El dia després de l’Apocalipsi

Ahir va ser, sense cap mena de dubtes, el pitjor dia per la història de l’esquerra catalana des de que el 21 de Febrer de l’any 1939 les tropes franquistes fessin el “Desfile de la Victória” pels carrers de Barcelona. Mai abans en unes eleccions plenament  democràtiques els partits que defensen a les classes socials oligarques i als principis ideològics del conservadorisme havien obtingut una quantitat de vots tan impressionant: sumant CIU, PP, C’s, SI, PxC i R.Cat arriben casi al 60% de vot!! Això no és una derrota, és un Holocaust.

La dreta guanya a llocs tan insòlits com Badalona, Sant Boi, Barberà del Vallés ,el Prat de Llobregat o Sant Feliu, fins ara feus inexpugnables de les diferents formacions d’esquerres. I, per acabar-ho de rematar el feixisme racista i populista de l’Anglada, com ja us vaig advertir, s’ha quedat a les portes del Parlament. Hauríeu d’haver vist  el meu nivell d’histèria quan van començar els recomptes que els atorgaven 3 diputats! A la meva ciutat ja superen a ERC i, estic convençut que entraran a  moltíssims ajuntaments.

La classe explotadora ja torna a posseir l’estructura de l’Estat, aquest invent que va ordir fa 3.000 anys per perpetuar els seus privilegis i que ha governat ininterrompudament durant aquests tres mil·lenis, a excepció dels breus parèntesis de la República i el Tripartit

I això tan sols és l’aperitiu del que ens espera a les Municipals i a les Generals. La dreta està arrasant Europa i EUA. Quines son les causes d’aquesta hecatombe política sense precedents a la democràcia? Aquí algunes reflexions…

1.- L’hegemonia cultural de la dreta: Els mitjans de comunicació, les tertúlies del TDT o tots els diaris s’han encarregat de difondre una nova forma de pensar que rebutja tot el pensament políticament correcte, que havia regit la nostre convivència  fins ara, i presenta com a revolucionaris i trencadors aspectes repugnants i reaccionaris: la llibertat és poder insultar a un immigrant o a un gai, els sindicats son uns dropos, les ONG agències de viatges, la pederàstia i el masclisme son divertits, ser analfabet és estar a la moda, la cultura no serveix per res, pagar impostos és una tirania, els pobres ho son perquè volen…

2.- La crisi global provoca desafecció, però només a l’esquerra: Els més afectats per les retallades socials son les classes populars i aquestes perden la fe en la democràcia, que veritablement ha esdevingut una titella davant el mercat. En canvi, la dreta està més mobilitzada que mai, excitada per la demagògia populista xenòfoba i patriotera. La corrupció desmoralitza als treballadors, però excita sexualment als burgesos que ho veuen com un signe de virilitat. Francesc Camps , Berlusconi o Esperanza Aguirre de ben segur que no tindran la mateixa sort que Montilla.

3.- El nacionalisme identitari i xenòfob: Davant l’atur i la misèria la gent necessita recuperar la fe en quelcom, sentir-se part d’un col·lectiu superior a un altre, buscar enemics imaginaris a qui culpar (Madrid, els immigrants, Catalunya..), discursos simplistes (Barça – Madrid). No és estrany doncs que, al Parlament, el nombre de partits nacionalistes catalans o espanyols hagi augmentat molt davant els que centraven el seu discurs en el terreny social. Espero que els tres partits governants s’hagin adonat, per fí, que la campanya de referèndums farsa o la desfilada folklòrica del 10-J només formaven part del pla urdit per la dreta, exclusivament per acabar amb ells.

4.- El Messianisme Populista: En una situació de crisi total la gent tendeix a desconfiar de els estructures col·lectives i les institucions democràtiques, buscant refugi en líders salvadors que els guiïn cap a la llum. No és el moment, doncs, dels gestors silenciosos i explicacions complexes i raonades,  sinó dels venedors de fum, falses promeses buides i solucions immediates.

5.- La desorientació ideològica de l’esquerra: No existeix un discurs valent, clar, coherent i definit que suposi una alternativa clara al neoliberalisme, tot i que ja sabem que aquesta ideologia és la que ens ha dut a la bancarrota i al nivell de desigualtats socials més extrem des del s.XIX.  Cal una resposta realista, pragmàtica i coherent que presenti una utilitat real a la ciutadania, allunyada de tota utopia o dogma obsolet. O ho fem ja o ens en anem de cap al feixisme anarcocapitalista. No és d’estranyar, doncs, que el partit amb les idees més clares hagi estat el que ha resistit millor el cop, ICV-EUiA.

