La meva primera Vaga General

Per a un marxista una Vaga General, és com per a un cristià la seva Primera Comunió: un baptisme de foc en la coherència i un ineludible pas de la teoria a la praxi.

La mobilització, doncs, era obligatòria i més sabent  que les persones d’esquerres que quedem a Catalunya som cada cop menys i ens enfrontem a enemics tan poderosos com l’FMI, les forces de repressió,  la Patronal, els mitjans de comunicació de la dreta i l’ultradeta, el populisme demagògic i sobretot el NO-RES: aquest buit ideològic basat en el passotisme nihilista, que avança inexorablement devorant tot el que troba al seu pas, com si d’un capítol de la Història Interminable es tractés.

Els nervis del dia abans

Fabulosos descomptes en pancartes!

Esperonat per l’inusitat èxit del meu post sobre les “Vagues que han canviat la Història”, que va ser portada de les  populars revistes digitals de blogs Meneame i La Tafanera (8.000 visites en dos dies!!), vaig esperar fins a mitja nit fent el comte enrere per Twitter i Facebook i linkant per aquestes xarxes socials totes les noticies que m’anaven arribant: l’èxit a la paralització dels mercats centrals, als torns de nit de la indústria, així com l’atropellament salvatge de diversos sindicalistes a mans d’esquadrons de salvatges esquirols. Vaig anar a  dormir amb els nervis d’un infant esperant als Reis Mags.

Matí de piquets

Manifestació i piquets davant el meu Ajuntament

De bon matí vaig sortir de casa contemplant esperançat com el mercat de davant de casa meva i la majoria de comerços i quioscos havien secundat la jornada de lluita i em vaig sumar amb una amiga a una Manifestació-Piquet organitzat per CCOO on, entre 200 persones d’edats diverses, hi havia el líder local d’ERC, dos regidors d’ICV-EUiA, així com un alt carreg de la Generalitat, de llarga trajectòria revolucionària i sindical al barri.

La nostre tasca va consistir en manifestar-nos davant l’Ajuntament, parar davant els pocs comerços i bars oberts, xiulant davant la porta fins que baixaven la persiana. Va ser un ambient pacífic, festiu i alegre, on a tots els establiments on el depenent no era el propietari ens agraïen haver-los donat una excusa per poder-se sumar a la convocatòria sindical. Anàvem escortats per un fort desplegament dels mossos d’esquadra  i tan sols hi va haver una petita batussa dialèctica en un forn, on un client ens va insultar i provocar mostrant-nos un diari d’ultradreta. Afortunadament la cosa no va anar a més, el local no va tancar i nosaltres vam seguir fins a un centre comercial proper on vàrem aconseguir un èxit rotund!

L’anècdota graciós del dia el va marcar una perruqueria on assegurava en un cartell estar de “serveis mínims“. Per si a algú se li obrien les puntes sobtadament?

Tarda de manifestació

Banderes roges davant la Borsa

Arribar a Passeig de Gràcia va ser una veritable odissea! El metro i la renfe no paraven a Pça Catalunya, així doncs vàrem haver de baixar a Pça Universitat, contemplant esmaperduts les restes d’un camp de batalla desolador, bastant semblant al que deurien veure els obrers que van participar a les vagues de començaments de segle XX. Igual ara que volen que tornem a tindre els drets dels proletaris decimonònics, haurem de recuperar els seus mètodes de lluita? Espero que no, doncs córrer davant la policia no és pas el meu fort.

La manifestació oficial va estar prou concorreguda, tenint en compte els conflictius incidents que la rodejaven pels 4 cantons, formada per un gran amalgama de sindicats minoritaris, dels que mai havia sentit a parlar i que estaven terriblement enfrontats entre ells. Fantàstic! Pocs i dividits! Quan la capçalera oficial dels sindicats majoritaris va aconseguir arribar a l’escenari, molt abans del que es preveia, el cantant hippi-nyonyo Gerard Quintana va llegir un manifest, entre crits, xiulets i aplaudiments dels diferents grups. Realment no podien haver trobat ningú amb una mica més de sang a les venes?

De retorn al metro vam creuar el camp de batalla, veient com els mossos havien cuirassat el Banc desallotjat: un símbol perfecte de la crisi, doncs en els darrers anys ha canviat 5 cops de mans, encarint un 200% el seu valor sense que cap dels seus propietaris n’hagi fet cap ús real.

Una gran veritat!

En fi! No sé si aquesta Vaga ha estat un èxit, com ho han estat  quasi totes les celebrades des de 1855, el temps ho dirà! El que està clar és que el PSOE s’ha precipitat en una ruptura total amb els treballadors, de difícil retorn. En tot cas jo estic ben satisfet d’haver participat en la Història Obrera, tot i que no sé si en el seu darrer episodi abans de l‘Apocalipsi Neoliberal. Tinc la consciència tranquil·la d’haver  fet tot el que estava a les meves mans i no pas per mi, sinó per tots els que van lluitar per que jo tingui uns drets i, sobretot, pels que vindran. Doncs si, encara quedem materialistes resistents que creiem que els drets socials col·lectius son  quelcom més important que la llibertat individualista i egòlatra!

Vagues que han canviat la Història

“La Història és nostre i la fan els pobles“

Salvador Allende

Un dels arguments amb que la patronal i la dreta, a través dels seus portaveus esquirols, ens han bombardejat es darrers dies es que les vagues no serveixen per res, que la lluita obrera col·lectiva no ha existit  mai i que no hi han alternatives a la submissió de la democràcia al capitalisme salvatge. Doncs bé, aquesta vomitiva insídia es una mentida històrica del mateix calibre que la negació de l’Holocaust o el creacionisme bíblic, com a continuació veurem.

