Futurista, amb una estètica vulgar, uns personatges freds amb zero empatia i una deriva rocambolesca i barroca que semblava no tenir fi. Realment tan sols m’ha quedat el dubte de saber quina mena d’al·lucinògen havia ingerit el director abans de regurgitar aquesta col·lecció de despropòsits. NOTA: -1

DIVENDRES 14

Un any més les disfresses més angunioses i sanguinolentes ambienten el ZombieWalk i per tots els racons de la vila trobes gent amb els ulls penjant, cicatrius supurant, carn putrefacta i deformitats diverses. Aquest any, però ens ha faltat la presència del nostre amic “Niño del Exorcista” Una pena!

Troll Hunter: Una versió noruega de The Blair Witch Project, canviant bruixa per  uns trolls,al més pur estil de David el Gnomo. Entretinguda i correcte, amb personatges creïbles, però poc més; el format del fals documental està més vist que el TBO, tot i que la mitologia escandinava està poc explotada al cinema de terror. És una llàstima doncs la idea no era dolenta! NOTA: 5,5

El Páramo: Brutal història de terror colombià en estat pur. Un grup de militars s’endinsen en una base de l’exèrcit en mig de la selva on tots els seus membres han mort misteriosament. Escenes impactants i fosques que et mantenen en tensió en tot moment, d’ensurt en ensurt, on res és el que sembla. Interpretacions brillants que t’impliquen en la història com si tu fossis un mes dels militars, generant una inquietud creixent per saber que dimonis està passant. NOTA: 8

DISSABTE 15

Aquest dia vam fer campana del cinema i les seves gales de cloenda, per tal de sumar-nos a les mobilitzacions internacionals del 15O a Barcelona. Òbviament no em podia perdre aquesta jornada d’indignació planetària, demostrant un cop més que els problemes de la crisi son globals i la resposta també ho ha de ser, deixant de banda les ridícules diferències de llengua o procedència geogràfica. Una manifestació espectacular i memorable que ha de servir per anar construïnt la resistència a la ofensiva de la dreta i l’extrema dreta.

DIUMENGE 16

I que millor que rematar la festa amb una sessió intensiva de Marató a la sala del Retiro? La veritat es que ja estàvem un xic saturats com per estar 6 hores en una butaca, però el cartell valia la pena!

Red State: El film , merescudament guanyador del Festival d’enguany, és una història d’alló més terrorífica, real i de plena actualitat. El genial director Kevin Smith, s’allunya del seu humor adolescent, per endinsar-se a les vísceres d’una secta d’ultra-dreta homòfoba nord-americana, descaradament inspirada en la real Esglèsia de Westboro. Aquests fanàtics feixistes es dediquen a raptar a joves pecadors, culpables de promiscuïtat, per tal de torturar-los fins a la mort, en nom de l’amor de Jesús. Smith, però, no pot evitar ficar tocs d’humor de la ma de Jonh Godman . Imprescindible!. NOTA:9

A Lonely Place to Die: Entretingut thriller d’aventures i acció que narra com un grup d’escaladors troben una nena petita enterrada viva dins una caixa de fusta en mig de la muntanya. La història és prou correcte, tot i que em sobren escenes de lluïment dels escaladors, si, ja sabem que en sabeu molt, gràcies! NOTA: 6

The Yellow Sea: No podia faltar un film asiàtic! Aquest cop es tracta d’un taxista xinés que es veu obligat a emigrar a Corea per tal de cometre un assassinat per encarreg i pagar així els seus deutes. Es guió és brillant i la trama molt ben trobada, tot i que a voltes resulta excessivament barroca i enrevessada sense motiu. Em sobren persecucions i tirotejos, però en general molt bé. Va rebre el remi a millor director. NOTA: 7,5

Attack The Bloc: I per acabar aquest any, un passatemps d’allò més divertit: una comèdia social que es desenvolupa als blocs de pisos del Londres més pobre i marginal, on un grup de quinquis i macarres adolescents hauran de fer front a una insòlita invasió alienígena al seu edifici. Molt original i divertida, ideal per passar una tarda entretinguda al cinema! NOTA: 8.

Les estratègies davant el Feixisme

Com ja estic una mica cansat de que en molts actes o assemblees del moviment social “Unitat contra el feixisme i el racisme” del que formo part molt activament, sempre aparegui algú expressant seriosos dubtes sobre la nostra  forma d’actuar i plantejant si no seria millor ignorar i silenciar a les formacions ultradretanes, he decidit fer un article detallant els motius i raonaments que hi han al darrere de la línia seguida per UCFR, segons el meu punt de vista particular i subjectiu.