No busqueu a la derrota de l’esquerra motivacions de caire local o anecdòtic. No té res a veure amb el disseny dels cartells d’ICV, la oratòria de Montilla o el sectarisme de Puigcercós, això pot moure un escó amunt o avall, no provocar l’arribada de l’Apocalipsi!

Per la meva banda, celebro que per primer cop des de que escric un blog pugui criticar al Govern sense haver-me de mossegar la llengua! Si!! Per fi podré fer oposició total, radical, mordaç i amb tota la meva acidesa des del minut zero. Mas, ves-te calçant!

AQUEST BLOG DEMANA EL VOT PER JOAN HERRERA

Tothom ja sabia perfectament a quin partit votaré jo el 28N, tot i que fins el dia d’avui no havia demanat el vot directament, ni explicat els principals motius per fer-ho, que son els següents:

#1.- Perquè NO EM RESIGNO a que Catalunya, essent una regió històricament molt progressista, hagi d’estar governada per la pútrida oligarquia corrupte, mafiosa i criminal de CIU, aquesta xarxa clientelar al servei del caciquisme regionalista i els foscos interessos de l’alta patronal més voraç. Per això votaré a l’únic partit parlamentari que mai donarà suport a la investidura d’Artur Mas: ICV-EUiA. I l’únic que defensa la reedició de l’actual Govern Tripartit.

#2.- Perquè el meu país està a l’esquerra i crec certament que els valors de la igualtat econòmica, la justícia social, la solidaritat, la ecologia, el feminisme, drets dels homosexuals serveixen per construir un món millor, però defugint de tot tic de radicalisme teenager o extremisme genocida. Davant l’avenç del populisme, la xenofòbia i la demagògia, aquests valors resulten més que necessaris, urgents.

#3.- Perquè estic fart que dels discursos ultra-nacionalistes, de patrioterisme de pandereta basat amb un idealisme dogmàtic atroç, tant per part dels espanyolistes com dels independentistes, que no fan més que retroalimentar-se entre ells.  Protegir la llengua i la cultura em sembla perfecte, convertir això en una obsessió paranoide és innecessari. No importa on es prenen les decisions, importa la decisió en si. Em sento molt més proper a la llista de membres de la cultura espanyola que han donat suport a Herrera (Almodovar, Leo Bassi,  els Bardem…), que no als catalans homòfobs, neoliberals o racistes com Duran Lleida, Laporta, Anglada o Heribert Barrera.

#4.-Perquè és el partit que va estar al meu costat a la Vaga General del 29S i és l’únic que creu encara en la lluita de classes i en el sindicalisme social. Davant les retallades de l’estat del benestar que estan imposant l’FMI i els mercats bursàtils, resulta imprescindible que al Parlament hi hagin diputats que plantin cara a la jubilació als 67 anys i la progressiva destrucció de l’Estat del benestar i els drets dels treballadors que tants segles de lluita han costat.

#5.- Perquè és la coalició que presenta unes propostes d’Arqueologia i Partimoni més coherents, interessants i desenvolupades, com us vaig explicar en AQUEST POST. Protegir la història i la cultura de l’especulació immobiliària és tant important com la supervivència del català. Encara sento calfreds i tremolors recordant les tenebres obscurantistes en que l’arqueologia catalana va sobreviure durant els 23 anys de misèria i precarietat del pujolisme.

#6.- Perquè és l’únic partit parlamentari que no va enviar CAP representant polític a la visita del dictador de l’Estat del Vaticà, membre de les Joventuts Hitlerianes i combatent de l’exèrcit nazi Benet XVI i si va donar suport a les convocatòries laiques de la campanya “Jo no t’espero“. També varen ser els únics en votar en contra de les subvencions públiques a les escoles privades d’èl·lit  de l’OPUS DEI que segreguen per sexes als alumnes

#7.- Perquè ICV-EUiA va ser la única força política que va mantenir una posició coherent al debat sobre la tauromàquia, votant en contra de les corrides i dels correbous, mentre que CIU i ERC queien en una flagrant contradicció canviant la seva postura segons si es tortura a l’animal en nom d’Espanya o Catalunya.

#8.- Perqué el grup municipal de ICV a la ciutat de Vic va ser la única força política que no es va sumar als pèrfids plans del feixista Anglada per negar els drets humans als immigrants, que va comptar amb el suport entusiasta de CIU, PP, PSC i ERC. Si, tal com el temo PxC entra al parlament caldrà que al seu davant tingui a persones valentes i coherents que no s’agenollin  mai davant el seu verinós populisme genocida.

