Es la “Utopia” un concepte de dretes?

Normalment s’associa la “Utopia“ a l’esquerra, ja que aquesta se suposa que vol transformar la societat de dalt a baix, envers una dreta conservadora reticent a tot canvi, a qui ja li estan bé les desigualtats del present. Aquesta valoració, però, és del tot burda, simplista, superficial i no s’adiu en absolut a les tradicions filosòfiques, com veurem a continuació.

El concepte “Utopia” va ser gestat pel filòsof humanista cristià Tomàs Moro, conseller d’Enric VIII que va ser condemnat a mort per la seva fe ultra-catòlica que el feia reticent als canvis de l’anglicanisme. Moro imagina al seu llibre “De optimo reipublicae statu, deque nova insula Vtopiae” (que no deixa de ser una versió moderna de la República de Plató), com seria una societat idíl·lica,  on tothom viva alegrament en harmonia amb la natura bucòlica-pastoril, amb tolerància religiosa i el govern d’un Príncep escollit per un Consell d’Ancians entre 4 candidats proposats pel poble.

Ja amb anterioritat a Moro, altres filòsofs cristians havien teoritzat sobre la societat  meravellosa i perfecte, com Sant Agustí al llibre “La Ciutat de Deu“, on imagina un món sense pecat, on han estat expulsats els fills de Caïm i tothom viu en harmonia espiritual en pau i justícia dins un regne de Crist. Amb posterioritat a Moro, altres religiosos varen escriure opuscles i llibres desenvolupant l’idealisme utòpic, com el monjo dominic Tommaso Campanella al segle XVII.

Al segle XIX varen sorgir dues corrents ideològiques de l’esquerra fortament influenciades per aquest idealisme fantasiós: el socialisme utòpic i l’anarquisme, dos moviments amb bases teòriques molt pobres, però que van presentar aquestes “utopies obreres” com a fites a seguir, confrontant-los amb la realitat del s.XIX, donant esperança als treballadors explotats i orientant-los cap a la consecució d’objectius futurs, tot i que mai van poder dur a terme cap dels seus principis teòrics.

Amb l’aparició de Karl Marx i el socialisme científic, tot això queda immediatament superat i anacrònic, doncs el materialisme històric planteja una veritable revolució de pensament: no hem de partir d’una utopia idealitzada per tal d’imposar-la a la societat actual, sinó que primer s’ha de realitzar un anàlisi objectiu de la realitat present, plantejant objectius realistes i pragmàtics per transformar-la.

Lamentablement alguns dels seus seguidors més fanàtics ho van entendre just al revés i es van dedicar a fer gulags, matances, purgues i dictadures totalitàries per imposar a la societat models utòpics que eren presentats com meravellosos i fantàstics sobre el paper. I quelcom semblant va passar a l’extrema dreta de Hitler i, de fet, en tots els sistemes totalitaris: el filòsof Karl Popper ja va advertir de que la creença fanàtica en la bondat absoluta d’un plantejament polític  (el que sigui) porta inexorablement a l’extermini de tots aquells ciutadans que no comparteixin aquest model, ja que son una mera nosa per la consecució de la utopia.

I jo em pregunto: Es necessària aquesta “utopia” fantasiosa, ingènua i pueril per tal de desenvolupar plantejaments revolucionaris i transformadors? No és  una enganyifa alienadora, com el cel pels creients, per tal de que ens oblidem de la realitat social que ens envolta? No seria millor retornar als principis científics i inductius del marxisme original, plantejant que tot objectiu polític futur ha de ser la conseqüència final d’un profund anàlisi del present i de les seves contradiccions?

Anàlisi del Mercat Laboral d’avui a Barcelona

A Espanya s’estan creant nous llocs de treball, certament, i cada dia apareixen ofertes de feina, però com veurem a continuació, tot és molt confús i complexe. Per tal de fer un mostreig significatiu de “com està el pati” he fet un experiment estadístic agafant el principal portal de feina on-line, Infojobs, i analitzant les ofertes de feina que s’han publicat durant el dia d’avui a la provincia de Barcelona.

