Que veure a París?

Doncs si estimats lectors, en pocs dies… I’m trowing my arms around Paris! Per primer cop des de que al 2008 vaig visitar els cèlics paisatges Irlandesos, finalment tinc unes vacances estivals de més d’un cap de setmana! I realment ho necessitava, després d’hores i hores al sòl, amb la suor gotejant sobre els plànols que intentava dibuixar, necessito urgentment escapar de la rutina i desconnectar de l’arqueologia i l’humida xafogor barcelonina!

I que millor per oblidar la fosca Espanya de xaranga i pandereta, amant d’obscures tradicions obsoletes, així com  l’ombliguisme victimista del nacionalisme català,  que escapar-me a la capital de les llums i la raó? Aquell país si que va saber arrancar des de l’arrel a l’Antic Règim i tota la seva Familia Real, sobreposant el racionalisme de l’Il·lustració a la tradició, als privilegis feudals i al romanticisme medieval, tot i que darrere el seu republicanisme sempre hi hagi lloc per a napoleònics imperialistes i auto-proclamats salvadors de la Pàtria. La ciutat de Focault, Sartre, Proust, Guidé, Levi Strauss, Victor Hugo, Moliere, entre tants i tants genis que van fer d’aquell indret l’epicentre del glamour i la cultura durant uns quants lustres.

L’únic cop que hi vaig estar, de passada tornant de Suïssa, tindria uns 12 anys i tan sols recordo que em vaig negar a  anar a Eurodisdey, per sorpresa dels meus pares, doncs en aquella tendre edat ja sentia aversió per la nyonyeria infantiloide i vaig preferir visitar els monuments més emblemàtics de la capital francesa.

Podria haver-hi tornat en el viatge de final de curs de 3r de BUP, però com em duia bastant malament amb la resta de garrules ordinàries del meu curs, vaig anar posposant el retorn fins a una millor ocasió que mai acaba d’arribar!

I bé, durant una setmana tindré temps de sobres de gaudir amb calma i deteniment el Codi de Hammurabbi,  donar un petó a la tomba d’Oscar Wilde, recrear-me en la majestuositat barroca de Versalles, dinar a la sisena planta del Museu Charles Pompidú…

Peró no em vull perdre cap experiència en aquest esperat viatge, doncs a saber quan tinc la oportunitat de tornar a passejar pels seus romàntics carrerons! Així doncs, estic obert a tot tipus de recomanacions turístiques d’aquells que hi hagueu estat; estalvieu-vos, això si aquelles referències més òbvies de les postals, ja sé que existeix la Notre Dame i la Torre Eiffel gràcies! Però de ben segur que hi ha algun racó imprescindible molt millor que els monuments evidents! Vinga, no sigueu tímids!

TOP: Música Antitaurina

Sempre podrem reciclar la roba de torero per altres usos…

Com demà el Parlament de Catalunya, molt possiblement, abolirà per sempre la inhumana tradició d’aniquilar  lenta i salvatgement braus drogats mentre un grupuscle de depravats s’exciten amb el sofriment de la bèstia, avui us deixo amb una Playlist que he confeccionat especialment per tal de celebrar  la ocasió com es mereix!

Desgraciadament tot plegat, a diferència de Canàries on aquesta macabra pràctica fa anys que és il·legal, ha esdevingut l’enèsim capítol del debat identitari Espanya/Catalunya, com si els pobres bòvids entenguessin un borrall de pàtries o ètnies!

Nº 1000 -JESULÍN DE UBRIQUE-  Toa, toa, toa

Que els toreros son artistes? Que l’assassinat d’animals és cultura? Doncs visioneu el següent vídeo, si us hi atreviu, per tal de comprovar el nivell i la qualitat de les dots interpretatives del torturador de braus més cèlebre del estat.

