Adeu Arqueologia Catalana!

Descansa en pau, Arqueologia Catalana

Quan vaig acabar la carrera i em vaig llençar de cap al meravellós mercat laboral de l’arqueologia preventiva, allà per 2005, la bombolla immobiliària estava el el seu auge esplendorós, semblava que la construcció era una gallina dels ous d’or sense fons, on encofradors i camioners borderline sense cap titulació vorejaven els 5.000 euros mensuals. Doncs bé, en aquell moment jo cobrava 711 euros (amb una llicenciatura eh!!) contracte d’obra i servei i sense més lot nadalenc que una trista espelma. Us podria citar, com a detall morbós, que vaig fer de guia en un Museu local on em pagaven 4 euros la hora (menys d’un terç que la senyora de fer feines) i m’havia d’estudiar de memòria unes 50 pg diàries.

Si aquestes eren les condicions laborals en el moment econòmicament més òptim, no us vull explicar que va començar a succeir a partir de 2009 amb el tsunami de la crisi, quan em vaig quedar sense feina per 1r cop durant un més. Doncs imagineu-vos com estan ara les coses un cop s’ha instal·lat al poder la dreta neoliberal amb nul·la sensibilitat cultural: si a Sanitat i Educació les retallades son  draconianes, el Patrimoni Cultural directament podem dir que ha passat a millor vida.

Deia Nietzche que la història és circular i que estem condemnats a repetir-la; jo em quedo amb la idea de Marx  que en realitat els fets succeeixen dues vegades, una com a tragèdia i una altre com a comèdia. Doncs si, torno a estar a l’atur! Si la meva primera estada a l’INEM la vaig viure amb un intens dramatisme, degut a les turbulentes relacions personals  i econòmiques que van rodejar aquell tèrbol assumpte, ara m’ho miro amb el meu somriure sarcàstic als llavis i un suculent finiquito a la butxaca.

Bravo especuladors! Felicitats constructors sanguinaris! Us heu sortit amb la vostra. Em trec el barret, xapeau! Finalment després de tants anys fent-vos la punyeta, aturant excavadores cada cop que apareixia una resta de ceràmica,  replantejant els vostres plànols per conservar viles romanes i suportant assetjaments constants en cada visita d’obra, ens heu guanyat la partida. Ja us podeu quedar amb els vostres magnífics solars, morts de fàstic i plens d’herbotes. Ah! Que ara ja ningú us compra els apartaments? Oi, quina pena més gran!

Ja m’he acomiadat altres cops de la meva professió i després m’he hagut de menjar les paraules, així que aquest cop m’estalviaré lacrimògens espectacles: La mort de l’Arqueologia Catalana estava més anunciada que la d’Amy Winehouse i ja m’han passat les ganes d’assistir al funeral i fingir cara de pena, com si encara guardés el menor sentiment envers el difunt, assassinat per tantes mans alhora que resulta sorprenent com ha resistit tant. I si mai reviscola, ja ens retrobarem!

Jo ja tinc prou feina replantejant-me un cop més qui soc i que vull fer amb la meva vida laboral a partir d’ara! Alguna suggerència?

20J: Crònica d’una esgotadora jornada de lluita

Ahir, mentre el Govern dels Horrors de CIU dinamitava l’Estat del Benestar i aniquilava els drets socials dels catalans, amb l’inestimable ajuda mesella i palanganera de les seves minyones habituals (PP, PSC, Laporta i en part ERC), milers de persones sortíem al carrer en una històrica jornada de lluita i reivindicacions des de primera hora del matí fins a ben entrada la nit! Aquí la meva crònica:

8:30h-> Em llevo del llit, em vesteixo de dol rigorós i surto corrents cap al metro.

9:00h-> Trobada a Pubilla Cases de les diverses Assemblees de Barri de l’Hospitalet del moviment 15M. Tothom d’estricte negre i amb làpides i corones de flors simulem el funeral per l’Estat del Benestar.

9:30-> Ens sumem a la concentració dels treballadors de Correus, on alguns dels seus representants ens expliquen les retallades en aquest sector

10:00-> Arribem al CAP de la Florida. Llegim un manifest on es recullen les diferents retallades a la Sanitat catalana. Repartim octavetes entre els usuaris i els animem a acompanyar-nos.