#9.- Perquè la seva política econòmica, lluny de caure en pàrvules utopies kalimotxeres, es basa en una brutal coherència socialdemòcrata de persecució de la corrupció, el frau fiscal, els paradisos financers, així com  la defensa de les polítiques impositives progressives (que pagui més qui més té i qui més contamina), necessàries per defensar les polítiques socials i l’administració publica. Empresa privada? Si, però respectant els drets dels treballadors i socialitzant part dels beneficis. La proposta de la dreta, Irlanda, ja sabem com ha acabat. Molt millor el model ecosocialsita d’Islàndia, sens dubte!

#10.- Perquè Herrera ha fet una campanya modèlica i magistral, sense caure en pallassades puerils, infames provocacions tavernàries o vulgar pornografia hortera.  Ha explicat les seves propostes al costat de sindicalistes, fiscals anti-corrupció, directors de cinema, músics o escriptors. Amb un missatge contundent en el contingut i seriós en els formes, ha estat el veritable rival d’Artur Mas, amb un Montilla absent, una Camacho vomitiva  i un Puigcercós arrossegant-se per pactar amb la dreta. I tot això sense tindre CAP mitjà de comunicació afí i molts diaris i ràdios (especialment del Grup Godó) que han fet una brutal campanya de difamació i demonització del candidat i el partit.

Son perfectes? No, no crec en la perfecció. Han ficat la pota? Es possible, però mai han ficat la ma a la caixa. Canviaran el món? No soc tan ingenu, em conformo en que lluitin per que, com a mínim, no sigui encara pitjor.

#LAST NEWS# LES ENQUESTES D’ANDORRA SITUEN A ICV-EUIA A 0,4% DE VOT DE SUPERAR AL PP I SER 3A FORÇA # LAST NEWS#

RESULTATS DE LA MEVA ENQUESTA ELECTORAL

Com avui és el darrer dia per publicar enquestes, dins la legalitat vigent, he decidit donar llum als resultats i conclusions de la  meva, realitzada a 175 lectors d’aquest blog. Com podreu veure els sondejos dels grans diaris diferixen un xic dels meus resultats, un indicatiu més de la manipulació de la premsa escrita, doncs és evident que la meva metodologia és estadísticament quasi infal·lible!

- La participació serà d’un 94%, la més alta de la història de Catalunya. Això significa que, excepte la població reclusa i els malalts terminals absolutament tothom acudirà a la seva cita amb les urnes. Veurem escenes de llargues cues davant els col·legis o gent dormint amb sacs a les seves portes per arribar a la cita democràtica el primer. La crisi  econòmica i la corrupció ha catapultat la confiança en el sistema parlamentari i els nostres líders. Per altre banda, el vot en blanc rondarà el 5%, un xic més elevada de l’habitual, és a dir, un 89% de la població optarà per algún partit polític concret, tot i que un 9% ho farà per algun minúscul partit extraparlamentàri.

- El parlament quedarà completament fragmentat en vuits grups polítics diferents amb un nombre de diputats força igualat: SCI 26 diputats, ICV 24 diputats, ERC 21 diputats, CORI 18 diputats, CIU 16 diputats, RCAT 14 diputats, PxC 9 diputats i PSC 7 diputats. El PP i Ciutadans no passarien la barrera del 3% i quedarien fora del Parlament.

- Joan Laporta seria el candidat més votat amb el 19,1% del vot i 26 escons, esdevenint així la nova CIU, però encara més nacionalista i més mafiosa (LLEGIU AQUÍ LA LLISTA DE CASOS DE CORRUPCIÓ DE LAPORTA). Cal dir que fins ara totes les forces polítiques que han vençut en les anteriors enquestes d’aquest blog, com Iniciativa Internacionalista, han fracassat estrepitosament a les urnes. Felicitats Trolls, boixos nois, skin heads ultranacionalistes i folklòrics varis que doneu suport a aquest demagog populista, per la vostre pírrica victòria. L’audiència del meu blog també us ho agraeix.

- Joan Herrera seria el segon candidat amb més representació amb 24 diputats, el doble dels actuals, esdevenint així el líder absolut de l’esquerra catalana davant l’esfondrament total del PSC que es quedaria amb 7 miserables escons, degut a la seva traïció als principis socialistes i la seva subordinació al FMI i els especuladors bursàtils.

- La ultradreta feixista de Josep Anglada (PxC) entra amb força al Parlament de Catalunya, formant grup parlamentari de 9 diputats, com JA US VAIG ADVERTIR.

- El tripartit podria tornar governar amb el suport de la CORI, l’altre gran triomfadora dels comicis, que sumarien 70 diputats amb Herrera, Puigcercós i Carmen de Mairena al capdavant. Montilla podria quedar relegat a Conseller de Relacions Institucionals, amb competències simbòliques.

