Pànic als carrers d’Hospitalet.

 

Anava jo buscant idees per escriure algun terrorífic relat amb motiu de Halloween, quan vaig decidir baixar al carrer i creuar la Rambla de la meva ciutat descobrint, un any més, que ens havíem convertit en la capital del freakisme, la vergonya aliena i la desmesura  irracional. Si, ho heu endevinat,  el Saló del Manga tornava a ser aquí.

Senyores disfressadíssimes d’osset de peluix gegant, nois entrats en anys portant vestidets de calentorra col·legiala teenager, que haurien fet les delícies a Sanchez Dragó o perruques i complements amb un barroquisme propi de la cort de Lluís XIV. Sens dubte que si Lady Gaga s’hagués passejat per allí hauria passat la mar de desapercebuda.

No tinc res en contra de les disfresses, al contrari, però si del mal gust hortera, antiestètic, esperpèntic i sobrecarregat fins a la extenuació, com si no hi hagués un demà. Cada any es van superant entre ells en aquesta embogida cursa per la exageració, com si d’una demencial Olimpiada de Drag Queens esquizofrèniques es tractés.

Clar que si fossin quatre gats no passaria res, però es que son legions i legions que han fet del excés i la desproporció el seu uniforme. No sabeu el que és pujar al metro i ser la única persona que no porta els cabells de color rosa, els ungles blaves d’un pam, lentilles de colors, ombreres de metre, espases de porexpan,  minifaldilla i la cara pintada de lila. Després es queixa la dreta del transvestisme a les marxes de l’Orgull GLTB… doncs si veiessin imatges de la meva ciutat aquest cap de setmana, per mi que reobren la Inquisició!

Clar, suposo que ho estic jutjant des del meu absolut desconeixement envers el món manga, tot i que en el seu moment vaig veure Akira, Bola de Drac, Arare, la Llegenda dels 4 dracs o El castell de Chihiro i no se’m va passar pel cap assaltar una botiga de disfresses per tal d’emular als seus personatges.

Jo pateixo, sobretot, per les persones que els agradi aquest estil de còmic japonès i encara els queda algun resquill de  sentit comú. Segur que hi han coses interessantíssimes dins aquest món, jo cada any a Sitges n’he vist alguna cinta i m’ha encantat, però la veritat es que veient als assistents a aquest Saló no invita precisament a curiosos inexperts. Com et poden mirar si vesteixes simplement una samarreta i uns texans? I si acabes com ells? Calla, calla, quina por!

LES PROPOSTES D’ARQUEOLOGIA I PATRIMONI DELS PARTITS POLÍTICS CATALANS

Finalment, després de 54 dies de mails, pregàries, tweets, missatges a les webs i rogatòries diverses a les seus dels partits polítics catalans he aconseguit que quasi tots contestin la carta que els vaig enviar el dia 2 de Setembre (LLEGIU-LA AQUÍ), fent-me arribar les seves propostes envers el meu àmbit professional: l’arqueologia i el patrimoni històric i cultural. Sens dubte és l’article que més he suat per poder-lo publicar, és la meva obra magna, com va ser “A Sang Freda” per Truman Capote, que va haver d’esperar 5 anys a que pengessin als culpables del crim per poder publicar la novel·la

Així doncs, sense més preludis us deixo amb les respostes que he obtingut dels 4 partits que s’han dignat a respondre’m, per estricte ordre d’arribada. Cal destacar que aquestes quatre formacions representen més del 80% de l’arc parlamentari actual i que, amb un 98% de probabilitats, un d’ells serà l’encarregat de gestionar la política d’Arqueologia i Patrimoni la propera legislatura.

CIU- CONVERGÈNCIA I UNIÓ

Aquest partit em va respondre de forma sorprenentment veloç, però no a través de cap dels membres de la seva direcció, sinó gràcies a un militant que va llegir el meu post i em va fer arribar un link a la web del seu programa electoral, del que he seleccionat aquells punts que tenen alguna relació amb el tema:

- Unificarem totes les polítiques aplicades al patrimoni cultural amb l’esperit d’optimitzar la gestió patrimonial i d’apropar el patrimoni –tangible i intangible– al ciutadà. Prestarem atenció també a les expressions de patrimoni cultural que sovint són a les arrels del país, en pobles petits amb poc mitjans per garantir-ne el manteniment.

- Elaborarem amb racionalitat el Pla d’infraestructures sota criteris d’equilibri pressupostari coherent entre continent (infraestructures) i contingut (creació i producció) i fent que sigui sensible a la realitat dels ens locals. Hi incorporarem línies d’ajuda per a entitats culturals que siguin propietàries d’edifi cis de valor cultural.

- Defensarem la unitat de la col·lecció d’obres d’art en litigi del Museu Diocesà i Comarcal de Lleida, i garantirem que es mantinguin com a col·lecció inscrita al Catàleg de Patrimoni Cultural Català.

- Promourem el col·leccionisme privat, amb un interès especial per l’obra dels artistes emergents.

-Racionalitzarem l’organització de la Generalitat respecte a les matèries de cultura, política lingüística, projecció internacional de la cultura, memòria històrica, commemoracions culturals i el conjunt d’organismes que directament o indirecta executen polítiques relacionades amb la cultura i la llengua

 

ICV·EUIA -INICIATIVA PER CATALUNYA VERDS, ESQUERRA UNIDA I ALTERNATIVA

Aquesta coalició electoral ha estat la única que s’ha molestat a contestar-me personalment mitjançant mail, responent a tots i cada un dels punts que jo li vaig demanar, d’una forma molt elaborada i extensa, com podreu comprovar. La persona que es va posar en contacte personalment amb mi és Esperanza Ruiz del Gabinet de Presidència, a la que li agraeixo molt cordialment!

Quina valoració fa el vostre partit de la gestió pública del Patrimoni Històric per part de la Generalitat de Catalunya?

Les actuacions en patrimoni cultural (i especialment en patrimoni arquitectònic) sempre son molt complexes i en bona part estan vinculades a l’equilibri entre conservar i edificar, entre restringir o posar en valor i donar nous usos, entre conservar “la pedra” o generar “llocs de memòria”…

Les polítiques patrimonials públiques al llarg dels anys han estat molt dirigides (i amb pocs recursos i poc reconeixement als seus professionals) a la política monumentalista i a un cert grau d’acció de protecció tant en la vessant de patrimoni arquitectònic i arqueològic com documental. Amb els governs d’esquerres s’han aprovat decrets, reglaments i un seguit de plans que ajuden a sistematitzar, ordenar i prioritzar la intervenció pública en els diferents vessants del patrimoni: des del Pla de Museus al PIACAT, des de la incorporació i obertura de nous museus a la xarxa digital, des de la recerca a la difusió i avançar cap a la racionalització de les competències (amb el món local). Tota aquesta feina però ha estat mancada d’un major compromís i seguretat en els recursos econòmics que haurien de garantir el seu correcte desplegament així com un major compromís en les polítiques de formació i de vetllar per les garanties laborals i contractuals dels i les treballadores de patrimoni. Valorem però, positivament aquesta feina de sistematització.