Dades Globals

Avui s’han publicat un nombre d’ofertes de feina a Infojobs per Barcelona igual a 2.147. Pot semblar molt, però tenint en compte que segons les dades més recents de la Diputació de Barcelona, en aquest territori hi han 434.688 persones inscrites a l’atur, això significa que si totes busquessin feina avui en aquest portal competirien 202 ciutadans per cada oferta. Un ratio que faria desistir al més optimista!

Dades per Sectors

I la gran pregunta és: de QUE s’està creant feina? Doncs bé, agafant les ofertes i dividint-les per les mateixes seccions que estan classificades al portal ens dona la següent imatge

Administració i comptabilitat – 233 ofertes (10,8%)

Atenció al client- 160 ofertes (7,4%)

Comercial – 396 ofertes (18,4%)

Construcció i immobiliàries – 12 ofertes (0,5%)

Disseny i arts gràfiques – 41 ofertes (1,9%)

Dret- 19 ofertes (0,8%)

Educació- 15 ofertes (0,6%)

Enginyeries – 157 ofertes (7,4%)

Finances i banca – 22 ofertes (1,04%)

Indústria i manteniment – 53 ofertes (2,4%)

Informàtica – 671 ofertes (31,2%)

Màrqueting i relacions públiques- 84 ofertes (3,9%)

Professions i oficis – 69 ofertes (3,2%)

Recursos Humans- 87 ofertes (4%)

Sanitat – 45 ofertes (2%)

Turisme i restauració- 83 ofertes (3,8%)

Conclusions

A) El sector de la construcció, motor únic de l’economia espanyola entre 1996 i 2008 avui representa un míser 0,5% del mercat. Me n’alegro que finalment s’hagi aturat la voracitat destructiva del medi ambient, però per altre banda això ratifica  la desaparicció total de l’arqueologia preventiva, que fins ara m’havia donat de menjar.

B) El nou boom laboral és sens dubte la informàtica. La majoria d’empreses s’estan passant a la venta per Internet i a la promoció on-line, fet que explica aquest alt índex de demanda (31,2%). Actualment té més sortida un curset de programació en Java que un doctorat en química!

C) Si sumem les ofertes d’informàtica, per vendre on-line, a les de comercial, atenció al client i màrqueting, ens trobem que el 60,4% de noves places laborals estan destinades a vendre coses. I jo em pregunto: a vendre EL QUE? Si tan sols hi ha un 2,4% d’ofertes en la Indústria! Es pot saber QUE estan venent? Imagino que productes importats d’altres països, així doncs la balança comercial espanyola deu estar en números vermells, enviant tot el nostre capital a l’estranger!

D) No, no m’he deixat de comptar les ofertes en Humanitats, Ciències Socials, Filologies, Documentació, Treball Social o Art. Es que simplement no existeixen. En un altre portal, he localitzat una oferta de guia en un museu per les tardes del cap de setmana, publicada el darrer més. Això és tot.

E) Amb les retallades que hi han a  la Sanitat i l’Educació pública, segons la teoria neoliberal, hi hauria d’haver un boom a la privada. Doncs bé, no és així en absolut. Aquests sectors amb prou feines son un 2,6% del total, fet que ens pot indicar que aquests serveis simplement s’estan destruint i no privatitzant, ja que la situació econòmica global no invita a portar els fills al Liceu Francès, precisament.

F) Les úniques ofertes que poden estar destinades a la innovació tecnològica i la investigació en nous mercats és aquest 7,3% d‘enginyeria. La única i remota esperança de poder competir algun dia en el mercat internacional amb productes de qualitat.

SUPER 8: Crítica i reflexions.

Temps era temps que hi havia un cinema comercial de masses de qualitat, uns “blockbuster” que sabien conjugar qualitat i èxit, ciència ficció i dramatisme, efectes especials i guions de qualitat. En aquella època remota, en que la gent anava al cinema a passar la tarda, els videoclubs eren uns temples de culte on s’hi atresoraven preuades joies cinèfiles on, si no t’afanyaves, resultava impossible fer-se amb les darreres novetats, doncs cada estrena es viva com un veritable esdeveniment social que marcaria la cultura pop durant generacions.