Marx ja va demostrar científicament com el conflicte de classes és el motor de la història , així com que les causes econòmiques o de repartició del treball es troben darrere de tots i cada un dels fets que han transformat la existència de la societat des de la Revolució Neolítica fins avui dia. I, estimats lectors, la vaga és l’instrument més efectiu per aprofundir en la contradicció treball-capital, aconseguint així modificar l’explotació econòmica de la classe treballadora.

Anem a repassar la gloriosa Història de les Vagues al nostre estat:

-Vaga General del 2 de Juliol de 1855: La 1a de la nostre història, convocada després de la repressió militar realitzada pel general Juan Zapatero, que havia prohibit les Societats Obreres i els convenis col·lectius. La revolta culmina amb l’assassinat de l’industrial Josep Sal i paradís. El Govern es veu obligat a legalitzar els sindicats i reduir les jornades laborals a infants i adolescents.

-Setmana Tràgica, 26 de Juliol de 1909: Vaga General convocada per Solidaritat Obrera contra l’enviament de tres lleves militars a les aventures imperialistes del Nord d’Àfrica. La vaga es descontrola en atacs a propietats religioses i a Sabadell es proclama la república. La repressió militar culmina amb 5 penes de mort, entre les quals la del pedagog anarquista Ferrer i Guàrdia, així com la clausura de les escoles laiques.

-Vaga General Tèxtil de 1912: Vaga exclusivament femenina i convocada pel sindicat anarquista “La Constància“, aconsegueix que la legislació proteccionista dels treballadors  aprovada el 1900 es faci efectiva.

-Vaga General del 19 de Juliol de 1917: convocada per UGT i CNT per tal de provocar un canvi de règim polític, culmina amb una duríssima repressió militar de 37 morts i 64 ferits. Els republicans Lerroux i Macià han de marxar a l’exili. Cau el govern conservador de Dato i el succeeix un executiu de coalició amb membres de la Lliga Regionalista.

-Vaga del sector elèctric de 1919: Realitzada per la CNT, els sindicalistes s’apoderen de la fàbrica elèctrica “La Canadenca”. El govern acaba cedint i aprovant la jornada laboral de 8h. Salvador Segui, alies “el noi del sucre”, exigeix la llibertat immediata de tots els presos o amenaça amb convocar una Vaga general. No ho aconsegueix i es expulsat del país.Dimiteix el Govern Romanones i es substituït per Maura.

-Vaga General Revolucionària d’Astúries, Octubre de 1934: Revolta obrera armada convocada per CNT, PCE i UGT-PSOE, en contra de l’entrada de la ultradreta de la CEDA al govern republicà de Lerroux. Els enfrontaments violents duren 15 dies on es proclama la fí del capitalisme i la República Socialista d’Astúries. La repressió, comandada pel General Franco, acaba amb 2.000 morts.

-Vaga General contra l’Alzameinto Nacional del 18-23 de Juliol de 1936: Convocada per UGT i CNT en contra del cop d’estat militar feixista per destruir la República Espanyola. La victòria sindical a les principals ciutats espanyoles aconsegueix parar el feixisme i origina la Guerra Civil Espanyola.

-Vaga General de 1951: convocada després d’un boicot massiu al tramvia, per la pujada abusiva del preu del bitllet, es declaren 3 dies de vaga general en la que participen 250.000 treballadors. Es va convocar de forma espontània i pacífica, tot i ser durament reprimida.

- Vagues de 1956 al tèxtil i el metall: s’aconsegueix que el franquisme aprovi la Llei dels Convenis Col·lectius, permetent la negociació directa de les condicions salarials entre patrons i delegats sindicals.

-Vagues sectorials i locals al tardo-franquisme: Entre 1969 i 1975 es convoquen una mitjana de 400 petites vagues cada any. Finalment els empresaris acaben negociant directament amb el nou sindicat CC.OO., ometent l’obsolet sindicalisme vertical oficial.

-Vaga General al País Basc del 3 de Març de 1976 (coneguda com els “Successos de Vitoria”): Convocada per demanar millores laborals, un grup de treballadors es trobava reunit a l’Església de San Francisco de Vitoria per fer una assemblea laboral quan les tropes feixistes, per ordre de Manuel Fraga, entren a matar dins l’edifici causant sis morts per bala i centenars de ferits greus. Es considera el conflicte més greu i violent de tota la Transició espanyola.

-Vaga General del 14 de Desembre de 1988: Sense cap lloc a dubte la Vaga amb més èxit de tota l’historia d’Espanya, convocada en contra de la Reforma Laboral de Felipe Gonzalez, basada en l’abaratiment de l’acomiadament i els contractes temporals juvenils.   L’inesperada tallada d’emissions de TVE (la única emissora del moment)  origina una reacció en cadena, provocant un seguiment massiu i una parada total. Gonzalez rectifica i comença una política d’ampliació de les inversions públiques. Contra Felipe Gonzalez també es es vàren celebrar exitoses aturades generals el 1985, el 1992 i el 1994.

-Vaga General del 20 de Juny de 2002: Convocada en contra del decret laboral de José Maria Aznar, que pretenia retallar drets als treballadors. Tot i els intents de TVE de minimitzar la protesta, acaba dimitint el Ministre de Treball Juan Carlos Aparicio i es retiren 10 dels 12 punts del decret.

Com seria avui la nostre realitat social i laboral si els treballadors del passat s’haguessin rendit al capital? Que hauria passat si els sindicats no haguessin liderat la lluita obrera pels nostres drets? Si no ho voleu saber, aquest dimecres teniu una nova oportunitat per ser protagonistes de la Història! NO PASSARAN!

