La invasió republicana de la Vall d’Aran (Octubre de 1944)

Poca gent sap que el dia 19 d’Octubre de 1944, a les 6 del matí, un exèrcit format per uns 8.000 soldats antifeixistes va creuar la frontera francesa a l’altura de la Vall d’Aran per iniciar la “Operación Reconquista”, per tal d’alliberar Espanya de la tirania nacionalcatòlica i proclamar la III República. S’anomenaven UNE (Unión Nacional Española) i bàsicament eren militars que havien participat a l’alliberament de França de les tropes nazis.

El cervell de tota la operació hi havia Jesús Monzón, un desconegut comunista navarrès que, aprofitant l’exili de la Passionaria a Moscou, s’havia lligat a la innocent Carmen de Pedro, la responsable del PCE a França, i havia creat una poderosa xarxa política i militar al seu voltant, sense que la veritable direcció del partit en tingués la menor idea.

Aquell 19 d’Octubre dos temibles dictadors es van endur un bon ensurt: per una banda Francisco Franco que, segons la seva germana Pilar, mai el va veure tan exaltat ni nerviós, convocant un Consell de Ministres extraordinari al creure que eren totes les tropes aliades les que venien efectivament a per ell; a l’altre banda d’Europa,  Stalin, que no entenia com  ningú li havia dit absolutament res de que una força política, teòricament subordinada a ell, es ficava de nou en una guerra de la que ja n’havia sortit prou escaldat i que anava en contra de tots els seus plans i estratagemes pactades amb els aliats.

L’exèrcit de la UNE va establir el seu estat major a Bosost des d’un va comandar diferents batalles a Salardú, Era Bordeta i Bordes amb l’objectiu de derrotar al General Moscardó que protegia  Viella, on s’hi havia de proclamar la República amb Negrín de president, fet que mai va arribar a succeir.

La Operació va ser un fracàs ja que els aliats no li van donar suport: Anglaterra i EUA preferien a Franco que una Europa rodejada de comunistes pels dos cantons (tot i que el PCE mai va optar per la via revolucionaria, ni molt menys dictatorial) i el mateix Stalin va enviar a Santiago Carrillo a Bosost per avortar la invasió el dia 27 d’Octubre per, anys més tard, fer un procés de depuració interna de qualsevol seguidor de Monzón.

Franco va silenciar aquell episodi que li havia fet perdre els nervis i el PCE mai va voler recordar que, degut a l’absència de la seva lideresa en els moments més difícils, un arribista quasi els arrabassa tot el poder i condueix al partit a un suïcidi col·lectiu. Així doncs, unes 200 persones varen perdre la vida sense que gairebé ningú els tornés a recordar, 8.000 soldats van lluitar contra el feixisme sense que la Història mai es dignés a donar les gràcies o un copet a l’esquena, deixant que l’oblit engolís un episodi que podria haver enderrocat la dictadura franquista, que  tan sols hauria durat cinc anys, esdevenint un breu parèntesi entre la II i la III República.

Com les fonts històriques son extraordinàriament escasses us recomano que, si voleu aprofundir en aquest apassionant tema, us llegiu la darrera novel·la d’Almudena Grandes “Inés y la alegria”, un excel·lent llibre que m’ha acompanyat el darrer més i que ja l’esteu incloent a les vostres peticions de Sant Jordi.

Qué s’està coent a la seu d’ICV?

Dimecres dia 23-F, 30é aniversari del cop d’estat feixista. 19:00h. Passatge del Rellotge, nº3, Barcelona, seu nacional d‘Iniciativa per Catalunya Verds (ICV). Segona planta. Un grup d’uns 60 bloggers, programadors informàtics i ciberactivistes, molts d’ells sense militància ni cap relació anterior amb el partit, es troben allí reunits de forma discreta, per no dir deliberadament secreta.

Quina maquiavèl·lica estratagema porten de cap? Quina obscura trama es duen entre mans? Que fa el secretari general Joan Herrera assegut, colze amb colze, amb un tal Arqueòleg Glamurós?