“Super 8″ no és més que un excel·lent tribut a l’esperit d’aquella època. Jo la recordo molt especialment ja que el meu pare tenia, precisament, un videoclub on m’obligava a treballar-hi, assessorant en pornografia als clients, cobrant o endreçant les fitxes escrites a ma. A mi no em feia cap gràcia passar les hores entre desgastades cintes VHS de Terminator o Gremlins, ja que amb els meus amics estàvem gravant un film amateur on jo feia d’assassí en sèrie posseït pel diable.

Doncs bé, aquest és també el punt d’inici de Super 8: un grup de pre-adolescents tractant de fer la seva pròpia pel·lícula esbojarrada i sense sentit, quan un tràgic esdeveniment els llençarà de cap  a una sèrie d’aventures plenes de extraterrestres, desaparicions, ciència ficció i fenòmens paranormals. Un cúmul de tòpics on tampoc hi falten  elevades dosis d’efectes especials, un previsible romanç i un monstre que es va descobrint paulatinament, tal com marca el manual. Però tot això seria ben fútil si al darrere no hi hagués un sòlid guió i uns personatges  entranyables amb els que empatitzes des del primer moment.

No es tracta d’un mer refregit dels anys 80′s, fals i sobreactuat com els que veiem constantment, sinó d’una veritable resurrecció en cor i ànima d’un gènere amb el que molts vam passar de crios a joves. En un temps on el cine mainstream es limita a ser una mera ejaculació visual, sense cap mena d’argument al darrere, resultava imprescindible que algú ens vingués a recordar que no sempre ha estat així.

El film que varem rodar amb els meus companys d’esplai es va acabar anomenant “El asesino del diablo”, ple de sessions de Ouija, sang de ketchup, persecucions absurdes, un só nefast i un muntatge espantós, però que va esdevenir un testimoni arqueològic d’aquell temps mític on el cinema comercial i de ciència ficció era un fenomen global ineludible.

El cop d’estat del PPSOE contra la Constitució

La Constitució Espanyola, amb els seus defectes i mancances que son molts, va suposar una fita històrica en l’esdevenir polític d’Espanya: per primer cop l’any 1978 es va establir un marc jurídic i legal que no era fruït exclusivament d’una sola ideologia, com va succeir amb totes les constitucions anteriors des de 1812, sinó que era un pacte ampli i global entre forces polítiques tan antagòniques com els hereus del franquisme, la AP de Fraga, així com l’únic partit que va articular la resistència antifeixista, el PCE/PSUC, passant pels nacionalistes catalans el PSOE o UCD. Tothom va haver de cedir en aspectes fonamentals i el resultat ha estat el més llarg període d’estabilitat legal dins un règim democràtic conegut fins a la data.

Ja fa temps venim escoltant diverses reivindicacions de modificació constitucional per diversos motius com serien la proclamació de la IIIª República, l’encaix de l’Estatut de Catalunya o l’aprofundiment de la democràcia, entre d’altres; però els poder executiu de torn sempre responia al·legant les enormes dificultats que suposaria iniciar un procés de reforma constituent.

Doncs bé, ahir vam assistir completament atònits i atordits a  un dantesc i lamentable espectacle veient com el mercat capitalista aconseguia imposar una dràstica remodelació al text constituent per aniquilar de facto l’Estat del Benestar, impossibilitant que mai cap Govern central o de cap ajuntament, autonomia, diputació o consell comarcal pugui incrementar el seu dèficit públic per tal d’afrontar les seves despeses socials. Es a dir, mai es podrà fer una política keynesianista o socialdemòcrata a Espanya, encara que IU-ICV guanyés per unanimitat les eleccions en tots els ajuntaments i autonomies.

