Uniformes a l’Escola Pública? NI DE CONYA!

Irene Rigau, Consellera d’Adoctrinament del Govern dels Horrors, prossegueix imparable la seva croada per destruir l’Educació Pública i, en el dia d’ahir, va fer un pas més en la seva pèrfida estratègia: un col·legi públic de l’Hospitalet de Llobregat serà el primer en tota Catalunya on els seus alumnes aniran vestits amb un uniforme que, per postres, és absolutament sexista i patriarcal (faldilla plisada per noies, polos i pantalons per nois).

Tot i que la iniciativa ha sorgit del mateix centre educatiu, no podem obviar que la Conselleria porta mesos impulsant aquesta “nova” forma d’entendre l’escola com un quartell militar, retornant així a l’autoritari model franquista. Tampoc podem negar que aquesta acció forma part de l’estratègia convergent per modelar el sistema educatiu a imatge i semblança al Opus Dei: cal fer esment que, també a Hospitalet, a l’escola privada Xaloc, propietat de la secta cristiana Opus Dei, aquest curs se li ha ampliat el concert educatiu  amb 300.000 euros anuals per part de la Generalitat, mentre la resta de centres públics han patit retallades del 20%.

No cal dir que la única veu que s’ha alçat en solitari a la ciutat en contra d’aquest despropòsit ha estat la del Regidor d’Educació Lluís Esteve (ICV-EUiA), que va ser l’únic vot  en contra d’aquesta absurda decisió en la reunió del Consell Escolar i ha enviat una carta expressant el seu rebuig al director del centre (tot i que, per desgràcia, les minses competències municipals no han permès fer gaire més). Per contra, l’alcaldessa (PSC) ha passat de puntetes sobre el tema, la portaveu de CIU ha aplaudit la decisió i el cap de llista de la formació extraparlamentària ERC ha expressat el 100% de suport al seu Facebook:

Els defensors d’aquest despropòsit pedagògic s’han escudat en que això afavoria la igualtat. Ah val! Així doncs ara el sexisme és igualitari? Doncs no! La igualtat és fonamenta amb més inversió pública, beques, menys alumnes per aula, la sisena hora, la redistribució d’alumnes nouvinguts als centres concertats, models pedagògics de valors inclusius i una escola pública laica, gratuïta, digna, humana i de qualitat; es a dir, just el contrari del que està fent Irene Rigau.

Els uniformes son una oportunitat de negoci per una empresa privada (valen 90 euros per alumne), suposen la supressió de l’expressió de la identitat pròpia per part dels joves i introdueixen un model educatiu no basat en valors sinó en  disciplina militar, obediència, adoctrinament i imposició Ja de pas podrien haver rapat al 0 a tots els alumnes per tal de fer-los més iguals, encara.

Que serà el proper, Mis Rigau? Els braços en creu? Cantar himnes patriòtics aixecant una bandera? Desfilades marcials el dia de l’aniversari d’Artur Mas? Millor no donar idees…

Cap a on va el Moviment GLTB?

Ahir a la tarda nit es va viure la que, sense lloc a dubtes, ha estat la mobilització més massiva en un dia de l‘Orgull GLTB a la història de Catalunya, concretament als participants a la festa Pride, que va comptar amb espectaculars actuacions de OBK i Fangoria, així com una pila de prescindibles dragqueens celulítiques de teloneres. Segons la premsa vàrem ser 100.000 els participants que varem poder cridar al ritme de “A quien le importa“ com si no hi hagués un demà.

Per altre banda, dissabte es varen manifestar uns pocs centenars aplegats pels més radicals del moviment GLTB, sense carrosses, ni partits majoritaris, ni empreses. Amb el pas del temps aquest nucli dur, lligat bàsicament al FAGC, s’ha anat reduïnt, en el seu intent de lligar les reivindicacions homosexuals en exclusiva a l’esquerra més pura, anticapitalista i extraparlamentària, veient com any rere any érem molts els qui apostàvem per deixar enrere els perjudicis ideològics, fent una aposta per la visibilització massiva que representa el Pride.