10:30-> Pel camí van arribant companys i companyes dormilegues! Ja sumem quasi un centenar de manifestants. Creuem el Barri de Torrassa, llençant crits i consignes contra les retallades i Artur Mas, deturant-nos a la seu del PSC, que està just a sobre de La Caixa.

11:00-> Arribem a Ciutat Judicial, on es llegeix un manifest contra les retallades en Justícia i reinserció social. Coincidim amb una altre concentració, més minoritària de suport a un jutjge.

11:30-> Creuem Santa Eulalia i Sant Josep a un ritme lleuger, ja que el temps s’ens tira a sobre. Tan sols fem una breu parada a Tele Hospitalet i a Benestar Social, per demanar mitjans públics plurals i recordar les brutals retallades en  el sector que afecta als sectors més desfavorits de la societat.

12:00h-> Arribem ja al centre d’Hospitalet, deturant-nos a la Regidoria d’Educació i davant les oficines de l’Inem, on es llegeixen textos sobre la precarietat i les retallades a les escoles, així com sobre la reforma laboral que ens ha dut als 5 milions d’aturats.

12:30h-> Baixem la Rambla a un ritme de vertigen, creuem el barri de Bellvitge on s’ens suma moltíssima gent pel camí. Ja gairebé som 200!

13:00-> Arribem a la porta de l’Hospital de Bellvitge on ens sumem a les protestes dels treballadors. Ara sí, ja som més d’un miler de persones, amb una gran diversitat, tot i que als més radicals no els fan gaire gràcia les banderes d’UGT, finalment anem tots junts a tallar la Gran Via. Em trobo, també, a molts companys de ICV i EUiA. Tallem el transit en els dos carrils durant mitja hora i quan es llegeix el manifest es desvetlla la sorpresa millor guardada fina al moment: una enorme pancarta on posa “ATUREM LES RETALLADES” es desplega de sobte per la façana de l’edifici, entre els aplaudiments dels manifestants; tan sols una quants teníem coneixement d’aquesta operació que es va desenvolupar amb absolut secretisme i discreció, amb la complicitat d’un sol treballador de l’hospital.

13:30-> Acaba el tall de la Gran Via i mentre un grupet fa una donació de sang, la resta anem a dinar a un jardí davant de l’Hotel Hespéria.  Ens ajuntem amb gent de les Assemblees de Sant Joan d’Espí, Sant Boi, Esparreguera, Cornellà i Sants. Jo estic a punt de defallir ja que no he menjat res en tot el dia i m’ha tocat molt el sòl, afortunadament els bocates i gaspatxo de tetrabric hi posen remei.Alguns companys  participen en un taller de resistència pacífica i no violència

16:00-> Fem una assemblea general amb tota la gent vinguda del Baix Llobregat i Sants on es discuteixen diverses accions, performances i flashmoobs per realitzar durant el dia d’avui, com simular un Hospital de Campanya.

17:30-> Agafem el metro on el nostre vagó esdevé una caixa de ressonància dels lemes contra Artur Mas i la seva política neoliberal. De sobte algú ens assegura que Camps acaba de dimitir a València, ho comprovem via mòbil i esclatem en aplaudiments.

18:00-> Ens ajuntem a Plaça Espanya amb molta gent d’Hospitalet, Sants i altres assemblees. Som més d’un miler i comencem la marxa  a peu cap a Plaça Catalunya, tallant de nou el transit. Pel camí ens anem ajuntant amb més manifestants d’assemblees de barris, treballadors i nouvinguts.

19:00-> Arribem a una Plaça Catalunya desbordant de gent. Em perdo 50 cops saludant coneguts i antigues companyes d’Universitat. La manifestació arrenca ràpid, som més de 20.000 i ens dirigim a la porta de la Borsa de Barcelona on ens desfoguem cridant contra la especulació del capitalisme financer

20:00-> Baixem per una Via Laietana, absolutament col·lapsada de gent, amb milers i milers de persones. Jo ja estic quasi en estat catatònic, fa 12:00h que m’he llevat i amb prou feines he descansat! Arriba més gent de l’Hospitalet que surt ara de la feina. Passem a l’alçada de Plaça Catedral, amb un desplegament de mossos espectacular. En això no hi han retallades!

