TOP: Reaccions inchoerents a la sentència de l’Estatut

Imagineu que jugueu un partit de futbol i guanyeu 19 a 1. Aniríeu a celebrar-ho o muntaríeu una manifestació en contra de l’àrbitre i les regles de joc?  Doncs bé, en el regne de la paradoxa, anomenat Catalunya, on la demència irracional ens ha posseït de forma col·lectiva, aquestes coses passen!

Jo pensava que davant una resolució tan favorable per als nostres interessos, pels quals ha batallat 4 anys el sector progressista del tribunal contra vent i marea, atorgarien la Creu de Sant Jordi a Maria Emilia Casas… però no ha estat ben bé així! En temps electorals el rol de victimista ploramiques cotitza a l’alça

A continuació una llista de quines han estat els reaccions més contradictòries amb la trajectòria ideològica de cada partit:

Nº 1-Partit Popular (PP)

Després de recollir 4.000.000 de signatures contra l’Estatut, votar en contra al Parlament i Congrés, recórrer la sentència al tribunal, dir que s’aproximava l’Apocalipsi, la ruptura d’Espanya, la fi de la democràcia , que es legalitzava la poligàmia, que era aberrant, comparar-lo amb la Constitució de Corea del Nord, afirmar que ens abocava a un conflicte balcànic... ara els hi sembla perfecte la sentència que avala pràcticament tot el text, excepte quatre detalls matisats. Doncs haver-ho dit !! Si era per aquestes quatre bajanades es podria haver pactat de bon començament, el text s’hauria aprovat per unanimitat i tan feliços tots!

Nº2- Convergència i unió (CIU)

Clamen contra la Constitució que va redactar Miquel Roca i per la qual van demanar el vot a favor; en comptes de fer una manifestació, que l’expulsin del partit! S’estiren dels cabells per les mel·líflues retalladetes del Tribunal, quan ells es varen carregar una part molt més àmplia del text, a condició que Zapatero els tornés la Generalitat. No està malament no?

Nº3- Esquerra Republicana de Catalunya (ERC)

Els màxims defensors del text estatutari, resulta que en el seu dia hi van votar en contra. Si volen la independència, que presentin una proposta de Constitució, no d’Estatut! Igual resulta que es troben amb el 19% de mitjana de vot als referèndum de fireta…

Nº4.- Partit Socialista de Catalunya (PSC)

Com es pot dir en el mateix discurs que la sentència és un èxit, que deslegitima al PP, que els quatre detallets es podran negociar per una altre banda…. i al mateix temps ser el primer president de la Generalitat de tota la Història que convoca una manifestació en contra de l’ordenament jurídic vigent? Acte en el que, òbviament, no hi haurà cap votant del PSC, sinó que serà un aquelarre de Boixos Nois i convergents exaltats, del qual tindrà dificultats per sortir-ne amb vida.

Nº5- Iniciativa per Catalunya Verds (ICV)

Entenc que Rafael Ribó pugui estar enfadat, doncs és l’únic ciutadà de tota Catalunya que es veurà afectat per la retalladeta al veure com les seves competències deixaran de ser exclusives per ser compartides. En quant a la seva reacció, demanar la repetició del referèndum, no està del tot malament si no fos perquè no hi ha cap alternativa: que fem si surt el “NO”? Tornem al text del 1978? Ens suïcidem col·lectivament? ICV hauria de recordar que el discurs victimista nacionalista no l’afavoreix en absolut i que la única forma de guanyar vots es centrar el debat polític en temes reals i objectius, no en futileses folklòriques

VALORACIÓ D’URGÈNCIA DE LA SENTÈNCIA DE L’ESTATUT

El Triomf de la Veritat de Hans Von Aachen

Finalment el Tribunal Constitucional ha dictat sentència sobre l’Estatut de Catalunya de 2006, complint escrupolosament les seves obligacions democràtiques de control legislatiu establertes a la Constitució Espanyola, aprovada amb el 61,4% del cens a Catalunya, un 24,9% més que al Estatut de Catalunya 2006, per cert.

La sentència arriba molt tard, amb un Tribunal deslegitimat per la caducitat del mandat de quatre dels seus membres i amb seriosos dubtes sobre les pressions polítiques que han enterbolit el procés, allargant-lo fins a la extenuació. I si, es cert que retallar una llei que ha estat refrenada en dos parlaments i en un plebiscit sempre es un plat de mal pair, però com deien els romans “dura lex, sed lex”.