Aquests dos models de mobilització, que any rere any competeixen als nostres carrers, haurien de fer la següent reflexió: cap a on volem anar?

Els sectors més ultramuntans segueixen instal·lats en el discurs miop i  arrogant de que el matrimoni homosexual és una forma de integar-nos en la consumista societat heteropatriarcal i el que hem de fer és mantenir un esperit de lluita total contra el sistema. Aquesta fal·làcia cau pel seu propi pes, doncs és evident que la igualtat legal ha representat un punt d’inflexió total dins la percepció social de la realitat GLTB i que si avui la homofòbia es troba en retrocés a casa nostre és gràcies a  debat públic que va suposar aquesta llei. No entenc com algú pot tenir nostàlgia pels anys 90′s quan érem 4 gats celebrant la festa en una placeta mig amagats de la homofòbia imperant. Sens dubte jo no tinc ni la més remota intenció de retornar a aquell infern.

Des del meu punt de vista el Moviment GLTB hauria de seguir aquests punts fonamentals:

a) Protegint i mantenir tots els drets que hem conquerit amb el nostre esforç, sense donar ni un pas enrere, especialment davant una previsible victòria del PP al Govern Central.

b) Visibilitzant-nos de forma massiva i constant, especialment als mitjans de comunicació i al carrer. La homofòbia és una expressió d’ignorància i perjudicis que tan sols es superaran amb la presencia a tot arreu on sigui possible. Resulta molt necessàri enfocar als col·lectius minoritaris com lesbianes i transexuals, encara poc socialitzats

c) Lluitant contra el VIH/SIDA, especialment en joves que han baixat la guàrdia.

d) Combatent i denunciant qualsevol declaració política o social que es surti un mil·límetre de la correcció política  i pugui ser entesa com homofòbica, així com qualsevol agressió que pugui succeir.

e) Erradicant el bullyng homòfob dels instituts, col·legis i llocs de treball

Sense lloc a dubtes aquestes accions tan sols es podran dur a terme amb la complicitat de tots els agents socials possibles: sindicats, mitjans de comunicació, partits polítics d’esquerres i de centre, petites empreses del sector, ONG i col·lectius, sense excloure a ningú, més enllà dels purament intolerants.

Arrels de la homofòbia a l’Espanya medieval i moderna

Com ja us he explicat molts cops la homofòbia és una ideologia política sorgida al segle IV dC arran de la pujada al poder del cristianisme mitjançant l‘Edicte de Milà, posant fi a 4.000.000 d’anys de tolerància i absoluta normalitat envers a les pràctiques homosexuals, des del sorgiment de la humanitat al Paleolític Inferior.

Durant la Hispània Visigoda ja apareixen les primeres normatives prohibint i castigant la homosexualitat passiva, peró degut a la invasió islàmica de la Península el verí de la homofòbia va trigar més en calar. Encara que sembli inversemblant, degut a la contaminació islamofòbica en la que vivim avui dia,  el domini d’Al-Andalus va suposar un període de respecte absolut envers les pràctiques homosexuals i diversos governants com Abderramán III, Al-Hakem II, Hisham II i Al-Mutamid van mantindre obertament relacions amb persones del seu mateix sexe.

No serà fins a la reconquesta cristiana i, sobretot, amb l’aparició de la Inquisició quan l’odi envers la homosexualitat anirà  arrelant dins la societat poc a poc esdevenint un principi hegemònic, que no serà qüestionat fins a finals del segle XX.

         Inquisidors torturant un homosexual, gravat del segle XVIII

A continuació faré un petit repas a com el cristianofeixisme medieval va engendrar la homofòbia:

- Al segle XII, el català Sant Ramon de Penyafort estableix la definició del terme “contra natura” com tot aquell acte carnal que no es faci entre un home i una dona, definint-ho com a pecat que ha de ser durament rebutjat. Arrel d’això s’estableix la pena de mort contra la sodomia, tot i que aquesta llei no es farà servir massivament fins al segle XV.