Quines son les vostres propostes, de cara a la futura legislatura, referents a la protecció, conservació i difusió del Patrimoni Històric català?

Un primera  compromís d’ICV-EUiA passa per incrementar el pressupost de cultura (estem en un 1% del pressupost total del govern) per poder situar la cultura en l’acció de les polítiques de cohesió, benestar i transformació social. La cultura és un bé.

En aquest context, les polítiques patrimonials han d’ajudar-nos en l’estratègia d’una cultura de valors i de saber, en una cultura de proximitat, amb referents i alhora universal. El coneixement, la creativitat, el talent i el capital humà (ciutadania, associacionisme, professionals) son els nostres actius.

Per ICV-EUiA les polítiques de patrimoni han de ser garant de les memòries culturals.

Pel que fa a propostes concretes us enumeren alguns principis i algunes propostes:

Marc legislatiu. Cal una revisió de tota la legislació en patrimoni cultural. La Llei del Patrimoni Cultural Català és del 93, i en 17 anys la situació ha canviat de forma substancial i rellevant. Volem obrir un debat participatiu per poder elaborar i aprovar una nova llei del Patrimoni de Catalunya. En aquest mateix sentit proposem revisar i reorientar la destinació de l’1% Cultural: intervenir en els equipaments patrimonials amb usos socials públics, reduir les aportacions al patrimoni eclesiàstic en quant l’ús en sigui privat i incrementar el percentatge destinat a la creació artística. Impuls a un nou marc fiscal i d’incentius al mecenatge.

Impulsar el compliment del codi de bones pràctiques en el patrimoni i els museus

Continuar amb les gestions per fer efectiu l’Estatut de Catalunya des de la perspectiva de competència plena en cultura i pel que fa als traspassos pendents (Fons, recursos, Museu Arqueològic de Tarragona…)

Ciència, humanitats i arts esdevenen l’expressió d’una recerca i d’un espai comú que cal posar en valor i en primer ordre de les polítiques culturals. La cultura i les universitats han de treballar i establir ensems polítiques de formació, recerca i innovació.

D’una cultura d’equipaments isolats a una cultura en xarxa. Més cooperació amb el món local, una política patrimonial sistematitzada i en xarxa, anar més enllà de la musealització com contenidor físic i avançar cap a la total digitalització (zones d’expectatives, mapes arqueològics i topogràfics, inventari, museus…) en xarxa i  accessibilitat universal.  Els continguts propietat de la Generalitat o en gestió pública estaran lliures de càrregues a la xarxa virtual. Finalitzar i garantir en tots els equipaments i serveis online l’accessibilitat als dèficits sensorials. Desplegament dels SAM, desenvolupament del nou Pla aprovat de Museus prioritzant les xarxes de museus locals i establint contractes-programa de cinc anys amb els museus nacionals. Construir l’equipament del museu Casteller i del Còmic i la Il·lustració. Continuar desplegant la musealització i identificació dels espais de la memòria democràtica. Dotar d’entitat l’observatori de recerca etnològica. Produccions en continguts patrimonials, en la televisió pública de Catalunya, desenvolupats amb la participació dels propis agents i professionals del sector.

Cultura i la seva transversalitat amb altres departaments. En primer lloc amb les altres àrees del propi departament de Cultura i de forma singular amb el CoNCA (Consell Nacional de la Cultura i de les Arts). Accent especial amb d’altres departaments, singularment, amb educació i política territorial.

Cultura que dignifiqui i reconegui el talent, la creativitat i els seus treballadors i treballadores. Vetllarem per les garanties de les condicions contractuals i laborals dels treballadors i treballadores en l’atorgament de qualsevol ajuda pública.

Gestió transparent i participativa. Informació i procediments transparents: tots els processos i atorgaments estaran a la xarxa. Major transparència en els processos de les adjudicacions (entitats, empreses i administracions públiques). I serem molt atents al conflicte d’interessos en les excavacions preventives o d’urgència. Desplegament de les accions aprovades en el PIACAT.

Posar en valor el patrimoni. Un actiu per conèixer qui som, la nostra història i les relacions socials; generador de riquesa i ocupació; actiu per la nostra internacionalització.

ERC- ESQUERRA REPUBLICANA DE CATALUNYA

El partit polític que actualment gestiona la Conselleria de Cultura de la Generalitat va trigar força en contestar-me i quan ja començava a pensar que passaven del tema, via Twitter em van fer arribar un link al apartar del seu llarguíssim programa electoral, on es detallaven les propostes envers aquest àmbit. Segons sembla el motiu del seu endarreriment va ser que encara no havien aprovat assembleàriament cada un dels punts. Esteu perdonats!

— Reformarem la Llei del Patrimoni Cultural (1993) i la Llei de Museus de Catalunya (1990) per adaptar-les a les noves necessitats i reptes, i per desplegar al màxim les oportunitat d’autogovern en aquests àmbits derivades del nou Estatut d’Autonomia de Catalunya.

— Posarem en funcionament el nou Museu Nacional d’Història, Arqueologia i Etnologia, equipament cridat a exercir una funció capdavantera en el conjunt del sistema museístic català.

— Continuarem desplegant el Pla de Museus de Catalunya, completant el mapa de Serveis d’Atenció Museística (SAM).

— Posarem en marxa, de forma consorciada amb l’Ajuntament de Barcelona, el Museu Nacional de Ciències Naturals.

— Obrirem el Museu del Còmic i la Il·lustració de Catalunya a l’antiga fàbrica CACI de Badalona, en col·laboració amb l’ajuntament de la ciutat.

— Desplegarem el Pla Integral d’Arqueologia de Catalunya (PIACAT), obrint les línies de subvenció corresponents i posant un especial èmfasi en la connexió entre la recerca acadèmia, la gestió pública i el món professional.

— Gestionarem des del Departament de Cultura i Mitjans de Comunicació els recursos procedents de l’1% cultural de la Generalitat, bastint programes coherents d’actuació temàtica i territorial, en la línia dels programes Romànic Obert i Cellers Cooperatius. Reclamarem la gestió íntegra per part de la Generalitat de l’1% cultural de l’Estat que correspongui a Catalunya.

— Completarem el Mapa d’Arxius amb la finalització de la construcció dels arxius pendents (Borges Blanques i Pont de Suert), i intensificarem les polítiques de digitalització dels seus fons.

— Continuarem reclamant la devolució a Catalunya de documents confiscats durant la Guerra Civil o per motius repressius i que no estiguin en mans dels seus legítims propietaris.

— Continuarem defensant la integració al sistema d’arxius de Catalunya dels fons catalans custodiats a l’Arxiu de la Corona d’Aragó.

— Instarem el govern espanyol a construir l’Arxiu Històric-Provincial de Barcelona.

