Premsa del Cor vs Premsa Esportiva

Mai he tingut jo el remot interès de rebolcar-me pels fangs de la vulgaritat, per l’inframon periodístic on troben refugi les ments més limitades, els estàndards de l’analfabetisme cultural anomenats revistes del cor o premsa esportiva. No sé el nom de cap jugador del Barça, mai n’he vist un partit, desconec absolutament qui es “La Campanario” i em repugna el paper couché.

El patriarcat social ha imposat una curiosa divisió de genere a l’hora de consumir aquest tipus de porqueria  informativa: les dones comenten “Lecturas” a la perruqueria i els mascles fullegen “Mundo Deportivo“mentre veuen una cervesa en un bar. Dues cares de la mateixa moneda, doncs ambdues publicacions tenen la mateixa absència de qualitat literària, informen sobre esdeveniments intranscendents, converteixen en famosos a necis i babaus i propaguen la demagògia populista com a única ideologia social.

Peró resulta que aquest matí, mentre esmorzava, he tingut la desgràcia  de deturar la mirada sobre les pàgines d’un diari esportiu on es dedicava un espai prou ampli en comentar el romanç entre un jugador del Barça amb una coneguda cantant de Pop llatí. Vaja, per fi l’esperat romanç entre la merda i la porqueria: futbol i xafarderies dos en un!

I jo em pregunto: les persones que escriuen i redacten aquestes banalitats ridícules i carrinclones… son llicenciats en periodisme? Son persones cultes que han decidit per pur afany de lucre dedicar-se a alimentar les ànsies de mediocritat compulsiva de les masses? Son conscients de la destrucció massiva que estan causant a la societat i a la cultura, però prostitueixen el seu talent per pura necessitat econòmica? Tenen vergonya aliena o han acabat gaudint i participant en aquesta orgia de caspa?

Prefereixo pensar que no, soc més feliç autoenganyant-me creient que en realitat aquestes noticies les realitza un ximpanzé polsant tecles aleatòriament en una computadora!

SALVADOR ALEMANY: El veritable President de la Generalitat

Aquests darreres dies s’ha celebrat una fracassada cimera a la Generalitat de Catalunya per discutir amb diversos partits, sindicats i patronal les propostes econòmiques d’ultradreta neoliberal  que proposava un tal “Consell Assessor per a la Reactivació Econòmica de Catalunya (CAREC)”, organisme escollit per CIU i dirigit pel veritable President de la Generalitat a l’ombra: Salvador Alemany.

Alemany és President d‘ABERTIS, una gran empresa del IBEX destinada a la construcció i explotació d’autopistes privades i el màxim responsable de que a Catalunya tinguem peatges, on va iniciar-ne la instal·lació el 1976 a Tarragona, va expandir-se sota el pujolisme i actualment gestiona el 60% de tots els peatges d’Espanya, té presència en 17 països, un valor net de 22.000 milions  i un benefici a la gestió de els autopistes catalanes de 3.000 milions. No es estrany, doncs, que el grup parlamentari de CIU a Madrid fes esmenes als pressupostos de l’estat per compensar econòmicament a les empreses que gestionen les autopistes amb menys tràfic de l’esperat: el gos faldiller sempre remena la cua a les ordres de l’amo.

ABERTIS és, a més, la principal font d’ingressos publicitaris dels diaris Avui i El Punt, pamflets folklòrics i casposos al servei de la dreta nacionalista, que son propietat de la família Moll (més convergents que Marta Ferrussola), rebent també uns 4.000.000 d’euros anuals en subvencions públiques, per compensar les seves inexistents vendes fora dels reduïts circuïts dels concursos de Pubilles.

Artur Mas va proposar a Salvador Alemany ser Conseller d’Economia, però és evident que aquest voltor totpoderós no es conforma amb les molles i les escorrialles, ell vol ser el veritable cervell del poder de la dreta i la patronal.

I quines son les darreres ordres que Alemany ha dictat al seu bufó i titella Artur Mas per tal de destruir el benestar a Catalunya? Doncs contempleu a continuació:

- Copagament dels serveis públics a la sanitat, la justícia i la Universitat.

- Un contracte únic amb acomiadament quasi lliure.