21:00-> Em rendeixo! No puc donar ni una passa més, necessito menjar, beure i descansar! A més motius familiars em fan desistir i abandono definitivament la jornada, poc abans d’arribar al Parlament, absolutament rodejat per les forces de repressió. Tres hores més tard em truquen amics per explicar-me que s’ha acordat en una macro assemblea, per tal que ho difongui a les xarxes socials. Veig a Internet que els diputats de l’únic partit que planta cara al terrorisme de CIU (ICV-EUiA, com no) han mostrat pancartes contra les retallades dins el Parlament mentre presentaven l’única esmena a la totalitat a la Llei Òmnibus; una noticia genial saber que encara hi ha un petit grup de polítics que es resistixen a fer genuflexions al embogit i atroç neoliberalisme convergent.

Una jornada veritablement esgotadora, però que ha valgut molt la pena! Gràcies a tots els que ho heu fet possible! La lluita continua!

La Construcció Social de l’Enemic (II): Del colonialisme a l’islamofòbia

Tal com hem vist al post anterior les societats estatals basen la seva legitimitat en la construcció d’enemics, reals o imaginaris, inferiors o externs, envers els quals canalitzen l’odi social i alienen a la població, amagant així l’explotació de les elits locals. Avui veurem com aquest odi es manifesta a l’Edat Contemporània

COLONIALISME: Racisme i nacionalisme burgés

Entre els segles XVI i XIX les principals potències europees inicien un procés d‘expansió imperialista per Amèrica, Àfrica i Àsia per tal d’aproveir-se de matèries primeres, així com de ma d’obra esclava. Aquest procés econòmic es venia sustentat des del poder polític  per una ideologia basada en la doble construcció social  d’un enemic: per altre banda per un racisme fervorós que considerava als pobles nadius de les colònies sers inferiors a qui s’havia de subjugar i adoctrinar pel seu bé. Aquest racisme al segle XIX es veu complementat per un darwinisme mal entès que presenta als pobles pobres com genèticament inferiors, incapaços d’adaptar-se a la selecció natural de els espècies.

Un exemple al nostre estat d’aquest discurs racista el trobem al President del Govern d’Espanya António Cánovas del Castillo (1828-1897)

“Los negros en Cuba son libres; pueden contratar compromisos, trabajar o no trabajar…y creo que la esclavitud era para ellos mucho mejor que esta libertad que sólo han aprovechado para no hacer nada y formar masas de desocupados. Todos quienes conocen a los negros os dirán que en Madagascar, en el Congo, como en Cuba son perezosos, salvajes, inclinados a actuar mal, y que es preciso conducirlos con autoridad y firmeza para obtener algo de ellos. Estos salvajes no tienen otro dueño que sus propios instintos, sus apetitos primitivos. ”

Per altre banda ens trobem davant l’aparició al s.XIX del nacionalisme burgés, lligat estretament al romanticisme cultural i el racisme darwinista: Amb aquesta ideologia la burgesia pretenia frenar la lluita obrera, legitimar l’expansió territorial i la guerra contra altres pobles. El nacionalisme del s.XIX també es basa molt fonamentalment en la construcció d’enemics en totes les altres potències rivals a les quals vol sotmetre o vol deixar d’estar sotmesa, creant, de nou, rumors tòpics i llegendes sobre ells.

Un altre exemple proper d’aquest nacionalisme primitiu el trobem a Sabino Arana (1865-1903), dirigent carlista i fundador del PNB:

“La convivència del nostre poble amb l’espanyol causa immediata i necessàriament en la nostra raça ignorància i pèrdua d’intel ligència, debilitat i corrupció de cor, apartament total, en una paraula, de la fi de tota humana societat. I mort i descompost així el caràcter moral del nostre poble, què li importa ja dels seus caràcters físics i polítics. “

NAZISME I FEIXISME: La construcció social de l’enemic arriba al seu auge.

Adolf Hitler no inventa res de nou: agafa tot l’odi acumulat envers els enemics que s’havien anat construint des de l’Edat Mitjana a Alemanya  (jueus, homosexuals, gitanos…) ho barreja amb el nacionalisme i racisme. cultivats al segle XIX i humiliats a la derrota germana de la Primera Guerra Mundial i els porta a l’extrem.  En tot cas incorpora un odi envers la democràcia i la igualtat i explota fins al deliri tota mena de rumors i conspiracions envers les minories, emprant per primer cop de forma massiva els mitjans de comunicació en la construcció de l’enemic.