Encara no en puc dir res; ara bé, si jo tingués com a cognoms Rigau, Mas, Rouco Varela, Rahola, Puig, Trias, Sostres, Fernandez Diaz, Camacho o Duran els propers dies dormiria amb un ull ben obert… mai se sap que pot sortir d’un Aquelarre de proporcions similars.

Mantingueu-vos atents a aquest blog que, quan la Hora H arribi sereu els primers en ser informats. I fins i tot és possible que algun de vosaltres sigui convidat a participar-hi. Qui sap?

MUAHAHAHA MUAHAHAHA

David Cameron instaura l’Anarcocapitalisme a UK

Poc es pensava el pobre Mikhaïl Bakunin que la seva utopia d’acabar amb l’Estat, es portaria a terme per una coalició entre el Partit Conservador i el Liberal del Regne Unit  tot i que, com veurem , ni el fons ni les formes coincideixen exactament amb els plantejaments teòrics del noble rus.

Doncs si, ahir el Primer Ministre anglès va anunciar el magnicidi de l’Estat del Benestar: dintre de poc totes les escoles, hospitals, carreteres, biblioteques, transports, parcs, jardins, museus i altres dependències públiques passaran a estar administrades per mans privades, jibaritzant la tasca del Govern exclusivament a la Justícia, Policia i Exèrcit. És a dir, els britànics pagaran impostos tan sols per finançar les forces de repressió, que vetllen per la propietat privada i l’ordre social, així com per pagar  plusvàlues als empresaris que s’enriquiran gestionant serveis bàsics.

Cameron ha pretés dissimular aquest demencial atac terrorista darrere l’edulcorat eufemisme de “Big Society” afirmant que els voluntaris i les ONG també podran fer-se carreg de les administracions liberalitzades. Ah fantàstic! Així doncs quan algú s’hagi d’operar del cor l’atendrà un voluntari amateur que es dedica a la cardiologia com a hobby en el seu temps lliure per amor a l’art? Meravellós! Ja de pas podrien deixar la Monarquia en mans de Pallassos sense Fronteres que ho farien igual de bé!

En realitat el Govern anglès segueix fil per randa els principis ultraliberals de l’Escola de Chicago de Milton Friedman, molt ben sintetitzats per l’intel·lectual Naomi Klein al documental “La Teoria del Shock” (vegeu-lo al blog de Madebymiki). Segons Friedman la confusió social pròpia dels moments de crisis extremes, polítiques o econòmiques, han de ser aprofitats per destruir serveis públics i deixar-los en mans del mercat.

Els pioners en experimentar amb aquesta doctrina van ser els militars Augusto Pinochet a Xile  el 1973 i Jorge Rafael Videla a Argentina el 1979, llençant els opositors a les seves privatitzacions  al mar. El  seu brillant resultat va inspirar, posteriorment, a Tatcher i Reagan als anys 80′s, que no varen dubtar a aprofitar la Guerra de les Malvines i la fi de la Guerra Freda com a moment de “Shock” per amagar les seves maniobres neoliberals.

I finalment trobem a una Europa en estat de Shock total, entregada per complert a la dreta, sense una espurna de l’esperit revolucionari  del món islàmic i disposada a deglutir sense miraments aquest genocidi econòmic que abocarà a la societat cap al tercermundisme i la misèria de facto. Però no passa res, total, com deia Margaret Tatcher: “Els pobres ho son per que volen” i qui és Cameron per negar el caprici de viure en la immundícia a milers de ciutadans?

I recordeu: aquest és el model de Rajoy, així que el 2013 ens toca a nosaltres! Si algú pensava fer oposicions, millor que es dediqui a una altre cosa!