Islàndia i el suicidi d’Europa

Aquest passat diumenge vàrem poder assistir impassibles al nou capítol de la nova autodestrucció d’Europa: A Suècia, paradís de la socialdemocràcia, arrasava la dreta liberal i entrava el parlament un partit obertament nazi. Tot i que la situació encara no és comparable a 1914 o 1933, la cosa va pel camí: tots els partits socialistes, que han tingut una força imparable des de finals del segle XIX es van enfonsant lentament, al mateix temps que la ultradreta racista avança sense pausa per arreu.

Primer va ser l’històric alemany SPD, en aplicar mesures dràstiques contra l’Estat del Benestar i en desaparèixer fulminat del mapa polític, poc després va ser el torn del socialista francès PSF, quedant per darrere del ultra Le Pen a la primera volta de les eleccions presidencials, el PDI d’Itàlia vindria al cap de poc, culminant la feina el patètic laborisme anglès. Avui dia, dins la UE, ja tan sols queden governs en mans de socialistes a Grècia, Portugal i Espanya, tot i que en aquests dos darrers estats s’espera una patacada de campionat a les properes eleccions.

Mentrestant el càncer de la demagògia populista i xenòfoba ja ha fet metàstasi a la dreta majoritària de França, Itàlia, Àustria o Suïssa .

Tota Europa avança cap a la destrucció definitiva de l’Estat de Benestar i els drets dels treballadors… tota? NO! En un fred i aïllat racó del nord on incansables volcans posen en perill l’aviació mundial, increïblement les coses van just en direcció oposada…

La Revolució Islandesa

A l’Octubre de 2009 els tres principals bancs d’Islandia es van declarar en bancarrota, la borsa va tancar després de perdre el 70% dels seus valors i la moneda pròpia (la corona) va devaluar-se un 50%. Que va fer la població? Quedar-se asseguda fent l’esquirol? Anar a veure un partit de futbol? Donar la culpa als immigrants? Doncs, no exactament…

Unes 2.000 persones van sortir a manifestar-se, per primer cop des de 1949, davant el parlament i d’una policia atònita que mai havia realitzat una càrrega contra la població civil. Un jove anarquista va canviar la bandera del país per la d’una guardiola-porquet. El Govern, conservador, de David Oddsson va decidir que la millor sortida a tot aquell sidral era demanar ajuda al FMI, deixar que Anglaterra apliqués la llei antiterrorista per rescatar els seus diners dels bancs i, finalment, proposar la entrada a la Unió Europea.

Com la immensa majora de la població va dir rotundament NO a l’entrada a la UE, va convocar eleccions anticipades i… sopresa! Una coalició de socialistes i verds liderats per la sindicalista Jóhanna Sigurðardóttir, la primera cap d’Estat obertament lesbiana de la Història, va arrasar a les urnes, mentre que a l’alcaldia de Reikiavik s’imposava una candidatura formada per humoristes i actors còmics:  la seva proposta estrella era fer un vaixell presó per banquers i corruptes a alta mar.

Des d’aleshores a Islàndia:

-Ha donat una ordre internacional a la INTERPOL per capturar tots els banquers i empresaris corruptes que van causar la crisi, fent una profunda investigació sobre les seves causes i els fluxos de capital britànics i holandesos.

-Ha modificat per lleis per blindar la llibertat d’expressió, especialment per aquells mitjans que difonen secrets d’estat com Wikileaks.

-Ha donat suport a una assemblea ciutadana per modificar la Constitució

-Va sotmetre a referèndum s’havia de tornar els diners perduts a la crisi als especuladors d’Holanda i Anglaterra. El NO va obtenir un 93,1% i el SI un míser 1,6%.

-Ha legalitzat el matrimoni homosexual

Actualment el Govern té un suport del 73% de la opinió pública i a les recents eleccions legislatives va obtenir una àmplia majoria absoluta.

Farien bé els líders de totes les esquerres europees de fer una estada a Islàndia a veure si es posen les piles abans que algú envaeixi el corredor de Polònia o atempti contra un arxiduc austríac… que ja ens van fallar el 1914 i el 1933!

SOMNI Nº2: Jo, soldat a l’Irak

Doncs si! Aquesta nit he aconseguit recordar un fragment de somni, amb argument i tot, i finalment puc actualitzar aquesta abandonadíssima secció, esperant que algun psicoanalista diagnostiqui per fi quina es la meva bogeria.

Resulta que, per algun confós i estrany motiu, decidia apuntar-me a l’Exèrcit Espanyol i marxar de voluntari a Irak (on ja no tenim tropes, però tan es) com qui s’en va de colònies a Vic. Suposadament m’hauria d’encarregar de protegir el Museu d’Antiguitats de Bagdad, per tal d’impedir que els traficants i espoliadors robessin les importantíssimes obres arqueològiques de l’antiga Mesopotàmia, allí exposades, com realment va succeir. Així doncs, dedueixo que l’acció passava al 2003 i si la fantasia onírica fos racional, jo tindria uns 21 anys.

En primer lloc, el Ministeri de Defensa  ens reunia en un immens supermercat militar per tal de triar el nostre uniforme que, paradoxalment, podíem escollir entre una gran infinitat de models i estils:  jo m’acabava decidint per un indie-fashion amb convers i pantalons texans ajustats. La cosa no pintava malament i ja havia reconegut entre altres membres de la tropa alguns antics amics gais, hippies, punks i okupes…realment l’exèrcit espanyol ja no és el que era!

Un cop aterràvem a Bagdad començava la nostre preparació física al campament: jugar a Voleibol amb una pilota de drap rosa, i llençar-se en tirolina per sobre de l’Eufrates (o del Tigris, who knows?). Però jo no donava ni una: enviava la glamurosa bola en mig del desert i em quedava penjat com un pernil quan uns arbusts s’enredaven a les meves convers. No m’havia convertit precisament en l’estrella de la legió…

Peró no hi ha temps per perdre en fútils entrenaments: Rebem la notícia d’un atac terrorista imminent, ens donen una metralleta a cada un, fem la motxilla ràpidament i fugim per un passadís subterrani inundat per l’aigua dels rius que baixa a tota pressió. Jo avanço amb molta dificultat i als pocs metres ja m’han deixat enrere.