Hitler no va enganyar a ningú, ja al seu llibre “La Meva Lluita”, publicat una dècada abans de pujar al poder, es dedica a construir intensivament la figura dels jueus i els marxistes com a enemics socials d’Alemanya. Aquí un fragment:

“Vaig sentir calfreds el primer cop que vaig descobrir davant meu al jueu comerciant, sense ànima, calculador i desvergonyit en aquest tràfic irritant de vicis dins l’escòria de la gran urbs. Aleshores ja no vaig poder més i ja mai vaig eludir la qüestió jueva (…) D’aquesta forma, seguint les petjades de l’element jueu a través de totes les manifestacions de la vida cultural i artística vaig trobar-me amb l’empremta jueva allí on menys l’esperava: Jueus eren tots els dirigents del partit socialdemòcrata!”

GUERRA FREDA: Anticomunisme

A partir de 1945 Estats Units i els seus aliats de la OTAN, s’enfronten militar i econòmicament al model  socialista del Pacte de Varsòvia, liderat per la URSS i aprofiten per construir  en el marxisme l’enemic nº1 del món lliure. La oposició al comunisme legitimarà el suport d’EUA a tota mena de dictadures i cops d’estat (Franco, Pinochet, Videla, Somoza…), guerres, matances i atrocitats de tota mena (Vietnam, Cambodja, Corea…), així com una persecució política contra actors, guionistes i polítics sospitosos de marxistes, fet que es va conèixer com “la caça de bruixes” del senador republicà Mc Carthty.

Un exemple d’aquesta paranoia anticomunista és el discurs del dictador feixista xilè Augusto Pinochet, pronunciat poc després del cop d’estat contra el govern socialdemòcrata de Savador Allende:

“La gesta l’11 de setembre incorporar a Xile en l’heroica lluita contra la dictadura marxista dels pobles amants de la seva llibertat. .(…)Per la mateixa raó, rebutgem categòricament la concepció marxista de l’home i de la societat, perquè ella nega els valors més entranyables de l’ànima nacional i pretén dividir els xilens en una lluita deliberada entre classes aparentment antagòniques, per acabar implantant un sistema totalitari i opressor, on es negui els més cars atributs de l’home com a ésser racional i lliure.”

ISLAMOFÒBIA

La caiguda del socialisme real semblava que havia deixat a Occident sense enemics, fet que va dur als historiadors de la dreta a proclamar la fi de la història amb el triomf del capitalisme i d’EUA. Peró aquesta pau va durar tan sols una dècada i a partir de l’11 de Setembre de 2001 es genera la darrera Construcció Social d’un Enemic a nivell global a Occident: l’Islam.

Aquest odi envers l’islam es va anar larvant per part del nacionalisme serbi i grec a Europa (enfrontats a Bòsnia i Turquia respectivament) i molt especialment per una minoria perseguida que, com hem vist en el cas dels cristians, passa ràpidament a ser perseguidora un cop al poder; parlem, com no, dels jueus i de l’Estat d’Israel. El discurs islamofòbic agafa els elements més radicals d’aquesta religió i els presenta com a exemples  representatius del total, maximitzant aspectes ultraminoritaris i anecdòtics com en Burka, el terrorisme o l’ablació del clítoris.

Un dels exemples més extrems i esfereïdors a nivell mundial és del de la fanàtica sionista, exdiputada d’ERC i biògrafa d’Artur Mas Pilar Rahola, que darrerament ha publicat un manual d’odi islamofòbic, adulat en totes les webs de l’extrema dreta neofeixista, titulat “La República Islàmica de España”, un extracte aquí:

“L’islam, fa servir a Déu com a munició per dominar els cervells i conquerir les ànimes, practicant un autèntic oxímoron, el de conciliar Déu amb el nihilisme més destructiu (…), per aquests gurus totalitaris (…) l’Alcorà no s’interpreta. l’Alcorà és rígid i inamovible. l’home és superior a la dona. el creuat, el jueu i tots els infidels han de ser sotmesos. l’islam ha de regir les lleis civils . l’islam ha de dominar la terra. ho ha de fer amb la jihad, tant si és la jihad de la paraula, com si és la gihad de l’espasa, com totes dues. Qui no pensa així i és musulmà és blasfem “.