- Una altre fórmula de Govern possible seria el Pacte de les Dives Nacionalistes amb la suma de SCI, ERC, RCAT i CIU que  comptaria amb  77 diputats. Ara bé, tenint en compte l’ànsia de protagonisme dels diferents Messies Salvapàtries i la poca capacitat d’entesa entre ells, de ben segur que aquest pacte duraria una tarda.

D’AQUÍ UNA SETMANA PODREM COMPROVAR SI AQUEST COP SI HE ENCERTAT ELS RESULTATS!!

 

Debat electoral a l’Hospitalet

Acabo de tornar extasiat d’un interessant i dinàmic debat on, els candidats a diputat  de la nostre ciutat pels partits amb representació, han contraposat les seves idees i propostes. És bo saber que el meu freakisme electorals és compartit,  doncs veient l’escassíssima afluència als mítings televisats ho començava a dubtar! Un Auditori Barrades ple de gom a gom per escoltar a Alfonso Samerón (ICV-EUiA), Meritxell Borràs (CIU), Anna Simó (ERC), David Pérez (PSC),Noemí de la Calle (Ciutadans) i Maria  de los Llanos Luna (PP), moderats pel periodista Ramón Miravitlles.

El primer que m’ha cridat l’atenció és la desconeguda Maria de Llanos: una pija recautxutada clònica de Carmen Lomana que semblava veritablement escapada de “Mujeres Ricas” o d’una tertúlia d’Intereconomía. Al igual aquesta senyora havia trepitjat mai Hospitalet abans d’avui! Cada cop que ha obert la boca, per defensar el videojoc nazi mata-immigrants o la retirada d’impostos als més rics, tot el públic (i jo el primer) l’hem escridassat de valent, mentre quatre iaios franquistes l’aplaudien a rabiar. El seus moments estelar han estat quan ha dit “nosotros los pobres…” o “tenemos un Consejero de Interior amigo de okupas  y delincuentes”. En fi!

L’altre que s’ha endut fortes crítiques de l’audiència ha estat la joveneta inexperta representant de Ciutadans que ha comparat la política lingüística de la Generalitat amb la Gestapo… desconeixent que entre el públic hi havien supervivents de la repressió franquista, als que no els hi ha fet cap mena de gràcia el símil, com han expressat al torn de preguntes del públic. Per desgràcia meva tenia asseguts a la meva filera un grup de talifans seus que l’animaven a viva veu.

En quant a política econòmica i social s’ha pogut veure clarament com el bloc del Govern Tripartit defensava àrduament la tasca feta, mentre la dreta (CIU-PP) clamaven per la rebaixa d’impostos i funcionaris, així com el suposat despilfarrament dels recursos públics, tot i que, com ha apuntat brillantment Simó (ERC), és impossible baixar impostos i no retallar l’Estat del Benestar. Salmerón (ICV-EUiA) ha fet una defensa de l’administració pública per sobre del mercat que semblava plagiada d’alguns articles del meu blog. Em copia ell o soc jo que he mimetitzat el seu discurs? Meritxell Borrás (CIU) ha fet un discurs liberal light i s’ha proclamat “busines friendly” i Pérez (PSC) ha justificat les retallades de ZP, advertint del programa ocult del PP. De la Calle (C’s) ha explicat una anécdota d’una amiga seva perruquera… cal?

Al darrer bloc s’ha tractat l‘encaix Catalunya – Espanya, cosa que m’avorreix sobiranament, on Simó (ERC) s’ha quedat sola defensant la independència, mentre que la resta marcaven distàncies des del ambigu “dret a decidir” convergent, el federalisme d’ICV i PSC o l’espanyolisme ultra de PP i C’s ; com no, la pija clon de Lomana i la ciutadana han aprofitat per advertir de l’inminent apocalipsi i trencament d’Espanya.

Finalment un torn de preguntes on els fans del PP i C’s han monopolitzat el micròfon atacant a Pérez (PSC) per l’elecció d’idioma a les escoles i les multes lingüístiques, mentre que Salmerón (ICV) ha hagut d’explicar el perquè mediambiental dels 80km/h.

Una experiència molt enriquidora! Molt millor que un míting pels ja convençuts! Sens dubte la dialèctica ideològica  i la oratòria és la part més dificultosa de la política i avui hem demostrat que a Hospitalet tenim un nivell molt alt, especialment Simó i Salmerón, bravo!