- Las “Siete Partidas“, un compendi legal aprovat a Castella sota el regnat d‘Alfons X (1252-1254), estableix que els desastres naturals son una evidència del disgust de Deu enfront les practiques homosexuals, prohibint aquestes sota càstig de castració.

- EL “Directorium Inquisitorium” (Avinyó, 1376), un influent manual redactat per Nicolau Eimeric, inquisidor general de Catalunya, estableix el procediment de persecució contra la sodomia basant-se en el passatge del Gènesi on s’explica el càstig diví envers Sodoma. Eimeric estableix que el Papa, com a representant de Deu sobre la terra ha de prendre el seu exemple i exterminar als homosexuals, no només de l’Europa cristiana, sinó en totes les civilitzacions.

- L’any 1494 es publica a València el “Diccionario de los inquisidores” on es planteja una estranya llegenda segons la qual tots els homosexuals varen morir el dia que Jesucrist va néixer. Aquest mite està basat en  presumptes cites de Sant Agustí i Sant Jeroni que mai han estat localitzades i, per tant, ens fan sospitar que es tracta de pura invenció. Cito textualment:

“La llum d’aquella nit va ser tan potent que va destruir a tots aquells que havien estat practicants d’aquell vici; aquest va ser el treball de Crist, portant a l’extirpació d’aquesta immundícia de la capa de la terra”

- El 1495 un viatger alemany, anomenat Hieronymmus Münzer, descriu en una crònica com en una localitat d’Almeria es tortura fins a la mort a sis persones sospitoses d’homosexualitat arrencat-lis els testicles i col·locant-los sobre el seu coll.

- Els Reis Catòlics estableixen a la Pragmàtica Sanció de 1497 un enduriment de la persecució envers la homosexualitat, equiparant-la a l’heretgia i establint la tortura com un mecanisme de persecució contra sodomites, inclús si aquests son nobles o clergues.

- L’any 1519, a València un frare franciscà de nom Lluis Castelloli fa un encès discurs acusant als homosexuals de ser els culpables de plagues i riuades, per ofendre a Deu, fet que provoca l’aixecament popular d’una turba violenta que persegueix a diversos ciutadans i nobles sospitosos de sodomia, fet que es considera un dels desencadenants de la Revolta de les Germanies.

- L’any 1524 el Papa Clement VII atorga una “llicència de caça” en contra dels homosexuals als tribunals inquisitorials  dels territoris de la Corona d’Aragó, associant la sodomia a l’islam i als moriscos de ser els culpables de la seva expansió, així com de la decadència de la humanitat.

- Els Tribunals de la Santa Inquisició dels territoris de la Corona d’Aragó, els més cruels i obsessionats amb la  sodomia, varen condemnar a més de 1000 homosexuals a la foguera entre els segles XVI i XVII, un 12% del total de casos tractats.

15M vs Maig del 68: semblances i diferències

- El Maig del 68 es produeix en un context econòmic de  crisi incipient, després d’un període d’un gran creixement econòmic i l’atur juvenil era el primer símptoma. El 15 M es produeix en mig d’una crisi brutal, després d’un creixement econòmic bestial i un atur juvenil del 40%.

-En quant al context polític i ideològic, la dreta liberal de Charles de Gaulle estava al poder a França, on estava sorgint un moviment d’extrema dreta arrel del conflicte a Algèria, mentre que la esquerra mirava amb desconfiança al comunisme soviètic, molt desgastat per la primavera de Praga, i sorgien noves ideologies alternatives com el maoisme, el freudomarxisme de W. Reich, l’existencialisme de Sartre o l’estructuralisme de Levi Strauss. A Espanya es troba la  presumpta socialdemocràcia al poder, absolutament desgastada per la seva política neoliberal, amb una pujança incipient del neofeixisme xenòfob i sense cap mena de perspectiva ideològica innovadora a l’esquerra.