Nº5-NO ME PISES QUE LLEVO CHANCLAS- Ay Manolete

La trista i cutre història d’un alcohòlic aficionat ficat a la tauromàquia va servir de tema per aquest grup de pop-rock petardo dels anys 80′s

Nº4- GIPSY KINGS- El toro y la luna

No puc entendre com el brau ha esdevingut un símbol del nacionalisme espanyol, quan aquest reivindica precisament la diversió humana recreant-se en seva mort lenta i agònica! Per fi aquests bòvids podran gaudir de la lluna, com a la divertida versió rumbera dels Gypsi!

Nº3-NINA HAGUEN + LENE LOVITCH - Don’t kill the animals

L’àvia del punk alemany, Nina Haguen, és també una visionària vegana que va compondre aquest himne ecologista, a mig camí de Depeche Mode i Siouxie, per tal d’impedir que  s’assassinessin més animals. Un veritable hit: No mateu als animals! (… a menys que sigui estrictament necessari per investigar o alimentar-se, i en condicions de sofriment zero)

Nº2-TOREROS MUERTOS- Manolito

Jo sempre he estat dels que celebraven cada mort per cornada d’aquests maníacs depravats que han esdevingut herois de l’Espanya canyi en un espectacle propi de foscos temps medievals. No és una lluita igualitària, ja que l’animal no ha triat participar-hi, va drogat i desarmat. Que millor que aquest hit de la mítica banda de Pablo Carbonell “Toreros Muertos”!

Nº1 -ALBERT PLA- Papa, jo vull ser torero

Sens cap lloc a dubte la cançó que millor ha satiritzat i humiliat la tauromàquia és aquesta surrealista i demencial obra del cantautor català on demana al seu pare ser un assassí!! IMPRESCINDIBLE

Nacionalisme Sexual i l’Independència Marica

Els enemics de la Pàtria

Les persones que tenim una orientació sexual diferent a la majoria, som una nació? Els patriotes catalans creuen que pel sòl fet de parlar un idioma diferenciat, encara que aquest sigui una mera vulgarització de l’imperialista llatí, ens hem de considerar una “nació” amb dret a formar un estat en el cas de que un tribunal dicti una sentència que ens ofengui.

Doncs bé, jo em pregunto:No és, potser, més important la polla i el cony que la llengua? Sens dubte jo passo molt més temps pensant en genitals masculins que no en cap altre part de l’anatomia humana i em sento molt més identificat i proper amb una persona homosexual de Madrid, Múrcia o Àvila, que no amb un homòfob que s’expressi en el mateixa parla que jo, com Duran Lleida, que creu que som uns malalts, o l’ex-conseller convergent Miró i Ardèvol que ha fundat una secta homofòbica, per exemple.

Doncs bé, el mateix Tribunal Constitucional que ha dictat la sentència, suposadament tan injuriosa cap a Catalunya, dintre de poc s’haurà de pronunciar també sobre la llei de Matrimoni Homosexual. I aquí no es tracta de matisos interpretables ni de retallar un article, si no d’un aspecte més maniqueu: o ho aprova o ho deroga, expulsant així a un 5-9% de la població dels marc legal vigent.

Que hauríem de fer el col·lectiu GLTB en aquest cas? Doncs si ens hem d’atendre estrictament a la lògica i a l’evolució dels fets als darrers dies a la política catalana, els passos serien els següents:

1.- Posar banderes de l’arc de Sant Martí a tots els balcons

2.- Convocar una macro-manifestació, amb les habituals carrosses,drag queens, partits, sindicats i patronals que tinguin membres homosexuals. Seria inevitable discutir acaloradament si posem una tela multicolor abans o després d’una pancarta amb el lema “Som una nació sexual. Tenim dret a la igualtat legal” i a on anirien Pedro Zerolo, Santi Vila, Àngel Colom o Miquel Iceta.

3.- Que Sitges i Chueca es declaressin “moralment exclosos de la Constitució“

4.- Que alguna diva retirada (Rafaella Carrà, per exemple) fes pública la seva intenció de dedicar-se a la política, proposant una coalició entre les sectorials GLTB de cada partit, amb l’únic objectiu de proclamar la Independència de l’Estat Marica. Un bon nom seria “Solidaritat Petarda“. Es molt possible, però, que altres dives volguessin fer la seva pròpia escissió dividint així el moviment entre diferents projectes personals (Alaska podria fer “Reagrupament Sodomita“, o Mónica Naranjo “Democràcia Queer“).