A Europa ja fa anys, i en alguns llocs fins i tot dècades, que tenen formacions de caràcter, xenòfob, populista i neonazi amb representació política a les institucions. Arreu del continent líders embogits com Jorg Haider, Jean Marie Le Pen, Geert Wilders o Pim Fortuny han aconseguit importants quotes de vot i poder, generant odi i confrontació al seu pas.I quines han estat les estratègies que han seguit l’esquerra antifeixista davant aquest fenomen? Bàsicament ho podem resumir en dues vies:

LA VIA FRANCESA

A França el Front Nacional, una coalició de formacions d’extrema dreta, ha anat creixent poc a poc des del 0,5% del  1973 fins a que el 2002 Jean Marie Lepen, negacionista de l’Holocaust Nazi, passava a la segona volta de les eleccions presidencials de 2002 i, la seva filla Marine Le Pen ja apareix en algunes enquestes com la candidata favorita a les Presidencials de 2012   sent especialment preocupant el 21% de vot que té a la Catalunya Nord.

Sense cap lloc a dubte el seu major èxit ha estat normalitzar el feixisme com una ideologia més, amb presència habitual  al carrer i als mitjans de comunicació.

La dreta democràtica de Sarkozy ha optat per fer com Duran Lleida i Xavier Garcia Albiol aquí: copiar el seu discurs en una versió un xic més light per tal de robar-los els votants. Doncs bé, després que el Govern francès iniciés un demagògic procés d’expulsió dels gitanos romanesos de França, el FN va sortir encara més reforçat a les enquestes, doncs el seu discurs s’havia vist legitimat, normalitzat i emparat pel poder executiu, però els votants populistes sempre preferixen l’original a la còpia.

Per altre banda els partits d’esquerres (socialistes, ecologistes, comunistes i troskistes) sempre han optat per no enfrontar-se directament al FN, per “no fer-los propaganda“, creient que si no parlaven d’ells desapareixerien per art de màgia. I, amagant el cap sota terra com una covarda estruç, han vist com el FN es convertia en el partit de la classe treballadora, arrasant en barris obrers i marginals, antics feus comunistes als anys 70′s.

Un exemple català d’aquesta postura seria Vic, on PxC ha escalat de 1 a 5 regidors mentre la resta de partits miraven cap a una altre banda o, fins i tot, CIU-PSC-ERC adoptaven part del seu programa per expulsar immigrants.

LA VIA ANGLESA

Anglaterra a les passades eleccions locals de 2010, sorprenentment el British National Party va passar del 5,1% de vot al 1,9% perdent TOTS i cada un dels 25 regidors que havia aconseguit a la província de Londres, tot i comptar amb un àmpli moviment social feixista de hooligans que els dona suport (English Defense League, amb més de 100.000 membres) En el mateix moment que la ultradreta puja a Europa, aquí desapareix del mapa! On és el secret?

Doncs molt senzill: UNITE AGAINST FASCISM, un moviment social unitari, que reuneix a milers d’activistes d’ideologies molt plurals i que ha impedit que la ultradreta pugui esdevindre una ideologia més, mobilitzant pacíficament a milers de persones davant de cada un dels seus mítings, anant porta per porta als pobles petits explicant que BNP i EDL son feixistes i violents, fent xerrades i tallers, o empaperant els carrers amb fotografies dels seus membres fent salutacions nazis. Els membres de UAF tenen ideologies molt plurals i de ben segur en qualsevol altre tema econòmic o social es barallen constantment, però davant el feixisme laboristes, ecologistes i liberals treballen colze amb colze i han aconseguit que 4 de cada 5 votants del BNP deixi de ser-ho i BNP esdevingui extraparlamentari en una sola legislatura.

Un exemple català d’aquesta postura són Vilanova o Reus on, gràcies a la gran campanya de mobilitzacions a les passades municipals d’Unitat contra el Feixisme i el Racisme, PxC va perdre el 50% del seu vot respecte a les autonòmiques, quedant-se sense representació política.

No tota la propaganda és bona i que parlin de tu no sempre és fantàstic, oi Anglada?

Ecopijos o Perroflautas?

