SÍNDROME D’HYBRIS: Bogeria i poder polític

Segons el darrer llibre de l’ex-ministre britànic David Owen, que porta com a títol “En el poder y en la enfermedad”, el 29% dels Presidents dels EUA han patit algun tipus de malaltia psíquica greu i el 49% han presentat símptomes propis d’algun  trastorn mental, un índex que duplica al de la població general que, segons la OMS, es troba al 22%.

Es a dir, existeix una relació estadísticament significativa entre la bogeria i el poder polític, fet que ens condueix cap a la següent pregunta: Tenen els dements una tendència innata cap al lideratge dels estats o bé, pel contrari, és l’exercici del poder polític el que acaba empenyent a individus sensats i assenyats cap a un precipici d’irrefrenable follia eixelebrada?

Exemples de governants trastocats en trobem des del mateix origen de l’estat: a l’antiguitat persa el Rei Cambises II (segle VI aC) es va suïcidar entre deliris, després d’assassinar als seus germans i perdre el seu imperi a mans d’un usurpador o, com no, Calígula (12-41 dC), tercer Emperador de Roma, conegut pels seus folls escàndols practicant l’incest, obligant a les seves germanes a prostituir-se, disfressant-se de deu Apolo o Mercuri, matant per diversió, obligant a l’exèrcit a fer moviments militars absurds i nomenant al seu cavall cònsol i sacerdot.

I així podríem anar filant una interminable llista d’atrocitats comeses per eixelebrats dictadors, psicòtics monarques o  aberrants presidents en totes i cada una de les formes d’autoritat que ha desenvolupat l’estat  al llarg dels seus quatre milens d’existència, fet que ens podria dur a la mateixa conclusió extremista que el filòsof postmodern Michel Focault: la bogeria és quelcom relatiu, una mera forma de desfer-nos d’aquelles persones amb un comportament que no lliga amb el de la majoria de la societat; per tant, la follia es l’estat natural i permanent de l’home i no som ningú per determinar que és normal i que no.

En canvi, jo que no tinc res de postmodern, aposto per la mateixa conclusió que Owen presenta a la seva obra: la majoria de persones que exerceixen la responsabilitat màxima al front d’una institució estatal acaben desenvolupant la “Síndrome d’Hybris”, una patologia consistent en una egolatria galopant dels líders encegats en si mateixos que es desenvolupa en les següents fases:

-FASE 1: Un individu normal acabat d’arribar al poder dubta de les seves decisions, per tant es rodeja d’incondicionals que l’aconsellen i l’ensabonen.

-FASE 2: El polític es creu que té el carreg pel seus mèrits, que les seves idees i propostes son infal·libles, que ell ha salvat el país, es veu insubstituïble, desenvolupa tics de megalomania narcisista i no accepta cap decisió que no sigui seva.

- FASE 3: El lider acaba patint un trastorn psico-patològic derivant a un culte a la personalitat amb  visions paranoiques, enrocant-se en un il·luminisme on veritablement es creu un messies salvador que guia la pàtria, donant peu a tot tipus de genocidis i purgues contra enemics reals o imaginaris

I la veritat es que observant el curs de la història difícilment trobarem cap cas d’un dirigent, d’esquerres o dretes, que després d’una llarga temporada al carreg de les decisions executives d’una nació no hagi arribat, com a mínim, a la Fase 2!

10 preguntes per NO fer a un arqueòleg

Com ja estic fart de que sempre em facin les mateixes qüestions impertinents cada cop que parlo amb algú profà a l’arqueologia, m’he decidit a respondre d’una vegada per totes aquells dubtes més recurrents, esperant que d’aquesta forma tothom tingui una idea més realista i menys romàntica del que és excavar jaciments avui dia a Catalunya

1.- La teva feina deu ser molt descansada no? Sempre amb el pinzellet…

-> EL pinzell pràcticament no s’empra en arqueologia, més enllà de netejar restes òssies humanes o peces singulars. Les nostres eines més habituals són les màquines excavadores, els pics i les pales, que ja us dic ara que de descansats no en tenen res, sinó pregunteu-li a les vèrtebres lumbars que em queden!

2.- Has trobat mai cap tresor?

->Típica i tòpica pregunteta impertinent que en cada jaciment ens veiem obligats a respondre centenars de cops. L’arqueologia professional és una ciència que cerca informació, no tresors. El més valuós que podríem trobar seria un abocador d’escombraries, ple de d’objectes i restes de consum. El prestigi personal el podem arribar a obtindre publicant gratis les conclusions de la nostre feina en memòries o articles que mai llegirà ningú.

3.- Peró no coneixem ja tot el passat? Cal excavar-ho tot?

->Les restes arqueològiques, per ínfimes que siguin, son part del Patrimoni Cultural que hem heretat de les generacions que ens han precedit i, per tant, estem obligats a conservar-les per les posteriors. Cada resta material del passat serveix per donar noves dades sobre les relacions socials i econòmiques d’un carrer, d’un poble, d’una societat i, per tant, de la Cultura  Humana. La única forma objectiva de reconstruir la història, especialment de els cronologies on no tenim documents o aquests son molt escassos, és a partir de l’anàlisi global de totes aquestes dades.

4.- Que feu amb els ossos i la ceràmica que trobeu? Ho veneu? Us ho endueu a casa?