 

PSC-PARTIT DELS SOCIALISTES DE CATALUNYA

Sense cap mena de dubte la formació política que més s’ha fet de pregar han estat els socialistes. A mitjans de setembre ja em van advertir que fins al 16 d’Octubre no aprovarien al seu Programa Electoral i que fins aleshores no em podrien passar res. Un cop aprovat, no en vaig tenir noticies, així que els vaig bombardejar a tweets diaris i ells m’anaven contestant que si els faltava afegir les esmenes, que si encara no l’havien penjat al web… fins avui!! Al·leluia!!

-Elaborarem un pla integral de patrimoni i impulsarem la protecció del patrimoni, material i immaterial, posant l’èmfasi en el seu valor cultural, en la seva capacitat de generar valor afegit, identitat i gaudi per a la ciutadania, i en la seva capacitat de generar desenvolupament econòmic per al país.

-Incentivarem l’oferta de formació per a la gestió cultural i l’emprenedoria cultural, especialment l’ensenyament superior per tal de generar un teixit empresarial sòlid incloent-hi formació específica pels emprenedors i les emprenedores procedents de la formació professional.

-Ens comprometem a la millora dels incentius fiscals per atraure més recursos privats, nacionals i internacionals a la cultura. I instarem a l’Estat a adoptar les modificacions del marc legal que els hi correspongui.

-Incrementarem la relació de l’ensenyament obligatori amb l’oferta i la realitat cultural. L’accessibilitat i els nous continguts digitals ens permeten noves oportunitats.

-Incrementarem la inversió en digitalització i creació de continguts, per tal que el màxim nombre de documents siguin accessibles des de la Xarxa.

-Mantindrem l’impuls del Memorial Democràtic, des d’una perspectiva científica, plural i respectuosa, per tal de posar en relleu els millors valors cívics de la nostra memòria històrica.

PP – CIUTADANS

He enviat no menys de 5 mails, tweets i missatges de web a les seus el PP a Catalunya i a Ciutadans, sense obtindre’n ni la més remota resposta. Ni un míser “Ja et contestarem“. Res! Passen olímpicament de la participació ciutadana? No entenen el català?  O és que son tan conscients de les poques probabilitats de gestionar Cultura que els fa mandra pensar res al respecte? He entrat a la seva web, m’he llegit els seus programes electorals, per pura curiositat i, efectivament, ni una línia sobre el tema. Això si, sobre patriotisme i bilingüisme tenen pàgines i pàgines!

REAGRUPAMENT.CAT

Com en aquestes eleccions es presenten un reguitzell infinit de partits extraparlamentaris nous, he passat d’anar demanant les propostes d’arqueologia a cada un. Per pura curiositat, també, he entrat a les webs de Reagrupament.cat, Solidaritat Catalana i Plataforma X Catalunya i he descobert gratament que Reagrupament.cat SI TENIEN PROPOSTES DE PATRIMONI CULTURAl. Son aquestes:

-Cal un gir copernicà en la gestió del patrimoni cultural, que s’ha de dotar dels mitjans necessaris per dur a terme les tasques que hi pertoquen amb la màxima eficiència. Les polítiques culturals de Catalunya han d’aconseguir preservar, potenciar i apropar a tota la ciutadania els conjunts monumentals, museus, arxius, obres d’art, biblioteques, sigui quina sigui la titularitat de la seva propietat, pública o privada, respectant aquesta, amb una legislació que impedeixi la subordinació dels interessos patrimonials als dels poders econòmics i/o particulars.

-Cal assegurar un control real dels efectes patrimonials dels enderrocs, moviments de terres i plans d’urbanització i de reforma urbana, de manera que els edificis històrics i els jaciments arqueològics no siguin destruïts.

-Cal disposar d’un sistema de prevenció de la destrucció de patrimoni molt més eficaç. I cal evitar que els costos de pal∙liar aquests impactes repercuteixin de manera discriminatòria sobre els constructors i promotors d’obres, tot arribant a un pacte entre el govern i els sectors afectats que permeti absorbir aquests costos i garantir la preservació d’allò que ho mereixi.

-Cal fer un esforç de conscienciació i valoració per tal de donar a conèixer el nostre patrimoni. Una bona conservació i un adequat manteniment eviten costoses restauracions. Cal també una acció ferma i decidida en la restauració dels elements
patrimonials malmesos per tal d’evitar la seva degradació o pèrdua, atès que cada element del nostre patrimoni que es perd, és irrecuperable.

-Els museus del país han de formar el nucli de la xarxa de control, detecció, protecció, recerca i difusió del patrimoni cultural, agrupats en xarxes temàtiques encapçalades pels Museus Nacionals d’Art, d’Arqueologia, d’Història, d’Història Natural, d’Etnologia i de la Ciència i la Tècnica, i de les Ciències Naturals, i han de disposar dels mitjans necessaris per dur a terme les tasques que se’ls encomanen.

-Cal una política de recuperació i/o adquisició del patrimoni català que, principalment per raó d’espoli, es troba actualment fora del nostre territori.

Doncs res! Ha estat una experiència molt enriquidora de democràcia 2.0, on he deixat al marge la meva opinió personal de cada partit per aconseguir, des de la objectivitat, una visió transversal sobre el tema! I des d’aquí em comprometo a tenir aquest post ben present de cara al futur; sigui quin sigui el partit que s’encarregui de la Conselleria de Cultura li penso recordar amb la meva perseverança habitual, tots i cada un dels compromisos adquirits en aquest blog a dia d’avui!

Tan sols espero que algun dia els polítics catalans destinin les mateixes energies a impulsar el nostre Patrimoni Històric, com les que destinen a protegir la llengua i la identitat, doncs, estimats lectors, la Cultura catalana és un TOT indivisible!

Pot Josep Anglada entrar al Parlament de Catalunya?

Ja està aquiiii….

Aquest dissabte, el lider del feixisme islamofòbic català, Josep Anglada, va abandonar el seu cubil a les profunditats barretinaires d‘Ausch-VIC, el seu feu electoral, per tal d’escampar el seu verinós odi xenòfob al meu barri, en ple Cinturó Roig. I clar, com jo soc una persona que encara no ha aprés a quedar-se de braços creuats, no vaig tenir més remei que passar el matí arrencant alguns dels centenars de cartells que contaminaven les parets dels carrers hospitalencs.

Posteriorment em vaig dirigir a una concentració que, sota el lema “Fora Feixisme de l’Hospitalet” aplegava a diverses ONG, entitats i partits (ICV-EUiA i ERC) on es va llegir el “Manifest de l’Acollidora” en contra de la intolerància xenòfoba. I ja per la tarda no vaig resistir la temptació de passejar-me, agafat de la ma del meu xicot of course, just per davant de la porta de l’acte. Protegits per unes 10 furgones dels mossos i suportant els crits d’un centenar de joves antifeixistes, alguns d’ells ex-nanos meus d’esplai, desfilaven cap a l’interior un seguit de skin heads i vells que semblaven sorgits d’una màquina del temps. Segons he vist al pamflet populista E-Noticies, l’auditori estava a rebentar i fins i tot hi havia gent de peu.

