LACIANA: Carbó, corrupció i l’esquerra del s.XXI

Que el carbó és una energia contaminant, absolutament superada i que ha de deixar de ser explotada ho sap tothom… excepte, la població lleonesa de Laciana, on recentment el moviment 15M ha fet una campanya de difusió per explicar un cas esfereïdor de corrupció i explotació mediambiental, dins el projecte “Toma la Montaña”

La Vall de Laciana, molt a prop d’on viu Zapatero, és un indret de màxima protecció mediambiental declarat Reserva de la Biosfera per la UNESCO, lloc d’importància comunitària, zona de protecció d’aus i es troba protegida per la llei europea Red-Natura 2000. Això no ha estat impediment perquè s’hi practiqui la mineria del carbó a cel obert, causant la desforestació massiva, escombreres, abocament de residus i núvols de pols tòxica.

La mineria del carbó és absolutament deficitària i tan sols es manté en actiu gràcies a les subvencions públiques, del tot fraudulentes per part del govern espanyol atès la legislació europea i la protecció mediambiental de la zona, fet que va causar una multa dels tribunals europeus de 170.000.000 euros.

Aquestes subvencions consten de 275 milions d’euros anuals que van directament a la butxaca de l’empresa CMC, propietat d’un cacic i mafiós local anomenat Victorino Alonso que compta amb el suport de l’ajuntament del PSOE, és accionista  del Diario de Leon i es dedica a boicotejar la implantació a la zona de cap indústria que no depengui directament del carbó. En quant el govern de l’estat va amenaçar amb retirar les subvencions Alonso va deixar de pagar als treballadors provocant mobilitzacions a favor de la indústria, per part dels sindicats miners i gestions d’IU al Parlament Europeu a favor del carbó (Raül Romeva d’ICV al Grup Verd òbviament va votar en contra).

El moviment ecologista, amb suport de sindicalistes jubilats, porten mols anys lluitant en contra d’aquesta barbàrie, causa  a la qual s’ha afegit recentment el 15M. Aquest és doncs un magnífic exemple de cap a on ha d’anar l’esquerra del segle XXI: defensar els drets dels treballadors si, però no a base d’inflar un model productiu insostenible. Cal repensar de cap a peus l’economia en base a dos vectors: les relacions de propietat per una banda, i un model de decreixement i sostenibilitat que ens permeti viure a tots sense especular destruint el medi que ens rodeja

El 15M i l’Aliança de les Generacions Alternes

Si un bon dia us passeu per cap de les múltiples assemblees de barris i pobles que s’han estès per la nostre geografia, arran del moviment social del 15M, és ben possible que us adoneu que, amb  comptades excepcions,  la piràmide demogràfica de les persones que en formen part es troba absolutament polaritzada:

- Per una banda trobaríem a la gernació de la que jo formo part, joves d’entre 25 i 32 anys que formen el gruix del moviment. Persones que tenim la més àmplia preparació acadèmica de la història, accés xarxes socials i a tota mena d’informació, però que ens veiem abocats a un incert futur de precarietat laboral i explotació social.

- Per altre banda, tenim als jubilats i jubilades. Iaios que van lluitar contra el feixisme a la postguerra (o fins i tot a la guerra), des de les associacions de veïns, els sindicats i els partits i que veuen amb llàgrimes als ulls com tot el benestar que van construir s’esfondra i els inspira il·lusió aquest nou moviment social on, a més, hi poden anar a passar la tarda desfogant la seva indignació. És també la generació de Stephen Hessel i, en part, d’Arcadi Oliveres, algunes de es cares més distingides d’aquest moviment.

Doncs bé, com haureu deduït, aquí hi ha un buit sospitós corresponent a la massa situada entre els 32 i els 65 anys. Clar, jo vaig pensar que potser la població situada dins aquests paràmetres demogràfics estava molt enfeinada cuidant els fills, o bé, tenien la vida solucionada amb un treball fixe que no els donava cap motiu per a la indignació. Quin misteri!

Així doncs li vaig preguntar als meus pares per quin estrany motiu la seva generació, que va viure el Maig del 68 i la Transició, es mostrava tan apàtica envers acampades i assemblees. La meva mare, amb el seu pragmàtic economicisme, em va etzibar que la única forma de sortir de la crisis era creant ocupació i que, mentre el 15M no es constituís en una empresa capitalista emprenedora, a ella no li veurien pas el pèl per allí.