-Hola?? Hi ha algú??- pregunto a les fosques. I si, un grup d’islamistes clònics a Bin Laden m’han trobat i rodejat, amb la qual cosa llenço l’arma a l’aigua i els hi dic – Soy Español! No me mateis! Secuestrad-me! Seguro que mi gobierno paga el rescate!!-

I en pocs dies ja estic arribant a l’Aeroport de Prat, contemplant amb desolació com la única iniciativa ciutadana que s’havia realitzat per demanar el meu alliberament… era un grup al Facebook!

LLISTA NEGRA: El Tea Party ja està aquiii….

“La cosa funciona así: Introduce un eslogan simple en las mentes resentidas y mediocres, que siempre necesitan hechar la culpa a los demás: florecerà. Son mayoría“

Maruja Torres

Uns vint dies abans de les eleccions catalanes tindran lloc uns comicis força més transcendentals a nivell planetari: EUA renova les seves cambres legislatives (tot el Congrès i la meitat del Senat) i… sorpresa! Un moviment populista d’ultra-ultra dreta, el Tea Party, ha guanyat les primaries republicanes, acabades ahir, en uns quants estats força importants com Delaware, Nova York, Kentucky, Alaska, Florida, Nevada i Colorado.

Segons ells, el partit de Georges Bush era massa d’esquerres (!!!) i es presenten com un conjunt d’assemblees populars sense líder (tot i que Sarah Palin actua com a tal), moguts a través de els xarxes socials, es venen com uns nacionalistes que volen acabar amb l’estabishment de Washington i la Revolució Socialista del Kamarada Obamarx, recuperant la veritable Amèrica, blanca, capitalista, protestant i heterosexual.

El Partit Demòcrata creu que aquest gir cap a la dreta més extrema imaginable els regalarà tot el vot moderat… però jo no n’estaria tan segur! Els progressistes americans van intentar contrarestar la marea de populisme demagog, amb una iniciativa antitètica “El Cofee Party” que no ha tingut el mateix èxit ni de lluny!!

A continuació algunes de els seves idees més significatives:

-Ultra-nacionalisme: com tot moviment ultra i feixista, senten passió i devoció per banderes, himnes i pàtries. Concretament han agafat el nom de la Revolta del Té, motí anti-britànic percussor de la independència americana. Ells han dissenyat una bandera americana pròpia (aquesta que veieu a l’esquerra) que simbolitza la Segona Independència, vinculada a una Revolució Conservadora que alliberaria a la Pàtria dels progressistes, gais, negres, moros, ateus i comunistes.

-Obama va ser proclamat president de forma il·legal: Segons ells Obama hauria de dimitir immediatament, ja que un President ha d’haver nascut als EUA (segons l’Article II de la Constitució) i ell ho hauria fet a Mombasa (Kenia) i no a Hawaii, com afirma la seva biografia. Segons aquesta hipòtesi, no existeix cap partida de naixement a Hawaii al seu nom,  tot i que l’equip d’Obama es va fer un fart de difondre els seu llibre de família durant la campanya electoral, moment en el que es va generar la bola, com ja us vaig informar fa 2 anys.

-Obama és un islamista infiltrat: Aquesta conspiranoia es basa en que el President  tenia un padrastre musulmà i ell l’havia acompanyat a la mesquita algun cop durant la seva infantesa; segons ha declarat Zulfan Adi, un company seu de jocs a tercer de primària. El fet que Obama hagi donat suport a la construcció d’una mesquita relativament a prop de la Zona Zero els ha servit com a confirmació de la seva teoria islamista; no han mencionat, però, que la Constitució Americana blinda totalment la llibertat religiosa, sense excepcions.

-Islamofòbia: relacionat amb el punt anterior, el moviment supura un odi profund contra qualsevol cosa remotament relacionada amb l’Islam. Mark Williams, un dels portaveus ultres, va comparar Al·là amb un mico i va afirmar que els islamistes eren enviats de l’Infern. El capellà protestant que pretenia cremar l’Al-Corà durant l’11S ha esdevingut la seva nova icona intel·lectual.

-Obama és comunista: Si, això es cert, tots ho sabem! Peró en comptes de sortir a celebrar-ho puny en alt i cantant la Internacional, es dediquen a fer tot tipus de mobilitzacions en contra de la nacionalització de la Sanitat, que veuen com una ingerència en la seva “llibertat” econòmica individual de deixar, o no, que els aturats i els treballadors precaris tinguin dret a rebre atenció mèdica.

-Racisme: Es evident que la Amèrica blanca protestant i rural, nostàlgica del KKK,  no s’anava a quedar de braços creuats davant l’elecció del primer cap d’estat de color. Recollint les antigues idees de l’influent grupuscle “Identitat Cristiana”, afirmen que els negres no son descendents d’Adam, sinó d’una relació anterior entre Eva i Satanàs, convertit aquest en serp.  Brandon Price, un afroamericà i republicà moderat ha estat un dels que més ha advertit sobre el perill que representa aquest racisme per a la convivència a Amèrica.  Diversos congressistes de color van ser rebuts amb crist de “nigger” a les portes del Congrés durant les manifestacions contra la Sanitat pública. La seva capacitat il·limitada per ofendre es va superar quan van manifestar-se, al mateix dia, lloc i hora, que el 50é aniversari del discurs de  Martin Luter King, per impedir que ho fessin els activistes negres.