Sense cap lloc a dubte és la major ofensiva electoral d’un partit neonazi a Catalunya des de la Transició. I la pregunta és: poden entrar al parlament? Davant aixó hem de tindre en compte algunes dades preocupants:

- A les darreres eleccions municipals es va fer una enquesta electoral a Vic on PxC no obtenia representació. Doncs bé,  finalment van aconseguir 2.847 vots, el 18,53%, i 4 regidors esdevenint la 2a força política viguetana. Això vol dir que tot el seu vot és ocult i que les enquestes no ens serveixen per preveure el sue impacte real.

-L’augment estadístic del vot a la ciutat de Vic va passar del 7,48% al 18,53% entre 2003 i 2007, es a dir creixen a un ritme del 25% anual, dins aquesta mostra.

- Per obtenir representació a Catalunya cal superar el 3% de vot emès en una província. Donat el Nº de diputats que es trien a cada territori, al província de Barcelona és la que resulta electoralment més rentable (a Lleida cal més d’un 5% per aconseguir un dels pocs diputats que s’hi escullen). Si obtens representació a Barcelona entres directament amb 3 diputats (com li va passar a Ciutadans)

Amb aquestes dades i veient el resultat a les darreres municipals he calculat que amb una participació del 45,6% tindrien alguna probabilitat d’entrar al parlament (un 15-20%), que aniria incrementant, com més alta fos l’abstenció a Barcelona. Amb una assistència a les urnes similar a la de els eleccions europees (37%), estaísticament la seva entrada estaria pràcticament assegurada.

I us preguntareu… perquè?? Doncs molt senzill! He recuperat els apunts d’una assignatura on vàrem analitzar els factors de l’ascensió de Hitler al poder entre 1929 i 1933 i es donen quasi totes les mateixes circumstàncies socials, econòmiques i polítiques que en aquell moment:

1.- Una crisi econòmica amb l’esquerra al poder: Amb la crisi de 1929 a Alemanya governaven es socialistes (SPD) dins la República de Weimar, un període de gran progressisme polític i artístic, que va posar a la defensiva al mon rural i conservador.

2.-Un sentiment ultranacionalsita ferit i humiliat: els alemanys nazis es sentien traïts per que els socialistes havien proclamar la República i acceptat el tractat de Versalles, de la mateixa forma que els independentistes, molts d’ells de Vic, es senten humiliats per les retallades del Estatut. Els nacionalistes es veuen constantment com una comunitat tradicional amenaçada pels canvis, en aquest cas persones d’altres cultures; és el caldo de cultiu ideal!

3.- Un context social propici a la indiferència davant l’odi xenòfob: Igual que a Alemanya es va començar tolerant petites agressions a jueus i es va acabar amb forns crematoris, a Catalunya l’ajuntament de Vic (CIU+PSC+ERC) va aprovar l’expulsió dels immigrants de l’educació i la sanitat pública i el PP ha atiat l’odi contra els gitanos a Badalona.  A això cal sumar els articles de Pilar Rahola a La Vanguardia, per exemple, on es crea constantment una injustificada alarma davant un suposat integrisme islàmic imaginari que tan sols ella és capaç de percebre.

4.- Desconfiança envers la democràcia parlamentària: El 1933 la política alemanya estava completament desprestigiada per  la incapacitat per resoldre una inflació econòmica que feia valdre un ou a 5.000.000 de marcs. A Catalunya, cal sumar el desprestigi parlamentari pels casos de corrupció protagonitzats per CIU, PP, PSC i Laporta.

5.- Factors psicològics: Quan algú pateix una frustració per estar a l’atur de forma indefinida, té una tendència patològica a buscar culpables per sota seu, per tal de sentir-se superior a algú. Per tant canalitzen el seu odi cap als elements inferiors de la societat (immigrants), en comptes de fer-ho contra els més poderosos, que en son els veritables culpables. L’analfabetisme funcional de bona part de la societat catalana, fa propici que cali millor un discurs xenòfob que no una explicació sobre macroeconomia.

El 28N….Els deixarem passar?

PD:Heu de saber que a l’enquesta anònima realitzada al portal digital independentista de dretes E-NOTICIES, PXC és el partit més votat

El passat nazi del Papa de Roma

Dintre de unes setmanes el cap espiritual i polític de l’Església Catòlica, Benedicte XVI, acudirà a Barcelona per beneir la Sagrada Família, aquella Catedral que segons CIU i el PP, ara mateix hauria d’estar reduïda a runa. Doncs bé, jo vull aprofitar la ocasió per fer alguns posts aprofundint ens diversos aspectes del catolicisme i el seu líder. Avui veurem el seu pas pel nacional-socialisme alemany, deixant obert el debat sobre si va tenir alternativa o no…

ELS FETS

Joseph Ratzinguer va viure quasi tota la seva infància en un poblet bavarès anomenat Traunstein, a pocs quilòmetres del camp de presoners de la I Guerra Mundial, on Adolf Hitler va estar treballant entre desembre de 1918 i març de 1919. Es també aquesta la regió on es va fundar el Partit Nazi, on Hitler va donar el fallit cop d’estat conegut com el “Punch de la Cerveseria“, on va guanyar les seves primeres eleccions i obtenir els seus millors resultats. De fet, Baviera, és una contrada molt rural, catòlica i conservadora on, fins a dia d’avui, l’esquerra no ha vençut mai en unes eleccions democràtiques.

Durant els inicis del nazisme (1933-1939) a Traunstien s’hi van viure dantesques escenes de violència anti-semita, davant la passivitat total dels catòlics i la seva Església. Cal recordar que el Papa Pius XI va demanar el vot per Benito Mussolini i va firmar un concordat amb l’Alemanya nazi el 20 de Juliol de 1933.

El pare de Ratzinguer va ser força crític amb les nazis, fet que el va provocar mudar-se de casa; però això no va resultar cap impediment per que l’any 1941, en plena II Guerra Mundial, Joseph s’allistés a les Juventuds Hitlerianes, tot i que no va assistir a cap míting polític, que sapiguem.

El futur Papa va ser destinat a una unitat d’aviació que protegia la fàbrica BMW, indústria que utilitzava ma d’obra esclava del camp d’extermini de Dacahau per tal de fabricar els motors. Posteriorment va ser traslladat a Hongria on posava trampes pels tancs, mentre observava com els jueus eren deportats a les càmeres de gas. Finalment va desertar al 1945, quan la guerra ja estava acabant, essent capturat pels americans, convertit en presoner de guerra i posteriorment amnistiat.