Posteriorment un article del catedràtic d’Antropologia Social Carles Freixa a El País em va donar un xic de llum a l’assumpte: A l’antropologia clàssica existeix la teoria segons la qual els canvis socials es produeixen per un enfrontament entre les generacions consecutives (pares/fills) i per una aliança entre generacions alternes (avis/nets). La revolució és , per tant, un trencament abrupte en la cadena de transmissió de bens i poder entre una generació i la següent

Així doncs veiem com el poder polític, econòmic i social es troba concentrat en la “Generació Absent“, gent d’entre  32 i 65 anys, que té uns índex d’atur molt més baixos que els joves, acumulen tots els contractes indefinits, no els preocupen massa les retallades en educació (ja no estudien) ni en sanitat (encara no tenen les malalties de la vellesa). Han perdut tota il·lusió i esperança en un canvi que en el fons ni desitgen, doncs a ells ja els hi va bé el sistema tal com està. I de ben segur que desconfien i molt d’aquest estrany moviment que els pretén fer la pinça entre els seus fills i els seus pares.

PD: Totes les fotografies son de Imaginium.es i pertanyen a l‘Assemblea de l’Hospitalet, de la que en formo part.

20 anys de Nevermind

El proper divendres es compliran 20 anys de la publicació de Nevermind, el segon treball de Nirvana,  un àlbum que va canviar per sempre més el transcurs de la Història de la Música en general, i dels meus gustos en particular. Aquí el meu petit homenatge.

“I feel stupid and contagious
Here we are now entertain us”

Jo era un noiet de 12 anys, passant per un complexe procés d’autoacceptació, amb pocs amics i molts macarres disposats a fer-me la vida impossible. Recordo que estava dinant tan feliçment a la casa del meu poble, arran de les vacances de Setmana Santa, quan les noticies de TV3 van anunciar sobtadament la mort d’un tal Kurt Cobain. No tenia ni idea de qui cony era aquell paio, doncs la veritat és que no estava gens ficat en música, però aquella bellesa tan tràgica em va deixar compungit; no comprenia com algú tan jove i atractiu es podia suïcidar.

L’impacte d’aquella mort no va deixar de donar-me voltes pel cap, i quan vaig veure el vídeo de “Smells like teen spirit” per l‘Sputnik (un inoblidable programa musical) va arribar a obsessionar-me. Tenia aquell clip gravat en una cinta de VHS i el repetia tàntricament over and over again! Jo que fins aleshores tan sols escoltava alguna cutrada nyonyipop en català…

Finalment vaig fer-me amb una còpia de casset de “Nevermind” i ja res va ser igual. Aquell disc va obrir un univers sencer per mi, em sentia total i absolutament identificat amb les lletres i els sentiments que supuraven d’aquell mític àlbum: marginació, frustració, incomprensió,  depressió, nihilisme, soledat, auto-destrucció… ara començava a comprendre els motius de Cobain per posar fi a la seva existència.

Recordo plorar amb “Something in the way“, saltar a les discoteques alternatives de Marina a ritme de “Lithium“, cantar “Come as you are” a classe de l’institut…. Tants records en un sòl CD!

Nirvana era una desconeguda banda de grunge d’Aberdeen, un poblet de mala mort a prop de l’avorridíssima Seattle que gràcies a una col·lecció irrepetible de hits, ven 9.000.000 d’àlbums de cop, obrint al camí a desenes d’altres grups marginals  i undergraund per fer el salt a la gran indústria, com Alice in Chains, Pearl Jam, Soundgarden, Hole o Bush, entre molts d’altres.

Durant un breu període va ser  del tot normal  i habitual escoltar punk, rock i pop independent i alternatiu a los 40 principales i semblava que era possible fer música de qualitat i ser un supervendes. Desgraciadament fou tan sols un mirtatge

I és que “Nevermind” va ser un manifest generacional que va connectar amb milions de joves que no es sentien identificats amb les superestrelles dels anys 80′s ni amb el barroquisme excessiu del Pop i el Heavie; adolescents que havien viscut la caiguda de les ideologies, deixant un buit al seu lloc, sense horitzons ni esperances, més enllà d’un tret al cap. Sort en vam tindre de que Nirvana ens permetés connectar entre nosaltres, o potser molts hauríem acabat com Kurt.