-Homofòbia: La lluita contra qualsevol dret per part dels homosexuals(especialment del matrimoni) és, sens dubte, una de les insígnies ideològiques més clares del moviment. El cas més flagrant, però, va ser quant Tim Ravndal president del Tea Party de Montana es va mofar al seu facebook de l’assassinat de Mathew Shepard, un jove homosexual mort als 21 anys després d’una brutal pallissa.

-Anarcocapitalisme: Un nou fitxatge del Tea Party és Rand Paul, fill de Ron Paul el mític anarcocapitalsita del Partit Llibertari, que ha guanyat les primaries republicanes a senador per Kentucky. Aquesta ideologia tan curiosa i aparentment paradoxal, es basa en l’odi absolut contra l’estat del benestar i qualsevol impost o administració pública. Volen la desaparició de l’Estat per substituïr-lo per la propietat privada; curiosa relectura de Bakunin!

-Anti-ecologisme i negació del canvi climàtic: Els científics ens menteixen, el canvi climàtic i la seva relació amb la contaminació és una paranoia de quatre hippies fumats. La seva diva Sarah Palin ha afirmat que el vessament de petroli de BP a les costes del Golf de Mèxic és culpa dels ecologistes, ja que si haguessin permès extraccions als parcs naturals d’Alaska,  les petrolieres no es veurien obligades a perforar en lloc tan perillosos. Palin va fer també una campanya en contra de els reduccions de CO2 i dels acords de Copenaghe.

I aquesta és la nova dreta d’avui dia! El Tea Party és el “Maig del 68″ conservador, un moviment ideològic que està influenciant ja Sarkozy, Aguirre o Berlusconi. Arribarà al Parlament català via Anglada, o per Laporta del darrere??

Sindicalisme, vagues i conciència de classe avui

Arran de la convocatòria d’una Vaga General el proper Dimecres 29 de Setembre els mitjans de comunicació de la dreta, sicaris del capital com sempre  i mesells  palanganers de la patronal com mai, han iniciat una brutal campanya de demonització del nostre precari i dèbil moviment sindical, en el seu enèsim intent de dinamitar el que queda de l’Estat del Benestar, instaurant en el seu lloc un sistema d’esclavisme neoliberal.

Des de les diferents cavernes mediàtiques s’ha acusat a CCOO i UGT de “pallassos”, “agents burocràtics”, ” reaccionaris”, “paràsits subvencionats”, “anomalies” o “vils canalles esperpèntics”, entre altres vomitius improperis. I com no el PP s’ha apuntat ben ràpid a la crema de bruixes: Esperanza Aguirre ha anunciat que es pensa carregar a 2.000 sindicalistes de l’Administració de la Comunitat de Madrid, mitjançant un suposat pla d’austeritat i, per si fos poc Cristobal Montoro (PP) ha afirmat que les vagues son decimonòniques i que s’haurien d’eradicar, acabant així amb el Dret a Vaga, reconegut a l’Article nº28 de la Constitució Espanyola, així com a la Carta Comunitària dels Drets Socials Fonamentals dels Treballadors. Sort que l’aturada és contra un Govern socialista!!

La dreta es podria estalviar tot el seu odi anti-proletari. Poden estar ben tranquils que el sindicalisme del segle XXI és una ombra del que havia estat durant el segle XX. La consciència de classe s’ha anat minvant gràcies a la deslocalització del sector industrial al Tercer Món, la fi del model “fordià” de producció en cadena,  la protecció social pública i, sobretot, l’augment de poder adquisitiu i de nivell de vida dels treballadors, desenvolupant així una societat postmoderna formada  per “consumidors” individuals i aïllats, que no es veuen a si mateixos com part del sistema productiu.

A més d’això, segons va el prestigiós historiador marxista Eric Hobsbawm, la classe obrera del segle XXI es diferència de la del segle XX en que han aparegut diversos factors negatius que debiliten la seva capacitat d’organització política i sindical:

- La xenofòbia, o “socialisme dels ximples“: la protecció del treball d’un mateix davant possibles competidors estrangers., en comptes de fer-ho contra la patronal Com més dèbil és el moviment obrer, més fort resulta el racisme.

-La temporalitat del treball: moltes feines es fan tan sols en una època de l’any (hostaleria, verema…) la qual cosa impossibilita una organització estable.

-La meritocràcia educativa: avui dia per accedir a un bon lloc de treball resulta imprescindible un bon títol, pel qual el sistema administratiu ens ensenya a competir contra els nostres iguals des de ben petits a l’escola, creant així individualisme i enveja, en comptes de cooperació. A més, la classe intel·lectual és vista per les persones amb menys recursos com membres de la èl·lit, aniquilant la unió de treballadors i pensadors que havia caracteritzat el socialisme del segle XX.

Jo segueixo creient que el sindicalisme, la negociació col·lectiva i la vaga son els únics instruments eficaços i vàlids amb que comptem els treballadors davant el capital. Així m’ho ha demostrat la meva experiència laboral: quan vaig començar a treballar d’arqueòleg cobrava 711 euros (estant llicenciat!!) i fins que no vam aprovar el conveni col·lectiu, gràcies a CCOO, la meva nòmina no va poder esdevenir mileurista.

Desgraciadament aquesta visió es absolutament minoritària i la immensa majoria de proletaris intentaran acudir als seus llocs de treball el proper dia 29 de Setembre que, en un paradoxal acte de supina estupidesa, per por de no cobrar un dia de sou seran capaços de sacrificar la seva jubilació, acomiadament just, nòmina i conveni.

Però com no podem deixar que la massa d’esquirols aborregats decideixin portar-nos de cap a l’abisme, demano a totes les organitzacions obreres que queden que no reparin en mitjans, ni en cap mena de perjudici ètic, per tal d’impedir físicament  l’assistència laboral a aquells quintacolumnistes col·laboracionistes que, amb el seu covard egoisme, encara estaríem treballant 65h setmanals des dels vuit anys fins als 80. La finalitat està plenament justificada: en el boicot total als mitjans de transport públics i principals carreteres estarà l’èxit de la nostre lluita.