 

LES EXCUSES PATILLERES

A la seva auto-biografia el cap d’estat del Vaticà, justifica el seu pas pel nazisme amb aquestes afirmacions:

“La resistència a Baviera era impossible”

MENTIDA. Això es un insult per les moltes persones que sí van plantar cara al nazisme en aquell indret, inclús al seu pròpi pare. De fet, a pocs metres de la casa dels Ratzinguer, a Traunstein, vivia Hans Braxenthaler un líder resistent que es va disparar un tret al cap abans de ser capturat per les SS, o Elizabeth Lohner una supervivent que es va negar a treballar a Dachau.

“L’allistament a les Juventuds Hitlerianes era obligatòria”

MENTIDA. L’allistament forçós a les organitzacions nacional-socialistes es va donar al 1936.  Si Joseph no s’hi havia allistat llavors, quan ja era prou gran per fer-ho amb 10 anys… perquè al 1941 en plena Guerra, quan ja no hi havia cap obligació?

“Era molt jove”

EHHEEHMMM. Quan es va fer nazi tenia 14 anys, però quan presenciava deportacions dels jueus a Hongria ja en tenia 17, una edat més que suficient per distingir el bé del mal, no?

“Vaig destertar”

EHHEEHHMM. Si, va desertar, concretament al més d’Abril de 1945, en el mateix moment que Hitler es suïcidava al seu Bunker, els soviètics conquerien Berlín i la Guerra ja estava perduda completament! Perquè no ho va fer abans, quan encara tenien possibilitats de victòria?

Lluís Companys i José Montilla: ànimes bessones?

La passada setmana es va complir el 70é aniversari de l’afusellament del President de la Generalitat Lluís Companys, a mans de les tropes franquistes, esdevenint així la única execució d’un president democràtic a Europa durant tot el S.XX. I com jo soc molt de celebrar efemèrides, m’ha donat per llegir-me la biografia d’aquest personatge realitzada per Enric Vila i que du per títol “Lluís Comanys. La veritat no necessita màrtirs“, frase amb la qual no podria estar més d’acord.

I com més m’endinso en el coneixement d’aquest històric dirigent, més semblances hi trobo amb l’actual inquilí de la Pça St.Jaume, el cordovès José Montilla:

-Tots dos varen cursar la carrera de dret, sense gaire fortuna: Montilla la va deixar a segon i Companys va trigar 9 anys a llicenciar-se.

- Companys pertanyia a la ala més d’esquerres i menys nacionalista d’ERC. De fet ell venia del Partit Republicà Reformista Català, on dirigia la seva publicació “La Lucha“, treballa d’advocat laboralista durant els anys del pistolerisme ; NO va donar suport als fets de Prats de Montlló, on Macià intentava envair Catalunya, i el 14 d’Abril del 1931 va proclamar la República Espanyola (i no catalana), una hora abans que Macià el rectifiqués. Al integrar-se dins ERC sempre va estar profundament enemistat amb els sectors ultranacionalistes provinents d‘Estat Català. A Montilla li passa quelcom semblant, doncs sempre és vist molt menys catalanista que el seu predecessor Maragall i dins el seu partit els sectors més nacionalistes s’el miren amb recel o directament demanen el vot per Mas, com Sobrequés.

-Ambdós comencen la seva carrera política a l‘àmbit del municipalisme: Montilla com a regidor d’Hisenda a St.Joan Despí (amb només 25 anys) i posteriorment com a alcalde de Cornellà amb àmplies majories absolutes durant 19 anys. Companys és escollit regidor a l’Ajuntament de Barcelona pel Partit Republicà l’any 1917 i el 1931 per ERC.

- Tant Companys com Montilla van ser Ministros del Gobierno de España: Companys va dirigir durant part de 1933 el Ministeri de Marina, on va conèixer a Francisco Franco en un acte a Mallorca i es van caure mútuament bé. Montilla va ocupar la cartera d’Indústria, Comerç i Turisme entre 2004 i 2006, on es va destacar per la opa a Gas Natural o el domini “.cat” a Internet.

-Els dos accedeixen a la Presidència de la Generalitat, succeint a figures extremadament carismàtiques (Macià i Maragall), encapçalant governs d’esquerres molt inestables i amb enemistats internes. Companys governa amb ERC, PSUC, POUM, CNT i USC, arribant a un grau d’enfrontament tal que acaben a trets i amb 500 morts el Maig del 1937. Montilla pacta amb PSC, ERC i ICV-EUIA, amb fortes tensions i enemistats internes arran de l’Estatut, el Quart Cinturó, la educació concertada, els referèndums-farsa indepes…

-Tot i la seva poca fervor catalanista en moments molt concrets dels seus mandats, els dos acaben fent actes simbòlics extremadament arriscats i de signe quasi independentista: Companys proclama la República catalana dins la República Espanyola l’Octubre de 1934 en solidaritat a la Vaga General Revolucionària de PSOE-UGT a Astúries contra l’entrada del partit filo-feixista CEDA al Govern, fet que acaba portant la suspensió de la Generalitat fins al 1936 i l’empresonament de tot el Govern autònom. Montilla va encapçalar recentment la desfilada folklòrica més multitudinària de la història de reivindicació independentista, en front a les retallades de l’Estatut, sent agredit per grupuscles violents.

- Els dos pacten amb l’esquerra espanyola per derrotar a la dreta catalana, en tot moment: Companys, forma part del govern republicà espanyol, dona suport als governs d’esquerres a Madrid, posteriorment es presenta de cap de llista pel Front Popular el 1936, amb el PSOE i el PCE i dirigeix tota la Guerra civil contra la burgesia catalana de la Lliga Catalanista, que havia boicotejat totes les lleis de la Generalitat i no dubta en finançar el cop d’estat franquista. Montilla impedeix que el PSOE l’obligui a pactar amb CIU i fa un front d’esquerres, donant suport també al Govern Zapatero.

-Els dos han de fer front a un Estatut d’Autonomia retallat lleugerament a Madrid després de ser aprovat en referèndum a Catalunya, acceptant en tots dos casos les retallades com a mal menor (molt més bèsties les  retallades del 1932, ja us ho dic ara!!)

-Els dos governen en moments de gran crisi econòmica i social, en una desconfiança generalitzada cap a la democràcia parlamentària i en un context en el que a Europa creix una dreta extrema que basa els seus preceptes ideològics en la xenofòbia populista.

-I ja a nivell anecdòtic afegir que tots dos son divorciats i reajuntats amb dones més joves, arriben al Govern a l’edat de 50 anys i l’exerceixen durant una legislatura (de moment).

 

Home, deu n’hi do les coincidències! I que quedi clar que jo no he votat a cap dels dos. Tan sols espero que la oligarquia burgesa catalana tingui el detall de no afusellar a Montilla al Castell de Montjuïc, amb un judici fals, si el proper Novembre no té prou vots per retornar al poder de forma democràtica. Seria tot un detall!