Per acabar d’adobar aquesta eutanàsia a la democràcia, resulta que la reforma es tramitarà amb malevolència estival,  i una inusitada rapidesa, sense que es pugui sotmetre a referèndum i els ciutadans puguem  expressar la nostre opinió sobre aquest sanguinari atemptat terrorista que ens situa de facto en una dictadura neoliberal.  Tan sols espero que els votants socialistes obrin els ulls d’una punyetera vegada i vegin que sota les sigles del PSOE s’hi amaga la dreta més facha, ultra i venuda al capital possible, convertint al partit de Pablo Iglesias, Largo Caballero i Negrín en un mer tentacle dels poders econòmics.

I jo em pregunto… que succeirà amb aquelles administracions endeutades fins a les celles (es a dir, quasi totes)? Hi han ajuntaments, com el de Moià, on CIU hi va deixar un dèficit del 400%. Vindran els tancs de l’exèrcit a fer complir la Constitució? El Tribunal Constitucional il·legalitzarà l’ajuntament? Obligaran als ciutadans a pagar milions d’euros de els seves butxaques o emigrar? Quin misteri!

Empreses que es dediquen a l’estafa comercial i al frau piramidal.

Vint dies després de començar a surfejar pel turbulent mercat laboral i ja tinc una cosa claríssima: abans d’acceptar anar a cap entrevista cal documentar-se molt bé de quin tipus d’empresa és l’anunciant, ja que estan proliferant com bolets un seguit d’ofertes i anuncis de feina, que en realitat es tracten de barroeres farfolles i galindaines per engalipar a persones en situacions econòmiques molt desesperades.

Doncs bé, m’he dedicat a documentar-me força sobre aquest tipus de sangoneres i a continuació us exposo les meves conclusions!

Com detectar aquestes ofertes falses?

1) Posen un anunci en un portal telemàtic per buscar feina, com Infojobs, Laboris o Openjobs. En la descripció de la oferta  normalment demanen promotors, executius, comercials, publicistes, atenció al públic o agents de màrqueting. Sospitosament no és necessària cap experiència prèvia ni formació específica, ni et demanen cap requisit a part de disponibilitat immediata i a jornada completa. L’empresa es sol presentar com una consolidada multinacional líder en el sector, en procés d’expansió i centenars de sucursals a cada cantonada.

2) Sigui com sigui el teu currículum, en el cas que hagis picat, et truquen per dir-te que t’han seleccionat, que et veuen especialment capacitat per exercir aquesta feina i et concerten una entrevista pel matí següent. A l’entrevista et fan un pseudo-test psicotècnic molt cutre, en plan “T’agrada treballar SI/NO“, et venen una moto sobre la feina, que res té a veure amb la realitat, fan veure que t’han seleccionat especialment a tu i t’emplacen a començar immediatament.

A continuació alguns exemples reals de com funciona l’estafa i el freu piramidal, amb empreses que actuen ara mateix a  la província de Barcelona

- TOP WATER: Amb seu a Rubí, aquesta empresa et promet ser comercial d’una màquina descalcificadora d’aigua, però primer hauràs de superar un període de prova (sense cobrar), fent unes 10 visites a casa d’amics i familiars que tu seleccionis prèviament , acompanyat d’un  altre treballador que aprofitarà per intentar-los estafar com sigui davant dels teus nassos. La màquina en qüestió val 18.000 euros per aixeta i no està gens clar que realment funcioni. En el cas que superis el període de prova hauràs de fer 40 visites mensuals, pagant tu benzina i telèfon, la qual cosa significa treballar de 6:00h del matí a 2:00h de la nit els set dies de la setmana, per un sou que no arriba als 900 euros bruts. Testimonis d’aquesta estafa: aquí i aquí.

-R.MARKETING: Tenen la seu al c/Marina nº164. Aquesta empresa es dedica a vendre ofertes de telefonia/internet completament fraudulentes i fa anar als seus soferts treballadors per les cases i pel carrer intentant enredar a la gent. No et fan cap mena de contracte i es limiten a donar-te 50 euros per venta (sempre i quant el client sigui tan ruc com per no donar-se de baixa) i del teu “sou” es queden 270 euros per “pagar als autònoms”. Si aconsegueixes fer 2 ventes en un mateix dia et deixen tocar una campana al  matí següent, com a premi. Si no vens res, simplement no cobres. Testimonis d’aquesta estafa:  aquí i aquí

-MS&H (Muñoz Strauch & Hnos, SL): Et prometen ser comercial amb un despatx i sou fixe però bàsicament la feina consisteix en convèncer a la gent que es canvii d’Endesa a Iberdola, anant porta per porta, sense sou ni contracte, cobrant a comissió per venta, de 6:00 a 20:00h, pagant de la teva butxaca telèfon i transport. . Testimonis d’aquesta estafa: aquí .

