La neteja ètnica contra el poble gitano: 1749-2010

.

“El gitano es lo más elemental, lo más profundo, lo más aristocrático de mi país, lo más representativo de su modo y el que guarda el ascua, la sangre y el alfabeto de la verdad andaluza universal”

Federico García Lorca

Nicolás Sarkozy ha iniciat una embogida cursa a la reelecció a la presidència de la República a base de dinamitar la convivència multicultural que tant ha caracteritzat el nostre país veí, a base d’engegar un procés de neteja ètnica, destruint més de 150 campaments de gitanos i expulsant del país a uns 9.000 ciutadans a Romania. Una decisió durament criticada per l’esquerra francesa, la ONU i la Comissió Europea.

Sens dubte la crisi econòmica i l’augment de l’atur és el cocktail ideal per al sorgiment de la xenofòbia, com ja sabia Hitler que va passar del 3 al 30% de vot entre 1928 i 1930. La solució ideal per descarregar la frustració social contra els graons més dèbils de la societat, deslliurant-ne als veritables culpables de tota responsabilitat. Una advertència del que podria succeir aquí si la dreta torna al poder, esperonada per grupuscles ultres, com Anglada, per exemple.

Els gitanos arrosseguen un llarg historial de discriminació cultural, precisament el  30 d’agost es commemora l’efemèride d’un dels dies més tristos per a la persecució contra la ètnia romaní. Tal dia com avui de 1749, fa 261 anys, el Rei d’Espanya Ferran VI va encarregar al seu Ministre, El Marqués de la Ensenada, que iniciés en secret els plans per una neteja ètnica total dels gitanos a espanyols, el que es coneixeria com “La Gran Redada”.

Els diferents Capitans Generals de l’exèrcit espanyol reben un sobre tancat amb unes instruccions ben clares: els homes serien obligats a fer treballs forçats per la Marina, mentre que els dones i els nens serien enviats a treballar a les fàbriques o directament a la presó. Es van detindre entre 9.000 i 12.000 persones, especialment a Sevilla, la zona més poblada per aquest poble nòmada, on l’exèrcit va haver de rodejar la ciutat, assassinant a diversos fugitius.  Els presoners es varen tancar amuntegats en condicions inhumanes i encadenats en grillets, mentre diversos notables i ciutadans il·lustres sevillans imploraven misericòrdia al monarca, cosa que no passaria fins 14 anys més tard, ja sota el govern de Carles III.

Posteriorment els polítics del moment es van adonar que bàsicament havien arrestat gitanos que treballaven honradament de ma d’obra al camp, mentre que els pocs delinqüents havien quedat en llibertat.

Vaja!! Doncs sembla que no ha canviat res des de fa dos segles i mig! Sarkozy aplica les mateixes solucions violentes, radicals i despòtiques que els monarques de l’Espanya absolutista, que tan inútils es van demostrar al seu moment. No hem aprés res? La França il·lustrada no s’ha adonat per un instant que la força bruta és inútil i que Romania és un país que forma part de la UE, amb el que, per tant, hi ha llibertat de circulació de persones?

No seria més lògic i sensat invertir en educadors socials, en plans específics de treball i habitatges  socials, com s’ha fet en els darrers anys al nostre estat, amb relatiu èxit? El problema dels gitanos, com molt encertadament assenyalava el passat dissabte en un article a El País l’economista i  activista polític Georges Soros, NO es cultural, sinó econòmic! No existeix cap mena de incapacitat ètnica que impedeixi la integració social, si no la seva manca estructural d’educació el que els impossibilita accedir a treballs dignes i els impulsa a malviure dels furts i la droga.

Per més inri, Sarkozy és un cognom Hongarès i la seva primera dona, Cécilia Ciganer, és d’ascendència gitana!!

Moda, masculinitat i identitat de gènere.