-> Tot el material arqueològic (que tingui més de 100 anys) pertany en exclusiva a l’estat, no es pot compar ni vendre; el tràfic d’antiguitats és un delicte penal. Cada fragment que trobem és rentat, siglat, inventariat, dibuixat, fotografiat i dipositat en el museu d’història local més proper. Tot i així algun cop ens hem d’endur feina a casa… jo ara mateix tinc un esquelet humà en un armari!

5.- Has excavat mai un dinosaure?

-> No, ja que això no és feina d’un arqueòleg, sinó d’un paleontòleg, nosaltres tan sols estudiem el pas de l’home per la terra i els primers homínids van sorgir milions d’anys després de la mort del darrer gran sauri. Les feines dels arqueòlegs i dels paleontòlegs poden solapar-se en jaciments del Paleolític inferior on apareguin grans restes de fauna, tot i que un arqueozooleg (jo ho soc) sempre observarà les traces de carnisseria i cocció sobre els ossos, mentre que els nostres col·legues tan sols es fixen en les característiques morfològiques de l’animal.

6.- Però encara queden jaciments per excavar a Catalunya?

-> Oi tant! Heu de pensar que tan sols al casc antic de Barcelona s’han dut a terme 2.500 intervencions arqueològiques (3 dirigides per mi). De fet, la Generalitat tan sols dona permisos per excavar aquells jaciments que estiguin afectats per una obra (el 96%), o bé que s’hi estigui duent a terme un projecte d’investigació a llarg plaç.

7.- Tu deus ser funcionari i des cobrar molt no?

-> L’arqueologia a Catalunya és absolutament privada i depenent d’empreses que operen sota control tècnic i administratiu de la Generalitat i les Museus d’Història locals. El meu primer sou, ja llicenciat i cursant un doctorat, va ser de 711 euros en ple boom urbanístic. Des de l’aprovació del conveni del nostre sector estem un xic millor, però a anys llum del salari d’un camioner o d’un encofrador analfabet. Si em donessin un euro cada cop que he estat temptat de deixar la meva professió, ara seria milionari.

8.- Com sabeu on hi han jaciments?

-> Cada ajuntament té, o hauria de tindre si fos competent, una carta arqueològica delimitant zones d’expectativa dintre de les quals teòricament s’hauria de realitzar un exhaustiu control de tots els rebaixos de terra que es realitzin i aquesta excavació l’ha de pagar íntegrament el promotor de la obra sigui públic o privat. A la pràctica això depèn exclusivament de l’interès que hi tinguin els museus locals i l’arqueòleg territorial de la zona.

9.-Els promotors de les obres us intenten pressionar per que feu la vista grossa?

-> Curiosament sempre opten per amenaçar-nos i mai pel suborn! En el 80% de casos sol haver-hi discussions greus a cada reunió d’obra, ja que per cada constructor sensible a la història n’hi han mil que serien capaços d’endur-se Atapuerca i la Vall dels Reis amb una excavadora per tal de poder edificar-hi pisos a sobre! Aixo és sol traduir en una font inesgotable de conflictes i tensions laborals; aquells arqueòlegs o empreses que excaven pitjor, més ràpid i exploten als treballadors competint a la baixa en salaris i condicions, sempre tenen feina.

10.- T’agrada la teva feina?

-> Mmmmm… Com diria Fangoria “Ni contigo ni sin ti”. La veritat és que m’encanta excavar i el procés científic que comporta, però donaria el que fos per poder-ho fer allunyat de promotors urbanístics, tècnics de seguretat, regulacions de plantilla constants,  presses, enveges, intrigues i tensions a les que, per molts anys que passin, mai m’hi acabaré d’immunitzar.

EN TENIU CAP ALTRE?

TOP: Personatges freaks de la Família Franco

Durant quatre dècades el nostre estat va estar en mans d’un militar carnisser, sanguinari, i semi-analfabet, que es va trobar el poder per accident en mig d’una guerra. Al seu costat sempre va tenir a la seva família, una dantesca col·lecció de monstruoses alimanyes  i personatges estrafolaris  que, encara avui dia, atresora un gran poder econòmic i social. Anem a repassar els personatges més destacats…

“Este Caudillo es un chulo y un cabrón.
Si lo sabré yo que soy su padre”

Nicolás Franco

Carmen Polo “La Collares” (dona)

Aquesta burgesa acomodada d’Oviedo es va criar en una escola de monges salesianes, on mai va arribar a examinar-se de res, doncs amb la seva posició no li calia. Va ser la única persona que feia callar al Caudillo (a qui anomenava “el Comandintín”), sense que el seu coll es retorcés en un garrot vil.  Avariciosa, inculta i presumptuosa, era molt aficionada a visitar joieries i a endur-se el que volia sense pagar; davant les seves visites els gremis de joiers tancaven portes o bé muntaven un fons de compensació.

Ramon Franco “El Chacal” (germà)

Militar anarquista, republicà, lector del Corà, membre de la maçoneria, diputat per Esquerra Republicana de Catalunya i amic personal de Francesc Macià, va ser designat el 1935 agregat militar a Washington, ja que el govern creia que podia estar tramant una revolució d’extrema esquerra (el 1930 ja havia intentat bombardejar el Palau Reial). En el moment que s’assabenta que el seu germà ha estat designat cap d’estat, es passa al bàndol nacional i s’apunta voluntari per bombardejar València en mig d’una tempesta, quan el seu hidroavió s’estavella i mor.