VOTAR: Un acte revolucionari contra la dictadura de la indiferència

Tal com apunta Josep Ramoneda al seu darrer llibre, “Contra la indiferència”, la crisi econòmica a casa nostre ha induït un procés de desprestigi brutal de la política parlamentària, per tal de  desvincular a la ciutadania de la democràcia, creant un sistema on la població esdevé una mera comparsa de la gestió administrativa per part d’una oligarquia político-mediàtica.

Com desactivar a una població afectada per la crisi i potencialment revolucionària? Convertint als ciutadans en ramat,  negant la seva emancipació ideològica, usurpant el poder de pensar i decidir per si mateixos, fent que dimiteixin dels seus drets, tan àrduament conquerits, esdevenint així uns esclaus voluntaris del no res, uns serfs de la indiferència. Sens dubte la pitjor de les ideologies és l’absència total d’aquesta. No volen votants actius i crítics, tan sols consumidors passius i mesells.

El poder econòmic ha llençat als seus mitjans d’alienació massiva contra els sindicats, les ONG i ara el Parlament.. L’estat del benestar és una nosa pels voltors del neoliberalisme i cal destruir-lo a tota costa, substituint tota estructura o ideologia col·lectiva per demagògia, circ, patrioterisme, individualisme egòlatra,xenofòbia i altres secrecions populistes de tot a cent.

L’abstencionisme, doncs, és el resultat més visible d’aquesta estratègia reaccionaria de reemplaçament de la democràcia pel mercat, desviant el centre de poder del Parlament a la Borsa, de la ciutadania a la oligarquia, de la ideologia al nihilisme,  dels partits als bancs,de la emancipació intel·lectual al consumisme compulsiu, del crit revolucionari al silenci còmplice.

Ha arribat l’hora de rebel·lar-nos i anar a votar en massa, de donar una altíssima participació que ofegui en la seva bilis als diversos populistes  d’ultradreta que pretenen assaltar les institucions, per convertir-les en una burda casa de barrets inútil. Votar, ara més que mai, és més que un dret, una obligació de demostrar que les idees, els parlaments i els partits segueixen sent millors que els mercats, la indiferència i la demagògia.

Alícia Sànchez Camacho es ximpleta, o tan sols ho fa veure?

És millor estar callat i semblar tonto
que parlar i aclarir els dubtes definitivament

Grouxo Marx

Albiro amb secret l’esperança que, en realitat, Alícia Sànchez Camacho no sigui tan estúpida i cretina com aparenta cada cop que dels seus botifarrons siliconats brolla la darrera bretolada ideològica que se li ha passat pel cap, o pel fetge. M’agradaria creure que aquesta pose de racista poligonera i de neopija borderline forma part d’una estratègia electoral mesurada i calculada per prestigiosos analistes i assessors per tal d’atreure el vot de la gent gran semi-analfabeta, de l’audiència de “Sálvame Delux”, o dels joves aturats sense cap titulació.

Deu ser que la meva confiança en la bondat humana m’impedeix creure que un partit amb 900.000 militants i 9.000.000 de votants no ha estat capaç de trobar a ningú més preparat intel·lectualment per intentar treure a la dreta espanyolista de la marginalitat a Catalunya. Tant ens odien que ens castiguen deixant solta aquesta hòrrida criatura sense morrió pels Telenoticies? Quins temps aquells de Josep Piqué o Trias de Bes! No estava d’acord en res del que deien, però com a mínim el seu discurs tenia un cert rerefons intel·lectual dins la tradició del liberalisme burgés català.

Anem a repassar algunes de els perles que Alícia ens ha regalat en els pocs dies que portem de campanya:

- Està en contra de l‘adopció homosexual “perquè els nens necessiten un pare i una mare” (sic), tot i que ella és mare soltera per inseminació artificial. Preguntada al respecte per aquesta flagrant hipocresia demagògica a “Tengo una pregunta para usted“, va assegurar que estava buscant un pare pel seu fill. Pots esperar asseguda, so monstre!

- Ha plantejat un contracte pels immigrats segons el qual si es queden a l’atur hauran de marxat d’Espanya i, mentre estiguin aquí, hauran de demostrar que compartixen els “valors espanyols“. A part del seu contingut evidentment racista i d’ultradreta, aquesta mesura es situa fora de la Constitució Espanyola, Europea i, de fet, de la Declaració Universal dels Drets Humans. Clar que ella igual pensa que els estrangers no son sers humans.

