h1

On son els meus pantalons?

juliol 15, 2010

Tot i que avui dia soc una persona feliçment instal·lada a la monogàmia i a la vida de parella, jo tinc un fosc passat entregat a la depravació luxuriosa i a l’addicció obsessiva a la promiscuïtat, doncs pensava que podria omplir el buit existencial de la  meva soledat amb una infinita col·lecció de polles de totes les mides i gustos possibles.

Com va començar aquesta espiral de polvos ràpids amb desconeguts, que mai tornava a veure i pels que sentia més fastig que apreci? Quin va ser-ne el detonant? Doncs bé, si mal no recordo aquesta catarsi orgàsmica va iniciar-se amb una anècdota d’allò més ridícula i patètica, que a continuació us narraré, per tal de fer les delícies als exèrcits de Trolls i Walpurgis que assetgen a diari aquesta irreductible web.

Jo tindria uns vint anys quan se’m va ocorre entrar a un xat de contactes homosexuals, innocent de mi, pensant que aquest lloc estava   poblat per centenars de Prínceps Blaus i bohemis poetes buscant la seva mitja taronja. Com el tema de les fotografies digitals encara no s’havia desenvolupat gaire, em vaig llençar a la piscina quedant en un indret de Barcelona amb un noi que assegurava ser atractiu, molt culte, tenir 29 anys i que tan sols pretenia fer un café.

Desafiant tota espurna de racionalitat, deixant-me emportar pel meu optimisme antropològic i confiança en la bondat del ser humà, no vaig fer cap cas a una veu que em xiuxiuejava insistentment “No hi vagis! Es una trampa!! Segur que és un vell verd!” . I si, òbviament havia caigut de quatre potes en un parany per tendres efebs inexperts: Aquell home tindria uns 40 anys, no tenia res d’atractiu i el cafè el volia  fer a casa seva. I jo, col·lapsat, ansiós i descol·locat, vaig ser absolutament incapaç de pronunciar la paraula “NO“, mira que és un monosíl·lab d’allò més senzill eh…

Mentre pujava per l’ascensor la meva ment em va fer un tour psicològic per tots els assassins en sèrie de la història i la ficció: Hannibal Lecter, Charles Manson, Antonio Anglés, Jack l’Esbudellador… em veia la meva cara a tots els cartrons de llet, mentre aquell mentider que m’havia quasi segrestat desfeia les meves mutilades restes físiques en àcid o calç viva.

Per calmar el meu evident estat de nerviosisme total em va ensenyar una immensa biblioteca, els seus dos pianos o les obres d’art que atresorava: com a mínim en això no havia faltat a la seva paraula. Mentre tractava d’impressionar-me amb la seva pedanteria de manual, dissertant sobre Nietzche i Heguel, jo m’havia amorrat a una ampolla de vi d’alta gradació: necessitava una alienació etílica desesperadament per tal de no imaginar-me a mi mateix, a la seva edat, tractant d’enganyar jovenets per Internet.

Vam acabar al llit si. Tot i que jo vaig ser incapaç de moure un sol dit del meu cos, ni de proporcionar-li un míser instant de plaer, he de reconèixer que em va practicar una fel·lació tan intensa que quasi li arrenco la capçalera del llit. Ja ho tenia decidit: en quan tanqués els ulls em vestiria i sortiria cames ajudeu-me d’aquell infern d’hedonisme surrealista. Peró, de sobte, un obstacle inesperat: On cony eren els meus pantalons?

Vaig remoure pianos, biblioteques, sofàs, escultures, quadres, armaris… i res. Era incapaç de recordar en quin lloc o moment m’havia després d’aquella imprescindible part de la meva vestimenta. Durant un instant em vaig imaginar agafant el metro i arribant a casa en calçotets… quina excusa podria inventar? que m’havien abduït? atracat? violat? Potser no calia!

Finalment van aparèixer: Ell s’hi havia adormit a sobre i per molt que ho intentava, resultava un exercici d’impossible gimnàstica recuperar la meva roba amb aquella massa càrnica cobrint-la. I res, el vaig despertar, desafiant el destí i ell molt amablement em va tornar els pantalons, desitjant-me molta sort a la vida i que algun dia ens veiéssim de nou, cosa que mai va succeir.

Tan sols trepitjar el carrer vaig vomitar tot el vi, de pur fastig i angoixa. Em vaig prometre a mi mateix no tornar-hi a caure… però a la mínima que la soledat em va tornar a terroritzar amb els seves amenaces, el xat em va obrir els portes de nou, tot i que durant els set anys que vaig caminar sobre la corda fluixa, mai em van tornar a prendre el pèl!  Un passat que no trobo gens a faltar i al que espero mai haver de tornar a visitar.