- Que l’empresa privada entri a tota l’Administració Pública

Propostes que òbviament tan sols han aplaudit el PP, CIU i la Patronal.

No sé que pensar sobre Líbia!

Inaudit! Inèdit! Per primer cop en 5 anys que porto de blogger hi ha un tema en el qual no tinc una opinió clara, contundent i radical. Mai fins ara havia sorgit un fet polèmic que em causés un dubte metafísic fins a l’extrem d’obnubilar el meu maniqueisme sectari habitual. I aquest és la intervenció armada al Líbia.

Per una banda, el meu pacifisme m’hauria de fer retractar de tota acció bèl·lica de caire imperialista on moriran civils, a un senyor al qual hem vengut armament per valor de 1.500 milions d’euros i que controla moltes inversions petrolieres espanyoles. Es evident que aquesta represalia militar no es repetirà a Israel quan ataca Gaza, com ahir que van assassinar vuit palestins, entre ells dos menors.

Per altre banda dono suport entusiasta a les revoltes del món àrab, que desmenteixen les tesis islamofòbiques de la dreta catalana i espanyola; em repugna Gadafi profundament i desconfio dels blogs  que parlen de la seva  suposada política social (JA!). No m’estranya en absolut que s’hagi comparat amb Franco o que Berlusconi s’apiadi d’ell.

La Guerra ja havia començat, quina alternativa seriosa hi havia? Debatent això a Facebook amb “Agència Sirius” un blog de notícies del entorn del PCC (que sovint aplaudeix a Stalin o Corea del nord) m’han contestat:

“L’alternativa seria, l’única, amic, és començar perquè a Europa hi hagi lleis electorals democràtiques, una legislació democràtica i no una farsa plutocràtica imperialista i nazionalcatòlica amb un cor de babaus aplaudint, i tota la corrupció i lladres internacionals que governen i prou coneguts amb nom i cognoms passin pel Tribunal de la Haia, després que aquest sigui també quelcom més que la veu del IV Reich (…) Les revoltes al món islàmic estan finançades pel Club Bildenberg”

Per altre banda us exposo aquest paràgraf de l’article de Vicenç Fises, director de l’Escola de la Pau a la UAB i partidari de la intervenció, amb molts matisos.

Ahí están los riesgos de la intervención, y sobre dichos riesgos la izquierda debería ser sensible, vigilante y exigente, para que un acto desgraciadamente necesario de carácter militar no se convierta en un refuerzo del militarismo existente. No todas las intervenciones militares son defendibles, pero algunas tienen razón de ser. Y ahora lo que toca es apoyar a todas las revueltas populares de los países árabes, con medios políticos, sociales y económicos, y si alguna de estas revueltas es ahogada por las armas de un tirano, es menester darle respuesta con otros medios, para frenar la embestida y crear una situación donde luego sean los medios políticos los que discurran. Es la doctrina del mal menor lo que justifico, siempre y cuando no sea convertido en exponente de todas las virtudes, porque la guerra, siempre, es lo contrario de la virtud. No se olvide.

Fins i tot ICV i IU han votat diferent per primer cop en anys; tots els verds i alguns grups comunistes europeus, com l’alemany Die Linke, han votat a favor de la zona d’exclusió aèria. Quin embolic! Finalment us deixo amb un recull de frases a favor i en contra de l’intervenció de diferents personalitats de l’esquerra:

“La intervención militar en Libia es un mal menor. Es más urgente evitar una masacre indiscriminada” Almudena Grandes

“Estoy totalmente en contra, es irracional. ¿Por qué no nos explican cómo han intentado que mejorara la situación sin recurrir a la guerra?Sólo buscan tener más ventajas con el petróleo y asegurar que todos los países del norte de África van a apoyar las políticas de Israel” Rosa Regás

“Establecer un espacio aéreo es una decisión incómoda pero necesaria para evitar la masacre.” Luís Garcia Montero, poeta.

I vosaltres que penseu! Ajudeu a trobar una postura en la que pugui definir una opinió clara i contundent!