-En una entrevista al diari Avui va assegurar que renyava al seu fill quan aquest parlava en castellà; tot i així ella ha fet una campanya brutal en contra de la normativa lingüística de la Generalitat, apel·lant a la llibertat d’idioma. Interrogada per aquest punt a l’emissora de Jimenez Losantos es.Radio, va afirmar que la frase estava descontextualitzada i que trucaria al rotatiu català per fer-los rectificar, cosa que no ha fet en cap moment, tal com explica rabiosa l’editorial de la web d’ultradreta Libertad Digital.

Això sí! El capo de la màfia convergent, Artur Más, ja ha avançat que no descarta pactar amb ella de forma puntual o permanent. Ens la trobarem de futura Consellera en Cap d’un Govern de dretes?

CONVERGÈNCIA I CORRUPCIÓ

A Catalunya la corrupció té premi: a la dreta li excita sexualment robar, sempre i quant es faci en nom de la pàtria i es tapi  darrere d’un bon nombre de senyeres. I pobre de tu que gosis criticar-los, doncs seràs un anticatalà. El folklore al servei de la màfia i el crim organitzat, igual que a València, igual que Italia.

“Algun dia, i aquest dia pot ser que no arribi mai,
acudiré a tu i m’hauràs de servir.
Però fins aleshores, amic, accepta la meva ajuda
en record del casament de la meva filla”

CAS BANCA CATALANA: Aquesta entitat bancària, creada dins el franquisme, estava dirigida per Jordi Pujol fins a 1976; era la 10 entitat bancaria espanyola i la 1a catalana en temps de la dictadura feixista. Quan Pujol deixa la presidència bancària,  té un dèficit de 11.086 milions de pessetes, però tot i així reparteix un benefici entre els seus socis de 516 milions de pessetes. Segons va afirmar la fiscalia, les comptes estaven totalment falsejats, tenien una “caixa b” amb diner negre i 27 entitats fantasmes; Pujol va pagar sobresous pel valor de 76 milions, va comprar valors bancaris i immobiliaris irregularment, com la urbanització de Montigalà-Batlloria. de 195 hectàrees, o la empresa Tuneles y Autopistas de Barcelona SA. (13 milions), Bolsa de Vivienda (28 milions), Asturiana de Valores (40 milions), Sociedad de Expansión Europea (102 milions), Inversora del Duero (12 milions) i FECSA (179 milions). La entitat es va declarar en suspenisó de pagaments el 1982. Jordi Pujol, principal implicat, va ser interrogat pels Fiscals a la Casa dels Canonges. L’Audiència General de Barcelona, va decidir arxivar e cas l’any 1990, en contra del criteri de la fiscalia i de 8 jutges. CIU va arribar a convocar manifestacions de suport al cap de la màfia, Jordi Pujol.

CAS TREBALL – PALLEROLS: Segons un informe de la Guàrdia Civil Unió Democràtica es va finançar irregularment, desviant subvencions de la UE per aturats cap al partit, des del Departament de Treball quan aquest estava en mans del democratacristià Ignasi Farreras. (1990-1995) El fiscal va demanar que la màfia convergent tornés 197.000 euros i  la jutgessa Teresa Cervelló va implicar dos alts càrrecs però no al conseller, que va sortir del judici plorant. Posteriorment es va descobrir, també, que s’emprava de mitjancer a un empresari; Fidel Pallerols, per obtindre les subvencions de forma fraudulenta. Pallerols era amic intim de Vicenç Gavaldà, secretari general d’UDC, qui rebia les comissions, per un valor del 10%.

CAS TURISME: Jordi Pujol va crear un consorci per gestionar les ajudes al Turisme, gestionat per Joan Cogul. Al morir  aquest en estranyes circumstàncies, es descobreix un entramat mafiós on Cogul va desviar més d’un milió d’euros, entre 1993 i 1995, a Unió Democràtica, a través d’un grup de 12 empresaris (9 dels quals militants d’UDC) que li pagaven comissions. Es van descobrir nombroses irregularitats en aquest Consorci, com ara prevaricació, malversació de fons i falsedat documental. UDC va ser condemnada, però va recórrer la sentència al Tribunal Constitucional.

JAVIER DE LA ROSA (Casos Kio, Grand Tibidabo i Hisenda)- De la Rosa, empresari corrupte, és un protegit directe de Jordi Pujol. De la Rosa va saquejar fons empresarials a Kuwait, mitjançant el grup KIO. Posteriorment va subornar diversos Delagats d’Hisenda per tal de desviar diner negre, amb l’ajuda del secretari de Pujol i Nuñez-Navarro, estafant més de 300 milions de pessetes a l’erari públic, cas pel qual va ser condemnat a tres anys de presó. De la Rosa va entregar 210 milions al Secretari de Pujol per finançar el diari El Observador, va requalificar terrenys a Sevilla pel valor de 700 a 1.300 milions de pessetes. Jordi Pujol el va anomenar “empresari model” i li va encarregar la construcció de Port Aventura, amb un pressupost de 33.000 milions, ell va aprofitar un aval de 1.000milions de la Generalitat per finançar el seu entramat corrupte anomenat Gran Tibidabo.

