SÍNDROME D’HYBRIS: Bogeria i poder polític

Segons el darrer llibre de l’ex-ministre britànic David Owen, que porta com a títol “En el poder y en la enfermedad”, el 29% dels Presidents dels EUA han patit algun tipus de malaltia psíquica greu i el 49% han presentat símptomes propis d’algun  trastorn mental, un índex que duplica al de la població general que, segons la OMS, es troba al 22%.

Es a dir, existeix una relació estadísticament significativa entre la bogeria i el poder polític, fet que ens condueix cap a la següent pregunta: Tenen els dements una tendència innata cap al lideratge dels estats o bé, pel contrari, és l’exercici del poder polític el que acaba empenyent a individus sensats i assenyats cap a un precipici d’irrefrenable follia eixelebrada?

Exemples de governants trastocats en trobem des del mateix origen de l’estat: a l’antiguitat persa el Rei Cambises II (segle VI aC) es va suïcidar entre deliris, després d’assassinar als seus germans i perdre el seu imperi a mans d’un usurpador o, com no, Calígula (12-41 dC), tercer Emperador de Roma, conegut pels seus folls escàndols practicant l’incest, obligant a les seves germanes a prostituir-se, disfressant-se de deu Apolo o Mercuri, matant per diversió, obligant a l’exèrcit a fer moviments militars absurds i nomenant al seu cavall cònsol i sacerdot.

I així podríem anar filant una interminable llista d’atrocitats comeses per eixelebrats dictadors, psicòtics monarques o  aberrants presidents en totes i cada una de les formes d’autoritat que ha desenvolupat l’estat  al llarg dels seus quatre milens d’existència, fet que ens podria dur a la mateixa conclusió extremista que el filòsof postmodern Michel Focault: la bogeria és quelcom relatiu, una mera forma de desfer-nos d’aquelles persones amb un comportament que no lliga amb el de la majoria de la societat; per tant, la follia es l’estat natural i permanent de l’home i no som ningú per determinar que és normal i que no.

En canvi, jo que no tinc res de postmodern, aposto per la mateixa conclusió que Owen presenta a la seva obra: la majoria de persones que exerceixen la responsabilitat màxima al front d’una institució estatal acaben desenvolupant la “Síndrome d’Hybris”, una patologia consistent en una egolatria galopant dels líders encegats en si mateixos que es desenvolupa en les següents fases:

-FASE 1: Un individu normal acabat d’arribar al poder dubta de les seves decisions, per tant es rodeja d’incondicionals que l’aconsellen i l’ensabonen.

-FASE 2: El polític es creu que té el carreg pel seus mèrits, que les seves idees i propostes son infal·libles, que ell ha salvat el país, es veu insubstituïble, desenvolupa tics de megalomania narcisista i no accepta cap decisió que no sigui seva.

- FASE 3: El lider acaba patint un trastorn psico-patològic derivant a un culte a la personalitat amb  visions paranoiques, enrocant-se en un il·luminisme on veritablement es creu un messies salvador que guia la pàtria, donant peu a tot tipus de genocidis i purgues contra enemics reals o imaginaris

I la veritat es que observant el curs de la història difícilment trobarem cap cas d’un dirigent, d’esquerres o dretes, que després d’una llarga temporada al carreg de les decisions executives d’una nació no hagi arribat, com a mínim, a la Fase 2!