La superioritat moral i ètica de l’ateisme sobre la religió

La fonamentació ètica del pensament religiós, com ja sabreu, es basa en el temor a un càstig diví en el més enllà. Es a dir, les persones creients obeeixen unes pautes i conductes de comportament no perquè ells siguin realment bones persones, sinó pel  pànic paranoic a patir un escarment metafísic d’algú invisible que els observa en tot moment.

El pensament idealista dels creients planteja, com Plató i Kant, que existeix un “bé” i un “mal” inqüestionables i absoluts, uns dogmes de fe, o imperatius categòrics, basats realment en tradicions ancestrals i obsoletes, que ells creuen que tenen el seu origen en criatures superiors. Per exemple, es força possible que la prohibició islàmica de menjar carn de porc es basi en una epidèmia de triquinosi del segle VII i d’això se n’hagi derivat un comportament irracional al llarg de 1.400 anys.

El fet d’obeir dogmes inqüestionables porta directament al fanatisme integrista, es a dir, en pensar que una idea és millor que la vida de totes les persones que no creuen en ella i, per tant, es moralment acceptable matar als infidels o, a creure que aquests no son persones amb iguals drets i deures.

Cap a una ètica atea i materialista

Davant això, quina alternativa tenim les persones que creiem en la ciència, el materialisme empíric i la raó? Doncs jo he plantejat aquests punts, a veure que us semblen:

1.- RELATIVISME MORAL: No existeix un “bé” i un “mal” absoluts, hem de buscar la forma correcte d’actuar a partir de l’observació empírica i objectiva de la realitat i de les conseqüències que tenen els nostres actes. No hi han idees vàlides per tothom i en tot moment, la moral és un concepte creat per l’home i determinat per la cultura i la història. Per exemple: La pederàstia era èticament acceptable a l’antiguitat grecoromana i no ara.

2.- DE LA REFLEXIÓ INDIVIDUAL A LA REVISIÓ COL·LECTIVA: Hem de qüestionar-nos constantment les normes i els mites que regulen la nostre societat, valorar internament si fem el millor i el més correcte no perquè així ho digui una llei, una ideologia o un Deu, sinó perquè nosaltres hem arribat a aquesta conclusió. Un cop fet això hem de promoure un debat col·lectiu per tal d’arribar dialècticament a un consens global i democràtic que ens permeti revisar la fonamentació de la justícia. Per exemple: És ètic torturar un terrorista per evitar un atemptat? Es bo bombardejar  un país per alliberar-lo d’una dictadura? Parlem-ne!

3.- UTILITARISME: Tal com va plantejar el filòsof anglès Jeremy Bentham els únics conceptes absoluts son el plaer i el dolor, ja que son magnituds demostrables i quantificables. Per tant, una ètica atea i racional sempre haurà de buscar el màxim plaer per un major nombre de persones, evitant tot tipus de sofriment innecessari. Però jo crec que, al contrari del que pensava Adam Smith, això no ho solucionarà un mercat lliure i un individualisme egòlatra, sinó una acció política  col·lectiva que persegueixi acabar amb les causes objectives del dolor mundial: la pobresa, la guerra i les malalties.

El meu primer record d’infantesa

Suposo que resulta força simptomàtic de la meva hipocondríaca i torturada ment el fet que la imatge més antiga que conservo desada dins la meva laberíntica memòria correspongui a un accident ferroviari. El primer fotograma de la meva existència podria ser perfectament un dia jugant al parc,  un matí a la platja o una abraçada dels meus pares… però no! Soc absolutament incapaç d’evocar tota aquesta pàrvula nyonyeria, que hi farem.

Tinc un nítid record d’aquella tarda del 17 d’agost de 1984, quan jo encara no havia complert 3 anyets i la meva àvia em duia de la ma mentre passejàvem pels carrers d’Hospitalet. Desconec per quin motiu aquell estiu no havíem anat al poble… o potser ja n’havíem tornat? Segurament deuríem sentir crits i rebombori o, simplement, la desgràcia s’ens va creuar per marcar-me a foc l’inconscient.

Doncs vet aquí que un grup d’entremaliats jovencells s’havien dedicat a matar l’estival avorriment posant pedres i un tronc de 25 cm sobre els rails del ferrocarril, en un tram on passava tan sols a 60 cm d’un edifici, provocant així un estrepitós descarrilament que va acabar amb un vagó de 40 tones entrant dins una casa particular (que encara resta en peu), deixant 11 ferits lleus, el conductor a l’hospital i 150 veïns desallotjats.