Guerra de Successió: un conflicte de classes socials?

La visió romàntica i nacionalista sorgida al segle XIX ens ha venut que la Guerra de Successió va ser una mera lluita per la Independència de Catalunya, o quelcom semblant. Bé, cert és que els antics territoris de la Corona d’Aragó van perdre les seus furs, exèrcits  i lleis de tradició feudal, quedant així centralitzades, i el castellà va ser l’idioma oficial de l’Administració, tot i que anteriorment ho era el Llatí i no el català.

Però Catalunya no en absolut un estat independent abans dels borbons sinó que, dels dels Reis Catòlics (s.XV), formava part d’una sola monarquia que governava sobre  un conjunt de  territoris amb institucions pròpies, un sistema descentralitzat hereu de l’Edat Mitjana que beneficiava clarament a la noblesa, que tenia el control de les Corts, la Diputació General o les Juntes de Braços; sense que els diferents Reis Hasburgs aconseguissin centralitzar exèrcits i hisendes, tot i els diferents intents per part del Compte Duc d’Olivares.

Interessos econòmics de classe: noblesa vs burgesia

Felip V el dia 4 d’Octubre de 1701 va jurar les Constitucions Catalanes i va establir un seguit de concessions reials, molt beneficioses per a la burgesia catalana: un port franc a Barcelona, el lliure comerç amb Amèrica de dos vaixells anuals, la formació d’una companyia comercial, la llibertat de comerç del vi i aiguardent català als ports peninsulars, mentre que va recuperar impostos al camp que perjudicaven als terratinents.

Es evident que això va sulfurar a la temerosa i decadent noblesa catalana, que veia amb com el seu poder del que havien gaudit des de l’Alta Edat Mitjana podia desaparèixer davant la gran acumulació de capital que estava aconseguint la nova classe social emergent: la burgesia urbana comercial. Així doncs es va començar a formar un “Partit Austriacista”, format per membres de l’església, militars i els més rics propietaris benestants, que posaren en contra  dels borbons a les Corts i el Consell de Cent.

Dintre del bàndol català resulta molt curiós veure com el membre més covard i partidari de la rendició a Felip V va ser el Conseller en Cap Rafael Casanova, d’origen burgés, que va proposar la claudicació catalana a la Junta de Braços el 1713 i posteriorment el 1714 al Duc de Berwick, cap de les tropes felipistes. Casanova va morir als 83 anys a Sant Boi, perdonat per Felip V, on va poder seguint exercint d’advocat, gaudint de la seva riquesa familiar que en cap cas va ser espoliada.

En canvi, el personatge que va lluitar més ferotgement en contra del Rei Felip V va ser el Marqués del Poal, protagonista de la Batalla de Talamanca, un noble que posseïa la senyoria del Poal i els castells de Gimenells i de la Baells, bens que SI van ser confiscats per la monarquia borbònica, quan ell es va exiliar a Viena.

Conseqüències econòmiques del Decret de Nova Planta

La imposició d’un model centralista, va assentar les bases del absolutisme monàrquic basat en la fisiocràcia racionalsita i el despotisme il·lustrat, on la noblesa local perdia poder polític i militar al centralitzar-se les Corts a Madrid, però sobretot es va veure afectada de forma econòmica. El 1715 desapareixia la Generalitat (que tan sols es dedicava a recaptar impostos), la Tresoreria Reial, la Batllia General i el Tribunal del Mestre Racional (tots controlats per la noblesa catalana) essent substituïda pel Reial Cadastre, un sistema impositiu proporcional a les propietats de cases, bestiar, molins, forns i molt especialment terres agrícoles. Per primer cop la noblesa catalana passava de recaptar a pagar els impostos!

Aquests sistema econòmic va enfonsar definitivament la noblesa terratinent, catapultant els beneficis astronòmics de la burgesia catalana. A patir d’aquell moment es produeix el gran creixement econòmic català que acabarà generant la industrialització del s.XIX. La Guerra de Successió va posar els bases de l’economia capitalista liberal que acabarien culminant les desamortitzacions de Madoz i Mendizabal.

No sabem com seria Catalunya avui si la noblesa austriacista hagués guanyat l’Onze de Setembre, però és molt possible que ens trobéssim en una situació estructural força semblant a la d’Extremadura o Andalusia, amb una gran dependència de l’agricultura latifundista. I ara els mateixos burgesos ens venen la seva visió romàntica nacionalista… potser per amagar les seves vergonyes en aquell conflicte?

SOTA TERRA: Valoració Final

Doncs si, finalment el passat dilluns va concloure Sota Terra, aquesta barreja de reality show i documental que ha abordat l’arqueologia catalana a TV3. Com ja vaig valorar les llums i ombres del format de programa arran de l’emissió del primer episodi, avui tan sols analitzaré la seva evolució, així com les diferents pol·lèmiques que l’han rodejat constantment.

He de dir que he estat un veritable addicte incondicional i que m’he empassat senceres totes i cada una de les expedicions  de recerca, doncs no passa sempre que dediquin un programa al teu ofici, protagonitzat per amics o companys de facultat. I si ha servit per que molts dels meus amics i familiars entenguin un xic més la meva professió, doncs ja em dono per satisfet!

AUDIÈNCIA

L’equip dirigit pel mediàtic Eudald Carbonell va debutar a les pantalles amb un 21% d’audiència (unes 678.000 persones), fet que el va convertir en el programa més vist de la jornada a Catalunya. Aquestes magnífiques dades, però, no es varen tornar a repetir i cada dilluns el percentatge de teleespectadors  ha anat minvant fins a arribar al mínim històric del 6% (138.000 persones) aconseguit el 23 d’Agost, quan es van emetre dos episodis, un d’ells quasi a mitjanit. A la darrera emissió, quan han recuperat la franja horària de “prime time”, han repuntat fins al 14,2% (404.000 persones).