No us heu preguntat mai perquè és tan rematadament sosa i avorrida la moda masculina? No? Doncs us convido a que doneu un vol pel Passeig de Gràcia, contemplant els aparadors de les elitistes boutiques, on les fèmines tenen centenars d’opcions per combinar les seves indumentàries i abrigalls diversos, mentre els mascles es veuen resignats  a escollir entre una insulsa gama de grisos.

Més enllà de les modes underground i alternatives, on les combinacions son infinites, és evident que les vestidures destinades a ser consumides pels membres virils de l’oligarquia burgesa occidental reuneixen un seguit de característiques un tant preocupants:

• Uniformitat: Jaqueta, camisa, armilla, corbata i pantaló, gris o negre. Fi de la història. Amb la qual cosa resulta veritablement difícil distingir el prestigi social i la categoria econòmica d’algú a simple vista per la seva roba. Meres fotocòpies indistingibles, destinades a esborrar la identitat individual i convertir la masculinitat en un ramat.
• Previsibilitat: Mentre que els vestits femenins sempre són motiu de comentari per la premsa rosa a cerimònies dels Oscar o bodes reials, dubto que ningú presti la menor atenció a cap embolcall masculí!
• Anti-erotisme: Aquí no hi han escots ni faldilles curtes on insinuar pitregam o petxuga, ni cap mena de teixit arrapat per remarcar la silueta. Mentre la dona ha d’esforçar-se constantment per ser un objecte sexual en potència, sempre disposada a aixecar els fal·lus del seu voltant, l’home ha de semblar gris, monòton i asexual.

Però ha estat sempre així? Doncs ni molt menys!! Observeu per un instant aquesta imatge del Rei francès Lluis XV (1710-1774):

Perruca de tirabuixons, mitges de seda amb llacets, capa amb bordats daurats, sabates de tacó, maquillatge, collarets, joies i garlandes a dojo… vaja, que ni a la drag-queen més barroca i atrevida se li passaria pel cap emular a la monarquia francesa del segle XVIII.

Doncs si! La Revolució Francesa i la substitució de la noblesa per la burgesia com a classe dominant, va portar també un canvi de mentalitat estètica i de gènere, que va arribar a la seva culminació durant la puritanista època victoriana anglesa. Exceptuant el minoritari dandisme del perseguit Oscar Wilde entre altres, en aquest moment els burgesos es carreguen de perjudicis sexuals que els impulsen a aprofundir una divisió sexual de les costums i la homofòbia, expressant mitjançant el seu fons d’armari els rols als quals estaven destinats els diferents gèneres: les dones a seduir i els homes a gestionar el poder, de forma seria i formal.

Clar que la ment humana és superior a qualsevol convenció i sempre hi haurà qui desenvolupi les més perverses fantasies sexuals envers les corbates i les jaquetes…

Matem als solidaris? Cremem les ONG?

Aquests dies estic contemplant esparverat com, des dels mitjans de comunicació de la ultradreta independentista i espanyolera (quin dubte hi ha que son caps de la mateixa hidra?), en comptes de sumar-se a la joia i les celebracions per l’alliberament dels dos cooperants catalans segrestats a l’Àfrica s’han dedicat a esputar  la seva irredempta rancúnia contra tot allò que ensumi a ONG, progressisme o solidaritat.

Xavier Rius, director de l’immund pamflet ultranacionalista català E-Noticies, a part de les seves habituals  fel·lacions matutines als messies de la demagògia populista Anglada i Laporta , ha escrit una editorial on titlla les ONG  d’agències de viatges, insinua que tan sols anaven a divertir-se, els compara excursionistes perduts a la muntanya i fa una llista negre de membres del PSC implicats a Barcelona Acció Solidària, ja que en el fons d’això es tracta: de demonitzar al progressisme. Clar que si aquesta ONG en comptes d’anar a portar aliments i material de primera necessitat s’hagués dedicat a ballar sardanes, vexar dones islàmiques amb vel, i fer referèndums-farsa el senyor Rius hauria anat a rebre els segrestats vestida de cheer-leader i amb dos pompons!