FESTIVAL DE SITGES (II): Horrors coreans, fantasies 3D i fi de festa

Dissabte 16

Esmorzem tranquil·lament a l’ apartament, donant gràcies a no haver d’anar a la primera sessió, per primer cop al Festival. Així doncs, mentre assaborim un combinat de Gínger Ale i llimonada mentolada, acompanyat amb berlines de xocolata, el nostre amic Niño del Exorcista, ens detalla les mòrbides escenes de violacions i tortures a nadons que havia vist la nit abans a “Serbian Film“, que nosaltres havíem declinat a presenciar. Tot i així a ell, i a la crítica de El País, li han semblat un film nyonyo i suau.

Sitges es troba molt més buida i tranquil·la que la setmana passada, trobem entrades per la Marató de diumenge sense ni fer cua i, abans de tornar al cinema, veiem pel 3/24 com la cinta guanyadora del certamen és un conte sobre el segrest del Pare Noel que, un any més, no hem vist; ens queda el consol del premi a la millor actriu per la protagonista de “Drem Home” i que la infumable “Secuestrados” s’en va amb les mans buides.

-THE HOUSEMADE: Una àcida crítica social contra la burgesia coreana, explicada a través de la història d’una assistenta que es veu assetjada sexual i físicament per tots els membres de la família per la qual treballa. La  narració es desenvolupa en una creixent tensió, dins una atmosfera fosca i ofegant. Una interpretació molt correcte, especialment per part dels secundaris. NOTA: 6,5

-I SAW THE DEVIL: Gore i violència extrema gratuïta en el segon film coreà del dia. La macabra peli ens mostra assassí en sèrie, que mata sense motiu aparent, perseguit per un marit vidu d’una de les seves víctimes. He de reconèixer que en el primer crim vaig patir un lleuger ensurt experimentant, per uns segons, quelcom semblant a la por per primer cop en molt temps. La projecció va començar amb una hora d’endarreriment, degut a la farragosa entrega de premis, desencadenant una veritable guerra contra la narcolèpsia en els darrers moments. NOTA: 7

Diumenge 17

Ens aixequem més d’hora que mai, doncs hem de netejar tot l’apartament, fer maletes, esmorzar i arribar a la cua del Marató Focus en 3D de l’Auditori Meilà, l’únic que ens anava bé per horaris a mi i al meu xicot, darrers supervivents que ens hem quedat fins al final del Festival, a peu del canó.

- HYBRID 3D: Una ximpleria com un piano, on un cotxe assassí posseït per un calamar mutant causa el pànic en un garatge. Els diàlegs pretenen ser grandiloqüents i es queden en una burda paròdia, els efectes 3D semblen afegits amb calçador i la trama no s’aguanta per enlloc, omplint el temps amb sang i explosions. Més pròpia de l’amateurisme de la Sala Brigadoon. NOTA:3

-THE SHOCK LABYRINTH: Res a veure amb l’anterior! Aquí la tridimensionalitat és total i efectiva en cada pla, emprada de forma intel·ligent al servei del terror. La història sembla lleugerament inspirada en el món oníric i psicològic de David Lynch, on un grup de joves torna a una casa del terror on, de petits, es van perdre presenciant la traumàtica mort d’una de les seves companyes. Tot i no ser brillant, resulta quant menys innovadora en el llenguatge narratiu i en la presentació visual. NOTA: 7

Marxem sense veure la darrera cinta del Marató, Amphibious, doncs tenim un dinar familiar a l’altre punta de la vil·la; pel resum crec que tampoc ens perdem cap meravella! I res, així acaben per cinquè  cop consecutiu, les meves peripècies cinèfiles per Sitges. Fins l’any vinent!!!

FESTIVAL DE SITGES’10 (I): Gore, tsunamis i altres freakiades

El meu aterratge el Divendres a Sitges es resumeix en histèria, estrès, nervis i angoixa:  soc incapaç de planificar amb un mínim d’anticipació els horaris dels films i quadrar-ho amb totes les persones que m’acompanyaven a aquesta edició . Arribo al Palau Miramar i quasi tot el que jo volia veure ja estava esgotat, així doncs vaig decidir, un cop més, escollir les sessions a l’atzar!  Cinc anys prometent-me agafar les entrades amb antelació per ServiCaixa i res… no n’aprenc!

Dissabte 9

Arribem a l’Auditori Melià descobrint una turba formada per  vuit-centes adolescents pijes en estat d’histèria total que esperaven l’arribada d’un actor secundari de la saga “Crepúsculo”, que presentava un DVD del film. Algunes d’elles portaven dos dies dormint al ras. Calia? Realment no entenc quina necessitat té el Festival de fer aquestes concessions a la vulgaritat comercial, que res tenen a veure amb l’esperit de l’esdeveniment, com si Chenoa actués en mig del Viña Rock!

- CARNE DE NEÓN: Una barreja ideal entre els esbojarrats trhillers de Guy Ritchie (“Snatch, cerdos y diamantes”, “Rockola”) i l’humor àcid d’Aída o Siete Vidas. El prometedor director Paco Cabezas narra una desternillant història d’un sòrdid puticlub, als baixos fons madrilenys, mostrant amb ironia un fet tan greu com l’explotació sexual, amanida amb els personatges més freaks possibles.NOTA: 8

-NOTRE JOUR VIENDRA (Red Skins): La típica pedanteria francesa de Cannes. Un jove pel-roig decideix fugir amb el seu psiquiatre per tal de venjar-se de totes les persones que ridiculitzen als pel-rojos. Una idea prometedora però desenvolupada de forma  desconcertant, erràtica i força incoherent, a propòsit. Tot i així, té escenes memorables i  una interpretació arriscada que fa creïble tot el deliri. NOTA: 7

-TAJOMARU: Un truculent culebrot japonès ambientat al món samurai que sembla un mix de “Nissaga de Poder” i “Rashomón”. Incestos, violacions, lluites fratricides pel poder i tot a ritme d’arts marcials. Té moments tan exagerats, surrealistes i sobreactuats que et fan dubtar de si el film en realitat no és una burda paròdia del gènere. He de reconèixer que vaig riure moltíssim… tot i que no sé si aquesta era la intenció dels seus autors. NOTA: 5

Començava a ploure mentre estem sopant i vam desistir de la festa del Zombiewalk, muntant-nos la nostre pròpia en una discoteca del Carrer del Pecat, com podeu veure a les imatges posteriors, editades per mi. Vam tindre la gran idea de tornar cap a l’apartament a les dues de la nit, coincidint amb un Tsunami de pluges de proporcions desconegudes, clavegueres sobreeixint-se, riades anegant els carrers… Vaig passar més por en mitja hora que en tots els films!!

Diumenge 10

Ens despertem a les 9:00, sense haver dormit gaire després d’haver passat intempestives hores escorrent pantalons, eixugant samarretes i amorrant sabates als radiadors. Així doncs, acudim endormiscats i humits a una nova sessió cinèfila!