La Construcció Social de l’Enemic (I): de Roma a l’Inquisició

“Disposar d’un enemic és important, no tan sols per definir la nostra identitat, sinó també per dotar-nos d’un obstacle davant del qual mesurar el nostre sistema de valors i mostrar, al enfrontar-nos a ell, el nostre propi valor”

UMBERTO ECO

Des de l’Origen de l’Estat, institució política que regula la societat en una divisió de classes des de fa  uns 3.000 anys, totes les civilitzacions han buscat la seva legitimació social en funció a l’existència d’un enemic comú extern, envers el qual canalitzar l’odi i la frustració social, evitant així que la població es revolti envers les elits locals que exerceixen l’explotació de les seves plusvàlues.

Així doncs, com més forta sigui la crisi social i major l’explotació a la qual es sotmet la societat, més intensament sorgirà la creació, dins l’imaginari col·lectiu, d’un enemic exterior a qui convertir en ase de cops, desviant així l’atenció del problema.  És el que anomenarem la “Construcció Social de l’Enemic” i, com veurem a continuació, és una constant de totes les societats de caràcter estatal, en totes les cronologies i llocs.

Aquesta construcció sempre es basa en tòpics, rumors, llegendes negres inventades, conspiracions ocultes i difamacions gratuïtes, així com un assetjament públic dirigit, de forma més o menys directe per la classe dirigent política i econòmica. Normalment també es segueix el principi platònic de “kalokaghatia” segons el qual la bellesa és una manifestació de la bondat i, per tant, a l’enemic sempre se’l presenta com esser monstruós i absolutament lleig.

IMPERI ROMÀ

Els romans, durant l’Alt Imperi, construeixen aquest enemic envers els seguidors de Jesucrist: La Religió Cristiana és declarada estranya i il.lícita (decret senatorial de l’any 35), exitialis, perniciosa (Tàcit), prava et inmódica, malvada i desenfrenada (Plini), nova et malèfica, nova i malèfica (Suetoni), tenebrosa et lucífugs, tenebrosa i enemiga de la llum (del Octavi ​​de Minuci) i detestábilis, detestable (Tàcit), per això va ser exclosa de la legalitat i perseguida, considerada l’enemic més perillós del poder de Roma, que basava la legitimitat de la seva explotació econòmica i política en l’antiga religió nacional i en el culte del emperador, instrument i símbol de la força i de la unitat de l’imperi. Des del segle I al III es procedeix a perseguir als cristians de forma generalitzada, i cruel llençant-los públicament als lleons al circ.

Un lider i escriptor cristià del segle II-III anomenat Tertulià narra quin son els delictes dels quals s’acusa als seguidors de Crist, per part de les autoritats romanes:

“Que en la nocturna congregació sacrifiquem i ens mengem un nen. Que en la sang del nen degollat ​​mullem el pa i xopat en la sang mengem un tros cadascun. Que uns gossos que estan lligats als candelers els derroquen forcejant per aconseguir el pa que els llancem banyat en sang del nen. Que en les tenebres que ocasiona el forcejament dels gossos, alcavots de la malaptesa, ens barregem impia amb les germanes o les mares. D’aquests delictes ens pregona reus la veu clamorosa popular, i encara que ha temps que la fama els imputa, fins avui no ha tractat el Senat de esbrinar “

EDAT MITJANA i MODERNA

Un cop el cristianisme arriba al poder passa d’enemic perseguit a poder públic perseguidor. El feudalisme medieval generarà una construcció social de l’enemic envers aquells a qui consideraven reductes de l’anterior  règim de paganisme i llibertat sexual  (heretges, bruixes i homosexuals), així com de la resta de religions monoteistes (jueus i musulmans).

Com ja he parlat de la persecució i dimonització de la Homosexualitat a l’Espanya medieval i moderna en un altre post, aquest cop em centraré en jueus i bruixes.

Els jueus, tot i que se’ls permet practicar la seva religió (fins que son expulsats de la península el 1492) son confinats a viure en barris separats (Papa Eugeni IV, s.XIV), amb vestits distintius (Concili de Letran , s.XIII) i pagant impostos especials. Durant tota l’Edat Mitjana i Moderna pateixen diversos atacs i matances per part de la població que els acusa d’enverinar l’aigua dels pous, segrestar nadons per beure’s la seva sang i crucificar-los com van fer amb Jesucrist  així com una infinitat de ficticis crims abjectes.