Així doncs es tracten d’empreses fraudulentes que guanyen diners a base d’enredar als treballadors i que, com més persones aconsegueixin que acceptin la seva oferta-trampa més beneficis els reportarà, per tant tothom passa la seva farsa de processos de selecció. Aquells treballadors que acceptin les condicions draconianes hauran d’aconseguir nous treballadors per endur-se les seves comissions, generant així un frau piramidal.

S’ha de ser un voltor sense cap escrúpol per tal d’aprofitar-se de l’actual situació de crisi, empenyent a penoses en situacions dramàtiques!

VARISCITA: Una possible bombolla especulativa de fa 6.000 anys

A finals dels anys 70′s quan una màquina excavadora treballava al barri de Can Tintorer, a Gavà, va ensorrar-se el terreny posant al descobert una sala subterrània i un espectacular conjunt de galeries excavades a la roca. L’estudi dels materials arqueològics trobats al seu interior no deixaven lloc a dubte, es tractava d’un jaciment arqueològic datat al Neolític Mitjà, del IV mil·leni abans de Crist.

Després de dècades d’investigació científica, en la que vaig col·laborar jo durant dos anys, s’ha posat al descobert que aquest indret es dedicava principalment a l’explotació minera (la més antiga del món en galeria) amb la única finalitat de trobar una pedra anomenada Variscita, que tan sols pot ser emprada per fer-ne denes de collaret.

A Gavà s’han localitzat unes 100 boques de mina, amb pous de fins a 15m de profunditat, galeries entrellaçades i sales d’extracció immenses.  Cal destacar que aquestes mines es van tallar a l’edat de pedra i sense cap ajuda de metall, emprant tan sols banyes de cérvol com a cisells i còdols de riu com a percutors.

A partir de les datacions radio-carbòniques s’ha establert que aquest jaciment va estar en ús almenys durant 8 segles. També sabem que els collarets de variscita es van exportar per tot el Mediterrani,  ja que s’han trobat denes fins a Suïssa; així doncs, possiblement es tractaria d’un objecte de luxe, un bé de prestigi que tindria un valor subjectiu que s’aniria elevant amb el temps i que podria haver generat una veritable bombolla especulativa fent créixer una demanda d’aquest mineral, impulsant als pobres neolítics a viure generacions i generacions rascant roques amb ossos i pedres.

Un cop les mines estaven esgotades es feien servir com a necròpolis on, clarament, es diferències dos tipus d’enterraments: per una banda trobem esquelets llençats de qualsevol forma en mig de les galeries, sense cap mena d’aixovar i amb deformacions patològiques fruït d’un treball intens. Per altre banda trobem sales senceres dedicades a la tomba d’individus distingits, amb ofrenes rituals, sacrificis d’animals, un aixovar format per obsidiana de Sicília, collarets de Variscita, sílex de França i vasos de ceràmica de tipologies molt infreqüents. Ens trobaríem, doncs, davant una incipient divisió social del treball entorn classes socials diferenciades? Aquest rituals son el reflex d’una explotació econòmica en un període, teòricament, igualitari?

Altres dades curioses d’aquest jaciment son la troballa d’una petita estàtua de terracota representant una figura femenina, l’anomenada “Venus de Gavà”, que ens podria estar indicant l’ús de cultes primitius per tal de legitimar aquesta possible explotació social, com després faran les religions. A nivell geològic, els experts encara estan sorpresos de la facilitat amb la que els prehistòrics aconseguien arribar a les vetes de Variscita, situades a metres de profunditat, i plantegen la hipòtesi que el mineral podria estar relacionat amb algun tipus de vegetació concreta.