CISNE NEGRO: El somni de la perfecció produeix monstres

Si Natalie Portman no guanya aquest cop de l’Oscar a la Millor Actriu, es posarà de manifest que l’Acadèmia de Holywood té algun inconfessable perjudici envers ella, doncs el seu paper de trastornada ballarina clàssica a “El Cisne Negro” és d’una sublimació interpretativa tan magistral com no es recordava al cinema des de que Bette Davis va encarnar Margo Chaning a “Eva al desnudo“, un film amb el que, per cert, guarda notoris paral·lelismes argumentals.

Això per no esmentar al seu director Darren Aronofsky, a qui vaig saludar personalment al Festival de Sitges durant la premiere de The Fountain, convertit ja una veritable referència ineludible del cinema actual. Aronofsky borda aquí la seva obra mestre, conjugant la cerca de  bellesa i  perfecció de “The Fountain” mitjançant l’horror i  decadència de “Rèquiem por un sueño” i una càmera subjectiva que ens fa ballar a través del cos de Portman, com ja haviem vist a “The fighter”.

El Cisne Negro es una obra de terror psicològic que narra, bàsicament, com la inassequible perfecció ideal pot acabar esdevenint un trastorn autodestructiu, ja que la burda realitat material mai s’arribarà d’ajustar a la nostre concepció platònica de l’exel·lencia i bellesa absoluta, ja sigui dins un art o en la vida quotidiana.

El ballet clàssic es aquí una mera excusa, un simple pretext per introduir-nos dins una torturada ment que, mitjançant l’autoexigència, inicia el seu descens cap a un infern personal de paranoia persecutòria, on descobreix el plaer en l’enveja  injustificada i l’orgasme en l’automutilació.

Us convido, doncs, a no deixar passar l’ocasió de devorar àvidament aquesta orgia de talent cinematogràfic a la gran pantalla; us puc ben assegurar que no us en penedireu! Conté, per cert, una de les escenes d’erotisme lèsbic més pujades de to que recordo haver vist mai!

Conversa delirant amb un Camioner Paranoic

Estava jo ahir tan tranquil·lament dinant al bar del costat d’on treballo, quan un home grassonet i rialler, d’uns 50 anys, se m’apropa decidit. De seguida l’he reconegut com un dels camioners nous que havien entrat a la obra on faig el control arqueològic, però mai hauria imaginat que es tractaria d’una de les criatures més surrealistes i conspiranoiques que mai he conegut. Us deixo amb una transcripció de fragments de la conversa que vam tenir! He pensat que valia la pena compartir-ho amb vosaltres!

Camioner Paranoic - Hola bones! Tu ets l’arqueòleg de la obra, no? Puc seure?

Arqueòleg Glamurós- Oi tant!!

CP- Es que veuràs… jo soc un gran erudit interessat en la cultura, tot i que mai he llegit un llibre, ja que tots estan manipulats. Jo soc autodidacta i l’arqueologia m’interessa molt! Sense anar més lluny  he descobert com van arribar els romans a la Península!

AG- Si, bé… això ja es sap de fa molt! Durant la Segona Guerra Púnica …

CP- NOOOO!!! MENTIDAAA!! Això és el que t’expliquen “ells” als llibres!! Tot fals! Els romans varen entrar per Andalusia fa 7.000 anys per construir els dòlmens quan aquí encara no hi havia ningú!

AG- Pfffffff!! Què??? Dòlmens romans??? Com???

CP- Com ho sents! I t’ho puc garantir! A mi m’és igual el que diguin aquesta colla de fills de puta dels científics! Jo i el meu cosí vàrem veure una escultura tallada en diamant del cap de Neró… o Ciceró, ara no ho recordo, dins un dolmen, al meu poble a prop de Sevilla! Clar, tu no ho saps perquè com aquí a Catalunya no teniu restes romanes…

AG- Nooo claaar! Tarraco, Barcino, Iluro, Baetulo…

CP- Això es tot un muntatge! Els romans tan sols van estar a Andalusia! Tu has visitat les runes d’Itàlica? No? Doncs llavors no saps res! Que innocent! Tu també et deus creure això de que els homes vivien a les coves com Altamira o Atapuerca, no?