Sens dubte l’absurda decisió de TV3 de situar el programa per darrere de l’enèsima reposició dels viatges de Mikimoto buscant catalans arreu del planeta, ha tingut molt a veure en aquesta sagnia de popularitat, però també es cert que el format no ha acabat d’enganxar del tot amb els espectadors. Una llàstima!

CRONOLOGIA

Dels 13 programes emesos 3 s’han dedicat al Paleolític, 4 a l’antiguitat ibèrica o romana, 3 a època medieval i 4 a cronologies modernes o contemporànies.

A primera vista el que destaca clarament una ignominiosa omissió: on és la Prehistòria recent? Catalunya disposa de nombrosos jaciments excepcionals neolítics i de l’edat dels metalls: les Mines Neolítiques de Gavà (les més antigues del món), el poblat lacustre de la Draga, dins l’estany de Banyoles (l’únic on es conserva la fusta i la cistelleria intactes), així com centenars de coves sepulcrals, dòlmens, cistes i altres monuments megal·lítics com l’Hipogeu de Dosrius on es varen recuperar centenars d’individus morts per una massacre.

En segon lloc: calien 4 episodis a excavar jaciments de cronologies recents? No conec absolutament ningú especialista en arqueologia del segle XIX, no diguem ja del XX o del XXI. Quina necessitat hi havia d’excavar en una colònia tèxtil que encara resta en peu,on tenim fotografies i testimonis? Quin sentit té anar amb un detector de metalls a buscar bales de la Batalla de Talamanca (1714)  de la qual en tenim una documentació exhaustiva? Calia remenar un abocador d’escombraries per saber que als anys 80′s es reciclava menys i es menjava més a casa? Si, si, tot forma part del patrimoni i tota resta material ens ajuda a comprendre el passat, però  amb un sòl episodi ja hauria quedat clar!

POLÈMIQUES I FICADES DE POTA

Quan s’intenten fer projectes d’investigació històrica en tres dies, passen coses com aquestes…

TOP 1- El dia 10 d’Agost el diari ABC publicava un article on s’acusava al programa de frau i ridícul històric ja que  en el segon episodi s’havia interpretat un gravat en una paret com una inscripció d’uns Brigadistes Internacionals, on es podia llegir “OWEN I YANNICK; doncs bé, en realitat els havien fet dos nens fa poc temps, concretament els nebots del propietari del terreny de 7 i 10 anys respectivament. La ficada de pota és de campionat i més si tenim en compte que va vindre dels Estats Units el fill del suposat Brigadista Owen, tot emocionat davant la falsa inscripció.

TOP 2- El dia 1 de Setembre el diari Avui es feia ressò de la denúncia que ha realitzat l’empresa d’arqueologia Verclus sobre el programa, acusant-los de vendre com a novetats unes descobertes sobre l’Aqüeducte Romà de Barcelona, que en realitat ja estaven publicades en un informe realitzat per ells, que òbviament en cap cas es va citar com a font. El director del programa J.M. Andrés va contestar en el mateix diari  al dia següent que no s’havia venut la descoberta com a inèdita i que posar l’arqueologia a l’abast del gran públic es molt complicat.  L’historiador Francesc Caballé, de Verclus, va respondre a la edició digital de la noticia evidenciant amb una transcripció dels diàlegs que SI s’havia venut com una troballa espectacular la canal de l’aqüeducte, tot i estar ja publicada.

TOP 3- Rumore, rumore- Com a l’arqueologia ens dediquem 4 gats i ens coneixem tots, constantment m’han arribat rumors sobre mal rotllos entre els arqueòlegs del programa i els de les excavacions que anaven a visitar, peces arqueològiques re-enterrades d’anteriors campanyes, entre molts d’altres. Realment devem ser el col·lectiu professional més caïnita i envejós que ha existit mai, si els bombers fossin així no quedaria ni un matoll verd en tot Catalunya!

VARIS

- Fermí Fernandez SOBRAVA tant, però tant! Cada setmana tenia més ganes que algú li clavés un cop de pic al cap i callés d’una vegada!

-Genial que a cada episodi fessin experimentació històrica i receptes relacionades amb la cronologia del capítol!

-La nena pija mona que feia d’estudiant, calia que ens demostrés cada cinc minuts que es sabia de memòria la classificació de els ceràmiques romanes?

-Ha faltat més èmfasi en la feina de laboratori, així com en els processos de classificació, inventari, dibuix, restauració i conservació del material. No tot és feina de camp!

-Eudald Carbonell ha estat prou correcte i fins i tot entranyable amb les seves encertades reflexions finals.

Doncs res crec que, tot i els errors, ha estat una bona ocasió per fer difusió i socialització del nostre Patrimoni Històric, així com de la metodologia científica que utilitzem per reconstruir el passat a partir de les restes materials, allunyant al públic del sensacionalisme pseudo-històric en que sovint cauen els documentals televisius. Els animo a fer una segona temporada llimant aquests defectes!!!

Si us heu perdut algún capítol els podeu veure clicant  aquí

O, si ho preferiu, aquí la paròdia del Polònia!

ETA: Truc o tracte?

Un cop més els assassins fanàtics de la banda terrorista Euskadi Ta Askartasuna, han tornat a anunciar un alto al foc. Ho han fet, com és habitual, disfressats amb les seves caputxetes blanques, pròpies d’infants anglosaxons celebrant la diada de Haloween i del seu sinistre missatge es podria desprendre la mateixa pregunta que fa la quitxalla vestida de monstre quan truca un timbre: Truc o tracte?

