Doncs si! El 2010 finalitza avui i esdevé el moment de fer balanç i fal·laços propòsits que mai complirem, però sobretot ha arribat l’esperat moment de que em deixeu les vostres consultes tarotistes per tal que jo, gràcies als meus poders de vidència, us pugi desvetllar algunes de les voltes que el futur us reserva, en la que vol esdevenir la 1a consulta futuròloga 2.0 de la blogosfera catalana.
Fins ara he anat encertant, fins on jo sé, tot allò que m’heu anat preguntant des del ja llunyà 2007, així doncs aquí us deixo les instruccions per participar:
1.- Si ja vau participar l’any passat: CLIQUEU AQUÍ, llegiu la meva predicció i digueu-me si s’ha acomplert o no.
2.- Deixeu-me 1 o 2 preguntes per persona. Poden ser generals (política, economia…) o personals (amor, treball, salut…). Ara bé, descartaré totes aquelles que tinguin una resposta molt evident o impossible (com: ens atacaran els extraterrestres?), així com un enunciat massa rebuscat o concret (quin serà el nº de la loteria?)
Principals prediccions meves per al passat 2010 (més aquí)
- ELECCIONS CATALANES: Resultat sorprenent amb canvis importants. En general deixarà un panorama polític injust i desequilibrat. EL Govern que sorgeixi serà poc ambiciós, tranquil, fort i unit.
-SENTÈNCIA DEL TC SOBRE L’ESTATUT:Serà una decisió molt negativa, crearà un entorn polític molt mogut, tot i que el rebombori durarà poc i a mig plaç simplement s’oblidarà.
- L’economia anirà fent pujades i baixades, no tindrem un any globalment gaire bo, però veig un equlilibri de cara a finals de curs.
- El PP tindrà poca sort i molts conflictes interns alhora d’establir el seu discurs propi. Veig una lleugera victòria dels moderats sobre els radicals
-> R.Cat traurà un resultat destacable, però molt allunyat dels seus objectius i expectatives.
->BELEN ESTEBAN I LA SEVA SALUT: No només arribarà viva al 2011, sinó que tot li anirà de faula. Això si, veig un deteriorament progressiu de la seva salut.
Un any més jo i Rafa ens hem reptat a un duel musical: exposar en una breu llista quins han estat els àlbums musicals més destacats del curs, segons el nostre particular punt de vista. Avui us faig entrega de la primera part, on tas sols hi tenen cabuda els treballs publicats al nostre estat i la setmana vinent podreu gaudir de la continuació amb els artistes de tota la galàxia!
I esteu ben atents a aquesta pàgina doncs al proper post ja em podreu deixar les vostresconsultes tarotistes per a 2011!!
TOP DE RAFA
5.- BIGOTT – “This is a beginning of a beautifull friendship”
Un dels mals del pop espanyol, que més o menys arrenquen del triomf comercial de El Último de la Fila, és el menyspreu a tota música pop que no tingui arrels “mediterrànies”, “llatines” o “flamenques”. O pitjor encara, que sí tingui arrels però que les agafi, sense complexos ni demanar excuses, del folk americà (la facció indie del qual, per cert, ha donat grandíssims noms en la darrera dècada, de Devendra Banhart a Sufjan Stevens). Poc ens ha d’importar que l’aragonès Bigott faci country americà cantat en anglès als que estimem la música pop com a llenguatge. Perquè, com The Byrds, Gram Parsons, R.E.M. o Sufjan Stevens, el country-pop de Bigott té una alenada atemporal a la qual no poden ni aspirar la major part d’engendres musicals emparats per l’SGAE i el grup PRISA que fan “música nuestra y con raíces”.
4.- VV.AA. – “Viaje alrededor de Carlos Berlanga”
Fa 8 anys de la mort de Carlos Berlanga, però mai és tard per homenatjar al responsable de clàssics del pop espanyol com Bote de Colón, Bailando, Ni tú ni nadie o A quién le importa (totes cantades per Alaska, la seva musa als 80). Posteriorment, als 90, va tenir una carrera solista tan interessant com comercialment fracassada. Per això, que ara tota la plana major de l’indie espanyol versioni les seves cançons no deixa de ser una bona notícia. El millor del disc: que pivoti sobre aquelles cançons en solitari que haurien d’haver estat hits i injustament no ho van ser (“En el volcán” revisada per Fangoria, o “Vacaciones” per La Casa Azul). El pitjor: que es passi per alt que Carlos també va escriure grans cançons per reines del petardeo com Raffaella Carrà, Sara Montiel o Tamara Seisdedos.
3.-MARIA RODÉS - “Una forma de hablar”.