-SECUASTRADOS: La gran decepció del Festival! Prometia ser una versió espanyola de “Funny Games” i es queda en telefilm de sobretaula per enodormiscar-se un diumenge tarda. Un robatori a casa  d’una família rica, sobreactuat fins al deliri, per part d’uns albanesos ximples i compassius, incapaços d’aplicar cap mena tortura més enllà de la bufetada o el despentinat. No espantaria ni a la meva àvia! NOTA: 2,5

-COLORFUL: Cada any cau una sessió de Manga, és com un ritual obligat! Aquest cop es tracta d’un bonic i optimista conte sobre una reencarnació d’un adolescent suïcida. Tot i el seu ritme lent i la seva narrativa excessivament detallista, es tracta d’una història molt correcte, ideal per passar la tarda. NOTA: 6

-SOUND OF NOISE: Una veritable joia. Dins de la secció “Noves Visions“, dedicada al cinema  més avantguardista, ens presenta aquesta lúcida i original història sobre un grup terrorista que pretén crear una banda de música transgressora emprant com a instruments tots els elements sonors d’una ciutat: hospitals, excavadores, cables elèctrics… Tot i que no s’assembla a res que hagi vist abans em va captivar des del seu primer fotograma. Absolutament recomanable, tot i que dubto que s’arribi a estrenar mai en cap cartellera, per desgràcia! NOTA: 9,5

Cartell a la Sala Brigadoon

Dilluns 11 i Dimarts 12

Un cop van anar marxant els meus amics i em vaig quedar sòl amb la meva parella, em vaig prendre el dia de relax i lectura a l’apartament, reduint dràsticament el nombre de films per dia, aprofitant per alliberar-me de l’estrès dels horaris i de la feina, mentre la pluja no es decidia a abandonar Sitges.

-LA OTRA HIJA (The new daugther): Típic film comercial de terror americà amb tots els tòpics trillats de l’estil: cases abandonades, zombies, brumes, ensurts, cementiris, comportaments suïcides (anar a buscar un gat al bosc a mitjanit… cal?)… Un Kevin Costner en hores baixes protagonitza aquesta història en que  la seva filla es comença a transformar sobtadament en una criatura malèfica, amb un final que voreja el patetisme més ridícul. Aquesta cinta hauria fet furor als anys 70′s, però arriba un xic tard per sorprendre a ningú. NOTA: 3

-DREAMHOME: La meva aposta per aquest festival! Una al·lucinant cinta on s’ens explica de forma prou explícita el boom immobiliari a Hon Kong en clau de gore humorístic.  Una noia decideix acabar amb el preu abusiu dels pisos creant una onada de terror assassinant de la forma més violenta imaginable a tots els veïns del pis que es vol comprar: ara t’arrenco un ull, ara tallo una polla, ara t’empalo amb un somier… Brutal! Us asseguro que passareu una bona estona! NOTA: 8

A veure que ens espera el proper cap de setmana!!

PD: Vegeu també el seguiment del festival que està fent el “Crític de Cine”

10 motius per anar al Festival de Cinema de Sitges

1.- Tornar-te boig triant entre la desconcertant diversitat de la cartellera d’enguany: Que és millor veure a Jonh Carpenter  presentant “The Ward“ a l’Auditori Diumenge, o contemplar al Retiro  “Ruber“, la prometedora història d’un pneumàtic assassí amb poders telekinètics? Això és un Festival de cinema català, de prestigi internacional, i no la mamarratxada folklòrica dels “Premis Gaudí“, tan sols apte per a barretinaires subvencionats.

2.-Devorar obres mestres del cinema que MAI tornareu a tindre ocasió de veure, doncs a falta de pressupost publicitari passaran desapercebudes per les pantalles i resultaran impossibles de trobar en cap videoclub o web de descàrregues pirates. La llista de joies en brut que he tingut el plaer d’assaborir al llarg dels meus 4 anys de Festival inclouen  “Canino”, “White lightening” “Edmond”, “Aparecidos” “Hearthless”, “The Loft”, “Survillance”… sens dubte alguns dels films que han marcat a foc el rumb de la meva trajectòria cultural.

3.- Atrevir-se amb els films gore amateur, les frikades de Serie B de l’any de la Quica o els pseudo-documentals més inesperats a la sala Brigadoon, que és GRATIS, al Palau Miramar. Aquest any estarà dedicat al “Asian Trash” films de terror gore made in Bollywood.

4.- Poder conèixer en persona a directors i actors famosos que venen a presentar els seus darrers treballs, com jo que vaig tenir la ocasió de saludar a Darrer Aronofsky (“Pi”, “Requiem por un sueño“) quan presentava The Founain el 2006. Molts cops també fan cinefòrums al acabar, o presentacions a l’inici, desvetllant detalls del rodatge.

5.- Veure les diferents exposicions temàtiques ambientades en la Història del Cinema que solen exposar-se al Palau Miramar, com els quadres basats en films clàssics de l’any passat, o la mostra dels efectes especials de Guillermo del Toro de fa 3 anys.

6.- Poder assistir a l’esbojarrada festa “Zombiewalk” (Dissabte 9 a la nit, Platja davant del Carrer del Pecat), on maquilladors professionals d’efectes especials et permeten transformar-te en una criatura monstruosa durant unes hores. L’any passat van fer furor la Zombie-Pubilla i la Zombie-Fallera al ritme de diversos DJs!

7.- Gaudir de la sempre encisadora vila de Sitges que  aquests dies es vesteix de gala, s’hi respira un ambient cinèfil i un xic mariculte, guarneix els seus aparadors amb motius terrorífics i dona una imatge de glamour i savoir fair diametralment oposada a Marina d’Or. Molt recomanable la seva part modernista i els diferents museus històrics com el Cau Ferrat (carrer Fonollar), la  sorprenent col·lecció privada d’art i arqueologia del pintor i escriptor Santiago Russinyol.

8.- Recuperar la fe en el setè art, doncs darrerament les nostres cartelleres van un xic anèmiques de qualitat i innovació, llençant-se de cap a la nyonyeria i a la pirotècnia visual buida de missatge. Sempre és un consol poder recordar grans films que han canviat la història del cel·luloide, aquest any concretament tota la ambientació ens recordarà el  mític“Resplandor (The Shining)” de Kubrick… REDRUM!!

9.- Participar com a jurat popular del certamen. Al final de cada sessió que entri a concurs ens repartixen butlletes per poder puntuar la pel·lícula a la que se li atorga el Premi del Públic.

10.- Poder comentar i debatre , a posteriori, en aquest blog que us han semblat els diferents films i esdeveniments del Festival, ja que per cinquè any consecutiu tornaré a narrar les meves peripècies sitgetanes.

MARXO AL FESTIVAL! FINS LA SETMANA VINENT!

 

 

DOVER: El grup més odiat d’Espanya per ser lliures.

Encara recordo perfectament quan, amb 16 anys, vaig compar-me el meu primer disc en format CD: es tractava de “Devil Came to Me” el segon treball d’una sorprenent banda indie que, per primera i única vegada a la història del rock a Espanya, aconseguien vendre 500.000 àlbums cantant en anglès i fent grunge.