AG- No és que ho cregui… és que hi he excavat i ho he vist amb els meus propis ulls!! Jo he treballat en coves de fa 150.000 anys amb restes d’animals ja extingits i puntes de sílex fetes per neanderthals…

CP- No home no!! Aquests ossos els van posar els moros quan van vindre aquí, amb animals d’Àfrica. No veus que a les coves hi fa molt fred ? No hi podia pas haver vida! I els ossos es fan malbé!! La clau de tot està a Andalusia… perquè et creus que els americans van fer les bases a Rota i Morón? Per amagar-nos la veritat!! Vols que t’hi porti un dia amb el camió?

AG- No, de veritat, no cal!

CP- Has de saber que jo tinc un poder especial que em permet llegir missatges ocults a les estrelles! Aquí no em funciona, ja que els astres son diferents dels sevillans… però és un  do que he heretat de la meva família, una dinastia  de grans savis, una raça superior de filòsofs! Com per exemple:  la meva mare era cantant de flamenc!

AG- Ah val! Això ho explica tot! Haver començat per aquí!!

La dreta, catalana i espanyola, ja enyora a Mubarak

Jo pensava, innocent de mi, que després de la lliçó de democràcia i rebel·lia cívica que ens està donant el món àrab, les rates islamofòbiques, els escurçons sionistes i els voltors neocon tindrien la vergonya de reconèixer els seus errors, tancar la boca i tornar definitivament a la claveguera pútrida d’on mai haurien d’haver sortit.

Doncs resulta que no! En quant han vist perillar els interessos econòmics dels seus amos ideològics, EUA i Israel, la caverna mediàtica s’ha llençat a beatificar al genocida i torturador Mubarak com a escut davant el suposat integrisme dels Germans Musulmans, organització moderada que actualment té com a referent Turquia i no Afganistan, però que es partidària d’ajudar al massacrat poble palestí.

Es a dir, democràcia si, però només quan guanyen els amics de l’imperialisme yanqui i israelita. De la mateixa forma que al segle XX la dreta liberal aplaudia a Franco, Pinochet i Videla com a dics davant l’avenç comunista, tornant a esgrimir aquella mítica frase de Roosvelt sobre el dictador nicaragüenc Somoza “Es un fill de puta, però és el nostre fill de puta“.

Anenm a veure algunes perles sobre les Cheer Leaders de Hosni:

-Pilar Rahola: La “Pilota d’Or” d’Artur Mas publicava un article al BOE convergent el mateix dia de la dimissió del rais egipci on aplaudia a Mubarak per intentar (que no aconseguir) acabar amb l’ablació del clítoris i alertava, en un nou deliri d’islamofòbia paranoide, de que la moderació dels Germans Musulmans era una trampa per amagar el seu yihadisme. Possiblement va tindre aquesta revelació en la seva recent estada com a corresponsal a El Caire, on no va sortir en cap moment del Hotel de premsa. Això si, després la Consellera de Massatges Matutins s’omple la boca dient que Israel és la única democràcia d’orient pròxim.  Es pot ser més hipòcrita?

- Grupo de Estudios Estratégicos (GEES): Aquest think thank aznarista i neocon sorgit per defensar a capa i espasa la invasió d’Irak diu , en un article a Libertad Digital que, tot i desitjar una democràcia transparent i representativa a Egipte, el Novel de la Pau El Baradei i tots els elements de la oposició, son uns enviats d’Iran que planegen en secret una teocràcia; així doncs ells prefereixen que el poder quedi exclusivament en mans de l’exèrcit. De pas, aprofita per carregar contra la innocent esquerra europea.