El millor exemple d’això és el text De operatione daemonium de Michaelle Psello, del segle XI on descriu així els rituals hebreus:

“Per la nit (…) apaguen les llums perquè no volen testimonis de les impudícies que succeiran, desfogant el seu propi vici en qui sigui, germana o filla. De fet, estan convençuts que fan quelcom grat pel diable si violen les lleis divines que prohibeixen l’incest. (…) Passats nou mesos arrenquen els miserables fills de les seves mares, marquen amb un ganivet afilat els seus  tendres membres, recullen en una copa la sang que n’ha brollat, cremen als nadons mentre encara respiren i els llencen a la foguera. Posteriorment barregen en una copa la sang i la cendra, obtenint una horrible poció amb la que contaminen el menjar i la beguda (…). Aquesta és la seva comunió.”

En quant a la Bruixeria aquesta és entesa com el conjunt de creences i rituals de caire pagà que sovint es relacionen amb dones rurals. A la Dinamarca medieval trobem ja al segle XI la costum de culpar a les bruixes de les catàstrofes naturals i, posteriorment, matar-les de forma salvatge. Tenim documentada la primera cremació d’una bruixa el 1275 a Tolouse en mig de la persecució contra l’heretgia càtara, acusada d’haver tingut relacions sexuals amb un dimoni.

El punt més àlgid de la construcció social d’aquest enemic el trobem al llibre Malleus maleficarum, un extens tractat escrit a finals del s.XV per dos monjos dominics alemanys, Heinrich Kramer i Jacob Sprenger, els quals asseguraven tenir poders especials per combatre les bruixes, atorgats pel Papa Innocenci VIII. El llibre es pot llegir olnline AQUÍ però us en ofereixo un extracte suculent:

“Les accions de les bruixes són tals, que no poden dur a terme sense l’ajuda dels dimonis, com es mostra per la descripció d’elles a San Isidoro, Ètica, VIII. Les bruixes són anomenades així per l’enormitat dels seus encanteris màgics; doncs pertorben els elements i confonen la ment dels homes, i sense cap poció verinosa, sinó que només en virtut de encanteris, destrueixen ànimes, etc.”

Finalment fer esment a la Santa Inquisició, una institució creada per l’església  al s.XIII per tal de construir socialment un seguit d’enemics, ficticis o reals, a qui es combatia mitjançant la tortura com a mètode de confessió, d’aquesta forma qualsevol persona innocent acabava acceptant com a veritables tots els rumors i difamacions dels que se l’acusava.  És indubtable que la Inquisició va suposar el gènesis d’un veritable totalitarisme polític basat en un règim de terror , violència i repressió pública, mitjançant el qual la religió i, molt especialment la Corona d’Aragó i de Castella, van utilitzar-la per tal de crear els fonaments de l’estat a l’Espanya Moderna, basats en una identitat nacional cristianofeixista d’odi profund envers qualsevol element que pogués distorsionar aquest sentiment (jueus, musulmans, homosexuals…).

La “Desfilada Convergent”, un any després.

Amb una intervenció del racista Heribert Barrera, que a les municipals d’Hospitalet va demanar el vot pel partit feixista Identitat Catalana, va finalitzar una manifestació independentista ahir per commemorar la gran Desfilada Convergent de fa un any.

Els mateixos convocants, diversos partits nacionalistes enfrontats entre si,  van afirmar que la participació va ser d’unes 30.000 persones, es a dir, un 10% de la manifestació indignada del 19J o 1/3 del Pride GLTB a Barcelona, tot i que la seva repercussió mediàtica a TV3 i als mitjans de comunicació de la dreta nacionalista va ser, evidentment, infinitament superior. En els fòrums més radicals del ultranacionalisme, però, es reconeixia en privat que amb prou feines van arribar als 5.000 assistents i ho qualificaven de fracàs èpic.

La marxa de fa un any no era a favor de l’Estatut, ni de Catalunya en absolut (del contrari jo si hi hauria anat), sinó a favor d’Artur Mas i en contra del Govern d’Esquerres, tensant la relació entre PSC i ERC per tal de dinamitar aquestes formacions, catapultar a la dreta neoliberal al poder, destruint així l’Estat del Benestar posant-lo al servei de la patronal i de l’Opus Dei.