CAS PALAU: Possiblement un dels més coneguts, per la seva transcendència mediàtica. Bàsicament la cosa funcionava així:  El grup parlamentari de CIU a Madrid demanava grans subvencions pel Palau de la Música als Pressupostos Generals, Félix Millet ocultava els números, simulava pèrdues i passava comissions a la Fundació Trias Fargas, vinculada a CDC, com va demostrar una comissió parlamentària i la Fiscalia catalana. Félix Millet també va ajudar a pagar els deutes del PI, escissió d’ERC, pagant amb diner negre a Àngel Colom, actual Secretari d’Immigració de CIU, i imputat pel cas. Felix Millet va rebre la Creu de Sant Jordi de les mans de Jordi Pujol, com podem veure a la foto.

CAS PRETÒRIA: Trama corrupta mafiosa liderada per un ex-diputat socialista Luís Andrés Garcia “Luigi”, qua va implicar directament a dos pesos pesats convergents: l’ex-conseller de Finances Macià Alavedra i l’ex-secretari general de Presidència, Lluís Prenafeta, ma dreta i home de confiança absolut de Jordi Pujol. Segons el jutge Baltasar Garzón, es tractava d’una xarxa que desviava diner negre a operacions urbanístiques a Santa Coloma de Gramanet, Badalona i Hospitalet. Els delictes implicats son de suborn, corrupció urbanística i blanquejament de diners. Alavedra i Prenafeta van ser detinguts i deportats a l’Audiència Nacional; Prenafeta ha escrit un llibre-drama fet el típic paperot del victimista patriòtic.

Bé, crec que ha quedat definitivament clar que Convergència tan sols empra les banderes i la pàtria per tapar tota la porqueria corrupte que el seu tenebrós passat amaga i que tan sols vol més competències per la Generalitat per tal de tenir més llocs on furtar calers. Per ells Catalunya és com la criada submisa a la que el senyoret pot fotre ma i refregar-li les mamelles quan li vingui en gust. Curiosa forma de demostrat amor per la pàtria.

Coneixeu més casos? Potser a nivell local? Doncs compartiu-los aquí!!! Fem d’aquest fòrum una denúncia contra la corrupció mafiosa de la dreta folklòrica!

Entrevista glamourosa i enquesta electoral

La rouge à rèvres

Aprofito la ressaca post-papal i pre-electoral per informar-vos que he concedit una entrevista al  blog de bellesa i glamour “Le rouge à rèvres“ (LLEGIU-LA AQUÍ) on he tingut la oportunitat d’esplaiar-me a gust sobre temes més frívols i superficials dels que normalment tenen lloc en aquest blog: l’essència del glamour i la vulgaritat, Lluis XIV, el punk sinistre, Tom Ford o els productes de bellesa als que soc addicte!

Per altre banda, us convido a participar a la tercera edició de la meva enquesta electoral, de pronòstic infal·lible, com va quedar demostrat quan vaig preveure la victòria de Gaspar Llamazares com a president del Govern el 2008, o un triomf aclaparador de la candidatura abertzale “Iniciativa Internacionalista” als darrers comicis al parlament Europeu. Podeu votar a l’enquesta anònima a la part superior dreta.

I finalment recomanar-vos que llegiu l’excel·lent post que ha fet “Al fons a l’esquerra” , realitzant un encertat anàlisi crític sobre el desmesurat seguiment de la visita papal que ha fet TeleCIU, antigament coneguda com TV3.

I en breu… l’especial ELECCIONS CATALANES 2010

29… el meu darrer any a la vintena!

Avui, 5 de Novembre, m’apropo definitivament a la vora de l’abisme sense retorn. Quan la terra doni una sola volta més a l’Astre Rei em llençaré definitivament a l’inhòspit avern de la trentena, un llegendari i terrorífic indret del que mai no n’ha tornat ningú.

Peró a dir veritat, a qui vull enganyar, ja he començat a guaitar que s’amaga més enllà de la fatídica data, més que res per que amb les presses de l’aniversari no m’agafi desprevingut: Independència personal, vida en parella, responsabilitat econòmica i una relativa estabilitat laboral (dins de la muntanya russa habitual en l’arqueologia professional catalana, clar). Bé, igual això de la maduresa no és tan esparverador i catastròfic com em temia…

O potser si?? Lectors i comentaristes entrats en anys, responeu-me! Hi ha vida més enllà dels 30? Com us va canviar l’existència aquesta xifra? Tinc un any per fer-me’n a la idea…

I de moment enguany tan sols demano de regal quedar-me tan bé com estic i, a poder ser, que aquest Diumenge dia 7 caigui un diluvi universal a la ciutat de Barcelona! Gràcies a tots per les vostres nombroses felicitacions!