Jo vaig estar amb 16 anys un més a Brasil treballant amb una campanya de solidaritat amb infants del carrer de les faveles de Brasilia i puc parlar de primera mà com aquell viatge va significar un punt i a part a la meva vida i, espero, a la d’aquells a qui vàrem ajudar posant la primera pedra per fer “nuclis de base” una espècie d’esplais-centres d’acollida per a nens que no tenien absolutament res. Peró sobretot el més important va ser la incansable campanya de conscienciació que vam fer a la tornada, fent desenes de xerrades als nostres instituts, o esplais, als diaris locals, a ràdios i televisions, intentant així difondre la vergonyosa situació de pobresa infantil extrema en que es trobava aquest país abans de l’arribada de Lula al poder. Haguéssim pogut fer tot això sense anar-hi en persona?

Als éssers amb una mentalitat neoliberal els costa molt d’acceptar que algú sigui capaç de treballar voluntàriament sense esperar rés més a canvi que la satisfacció d’un col·lectiu social. Això trenca els seus perversos i psicòtics esquemes dogmàtics segons el qual l’ésser humà és individualista i egoista per naturalesa i no busca res més enllà del seu propi plaer. Quina pena que els científics socials haguem documentat com quasi totes les societats pre-capitalistes anteriors al segle XIX tenien mecanismes econòmics de cooperació col·lectiva, oi?

I pel que fa a la caverna espanyolista, aquesta no es queda pas enrere: el Grupo de Estudios Estratégicos (GEES), vinculat a la FAES d’Aznar, ha regurgitat un seguit de bajanades a Libertad Digital segons la qual existeix un complot entre el PSOE i Al-Qaeda (com no!) i tenim un Govern sotmès i rendit al islamisme terrorista.

Clar! Ells haguessin preferit veure en directe la decapitació dels cooperants, celebrant amb una bona orgia putera que ja hi havien dos solidaris i catalans menys al món. O potser volien com a alternativa una acció militar digna del Mio Cid, plena de virilitat i testosterona, que tan mal resultat va donar a França?

En fi, sort han tingut Albert i Roque que ENCARA no manen els enemics de la Solidaritat!!

ENTREVISTA A JAHVÉ

Després d’entrevistar a la Verge de Montserrat, a Mahoma o al Rei, aquest blog reempren la ronda d’informals diàlegs amb personatges sagrats e imaginaris de diferents conviccions religioses. Aquest cop ens ha concedit audiència el mateix Jahvé o Jeohvà, divinitat suprema del poble jueu, amb el que conversem sobre història hebrea, el Talmud, així com dels seus gustos sexuals.

-AG: Com es que vostè va permetre que succeís l’Holocaust en contra del seu poble escollit?

-JAHVÉ: L’any 1933 un rabí va encendre un llumí en ple Sabbath!! Com comprendrà, un crim d’aquesta naturalesa tan abominable mereixia un càstig proporcionat!

-AG: Ah clar, això ho explica tot! Tinc un dubte que sempre m’ha encuriosit: menjar polles és pot considerar “kosher“?

-JAHVÉ: Oh,  aquest és un debat teològic apassionant que sovint mantinc amb mi mateix, doncs resulta que cal que transcorrin 3 hores entre que una persona mengi carn i llet, així que si algú degustés un penis (carn) i seguidament li ejaculessin a la boca (ho podem considerar llet?) hauria infringit una de les normes “sehità” sobre el menjar “kosher“. En tot cas la polla hauria d’haver estat  degudament circumcidada!

-AG: I per què cal mutilar una part del fal·lus als nens petits, vuit dies després del seu naixement?

-JAHVÉ: Quina millor mostra d’amor a Deu hi pot haver que oferir-li una part de la teva pròpia polla? A més, a mi m’agraden les tranques ben descapullades

-AG: Vostè té fama de venjatiu i rancorós… es cert o forma part del mite?

-JAHVÉ: Oh, quina bestiesa! Tot al contrari, soc un tros de pa, tot tendresa, amor i abraçades… I qui digui el contrari li envio un àngel exterminador, un diluvi universal, set plagues de llagostes i el converteixo en estàtua de sal… Peró de bon rotllo eh!!