Però deixem-nos de distreure pel paisatge dels voltants, que és que pretenen els nacionalistes d’ambdues bandes i centrem-nos en la sentència:

VALORACIÓ QUANTITATIVA: El Tribunal ha retallat 15 articles de 223, es a dir un 6% del total, molts menys dels que pretenia el PP. Ha estat, doncs, una victòria del sector progressista sobre el conservador i la millor sentència de les que es podien aprovar dins de l’actual marc legislatiu i constitucional. Els únics derrotats són aquells que volien una sentència abominable, els ultres de la sardana i el chotis respectivament, que ja treuen foc pels queixals, (llegiu els comentaris a Libertad Digital, aquí) doncs pretenien abocar-nos a  un conflicte entre sentimentalismes patriòtics tocant el terme “nació” del preàmbul, cosa que no s’ha fet.

VALORACIÓ QUALITATIVA: Els únics articles retallats son mers detalls insubstancials, anècdotes legislatives que en absolut modifiquen cap mena de relació administrativa, ni sentimental Espanya-Catalunya: Llei de caixes (uii com m’afecta!!), preferència del català en alguns usos a l’administració pública (l’únic punt mínimament discutible) i les competències exclusives del Síndic de Greuges, punt en el que estic absolutament d’acord en la retallada: com més control extern tinguin els funcionaris i els càrrecs polítics millor!

Es a dir: Espanya reconeix en si el gruix de l’Estatut: plurinacionalitat, federalisme i autogovern. Un triomf victoriós de l’entesa entre el Govern Zapatero i l’excel·lent tripartit, artífex màxim d’aquest històric text que posa punt i final per sempre més a les bizantines, estèrils i absurdes discussions nacionalistes entre les dues cavernes folklòriques patroterils entre aquells que no accepten la legitimitat de la Constitució o l’Estatut, quan els dos textos son la màxima expressió del mateix concepte: el marc de la democràcia, imprescindible per a que un sistema parlamentari funcioni.

Ja sé que superposar la objectivitat racional al sentimentalisme patriòtic és difícil en un cas com aquest, però proveu-ho! No es tan difícil. Jo vaig votar SI a l’Estatut i considero que el Tribunal ha respectat plenament el sentit del meu vot.

Òbviament durant els propers dies tots els partits d’esquerres catalans interpretaran el paper de la planyidera somicona, fent veure que no ens agrada una sentència pràcticament immaculada i objectivament immillorable. I és el que han de fer! O potser algú pensava que regalaríem el monopoli del catalanisme a la burgesia folclòrica convergent, desitjosa d’arribar al poder per tronar a facturar el 3% de les obres públiques a la seva faixa?

TOP: Homosexuals Nazis famosos.

Més enllà de la bucòlica i edulcorada imatge que han venut les telenoveles sobre els gais, on sempre apareixem caricaturitzats com a personatges extremadament bondadosos i santurrons, per tal de normalitzar la nostre presència a la societat cal que parlem sobre aquells homosexuals pèrfids, intolerants, malèfics i, perquè no, nazis i feixistes, que de tot hi ha hagut a la història.

Aquí us deixo doncs amb un TOP de quatre personatges històrics gais, en estricte ordre de naixement, que varen estar relacionats d’alguna o altre forma, amb l’extrema dreta europea.

Ernst Röhm (1887-1934)

Líder indiscutible de les SA o “camises pardes”, forces paramilitars i extremadament violentes del parit nazi, emprades per Hitler per tal d’atemorir als seus adversaris polítics d’esquerres. Un cop el nazisme arriba al poder es nomenat Ministre sense cartera. En aquest moment comença una gran tensió en contra del Canceller Hitler, ja que Röhm volia avançar en la revolució socialista alemanya, nacionalitzant la banca, i pretenia que l’exèrcit alemany es subordinés a els SA. Hitler, pressionat pels elements més conservadors de la burgesia o l’estament militar i temorós del poder que tenien els tres milions d’incontrolables “camises pardes”, ordena la captura i assassinat de Röhm i els seus fidels durant la “Nit dels Ganivets Llargs” . Röhm mai va ocultar la seva homosexualitat, expressada d’una forma viril i activa. En el moment de la seva detenció un altre lider de els SA, Edmund Heines, estava al llit amb un nano de 18 anys, ambdós foren executats immediatament.

Hans Blüher (1888-1955)

Escriptor, periodista i filòsof alemany, va teoritzar sobre una societat misògina, violenta, viril, ària i homosexual, on les dones no hi tenien cabuda, ja que eren sers inferiors i perillosos. Va simpatitzar de seguida amb el Partit Nacionalsocialista Alemany (NSDAP). El 1937 Heinrich Himmler declara les seves idees perilloses, peró a ell se’l respecta i no es detingut ni deportat a cap camp d’extermini, com si va succeir amb uns altres 100.000 gais.