- El Maig del 68 s’inicia com un moviment estudiantil i universitari a la Sorbona, sorgit de l’emancipació de la joventut estudiantil com a nou col·lectiu social desvinculat de la producció laboral. El 15M apareix a les xarxes socials, com a  nou espai polític: el món virtual, completament individualitzat i desvinculat de tot col·lectiu organitzat anterior.

- Al cap de pocs dies de protestes, a París es fa una gran mobilització i s’aconsegueix una aliança amb el món obrer, fent una Vaga General espontània amb ocupacions a les fàbriques de Renault, controladors aeris, miners del carbó, industrials, serveis o periodistes; proletaris, agricultors tallen el subministrament de productes a la capital, deixant-la aïllada.; els sindicats i el PCF els acaben donant suport El moviment “Democràcia Real Ya”, s’ha desvinculat totalment dels sindicats i les fàbriques, tot i que ara es planteja organitzar una Vaga General.

-Conseqüències polítiques immediates: Charles de Gaulle dissol l’Assemblea, convoca eleccions anticipades i guanya de carrer a les urnes, mentre que el PCF i els socialistes s’enfonsen totalment. Dies després del 15M a Espanya hi van haver eleccions municipals en les quals el PSOE va obtenir els pitjors resultats de la seva història, perdent quasi tots els governs autonòmics i municipals, mentre el PP arrasava i IU-ICV no acaba d’aixecar el cap.

- Conseqüències polítiques a llarg plaç: De Gaulle intenta portar a terme algunes de les reivindicacions del Maig del 68, com la descentralització regional. sotmetent-les a referèndum: fracassa estrepitosament i es retira. L’esquerra inicia un procés de transformació interna, abandonant paulatinament els postulats més ortodoxos del comunisme soviètic, incorporant els principis de l’ecologisme, el pacifisme, el feminisme, els drets GLTB o de les minories racials. Que passarà amb el 15M?

- Altres diferències del Maig del 68 és que si van sorgir líders i portaveus, com Daniel Cohn-Bendit, actualment eurodiputat del Partit Verd, juntament amb Raül Romeva d’ICV. Algunes semblances serien que la violència policial va provocar una onada de solidaritat amb el moviment arreu del país.

Algunes reflexions sobre el setge al Parlament

No he estat avui al setge parlamentari, ja que treballava, tot i que ahir per la tarda si que m’hi vaig passar, pensant que tot plegat anava simplement de protestar, un cop més, per les Retallades del Govern de CIU als serveis socials i als impostos als rics.  Pel que m’han explicat els meus companys de l‘AcampadaLH, aquesta ha estat l’esperit del 95% dels manifestants, que han hagut de fer d’escuts humans als diputats assetjats per una minoria fanàtica formada per gent desconeguda pels assistents a les assemblees, així com infiltrats policials.

Aquestes son les meves reflexions de tot plegat:

- La “violència” que hi ha hagut avui al Parlament, anecdòtica en comparació a la policial, no es catastròfica en si mateixa (no tinc cap mena de dubte que la senyora Tura es podrà permetre dur la seva gavardina a la tintoreria), sinó pel seu poder simbòlic  contradient un dels punts fonamentals de tot el moviment, la resistència pacífica, donant ales als mitjans de comunicació conservadors (es a dir, quasi tots) que ja victoregen a Puig, així com posant en contra a la població general més reticent i mancada d’ideologia. Temo que pugui succeir com al Moviment Okupa, que s’ha anat reduint a cercles dogmàtics i tancats passant a ser el col·lectiu social més mal vist per la opinió pública. Avui ha estat un pas enrere molt difícil de recuperar.

-Avui s’havia de parlar de Retallades i del pacte CIU-PP-Laporta. S’ha parlat de tot menys d’això!