Ara CIU ja s’ha tret la barretina, pactant els pressupostos amb el mateix PP que va presentar el recurs d’inconstitucionalitat davant el TC. Mas ja no necessita Desfilades, Referèndums ni les 9 senyeres de fons, tota aquella parafernàlia folklòrica era un mer muntatge teatral per dinamitar ponts entre els partits d’esquerres,

Senyors convergents:  On estan aquells presumptes efectes apocalíptics de la sentència de l’Estatut  avalada pel PP que havien d’acabar amb el català a l’educació? Que se n’ha fet d’aquelles fal·làcies que va inventar la premsa de la dreta catalana? I aquells efectes catastròfics que havia de tenir l’Estatut, segons el PP, que el va comparar amb la Constitució de Corea del Nord? En fi, el temps ha donat la raó als que sempre hem denunciat que el nacionalisme identitari i excloent és una mera excusa de la dreta neoliberal per amagar el seu atroç programa social i econòmic. No seria d’estranyar que de cara a les properes eleccions s’inventin una nova estratagema trabucaire per eclipsar les retallades escenificant disputes fictícies amb el PP, l’altre cap de la mateixa Hidra.

Possiblement la imatge més llastimosa de la paupèrrima manifestació va ser veure al Palanganer Màxim de CIU, Jordi Portabella (ERC) somicant pels racons que CIU havia escollit a Alicia Sanchez Camacho (PP) com a parella de ball després que ell li regalés gratis el seu suport a la investidura de Trias a l’Alcaldia de Barcelona. Pobrissó!!

Defensar Catalunya SI!! Ultranacionalisme excloent i muntatges de la dreta NO!

No paro per casa!

… bé, si però molt poquet, tan sols per dormir i amb prou feines! Estic acabant d’enllestir projectes laborals abans de tornar a l’atur cosa que, si no es produeix cap miracle, serà desgraciadament ben aviat!

Surto a les 6:00 de casa, arribo vorejant la mitjanit, dormo una mitjana de 4-5 hores tirant llarg i veig al meu xicot entre les flassades del llit.

La raó? Hauríeu de veure la meva atepeïda agenda social: avui una xerrada de SOS Racisme al Col·legi d’Advocats per fer accions legals contra el nou feixisme, que si després m’apunto a la comissió de difusió de l’AcampadaLH, aquest cap de setmana Escola d’Estiu d’ICV on també intervindrà Unitat contra el Feixisme i la meva admirada Mónica Oltra, l’arxienemiga de Camps. I, com amb tot aquest sidral m’avorria, he dit… calla! apunta’t a una plataforma per salvar un Canal de la Infanta del s.XIX que hi ha al meu barri… Per si algú no se n’havia adonat la política ha tornat a sortir al carrer!

Doncs res, lectors d’aquest blog, un xic de paciència que el món real acapara la meva atenció, però en quant passi a formar part de l’Inem (la setmana vinent?), reprendré el ritme habitual! Us ho prometo!!

ICV i el Moviment 15M

El passat Dijous vaig assistir a una Assemblea Oberta a la Seu Nacional de ICV al carrer Rellotge de Barcelona, per debatre a micro obert, com ho he estat fent darrerament a l’Acampada d’Hospitalet, quina havia de ser la postura i la posició del darrer partit d’esquerres del Parlament català davant aquest moviment social del 15M. Es evident que existeix una enorme coincidència entre la ideologia d’Iniciativa (i no de cap altre partit) amb les propostes que s’estan fent a les Acampades, però al defugir logos i lemes de cap mena, el 15M ha demostrat una capacitat infinitament més elevada de convocatòria que cap altre partit, sindicat, ONG o plataforma.