Pim Fortuny (1948-2002)

Polític holandès, catòlic i obertament gai, va ser fundador del partit populista i xenòfob “Lista Pim Fortuny”, on alertava dels perills del multiculturalisme i la islamització d’Europa. Les seves declaracions radicals i passades de voltes en contra dels musulmans li varen valer comparacions amb Mussolini i Hitler per part de la resta de l’arc parlamentari. Quan faltaven 9 dies per les eleccions, en les que els sondejos el donaven guanyador, va ser assassinat a trets per un jove ecologista. El seu partit va quedar finalment segon a les eleccions.

Jörg Haider (1950-2008)

Polític austríac, fundador del partit d’ultradreta FPÖ , així com de la seva escissió BZÖ i Governador Provincial de Carintia. Era fill d’un militant nazi, defensava el pangermanisme amb Alemanya, atacava constantment qualsevol dret als immigrants, negava el bilingüisme  a les minories eslaves, va minimitzar l’Holocaust, elogiar a les SS i sovint tenia postures clarament antisemites.
En el moment de la seva mort, en un accident de cotxe, es va descobrir que sortia d’un local d’ambient gai de Klagenfurt, anomenat “Le Kabaret”. Pocs dies després el seu successor al carreg, Stefan Petzne, va confessar que mantenia una relació amb Haider i que aquest era l’home de la seva vida. Petzne va ser immediatament destituït.

Aprofito la ocasió per animar-vos de pas a participar aquest cap de setmana en els diferents actes relacionats amb l’Orgull GLTB que es celebren arreu de la nostre geografia, com la ja tradicional Manifestació o l’esbojarrat Pride!

Existeix la Bisexualitat?

Darrerament estic veient com en el meu cercle d’amistats i coneguts surten a la llum sorprenents casos de bisexualitat: lesbianes convençudes de tota la vida amb xicot o mascles heterosexuals que confessen episodis homoeròtics amb dues copes de més.

Tothom té clar que signifiquen les etiquetes d’hetero i homosexual, peró sempre he tingut la sensació que darrere del terme bisexual s’hi amagava un calaix de sastre, una amalgama de situacions en les que una persona acaba tenint relacions amb ambdós sexes per diferents circumstàncies.

És bisexual un presoner que folla amb altres homes en l’àmbit d’una presó? És bisexual un marit exemplar i conservador que, algunes vegades, canvia ocasionalment de vorera per fer cruising en les penombres d’un parc? Existeix realment algú que mantingui un equilibri pur del 50% entre polles i conys i que s’enamori de la persona independentment del seu sexe?  Ens costa d’acceptar la existència de la bisexualitat perquè vivim en un món maniqueu sense escala de grisos, on qualsevol dissidència és traïció?

Al segle XIX el sexòleg austríac Krafft-Ebing ho va considerar l’estat primigeni de la sexualitat humana. Al segle XX els estudis psicològics de Freud i els estadístics d‘Adam Kinsley, ens deien que tots som bisexuals en menor o major mesura, i ja més recentment un equip de psicòlegs de Chicago i Toronto han qüestionat aquesta hipòtesi en un article de Psychological Science, on publiquen un experiment on els homes que es declares bisexuals es veuen molt més excitats per una de les dues opcions i acaben concloent que, molt possiblement, la bisexualitat sigui una fase cap a la acceptació de la homosexualitat total doncs, estadísticament, resultava impossible distingir el grau d’excitació davant imatges masculines entre gais i bisexuals.

En canvi, el mateix equip investigador, posava de manifest que era molt més senzill evidenciar casos de bisexualitat clara dins el sexe femení; la qual cosa ja em quadra amb la meva experiència empírica: quasi totes les lesbianes que conec han estat amb algun que altre home, en algun moment, peró no m’imagino a cap dels meus amics homosexuals masculins menjant-se una vagina, ni amb tots els gintònics del món a sobre!

Altres estudis han posat de manifest que aquelles persones que es consideren bisexuals tenen una major vida sexual, més intensitat eròtica  (les dones bisexuals poden tenir més orgasmes), així com més felicitat en les seves relacions de parella. Vaja, que segons sembla aquesta orientació sexual son una casta sexualment privilegiada… tant que realment se’m fa tan difícil creure en la seva existència com en la dels vampirs.

Igual resulta que tenia raó la Teoria Queer quan afirmava que les identitats sexuals col·lectives han mort i resulta impossible etiquetar a ningú de forma absoluta, ja que cada un escull la seva pròpia sexualitat dins un bufet lliure d’infinites possibilitats. Bé, tan mateix crec que jo sempre seré devorador exclusiu de botifarres i que dins la paraula gai em sento perfectament còmode. Ha estat un camí molt llarg per poder-me’n sentir orgullós i ara no tinc cap ganes de tornar a la casella de sortida! Quina mandra!