-AG: En quant a demanar a Abraham que sacrifiqués el seu fill Isaac en honor seu…

-JAHVÉ: Era una broma!! ajajaj Es que mira que teniu poc sentit de l’humor els humans!  Com sou uns pecadors  de tant en tant us he de fer aquestes putadetes per recordar-vos la culpa eterna que carrega sobre els vostres espatlles!

-AG: I tot perquè Adam i Eva van menjar una pometa de res??

-JAHVÈ: ERA LA MEVA POMAAAARGGGH!! Era una collita especial per fer sidra i melmelada! Ja sabia jo que hauria d’haver parat la Creació el tercer o quart dia, però em vaig  anar animant, animant, mai veia el moment de parar i en quant me’n vaig adonar havia creat 400.000.000 d’espècies animals i vegetals!

-AG: I fer portar als jueus ortodoxos tirabuixons, barba, roba negre del s.XVI i barrets esperpèntics, forma part del càstig  diví o és una altre brometa catxonda de les seves?

-JAHVÈ: Els tirabuixons em posen palote, les barbes m’endureixen els mugrons i la roba anacrònica és per putejar, bàsicament!

-AG: I quin sentit té la celebració del Sabbath si no es pot fer absolutament res, a part de contemplar-lo! Ni tan sols donar una volta pel parc?

-JAHVÈ: Una volta al parc… sempre i quant no trepitgis la gespa, doncs es podria considerar que estas segant (categoria 3 de feines prohibides en Sabbath), en el cas que la herba et taqués la roba podríem dir que estas tenyint (categoria 15) i si, per un casual, arrenquessis un tros de terra, això jo ho interpretaria com que estas llaurant (categoria 2).

-AG: Moltes gràcies per l’entrevista! M’han entrat unes ganes boges de ser jueu… quina llàstima que els meus pares no ho siguin eh…

-JAHVÉ: De res! Vaig a causar uns quants diluvis, terratrèmols i bombardejos per tal de castigar aquells que hagin fet més de tres passes seguides sense el barret Kiphà!

Versalles i el pes de la Història

“Si el poble no té pa… que mengin pastissos”

Maria Antonieta

No sé si us ha passat mai a vosaltres, o potser es tan sols un efecte secundari freak de la meva carrera i professió, però cada cop que trepitjo un lloc  emblemàtic i protagonista de nombrosos actes històrics d’especial rellevància, noto com si l’aire fos més dens, com si la pressió atmosfèrica s’elevés just sota el meu cap i sento com la Història em va esclafant, demostrant així la insignificança de la meva mísera existència davant l’inexorable pas de les centúries.

El darrer cop que em va succeir aquest estrany fenomen paranormal va ser mentre passejava pels barroquíssims salons del Palau de Versalles.. Va ser posar un peu dins el pati d’armes, darrere la seva daurada entrada, per iniciar-se un procés d’esclafament psicològic.

Sobre la meva consciència de diminut ser humà  descansaven les conspiracions del Cardenal Richelieu amb Lluís XIII, la majestuositat absolutista de Lluís XIV,  tota la cort de Madmoiselles i nobles que l’envoltaven, les satíriques obres de teatre de Molière, el despotisme il·lustrat de Lluís XV i la seva cortesana Madame Pompadur, el pusil·lànime Lluís XVI i la seva glamurosa esposa Maria Antonieta, la Revolució Francesa, el retorn de l’imperialisme despòtic amb Napoleó o les tropes militars que es preparaven allí l’any 1870 per assaltar la Comuna de París. Tot allò havia succeït ALLÍ!!