Així doncs, plantejo la hipòtesi que podríem estar davant d’una primitiva “bombolla especulativa”, produïda per la demanda d’una collarets que donarien prestigi als caps de les tribus neolítiques, que possiblement va donar lloc a xarxes comercials a nivell europeu , desigualtats socials i econòmiques i una explotació laboral de les persones que tallaven les mines a mà, fa 6.000 anys.

Per saber-ne més: visiteu l’espectacular Parc Arqueològic de les Mines de Gavà

Lloret de Mar i el Turisme-Púrria

Un dels primers jaciments en el que vaig treballar com a arqueòleg professional requeria l’estança durant un més en la dantesca vila de Lloret de Mar, feina que vaig acceptar durant tres estius seguits, permetent-me conèixer a fons aquest esperpèntic indret on s’acumulen les més infectes escorrialles del turisme europeu.

Realment no m’ha sorprès gens ni mica veure la notícia d’uns turistes embriacs causant episodis de violència gratuïta. I doncs, que es pensaven? Adjectivar la magnitud de la tragèdia és una àrdua tasca, ja que tot mot es queda curt per descriure aquest colossal monument al mal gust! Ho intentaré:

Grupuscles de blanquinosos teenagers anglosaxons ingerint sangria en cubells com si no hi hagués un demà, encegadors neons de colors anunciant locals infectes i pollosos, milers de botigues dels souvenirs més vergonyosos imaginables (barrets de mexicà, nines flamenques, samarretes ordinàries…), vomitius restaurants que es negaven a fer-nos factura reconeixent obertament que eren negocis il·legals, hotelets decorats amb estàtues de cartró pedra que intentaven simular l’antic Egipte, places de braus,  macro-urbanitzacions amb xalets autofabricats o mig derruïts en mig de llocs que en altres temps eren paratges naturals, motos gegantines de muntanya arrasant boscos sense cap mena de control…

I ara resulta que el seu alcalde convergent pretén re-orientar a cop de decret aquesta soll. A bones hores s’ha posat a ordenar el kaos! S’ha de ser ben ceg per no adonar-se que aquest model econòmic és un atemptat social, medi-ambiental i de degradació absoluta d’una ciutat que és la vergonya del Mediterrani sencer. L’Ajuntament ja s’ha gastat 20 milions d’euros en costosos estudis per obrar un miracle, però topa un cop i un altre amb la oposició de patronal i d’alguns veïns encantats de viure en aquell infern.

Lloret de mar té 40.000 habitants i 5.000.000 de pernoctacions anuals en 31.222 llits d’Hotel, 261 restaurants, 27 discoteques i 28 bars musicals. Aquest és el veritable problema: una massa d’empreses i treballadors absolutament deprenents dels tour operadors anglesos disposats a rebentar totes les ofertes. Ells encantats de rebolcar-se en aquest femer, si els aporta beneficis!

Buscar Feina vs Buscar Parella/Sexe

Ara que, per fi, havia aconseguit estabilitzar la meva vida sentimental en la monogàmia, després de dècades de luxúria compulsiva, promiscuïtat salvatge i hedonisme efímer,  resulta que la crisi econòmica ha reduït l’arqueologia professional (i la meva carrera científica) a escorrialles, dinamitant la meva estabilitat personal un cop més.

Però ja sabia jo que tantes hores gastades navegant en el turbulent mercat sexual no podia ser en debades i que alguna utilitat econòmica li acabaria trobant! Si he estat capaç, durant lustres, de cercar futuribles Princeps Blaus en bases de dades i xats trufats de musculoques semianalfabetes i dives de tot a 100, com no he de poder trobar una feina adient a les meves expectatives i habilitats, per molta crisi que hi hagi?