Lluny de provocar-me un trauma infantil o una aversió al transport ferroviari, com el meu pare treballa a RENFE, m’he passat mitja vida viatjant en tren gratis, suportant amb impassible estoïcisme tota mena d’avaries, retards i vagues variades. Per contra, la meva eterna lluita perduda és el carnet de conduir, hi tindrà res a veure?

PD: Gràcies al blog “Imatges Retrospectives d’una Ciutat” per les fotografies i la documentació.

EL CAMAROT DELS MAS: 100 dies del Govern de Dretes

Ja fa 100 dies de les eleccions on les hordes de la dreta nacional-catòlica, ultraliberal, populista i folklòrica varen aconseguir retornar al poder de la Generalitat amb la missió de destruir el gloriós llegat del Govern Tripartit, aniquilar qualsevol resquill de l’estat del benestar i sotmetre Catalunya als designis de l’alta patronal i les tenebres obscurantistes de l’Opus Dei.

Artur Mas va assegurar que el seu Govern seria el dels “Millors”, epítet que sens dubte no s’ha ajustat en absolut a la realitat objectiva que hem viscut en aquests tres llargs mesos de pífies, relliscades i retallades. A mi se  m’han acudit alguns adjectius molt més adients a aquesta colla de mafiosos que tenim al poder. Quin us sembla més encertat?

ANTIDEMÒCRATES – Deixen fora de la mesa del Parlament a ICV-EUiA i ERC, pactant amb PSC i PP la seva composició. Per altre banda  Duran Lleida s’encarrega de les Relacions Exteriors del Govern però, al no ser conseller, no s’haurà de sotmetre al control parlamentari i democràtic.

CORRUPTES I MAFIOSOS: Boi Ruiz (Sanitat) estava implicat en un frau per subvencions públiques, Artur Mas Benet (pare del president) va estar implicat en la evasió de 500 milions d’euros mentre l’actual president era Conseller d’Economia, Felip Puig (Interior) va desviar fons públics a la seva conta pròpia, provinents d’ADIGSA quan era Conseller d’Obres Públiques amb Pujol.

MENTIDERS -Joana Ortega accepta el carreg de Vicepresidenta del Govern, plaça que ella considerava humiliant abans de les eleccions, falsificant el seu currículum i assegurant que és Llicenciada en Psicologia quan ni tan sols va ser capaç d’acabar la carrera.

RACISTES - Es nomena per sorpresa a Xavier Bosch Director General d’Immigració, en comptes del badaloní Josep Piera que havia plantat cara al populisme de Garcia Albiol. Bosch ja ha declarat que treballa per impedir que vinguin més immigrants i que tots els no parlin català siguin expulsats.

NEPOTISTES – Tot i criticar el nomenament de familiars com a alts càrrecs per part de PSC i ERC al tripartit, CIU ha posat una poltrona al germà de Felip Puig, la dona de Pere Macies, la dona de Josep Rull o la dona d’Enric Ticó.

AZNARISTES- Diversos ex-alts càrrecs de l’administració Aznar  son reciclats per la dreta catalana: Juan Prat, encarregat de defensar davant la OTAN la invasió a Irak ara és delegat a Brusel·les on va ser felicitat per Vidal Quadres. Com a Secretari de Comunicació han posat a Josep Martí, autor del llibre “Ets de dretes i no ho saps” i que ja havia treballat a la Delegació del Govern amb Julia Garcia Valdecasas. A la secretaria de Funció Publica ara hi ha Susanna Bouis, delegada del Govern amb Aznar.

INCOHERENTS- Tot i que alguns membres del Govern i el seu grup parlamentari donen suport  al simulacre de referèndums independentistes, que han tingut una participació pírrica, han posat de Consellera de Justícia a  la persona que els va impugnar: Pilar Fernandez Bozal que, a més, va fulminar al seu cap de gabinet, Anton Verdeny, per sobiranista. Per altre banda voten a favor d’admetre a tràmit una llei absolutament inconstitucional per proclamar la independència, però seguidament hi voten en contra. El Secretari d’Esport s’ha mostrat favorable d’acabar amb les Seleccions Catalanes, mentre que Mas a la oposició volia ampliar-les.