Maria Rodés és una de les figures destacades, juntament amb Nacho Umbert, d’una nova fornada de cantautors que van contra el bonrotllisme suposadament cosmopolita i cool de l’establishment musical barceloní. Cançons intimistes, que parlen dels nostres embolics mentals, en aparença pessimistes però que sempre destil·len fina autoironia i un bri d’esperança. Un petit manual d’autoajuda per aquests temps difícils, que entronca amb la millor tradició del pop femení intimista sense pèls a la llengua (Joni Mitchell, Suzanne Vega, K.D. Lang, Liz Phair…)
2.- FRED I SON – “Diu que no sap que vol”
Fred i Son són una glopada d’aire fresc en el pop cantat en català. I ho són en gran part pels seus inusuals referents musicals en les nostres latituds: beuen del corrent més suau i naif del pop indie britànic dels 80. Aquell que, d’esquenes a qualsevol moda o dictat, feia obres artesanes i intemporals de pop minimalista en discogràfiques independents com Postcard o Sarah, o el de bandes desaparegudes i caigudes en l’oblit com Felt, The Pale Fountains o The Field Mice. No, no som als 80 ni a UK, som al 2010 a Catalunya i Fred i Son ens plantegen la grandesa de les petites cançons i del pop ben fet. Un disc escapista, somiador, vitalista i a la vegada melancòlic. I sí: volguda, descarada, valenta i provocadorament sensibler i naif
1.- NACHO UMBERT & LA COMPAÑÍA – “Ay…”
Nacho Umbert, amb un sol disc, s’ha convertit en el millor cantautor sorgit a l’estat espanyol des de Javier Álvarez. I ho ha fet ressuscitant sobtadament 14 anys després d’haver editat una de les obres clau de l’indie espanyol dels 90, quan liderava Paperhouse. Això sí, ara ha substituït les influències de Red House Painters o Codeine per unes sonoritats purament mediterrànies, amb unes lletres que ens parlen d’antiherois quotidians de la Barcelona real que encara palpita sota la de cartró. Un disc que desprèn glopades de vida real de persones reals en cada cançó.
TOP DE L’ARQUEÒLEG
5.- FANGORIA -“Entre el Vodevil y la Astrakanada”
La banda degana del pop espanyol s’atreveix per fi a trencar amb el tabú del seu propi passat, revistant tots els grans èxits del seu repertori amb noves col·laboracions (imprescindible Fàbio MacNamara a “La Tribu de las Chochoni¨) i amb un só més actual i menys amateur, amb una producció a carreg de Sigue Sigue Sputnik entre altres. El millor de tot serà la gira on per fi podrem escoltar en un concert himnes desterrats del setlist des de feia dècades com “Bailando” o “A quien le importa”
4.-NAPOLEON SOLO- “En la Òpera”
Un descobriment molt agradable, a carreg d’aquesta banda indie andalusa que juga amb una proposta a mig camí entre el pop i el rock clàssic, amb tocs de psicodèlia, falsets a lo Mika i lletres molt treballades, amb un disc de debut molt sòlid que els pot convertir en els nous Vetusta Morla.
3.-ASTRUD & COL·LECTIU BROSSA “Lo Nuevo”
Mai havia trobat el moment per llençar-me de cap a la discografia d’Astrud, tot i que en coneixia alguna cançó, fins que a les passades Festes de la Mercè vaig tenir la oportunitat de veure’ls en directe deliciosament acompanyats d’aquesta banda de corda, capgirant completament l’enfoc a la seva discografia, en clau Umplugged, donant-li una sonoritat més digerible a la seva perspectiva freak del mon.
2.-ELLOS “Cardiopatia Severa”
Per fi Ellos tornen a fer allò que se’ls hi dona millor: el pop melòdic, canviant les obsoletes i sobreres guitarres del seu darrer treball per violins i orgues, creant una col·lecció de hits incomparables. Les seves lletres han deixat de banda també la tràgica pose dramaqueen, per un optimisme nyonyo molt adient a la meva situació personal actual.
1.-DOVER “I ka kené”
El primer lloc del pòdium se la mereix la primera banda musical de la història del nostre estat que s’atreveix a desafiar la dogmàtica dictadura del rock, la tirania de les grenyes i les veus guturals que els havia esclavitzat a un model grunge completament obsolet, fet que els ha valgut una pluja de crítiques per part de tots els mitjans de comunicació, crítics i ex-fans histèriques i rencoroses. Aquest cop s’atreveixen amb el pop electrònic africà, amb una proposta completament original i transgressora, amb un àlbum ple de hits perfectes de dalt a baix.
Ni Lady Gaga, ni Ke$a, el veritable artista pop 2010 per aquest blog és, indubtablement, el glamurós, ultramodern i transgressor artista de cobla andalús Falete. No cap fer cap llista ni top, doncs la seva onerosa silueta eclipsaria a totes les altres estrelles de la galàxia i de mig univers.