José María Martínez-Bordiú y Bassó “Pocholo” (nebot d’un gendre)

Baró de Gotor, estudiant d’econòmiques, cocaïnoman i discjòquei de Pachà és més conegut pel seu pas per programes televisius com el mític “Hotel Glam”, “Aventura en África” o “Crónicas Marcianas”.  Les seves frases més mítiques son: “Majadera no es nada malo, ¡viene de maja!” “Fieeeshta” o “Me como Ibiza”.

Ramón Serrano Suñer “El Cuñadísimo” (cunyat)

Veritable ideòleg dels primers anys del franquisme, nazi convençut, aconsegueix la fusió de carlins i falangistes en un sòl partit i la censura a la premsa. Un cop nomenat Ministre d’Assumptes Exteriors viatja a Alemanya on coneix a Henrich Himmler, prepara la trobada amb Hitler a Hendaya i, posteriorment disenya la División Azul. Quan Franco s’alia amb EUA i Gran Bretanya el fa fora del Govern, acusant-lo d’adúlter. A finals del franquisme intenta crear un moviment liberal clandestí antifranquista  que serà un fracàs. El jutgeGarzón el va imputar per crims contra la Humanitat.

Carmen Martinez Bordiu “La Nietísima” (neta)

La neta del dictador, que tan sols ha estudiat Batxillerat, va casar-se amb un oncle del Rei, Alfonso de Borbón, en una fallida operació per ajuntar la monarquia i el franquisme. Ha participat en nombrosos programes de televisió, com “Mira quien baila” (TV1) i “Sálvame”. i  ocupa constantment portades a les revistes del cor. El fet que es tracti de la descendent directa d’un genocida feixista, no ha estat cap impediment per a la seva carrera. El seu fill Luís Alfonso, s’ha auto-proclamat pretendent reialista al tron de França.

Nicolás Franco Salgado -Araujo (pare)

Tinent general de l’Armada, liberal, lliurepensador, putero, alcohòlic i anticlerical. Un bon dia decideix abandonar la seva família i casar-se amb la seva amant, sense haver anul·lat el seu anterior matrimoni, esdevenint així bígam i fins i tot té una filla amb la seva segona dona. Se li atribueixen expressions com “Si a Paco le gustaran las mujeres, otro gallo cantaria“, “El más inteligente de mis hijos es Ramón; Nicolás es un petardista, y Paquito sigue siendo un tonto.”

Actualment es calcula que la Família Franco posseeix una fortuna valorada en 500 milions d’euros, diversos terrenys i palaus (Palacio del Canto del Pico, parcela La Colònia, finca de los Monteros a Marbella, olivars a jaen i diversos apartaments a Campoamor), així com  nombroses empreses (Comerzia, Estacionamientos Urme, Aparcamientos Atocha, Centro Médico del Láser Pío XII, o la societat Premohi, que importa carn).

PD: La imatge de Carmen Polo és obra de Roberta Marrero

Té futur el Teatre?

L’altre dia, mentre assistia entusiasmat a la representació de “Celebració” al Teatre Lliure de Gràcia, em plantejava molt seriosament si estava contemplant la lacònica agonia d’una antigalla obsoleta incapaç de competir amb la innovació permanent als mitjans de comunicació electrònics o, si pel contrari, aquell havia esdevingut el darrer refugi davant la burda artificiositat del cinema.

Les primeres representacions teatrals de les que tenim constància històrica daten del segon mil·leni abans de la nostre era, allà per l’Antic Egipte, on es dramatitzava la mort d’Osiris amb l’ajuda de màscares; però de ben segur que en els seus quatre mil anys d’existència mai abans havia estat tant en perill la seva supervivència com ara.  Els motius? Doncs bé, segons cita Josep Ramoneda al seu darrer llibre, serien aquests:

- La societat actual ha oblidat el passat (la tradició) i el futur (la utopia), vivim en una dictadura del present immediat on es defuig de tota forma de dolor. Així doncs, ja no tenen sentit els drames i les tragèdies en les que es fonamenten els temes universals del Teatre.

- Els avantguardismes han dut a l’Art vers un estat de Revolució permanent, basat en una pueril idea del progrés que refusa repetir res que ja s’hagi fet abans, imposant així una ruptura constant.

-El postmodernisme ha decretat la mort de l’Art, de la Història, les ideologies i el pensament. En mig de tanta pompa fúnebre el defalliment teatral es dona per descomptat.

- Jo hi afegiria l ‘individualisme extrem en que vivim a la societat actual fa que la gent temi participar en actes col·lectius, preferint sempre l’alienació domèstica d’un televisor o un ordinador; així com els nivells d‘incultura galopant en que pugen les noves generacions.

Però, per altre banda, el Teatre presenta unes característiques específiques que ens apunten en direcció contrària:

-La singularitat: cada funció és única, una experiència irrepetible tant per l’emissor (l’actor) com pel receptor (l’espectador). Aquesta vivència és irreproduïble en cap altre format.

-La presència humana: el fet de tenir a un actor al davant, sense que hi hagi cap mitjancer virtual, és una sensació que resulta impossible de piratejar.