La destrucció de la Vila Romana de la Sagrera

Aquesta setmana, segons informa El Pais,  s’han iniciat ja els treballs de desmuntatge de la vila romana apareguda en el seguiment arqueològic del traçat de l’AVE pel barri de Sant Andreu, just al costat d’on he estat jo excavant durant dos anys.

Sembla que molts han descobert la sopa d’all al voltant d’aquesta noticia. Doncs si amics, el 99,9% de les restes immobles aparegudes en una excavació arqueològica son immediatament destruïdes, sota supervisió científica. De no ser així els habitants de Ciutat Vella, Badalona, Gavà o Tarragona, entre d’altres no tindrien aigua, llum, gas, electricitat, telèfon, clavegueres, edificis amb fonaments o metro, així que més els valdria emigrar i regalar aquestes ciutats a un grup d’investigadors que tindrien feina assegurada la resta de la seva vida. Resulta evident que cal fer compatible el patrimoni arqueològic amb el desenvolupament futur de les urbs i que a tots ens agrada que surti aigua de l’aixeta.

El quid de la qüestió és molt més profund que això, m’explico:

- No hi ha pressupost per subvencions a excavacions programades o prospeccions en llocs que no estiguin afectats per una obra, pública o privada, imminent i per tant TOTES les restes que trobem son una nosa i, o bé es destrueixen, o bé queden com un bolet en un soterrani ple de pols, on no hi va mai ningú a mirar-ho.

- Les excavacions preventives s’haurien de fer sempre amb anterioritat a l’inici d’una obra, d’aquesta forma els plànols de la construcció es podrien adaptar a les restes trobades. La realitat es ben diferent: es posa a un sofert arqueòleg davant les excavadores que quan veu quelcom ha de parar tota la intervenció, generant pèrdues i nerviosisme en la constructora i presses en l’excavació. Sempre és l’arqueologia la que s’ha d’adaptar a la construcció i mai al revés. Així ens va!

- L’arqueologia és una disciplina científica que busca obtenir informació objectiva del passat. Per tant a mi el que em preocupa realment no és si la vila és conserva in situ o s’en fa una maqueta al museu, sinó les dades que s’en podrà extreure: hi hauran diners per fer analítiques de la pasta ceràmica? I de l’arqueozoologia? Es podran fer flotacions de sediment  i mostres de pol·len i fitòlits per veure quin tipus de vegetals es cultivaven? Es farà divulgació dels resultats? Com això no es contempla quasi mai als pressupostos, normalment els materials acaben en una capsa del magatzem esperant que algun becari del futur ho faci gratis.

Resulta evident que, per desgràcia, no som a temps de canviar el traçat de l’AVE a aquestes alçades i, de fet, quan jo vaig estar excavant al tram del costat (on van aparèixer restes bastant més antigues per cert), el primer dia ja va quedar clar que res del que trobéssim es podria conservar al lloc.

El que si es podria canviar és la política arqueològica, destinant més diners a fer excavacions en llocs no afectats per obres, donant més pressupost a analítiques i difusió o realitzant les excavacions preventives amb anterioritat a l’inici de els obres.

I de nou aquesta noticia ha servit per evidenciar el nivell d’ignorància d’alguns polítics que sovint s’omplen la boca defensant la cultura catalana:

· Jaume Ciurana, Tinent de Cultura de Barcelona (CIU) afirmant que aquesta vila romana, amb un conjunt termal i mosaics intactes no tenia “valor patrimonial”. Ah val! Doncs res, resulta que segons el seu currículum aquest senyor és “Diplomat en Arqueologia i Prehistòria Hispànica“, titulació acadèmica que mai ha existit, doncs l’arqueologia sempre ha estat una especialitat de la Llicenciatura d’Història, amb la qual cosa sospito que no ha acabat la carrera, explicació possible per les seves deplorables declaracions.

· Jordi Portabella (ERC) ha demanat una segona fase d’excavacions. Com?? Si ja està tot excavat i desmuntat! Ho tornem a soterrar i comencem de nou? O ens esperem que passi l’AVE? Bé a aquest encara el podem perdonar, que és biòleg, però seria recomanable prudència alhora d’abordar temes científics, si un no és especialista en la matèria.

Que se n’ha fet dels antics líders d’ERC?

Aquest proper cap de setmana Esquerra Republicana de Catalunya escollirà una nova direcció política, rellevant a l’actual cúpula per una altre més filo-convergent, i decidint en primaries si revaliden, o no, a Joan Ridao com a cap de llista a Madrid, un dels pocs progressistes que encara quedaven al partit.