Si, ja sé que no ha publicat cap àlbum enguany, però tan és! El culebrot protagonitzat pel seu ex-xicot ha aportat més inspiració a la Història de l’art que tot el Renaixement a Itàlia! I per demostrar-ho us deixo amb una imatge de la seva bellesa escultural sorgint dels mars com la Venus de Boticelli:
Comencem ja amb la recta final de l’any i les tradicions pròpies d’aquesta web, com son les Prediccions Tarotistes, que arribaran la setmana vinent i, com no, les llistes amb les meves subjectives seleccions sobre el més granat i destacat del curs, que ja acaba. Per anar obrint boca, aquí la meva antologia cinematogràfica!
Nº10-Conocerás al hombre de tus sueños(Woody Allen)
Tot i que el mític director novaiorquès ha renunciat a fer grans obres mestres com “Interiores”, “Match Point” o “Manhattan”, com a mínim ha esdevingut una factoria de producció anual de divertides comèdies amb personatges histriònics, situacions dantesques i arguments retorçats que, en aquesta ocasió, giren entorn l’autoengany, el fracàs i les segones oportunitats. Ideal per passar una bona tarda!
Nº9- Carne de Neón(Paco Cabezas)
Encara no estrenada a les nostres pantalles , vaig tenir la oportunitat de veure-la al darrer Festival de Sitges. Es tracta d’un film d’acció situada als baixos fons, molt en la línia de “Snatch, cerdos y diamantes”, on s’ens explica les peripècies d’un nano que decideix muntar un prostíbul per a la seva mare, amb alzhaimer, quan aquesta surt de la presó. El millor de tot és l’amalgama de divertits freakys que formen el repartiment de personatges secundaris.
Nº 8-La red social(David Fincher)
Com un introvertit geni de 19 anys es pot transformar en una de les persones més riques del món en poques setmanes? Doncs gràcies a les intrigues, la manipulació i les traïcions. Un film realista que esdevé retrat fred i despietat d’un submón que desconeixem tots aquells que no gaudim de comptes corrents milionaris. Vaig comprovar esfereït a Viquipèdia que, efectivament, totes les rocambolesques peripècies de Mark Zuckeberg aquí narrades eren certes.
Nº7-El escritor (Roman Polansky)
Un magistral film d’intriga política sobre els secrets d’estat, la guerra bruta i allò que el poder presumptament democràtic amaga als ciutadans i als mitjans de comunicació. Un pobre escriptor, que treballa de “negre” per a un polític que s’assembla sospitosament a Toni Blair, descobrirà una fascinant trama que podria, perfectament, explicar que s’amaga darrere del conflicte bèl·lic a Irak. Ficció o realitat? Esperem que Wikileaks ens ho esclareixi.
Nº6-Sound of noise (Ola Simonsson)
Una altre joia de Sitges, en aquest cas una producció absolutament independent amb una proposta arriscada i experimental, on s’ens narra les peripècies d’una original banda terrorista, formada per percussionistes frustrats que, farts de tota la música actual, decidixen crear una composició amb tots els elements d’una ciutat: des de les excavadores als hospitals. Una encertada reflexió visual sobre el sentit de la música i el soroll que ens rodeja.
Nº5-Un hombre soltero (Tom Ford)
Ningú donava un cèntim per que un dissenyador de moda, com Ford, pogués fer un film que anés més enllà de la superficialitat banal. Doncs es van equivocar: ens trobem davant una genialitat estètica, on cada fotograma està cuidat al detall, però també davant una història molt profunda, que transcorre al llarg d’un dia a la vida d’un professor universitari gai i vidu, abordant el tabú de la homosexualitat a l’Amèrica dels anys 60′s, la por a afrontar els propis sentiments o la mort d’un esser estimat. Memorables actuacions de Julianne Moore i Colin Firth.
Nº4-Origen(Cristopher Nolan)
Una pel·lícula que ens proposa un oníric i laberíntic viatge pels diferents nivells de l’inconscient d’un individu, on sempre ens estarem preguntant que és realitat i que ficció. Aventures i acció, envoltades d’una proposta gràfica i visual espectacular però, a diferència d’Avatar, amb un sòlid i complexe guió al darrere i una notable interpretació un Di Caprio renascut.
Nº3-Canino (Giorgos Lanthimos)
No us deixeu perdre per res del món aquesta original, encertada i desternillant tragicomèdia sobre els desventures d’una família que decideix enganyar als seus fills, que mai han sortit de casa, explicant-los que el món acaba al llindar de la seva llar i que, per tant, no existeix la vida exterior. Peró clar, els nens es fan grans i comencen a qüestionar els perquès i els orígens d’alguns elements que no els quadren i, clar, la mentida es va fent més i mes grossa, arribant a un clímax humorístic i visceral que no us deixarà indiferents.