Jo crec que de la mateixa forma que la fotografia no va acabar amb la pintura, el cel·luloide tampoc donarà sepultura a l’escenografia; simplement el seu llenguatge s’adaptarà a la nova concepció estètica del moment, com ha succeït al llarg dels seu passat.

Doncs si, estimats lectors, apagueu ja el vostre ordinador, un cop acabat el post, i pregunteu-vos quan fa que no aneu al Teatre. Quina va ser la darrera ocasió que vau viure una interpretació descarnada? Una orgia de dramatisme a pèl? Una tragèdia que us ericés la pell i us fes saltar les llàgrimes? Doncs vinga! No us ho penseu més i correu a per les entrades!

 

La meva primera cigarreta

Suposo que tan sols volia fer-me gran. L’adolescència se m’estava fent llarga i això que aquell turment de dubtes i angoixa just acabava de començar, a la tendre edat dels 12 anys. Tenia ganes de provar totes les coses prohibides, posar-me al vèrtex de l’abisme, temptar la sort i, sobretot, fer córrer aquell rellotge que em separava de la meva paradisíaca Universitat.

Total, quin càstig hi podia haver pitjor que ser un projecte de mariculta armaritzat e introvertit  en aquell infernal col·legi catòlic ple de neandertalians garruloides, meritòries a burdell i cretines amb ínfules de pija?

El tabac representava la mateixa icona temptadora que la poma d’Eva: el glamour de la prohibició, el tabú reservat a les generacions superiors. Vaja, una projecció psíquica del sexe com una catedral.

Així doncs una tarda ens vàrem reunir un grupuscle d’aprenents a rebel sense causa a la sortida de l’escola i, com jo era el més alt, em va tocar anar a un kiosc a comprar una cigarreta sola, amb la patètica excusa que me l’havia encarregat el meu pare.

-Té… però si algú pregunta, jo mai t’he venut res-

Després d’una llarga estona caminant entre descampats a les afores de qualsevol forma de vida humana, ens varem anar passant aquell espurnejant tòtem d’una boca a l’altre, reptant-nos a empassar el fum per, seguidament, menjar un xiclet, esborrant així la menor pista olfactiva del crim davant els progenitors respectius.

Reconec que em vaig marejar amb una sola calada!

Un ritual generacional que per mi va suposar l’entrada al costat salvatge de la vida, la fi de la càndida innocència infantil. Havia oblidat completament aquell púber episodi fins que amb les darreres prohibicions, de sobte… m’ha vingut com unes ganes boges de tornar a encendre una cigarreta…

TUNÍSIA: La Revolució Francesa del món islàmic?

Com de ben segur ja sabreu ahir divendres va culminar amb èxit a Tunísia la primera revolució democràtica i laica de la història del món islàmic, després d’un mes de revoltes juvenils i vagues sindicals que han posat fi a la dictadura autocràtica de Zine el Abidine Ben Ali, després de 23 anys al poder, ben apuntalat pel FMI, que li dictava la seva política neoliberal, deixant al 50% dels joves a la misèria i l’atur.

Una revolta creada arran del suïcidi d’un jove precari i que, segons el meu punt de vista, podria significar un punt d’inflexió al Magreb, amb el sorgiment d‘una tercera via entre les dictadures militars laiques i les teocràcies islamofeixistes, obrint pas a una veritable democràcia al nord d’Àfrica, allunyada de fanatismes talibans i genocides, de la mateixa forma que la Revolució Francesa va suposar el trencament amb l’Antic Règim de monarquies absolutes legitimades per la gràcia de Deu, per entrar de ple dins d’una era de racionalisme il·lustrat.

Per primer cop un avalot a un estat musulmà no té un caràcter islàmic, com havia succeït a Iran al 1979 o a Palestina amb Hamas. Davant l’explotació econòmica de les dictadures o monarquies absolutes havia sorgit un complex entramat de serveis socials (hospitals, escoles, distribució d’aliments…) vinculada a moviments extremistes religiosos,  substituint l’inexistent estat del benestar, augmentant així el fanatisme. Doncs bé, sembla que aquest model també s’ha revelat corrupte i ineficaç.

Aquesta sedició popular aniquila definitivament el pensament neocon de la ultradreta  americana, ideada per Donald Rumsfield i Paul Wolfowitz, segons el qual la única forma d’aconseguir el progrés i la llibertat als països musulmans es mitjançant l’imperialisme bèl·lic.

Que s’ha aconseguit gràcies a les guerres d’Afganistan i Irak? Al-Qaeda  i l’amenaça terrorista segueixen enexistint, la seva democràcia és una estafa caciquista,  el fanatisme anti-occidental del wahabisme (Islam radical) s’ha incrementat, milers de persones varen morir durant la invasió i, sobretot, durant la ocupació posterior. Tant a Afganistan com a Irak el nivell de vida ha baixat però, això si, tenen dos governs titelles de les multinacionals: Hamid Karzai, president afgà i antic conseller de la petroliera Unlocal, ja ha signat un acord per construir un macro-gasoducte fins a Turmekistan; mentre que a Irak s’ha atorgat sense licitació el manteniment de la majoria de pous petrolífers a Halliburton, companyia de la què havia estat conseller l’ex-vicepresident de Bush, Dick Cheney.