Després de l’estrepitós fracàs de la darrera negociació, quan els homicides van decidir matar dos immigrants amb una bomba a Barajas enviant en orris els esforços de Zapatero i Rubalcaba, resulta evident que el Govern anirà amb peus de plom a l’hora d’establir el més menor contacte amb les profunditats del submón etarra, no fos cas que de nou l’alienació psicopàtica de la que viuen envoltats els pistolers els faci prémer el gallet en quant Batasuna ja torni estar als ajuntaments.

Peró evidentment, qualsevol ocasió per la Pau, per remota que aquesta sigui, cal ser aprofitada.

Però… és exactament igual aquesta treva a les anteriors? Quines circumstàncies fan aquest moment excepcional?

- Per primer cop a la història aquesta treva es fa sense el PNV al Govern de Vitòria. ETA ha acabat comprovant com la seva estratègia en comptes de portar Euskadi a la Independència, els ha dut a una aliança contra natura PSE-PP i a la expulsió  parlamentària del seu braç polític.

-A Catalunya augmenta (suposadament) l’independentisme democràtic, realitzant un seguit de simulacres de referèndums per l’autodeterminació que, tot  i la seva escassa participació (un 19% dels possibles electors), és molt més del que mai ha aconseguit el nacionalisme basc. Això per no parlar de la multitudinària desfilada filo-convergent en que es va convertir la manifestació del 10J, amb connats de magnicidi contra Montilla inclosos.

-Els presos d’ETA estan fins al monyo de l’actual estratègia de la banda. Si en comptes de perpetrar l’abominable assassinat de Barajas hagués continuat el diàleg, de ben segur ara serien en una presó de Guipúscoa. No és estrany doncs que el passat 10 de Maig vuit presos firmessin un manifest apartant-se del terrorisme, demanant el reconeixement de les víctimes i la dissolució irreversible de la banda. Aquests reclusos ja han obtingut beneficis penitenciaris.

-Batasuna es troba acorralada, fora de les institucions i desacreditada per la pròpia  ETA, que va ignorar la voluntat d’arribar a acords amb el PSOE, per part de líders com Arnaldo Otegui i Jone Goreizelaia. L’esquerra abertzale ha obert ponts amb Eusko Alkartasuna, s’ha mig reconciliat amb la seva escissió Aralar i ha signat un manifest insistint de nou en un desarmament definitiu i en l’entrega de les armes a l’Estat Espanyol. Sembla evident, doncs, que es comença a obrir una  esquerda entre el sector polític i el violent.

-En menys de dos anys el Ministeri de l’Interior ha decapitat la direcció de la banda sis cops seguits!! Es evident que els actuals militants son jovenets novells sense cap mena de preparació estratègica ni militar i que es troben infiltrats de talps fins al cap de munt!

Qui no ha trigat ni unes hores a intentar avortar aquesta ocasió per a la Pau és, com no, Jaime Mayor Oreja. No esperava menys tenint en compte que la seva família té interessos econòmics a les següents empreses de seguretat privada:  Falcon Contratas Seguridad S.A.,  Falcon Servicios de Seguridad Integral, Cobra Sistemas de Seguridad S.A, Prosegur, Segurotec S.A, Seguritec S.A.,  Protección Custodia S.A., Falcon Contratas y Seguridad S.A. Cal recordar que el negoci dels escortes es va veure molt beneficiat de la política de privatitzacions del Govern Aznar amb Mayor Oreja al front del Ministero de l’Interior.

PD: Llegeix també el meu post “Diferències entre ETA i IRA“

Quines son les propostes d’arqueologia dels nostres partits polítics?

Com estic fart que els polítics només parlin d’aspectes metafísics que tan sols interessen a ells mateixos, he decidit enviar un mail al correu electrònic dels sis grups parlamentaris amb representació a l’actual Parlament, per tal de conèixer quines son les seves propostes en quant a la meva professió.

Tenint en compte que la Generalitat té competències exclusives en matèria de gestió del Patrimoni històric, crec que seria força interessant saber que pensen fer els nostres representants amb els milers de jaciments arqueològics i els milions de restes que trobem cada any!

Aquest és el correu:

Hola, bon dia!

Soc un jove arqueòleg preocupat per la situació del Patrimoni Històric de Catalunya i el futur de la seva gestió per part de l’Administració Pública. En els darrers anys de democràcia hem avançat molt en la protecció dels nostres jaciments arqueològics, de valor incalculable, gràcies a la legislació,  el control preventiu, les intervencions d’urgència, així com en divulgació, museització,  restauració i investigació científica.

Peró, per altre banda, el “boom” constructiu de les darreres dècades ha provocat nous conflictes entre el desenvolupament urbanístic i la deguda protecció de les restes materials del nostre passat. En pocs anys hem excavat milers i milers d’estructures arqueològiques, alguns cops en condicions laborals força precàries, i  sovint sense les eines, ni els mitjans per treure tota la informació científica que seria possible.

Així doncs m’agradaria molt que em contestéssiu el següents dubtes:

• -Quina valoració fa el vostre partit de la gestió pública del Patrimoni Històric per part de la Generalitat de Catalunya?
• -Quines son les vostres propostes, de cara a la futura legislatura, referents a la protecció, conservació i difusió del Patrimoni Històric català?

Moltes gràcies per avançat! La vostre resposta, si la rebo abans d’un més, es veurà publicada al meu blog personal “Reflexions d’un arqueòleg glamurós”  juntament amb les respostes de la resta de partits polítics de l’actual arc parlamentari català.

Doncs res!! Espero que algun partit es molesti a pensar sobre aquest tema, em contesti i ho pugui compartir amb tots vosaltres! Crec que seria una experiència de política 2.0 molt interessant i enriquidora!