Nº 2.-Buried(Rodrigo Cortés)
La medalla de plata se la endú aquesta producció espanyola que ha aconseguit trobar una solució enginyosa a la falta de recursos per la cultura al nostre estat: treballar amb un pressupost ridícul, substituint els recursos superflus per un guió extraordinàriament enginyós, on s’ens narra les vicissituds d’un home que desperta enterrat dins una caixa de fusta, d’on no es mourà en tota la cinta. Una veritable oda a l’angoixa i la claustrofòbia.
Nº1.-La cinta blanca (Mickael Haneke)
Obra mestre absoluta d’aquest 2010 sense el més remot lloc a dubte. Es tracta de la magistral i sublim reflexió de Haneke sobre l’origen de la violència i de la tolerància envers l’odi extrem. La narració ens situa en un petit poblet de l’Alemanya pre-nazi, on un mestre intenta, sense gaire èxit, trobar una explicació a un seguit de crims macabres que succeeixen constantment, davant d’impertèrrita indiferència de tots els seus habitants. Una cinta que pertorbarà la vostre consciència durant alguns dies i forces nits, però no pel que es veu en pantalla, sinó pel que insinuen els silencis i les mirades, especialment dels nens.
Doncs si, estimats lectors, el ple de l’Ajuntament de la meva estimada ciutat ha decidit sumar-se alegrement a la orgia de xenofòbia populista made in Ausch-VIC i al racisme poligonero macarra de Skin Head farlopero aprovant una moció per derogar la universalitat dels Drets Humans i el principi constitucional d’igualtat jurídica, negant així la possibilitat d’arrelament familiar a aquells ciutadans d’origen immigrant que s’hagin saltat alguna normativa de civisme a la ciutat, com per exemple fer soroll al carrer o pixar en un arbre. Així doncs la llei s’aplicarà de forma diferent, depenent del país on hagi nascut el delinqüent.
Evidentment que els socialistes, fills tots d’immigrants del sud d’Espanya, saben perfectament que qui incompleix les normatives d’incivisme son els seus propis fills ni-nis però, clar, sempre resulta més senzill carregar el mort a un altre, especialment si aquest no té dret a vot. I si de pas podem vincular estrangers a crisi i delinqüència, millor, no fos cas que algú s’adoni de qui és el veritable culpable de la crisi: el capitalisme salvatge. Que curiós que aquesta normativa no s’aprovés en ple auge de la bombolla especulativa, quan calia ma d’obra barata no? Es veu que llavors els immigrants eren silenciosos i educats, ves quina cosa
No cal dir quina ha estat la única formació política que ha votat en contra oi? Sona a redundància i a pàrvula evidència recalcar un cop més qui és el depositari en exclusiva de la seriositat democràtica i que guarda encara algun principi antifeixista; com no, ICV-EUiA. Els seus dos regidors han plantat cara a la alcaldessa socialista Núria Marín (que mai ha passat per les urnes, doncs ha estat merament designada pel seu antecessor Celestino Corbacho) i a tota la dreta cavernària de CIU-PP que, com no podria ser d’altre forma, s’han sumat a la festa plens de joia i xerinola.
I si, segons les enquestes aquesta és la ciutat més gran de tota Espanya que presumiblement estarà governada pel PSOE a les properes municipals, segons les previsions demoscòpiques. Doncs anem apanyats!
En aquesta localitat Plataforma per Catalunya ja va obtenir un 4,2% a les autonòmiques, doncs amb la campanya de legitimació, propaganda i plagi dels seus principis ideològics que li estan fent 23 dels 25 regidors del consistori, ja puc posar la ma al foc que els deixebles d’Anglada entraran per la porta gran amb 2 o 3 representants en pocs mesos. Al feixisme se’l combat visceralment, no se li obren les portes de bat a bat i se’l convida a prendre el té.
I jo de veritat que no entenc aquesta ànima suïcida kamikace que porta el PSOE darrerament: retallades de sous, salvament dels bancs, endarreriment de les pensions, Llei Sinde per ordre dels EUA, Estat d’Alerta permanent com a mètode per aturar una aturada… S’han tornat ximples? Han vist que la societat gira a la dreta i s’han venut per un plat de llenties? O es que realment formen part d’un pla neocon per autodestruir la socialdemocràcia?
L’any 2006 Muhammad Yunus va guanyar el Premi Nobel de la Pau gràcies a una proposta per acabar amb la pobresa al tercer món que, sorprenentment, estava inspirada en els principis del liberalisme més ferotge: ell va fundar una ONG bancària, el Banc Grameen, per tal de deixar petits préstecs de diners a treballadors cooperants, majoritàriament grups de 5 dones molt pobres que no tenien avals, per tal que aquestes desenvolupessin el seu propi negoci i, un cop obtinguessin beneficis poguessin retornar el crèdit amb interessos.