5.- Fer referèndums de mentida a totes les discoteques d’ambient, per tal de saber la opinió de tot el col·lectiu GLTB, sobre la possibilitat de crear un estat diferenciat de l’Espanya Heterosexual

6.- Titllar d‘homòfob i feixista a qualsevol persona que poses en dubte algún dels passos anteriors. En el cas que un gai o lesbiana es mostres a favor d’intentar buscar alguna alternativa “federalista” dintre de la legalitat vigent, per tal d’aconseguir els nostres drets per altres vies menys radicals, evitant fer del sexe una confrontació social, se’ l’anomenaria “unionista”, “botifler” o “maketo”.

Doncs res! En l’improbable cas que aconseguíssim un Estat Marica independent, jo em postularia com a Ministre del Glamour pel “Partit Mariculte“, que seria l’arxienemic del “Partit Musculoca”. La meva principal proposta seria que, per tal de fomentar el patriotisme, un cop abolides les absurdes trifurques futbolístiques, sortíssim al carrer per victorejar els Oscars de Pedro Almodovar, els Grammys a Fangoria o els Premis Nobel als nostres científics!

A veure com sobreviurien els heteros sense maquilladors, poetes, actors, tenistes femenines,  directors de cine i teatre, conservadors de museus, escriptors o glamurosos arqueòlegs!

Immanuel Kant em posa calent.

No ho puc evitar! Es sentir un fragment de “Crítica de la raó pura“ i el meu entrecuix s’endureix i humiteja, mentre un convulsiu calfred sacseja tot el meu cos. Qualsevol referència a la filosofia d‘Immanuel Kant desperta en mi una irrefrenable orgia de passió salvatge i voracitat sexual sense cap mena de control possible.

Vaig descobrir aquesta fal·lera pel criticisme racionalista il·lustrat  a la classe d’Història de la Filosofia al ja desaparegut curs de  COU. En quant el temari va abordar al teòric prussià, vaig sentir un desbordant  impuls de treure’m la roba i llençar-me apassionadament en braços del professor, demanant-li entre gemecs que em recités “La metafísica de les costums“  a cau d’orella. Per sort vaig a aconseguir sortir al lavabo, on desfogar la meva calentor.

A partir d’aquell dia amagava  sota el llit exemplars de “Prolegómenos a toda metafísica futura que pueda presentarse como ciencia” per tal de saciar les meves diàries fantasies onanístiques. Entre salvatges orgasmes tot el veïnat em podia escoltar cridant “Que puc fer?” “Que puc esperar?” “Que he de fer?” “Que és l’home?” “Quines són les condicions de possibilitat de la ciència?”.

I si, un text de Kant va aparèixer a la Prova d’Accés a la Universitat. Jo, evidentment, vaig girar el full ben de pressa per tal d’agafar la opció de Marx, amb qui mantinc un amor més platònic i menys carnal. Peró la temptació estava allí, a un cop de full… i malgrat els meus esforços inhumans contra la luxúria, aquell examen va acabar entre suors i altres humitats més denses, que no van despertar la curiositat dels altres alumnes concentrats en el seu text.

Per mi les seccions de filosofia de les biblioteques públiques són com un Bingo per a un ex-ludòpata. Procuro evitar-les i demano als escèptics bibliotecaris que allunyin de mi tot possible volum o novetat en relació a l’autor alemany. Reservo una selecció des seus textos folrats i plastificats al mateix calaix que els preservatius o el lubricant: qui necessita viagra quan pot escoltar la impossibilitat de la metafísica com a ciència?

Homoerotisme a l’Història de l’Art

Els homosexuals hem estat presents a totes les cultures, civilitzacions i moments històrics, tot i que durant 1.600 anys el cristiano-feixisme homofòbic ens va intentar invisibilitzar fent creure a la societat amb les seves insídies que el sexe entre dos homes o dues fèmines era quelcom anti-natural, no com les seves dogmàtiques normes de castedat i repressió dels instints.