ERASEHEAD: Es l’art contemporani elitista? *Arcàngelo vs Arqueòleg*

Es l’art contemporani elitista i burgés? Parla David Lynch en un idioma incomprensible per a les grans masses? O, pel contrari, planteja un desafiament intel•lectual a la odiosa vulgaritat hollywoodiana? Avui us convido a participar d’aquest debat apassionant, sorgit arrel de l’estrena mundial del remake del final de “Cabeza Borradora“,de Lynch , que ha realitzat Arcangelo i que aquest blog us ofereix en exclusiva mundial.

ARCANGELO

De vegades, quan hom admira qualsevol manifestació artística de seguida vénen al cap molts dubtes del procés que ha seguit l’autor per acabar codificant un significat sota una determinada expressió. L’art ha transcendit els significats accessibles a la gent comú i es mou en un univers abstracte on, a més, tot pot prendre formes d’allò més diferents.

Agafem com exemple aquest remake de les darreres escenes d’Eraserhead, el primer llargmetratge de David Lynch. És surrealista, però no perquè recorri a l’absurd, sinó perquè d’alguna manera tracta d’explicar quelcom amb d’altres símbols i, sovint, és molt difícil entendre-ho sense interpretacions externes (cosa que, dit sigui de passada, el director no facilita). Llavors, el problema en fer-lo, més enllà de no haver rebut cap curset d’efectes especials, era establir el significant i el significat de cada símbol per tal de poder-ne fer un tractament el més proper a l’original possible.

Ja no es tracta tan sols d’intentar descriure bé una realitat evident, sinó de tenir en compte la seva representació en aquest món de les idees que ens planteja l’avantguarda artística. I per això, arriba un moment en que, per interpretar una obra, calen manuals: instruccions, targetetes a la vora o, exagerant, traducció simultània. On hem arribat que l’art avui en dia és una fugida tant vehement de la realitat que la majoria de gent n’està desconnectada?

En aquesta situació, tot plegat s’assembla més a un mecanisme elititzador que no pas a un d’integrador i res em sap més greu que titllar la gran majoria de l’art contemporani de burgés. I és que em nego a pensar que siguem tant diferents com perquè les pors de David Lynch a la maquinització de la societat o a ser pare no les pugui patir algú amb menys cultura a les espatlles.

ARQUEÒLEG

Aún durante siglos, será surrealista en arte todo lo que apunte a una mayor emancipación del espíritu.
André Breton

Avui dia ha perdut tot sentit buscar un missatge senzill i fàcilment entenedor darrere d’una obra artística. Ja hem superat les etapes on l’art estava al servei de l’església, i tan sols servia per fer pedagogia bíblica; la fotografia ha alliberat la pesada càrrega de representar la realitat senso sctricto i l’aparició de la psicologia ha obert una quarta dimensió a l’expressió de l’art.

Quin sentit té seguir representant tan sols allò que hem vist o escoltat? On queden tots aquells temors, traumes, anhels, dubtes, inquietuds, aprensions o perversions que mai ens atrevim a formular en veu alta? Ha de ser l’artista un simple mirall que reflexa allò que passa al seu voltant o ha de ser creador que reinterpreta la realitat, fora dels límits de la lògica i la coherència?

Pensar que tan sols la classe explotadora serà capaç d’apreciar aquest art és, en primer lloc, un menyspreu cap a totes les persones que tenim un alt bagatge cultural i universitari, sense disposar d’un elevat nivell d’ingressos econòmics i, en segon lloc, una sobrevaloració dels burgesos: m’agradaria saber quants convergents d’escola privada i missa dominical son capaços d’apreciar un film de David Lynch.

Hollywood s’ha dedicat massa temps a tractar als espectadors com a subjectes passius, semianalfabets a qui s’havia de donar tot mastegadet, sense donar la oportunitat a plantejar-se reptes intel•lectuals. El cinema contemporani és elitista, si, però no referit a una elit econòmica, sinó a una minoria cultural, glamurosa i mariculta que es resisteix a seguir la corrent de borreguisme i vulgaritat que impregnen tots els racons de la nostre societat.

I AQUÍ L’ESTRENA MUNDIAL!!

És l’home dolent per naturalesa?

Una de les fal·làcies més habituals de la dreta és que som una espècie cruel i violenta per naturalesa i que si no existís un estat, una llei repressiva i unes forces coercitives esclataria una onada incontrolable de violència que fulminaria la humanitat.

Aquesta absurda creença metafísica e irracional es basa en les pèrfides insídies maquinades pel filòsof absolutista anglès del s.XVII, Thomas Hobbes, segons les quals el pitjor enemic de l’home és un altre home, i resulta del tot imprescindible la presència d’un monarca amb poders il·limitats per tal d’evitar una guerra total, estat en el qual, segons ell, havia viscut la Història abans de l’origen estat i que podria repetir-se si sorgien els parlaments o la democràcia.