El pes de la història anava augmentant a mida que m’apropava al Saló dels Miralls, un indret que defineix perfectament el terme “rococó”. Allí gairebé m’havia d’arrossegar pel terra, com si en rèptil m’hagués convertit,  per tal de suportar la feixuga, carregosa i densa atmosfera històrica que s’hi respirava. Provava de no pensar-hi, però era inútil, pels molts esforços que feia no podia evitar recordar que en aquell mateix indret Guillem I va ser proclamat Kaiser d’Alamenya, humiliant així a Napoleó III un cop derrotat a la Guerra Franco-prussiana, i anys més tard, s’hi va signar el Tractat de Versalles, la revenja francesa sobre els germànics, un cop acabada la I Guerra Mundial i que acabaria provocant el sorgiment del nazisme.

Així doncs, entre esbufecs i marejos per la sobrecàrrega mental, vaig sortir a airejar-me en el seu majestuós i descomunal jardí classicista, entre canals, llacs, templets i escultures, imaginant per un moment que jo era una adolescent i esbojarrada Maria Antonieta celebrant una descontrolada i glamurosa festa a base de pastissos, partides de póker, perfums i collarets de perles, naufragant en la inconsciència total,  en la felicitat de la innocència de qui desconeix que a pocs quilòmetres un grup de revolucionaris es dirigeix cap allí per tal de tallar-li el cap!

El Codi de Hammurabi o la invenció de Deu

Jo, en èxtasi davant l’enlluernador codi mesopotàmic.

D’entre els 30.000 obres d’art que es troben exposades a l’antic Palau Reial del Louvre, a mi la que més em va fascinar és aquesta Estela de diorita negre, datada al 1760 aC, sobre la qual es troba tallat el quart codi legislatiu més antic documentat en tota la Història i, sense cap lloc a dubte, el millor conservat i estudiat.

I per que aquest fanatisme fetitxista? Doncs bé, aquesta obra arqueològica, trobada l’any 1901 en un jaciment babilònic a la ciutat de Susa (Elam) per Jaques de Morgan, és una peça clau per documentar materialment el procés de la invenció de Deu i la creació de les religions com a estructures de coerció psicològica al servei de la classe dirigent, dins el procés de l‘origen de l’Estat.

A la part superior de l’estela podem veure un baix-relleu amb una forta càrrega simbòlica iconogràfica on es troba representat el sisè rei de la primera dinastia babilònica, Hammurabi, de peu, rebent la llei de les mans del Deu Sól Shamash.

I, al pròleg, ja ens detalla com els deus varen convocar al monarca per tal que destruís el mal e imposes justícia en nom diví. Vaja, la típica fal·làcia absolutista de que l’home es dolent per naturalesa i cal ma dura per sotmetre els seus instints assassins (vegeu AQUÍ un post on desmunto científicament aquesta burda invenció). Una llei escrita sobre pedra per tal que fos inesborrable i immutable.

Es a dir, aquí ens trobem davant un monarca dictador que vol imposar la seva voluntat, emprant a Deu com a legitimador legislatiu: si algú osa desobeir les normes, no tan sols haurà de fer front a la duríssima condemna venjativa que imposa aquesta llei, basada en el Talió, sinó que també rebrà un càstig etern al més enllà. No es estrany doncs que els jutges fossin els mateixos sacerdots i que totes les normes estiguin orientades a protegir els interessos econòmics de la oligarquia i el Temple. Vegem un exemple:

Norma nº6- Si algú robés el tresor del déu o del palau, rebrà la mort i el que ha rebut de la seva mà l’objecte robat, rebrà la mort

De fet l’origen de l’Estat a Summer, l’evidència més antiga d’explotació classista de la Humanitat, es torba força lligat al Temple i al sorgiment de les primeres religions organitzades que regulen les supersticions pre-existents per tal de convèncer a la societat que entregués part de la seva collita a una casta sacerdotal que feia de mitjancera entre el poble i una divinitat que els podia castigar amb la mort o la malaltia davant la menor dissidència, generant així un mecanisme psicològic de coerció i alienació social col·lectiva.