Però, tot i la mordassa de silenci, sempre ens ha quedat un resquill per on poder-nos expressar: l’Art. Gràcies a la iconografia sexual, més o menys explícita, tenim una incontestable evidència material que ens serveix de font d’informació sobre les relacions de gènere i sexe de les societat, tot i la censura imposada pels homòfobs que durant segles van ocultar aquestes peces als magatzems dels museus, per tal d’amagar-nos  als ulls de la societat i seguir mantenint la seva mentida.

Així doncs aquest blog es convertirà, per un dia, en un museu digital on podrem viatjar diacrònicament a través de les obres que he seleccionat! No he tingut temps ni espai per aprofundir en les innombrables representacions homosexuals de l’art asiàtic (xinés, japonès i indi) i queda pendent per una millor ocasió!

ART ANTIC

Gravat jeroglífic en una tomba d’una parella homosexual de dos alts funcionaris de la cort, Nianjjnum i Jnumhotep,  a Sakkara (V dinastia, 2.600ac)

Gravat homoeròtic en una ceràmica grega clàssica (s.VI- V ac). Museu del Louvre.

Copa Warren, Segle I dC, Corresponent del govern de l’Emperador Neró, British Museum

ART MEDIEVAL

Gravat d’origen víking, cronologia desconeguda.

Capitell d’una columna romànica a l’Església de San Nicolau, s.XI

Portada de Santa Maria Real de Sangüesa, Navarra, Segle XII, detall

Els prínceps bíblics David i Jonatan s’abracen, miniatura de La Somme le Roy, manuscrit francès (c. 1300), British Library.

Ceràmica de la cultura Chimú, s.XIII, Perú.

ART MODERN

Apol·lo i Jacint, gravat de Jacopo Caraglio, s.XV, Biblioteca Nacional de Paris

Bathers at Sant Niccolo, de Domenico Cresti (Passagiano), s.XVI, col·lecció privada.

Escola Fointainebleau, anònim ,Gabrielle d’Estrées (dreta) i la seva germana la duquesa de Villars, 1594.

El pastor Fido, 1630 Jacob van Loo. Rijksmuseum, Amsterdam

Zeus i Ganímedes, 1760, Anton Raphael Mengs, Galleria Nazionale d´Arte Antica, Palazzo

ART CONTEMPORANI

La Mort de Jacint, Mèrry Joseph Blondel, finals s.XVIII-començaments s.XIX

Plató i els seus deixebles. Jean Delville, 1818, Museu d’Orsay, París.

Cupido bufant la torxa a Himeneu, George Rennie, 1828, Museu de la Victòria

Safo i Erinna, aquarel·la de Simeón Solomón, 1864, Tate Modern, Londres

Els lluitadors, Thomas Eakins, 1899

Grup dels quatre nus, Tamara de Lempicka, 1925

On son els meus pantalons?

Tot i que avui dia soc una persona feliçment instal·lada a la monogàmia i a la vida de parella, jo tinc un fosc passat entregat a la depravació luxuriosa i a l’addicció obsessiva a la promiscuïtat, doncs pensava que podria omplir el buit existencial de la  meva soledat amb una infinita col·lecció de polles de totes les mides i gustos possibles.

Com va començar aquesta espiral de polvos ràpids amb desconeguts, que mai tornava a veure i pels que sentia més fastig que apreci? Quin va ser-ne el detonant? Doncs bé, si mal no recordo aquesta catarsi orgàsmica va iniciar-se amb una anècdota d’allò més ridícula i patètica, que a continuació us narraré, per tal de fer les delícies als exèrcits de Trolls i Walpurgis que assetgen a diari aquesta irreductible web.

Jo tindria uns vint anys quan se’m va ocorre entrar a un xat de contactes homosexuals, innocent de mi, pensant que aquest lloc estava   poblat per centenars de Prínceps Blaus i bohemis poetes buscant la seva mitja taronja. Com el tema de les fotografies digitals encara no s’havia desenvolupat gaire, em vaig llençar a la piscina quedant en un indret de Barcelona amb un noi que assegurava ser atractiu, molt culte, tenir 29 anys i que tan sols pretenia fer un café.