MASCLISTES, CONTAMINADORS I TORTURADORS- Felip Puig elimina el programa contra la violència de gènere del Departament d’Interior, així com la reducció de 80 km/h en els trams on hi ha més contaminació. També ha eliminat el Codi Deontològic dels Mossos d’Esquadra i ha suprimit l’instal·lació de noves càmeres a les comissaries, per tal de facilitar la tortura policial.

ENEMICS DE L’EDUCACIÓ PÚBLICA- Irene Rigau, com ja us vaig explicar, ha reduït un 60% les places de professors, ha fet una Direcció General específica per a l’Escola Privada, ha donat una 4a línia educativa a Xaloc, una escola de l‘Opus Dei, mentre retalla ajuts a l’escola pública, elimina la implantació d’ordinadors, la sisena hora o la Setmana Blanca i proposa un sistema d’inscripció escolar que afavoreix la discriminació d’immigrants, per tal que aquests es concentrin en algunes escoles públiques determinades, convertides així en ghettos.

NEOLIBERALS I ESPECULADORS- El Govern de CIU ha votat en contra de que la hipoteca es pugui liquidar amb el retorn del pis, ha acceptat la bancarització de les caixes, s’han mostrat favorables d’eliminar l’Impost de Successions que actualment sols paguen els multimilionaris.

ENEMICS DE LA SANITAT PÚBLICA – El Conseller Boi Ruiz, ex-cap de la Patronal de la sanitat privada,  ha demanat als metges que receptin menys medicaments, ha eliminat el torn de tarda per operacions, vol fer pagar els àpats als hospitals, que els metges treballin més hores, ha aturat totes les ampliacions d’equipaments sanitaris i  ha eliminat el Consell de la Professió Mèdica.

Si aquests son els millors que tenien… com devien ser els altres??

DANIEL ORDOÑEZ: Un nazi que és regidor a L’Hospitalet

Daniel Ordoñez, regidor i cap de llista de PxC a l’Hospitalet de Llobregat, anteriorment militava a Alianza por la Unidad Nacional (AUN) i va arribar a anar de nº59 a la llista d’aquest partit a les eleccions europees del 1999. Aquesta llista estava liderada per Ricardo Sanz de Ynestrillas, condemnat per intent d’homicidi i tinença il·lícita d’armes al intentar assassinar a un camell que es negava a fiar-li cocaïna a la localitat madrilenya de Pozuelo de Alarcón, el 1997.

 Durant la seva estança a AUN, Ordoñez era un skin head obertament neonazi i va estar implicat en robatoris amb violència i intimidació, coaccions, amenaces de mort i agressions extremadament violentes contra immigrants a Terrassa, l’any 1999. Quan la policia els va detindre portaven botes amb puntera de ferro, bats de beisbol, punys americans i propaganda neonazi. (més detalls AQUÍ: La Vanguardia, info Ordóñez)

Abans de ser regidor David assegurava ser Llicenciat en econòmiques per la UB i treballava de professor en una autoescola a Pubilla Cases on, segons dissidents del seu propi partit, només hi van immigrants davant dels quals ell es comporta amb total normalitat. Va ser designat a dit líder de PxC a Hospitalet i va anar de nº 9 a la llista a les autonòmiques on, entre altres perles, hi havia Carles Francisoud un ex-terrorista d’ultradreta, empresonat 8 anys per cometre atemptats en locals gais i catalanistes als anys 80′s. Francisoud va ser cap de llista de PxC per Badalona el 22M

En una manifestació contra la suposada construcció d’una mesquita a Badalona, sota el lema “Muerte al musulmán”, Ordoñez es va disfressar amb un burka mentre la resta de manifestants cridaven “Lapidem-la, lapidem-la” Podeu veure una fotografia del carnavalesc esdeveniment a continuació:

A l’acte central de PxC a Hospitalet, a les passades eleccions autonòmiques, s’hi va infiltrar un periodista de La Vanguardia on assegura que Ordoñez va dir les següents frases:

“Pensáis que se puede comparar la inmigración interior con la exterior? Somos españoles. Mi madre es asturiana, ¿es lo mismo eso que una mujer con un burka? “

“¿Creéis que los inmigrantes pagan los mismos impuestos que nosotros? Les dan treinta y cinco mil euros sólo por levantar la persiana”.