-Salvador Sostres: El periodista convergent publicava la seva columna d’El Mundo titulada “Mubarak, como un viejo león”, on es desfeia en elogis i alabances envers el tirà egipci i titllava la revolta de propaganda integrista. Sostres animava a resistir a Mubarak (o Muby, que estem entre amics) davant la demagògia de l’esquerra, d’Obama i l’antisemitisme. Impagable lel darrer paràgraf: “Como un viejo león, como un soldado de lo que más esencialmente somos, Mubarak se queda a pesar de los insultos (…)de tantos intelectuales de izquierdas, progres en el peor sentido de la palabra, sin visión de la Historia, del mundo ni de nada, que son incapaces de diferenciar entre víctimas y verdugos”

-Daniel Marín: Aquest periodista d’Intereconomia tem al seu blog que la solució de la revolta pugui ser pitjor que la dictadura i alerta que la deixadesa internacional davant moviments populistes va acabar amb Adolf Hitler al poder. També afirma que la revolta s’ha fet exclusivament en nom d’Al·là, promoguda per imams salafistes i finalment acaba, com no, recordant el brillant passat de Hosni lluitant contra el terrorisme, així com alertant del sorgiment d’una possible Guerra Santa

Com destruïré l’Educació Pública *by Irene Rigau*

Benvolguts lectors d’aquest infame fulletó propagandista del comunisme tronat i la decadència pecaminosa, em presento, soc Irene Rigau, la excel·lentíssima Consellera d’Ensenyament Amb l’Ajuda de Deu. Resulta que aquest pollós invertit i pocapena de l’Arqueòleg Glamurós m’ha demanat a veure si li podia explicar breument com penso destruir definitivament aquest anacronisme soviètic de les escoles públiques i gratuïtes, per tal de deixar als  nostres infants en mans d’aquesta afable i  gentil ONG anomenada Opus Dei. I com a la Conselleria ja m’avorria de passar el rosari , llepar ciris i resar avemaries, doncs mira, m’he decidit a escriure!

1.- Gastant 80.000 euros canviant el nom de la Conselleria. Doncs si! Que és aquesta collonada hippiflowers d’”Educació“?? Vaja, ni que els professors tinguessin que donar valors als nanos, substituint el paper de l’església o la família! Res, res, “Ensenyament“: aquí es ve a recitar llistes de Reis Gots, com abants! Altres noms que tenia pensats eren: “Conselleria dels Braços en Creu” o “Conselleria de la Lletra amb Sang Entra“

2.- Reduint un 60% el nombre de places de nous professors i convocant les oposicions més tard de l’Abril per tal que els nous mestres no puguin prendre possessió de la plaça a temps, dificultant així als col·legis públics la formació de les seves plantilles. No sabeu com de bé m’ha anat l’excusa de la crisi! Amb 60 nens per aula encara ens estalviarem la calefacció i tot.

3.- Creant una Direcció General de la Generalitat específica per a l’escola concertada, de forma independent de la pública, per tal de fer arribar més recursos i donar una atenció preferent als meus amiguets de l’Opus. Si, ja sé que l’Artur va prometre reduir alts càrrecs, però jo per la meva chupipandi opusina MA-TO.

4.- Eliminant la sisena hora lectiva a primaria. En aquesta edat el que ha de fer la quitxalla és anar a catequesi, no estar tancats dins una aula escoltant futileses sobre ciència, llengua o socials!

5.- Paralitzant la implantació d’ordinadors  i noves tecnologies a l’aula. Potser encara voldrien que els hi portéssim la Play Station? Res, res, que els meus col·legues de les editorials estan molt nerviosos i, a més, per una ensenyança basada en la memorística i la repetició… perquè cal un PC?

6.- Renovant el concert escolar a aquelles escoles privades i religioses d’el·lit que discriminin immigrants i separin nens i nenes. Be, qui diu renovant diu ampliant a tuti pleni, no fos cas que els fills dels diputats convergents no puguin fer natació climatitzada a la piscina interior durant l’hivern.

Manca dir que si teniu cap altre proposta per acabar per sempre amb aquesta crosta de paràsits que no tenen diners ni per pagar un futur pels seus fills me la podeu deixar als comentaris! I no patiu que d’això s’en parlarà ben poc a TV3-La Seva: ja tenim un sarau independentista al Parlament per omplir telenoticies la resta de la legislatura!

*by IRENE RIGAU*

Homosexualitat i homofòbia a Egipte: avui i ahir.