Desafiant tota espurna de racionalitat, deixant-me emportar pel meu optimisme antropològic i confiança en la bondat del ser humà, no vaig fer cap cas a una veu que em xiuxiuejava insistentment “No hi vagis! Es una trampa!! Segur que és un vell verd!” . I si, òbviament havia caigut de quatre potes en un parany per tendres efebs inexperts: Aquell home tindria uns 40 anys, no tenia res d’atractiu i el cafè el volia  fer a casa seva. I jo, col·lapsat, ansiós i descol·locat, vaig ser absolutament incapaç de pronunciar la paraula “NO“, mira que és un monosíl·lab d’allò més senzill eh…

Mentre pujava per l’ascensor la meva ment em va fer un tour psicològic per tots els assassins en sèrie de la història i la ficció: Hannibal Lecter, Charles Manson, Antonio Anglés, Jack l’Esbudellador… em veia la meva cara a tots els cartrons de llet, mentre aquell mentider que m’havia quasi segrestat desfeia les meves mutilades restes físiques en àcid o calç viva.

Per calmar el meu evident estat de nerviosisme total em va ensenyar una immensa biblioteca, els seus dos pianos o les obres d’art que atresorava: com a mínim en això no havia faltat a la seva paraula. Mentre tractava d’impressionar-me amb la seva pedanteria de manual, dissertant sobre Nietzche i Heguel, jo m’havia amorrat a una ampolla de vi d’alta gradació: necessitava una alienació etílica desesperadament per tal de no imaginar-me a mi mateix, a la seva edat, tractant d’enganyar jovenets per Internet.

Vam acabar al llit si. Tot i que jo vaig ser incapaç de moure un sol dit del meu cos, ni de proporcionar-li un míser instant de plaer, he de reconèixer que em va practicar una fel·lació tan intensa que quasi li arrenco la capçalera del llit. Ja ho tenia decidit: en quan tanqués els ulls em vestiria i sortiria cames ajudeu-me d’aquell infern d’hedonisme surrealista. Peró, de sobte, un obstacle inesperat: On cony eren els meus pantalons?

Vaig remoure pianos, biblioteques, sofàs, escultures, quadres, armaris… i res. Era incapaç de recordar en quin lloc o moment m’havia després d’aquella imprescindible part de la meva vestimenta. Durant un instant em vaig imaginar agafant el metro i arribant a casa en calçotets… quina excusa podria inventar? que m’havien abduït? atracat? violat? Potser no calia!

Finalment van aparèixer: Ell s’hi havia adormit a sobre i per molt que ho intentava, resultava un exercici d’impossible gimnàstica recuperar la meva roba amb aquella massa càrnica cobrint-la. I res, el vaig despertar, desafiant el destí i ell molt amablement em va tornar els pantalons, desitjant-me molta sort a la vida i que algun dia ens veiéssim de nou, cosa que mai va succeir.

Tan sols trepitjar el carrer vaig vomitar tot el vi, de pur fastig i angoixa. Em vaig prometre a mi mateix no tornar-hi a caure… però a la mínima que la soledat em va tornar a terroritzar amb els seves amenaces, el xat em va obrir els portes de nou, tot i que durant els set anys que vaig caminar sobre la corda fluixa, mai em van tornar a prendre el pèl!  Un passat que no trobo gens a faltar i al que espero mai haver de tornar a visitar.

ESPECIAL: Sex in the Blog!

Les temperatures marquen màxims anuals, la humitat es dispara i les persones que tenim la desgràcia de treballar 10 hores al aire lliure sota un sol de justícia i cap ombra que ens empari tenim el cervell liquat i fora de servei… però no altres òrgans…

He intentat en diverses ocasions començar a redactar un post sobre l’alienació al futbol, literatura estiuenca o sobre el debat de l’estat de l nació però em veig incapaç d’articular una sola frase coherent sobre algun tema mínimament transcendent, les meves neurones ja s’han agafat vacances o bé deuen estar de vaga general indefinida.