Fa uns dies que visc sense viure en mi, com diria Santa Teresa. Vaig tot el dia esmaperdut i compungit, passo les nits en vetlla i els matins fet un feix de nervis. La raó? Doncs resulta que segons el regidor del PP a Barcelona , Alberto Fernandez Díaz,  els membres i simpatitzants d’ICV som uns “ecopijos“ (terme que a voltes també fan servir seguidors de La Vanguardia, CIU i Ex-querra), però segons va declarar el fürher neonazi Anglada aquest cap de setmana, en un míting fracassat, som “uns perroflautas” (i també rates de claveguera, entre altres declaracions delictives dutes ja a la Fiscalia). Apel·latius que, en ambdós casos, es fan extensibles a tot el 15M.

I clar, diguéssim que és un xic incompatible ser ambdues coses alhora. Ja em veieu a mi navegant en un mar de dubtes cada cop que em llevo. Que em poso? La samarreta esparracada a ratlles de JBP o uns pantalons de pinça? Em deixo rastes o el serrell llarg? Convers o xiruques? Vosaltres ho veieu molt fàcil, però jo perdo hores dilucidant quina és la imatge que millor s’adiu al meu vot.

El que resulta evident és que la dreta, en les seves múltiples sigles i façanes, és incapaç d’entrar dins un debat ideològic, no té arguments racionals per explicar la seva retorçada concepció egoista i atroç que ens ha dut fins aquí, i, pel contrari, es dedica a ridiculitzar i estereotipar l’estètica i el vestuari de la oposició, política o social. La seva mediocritat intel·lectual no els permet anar més enllà de l’acudit fàcil i banal.

Si una cosa ha demostrat el moviment dels indignats (i abans l’ecosocialisme), es que és por estar perfectament en contra de les retallades socials i no anar vestit segons el canon Okupa; que es pot ser ecologista, oposar-se al creixement productivista desmesurat, i no cal anar a tocar els bongos al Parc de la Ciutadella; es pot estar a favor dels drets laborals i no dur un mono blau. De la mateixa forma que es pot ser catalanista i no vestir amb barretina i faixa pel carrer.

Qualsevol persona, independentment dels seus particulars gustos en roba i música, pot esdevenir partícip d’aquesta nova esquerra que s’està gestant a nivell mundial i que ha trencat  barreres i tòpics  de tota tribu urbana. Ens trobem davant la globalització de la revolta, de Tahir a Nova York, passant per Bellvitge o Tel Aviv. Uns nous paradigmes polítics que no entenen de fronteres estètiques o nacionals, ni de caducats dogmes obsolets. Arquitectes i paletes, metges i infermeres, universitaris i ni-nis, heavies i indies a tots ens ha afectat per igual aquesta crisi i tots junts n’hem de construir l’alternativa!

L’art de dir que NO

Per algun remot i oblidat trauma d’infantesa a mi sempre m’ha costat molt negar-me a la petició d’algú altre. Una terrible por sempre s’apodera de mi quan algú em proposa quelcom, per molt que em repugni i desagradi la seva petició, la qual cosa m’ha dut a les situacions més surrealistes que us pogeu imaginar.

Durant els anys en que no tenia parella estable em vaig fer un bon fart de follar amb paios veritablement repulsius, menjar polles diminutes que no m’interessaven en absolut, acabant la nit entre flassades de psicòpates en potència. El meu cervell donava taxatives ordres de fugir cames ajudeu-me, però per algun mecanisme psicològic se’m travava la llengua i em deixava dur pels aconteixements.

Si donéssiu un cop d’ull a la meva agenda de ben segur us donaria un atac de vertigen fins a caure en rodó: Que si preparar la campanya electoral amb els Joves d’ICV pel 20N, que si Unitat Contra el Feixisme anuncia múltiples convocatòries per impedir que Anglada esdevingui diputat, que si l‘Assemblea 15M del meu barri no pot estar dos dies sense manifestar-se… a que no endevineu qui no es salta a res, per no saber negar-s’hi?

Ara per postres, com estic a l’atur, no paro d’anar a entrevistes de feina que no m’interessen en absolut, ofertes de treballs que no faria ni que em fuetegessin i que em fan perdre tot el matí. Però clar, com he de dir que no? Afortunadament la meva patologia encara no ha derivat a l’extrem de signar contractes, però tot arribarà. De moment ja estic mig emmerdat dins un projecte d’una empresa que no veig gens clar, però bé…

Resulta evident que tinc terror a enfrontar-me a la reacció desfavorable davant una negació. Algun consell de teràpia? Per la meva salut mental, econòmica i social em corre un xic d’urgència. Mira que davant del mirall em surt la mar de bé dir NO…