- Quan en un país hi han 5.000.000 d’aturats, un 40% d’atur juvenil i un Govern es proposa liquidar en una votació tot l’Estat del Benestar per vendre les seves escorrialles als lobbys privats, inevitablement hi haurà una revolta . Es un fet químic, de la mateixa forma que ajuntant benzina i un misto encès esdevé un incendi. El que no era normal és la passivitat badoca i complaent que havíem vist a la passada Vaga General; la població està alienada per futileses futboleres i rucades folklòriques i identitàries, però segueixen sent éssers humans. Si jo em quedés a l’atur i desnonessin a la meva família de casa, de ben segur faria una matança que ni Charles Manson als seus temps.

- El moviment d’indignats està errant força en els seus objectius: els polítics i el sistema parlamentari no son més que un anècdota de la crisi, els veritables poders fàctics son els capitalistes, els banquers, els amos de les multinacionals que son els que teledirigixen  les administracions públiques. Com a exemple, llegiu el meu article sobre la relació entre Salvador Alemany i CIU. Per altre banda, cal dir que molts dels que estem col·laborant en les assemblees, també ho fem en partits polítics. Jo no veig cap contraindicació, al contrari, entre donar suport a ICV i a l’Acampada d’Hospitalet, quan el 95% de plantejaments son plenament coincidents.

- Barcelona ha estat coherent amb el seu passat de “Rosa de Foc”, una ciutat combativa i autora de la Revolta dels Segadors, la Setmana Tràgica, les bullangues anarquistes, la Revolució del 36 o els Fets de Maig. Resulta curiós que tot plegat s’hagi produït al Parc de la Ciutadella, a sobre de les runes de la fortalesa que el 1715 va construir Felip V per intentar controlar aquesta ingovernable i rebel urbs.

La rebuda dels regidors feixistes a l’Hospitalet

El dia d’ahir va ser una jornada molt trista per la història de l’Hospitalet: per primer cop des de 1979, dos regidors d’ideologia descaradament feixista van entrar al nostre consistori per tal de vomitar el seu discurs d’odi xenòfob, dividir i enfrontar a la classe treballadora i convertir els plens municipals en un circ.

Evidentment des de Unitat contra el Feixisme i el Racisme, no ens vam quedar de braços creuats i vam desenvolupar dues estratègies per tal de explicar a la ciutadania quina mena d’energúmens havien escollit i fer palès el rebuig dels ciutadans demòcrates a aquesta infàmia:

OPERACIÓ DESENMASCARAMENT

   L’ex skin head neonazi Daniel Ordoñez (PxC) entrant a l’Ajuntament ahir

El mateix dia  de la investidura, els diaris ARA, La Vanguardia, Hospi.cat i Nació Digital publicaven, a les seves edicions digitals, un extens reportatge sobre el passat de skin head neonazi i violent del cap de llista de PxC a Hospitalet Daniel Ordoñez, on s’hi recullen declaracions policials com: “La seva especialitat és la violència com a forma de diversió” “Està acusat d’intent d’agressió sexual, coaccions i amenaces de mort, i pallisses a immigrants i nouvinguts.”, “van atonyinar a un guàrdia urbà de paisà que els va amonestar i un cubà de pell negra, així com van obligar un home gran a cantar el Cara al Sol a mà alçada” .

Podeu llegir l’article sencer al DIARI ARA, LA VANGUARDIA, HOSPI.CAT o NACIÓ DIGITAL o, si ho preferiu, us podeu descarregar en PDF la noticia apareguda a La Vanguardia el 1999 sobre la seva detenció a Terrassa, en mig de disturbis neonazis: La Vanguardia, info Ordóñez .

OPERACIÓ BENVINGUDA

Imatge dels antifeixistes a la plaça, tapant la pantalla general en el moment que Ordoñez prometia el carreg

Des de Unitat contra el Feixisme i el Racisme havíem convocat una breu concentració a la porta de l’Ajuntament per tal de rebre als regidors entre xiulets. Esperàvem poca assistència, ja que no havíem posat cartells i ho havien convocat amb molt poca antelació, però dos factors sorpresa van fer que la convocatòria esdevingués massiva: per una banda el fet que l’Acampada de l’Hospitalet convoqués una concentració d’indignats a la mateixa hora i lloc, no ens va costar gaire lligar les dues protestes, tenint en compte que ja hem fet xerrades conjuntes sobre antifeixisme i immigració.