El banc es va fundar a Bangladesh després d’una gran fam l’any 1973; el 1983 va deixar d’estar regulat i subvencionat pel Govern, esdevenint una companyia privada, acceptant dipòsits financers i va començar a invertir en companyies elèctriques, telefòniques o tèxtils.
El 2006, quan se li va concedir el Premi Novel, les dades del banc no podien ser més espectaculars: el 98,85% dels crèdits eren retornats, tenia uns 7 milions de clients i movia uns 4.600 milions d’euros. Yunnus va arribar a afirmar que “algun dia els nostres aniran als museus a veure que era la pobresa”, al mateix temps que proposava un nou model d’empresari que busqués al mateix temps “els màxims beneficis i els millors nivells de benestar per a la societat”. Federico Jimenez Losantos es desfeia en elogis cap a ell.
A mi, a primera vista tot plegat ja em va fer mala espina: un banc ONG? màxims beneficis i benestar social alhora? crèdits per tothom i sense cap mena de control públic? Tot i així, com desitjo fervorosament la fi de la pobresa al món per sobre de totes les ideologies i dogmes, vaig donar un vot de confiança a aquest peculiar sistema econòmic, a veure que tal..
Doncs bé, resulta que arribats a 2010 la cosa ja no pinta tan bé, diversos reportatges apareguts a The Washintong Post, The New York Times i a la televisió sueca alerten que:
-La taxa d’interès dels microcrèdits ha augmentat en uns índex del 25% fins a un 100%, la majoria de gent ha deixat de pagar, les institucions públiques han denunciat les pressions dels prestamistes i els diaris ho han relacionat els altíssims nivells de suïcidis entre els deutors
- El periodista suec Tom Heinemann denuncia nombroses operacions irregulars als comptes de Yunus, com la desviació de 74 milions d’euros a altres empreses d’assegurances de la seva propietat i que res tenen a veure amb les finalitats filantròpiques del Banc Grameen.
- El Financial Times situa als grans grups financers mundials al darrere dels microcrèdits, explicant també com s’impulsa des dels activistes socials la necessitat de tenir un crèdit a tota costa, per posteriorment establir tota mena de pressions brutals per poder cobrar els interessos. El diari va arribar a comparar aquestes operacions econòmiques amb el règim nazi.
Podem afirmar. doncs, que no, que el liberalisme i la banca mai han tingut el més remot interès en acabar amb la pobresa, ans al contrari. Préstecs per obrir negocis al tercer món? D’acord però amb unes condicions: la banca ha de ser pública o sense cap ànim de lucre, les taxes d’interès han de ser molt baixes, la regulació requereix ser legal i transparent per part de l’administració estatal i els seus beneficis s’han de destinar íntegrament a millorar el mateix sistema o a crear benestar social.
Estimats lectors aquest blog ha tingut accés a un fitxer secret, que m’ha filtrat Wikileaks a mi personalment, sobre la futura composició del des-Govern que en pocs dies prendrà possessió del Govern de la Generalitat, per tal de procedir a la seva paulatina demolició, mitjançant la privatització de les seves competències i el desviament dels seus fons a comissions il·legals.
Artur Más va anunciar que faria un Govern amb els millors i bé, comproveu vosaltres mateixos si es així… o no:
PILAR RAHOLA- Consellera de Massatges Matutins, Propaganda i Manipulació
Aquest escurçó sionista es dedicarà cada matí a omplir-se la boca amb les secrecions intel·lectuals variades del seu amo, per posteriorment regurgitar-les en tots i cada un dels mitjans audiovisuals públics de manipulació i propaganda, al servei de la secta barretinaire, tot amanit amb lloances vers l’imperialisme jueu, la islamofòbia i la tortura policial.
FELIX MILLET – Conseller de Cultura
Aquest distingit burgés, còmplice de la més fosca trama vil i corrupte, veurà recompensat el seu viacrucis davant els jutjats, amb un carreg de Conseller, des d’on podrà desviar fons irregulars de tots els museus, teatres, institucions culturals i jaciments cap a les diverses fundacions de CIU, així com a les seves pròpies butxaques. I de pas podrà dur a terme el gran pla convergent envers l’arqueologia catalana: deixar que els constructors destrueixin en llibertat tots els jaciments que trobin les excavadores al seu pas.
JOSEP ANGLADA- Conseller d’Immigració i Neteja Ètnica
L’il·lustre vigatà ha arrasat als feus convergents d’Osona, el Solsonès o el Bages. Que millor, doncs, que assumir plenament el seu discurs xenòfob i racista, com ja ha fet l’alcalde de Vic, i començar un procés de neteja de la raça catalana mitjançant les deportacions i càmeres de gas.