Desgraciadament, però, sembla que aquest destacat fet històric no aconseguirà enderrocar les perjudicis islamofòbics que s’entesten a ficar a tots els seguidors de Mahoma dins el mateix sac, vinculant-los inexorablement a tiranies obscurantistes medievals, com si la mateixa naturalesa del Cora impulses la dictadura política.

En fi! Espero que això sigui l’espurna d’un veritable canvi social que s’estengui ràpidament a Jordània, Alger, Egipte o, perquè no, Iran. Mahmud Almarineyad, ja pots posar les barbes  a remullar!

 

Com seria Catalunya sense immersió lingüística?

Sense ser jo sospitós de nacionalisme, ni de cap romanticisme idealista i pseudo-religiós, no puc deixar de pensar en com seria avui Catalunya si la Generalitat  fa 30 anys, en comptes d’inventar l’actual sistema d’immersió lingüística hagués optat pel “model basc” amb dues (o tres) línies paral·leles d’escolarització deixant als pares escollir en quina llengua volen que els seus fills siguin educats, com sembla pretendre la darrera sentència del Tribunal Suprem

De ben segur el model català (diguem-li “A“) seria el predominant, com ho és l’euskera al País Basc, on s’hi apuntarien tots els membres de la burgesia catalana, els catalans de tota la vida, els habitants de pobles petits i molts fills de castellanoparlants amb voluntat  d’obrir portes professionals als seus fills.

Per altre banda el model castellà (posem-li “B“) inclouria a la totalitat dels nouvinguts, amb les dificultats d’aprenentatge que això comporta, i a molts fills d’immigrants dels anys 60′s del reste de la península, generalment fills d’obrers, amb un nivell cultural mitjà-baix (siguem realistes, és així).

Així doncs tindríem a les escoles dividides en dos llegües que, ben aviat, esdevindrien dues velocitats d’aprenentatge diferenciadess: el model “A” tindria un nivell força elevat i un accés a la universitat més fàcil, mentre el B concentraria tota la problemàtica i el fracàs actual de l’educació secundària.

Aquests dos nivells acabarien, més d’hora que tard, segregant encara més la societat en dues classes econòmiques sociolingüístiques, cada cop més enfrontades i radicalitzades. Just el que ha passat a Euskadi on, ves quina coincidència, hi ha llibertat d’elecció de l’idioma. Sens dubte, als nacionalistes d’ambdues bandes somien amb aquest Aparheid educatiu per tal de dur a Catalunya cap una absurda guerra ètnica. Segur que Laporta i Ciutadans serien molt feliços en aquest escenari.

Podem discutir el nombre d’hores per a cada llengua i altres futileses, però la segregació lingüística suposaria un suïcidi social, que no lingüístic, doncs el català sobreviuria tot i que convertit en un idioma elitista.

Tampoc m’agrada gens l’argument liberal de que els pares tenen en exclusiva el dret de decidir que estudien els seus fills. NI DE CONYA! L’estat, mitjançant els mestres i les escoles, ha d’exercir amb ma de ferro la garantia d’igualtat social i d’oportunitats, amb un ensenyament laic, científic i basat en els principis de la pedagogia moderna, mai  cedint a perjudicis folklòrics, obscurantistes o creacionistes que alguns pares puguin tindre.

Ja prou segregació educativa tenim per culpa de les escoles privades i religioses!

Sarah Palin: la nova Charles Manson?

“Tengo el  convencimiento que los autores intelectuales
no andan en desiertos ni montañas muy lejanas”

 

Aquest cap de setmana s’ha produït una sanguinolenta matança molt preocupant a Tucson (Arizona), on hi van haver 5 morts i va resultar ferida una congressista demòcrata molt moderada, Gabrielle Giffords, pro-avortista i activista a favor dels drets GLTB, entre altres causes i que figurava en un mapa-llista negra elaborada per la pèrfida diva de la ultradreta del Tea Party -la cara, Sarah Palin, que li havia col·locat un punt de mira amb el seu nom a sobre, com a candidata a eliminar, com podeu veure a continuació.

La oficina de Gliffords ja va ser tirotejada per violentes ordes de republicans cristianofeixistes exaltats durant la votació de la reforma sanitària i Giffords ja va advertir en una entrevista a la televisió el passat Març de la càrrega de violència i radicalisme dels seguidors del moviment extremista de Palin. Això no va impedir que a la passada campanya electoral, la seva rival republicana poses un anunci a la premsa demanant eliminar  a la seva rival “disparant-li una M16  sobre”. No es estrany que el pare de la congressista apuntés al Tea Party com a únic enemic de la seva filla quan va conèixer la tragèdia.

Evidentment que la semianalfabeta d’Alaska no ha premut ella el gatell, i ara dissimula plorant per la salud de Giffords, però es indubtable que ella n’ha estat la instigadora, apuntant al lloc on un psicòpata ha posat la bala.

De la mateixa forma que  Charles Manson tampoc va estar present els crims de “La Família” el 8 d’Agost de 1969, quan els seguidors de la seva secta hippy – satanista de California van lligar a l’actriu Sharon Tate, embarassada de 8 mesos, tallant-li els pits i clavant-li 16 punyalades. Manson simplement els va inspirar de pau i amor, assenyalant un objectiu. No obstant va ser condemnat a cadena perpètua, que encara compleix.