“¿Habéis visto a los concejales de ICV? Sí, fumando porros”

Podeu llegir més sobre el passat neonazi d’Ordoñez al DIARI ARA, LA VANGUARDIA, HOSPI.CAT o NACIÓ DIGITAL o, si ho preferiu, us podeu descarregar en PDF la noticia apareguda a La Vanguardia el 1999 sobre la seva detenció a Terrassa, en mig de disturbis neonazis: La Vanguardia, info Ordóñez .

Dones Guerreres al llarg de la Història

La història patriarcal ens ha presentat als exèrcits i les guerres com un aspecte intrínsecament masculí, lligat a la força bruta del mascle, on les dones quedaven reservades per a les brutals violacions posteriors que molts conflictes bèl·lics comporten, dins de la impunitat militar. Peró si revisem el passat amb lupa, veurem que en moltes batalles decisives les dones hi han tingut un paper fonamental.

En aquest post, especial del Dia de la Dona Treballadora, repasso alguns exemples significatius al llarg del temps:

PREHISTÒRIA

Des de l’origen mateix de l’Estat i dels exèrcits, nascuts per tal de protegir la propietat i les desigualtats entre classes socials, veiem com en alguns casos les dones han tingut presència important dins la vida militar:

· Cultura Argàrica (Almeria i Múrcia): En aquesta societat protoestatal, datada al Bronze Inicial (II mil·leni ANE),  una part important de les tombes femenines presenta punyals com a aixovar, fet que ens porta a pensar que les dones podrien desenvolupar algun paper important dins la coerció militar, tot i que les armes més especialitzades com les alabardes o les espases es troben  sempre en tombes masculines.

·Edat del Ferro a l’estepa eurasiàtica: En els grups de guerrers nòmades que vivien entre Ucraïna, Mongòlia i Kazakhstan al I mil·leni ANE  les  femelles tenien un destacat paper militar. Per exemple a la necròpolis de Pokrovka dels Urals, el 12% de dones presenten aixovars de guerreres a temps complert, amb armament i armadura.

ANTIGUITAT

Tant Plató com Aristòtil tenen textos on defensen la participació de les dones en l’exèrcit; tot i que consideren que no tenen aptituds físiques, asseguren que una bona preparació ho pot suplir.

· Amazones: Poble llegendari de la mitologia grega  format per dones guerreres, situat per Herodot a prop del Mar Negre i que suposadament varen participar a la guerra de Troia o enfrontar-se a Hèrcules als seus 12 treballs, així com també apareixen a la Iliada.

. Reina Boudica: Una guerrera, reina de les tribus icenes d’Anglaterra, que es va liderar l’aixecament en contra de la ocupació romana l’any 60 dC, durant el govern de Neró, a la Batalla de Walting Street.

·Zenobia: Emperadriu de Palmira entre el 262 i el 273 dC, realitza diverses campanyes militars contra els romans i els sassànides, on envaeix Egipte i Àsia Menor.   Els romans la capturen, però l’Emperador Aurelià, fascinat per la seva saviesa, la deixa en llibertat i ella esdevé filòsofa.

EDAT MITJANA

L’any 697 va aparèixer una llei a Irlanda per prohibir la presència de dones a l’exèrcit, fet que ens porta a pensar que fins a aquell moment n’hi havien forces.

·Valquíries: Deesses guerreres menors de la mitologia nòrdica que apareixen a les poesies èpiques dels s.XI-XII. Actualment es creu que realment eren sacerdotesses d’Odin  que realitzaven rituals on es sacrificaven als presoners.

·Matilde de Canossa (1041-1115) : Noble italiana,coneguda com “La Gran Condesa” aliada al Papa Gregori VII que, gràcies a diverses campanyes militars liderades per ella mateixa, aconsegueix conquerir tots els territoris del nord d’Itàlia, des de la Lombardia fins a la Toscana.

·Tomoe Gozen: Guerrera Samurai japonesa que va participar a les Guerres Gempei (1180-1185) entre diferents clans nobiliaris nipons, on va arribar a matar a 20 guerrers enemics.