MACIÀ ALAVEDRA-Conseller d’Economia, comissions il·legals i paradisos fiscals
L’ex-conseller pujolista de finances tornarà a ocupar la seva cartera favorita, des de la qual podrà remenar les cireres i tallar el bacallar, és a dir, cobrar les comissions del 3%, 4% o 5% sobre les obres públiques que serviran per finançar el partit i les seves trames urbanístiques. També serà des d’aquesta conselleria des d’on es procedirà a demolir l’estat del benestar en mans de quatre mafiosos oligarques.
JOSEP MIRÓ I ARDÈVOL -Conseller de Família Tradicional i Valors Ultra-Cristians
Aquest ex-conseller de Pujol i ex-regidor de l’Ajuntament de Barcelona, actualment és el líder de la secta ultra-religiosa E-Cristians, un niu d’homofòbia i antiavortistes. Qui millor per imposar el model tradicionalista, carca i cavernari que ha inspirat des de temps immemorials a la federació nacionalista?
SALVADOR SOSTRES- Conseller de Juventut i Portaveu del Govern
De tots es ben sabut que el famós periodista provocador, pederasta, homòfob, masclista, classista i xenòfob és simpatitzant de CIU, amic personal de David Madí i Lluís Prenafeta. Així doncs no és d’estranyar que Artur Mas l’hagi proposat per una Conselleria des d’on podrà tocar conys d’adolescents i exposar en públic les seves degenerades perversions purament convergents.
JOSEP LLUIS NUÑEZ – Conseller de Medi Ambient i Especulació Urbanística
Sens dubte la millor recepta per sortir de la crisi, pels liberals, passa per especular i urbanitzar fins al darrer centímetre de Catalunya, sense cap mena control mediambiental, una veritable nosa pels constructors com Nuñez .
LA RESTA DE CONSELLERIES SERAN PRIVATITZADES I SUPRIMIDES
Ahir vam conèixer la trista notícia que CNN+, un dels poquísims oasis de racionalitat que encara suraven dins aquest oceà de pestilencia i defecacions televisades en que s’ha convertit la nostre graella televisiva, tancarà les portes el proper 31 de desembre com a producte de la paradoxal fusió entre PRISA i el canal de Berlusconi, Tele5.
Així doncs ja ens podem acomiadar de l’excel·lent programa de debat i entrevistes que condueix a diari el meu idolatrat Iñaki Gabilondo, un petit respir d’aire progressista i anàlisi crític i seriós de la realitat. Finalment doncs, tots els programes televisats de tertúlia que parlin de política ho faran exclusivament des d’un punt de vista proper a la dreta neoliberal o directament al feixisme tavernari, ja sigui en català (8tv, Canal català) o en espanyol (Intereconomia, VeoTv). Un pas més cap a la hegemonia cultural absoluta de la dreta, sense alternativa possible.
Això per no parlar dels canals musicals clar! En el gènesis del TDT existia un mític espai on programaven tot el dia pop alternatiu i rock independent, anomenat “Fly Tv”. Va durar dos dies i va acabar transmutat en “Disney Channel“, on els concerts de Pixies o Primal Scream, van donar lloc a pèssimes sèries per adolescents bordelines, com Hanna Montanna. La resta de la oferta musical la formen els habituals de la radiofòrmula més comercial i previsible (40tv, MTV), el cutrerio caspós (Teletaxi, 40 Latino) o els grans èxits d’ahir i sempre a RAC105 (l’únic mínimament passable).
I la resta? Doncs son una llista inesgotable d’emissores on es dediquen 24h al dia a vendre batamantes i fregones miraculoses, a fer falsos concursos per enredar a babaus senils o bé els anomenats “programes del cor” on diferents dives de l’extrarradi s’arrenquen els ulls i les misèries en públic fent, de pas, apologia de la incultura, la violència i els baixos instints.
Aquesta és, doncs, la suposada “llibertat d’elecció” que ens havien venut: la capacitat il·limitada per revolcar-nos en aquesta pútrida soll de porcs per poder triar quina merda és la que ens enduem al paladar, com si fóssim la mateixa Divine a “Pink Flamingos“. Com ja he dit en anteriors posts, això tan sols es pot tractar de l’agònic cant d’ Oca d’una televisió moribunda davant el nou univers d’Internet.
Segurament que cap de les 400 persones que van assistir al primer show de Lady Gaga a Barcelona fa un any i escaig, podrien imaginar la rabiosa espectacularitat amb que la Ciutat Comtal va rebre a la nouvinguda deessa del Pop, amb un Palau Sant Jordi a rebentar de legions de gais fervorosos, nenes que encara no havien acabat la ESO i superfreaks que emulaven la diva posant-se llaunes de cervesa al pentinat, ulleres de cigarretes i maquillatges presumptament glamurosos.