Hammurabi era ben conscient que cap criatura metafísica li havia dictat aquelles normes, sinó que era tot fruït d’una planificada estratègia per tal d’apuntalar i ampliar el seu poder. I l’invent li va sortir tant bé que un poble veí, segles més tard, es copiaria fil per randa el mite i les normes: us sona un tal Moisès rebent les Taules de la Llei al Mont Sinaí? Doncs bé agafeu les normes del codi i compareu-les amb les articles del Torà, el qual encara avui regula els jueus més ortodoxos, i podreu trobar almenys sis plagis exactes fil per randa (tot i que els jueus endureixen algunes penes que trobaven light, com en el cas de l’incest en el que canvien l’exili per la lapidació).

Doncs si! Un element material que ens demostra racionalment, un cop més, com l’idealisme i la metafísica son SEMPRE un instrument de manipulació i explotació social en mans d’uns suposats Messies que son plenament conscients de que menteixen i roben posant a inexistents deus i nacions com excusa.

Postal de París

Estimats lectors:

Us envio aquesta postal, tot i sabent que arribarà més tard que jo, mentre assaboreixo un merescut cocktail de vodka amb fruites del bosc en una bonica terrasseta dels Camps Elisis on la nit parisenca queda enlluernada per la majestuositat de l’Arc del Triomf i l’espoliat obelisc de la Plaça de la Concòrdia.

Sens dubte he descobert la capital del Glamour en majúscules! Aquí es respira art en cada racó: als pintors de Montmatre, a les escultures al·legòriques amagades en cada jardinet, als barroquíssims i desmesurats palaus, als seus romàntics cementiris o en tots i cada un dels als seus impressionants museus on he contemplat embadalit algunes de les meves obres favorites de tota la història de la humanitat, des de l’antiga Mesopotàmia a les darreres avantguardes més paranoiques.

No en va Lluis XIV, el modestíssim Rei Sol, ja va ser el protector de l’Acadèmia de les Belles Arts, convertint a la cultura en una raó d’estat i al neoclàssic Panteó del barrí llatí, destinat a ser una il·lustre necròpolis dels personatges més importants de França, hi descansen Rosseau, Victor Hugo, Voltaire o Emile Zolà i no Napoleó o Charles de Gaulle, cosa que diu molt d’aquest país i de la seva visió del patriotisme, tan allunyat de la caspa provinciana del  futbol, les matançes de braus i la Moreneta.

Clar que en nom d’aquesta cultura tan exquisida s’han comés innombrables crims imperialistes per tal d’imposar-la a pobles suposadament inferiors, a qui explotar els seus recursos, i ara n’estan pagant l’efecte bumerang: una altíssima taxa d’immigració, que m’ha fet adonar que a Catalunya NO hi han nouvinguts, que son un detall anecdòtic en comparació al país veí. Aquesta és la factura d’Algèria, Indoxina i la resta de colònies: un mosaic de diversitat on els niqabs existixen més enllà de les fantasies de Rahola i Anglada.

En fi! Unes vacances on estic gaudint en bona companyia de l’Amor, aquest nou company de viatge, i en el que no ha faltat la meva llibreta de reflexions, on he capturat al vol un seguit d’àcides idees que de ben segur inspiraran els meus propers posts!

Arqueòleg Glamurós

TANCAT PER VACANCES!!

Ieeep!! Aquest blog es pren unes merescudes vacances fins al proper 15 d’Agost, on tornaré ben carregat d’acidesa i glamour parisenc per encarar l’esperada campanya electoral, així com la crònica del proper Festival de Cinema de Terror a Sitges!

Per tal de saciar el vostre mono, aprofiteu la ocasió per rellegir algun dels meus post més celebèrrims de la temporada:

-DIFERÈNCIES ETA – IRA

-PERQUÈ NO ASSISTIRÉ ALA DESFILADA CONVERGENT

-AVATAR: ON ÉS LA REVOLUCIÓ?

- JOAN CARRETERO I ROSA DÍEZ: ÀNIMES BESSONES?

-ENTREVISTA A LA VERGE DE MONTSERRAT

-LA SOTANA MARICA

Bye bye hasta otro ratito!