Adeu Arqueologia Catalana!

Descansa en pau, Arqueologia Catalana

Quan vaig acabar la carrera i em vaig llençar de cap al meravellós mercat laboral de l’arqueologia preventiva, allà per 2005, la bombolla immobiliària estava el el seu auge esplendorós, semblava que la construcció era una gallina dels ous d’or sense fons, on encofradors i camioners borderline sense cap titulació vorejaven els 5.000 euros mensuals. Doncs bé, en aquell moment jo cobrava 711 euros (amb una llicenciatura eh!!) contracte d’obra i servei i sense més lot nadalenc que una trista espelma. Us podria citar, com a detall morbós, que vaig fer de guia en un Museu local on em pagaven 4 euros la hora (menys d’un terç que la senyora de fer feines) i m’havia d’estudiar de memòria unes 50 pg diàries.

Si aquestes eren les condicions laborals en el moment econòmicament més òptim, no us vull explicar que va començar a succeir a partir de 2009 amb el tsunami de la crisi, quan em vaig quedar sense feina per 1r cop durant un més. Doncs imagineu-vos com estan ara les coses un cop s’ha instal·lat al poder la dreta neoliberal amb nul·la sensibilitat cultural: si a Sanitat i Educació les retallades son  draconianes, el Patrimoni Cultural directament podem dir que ha passat a millor vida.

Deia Nietzche que la història és circular i que estem condemnats a repetir-la; jo em quedo amb la idea de Marx  que en realitat els fets succeeixen dues vegades, una com a tragèdia i una altre com a comèdia. Doncs si, torno a estar a l’atur! Si la meva primera estada a l’INEM la vaig viure amb un intens dramatisme, degut a les turbulentes relacions personals  i econòmiques que van rodejar aquell tèrbol assumpte, ara m’ho miro amb el meu somriure sarcàstic als llavis i un suculent finiquito a la butxaca.

Bravo especuladors! Felicitats constructors sanguinaris! Us heu sortit amb la vostra. Em trec el barret, xapeau! Finalment després de tants anys fent-vos la punyeta, aturant excavadores cada cop que apareixia una resta de ceràmica,  replantejant els vostres plànols per conservar viles romanes i suportant assetjaments constants en cada visita d’obra, ens heu guanyat la partida. Ja us podeu quedar amb els vostres magnífics solars, morts de fàstic i plens d’herbotes. Ah! Que ara ja ningú us compra els apartaments? Oi, quina pena més gran!

Ja m’he acomiadat altres cops de la meva professió i després m’he hagut de menjar les paraules, així que aquest cop m’estalviaré lacrimògens espectacles: La mort de l’Arqueologia Catalana estava més anunciada que la d’Amy Winehouse i ja m’han passat les ganes d’assistir al funeral i fingir cara de pena, com si encara guardés el menor sentiment envers el difunt, assassinat per tantes mans alhora que resulta sorprenent com ha resistit tant. I si mai reviscola, ja ens retrobarem!

Jo ja tinc prou feina replantejant-me un cop més qui soc i que vull fer amb la meva vida laboral a partir d’ara! Alguna suggerència?