·Batalla de Navas de Tolosa (1212): Episodi bel·lic entre els regnes cristians i islàmics de la Península, que es va saldar amb una victòria de Castella. Segons el cronista Ibn Abi Zar, en l’exèrcit musulmà hi varen prendre part dones que presentaven una crueltat equiparable a la masculina.

·Margarita d’Anjou (1429-1482): Reina d’Anglaterra i esposa d’Enric IV. Durant la Guerra de les Dues Roses, lidera a l’exèrcit, derrota al Duc de York i allibera al seu marit el 1459. L’any següent, quan les tropes yorkistes capturen de nou al Rei, ella condueix l’exèrcit britànic a la Batalla de Wakefield on Ricard de York finalment perd la vida, així com a la batalla de Sanit Albains, on allibera al seu espòs.

·Joana d’Arc (1407?-1431): Després d’escoltar la veu de Deu en una al·lucinació, pren part a la Guerra dels Cent anys, convencent al Príncep Carles de França que li confii la direcció d’un exèrcit de 5.000 homes que comanda victoriosa contra l’exèrcit anglès, permetent la coronació del Rei. Finalment es capturada pels anglesos, jutjada per bruixa i heretge i cremada viva. Actualment és Santa i Patrona Nacional de França.

EDAT MODERNA I CONTEMPORÀNIA

·Agustina d’Aragó (1786- 1857): Aquesta catalana, que portava menjar al seu marit durant el setge a la ciutat de Saragossa a la Guerra del Francès, va encendre un canó disparant sobre les tropes napoleòniques que s’esbandiren en retirada, creient que es tractava d’una emboscada sorpresa.

·Guerra de Secessió Americana (1861-1865): Es calcula que entre 250 i 500 dones varen prendre part d’aquest conflicte armat, disfressades com a homes, tan a l’exèrcit del nord com del sud, per pur patriotisme o seguint als seus marits.

·Dorothy Lawrence (1896-1964): Periodista anglesa que, disfressada d’home, va participar a la Primera Guerra Mundial. Quan es va descobrir la seva veritable identitat va ser feta presonera acusada d’espionatge i la seva crònica no es va poder publicar fins anys més tard.

·Guerra Civil Espanyola (1936-1939): L’esclat de la guerra esdevé una oportunitat revolucionària per a esclafar el patriarcat dins el bàndol republicà i moltes dones s’allisten com a milicianes lluitant al front colze a colze amb els homes, organitzades entorn l’Agrupación de Mujeres Antifascistas (AMA), l’anarquista Mujeres Libres o la catalana Unió de Dones de Catalunya (UDC). Alguns noms pròpis son els de  Lina Odena, Rosario Sánchez “La Dinamitera” o la basca Casilda Méndez.

 

Dedicat a totes les dones que han lluitat, lluiten o lluitaran contra el patriarcat !

On hi ha nilad *by Déborah Puig-Pey*

Avui tinc l’immens plaer de presentar-vos l’esperat cameo d’una lectora del blog i escriptora novell, Déborah Puig Pey. Ella és llicenciada en Geografia i Història, especialista en Antropologia Cultural i avui ens parlarà sobre la seva primera novel·la “Donde hay nilad“(fitxa del llibre aquí) que ha publicat després de guanyar nombrosos premis literaris amb relats breus, com el Miguel Delibes de Narrativa Breve-Aula de Lletres de Barcelona o quedar finalista del XIX Premi Max Aub de Contes. Sense cap mena de dubte una proposta a tenir molt en compte de cara al proper Sant Jordi!

On hi ha nilad

Gairebé no se’n parla ja de la colònia espanyola que va ser Filipines. No obstant, va haver un temps, no tan llunyà, on la influencia mútua entre ambdues cultures fou molt íntima i tingué repercussions importants polítiques i econòmiques, però també conseqüències directes sobre la vida de mil.lers de persones.