Hobbes va viure 200 anys abans de l’inici dels primers estudis en arqueologia prehistòrica i, per tant, desconeixia que la suposada guerra entre homes mai havia tingut lloc. Aquesta fantasia sanguinària tan sols s’havia produït a la seva depravada ment i l’evidència empírica de les primeres societats ens demostra com d’errat estava el seu punt de vista:

-> L’espècie humana ha viscut uns 3.000 anys en societats estatals, amb lleis i un monopoli de la violència per part d’una elit dominant. Durant 4.000.000 anys va viure tan feliçment sense cap mena de jerarquia social, ni exèrcits, ni policies, ni presons. Això significa el 99,925% del nostre pas pel Planeta Terra. No està malament no? Si ens haguéssim passat tot aquest temps intentant-nos matar mútuament no hauríem sobreviscut i simplement ens extingiríem. Pura selecció natural.

-> Les societats pre-estatals no tenien cap mena de producció d’armament que no estigués destinada a la cacera, els seus poblats no tenien estructures defensives i les morts per causes antròpiques son purament anecdòtiques. De fet, la primera matança de la història documentada al nostre estat es va excavar al hipogeu paradolmènic de la Costa de Can Martorell (Dosrius), datada al Calcolític (III mil·leni aC), uns 1.200.000 anys després de l’arribada dels primers homes a la Península i, casualment, es dona en un moment on apareixen les primeres jerarquies.

-> El sorgiment de  guerres, muralles, exercits i lleis aflora en paral·lel als primers estats de l‘Edat del Ferro, on les classes dirigents necessiten legitimar la propietat i el control del procés productiu mitjançant la coerció física i la guerra contra altres estats, com un mitjà d’alienació social.

Es a dir ,el filosof de capçalera de la dreta, Hobbes, va ficar la pota totalment! L’home no és dolent per natura, al contrari, és l’estat i la propietat qui el corrompen i el condueixen a una necessitat irreal de sentir-se protegit pels seus propis botxins, com encertadament apuntava Rosseau, per cert.

No es gens estrany, doncs, que les obscurantistes religions i el farsant creacionisme hagin intentat esborrar la prehistòria del nostre passat, fent-nos creure que entre els primers humans hi havien els fratricides Caín i Abel. Es evident que si la població tingués una noció més exacte de com eren realment les primeres formacions socials humanes, deixaria de tenir sentit la descontrolada inversió mundial en armament, així com es enemics imaginaris amb els quals la dreta ens intenta terroritzar constantment (terrorisme, islam, Espanya/Catalunya…).

PD: Segons sembla als lectors d’aquest blog, escoltar evidències empíriques els produeix urticària. No, ara resultarà que al Paleolític hi havien guerres, exercits, propietat privada, imperis i explotació, però, ves quina cosa, no ens ha arribat cap mena d’evidència material. Quina pena oi? Sort que sempre ens quedaran els endevins, les religions i els perjudicis per suplir a la ciència!

EXTRA: La proposta de Reforma Laboral de la Patronal.

Dia 1 de Juny de l’any 287, després del naixement d’Adam Smith.

Els membres de la Patronal, reunits a intempestives hores de la matinada, hem acordat la nostre proposta de Reforma Laboral. Desitgem cordialment que el Sr. Zapatero, si no vol que li enfonsem l’IBEX 35 i la qualitat del deute públic en menys temps que Belen Esteban es fot un gram de coca, s’avingui a genuflexionar-se davant aquest moderat i exemplar text:

-> Ampliar l’edat de jubilació als 80 anys: Segons un estudi demogràfic, realitzat per una independent i objectiva Companyia de Plans de Pensions Privada, els ciutadans del segle XXI seran immortals i impotents, amb la qual cosa la societat envellirà inexorablement.

-> Mercat Laboral, sensu stricto: Els treballadors seran subhastats en una plaça pública, on es mostrarà la seva dentadura i musculatura. El treball intel·lectual, és un luxe innecessari en temps de crisi.

-> Acomiadament lliure i subvencionat: Quan la voluntat d’un patró desitgi, per caprici, desfer-se d’un proletari, l’estat estarà obligat a celebrar un cocktail i una disco party en honor a tan sàvia decisió empresarial. El finiquito consistirà, en tots els casos d’acomiadament, en un 2×1 en piruletes, sugus, palotes i pica-pica a la botiga de xuxes més propera. Els diners en mans de persones de classe baixa es malgastarien en putes i beguda.

-> En el cas que una empresa tingui beneficis, el treballador rebrà l’incommensurable privilegi de rebre un copet a l’esquena.