Així doncs m’he decidit per fer un especial sobre confessions sexuals: un tema planer, engrescador, superficial, però alhora amb el suficient morbo per mantenir la meva estratosfèrica audiència (darrerament duc una mitjana de 600 visites diàries!!).

Fantasies sexuals, pèrdua de la virginitat, mites eròtics… de ben segur és un tema en el qual tinc molt a dir i que estic absolutament obert a suggerències temàtiques i en el que, espero, els heteros no us sentiu marginats!

A partir de demà a les vostres pantalles!

Elogi de la Falsedat

Una calorosa tarda de l’estiu de 1879 una nena de 9 anys, anomenada Maria, mentre acompanyava al seu pare en una excursió per una cova de Santander, va endinsar-se a una de les sales i, tot mirant el sostre, va pronunciar una de les frases que canviarien per sempre el coneixement de l’Art i la Història de la nostre nació humana: “Mira Papà, bisontes pintados!”.Aquella innocent criatura desconeixia completament que acabava de descobrir Altamira, la major obra pictòrica del Paleolític Superior, el majestuós llegat dels cromanyons que van trepitjar la Península Ibèrica fa uns 17.000 anys.

El seu pare, Marcelino Sanz de Sautuola mai va aconseguir veure reconeguda en vida l’autenticitat de la seva troballa, doncs al s.XIX la societat encara creia en creacionismes bíblics i els científics es movien en paràmetres d’evolucionisme lineal, que els impedia acceptar que una societat igualitària, caçadors recol·lectors sense explotació social, excedents ni especialistes a temps complert, fos capaç de generar una Capella Sixtina rupestre.

Doncs bé aquest any el Govern de Cantàbria ha decidit tornar a obrir al públic per primer cop des de 1977 aquesta majestuosa creació ancestral, tot i l’irreversible risc que això suposarà per a la seva conservació de cara al futur, doncs les visites massives de turistes durant el franquisme van alterar el microclima de la cova que ha permès la supervivència quasi intacte durant cent setanta segles.

Quina necessitat hi ha d’exposar la veritable obra a la seva progressiva destrucció, si existeix una rèplica exacte de la caverna des de 2001 just al davant? Quina diferència hi podran apreciar els curiosos visitants no experts en art prehistòric? L’objectiu de la difusió del patrimoni ha de ser la seva comprensió didàctica, no la contemplació orgàsmica de l’autenticitat. La falsedat és, doncs, la millor forma de preservar la destrucció de la veritat.

Darrerament s’ha descobert, també, que “El Coloso” de Goya, en realitat no és una obra del famós pintor aragonès, sinó d’un deixeble seu anomenat Asensio Juliá. Ha representat aquest descobriment de falsetat una disminució de la seva qualitat, interès o visites al Museu del Prado?

I per què volem que la veritable obra es conservi, encara que sigui amagada de les curioses mirades inexpertes? Doncs perquè la preservació de la base material de la pintura és el que ens permetrà, en un futur, fer més proves científiques que ens ajudin a desentrellar els nombrosos enigmes que encara giren entorn a la seva misteriosa significació, que ha donat lloc a innombrables hipòtesis: Que volien expressar amb aquells animals? Era una creença metafísica, un ritual xamànic, una expressió artística, una representació estructurada de llenguatge o simplement un mer desitj econòmic d’alimentació? O potser, com plantejaven els primers capellans qua van excavar la cova (Breuil i Obermaier) la primera evidència de l’ànima humana a la Història?

En tot cas mentre no s’esborrin els bisons d’Altamira, existiran evidències materials que és possible generar una grandiosa obra cultural, incommensurable en qualitat, en un món sense nacionalismes, patriarcat, estats, guerres, intolerància, explotacions socials, desigualtats econòmiques, banderes, fronteres o alienacions col·lectives en forma d’esport o religió. Mentre resisteixi Altamira, sobreviurà la Utopia.