Doncs resulta Dover, un bon dia, es varen cansar de la dictadura  estètica que els obligava a viure fent fotocòpies d’aquell àlbum, repetint cansinament la mateixa fórmula que ja havia patentat Kurt Cobain i, finalment, van donar un gir de 180º passant-se a una sonoritat tecno-pop, clarament inspirada en el só del “Confesions on a Dancefloor” de Madonna, cosa que va provocar una onada de ràbia i enuig monumental en els seus fans més rockers, doncs la senya d’identitat bàsica de tot dictador heavie grenyut és el menyspreu absolut cap a tota música que no tingui a un senyor aporrejant a un timbal amb dos bastonets.

Peró el canvi no es va acabar aquí: un cop varen descobrir la llibertat que es viu fora del totalitarisme del rock fan un duo amb Fangoria versionant l’èxit de Baccara “Sorry I’m a Lady“, toquen el hit de Madonna “Like a Prayer” en directe, surten de gira amb la Oreja de Van Gogh, canvien el seu estilisme gurnge per un look pijíssim i, per postres, regraben tots els seus anteriors hits en versió dance i pop.

Aquest primer experiment, batejat sota el nom “Follow the city lights” els va sortir rodó en qualitat, així com en nombre de ventes i va rellançar enormement la seva popularitat, especialment gràcies al factor sorpresa. Doncs bé, avui en un nou gir de rosca llibertari , transgressor i àcrata llencen un nou disc (I ka kene) influenciat per la música africana, cantant en bambara un desconegut idioma de Mali,  així com en francès i anglés. PODEU ESCOLTAR-LO SENCER AQUÍ. Un bon disc de pop, bastant més normal del que podria semblar amb la primera impressió, ple de melodies captivadores i ritmes desconcertants que no s’assembla a res que haguem escoltat abans.

I, de nou, la polèmica arran de les seves declaracions: asseguren que els seus artistes favorits del moment son Miguel Bosé i Marta Sanchez, que mai es van sentir a gust en l’ambient rocker i que quan van gravar el seu treball més metal, “Late at Night,“  ja escoltaven les cançons de Britney Spears.

Així doncs, no resulta estrany que la ràbia i l’enuig s’hagi anat estenent per les xarxes socials, per part de les forces paramilitars del rock heteropatriarcal com veurem a continuació:

-A Meneame: Va arribar a portada un post d’un blog que analitzava l’odi contra aquest grup; va rebre 865 “meneos” i 132 comentaris on comparaven les seves noves cançons amb “Paquito Chocolatero”, la sintonia d’uns dibuixos manga, Bollywood, o un Kebab: També es competia a veure qui era capaç d’aguantar més segons escoltant el seu darrer single “Dannanayà”.

-A Twitter: “Dover os odio”, “No tienen vergüenza”, “Me pregunto si es denunciable”, “Es peor que Hitler” “Han perdido el rumbo” “Es una mezcla de Leonardo Dantés y King Áfrika”…

-A You Tube: Qualsevol videoclip nou de Dover immediatament és envaït per onades d’ex-fans histèrics i violents. Concretament el seu darrer single ha tingut 100.000 visites (en diferents videos)  i als comentaris podem llegir: “Falta la cabra i la escalera”, “Ojalá se mueran”, “menudo truñazo”, “Esto que es Dover o un anuncio de la nueva temporada Otoño-Invierno de El Corte Inglés?”, “Dan ganas de tirarse por un puente.”, “Donde está la tia fea que escupía, vestía fatal, no se cuidaba y rompía guitarras?”, “Tienen menos luces que la casa de un okupa.” “creo q madonna a poseido a cristina y ha exo esta autentica mierda..”, “una fotocopia con borrones de Madonna,Roxette,estribillos a lo Mecano y perroflautismo extremo mezclado con una multinacional como Sony que sabe hacer sonar lo insonable.Afro-grunch pro-globalización.Un producto mas.”

Sincerament crec que s’ha de ser molt valent per desafiar la tirania de la guitarra elèctrica, llençan-te al buit fent un disc en africà a Espanya  (dubto que sigui per raons comercials, quin mercat té el technopop en Bambara al nostre estat??) . Tan sols algú que estima la llibertat artística sobre totes les coses podria arriscar-se a sofrir aquesta onada d’odi tan sols per sortir-se del sagrat guió de la coherència. Els grups no son esclaus dels seus fans ni del seu passat!

Acabem amb la dictadura rocker ja!! Visca el POP i la Llibertat

Aquí un vídeo que resumeix la seva carrera a ritme del seu darrer hit:

PD: La crítica de Jenesaispop li ha posat… UN ZERO! Tu quoque fili mihi?

BURIED:Bon cinema dins d’una caixa

Una caixa de fusta, un telèfon mòbil, dues llanternes, un encenedor i un sol actor. Aquest és tot el material que és necessita per fer una pel·licula brillant en la seva originalitat,tenaç en la seva interpretació i desoladora en el seu argument. Sincerament, no recordava haver trobat una joia cm aquesta des de “La Cinta Blanca” a començaments d’any.

No, encara no ha començat el Festival de Cinema de Sitges, però aquest film podria perfectament haver arrasat  amb el palmarès  de l’imminent certamen de fantasia i terror. “Buried” es basa en una idea simple, però molt ben desenvolupada:  un home es desperta lligat i tancat dins un taüt enterrat sota terra. I millor que no en sapigueu rés més, doncs com més verges de spoilers  assistiu al cinema, millor.

El film es va rodar en 17 dies a Barcelona, encara que aquesta dada resulta del tot irrellevant, doncs diguéssim que molts molts paisatges no es veurien.  I d’allí a Sundance, la Meca del cinema independent americà, on va arrasar fins al punt que les entrades per la sessió es revenien a 150 euros.

El seu director, el galleg Rodrigo Cortés, ja m’havia captivat amb la seva desconeguda òpera prima “El Concursante”, que va passar injustament amb més pena que glòria per les pantalles. De nou torna a atacar brutalment les injustícies i les desigualtats del capitalisme i la guerra, però no de front, com faria un previsible realisme social argentí, sinó dissimuladament, quan ja et té captivat i mig ofegat en la tensió asfixiant de claustrofòbia i foscor... PAM! Et clava una punyalada per l’esquena. I fins aquí puc llegir.

Menció a part mereix la interpretació d’un desconegut actor, Ryan Reynolds, artífex de l’èxit en crear aquesta trepidant atmosfera d’impotència i desesperació que s’ens contagia con si fóssim nosaltres mateixos els que ens trobem tancats dins aquella caixa.

En una època en que el cinema sembla haver-se oblidat de la originalitat i la transgressió, més enllà del buit confeti de colorins que representa la onada de 3D post-Avatar, Buried és un flotador al que agafar-se en aquest desolador oceà  de vulgaritat, guions previsibles, pallassades teenagers i nyonyeria barata  made in Julia Roberts, en que s’ha convertit la cartellera a les darreres setmanes.

Sens dubte el perfecte aperitiu de cara a Sitges!