-> Eliminació de la negociació col·lectiva: les condicions laborals es pactaran en una reunió personal entre l’equip d’advocats, gestors i sicaris de la patronal, per una banda, i l’obrer emmordassat a un poltre de tortures BS&M, per l’altre.

->Incentivar la producció amb noves tecnologies: elèctrodes, gas sarín, descàrregues d’alt voltatge…

-> Flexibilitzar la contractació, eliminant el contracte per escrit: Que hi ha confiança home! No calen aquestes formalitats! Amb la paraula de l’amo de que cobraràs, ja en tens prou.

-> Jornades laborals 24h don’t stop: La nit es jove! Perquè deturar-se per dormir? Amb un cop de cap d’una horeta en un racó de la oficina, ja n’hi ha prou per seguir al peu del canó set dies a la setmana! Els obrers malbaraten el seu temps lliure en vulgaritats improductives, del tot innecessàries per la pàtria.

Paraula d’Adam Smith, alabem al Senyor.

Mr Burns. President de la Patronal.

PD: Senyors dels sindicats, no cal que es molestin en fer una vaga general. Ja hem iniciat un pla d’alienació massiva del proletariat a base de Mundials de Futbol, islamofòbia visceral i nacionalisme de barretina i pandereta. Gràcies.

Abaratir l’acomiadament NO crea ocupació!!

La política macroeconòmica espanyola sembla instal·lada al regne de la paradoxa, un patètic vodevil de l’absurd on  s’estan prenent les mesures diametralment oposades al sentit comú, que és el menys comú dels sentits, i el Govern de l’Estat, convertit ja una burda titella del FMI, ha iniciat una incomprensible cursa suïcida cap a l’abisme neoliberal, adoptant fil per randa el discurs del terrorisme financer especulador.

Ara resulta que abaratir l’acomiadament servirà per crear ocupació. Clar, com costa tant fotre al carrer algú, oi? Ja m’imagino les fàbriques amb ingents volums de producció desatesos perquè el patró no s’atreveix a ampliar la plantilla, no fos cas que, amb els ja existents contractes d’obra i servei, hagués de donar un grapat de sugus a l’acomiadat.

Això és com apagar incendis amb gasolina o fomentar la castedat subvencionant la prostitució.

De que ens sorprenem? Aquesta és la enèsima fal·làcia que els carronyaires neoliberals intenten vendre’ns com a inapel·lable dogma, a força de repetir-ho fins a l’extenuació en tots els seus mitjans de desinformació.

Recordeu l’any 2008? Deien que l’estat hauria de regular el mercat i ara resulta que és el mercat qui regula a l’Administració pública. Els mateixos banquers que demanaven auxili al Govern, ara li han posat la soga al coll, en comptes d’auto-flajelar-se en mig d’una plaça pública implorant el perdó a la Humanitat per haver-nos sumit en una crisi, derivada de la seva depravada usura.

I el Pla Espanya? Si home, aquella mesura neo-keynesiana per incentivar la ocupació, estimulant el consum a base d’obres públiques i crèdits als Ajuntaments. Doncs no! Ara resulta que hem de reduir el dèficit al preu que sigui, parant obres públiques, enviant a l’atur milers d’obrers i aturant en sec el poder adquisitiu del proletariat.

La darrera ocurrència ja voreja el patetisme senil: subvencionar els acomiadaments, en comptes de la contractació! Peró que pretenen Corbacho i Zapatero? Arribar quant abans als 5.000.000 d’aturats al preu que sigui? Dinamitar el llegat de Pablo Iglesias i destruir la socialdemocràcia espanyola, regalant al PP el govern de totes i cada una de les administracions de l’estat?

I a sobre tenen la barra de dir que “estem prenent mesures difícils”. I UNA PUTA MERDA!!! Obeir al mercat com un gosset faldiller que tan sols belluga la cua, és el camí més senzill. Carregar el pes de les mesures financeres als pensionistes, embarassades funcionaris i peons és de covards, miserables i roïns.

Difícil i heroic hauria estat plantar cara a la banca, a la patronal, a la despesa militar i a tots aquells que veuen la democràcia com una mera nosa per als seus negocis. Coherent seria incentivar la contractació desgravant IRPF als treballadors nous, sempre i quant l’empresa no acomiadés a ningú de forma improcedent.

PD: Llegeix també: “Reflexions sobre el futur del treball”

“SOTA TERRA”: llums i ombres de l’arqueologia a TV3

Quan TV3 va anunciar que emetria un programa sobre arqueologia en prime time i presentat per la diva d’Atapuerca, Eudald Carbonell, una gèlida suor em va començar a recórrer l’esquena: allò prometia convertir-se un veritable atemptat contra la investigació científica de les societats del passat, perpetrant una nova caricatura esbiaixada de la meva professió.