Com ja sabreu, aquests dies a Egipte es viu nova revolució democràtica al món islàmic contra una dictadura brutal  i, com no, descaradament homòfoba. Mantindre relacions amb una persona del mateix sexe no és específicament un delicte a Egipte, ni existeix cap normativa que ho persegueixi (de fet fins 2001 el poder egipci negava l’existència de la homosexualitat) , però els fiscals recorren a la llei d’emergència de 1981, amb la qual es basa la legitimat el règim de Mubarak, per tal de condemnar a penes de presó per delictes contra la moral pública que van dels 3 als  5 anys.

Alguns exemples d’aquesta persecució inquisitorial seria cas de les 52 detinguts a bord del vaixell “Queen Boat”, on presumptament es celebraven orgies entre homes, l’any 2001; o el 2003 quan un turista israelià va ser empresonat 15 dies per homosexual, abans de ser expulsat al seu país. Aquell mateix any la policia va realitzar nombroses detencions en llocs de crusing a les vores del Nil, i el 2009 el govern va ordenar clausurar una revista setmanal de contingut gai Al Balagh Al Gadid, condemnant a dos anys entre reixes als seus periodistes.

Human Right Watch i Amnistia Internacional, han denunciat, a més, que la policia sotmet a tortures i exploracions anals per verificar acusacions de sodomia i que el sol fet de ser portador del VIH ja és suficient motiu per anar a la presó. Mubarak va arribar a prohibir la venta de discos de l’artista transsexual Dana International, guanyadora d’Eurovisió.

Homosexualitat a la Història d’Egipte

No obstant, la homofòbia no és inherent a la història d’aquest estat, ni molt menys!

A la religió de de l’antiguitat egípcia trobem que el mite sobre el mateix origen de l’estat es basa en la lluita i violació del deu Horus, per part de Seth, que simbolitza la unió entre l’Alt i el Baix Egipte. Aquesta llegenda ens permet entreveure una visió del sexe gai masculí molt semblant a la que tenien moltes civilitzacions del món antic: ser actiu està ben vist, ser passiu no.

Pel que respecta a  les evidències que ens ha deixat l’arqueologia destaca la mastaba dels funcionaris Nianjjnum i Jnumhotep, datada a l’Imperi Antic, i que es representen abraçats a les diferents pintures que decoren la tomba, com la que podem veure aquí. També existeixen diverses fonts literàries que ens parlen d’idil·lis entre faraons i militars, com ara “El demandant de Menfis”, a l’Imperi Mitjà.

L’any 332 aC és proclamat Faraó el Rei macedoni Alexandre Magne, que mantenia una relació obertament homosexual amb el seu cap de caballeria, Hefestió. Durant la dinastia ptolemaica d’origen grec i la ocupació romana es manté el règim de tolerància sexual, que durarà fins a la violenta pujada al poder del cristianisme copte.

La primera persecució veritablement homòfoba a Egipte va tenir lloc dos anys després de que es signés l’Edicte de Milà, amb el qual el cristianisme esdevenia la religió oficial. L’any 315 dC hordes de cristians acaben amb diversos temples d’Alexandria, amb l’acusació de que els seus sacerdots eren efeminats, establint així una equació entre paganisme i homosexualitat que es veurà reforçada al llarg del segle IV, com ho prova el manual “Els errors de les religions paganes” del senador romà Firmicus Maternus del 346 dC, on s’assenyalen als gais com a elements pagans a exterminar.

I és avui, després de 1697 anys d’homofòbia,  en aquest context de canvi i revolta on s’han obert algunes escletxes que permeten albirar per un futur  en  llibertat i igualtat; en aquests sentit us recomano que llegiu AQUÍ l’entrevista a un activista homosexual egipci que està molt involucrat a les mobilitzacions. Una espurna de llum dins la foscor!