Com a teloners ens van endossar a una dj heviata que punxava Gun’s & Roses, amb més pena que glòria, i una banda de glam rock a mig camí de Nancys Rubias i la banda sonora de “Hedwig & the angry inch“, bastant prescindible, que s’anomenava “Semi Precious Weapons”.
La histèria col·lectiva, però, es va desfermar amb les primeres notes de “Dance in the Dark”, quan Gaga es va materialitzar entre ombres xineses i videoprojeccions, donant a llum un embogit espectacle amb 15 canvis de vestuari, quatre escenaris, ballarins, coristes i una sòlida banda musical que no va concedir ni un instant a cap mena de playback o pre-gravació.
Estèticament impecable, el show navegava entre l’esperpent gòtic del millor Tim Burton, el freakisme travesti de “The Rocky Horror Picture Show” i tocs de glam rock, tot i que més propers a Queen o Kiss, que no a Bowie. Va tocar un piano en flames a “Speechless”, va sobrevolar l’escenari vestida amb un impossible vestit de fada a “So happy I could die” i finalment es va enfrontar a un gegantesc monstre-peix a “Paparazzi” al qual va derrotar amb el foc de les bengales que li sortien dels pits i el cony.
Peró Lady Gaga no és Madonna… encara. De ben segur que es tracta de la millor gira possible d’una artista novell, però encara se li nota l’amateurisme i un xic d’inseguretat sobre l’escenari, donant gràcies als fans per saber-se les lletres, com si no s’acabés de creure que allò li estava passant a ella. Les seves coreografies resulten un xic previsibles en comparació a la Ciccone, però en canvi Gaga cuida molt més l’aspecte vocal i musical del directe, que sempre és d’agraïr.
Entre els seves conversions en ciber-monja o dominatrix va tenir temps per sermonejar-nos sobre l’auto-seguretat, les polles espanyoles o la tolerància sexual. Una pose segurament molt provocadora als EUA però que aquí sonava un xic naïf i fins i tot amb un punt carca quant va assegurar que “Jesus loves you all”. Tot i així va estar molt propera al públic, interactuant en tot moment, trencant així el mite de la diva inaccessible i freda
Gaga va anar desgranant tots els hits del seu únic disc i, fins i tot, va tenir temps d’interpretar temes del seu esperadíssim segon treball, la qual cosa em va preocupar bastant ja que el nou tema “You and I” era una espessa baladorra 80′s quasi heavi, en plan “November Rain” o “Bohemian Rapsody”. Esperem que la resta del disc “Born this way” no segueixi aquesta línia o podria acabar esdevenint la punxada més gran de la història de la música, després del segon àlbum de Mika.
El concert va acabar amb la traca dels himnes més esperats: “Alejandro”, “Paparazzi” i ja al bis un brutal i corejadíssim “Bad Romance“, convertint a l’esdeveniment amb una cerimònia pop que o bé podria marcar una generació o bé ser un efímer moment de fama warholiana i alienació col·lectiva. L’any vinent sortirem de dubtes sobre si la seva propera visita a Barcelona serà al Camp Nou o a Razzmatazz. En tot cas jo estic molt content d’haver gaudit d’aquest insòlit, irrepetible i singular espectacle d’un personatge que, de ben segur, ja forma part del meu Olimp particular.
Com ja sabreu el portal Wikileaks ha filtrat més de 250.00o documents del Departament d’Estat dels EUA a 7 diaris de tot el món, entre ells El País, causant estupor i indignació per algunes de les revelacions secretes dels diplomàtics americans. A continuació les meves reflexions sobre el tema.
# Els espies espiats: Fins ara els estats s’havien dedicat, en exclusiva a espiar als seus ciutadans, perillosos terroristes en potència, acumulant centenars de dades sobre cada un de nosaltres: fitxes policials, declaracions de la renta, situació familiar, dades sanitàries… Es el primer cop a la Història que aquesta relació s’inverteix i que els estats mostren en públic les seves vergonyes.
# Qui determina què és un secret?: La majoria dels documents desclassificats ens informen sobre coses que ja imaginàvem i que manca de tot sentit haver-les amagat a la opinió pública. Quina necessitat hi havia? Perquè els estats requerixen d’aquesta opacitat administrativa, quan operen amb els impostos de tots? Wikileaks ha trencat aquest tabú. Governs del món: si no voleu patir l’escarni públic a la mínima que un hacker entri al vostre ordinador, opereu amb transparència.