Amb uns antecedents com Indiana Jones, 10.000, la falsa troballa de l’Arca de Noè, o algunes noticies psicodèliques aparegudes sobre evolució homínida, jo ja m’havia preparat pel pitjor, esmolant les meves urpes per tal d’esbudellar el programa i apropant-me una palangana per si havia de sortir corrents a vomitar de fàstic.

Peró en comptes d’això vaig descobrir, amb grata sorpresa, un programa prou encertat, decent, científicament correcte i entretingut que, tot i alguns punts negres que ja comentaré, plantejava al públic general i per primer cop fora de l’àmbit del documental, una visió materialista, empírica i racional de l’estudi del patrimoni històric.

A continuació procediré a ponderar les nombroses llums i alguna que altre ombra d’aquest recomanable programa!

LLUMS

->Presenta la arqueologia com una DISCIPLINA CIENTÍFICA, no com un circ de freaks buscant tresors: es parteix d’una hipòtesi, es planteja una metodologia rigorosa i encertada, es ponderen correctament les evidències empíriques i s’estableixen conclusions. Només per això ja ha valgut la pena fer el programa!

- >La excavació es real, no un muntatge televisiu amb les peces acabades de soterrar.

->Hi han línies d’investigació que no duen enlloc, cosa que li dona molt realisme; no arriben i solucionen el problema en cinc minuts.

->Els àcids comentaris de la Gemma Caballé !! (si, es amiga meva, passa algo?)

->El context històric està molt ben explicat, però espès i poc entenedor per a un públic no iniciat.

->La interdisciplinarietat investigadora: antropologia física, paleografia, diferents tècniques de prospecció i excavació, ecografies, endoscòpies i termografies del sarcòfag… això està molt bé, llàstima que siguin els únics arqueòlegs de Catalunya amb pressupost per fer-ho. Jo això tan sols ho he vist als llibres de text.

->No busquen peces maques i espectaculars, sinó que la ceràmica és tan sols un mer instrument per obtenir informació cronològica, trencant així amb el misticisme de “la peça” creat per Indiana Jones, que tan fascina a espoliadors.

->Emprar l’orientació dels enterraments per esbrinar si la població era islàmica o cristiana és una idea brillant!

->Experimentació: Aquí van estar superbs! Reconstruir una catapulta per provar el seu radi d’abast amb diferents tipus de pedra, ja va ser per nota! Gairebé em cau una llàgrima d’emoció!

OMBRES

->Tot i el cientifisme rigorós que envolta el programa, cal fer esment al sensacionalisme fashion, tot i molt menys del que era d’esperar, aportat especialment pel presentador Fermí Fernàndez, provinent del món de l’humor i, al meu parer, no del tot adient per aquest tipus de programa.

->El fet que es plantegés la investigació en termes de “l’inici de la reconquesta catalana” era una concessió a la demagògia folklòrica, del tot sobrera!

->Tot i que la metodologia és absolutament correcte científicament i encertada pel marc de la investigació, la vaig trobar molt poc explicada a nivell didàctic: haurien de detallar que son les eines, com el teodolit, perquè es fa un georradar, o un sondeig, que és la estratigrafia… El meu company de pis, un neòfit en la matèria, no entenia res!

->3 dies??? Quina bogeria!! Es absolutament impossible fer una excavació arqueològica en tant poc temps i a sobre obtenir resultats clars. Els anàlisis del georradar triguen setmanes en publicar-se, no uns minuts! Han donat una sensació d’immediatesa que res te a veure amb el feixuc ritme de les excavacions programades

->L’objectiu de la investigació al capítol d’ahir, esbrinar la ocupació islàmica a la vall d’Àger, es presenta personalitzada en la biografia d’un personatge històric, Arnau Mir de Tost. Un error segons el meu punt de vista: la història la fan els pobles no individus aïllats, centrar el passat en una sola persona és absurd i, a més, del tot fútil i prescindible per a aquesta investigació en concret.

->L’arqueologia programada, seguint els marcs d’un  projecte d’investigació, amb prou feines representa un 3-5% dels permisos d’intervenció emesos per la Generalitat de Catalunya. Estaria molt bé que en els propers programes facin esment al 95% d’arqueòlegs que treballem a peu d’obra, lluitant contra la voracitat destructora de les obres públiques o privades, amb una elevadíssima precarietat laboral i investigadora.

Doncs res! Espero que els audímetres donin una oportunitat a aquesta encertada iniciativa audiovisual i en les properes setmanes puguem seguir gaudint de les peripècies d’aquesta troupe! El proper programa tracta sobre la guerra civil, a veure que tal!