Tipologia de comentaristes en un blog

Avesat a batre els meus propis rècords, em va passar completament per alt que aquest blog ha superat tranquil·lament la xifra de 10.000 comentaris aprovats, la qual cosa equivaldria perfectament a un llibre de mides considerables si mai, en un atac d’incontrolable  bogeria, em donés per imprimir-los tots.

Entre aquestes desenes de milers, resulta molt difícil recordar-ne un en particular, assenyalar amb el dit aquell que m’ha fet més il·lusió o, per contra, el que m’ha regirat les vísceres fent regurgitar, de pur fàstic, l’esmorzar del dia abans, així doncs he optat per celebrar la nova fita de la millor forma que sap fer un professional de l’arqueologia: classificant i etiquetant els diferents tipus segons el seu grau d’afecció/desafecció envers la meva persona. Com tot intent de crear un ordre dins el kaos peca de generalista i de poc, faltaria més!

TALIFAN: Cheer Leaders incondicionals que solen pomponejar les meves opinions, ampliar les meves dades, em recomanen al seu blog i twittejen els meus articles. És igual del que parli, per molt cutre que sigui el post, sempre em quedaran les seves aportacions per consolar-me. Les puc comptar amb els dits d’una ma, però son la meva darrera esperança quan em falla la inspiració i saben que jo també soc talifan de les seves webs!  GRÀCIES!

COMENTARISTA HABITUAL: Sol passar-se per aquí, encara que sigui a saludar, alguns cops coincidim amb un punt de vista i altres ens trencaríem la cara, però quan  no en noto la seva presència  em falta l’aire. Algunes ja portem anys i anys compartint punts de vista i fins i tot us he arribat a conèixer en persona. NO EM FALLEU!

LECTOR NO COMENTARISTA: Segons les dades estadístiques de WordPress, per cada persona que em comenta, 10 em llegeixen en l’anonimat de la xarxa sense deixar la menor petjada per pura timidesa. Sé que algunes sou més habituals que els talifans, però  dissortadament pel blog, ens priveu de participar en la discussió. UNA VERITABLE LLÀSTIMA!

COMENTARISTA OCASIONAL: En realitat ella estava buscant la recepta del suquet de peix a Google i, aprofitant la ben entesa diu la seva. BENVINGUDA!

LADY SPAMER: És una comentarista no lectora a qui li dona  igual si parles del darrer disc de Morrissey o de les eleccions al Pakistan, ella ha vingut a fer propaganda del seu dogma fabulós on tot comença i acaba. I PUNT!

MARIPEDANT: Lectora que ha confós el meu blog amb l’Enciclopèdia Diderot i creu que estic obligat moralment a fer una exhaustiva Tesi Doctoral per cada post; es posa histèrica davant el menor error de cita, comença a vomitar bilis si una data és incorrecta i el seu cap dona voltes quan veu un nom mal escrit. NO TENIU ALTRE FEINA?

WALPURGI: Aquella suposada amiga tan fabulosa i divina que el 2006 va prometre passar-se pel teu blog i no ho ha fet fins avui, deixant un comentari posant-te a parir de forma visceral, afirmant que tu abans molaves, que estas acabada, que et repeteixes més que Verano Azul i que l’únic que provoques son badalls. AMB AMIGUES AIXÍ, QUI VOL ENEMICS?

TROLL: Un comentarista habitual amb una  tendència ideològica oposada diametralment a la meva i que entra a provocar, polemitzant per cada detall, creant discussions estèrils, dubtant de les meves fonts i cercant faltes d’ortografia. He acceptat que formen una part imprescindible de la vida democràtica i de la salsa blogger, tot i sospitar que algunes estan a sou d’Artur Mas. GRÀCIES PER DONAR-ME VIDILLA!

ASSETJADOR: Un troll que ha perdut totalment els papers davant les meves provocacions i s’obsessiona amb la meva persona, bombardejant-me amb vomitives amenaces i comentaris  ultra-ofensius, intentant esbrinar dades personals meves i fent-se passar per altres comentaristes. AFORTUNADAMENT TOTES LES IP QUEDEN REGISTRADES!