És doncs un moment ideal per mirar enrere i repassar que se n’ha fet de tots els líders que ha tingut aquesta formació des de la restauració democràtica, i a que s’han dedicat un cop han abandonat el seu carreg, gairebé sempre a causa de turmentosos congressos caïnites, víctimes de les traïcions i conspiracions dels seus propis companys.

HERIBERT BARRERA

Després d’aliar-se amb els reductes franquistes d’UCD per entregar la Generalitat a la dreta convergent, a canvi de la Presidència del Parlament, va ser eurodiputat a Brussel·les. Quan va abandonar la presidència d’ERC el 1995 va tornar a saltar a la fama per les seves afirmacions racistes i xenòfobes, a favor de la supremacia blanca, l’esterilització dels dèbils mentals, així com de la pena de mort; declaracions que van ser rebutjades per part del seu propi partit.  Posteriorment va donar suport a partits independentistes de dretes com Reagrupament.cat, tot i que mai va abandonar ERC. Al seu funeral hi va assistir la plana major de PxC i Josep Anglada el va citar com un dels seus màxims referents ideològics, mentre que el partit feixista independentista Identitat Catalana n’ha reivindicat constantment la seva figura.

JOAN HORTALÀ

Aquest doctor en economia va ser regidor a l’Ajuntament de Barcelona, posteriorment diputat al Parlament i el 1984 Jordi Pujol va premiar la seva submissió absoluta a CIU amb la Conselleria d’Indústria. El 1989 va perdre la Secretaria General del partit i va escindir-se amb els seus afins fundant “Esquerra Catalana“, que després de poc temps es va integrar dintre de Convergència, el 1993. Aquell mateix any Hortalà va ser proclamat President de la Borsa de Barcelona (carreg que encara ostenta). El 1999 va assumir també una conselleria a les multinacionals FECSA-ENHER i ERCROS. Entre els anys 2000 i 2003 va presidir una comissió econòmica al Barça, amb Joan Gaspart i actualment compagina els seus múltiples càrrecs econòmics amb una plaça de professor d’economia a la UB. També es conegut per ser el propietari d’un majestuós palau a la població garrotxina d’Oix.

ÀNGEL COLOM

Aquest antic líder pacifista de La Crida de la Solidaritat, aconsegueix rejovenir el partit i treure´l del ostracisme. L’any 1996, davant les maniobres internes que qüestionaven el seu lideratge, s’escindeix fundant el “Partit per la Independència“,  fracassant estrepitosament a les urnes tres anys més tard. Els deutes que deixa la desastrosa campanya electoral del PI son eixugats gràcies als 75.000 euros que Fèlix Millet li regala, provinents de la trama corrupta del Palau de la Música. Poc temps després Colom es fa militant de Convergència i Pujol el nomena Delegat de la Generalitat al Marroc. Actualment dirigeix la sectorial d’immigració a CDC, basada en integrar als nouvinguts en el catalanisme, encara que els males llengües asseguren que aquesta feina es fa a base de repartir subvencions públiques a associacions culturals.

PILAR RAHOLA

Després de ser escollida diputada al Congrés per ERC dues legislatures i tinent d’alcalde a Barcelona amb Pasqual Maragall, abandona el partit amb Colom per fundar el fracassat PI, enduent-se els càrrecs i els sous amb ella.  Rahola compagina des del primer moment la seva carrera política amb les tertúlies de dubtosa qualitat a Crónicas Marcianas i Moros o Cristianos, així com les seves freqüents aparicions a reality shows com Sorpresa Sorpresa. Un cop fora de la política la seva ideologia deriva ràpidament cap a la dreta més extrema, esdevenint una defensora incansable del imperialisme sionista,  difamant a diari als partits d’esquerres,  el pacifisme, la causa Palestina o la immigració. Durant el Govern d’Esquerres, esdevé una ferotge tertuliana a TV3 que ataca sense pietat totes les mesures polítiques progressistes dels executius de Maragall i Montilla. Va realitzar una hagiografia propagandística d’Artur Mas i recentment ha publicat un manual d’odi islamòfob que ha rebut lloances a tots els mitjans de la ultradreta.