# La hipocresia com a base de la política: L’any 1513 Nicolau Maquiavel va publicar la obra més important de la teoria política, titulada “El Príncep“, on ja s’ens advertia que la ètica no pot mai ser la base de les relacions polítiques. Des d’aleshores ja sabem que la finalitat justifica els mitjans, que tots els governs guarden les seves misèries a les inescrutables clavegueres dels ministeris. Maquiavel ens adverteix que la política mancada de pragmatisme ibasada en els ideals més nobles acaba desembocant en totalitarismes genocides, que no dubten en passar per sobre de cadàvers per imposar una utopia a la realitat. Wikileaks mostra com EUA té una opinió deplorable de líders polítics amb els quals s’alia i elogia en públic, per tal d’obtenir-ne beneficis econòmics o estratègics. Cap país prefereix els drets humans a les seves xarxes comercials. Sempre ha estat així, però mai fins ara n’havíem estat tant conscients.
#La globalització de la xafarderia: El desenvolupament de la tecnologia ha augmentat exponencialment la velocitat de transmissió de la informació fins a uns extrems que cap estat pot arribar a controlar, ni tan sols l’Imperi més poderós de la terra. Wikileaks és un pirata abordant en un nou espai encara inexplorat per a la humanitat, un mar immens i sense jurisdicció possible.
# Cap a un nou periodisme?: La notícia és el material del qual s’alimenta la opinió d’una societat, els narradors dels esdeveniments socials no poden seguir limitats a una mera repetició de teletips i declaracions tancades a preguntes. Cal un nou periodisme d’investigació basat en la impertinència, posant en evidència les idees predominants, qüestionant la seva veracitat i no esdevenint un mercadeig de demagògia i titulars sensacionalistes.
#Montesquieu ha mort: Sempre havíem sospitat que la justícia, especialment en assumptes internacionals, és movia sota pressions del poder executiu, més preocupat de no perjudicar la seva balança comercial, que no d’imposar la jurisdicció universal. Ara ja ho sabem del cert, la Fiscalia General de l’Estat ha estat un fidel obedient de l’ambaixada americana, entorpint tot procés judicial que pogués molestar a les relacions transatlàntiques.
#Matar al missatger: Els membres del Tea Party ja han demanat matar al fundador de la web, Julian Assage, així com del soldat homosexual que va filtrar les dades, fart de la pressió homofòbica de l’exèrcit americà, on sortir de l’armari és motiu d’expulsió. La diva sionista i feladora oficial d’Artur Más, Pilar Rahola, tampoc es queda curta en un article avui a La Vanguardia, dient que aquestes filtracions només afavoreixen als antisistema. Resulta evident que els nacionalistes tenen tant mitificada la seva bandera que preferixen seguir enganyats en el seu misticisme patriòtic, que obrir els ulls a la realitat amagada rere les catifes de les ambaixades.
#El proper pas, la banca: Els polítics han deixat de ser els amos del món, per passar a ser uns mers executors de les ordres rebudes per la oligarquia financera. Així doncs les filtracions de documents han d’aixecar les mires i apuntar més amunt, cap a les mans que tallen el bacallà: els mercats i la banca, els enemics de la democràcia i l’administració pública. Wikileaks ja ha anunciat que les properes filtracions van per aquest camí. CHAPEAU!
Any 2012, tota Catalunya viu agenollada a la caspa convergent, la vulgaritat, la nyonyeria, l'idealisme dogmàtic, l'identitarisme racista i folclòric o el capitalisme futbolero. Tota? No! Un irreductible blog segueix ara i sempre fidel als seus principis de compromís amb la cultura sense fronteres, el glamour antifeixista, la ironia provocadora, l'ecosocialisme indignat i el materialisme científic, com un llir entre cards.
RT @UnitatvsRacisme: Avui a 12h Edimburg també sortirà al carrer amb @uaf contra el racisme i el feixisme en resposta a mani extrema dre ... 22 hours ago
Espero q #VicAntiracista sigui un èxit i la llavor d'un futur moviment unitari i plural q s'hi sumin moltes + veus 22 hours ago
RT @jcomajoan: La 'concentració' identitària d'avui a Vic ha tingut 16 persones. Racistes com una mala cosa. Això sí, molt catalans! htt ... 22 hours ago
...................................................................... Premi "Arteypico" otorgat per Shysh.......................................................................... Premi "Fabulous Blog" Otorgat per Toni Hilton. ....................................................................... Premi "Goldenbird" otorgat per Jonkepa............................................................... Premi "Dardo 2008", otorgat per Josep Antoni Moreno..................... Premi "Que te la pique un pollo" otorgat per Skorbuto................................. Premi "Campanha da Amistade" otorgat per Jonkepa
Doncs si! El 2010 finalitza avui i esdevé el moment de fer balanç i fal·laços propòsits que mai complirem, però sobretot ha arribat l’esperat moment de que em deixeu les vostres consultes tarotistes per tal que jo, gràcies als meus poders de vidència, us pugi desvetllar algunes de les voltes que el futur us reserva, en la que vol esdevenir la 1a consulta futuròloga 2.0 de la blogosfera catalana.
Traducir al español
Translate to English
Premi "Que te la pique un pollo" otorgat per 