TERÇ DE MONTSERRAT: El fosc passat de l’Esglèsia catalana

“Requetés catalanes por España,
luchad con valentía hasta morir;
conquistad la simbólica montaña
y los enemigos tendrán que huir”

Emblema i Himne del Terç de Montserrat

Amb motiu de la imminent arribada de l’ex-militant de les Juventuds Hitlerianes i ex-combatent del Exèrcit Nazi, Joseph Ratzinguer, la televisió pública catalana, en els seus serveis informatius, han començat una campanya de manipulació històrica magnificant anècdotes suposadament antifranquistes per donar una pàtina de catalanisme demòcrata a l’Església Catalana, amagant deliberadament un dels episodis més vergonyosos de la seva història: el seu suport entusiasta al Alzamiento Nacional de Francisco Franco mitjançant la formació de milícies paramilitars ultracatòliques i carlistes que van combatre al costat nacional. Els anomenats “requetés” del Terç de Nostra Senyora de Monsterrat, les més ferotges i violentes de les hordes franquistes.

FORMACIÓ I ORIGEN DEL TERÇ DE MONTSERRAT

Les milícies paramilitars carlines sorgeixen a  mitjans del s.XIX arrel de les Guerres Carlistes, però no serà fins a la proclamació de la II República Espanyola quan s’organitzen com un veritable exèrcit en contra de la democràcia el laïcisme i a favor del Rei, la religió i les tradicions folklòriques nacionalistes. EL 1934 fan una desfilada a Sevilla, amb 650 “boines vermelles“.

El braç català no s’organitza fins el 1937, quan arriben a Pamplona diversos grups de catòlics i tradicionalistes que fugien d ela repressió anticlerical a la rereguarda barcelonina. Sumaven un total de 1.985 i venien de la Lliga Catalanista, Acció Catòlica o la Federació de Joves Cristians. El seu emblema era la Verge de Montserrat, el Virolai i el seu Monestir. El seu líder espiritual era el capellà  de Mataró Salvador Nonell i Brú i el militar l’alferes Pere Gallart.

EL SEU PAPER A LA GUERRA CIVIL

Les milícies nacionalcatòliques catalanes van iniciar-se lluitant al front d’Aragó (Belchite, Codo i Quinto). Posteriorment s’integren a la 74a divisió franquista per participar a la Batalla de l’Ebre, concretament a Gandesa i Villalba dels Arcs. Van fer un ridícul espantós a la batalla de Punta Targa (19 d’Agost de 1938), on les heroiques tropes republicanes aconseguiren esclafar  a 58 cristianofeixistes, com si fossin cucs.

Posteriorment varen participar molt activament en la repressió sanguinària a tota la província de Tarragona, deixant muntanyes d’innocents cadàvers enterrats en cunetes per allí on passaven: Riba-roja d’Ebre, Flix, Ascó, Móra d’Ebre, Benissanet, Miravet, el Pinell de Brai, Corbera d’Ebre, la Fatarella, la Serra de Cavalls, la Serra de Pàndols i la Serra de La Picossa.

Un cop acabada la Guerra, participen el Defile de la Victòria a Madrid i finalment es dissolen entregant la bandera del Terç de Montserrat a la Verge i al Monestir. Aquest emblema es troba actualment a la cripta “Els Apòstols“, dins el Monestir, on descansen dels seus 319 membres que van morir en alguna batalla. Una veritable rèplica catalana de “El Valle de los Caidos“

Benedicció d’un capellà les tropes del Terç, abans d’una batalla

DETALLS CURIOSOS

- Entre els membres del Terç de Montserrat destaquen alguns personatges il·lustres, com el prestigiós fil·lòleg Martí de Riquer, autor d’”Aproximació al Tirant lo Blanc“, o bé Feliu Matamala, fundador del diari Avui i les revistes “Cavallfort” o “Serra d’Or” i guanyador de la Creu de St Jordi.

-Els “requetés” estaven convençuts que la Verge de Montserrat els protegiria desviant les bales republicanes i per això duien una estampa de la Moreneta cosida sobre el cor amb el lema “Detente Bala, el Corazón de Jesús està conmigo”; segons sembla, a la batalla de Punta Targa no els va fer gaire efecte!