JOSEP LLUÍS CAROD ROVIRA

Després de portar a ERC als seus millors resultats des de la República, gràcies a la demonització que en va fer Aznar, va optar per formar dos executius d’esquerres a Catalunya. En el seu paper al Govern en destaca les seves converses amb la banda terrorista ETA, així com el nomenament del seu propi germà com a alt carreg i la creació de nombroses ambaixades catalanes arreu del planeta. Un cop apartat de la direcció del partit per Joan Puigcercós, presumptament va ser fitxat per la sanitat concertada, cobrant 6.000 euros al més, segons UGT, tot i que després ho van rectificar. Recentment ha publicat un polèmic article en contra del moviment indignat del 15M, titllant-lo d’espanyol, comparant-lo amb la Falange i animant als nombrosos manifestants a anar a pixar-se a Espanya.

Que és una “Nació”?

Dintre de la terminologia política no existeix cap altre terme tan ambigu, subjectiu i discutible com la definició del mot “Nació”. Aquesta idea abstracte, inventada per la burgesia romàntica i conservadora del segle XIX, en un principi va servir per contrarestar les ideologies de classe (anarquisme i socialisme), així com la concepció il·lustrada i racional de “ciutadania” sorgida de la Revolució Francesa; però afortunadament ha evolucionat de formes molt diferents, algunes interessants i d’altres totalment rebutjables.

Però és possible arribar a una definició universal de “Nació” que sigui vàlida i acceptable per tots els pobles del món i ideologies existents? Analitzem doncs els diferents significats que s’han donat per aquest concepte:

1.- La Nació és un Estat

-> La versió jacobina francesa, segons la qual  no hi pot haver més d’una nació dins un estat. Aquest model tendeix a la uniformització cultural, imposant una sola llengua i identitat a tots els habitants, per tal de generar una adhesió al Govern  Les nacions, per tant, serien entitats mutables en funció del traçat de les seves fronteres i, per tant, de les victòries dels seus exèrcits. Aquesta definició mai serà acceptada per pobles que han estat envaïts o colonitzats per potències imperialistes.

2.- La Nació és una Llengua

-> Definició extremadament problemàtica en un món globalitzat i multilingüe, on tothom sap parlar diversos idiomes i en un mateix territori, com Catalunya, s’en arriben a xerrar més de 200. Els partidaris d’aquesta opció, no obstant, reivindiquen la llengua pròpia i veritable d’un espai geogràfic; de nou un punt força discutible: quina parla és més pròpia la llengua ibèrica ja desapareguda o les llengües romàniques, dialectes evolucionats del llatí imposat per les armes? Per altre banda caldria tenir en compte casos com tots els territoris de parla anglòfona i castellana que engloben milions d’habitants, molts d’ells identificats amb nacions diferents.

3.- La Nació és una Cultura

-> I que és una “cultura”? El “heavie” pot ser definit com Nació? Tenen una mateixa forma de vestir i pentinar-se, escolten la mateixa música i van als mateixos concerts, no diguem ja el Hip Hop! I en tot cas: si totes les persones del primer món tenen uns mateixos referents compartits i socialitzats mitjançant Internet i els mitjans de comunicació, podem afirmar que ja som una sola Nació universal?

4.- La Nació és una Religió

-> Definició que pot ser molt útil pel conflicte àrabo-israelí, pel cas de Pakistan-India o pel xoc de civilitzacions que impulsen des del 11S els extremistes ultracristians, per una banda, i Al-Qaeda per l’altre, però poc més. Normalment la majoria de conflictes entre nacionalismes a la història s’han donat en territoris veïns amb una mateixa religió.

5.- La Nació és una Raça

-> La versió més extrema, defensada per Adolf Hitler, Sabino Arana i la ultradreta racista en general, que consisteix en creure que les nacions troben als gens i s’hereten de pares a fills. Actualment existeix un gran consens en biogenètica que afirma taxativament que les races no existixen dins l’espècie d’Homo Sàpiens. La cultura i els sentiments no es poden heretar i les diferències físiques entre grups de població son tan infinites com les combinacions genètiques i, per tant, existirien tantes nacions com individus.

6.- La Nació és una Identitat/Sentiment

-> Després de la caiguda del mur de Berlín desapareix la identificació racional i econòmica de les persones envers la seva classe social i el seu lloc dins les relacions econòmiques, enfortint les identitats en altres aspectes, com les sexuals i nacionals, pel simple fet de voler pertànyer a un grup. Això, però, és un calaix de sastre absolutament subjectiu, on podríem entendre que els Gais i Lesbianes son una Nació, ja que tenen una identitat molt determinada per la seva orientació sexual, desenvolupant símbols i espais propis. Una sola persona pot tenir identitats múltiples i en un mateix espai poden conviure infinites identitats.