Èxit, Fama i Glamour

Ahir per la nit, mentre gaudia d’un captivador i minimalista concert d‘una fantàstica cantautora extremenya en un centre cultural del Raval, vaig tenir la oportunitat de conèixer algunes de les meves “fans secretes”, es a dir, aquelles persones que llegeixen assíduament el meu blog però no hi escriurien un comentari ni que els apuntés amb un kalasnikov. Resulta que una divertida amiga, que vaig fer excavant un poblat ibèric a Lloret de Mar (a qui aprofito per saludar) , s’ha dedicat a fer propaganda d’aquesta web  entre el seu cercle social, cosa que va causar gran commoció i sorpresa al meu ego.

Ja he començat a assumir que, a menys que em contractin per la segona temporada de “Sota Terra”, mai aconseguiré arribar a la fama mitjançant  l‘Arqueologia, doncs els cinc articles científics que he publicat en revistes especialitzades, així com la vintena d’informes i memòries d’excavacions, deuen acumular tants lectors com un post meu durant una hora. I, per si fos poc, les tres  o quatre vegades que m’han citat en altres publicacions científiques ha estat per pur compromís. Sens dubte la meva criatura, l’Arqueòleg Glamurós, ha superat en escreix al seu creador!

I si ho reconec, m’encanta la Fama i més si aquesta es basa en un fet tan intel·lectual  i mariculte com l’escriptura i no en participar en programes de telebasura o sortir a les revistes del cor. Es increïble la pujada d’adrenalina provocada al veure els gràfics d’audiència disparats minuts després de publicar un incendiari article.

Sé que pot semblar una aparent contradicció ser marxista i sentir una devoció per l’èxit individual, el glamour i la vanitat, però mai he dit que la coherència figurés entre les meves virtuts.  Jo no exploto a ningú, tan sols contribueixo a generar debat i reflexió. Perquè no em puc recrear en el plaer hedonista del meu triomf, fruït del treball diari i l’esforç constant en un hobbie del qual no n’obtinc cap benefici econòmic? Quin al·licient tindria, doncs, escriure un blog?

Recentment un Troll, rancorós i envejós pel meu èxit, em preguntava en un comentari si m’havia venut l’ànima a la vulgaritat, emprant la provocació com un mer instrument per augmentar les visites, renunciant així a la busca de la veritat. Doncs bé, estimat , has de saber que en un món ple d’idealismes fanàtics i dogmes inqüestionables no existeix rés més provocador que exposar fets de forma objectiva, rés més àcid quedir el que és pensa sense mossegar-se la llengua, per por a ofendre a algú. I si cal afegir-hi un toc de salsa demagògica per que estigui al punt, doncs no passa res!

Ja vindran després els sectaris de la ortodòxia a esquinçar-se les vestidures perquè he comparat Obama amb Marx, de ben segur no trigaran els sensibles patriotes a estirar-se dels cabells perquè he insinuat que la Verge de Montserrat pràctica fel·lacions a mitja escolania… però a mi ja no em treu ningú l’orgasme extasiant de saber que la meva opinió és com una rodolant Poma de la Discòrdia, fent trontollar perjudicis per allà on passa.

Us deixo amb una escena mítica del film “Party Monster“, on Macaulay Culkin vestit de travesti hitlerià canta l’himne “We are living in the age of Money, Success, Fame and Glamour”! Tot i que jo de money ben poca!

Perquè no assistiré a la Desfilada Convergent

Aquest proper dissabte el tentacle pujolista Omnium Cultural ha convocat un Akelarre de planyideres folklòriques per tal de tergiversar la realitat,  fent creure als ciutadans que la catalanisssima sentència amb la que el Tribunal Constitucional ha salvat la quasi totalitat del text estatutari és l’encarnació del diable, que els catalans som un poble escollit i que estem per sobre de la legalitat democràtica vigent, imposant els furs medievals al seu lloc. Vaja, la cara B de la concentració de Mariano Rajoy en contra de l’Estatut català quan aquest es va aprovar