ICV, així com EUiA-IU o Compromís, porten molts anys proposant lleis i mesures que ara el 15 M presenta com innovadores, com per exemple: Prohibir que empreses subvencionades facin donacions a partits i fundacions, endurir penes de presó a polítics corruptes, regulació dels lobbies de pressió, renuncia del cotxe oficial del Parlament, declaració de bens dels diputats, Llei de Transparència Pública, incompatibilitat d’alts càrrecs, renuncia dels eurodiputats a volar amb classe preferents,   proposta al Congrés per renunciar als privilegis dels diputats, Iniciatives Legislatives Populars, aturar els desnonaments i la dació hipotecària, rebuig a la reforma laboral, a la reforma de les Pensions, a la jornada laboral europea de 65h, suport a la Vaga General, salari mínim de 1.000 euros, en contra dels privilegis dels banquers i de l’ajuda pública al rescat bancari, en contra de la bancarització de les caixes, presentació de querelles contra les agències de rating, en contra de la rebaixes d’impostos als rics (futbolistes, IRPF, impost de sucessions…), entre moltíssimes més propostes recents, per citar algunes! Podeu llegir un dossier on es recullen totes aquí: ICV i propostes moviment 15M

Doncs res, després d’una breu introducció i benvinguda de Joan Herrera ens van anar passant el micro als assistents, sumant fins a 30 intervencions, on els simpatitzants de base vàrem tenir el mateix temps per ser escoltats que regidors i diputats, com Ricard Gomà, possiblement un dels millors oradors de la classe política catalana.

El que més em va sorprendre va ser l’elevadíssim nivell d’autocrítica, molts dels militants es queixaven de la verticalitat del partit, que ICV havia perdut el contacte amb els moviments socials que tenia PSUC, que tan sols es feien accions de cara als mitjans de comunicació en mans de la dreta que ens ninguneja en comptes d’anar al carrer, que ICV és vist com un partit de l’establishment i no com un sector alternatiu com les CUP.  També es van explicar moltes experiències positives de les assemblees i es van desgranar moltíssimes propostes que el partit podia portar a les institucions.

Jo vaig demanar torn de paraula i el que vaig dir va ser, més o menys, el següent:

” En primer lloc gràcies per haver convocat aquesta assemblea oberta  que, de ben segur, cap altre partit ha fet. Soc de l’Hospitalet i he participat en l’Acampada del meu barri des del primer dia. L’experiència ha estat fantàstica i mai m’he sentit rebutjat per simpatitzar amb un partit, al contrari, m’han vingut a buscar per fer xerrades, així com a molts altres militants nostres vinculats a Associacions de Veïns i altres plataformes socials.

A la meva ciutat hem viscut amb molta preocupació el fet que en els barris obrers més afectats per la crisi, on la ideologia política s’escampa exclusivament als bars, han caigut en mans dels feixistes de PxC, que es presenta com un partit antisistema i fins i tot adopta ginys anticapitalistes com el nazisme clàssic. Aquestes assemblees han de servir per portar la política a aquests racons, assenyalant que els veritables culpables de la crisi son els banquers i corruptes, no els nouvinguts.

No sé quan durarà aquest moviment del 15M, però una cosa està clara, quan acabi ICV seguirà allí. No hem de pensar a curt plaç, en si ens donarà un diputat més o menys. Si aconseguim que una generació es socialitzi en els postulats de l’esquerra al carrer , si aconseguim difondre els nostres principis en nanos de 15-18 anys que fins ara tan sols feien cas a la seva playstation, tard o d’hora hi sortirem guanyant.

Finalment recomanar als nostres càrrecs electes que prenguin exemple de Mònica Oltra, diputada d’Iniciativa a les Corts Valencianes, que ha aconseguit el respecte de les xarxes socials del 15M gràcies als seus vídeos a You Tube defensant als indignats de les càrregues policials al Parlament Valencià i molt especialment amb les seves samarretes contra la manipulació a Canal 9 i la corrupció de Camps“

Al meu darrere tenia a Janet Sanz, la nova regidora a l’Ajuntament de Barcelona de només 21 anys, que al matí següent va acudir al ple d’investidura de Trias amb una samarreta contra les retallades, mentre el que queda d’Ex-querra Republicana entregava el seu vot gratis et amore al primer Govern de Dretes de la capital catalana.

Casualitat? Ho tenia pensat ja? Ho desconec, però en tot cas ho trobo un gest simbòlic excel·lent! Per si en cabia cap mena de dubte en els fòrums de la dreta més rencorosa, convergent i palanganera de Felip Puig van dedicar nombrosos comentaris a insultar-la, tractant-la de merda seca en amunt. Lladren? Cavalquem!