Estic del tot convençut que el mercat laboral i el sexual, no son pas tan diferents. M’explico:

1.- Currículum vs Perfil personal: Quan vas a lligar sempre menteixes un xic sobre tu mateix, amagues defectes, sobredimensiones qualitats i guarneixes amb eufemismes les mancances. Doncs d’això es tracta! Jo tenia diversos perfils personals a les webs de sexe, en funció de la oferta conjuntural: en alguns mostrava la meva versió més romàntica, en altres una vessant més morbosa. Doncs amb el Currículum igual! Que ja no volen arqueòlegs especialistes en arqueozoologia del Paleolític Mitjà? Doncs ara soc un “Gestor Cultural, comunity manager i especialista tècnic en difusió de Patrimoni” i no és cap mentida!

2.- Separar el gra de la palla: De la mateixa forma que un freak supernerd i bavós sexual s’intenta fer passar per un dandi mariculta a Internet, moltes empreses explotadores i fraudulentes camuflen places d’esclau a galeres amb irresistibles ofertes i suculents sous. Sempre cal investigar pel teu compte a que es dedica realment aquella indústria. LLEGIU AQUÍ un exemple d’oferta falsa d’una empresa estafadora que corre per Internet; ahir mateix em van trucar interessats en el meu currículum, sort que em va donar per buscar-ho!

3.- No t’infravaloris, ja ho faran els altres: A tots ens ha passat: veus un Adonis entrar per la porta i apartes la mirada convençut que mai estaràs a l’alçada d’un mascle com aquell, perdent potser la parella de la teva vida, sense donar la oportunitat a que sigui l’altre qui ens descarti. Doncs amb el treball igual! Si jo crec que podria dirigir un Museu, administrar una galeria d’art o gestionar les xarxes socials d’una multinacional, perquè no els hi puc enviar un currículum? Els caps de Recursos Humans son els encarregats de valorar-ho, no jo!

4.- Primera Cita vs Entrevista de Treball: He arribat a la conclusió que no hi ha gaire diferència: en ambdós casos t’has de vestir molt formal, quedes amb algú que no coneixes de res però has contactat prèviament per mail o telèfon i bàsicament t’has de vendre. Clar que en una cita romàntica no es gaire recomanable que treguis a relluir la teva experiència passada i en una entrevista de feina pots anar directament al gra parlant del “marro” sense haver de trencar el gel divagant sobre futileses. No seria descartable incloure els tests psicotècnics en la busca de parella, facilitaria molt la feina!

5.- Aprendre a dir “NO!”: Això és el que porto pitjor. De la mateixa forma que m’han acabat practicant fel·lacions engendres monstruosos a qui no vaig saber expressar la meva negació amb prou vehemència, he acabat anant a entrevistes per feines que m’horroritzaria practicar. Soc molt nerviós i pessimista, em desespero amb facilitat, així doncs he de treballar aquest aspecte, relaxant-me i pensant que SI hi ha feina en Cultura, de la mateixa forma que SI hi havia un Príncep Blau per mi. Però no descarto que dintre de poc em veieu entrant a casa vostre per vendre-us una Bíblia Mormònica …tot dependrà del meu grau de pessimisme!

Reflexions sobre els Indignats a Israel

Ahir a la tarda 300.000 persones vàrem sortir als carrers de les diferents ciutats israelites per protestar contra les mesures econòmiques del govern d‘ultradreta sionista de Bejamin Netanyahu, esdevenint la mobilització més important de la seva història recent. Aquestes son algunes de les meves reflexions al respecte:

1.- L’Esquerra Jueva encara existeix: Banderes roges i imatges del Che als carrers de Tel Aviv… pensava que no viuria per veure-ho! Israel va tenir una esquerra marxista molt important en els seus inicis amb el moviment col·lectivista dels Kibutz, granges amb un funcionament assembleari; però actualment l’esquerra jueva estava completament desapareguda de l’escena política, amb un ridícul Partit Laborista mesell col·laborador de la dreta ultranacionalista i l’únic partit polític d’esquerres amb cara i ulls, Meretz,  aïllat al grup mixt amb 3 diputats, guerres internes i escissions.

2.- Males notícies per l’antisemitisme de la ultraesquerra europea: Aquells membres dels moviments més fanàtics  antisistema que s’havien dedicat a revifar els perjudicis antisemites presentant a tots els jueus com malvats banquers poderosos i sanguinaris colons imperialistes, s’hauran de menjar els mocs. A Israel també existeixen persones explotades econòmicament, capaces d’articular moviments socials de classe.