7.- La Nació és un territori amb Història.

-> Bé, tots els territoris tenen història i passat, afortunadament per la meva professió. Com ho valorem doncs? La prehistòria és el període que suposa el 99,9% del passat universal, el problema és que no tenim ni idea de quines identitats, llengües, religions i sentiments tenien els pobles prehistòrics, els quals no van desenvolupar estructures estatals i les seves característiques tecnològiques son força semblants arreu d’Europa en cada moment. Molts nacionalistes, però, agafen un moment concret del passat, l’idealitzen ocultant altres episodis anteriors i posteriors i s’obsessionen en retornar a aquell idíl·lic paradís perdut.

Doncs res, espero que algun nacionalista em tregui immediatament dels meu dubtes i m’aclareixi aquesta confusió terminològica, amb una definició que s’ajusti a tots els nacionalismes existents, permetent-nos aclarir per sempre més quantes nacions existixen i quines són.  

Com es va solucionar la Crisi de 1929?

El dia 11 de Juny de 2010 vaig publicar un article en aquest blog advertint de la retorçada mentida neoliberal que s’amagava darrere la Reforma Laboral de Zapatero, executada per ordre dels mercats i en contra del seu propi programa electoral, segons la qual abaratint acomiadament disminuiria l’atur.

Doncs bé, aquell més de Juny hi havien al nostre estat 3.982.368 persones sense feina i al passat agost 4.130.927. Aquella panacea als nostres mals no només no ha creat ocupació sinó que ha dinamitat 148.558 places en 14 mesos, es a dir ,884 persones al dia han estat expulsades del seu lloc de treball. I es que s’havia de ser ben burro per creure en que subvencionant l’atur augmentaria la feina! I el mateix podríem dir de les rebaixes d’impostos als rics o del dogma constitucional del “dèficit 0″.

Es veu que a ningú dels que talla el bacallà se li ha passat pel cap, ni per un instant, donar un cop d’ull a les solucions que es van emprendre entre 1929 i 1939 per solucionar la crisi provocada pel crak bursàtil de 1929. Estem condemnats a repetir la Història!

L’any 1929, quan esclata la crisi i l’atur es dispara al 25%, hi havia a la presidència dels EUA el republicà moderat Herbert Hoover que va optar per esperar a que la economia es recuperés per ella mateixa i va criticar als països que adoptaven mesures de protecció envers els aturats, fets que van agreujar enormement la crisi, dinamitant la seva carrera.

 El 1932, ja sota la presidència del demòcrata Roosevelt, es posa en pràctica allò que es va anomenar “New Deal”, un conjunt de mesures socialdemòcrates per impulsar l’economia des de l’estat. Bàsicament consistien en:

Mesures per incentivar el consum i la ocupació

- Promoure l’augment dels salaris i del poder adquisitiu. Sou mínim interprofessional. Disminució de les hores de treball i la jornada laboral. Augment els serveis públics i la protecció social, per tal que la població destini els seus recursos a augmentar el consum i no a cobrir despeses en educació o sanitat, creant així la Llei de la Seguretat Social.

-Fi del treball infantil, disminució de l’edat de jubilació i pensions públiques

- Impuls de grans projectes de creació pública d’ocupació per a joves aturats en infraestructures, com el Cos de Protecció Mediambiental,  finançat amb dèficit públic, mitjançant l’emissió de Bons del Tresor i regulat per una agència pública amb capacitat per contractar directament aturats en massa, sense cap intermediari privat. Es van construir 285 aeroports, 1 milió de km de carreteres, 77.000 ponts i 122.000 edificis públics .També en el camp de l’art o la literatura la New Deal crea 1.566 noves pintures, 17.744 escultures i 108.099 pintures.

Reforma del Sistema Bancari

 - Emergency Banking Act: Els bancs s’haurien de sotmetre a un estricte control de solvència per part del Departament del Tresor, o bé tancar les portes (milers de bancs ho van fer o bé es van fusionar entre ells). També es regula tot el mercat dels valors

- Federal Deposit Insurance Corporation: Una assegurança pels dipòsits bancaris, per tal de prevenir crisis futures.