Donde hay nilad és la historia d’una d’aquestes persones, millor dit, d’una d’aquelles famílies espanyoles –d’origen català en aquest cas- que es varen creuar amb la vida, la gent i la genealogia filipina, assumint els atzars imposats per la segona guerra mundial, la independència de l’arxipèlag, l’arribada dels nord-americans i el retorn quasi obligat a Espanya, per exemple Barcelona, úter invertit que dona cabuda a aquest nou rebrot d’espanyols, o de filipins, segons es miri.

Però la novel.la pretenia anar més enllà. Compensar, si es pot dir així, la desmemòria, mitjançant un atac frontal contra l’actualitat: comprendre cóm s’ha gravat en cadascú “el què és” i “el qui és” al fons d’un arxivador de vida –el record- que en estat famolenc reunirà totes les dades, arreplegant del voltant de l’experiència tota mena de coses: la música que escoltem, les pel·lícules que veiem, les persones que estimem, les que odiem, els vestits que portaven, els sorolls que sentíem, els fragments de conversa que ens van quedar per sempre, les infàncies, els arbres, els aires…tot allò que és o serà nosaltres.

Si llegint algun tros del llibre al lector li ressonen trets de realisme màgic, jo voldria fer notar cóm la narració ha fet un pols amb la realitat, la realitat que s’esvaeix, no la que es presenta tirana, present, incontestable. I cóm s’ha volgut trobar en tot moment l’equilibri entre la vida i la seva part invisible, que no és un espectre, però s’hi assembla. O no és cert que Manila era coberta de nilad? Era una flor blanca, un punt fluorescent que ja quasi no hi és; hi perdura, però, el nom (Maynilad, on hi ha nilad) que és com el perfum que deixen les coses que han marxat. No hi ha fantasmes, hi ha memòria.

Al fons d’aquesta, una pregunta insistent sobre el somni de la felicitat.

*by Déborah Puig-Pey Stiefel*

Fervor Monogàmic Homosexual

El passat Dissabte vaig anar amb el meu xicot a veure “The kids are all right”, una veritable apologia dels valors familiars, el tradicionalisme conjugal i el matrimoni etern, amb la petita peculiaritat d’estar protagonitzada per una parella de lesbianes, fantàsticament interpretada per Julianne Moore i Anette Bening. Una raresa cinèfila o el reflex del nou fervor monògam que es viu dins el mon GLTB?

Justament aquest proper cap de setmana es compleixen dos anys de la meva sobtada i sorprenent conversió a la ortodòxia monogàmica; catorze mesos des de que vaig desenganxar-me totalment d’un submón de sexe compulsiu i efímer, de xats i pàgines de contactes plenes de fotos de polles, de cites amb desconeguts que portava al llit després de xerrar-hi cinc minuts o menys.

No us podeu arribar a imaginar, ni remotament, fins a on arribava la meva addicció! A les víctimes de la meva cacera les veia com a vulgars preses, no tenia el menor sentiment cap a ells i ni tan sols els veia com a persones, eren mers objectes sexuals a la meva disposició eventual.

Peró un bon dia va aparèixer el meu Príncep Blau i ,sense adonar-me’n, vaig replantejar la meva teoria de que la  parella era un invent heteropatriarcal per perpetuar l’herència i vaig pensar que potser no s’hi estava tan malament en aquell lloc anomenat Amor. Dos anys després em reafirmo absolutament i se’m fa difícil recordar que era jo el que col·leccionava polvos com qui es fa un àlbum de cromos.

Gairebé la totalitat de persones homosexuals del meu entorn viuen un fenomen similar entregats per complert a la vida conjugal i ja conec qui està fent tràmits per l’adopció. Sort que el Matrimoni Gai havia d’acabar amb els valors familiars, segons el cristianofeixisme! Poc es podrien imaginar a l’Opus que en pocs anys acabaríem tan fidels i conservadors com ells aparenten ser.   Som els gais els nous heteros? Ens ha absorbit el sistema o, simplement hem aconseguit la plena normalitat i acceptació social?

Pel contrari, les meves amigues hetero semblen viure una segona adolescència sortint cada setmana a cercar mascles  salivant com hienes famolenques davant un xaiet coix. No m’estranya, doncs, que el govern de CIU hagi suprimit la sèrie “Infidels” de TV3 ja que alguns membres de UDC creien que fomentava el divorci i la promiscuïtat. A veure si aquest programa serà la causa de tot plegat!