Es tracta d’un mer acte electoral de CIU, sectari i excloent fins a la medul·la,  que res té a veure amb l’esperit unitari de les manifestacions a favor de l’Estatut dels anys 70. Aquestes son les raons per les quals jo NO assistiré en aquesta nova batalla de les Guerres Carlines:

1.-Perquè és una manifestació ANTICATALANA: Només algú que deprecii profundament a Catalunya, els seus símbols i les seves institucions pot gosar amagar la senyera en un segon terme i menysprear al  President de la Generalitat situant-lo per darrere de la Pancarta que, ves quina casualitat, la durà Artur Mas. Tenint en compte que Omniun Cultural viu exclusivament de les sucoses subvencions que li regala el Govern Tripartit a cabassos ben plens, és un nou acte de coherència.  I, per si fos poc, un altre grupuscle satèl·lit de CIU, la Plataforma per la Sobirania, pretén xiular i rodejar al nostre President d’estelades, per acabar d’humiliar del tot a les nostres institucions, a les que tan insulten quan no son ells els qui manen. Li haurien fet això a Pujol? No, clar, ell té els dos cognoms ben catalans…

2.- Perquè el lema supura proselitisme convergent pels quatre cantons: Una pancarta més ajustada a la realitat objectiva i que propiciaria la meva assistència seria “Els ciutadans de la única nació veritable, la Humanitat, que vivim i treballem al territori anomenat a l’actualitat Catalunya, demanem que les quatre minúcies que han quedat excloses de la fantàstica sentència del Tribunal Constitucional, siguin incorporades en futures reformes democràtiques del text constituent. Especialment les competències exclusives amb les que el Síndic de Greuges Rafael Ribó lluita contra la màfia convergent. PD: Artur Más, lladre, torna la pasta del Palau!”. Si, ja sé que queda un xic barroca, però el Passeig de Gràcia és ample!

3.- Perquè no he vist cap d’aquests catalans tan emprenyats per simbologies metafísiques moure un sol dit contra la reforma del mercat laboral, la retallada del 5% dels sous dels funcionaris, l’ampliació de l’edat de jubilació, l’aturada de les obres públiques, l’augment desproporcionat de l’atur, la congelació de les pensions, la retirada d’ajuts a embarassades, el salvament bancari amb els nostres impostos, la corrupció endèmica de bona part de la classe política i empresarial… No serà que la burgesia nacionalista vol aprofitar aquest acte per ofegar la Vaga General i la conflictivitat social?

4.- Perquè és una manifestació  EN CONTRA de l’Estatut: Tot i la presència d’alguns membres del PSC i ICV, obligats a sortir a la foto davant la imminència electoral, estic absolutament convençut que esdevindrà una bacanal d’embogits independentistes,  un akelarre de boixos nois i violentes àvies èmules de Marta Ferrussola armades fins les dents. Segons podem llegir a fòrums ultranacionalistes, s’està començant a preparar una emboscada contra qualsevol cosa que faci ferum a progressisme, socialisme o tripartit i ja es poden alar calçant els membres del govern si volen sortir-ne amb vida.

5.- Perquè hi van partits polítics d’extrema dreta, com Unitat Nacional Catalana, partit que té com a símbol la xifra 33 (Catalunya Catalana), emulant així el 88 (Hail Hitler). Aquest partit es troba format per grupuscles de violents Skin Heads i Boixos Nois que fan desfilades paramilitars. Això per no parlar d’homòfobs com Duran Lleida, messies corruptes com Laporta o racistes confessos com Heribert Barrera.

6.- Perquè després d’assistir als actes de l’Orgull GLTB se’m faria sosa una manifestació sense dragqueens, carrosses, travestis i torsos  musculosos. Clar que si el meu estimat eurodiputat Raül Romeva sortís en tanga de lluentons sobre  una majestuosa plataforma podria reconsiderar la meva postura…

I aconsello a totes les persones que innocentment acudeixin a aquest despropòsit, vagin en molt de compte amb les carteres (amb tant convergent assedegat de 3% mai se sap) i portin una armilla anti-bales, doncs la cosa té pinta d’acabar com el Rosari de l’Aurora