3.- Les Revoltes Àrabs a Jerusalem: De la mateixa forma que a certs sectors del nacionalisme català quasi els explota el fetge quan van veure marxes del 15M a Madrid, pancartes en castellà o solidaritat amb la repressió a Puerta del Sól, de ben segur que els rabins ortodoxos es deuen estar estirant dels tirabuixons veien com les revoltes que es vàrem iniciar a Tunis i Egipte, es passegen davant del Mur de les Lamentacions.

4.- Una oportunitat per la Pau? El que no ha aconseguit Barack Obama ho està a punt de fer els indignats: un Netantahu acorralat i enfonsat a les enquestes. Si la política israelita es mou en torn a l’eix esquerra-dreta, es podrien eclipsar per fí els discursos ultranacionalistes i religiosos que han enverinat la societat, portant l’electorat al fanatisme irreconciliable. Sens dubte les reivindicacions socioeconòmiques poden ser perfectament compartides pels palestins, obrint una escletxa cap a una solució definitiva al conflicte.

5.- I Rahola que hi diu? Es una pena que la fanàtica diva sionista, amb un discurs força similar al assassí de Noruega, hagi desaparegut de la Televisió pública (per fi!). Així doncs ens quedarem sense saber que hi diu aquest escurçó neocon(vergent) que tant ha criminalitzat al moviment 15M, als indignats i a l’esquerra, al mateix temps que es desfeia en lloances envers l’estat jueu.

COSTUS a Sitges

Aquests darrers dies m’he agafat un breu i merescut parèntesis estival, per reposar de tanta intensitat personal i política, a la glamourosa i sempre transgressora vila de Sitges. A part de bronzejar-te rodejat de musculoques quarentones a les seves platges o de prendre daikiris als seus exquisits locals, aquest any la vila del Garraf ofereix la possibilitat de visitar gratuïtament una exposició dels genials pintors Costus, a la segona planta del Palau Miramar, fins al 18 d’Agost.

Injustament oblidats, la parella artística i sentimental Enrique i Juan Costus, van ser els veritables impulsors de la Movida Madrileña a finals dels anys 70′s mitjançant la seva casa estudi, inmortalitzada al primer film d’Almodovar “Pepi, Luci, Boom y otras chicas del montón“, on es reunien tota mena d’artistes undregraund de diverses tendències ideològiques, estètiques i generacionals, donant lloc a una àmplia amalgama musical (Tino Casal, Alaska y los Pegamoides, Paràlisis Permanente, Ramoncín, Radio Futura…), així com audiovisual (el cinema d‘Almodovar o la fotografia de Ouka Lee).

Costus van representar l’encarnació canyí d’Andy Warhol, versionant l’expressionisme pop amb la iconografia més naïf de la premsa del cor i de l’establishment tardofranquista. Només ells es podien atrevir a convertir a la vídua del dictador Carmen Polo en una versió espanyola de la Marilyn warholiana. O, perquè no, realitzant una col·lecció pictòrica dedicada al Valle de los Caídos, on re-interpretaven tota la mitologia nacional catòlica amb personatges punk, transexuals i mig drag-queens.

Costus van escandalitzar a tothom: la dreta considerava una heretgia sacrílega trencar els tabús del franquisme barrejant-los amb homosexualitat i degeneració, mentre que l’esquerra mai va entendre el seu particular sentit de l’humor allunyat de tot dogmatisme preconcebut.

Desgraciadament el VIH/SIDA va posar punt i final d’una forma ben dramàtica a tota aquella generació de pop i disbauxa hedonista. El 1989 Enrique va morir víctima d’aquesta malaltia, precisament a Sitges, i al cap d’un més Juan no va poder suportar la idea de passar pel mateix i es va acabar penjant, també en aquesta ciutat.

Doncs bé, aquest estiu teniu una bona ocasió de revisitar la seva interessantíssima i oblidada obra! No desaprofiteu la ocasió!