Si en comptes de ser una fanàtica cristiana tingués la més remota connexió amb l’islam, ara mateix Palin tindria el cap submergit dins una banyera a Guantanamo, però clar l’odi extrem de la dreta té carta blanca i, de ben segur, aquesta matança abominable serà una medalla a la solapa de cara a les eleccions presidencials de 2012.

Aquesta és la ultradreta populista que s’alimenta, a casa nostre, d’Intereconomia, Canal català, E-Noticies o Libertad Digital. Quan trigaran a agafar les armes?

 

TOP: Millors àlbums internacionals 2010 *Rafa vs Arqueòleg*

Aquest blog, que avui compleix el seu tercer aniversari a WordPress amb un augment del 30% de l’audiència respecte al curs passat, us mostra (per fi!) el darrer dels posts musicals on, un cop mes, jo i Rafa exposem quin son els àlbums que més ens han agradat d’aquest 2010. Doncs res! Espero que els reis us hagin portat moltes coses! La setmana vinent tornaré amb la meva acidesa habitual!

TOP DE RAFA

5.- KE$HA - “Animal”

Ke$ha ha tingut, segons com es miri, la bona o la mala sort de sortir poc després que Lady Gaga arrassés com a nova reina del pop comercial i, de fet, la major part del món la veu tan sols com una Lady Gaga de segona fila. Però després et trobes amb anècdotes reveladores, com que a last.fm, la ràdio dels indies, Ke$ha s’hagi fet amb el número 1 en escoltes mentre que Lady Gaga ni tan sols surt al top 40. I és que Ke$ha, aquesta mena d’Avril Lavigne o Hanna Montana en versió perversa i etílica, ha aconseguit el que no aconseguirà mai Lady Gaga ni cap pseudodiva de l’encarcaradíssim R&B americà: convertir-se en el “guilty pleasure” comercial dels amants de la música indie a totes dues bandes de l’atlàntic. Un animal amb bon instint musical. Perquè aquí sabem treure’ns el barret davant la música comercial ben feta i ben ideada.

4.- THE DIVINE COMEDY – “Bang goes the Knighthood”

Heus aquí al veritable “last of the great romantics”. Podria escriure línies i línies sobre el nordirlandès Neil Hannon, la persona que s’amaga sobre el pseudònim The Divine Comedy. Potser basta dir que probablement sigui el més gran crooner contemporani, sense que faci falta per això demanar perdó a Morrissey, a qui per cert es menciona en el single “At the indie disco”, una revisió autoparòdica de l’elitisme indie, l’improbable hit que mai sonarà en cap discoteca. La resta del disc oscil·la entre l’easy listening i la inevitable dosi de tipisme tan British que amaga que ens trobem davant un dels artistes més cosmopolites, oberts de mires i complerts del pop europeu.

3.- TEENAGE FANCLUB – “Shadows”

Teenage Fanclub sempre aniran units, per mal i per bé, als records d’aquells que en la primera meitat dels 90 érem adolescents i ens consideràvem indies. Disc a disc, han crescut amb els que ara rondem els trentamasses i ja pintem canes. Ja no fan discos d’aquells que et canvien la vida com Bandwagonesque (1991), un disc a l’alçada d’altres fites musicals d’aquell any com Nevermind o Loveless. Però porten ja uns lustres fent obres d’artesania pop si cap cada cop més depurades, senzilles i emotives. Perquè l’emoció sovint està en la simplicitat.

2.- TRACEY THORN - “Love and its opposite”

Tracey Thorn sempre ha tingut una veu personalíssima i única, però amb els anys, ha unit a la bellesa i la fragilitat la serenor i cinisme de l’experiència. És molt interessant per analitzar aquest disc prescindir de tota la (sempre recomanable) carrera d’Everything But The Girl, i anar-nos encara més enrere per comparar-lo amb la Tracey adolescent que liderava les pioneres Marine Girls o la que va signar un impressionant debut en solitari només amb 19 anys i en una data tan primerenca com 1982. Tracey continua sent la veu de la dolça melangia, l’únic que abans s’imaginava l’amor i el desamor i ara, a punt d’arribar a la cinquantena, parla de parelles en crisi, divorcis, incertes segones oportunitats i desolats bars de solters. Ignorem si amb coneixement de causa, perquè oficialment continua sent parella amb Ben Watt, el seu company sentimental i musical a Everything But The Girl.

1.- EDWYN COLLINS – “Losing sleep”

5 anys després de patir una hemorràgia cerebral que gairebé l’envia a l’altre barri, Edwyn Collins ens lliura novament un disc ple de joies pop, a l’alçada dels seus millors discos de fa 30 anys al front d’Orange Juice, quan, reaccionant contra l’obscuritat i la seriositat postpunk, va revolucionar el pop anglès a base de guitarres funky plenes de color, vitalisme i fina ironia. Collins perd salut i perd hores de son, però l’energia i facilitat per crear melodies infal·libles d’aquest gran mestre del pop continua intacta, com ho mostren grans cançons com “In your eyes” o “Losing sleep”.