FILTRACIONS DE LES CONVERSES AL CLUB BILDERBERG

Aquest blog ha tingut accés en exclusiva a unes gravacions secretes de les converses que s’han dut a terme entre els personatges mes poderosos del món al Club Bilderberg a Sitges aquest cap de setmana, gràcies a un talp que em devia favors sexuals. A continuació la transcripció literal de la conversa:

Imatge del Club Bilderberg, en el moment de fer els jocs de presentació

SITGES, HOTEL DOLCE, DISSABTE 5, 23:30h

Montilla- Mireu, de ressopó tenim una tapa de carquinyolis i uns gotets de Kalimotxo. Si en sobren, us puc preparar una carmanyola pel viatge.

Bill Gates- Quin majordom més pocapena! Sort que m’he dut un sandvitx de pa bimbo amb nocilla de casa! No sé com se us va ocórrer convocar la reunió en aquest lloc tan tercermundista!

Zapatero- Ara que estem asseguts en rotllana, voleu que fem una partideta al mentider? A mi se’m dona molt bé! I si guanyo em podríeu apujar un punt la qualitat del deute públic…

Yannis Papathanasiou – Uf, no t’ho recomano! Jo el 2009 vaig perdre a la brisca i no t’explico com ha quedat l’economia grega…

Jean Claude Trichett- Jo, es que soc més del Monopoly!

Romano Prodi- Vull jugar al “teto”! Hips! Vull jugar al “teto”!

David Rockefeller- Que és el “teto”??

TOTS A L’UNÍSON – Tu te agachas y yo te la meto!! ajajajaj

Pedro Solbes- Joder Prodi tio! No moles gens! Ja vas taja?? Si només portes quatre kalimotxos de merda! Jo aquesta vegada no t’acompanyo a potar al videt, que l’any passat em vas vomitar els macarrons per sobre!

David Cameron- Disculpeu, es que soc nou… jo em pensava que havíem quedat per fer un “tupper sex” i havia portat el meu catàleg de vibradors…

Alan Greenspan- M’avorreixo!! Aprofitant que som a Sitges, podríem sortir de festa per l’ambient gai, no? Tinc un 2 x 1 a l‘Atlànida i estic més calent que el cendrer d’un Bingo!

Reina Sofia- SILENCI COLLA DE GAMARUSOS! Quina patuleia de bordegassos que esteu fets! Al proper que obri la boca sense el meu permís se’n va a dormir al jardí i li fem caure la Borsa un 4%!! Tenim molts drets socials que destruir, guerres a declarar, economies que enfonsar i organismes que privatitzar!!

Moratinos- M’he perdut res? Es que havia anat a mirar el “Salvame de luxe”…

Reina Sofia- Que li enfonsin l’IBEX 35!!! A dormir al jardíiiii!

Zapatero- Posa’t la rebequeta eh Moratinos, que sembla que no, peró aquí a Sitges per la nit refresca bastant! I tu Sofi, com et passes no? Ets tope hardcore, tia! Tu abans eres més guaxi…

Romano Prodi- Jo vull més kalimotxoooo… hips! Voleu que faci un striptease? Porto un tanga de pell de conill tenyit de rosa que farà furor! Hips!

Reina Sofia- Montilla, porta aquest borratxo fastigós a la piscina a veure si li passa la papa. De pas lia’t uns porrets i passa el motxo sota la meva cadira que tinc la regla i no porto compreses ni calces. Vinga al gra! A qui se li ocorre quina és la propera economia pública que podem destruir? Un, dos, tres, el escondite inglés…Vinga Henry, t’ha tocat!

Henry Kissinguer- Ai no sé, jopeta!… jo es que soc més d’impulsar règims dictatorials feixistes i llençar dissidents al mar des d’un avió… em sé d’un tal Arqueòleg Glamurós que pot esdevenir un incordi pel futur del capitalisme…

Pedro Solbes- Wal·la Herny col·lega! Estàs més passat de moda que Fotolog i Myspace! Això ja no es porta gens! Podríem enfonsar…eemmm… Portugal?

Zapatero- Si, si, Portugal és perfecte!

José Socrates- Si ala! Això es trampa! Si clar! Espanya té dos punts més de dèficit públic que nosaltres! Doncs ara m’enfado i no respiro! Tontos! I que sapigueu que el “Quien és quien” és meu i no us deixaré jugar.

Reina Sofia- Bueeeno, ja enfonsarem Hongria, que no ha vingut ningú!! Va, fem una partideta al “Singstar” i qui guanyi tria un país d’Àfrica per bombardejar!

***FI DE LA GRAVACIÓ***

Imatge dels assistents del Club Bilderberg cantant “L’hora dels adeus”