Per altre banda, el fet que la Web oficial de PxC a Hospitalet amenacés amb boicotejar la concentració, fent gala del seu llenguatge barroer, feixistoide i violent, absolutament indigne d’una formació amb presència institucional:

“Nosotros los esperaremos como es debido para darles las “gracias”. Es que tenemos ganas de reírnos después del ingente trabajo y claro, nada mejor que una troupe de payasos vociferando y brincando.“

Aquesta amenaça es va difondre ràpidament per les xarxes socials, animant a una assistència que va esdevindre massiva, superant la més optimista de les nostres previsions. Mai estarem prou agraïts a la incompetència supina de la senyora que gestiona aquest blog!

        Guàrdia pretoriana de Skin Heads de PxC

Vam rebre amb una gran cassolada als regidors, així com a la troupe d’uns 7 o 8 skin heads que l’acompanyaven, amb el cap rapat, patilles, botes amb punta de ferro, braços tatuats; així com un iaio franquista amb ulleres de sòl, una pija tenyida de ros platí o un adolescent que semblava la versió ultra de Justin Bierbier.

Després de xiular o tapar la pantalla amb pancartes cada cop que algun membre de PxC intervenia i vam esperar a la sortida als regidors, que van haver de sortir fortament escortats per un  impressionant cordó policial per tal d’evitar topar amb antifeixistes i indignats. VEGEU UN VIDEO AQUÍ I UN ALTRE AQUÍ

Doncs res, aquest ha estat l’aperitiu del rosari que espera a aquests regidors feixistes durant els propers quatre anys!

pd: Leona Catalana, però mira que ets inútila! NO SOC PAS QUI ET PENSES!!

BORN THIS WAY: Hiperbòlica sublimació del Pop

Per fi avui la meva atapeïda agenda social m’ha deixat temps d’escoltar amb calma l’esperat retorn de Lady Gaga, tot i que he de confessar que he hagut de fer pauses per agafar aire i reposar d’aquest superlatiu i embafador Tsunami de barroquisme pop, per tal de no no caure desmaiat al mig de la orgia auditiva.

Els diversos senzills que s’havien filtrat fins al moment no estaven a l’alçada de l’especiació aixecada i tot apuntava a un desastre majúscul, però després de submergir-me dins aquest monument sonor a la desmesura, puc afirmar que ens trobem davant del disc que sublima definitivament la música Pop als altars de l’Art, com si tota la història d’aquest estil hagués estat un simple assaig per arribar fins a la mera consecució de “Born this Way”.

A diferència de “The Fame Monster” no ens trobem amb una fútil col·lcció de hits trencapistes, sinó amb una magna òpera, sobreproduïda fins a l’èxtasi, recarregada com un palau rococó, amb melodies retorçades i cançons eternes, però cuidades fins al darrer detall. Denses balades a piano que de sobte esdevenen ballables himnes technopop, avantguardisme electrònic alemany amb aires de ranxera mexicana solos de guitarra i saxo alternats amb melodies naïf, lletres d’autoajuda o llegendes nyonyes d’unicorns cavalcant sobre carreteres d’amor.

Gaga agafa ritmes de Madonna, melodies de Cher, estructures de Queen o Elton John, ho barreja tot de forma kaòtica en una coctelera musical on, amb la seva actitud freak, ho reinventa en un sorprenent collage que té sentit i harmonia per si mateix. La innovació brilla per la seva absència, igual que la senzillesa, peró la barreja final surt prou gustosa, tot i que dificil de païr!

Aquí un dels seus nous videoclips, quasi musicals:

Fujimori MAI MÉS!

Aquest proper Diumenge es celebren unes eleccions absolutament transcendentals pel futur de la democràcia i el benestar a Perú: a la segona volta dels comicis presidencials s’enfrontaran l’indigenista Ollanta Humala (que compta amb el suport dels partits socialista, comunista i revolucionari, així com de tots els sindicats i moviments socials) contra Keiko Fujimori la filla del sanguinari mafiós Alberto Fujimori, que actualment es troba empresonat pels delictes de corrupció i crims contra la Humanitat.