TOP DE L’ARQUEÒLEG

5.- SCISSOR SISTERS “Night work”

EL tercer àlbum de Jack Shears, Ana Matronic i companyia és una enginyosa demostració de talent musical, amb una producció a carreg de Stuart Price, que signa aquí el seu millor treball des del Confessions de Madonna. Tot i no comptar amb singles tan radiables, com en anteriors ocasions, cal destacar que “Invisible light” és una de les seves millors cançons everrr! Imprescindibles, com no, tots els seus videoclips i la posada en escena.

4.- ROBYN “Body Talk (I, II i III)”

Aquesta prometedora cantant sueca de technopop, a qui vaig descobrir telonejant a Madonna a València, ha publicat l’escandalosa xifra de tres àlbums en un sol any (editats per ella mateixa), que en realitat són una trilogia musical imprescindible. No he pogut parar d’escoltar  en tot l’any “Dancing on my own” o “Love Kills”, veritables hits rebentapistes.

3.-GOLFRAPP “Head First”

Golfrapp s’han tornat a cansar de les melodies oníques i chill out, per crear un disc ben ballable i electropop, recuperant una sonoritat i una estètica molt 80′s. Allison ja no és la més moderna de la disco, peró sens dubte és la que té més talent. Un disc perfecte que vam poder gaudir de la seva espectacular presentació en directe al BAM passat.

2.- BRANDON FLOWERS -“Flamingo’s”

Aquest home no sap fer una cançó dolenta, ni que s’hi esforci. Normalment els discs en solitari dels cantants de grans bandes, solen ser mediocres sortides de to per passar l’estona entre gira i gira; doncs bé, no és el cas ni de conya. En aquest àlbum Flowers s’allunya del glamrock accessible del darrer treball de The Killers per esdevenir un crooner rocker sense res a envejar al mateix Morrissey.

1.- HOLE “Nobody’s Daughter”

Onze anys hem hagut d’esperar els soferts fans de la banda de Courtney Love per tal de poder escoltar quelcom nou d’aquesta deesa incombustible i el resultat no podria ser millor. Amb una producció molt polida, juga a trobar el mig camí entre el folk acústic de Dylan i l’agressivitat grunge vocal que tant la caracteritza, al llarg d’un disc memorable on se’ns narra la seva davallada als inferns de l’autodestrucció, la rehabilitació pels seus vicis o la superació de la mort de Kurt Cobain, amb unes cançons demolidores a l’alçada del mateix Live Trogh This, tot i no comptar amb sigles tan clars com “Violet” o “Celebrity Skin”

PREDICCIONS TAROTISTES 2011

M’ha costat sang, suor i llàgrimes, però finalment he aconseguit la proesa de respondre en bateria a totes i cada una de les consultes tarotistes per a aquest proper 2011. He estat tot el concret que m’han permès els Arcans Majors, tot i les vostres qüestions, més rebuscades que mai! Doncs res, gràcies a tots per participar un any més

Jandru/Lu – Tinc possibilitats de iniciar el master de profesorat i se m’obriran portes amb ell?

-> Aquest màster no t’aportarà absolutament res a nivell intel·lectual o cultural però t’obrirà les portes cap a un canvi a millor.

Jandru/Lu- Com veuen les cartes el tema sentimental?

->Inestabilitat total i absoluta. Veig un any ple de nervis, dubtes i pors per part teva a l’hora d’afrontar els teus sentiments

Mia – En el tema parella serà un any positiul? Em quedaré embarassada?

Et veig MOLT bé amb la teva parella i sens dubte serà un bon any per fer un pensament, tot i que es possible que et costi un xic l’embaras.

Tomàs- Hi haurà eleccions generals anticipades?

-> Veig un debilitament total de Zapatero, un cop de sort inesperat i un canvi polític cap a finals d’any.

Sònia- Sóc una dona casada que ha tingut les seves “històries”. Darrerament he conegut a un home de comarques, també casat, que es dedica a la política municipal. L’home té morbo i sembla mostrar interès per mi, però no sé pas per on anirà la cosa. De moment no hem passat de converses i coquetejos. Espero que les cartes m’aclareixin alguna cosa.

-> Veig un debilitament progressiu d’aquesta relació, tot i que les cartes m’indiquen que és una persona molt interessant i culte. També t’haig d’advertir que vagis en compte amb el teu entorn si vols que la relació continuï en secret. Veig un any mogudet amb moltes bogeries que, per altre banda, t’enriquiran com a dona.

Ade- Com no m’agradava la teva  pregunta (per òbvia), directament he preguntat per la teva hipoteca/economia

-> La teva economia es mantindrà constant, tot i que la teva capacitat d’estalvi minvarà ostensiblement al llarg de l’any.

Madebymiki -Que passarà amb en Julian Assange i wikileaks?

-> La sort està de banda d’Assage, de moment, tot i que podria tenir algun problema seriós amb la justícia a llarg plaç. Per altre banda a Wikileaks la veig més forta que mai i amb gran capacitat de resistència.Veig una filtració sobre un assumpte molt tèrbol.

Madebymiki - Viurem mobilitzacions serioses o altercats considerables?

-> Les mobilitzacions socials i sindicals es debatran entre la radicalitat i la moderació. Veig que a mesura que passi l’any la crispació anirà en augment.

Poney- (Com la pregunta no m’agradava la he canviat) Seguirà Poney sent un Troll escrivint comentaris incendiaris sense contingut?