- Fi del Patró Or: El dolar deixava d’estar lligat al or i tothom que tingués reserves d’or a casa seva estava obligat a canviar-lo per dòlars. D’aquesta forma el Govern podia enfortir o devaluar la moneda lliurement, segons convingués al mercat.

Mesures a Indústria i Agricultura

- Llei d’Ajust Agrícola: Protecció dels agricultors respecte al mercat amb subvencions, un control sobre la producció, incentivant la reducció de terreny cultivat, re-negociant els deutes dels pagesos per tal d’augmentar el seu poder adquisitiu (Farm Credit Act).

-National Industrial Recovery Act: Establia codis de competència lleial, sindicació obrera, convenis col·lectius, estabilitzar preus i salaris, crear “càrtels” d’empreses privades que invertien en obra pública. Aquestes mesures van ser aplaudides tant per sindicats com per la patronal, obrint un llarg període de pau social.

- Reconeixement dels drets dels consumidors, mitjançant associacions, en contra dels preus elevats i abusius, fixant una guia de preus aconsellats per l’administració.

L’any 1937, però, es produeix una nova recessió que molts historiadors d’esquerres consideren que és una conseqüència del boicot dels inversors capitalistes a la New Deal. L’economista britànic Keynes suggereix augmentar la despesa pública per incentivar de nou el mercat, descongelant fons econòmics reservats. Finalment l’economia va recuperar en 10 anys els seus nivells anteriors al crack, tot i que no va aconseguir la plena ocupació o els nivells de bonança dels anys 20 i es van crear 4 milions de llocs de treball .

Oi que tot sona molt lògic i coherent? Doncs bé aquesta és la única realitat empírica, contrastada i objectiva, que va servir per treure al món de la pitjor crisi de la seva Història. Ara, si voleu seguir creient les insídies i fal·làcies  neoliberals de l’Escola de Chicago,  segons els quals retallant dèficit i prestacions socials augmentarà el consum, doncs vosaltres mateixos…

“La Piel que Habito”: el veredicte!

Fer una crítica mínimament objectiva sobre el darrer film del geni manxec resulta un veritable repte per mi, doncs la devoció incondicional que sento envers aquest creador resulta un punt patològica, però intentaré assolir aquest repte!

Normalment quan algú ha publicat la escandalosa xifra de 17 llargmetratges, té dos Oscars, és aclamat per la crítica internacional i ovacionat pel públic de mig planeta, la darrera cosa que se li passa pel cap és donar un gir copernicà a la seva carrera i endinsar-se en plenament un nou gènere. Doncs bé, ja sabíem que Almodovar no és gaire convencional, però amb aquest film ens ha deixat ben bocabadats.

El director de “Kika” va iniciar un viatge envers la seva maduresa a “Todo sobre mi madre” que ha culminat de forma magistral a “La Piel que Habito” on abandona quasi definitivament l’histrionisme esperpèntic, amb una obra fosca, una posada en escena força minimalista i una interpretació de Banderas extraordinàriament continguda, amb una gestualitat quasi hieràtica.

Però tot i això no, Pedro pot evitar ser fidel a ell mateix i al seu univers particular,  amb  escenes d’humor absurd, personatges ultrafreaks i una història recargolada fins al deliri que culmina amb un final rodó i molt coherent amb la seva descomunal trajectòria artística.

“La Piel que Habito” rep pinzellades de Hanecke, recreant-se en l’horror i el dolor sense ressentiment, crea una atmosfera molt pròpia del cinema negre amb algun punt de Lynch,  on un desquiciat doctor realitza macabres experiments genètics amb una noia engabiada, en un guió que en alguns moments recorda a “Hable con ella” i en altres a “Átame“.

Les interpretacions son magistrals: un pèrfid Banderas tètricament fred, quasi emulant a Hannibal Lecter, compensat per una Marisa Paredes que borda una gran expressivitat del dolor compungit i una Elena Anaya que despunta com a nova musa del director.

He devorat amb fruïció tota la obra d’Almodovar i puc dir que aquesta serà recordada com una de les seves millors pel·lícules, sense lloc a dubte. Aquesta magnànima obra d’art tan sols pot merèixer ressenyes negatives per part d’algú que tingui una mania obsessiva i persecutòria envers Pedro, com és el cas de Carlos Boyero, crític de cinema de El País. Ningú es profeta a casa seva, però que hi hagin aquestes mostres de rancor absurd, com les que també ha rebut per part del jurat dels Goya en altres ocasions, denota com l’enveja és el veritable motor d’Espanya.