Keiko Fujimori, que va estudiar a Nova York amb diners procedents del blanqueig de fosques operacions immobiliàries del seu pare, compta amb el suport entusiasta de la patronal i de tota la premsa, que s’ha esforçat en ofegar el moviment social en les xarxes #26M que pretén mobilitzar a tota la societat contra el retorn de la ultradreta autoritària al poder. Fins i tot Mario Vargas Llosa, gens procliu a l’esquerra, ha anunciat el seu suport a Humala.

Manifestants contra Fujimori, participant en un acte de campanya d’ICV-EUiA a l’Hospitalet

I, per fer una mica d’història repassem que va fer Alberto Fujimori durant els seus 10 anys de Govern (1990-2000)

- Va pujar al poder democràticament amb la coalició Cambio 90 amb el suport de l’església, sectors marginals i alguns membres de l’esquerra moderada.

- Al contrari del que havia promès en campanya aplica fil per randa les polítiques neoliberals dictades per EUA i l’FMI: devalua salaris, acomiada massivament treballadors de l’administració, privatitza tots els serveis públics,  elimina ajudes a la indústria nacional per afavorir als EUA, liquida als sindicats i canvia la moneda nacional.

-L’any 1992 dona un autocop d’estat per anular el poder judicial i legislatiu, que es negaven a aprovar els seus decrets, i inicia un Govern d’Emergència i Reconstrucció Nacional, canviant la Constitució per una altre completament autoritària que li atorga a ell amplis poders i que és aprovada en un dubtós referèndum per una ajustada majoria.

- En la lluita contra els guerrillers revolucionaris de Sendero Luminoso empra una brutalitat militar mai vista, organitzant esquadrons paramilitars al marge de la llei que causen massacres en diversos barris pobres. A la Universitat Nacional arriben a matar a 9 alumnes i un professor. Fujimori va ser declarat culpable el 2007 per la Cort Suprema de Perú d’instigar personalment tots aquests assassinats.

- El 1993 és reelegit President per una àmplia majoria, de nou en unes eleccions sota sospita de frau massiu.

- Té un control absolut de tots els mitjans de comunicació públics i privats; aquells periodistes que gosen criticat a l’executiu son obligats a abandonar el país o bé son acomiadats dels seus llocs de treball.

- Fa un pla secret d‘esterilitzacions forçoses envers 200.000 dones indígenes, per tal d’acabar amb la població autòctona del país.  Les esterilitzacions es feien sota enganys (disfressades de polítiques anticonceptives), a canvi de menjar gratis. 18 dones van morir durant les intervencions

- El 1996 una banda terrorista (MRTA) segresta 800 membres de la elit peruana a l’ambaixada de Lima, el rescat militar és televisat i s’assassinen als terroristes un cop ja s’havien rendit.

- El 1998 fa una llei d’”Interpretació Autèntica” per presentar-se la la reelecció per 3r cop, fet que no recollia la Constitució.

- Les eleccions de l’any 2000 es celebren sota un frau massiu tan descarat que la oposició es nega a participar-hi, es fan manifestacions contraries on alguns infiltrats del Govern cremen el Banc de la Nació. Poc després de les eleccions es fan públics uns vídeos on es demostra la corrupció política descarada i el suborn a diputats d’altres partits per manipular els resultats; el Congrés l’inhabilita políticament. Això genera un caos polític total, Fujimori dimiteix, convoca eleccions presidencials de nou i s’exilia a Japó. L’any 2006 és extradit a Perú, jutjat i empresonat.

- Es calcula que va arribar a robar de les arques públiques uns 600 milions de dòlars dels quals tan sols n’ha tornat 160

AQUEST DIUMENGE TOTS AMB OLLANTA HUMALA! FUJIMORI MAI MÉS!