->  Poney es moderarà un xic i fins i tot es possible que deixi algun comentari lúcid!

Poney- El meu pobre cotxe sobreviurà un altre any?

-> Veig un possible cop de sort que pots aprofitar per fer un canvi.

Rafa – Què passarà amb Pilar Rahola? Després d’anys fent la pilota a CiU, ara que són al govern serà crítica amb ells per portar la contrària?

-> Veig un canvi de tendència en el seu discurs. Rahola tindrà sort professionalment, tot i que algú intentarà causar-li un gran mal. Seré jo??

Rafa - A nivell personal, com veus les meves expectatives laborals aquest 2011?

-> Hauràs de tenir paciència però, després d’un període de gran inestabilitat, sorgirà una gran oportunitat per l’èxit professional. Estigues atent!

Eembuena - Millorarà la coalició els resultats a la meva ciutat a les properes municipals?

-> Tot i que desconec a quina coalició et referixes, veig uns resultats força bons, per aquesta.

Eembuena – Creus que és un bon any per fer alguna cosa agosarada, com per exemple aprendre a anar amb bicicleta?

->En absolut! Serà un any nefast on viuràs molta angoixa i tensió amb el teu entorn.

Higini - Quins són els motius reals perquè la Terribas va declinar ser la consellera de cultura i perquè no ho és Pilar Rahola?

-> Terribas té poderosos enemics dins l’actual Govern que intentaran destruir-la, tot i això ella tindrà un gran èxit amb la seva feina. Sobre Rahola ja he parlat abans.

Joeyllàgrima- A les elección municipals veurem la entrada de xenofobs (no el PP si no les originals) als principals ajuntaments?

-> Plataforma per Catalunya tindrà un resultat destacable a les municipals i crearà un clima polític molt dolent i nefast arreu del territori.

Joeyllàgrima- Els metges de laa seguretat social seràn capassos de donar-me una resposta despres de 2 anys de proves i respostes idiotes

-> A la llarga veig que et trauràs un gran pes de sobre, però hauràs de tenir un xic de paciència.

Unaminoriaradical- Trencarà ICV amb EUiA o EUiA amb ICV, o cap dels dos? Formarà ICV un partit verd arreu de l’estat?

-Veig que la relació entre ambdós partits no sofrirà canvis importants, tot i alguns possibles malentesos entre ells.

Unaminoriaradical- Quantes Vagues Generals penses que convocaran els sindicats majoritaris, 0, 1 o 2??

- No veig gens clar que n’hi hagi cap, però no ho descarto

Jeipi - Em publicaran les meves poesies completes?

-> De bones a primeres no. Hauràs de trobar un camí per fer-ho després de reflexionar calmadament.

Jeipi - Quant de temps aguantarà el Grup Mixt al Parlament de Catalunya, tenint en compte els elements que el conformen?

-> A la llarga, trobaran una fórmula per coexistir pacíficament.

Marta - Guanyaré algun premi literari?

-> Ho tens ben negre, la veritat...

Marta – El govern de CIU eliminarà tantes ajudes socials com pugui o seguirà mantenint les que hi ha (i potser n’afegirà alguna)?

-> De moment no canviaran gaire cosa , però de cara a mitjans-finals d’any Mas prendrà una decisió molt dolenta i equivocada.

Biel - Continuaré trobant substitucions llargues a les escoles durant tot l’any o bé hi haurà canvis o dificultats a nivell laboral?

-> De moment si i a la llarga veig una possibilitat d’ascensió laboral, tot i que hauràs de lluitar de valent si vols aconseguir-la.

Biel -Quines possibilitats veus en una relació iniciada per internet amb un noi de l’exrem orient? Sembla que pot anar a més, o quan ens coneguem en persona aquest any m’emportaré una decepció?

-> Uf! Veig que ell es una persona interessada en el seu propi plaer i una atracció mútua més física que mental, tot i així veig una gran predisposició per les dues bandes.

Parce- Com anirà la feina?

- Et veig estancat tant a nivell d’èxit com d’aprenentatge.

Parce- Sortirà al mercat Circo Iberia, la novel·la?

-> Veig un entorn molt positiu, però no acabaràs de tenir tota la sort que esperes.

Caleguin – - Podré treure endavant amb èxit el projecte laboral que tinc en ment?

-> Uff, ho veig força complicat!! Tot i que vas pel bon camí, hauràs de descartar algunes idees i replantejar algunes coses.

Caleguin - Trobaré la tant ansiada estabilitat sentimental?

-> Es possible que t’enduguis algun desengany, després d’un període de calma i estabilitat.

Erbauer- ¿Voy a poder librarme de mi oscuro secreto durante el 2011?

-> Tindràs una gran oportunitat per fer-ho, però veig que una relació sentimental/sexual/amistat pot destruir-se per complert al fer-ho.

Arqueòleg- Com evolucionarà la macroeconomia espanyola?

-> Veig un entorn internacional molt negatiu, sense gaires canvis respecte a la situació actual. Les mesures econòmiques seran desencertades, però algun indicador econòmic donarà dades positives.

Arqueòleg- Quin panorama polític sorgirà després de les eleccions municipals?

-> Un període d’inestabilitat, desequilibris polítics i un entorn força negatiu, tot i alguna noticia positiva.