About these ads

14 comentaris

  1. Santa innocència, a qui se li acudeix confiar amb la penya que ronda pels xats…

    Veig que “anar a fer un cafè” és una bonica metàfora de cardar com a bèsties, procuraré vigilar a qui convido…


    • Ei doncs jo ho recomano molt lligar en xats! Simplement, després d’aquesta experiència vaig aprendre a destriar el gra de la palla, a dir NO, a marxar al cap de 10 minuts o a passar una bona estona i punt.

      Fer un café és un eufemisme universal d’una nit de luxúria!


  2. Tot això és cert?! S’ha de dir que els tens ben posats per explicar-ho, encara que sigui anònimament pel blog.

    Jo historietes amb dones de 40 anys mai n’he tingut, i et dic que si la dona fos maca i interessant tampoc em faria res. I això dels xats per lligar és un mal assumpte, d’aquests per lligar mai hi he estat, però si que pel Patatabrava havia quedat amb dos nois, fins i tot amb una vaig quedar-hi durant dos mesos, molt guapa igual que tonta, el final anava allargant per quedar i ella em va estalviar dir-li que no volia quedar més.

    Això de fotre un clau i ja estar, reconec que ho he fet algunes vegades, poques, perquè apart de la necessitat sexual “primitiva”, no m’aporta res. Sóc massa romàntic, a vegades penso que per desgràcia.

    http://unaminoriaradical.wordpress.com/


  3. Volia dir amb dos noies xD.


  4. Hauries d’estar agraït al teu pedant conqueridor; gràcies a ell vas saber que NO volies tornar a fer en ta vida. De tot se n’aprèn…


  5. La soledat… com et fa desbocar, oi?


  6. Jo també estic a favor dels xats. Molt més ràpid, còmode i econòmic que l’haver de pagar l’entrada a una discoteca, la consumició d’un bar o perdre el temps venent la carn vés a saber on…

    Pim-pam. Que desrés et fa el pes, endavant; que no és la cosa que t’havien dit, doncs adéu i punt.

    PD: I també coincideico amb tu en què un cop t’aparelles no tens ganes de tornar-ho a tastar.


  7. almenys quasi li trenques el capçal del llit! això que et vas endur!XD

    Jo de lligar pel xat no ho he provat mai…però si que he lligat pel bloc! i de fet vaig estar 3 anys amb un noi gràcies a l’opció “feu un comentari” XDD


  8. Doncs jo que recordi el més fort que he fet és fer-m’ho amb dos germans… en definitiva vaig disfrutar de dos “membres” de la mateixa familia ;)


  9. [...] This post was mentioned on Twitter by Arqueòleg Glamurós, Arqueòleg Glamurós. Arqueòleg Glamurós said: On son els meus pantalons?: http://wp.me/paaYl-1oT [...]


  10. Déu n’hi do! És ben bé que poden succeïr tota mena de coses donant voltes pel món.

    Jo aquesta setmana santa, estant a Bilbao de vacances, va voler lligar amb mi una reinona esbojarrada (i no vull ser despectiu amb aquesta qualificació, simplement ho era) de Chueca que deia que volia dormir al mateix llit que jo. Devia rondar la trentena llarga i anava amb dos amics més. Fins i tot em va arribar a convidar a passar per Chueca i visitar-lo. Llàstima (per a ell) que no sóc homosexual, però bé, l’anècdota del viatge sens dubte.

    Per cert, d’on són les imatges? D’algun còmic?


  11. Ara entenc d’on venia la teva metàfora tan explícita que empraves en aquella època per defensar aquest estil de vida basat en la luxúria:
    “Si tens una biblioteca amb 5000 llibres pq repetir sempre el mateix?, millor llegir un diferent cada cop…”
    Així lligar amb desconeguts i biblioteques inmenses va quedar estretament lligat al teu subconciènt des del primer “cafè”…

    Per cert, això del cafè és una metafora usada universalment per homos i heteros, homes i dones, des que jo tinc memòria, tot i que a vegades la cosa no surt com un s’espera i acaba prenent realment un cafè en un bar…


    • Ara m’he adonat que hi han llibres que val la pena llegir-los sencers i no quedar-se amb el resum de la contraportada!



Deixa un comentari

Fill in your details below or click an icon to log in:

WordPress.com Logo

You are commenting using your WordPress.com account. Log Out / Canvia )

Twitter picture

You are commenting using your Twitter account. Log Out / Canvia )

Facebook photo

You are commenting using your Facebook account. Log Out / Canvia )

Google+ photo

You are commenting using your Google+ account. Log Out / Canvia )

Connecting to %s

Follow

Get every new post delivered to your Inbox.

Join 4.176 other followers

%d bloggers like this: