BURKA: Entre la xenofòbia i el feminisme islàmic

En quan Zapatero va aprovar, el passat dijous, la voladura de l’Estat del Benestar vaig engegar un cronòmetre: a veure quan trigaria algun ajuntament català en aprovar alguna mesura xenòfoba i demagògica per esmorteir el conflicte social? Doncs ni 24h havien passat que el consistori municipal lleidatà prohibia el Burka i el Niqab als edificis de la vil·la.

Si, tots estem en contra de la explotació de la dona i ningú defensa que aquesta peça de roba, símbol inequívoc del patriarcat religios, sigui de lliure elecció femenina ni un mer símbol cultural. Ara bé jo estic absolutament convençut que darrere d’aquesta mesura s’hi amaga la més pura islamofòbia etnocèntrica, aquí les meves sospites i alternatives a la mesura:

->Calia? Quantes dones amb burka empren diàriament les instal·lacions públiques a Lleida? Una? Cap? Llavors a que ve aquesta mesura legislativa? No serà un cas com el del referèndum suïs per prohibir inexistents minarets? S’ha fet algun cens o estudi de camp? Igual simplement s’han deixat endur pels deliris sionistes embogits de l’agent del Mossad, Pilar Rahola, que avui deu estar desmelenada, celebrant la massacre israelita en alguna orgia de mala mort.

->La prohibició repressiva sempre es la mesura més simple alhora que ineficaç. No recorden, potser, els polítics lleidatans el procés dut a terme amb el cas de l’ablació del clítoris? Es va optar pel seguiment intensiu cas a cas amb integradors i treballadors socials, alhora que el diàleg amb antropòlegs socials per part de la Generalitat, abans d’optar per cap mesura coercitiva. Va ser un èxit i a ningú se li va passar pel cap prohibir l’entrada de les nenes mutilades a un col·legi.

-> Que s’aconsegueix deixant a les dones sense poder entrar a espais públics? Doncs que no es puguin socialitzar i culturitzar, impedint així que s’alliberin i s’emancipin del patriarcat. Just el contrari del que es pretenia-

->Catalunya és la Meca de l‘islamisme més progressista i defensor dels drets de els dones. No en va Barcelona ha estat la seu del II Congrés del Feminisme Islàmic (Actes aquí), celebrat el novembre de 2006, on 400 persones varen discutir sobre la fi del patriarcat, la re-lectura feminista del Alcora, la plena igualtat de sexes i la defensa dels drets humans. Tan sols se’n van fer ressò algunes pàgines web alternatives com nodo50. Les feministes islàmiques molesten tant a islamòfobs com ayatolás.

Igual resulta que no es pretén solucionar un conflicte, sinó crear-ne un! Substituir l’imminent lluita de classes, a punt d’esclatar, per una nova creuada per tal de salvar el cristianisme occidental. Alienar als treballadors fent creure que el culpable de la crisi no és el capital, sinó un marroquí mort de gana que suposadament li ha pres la feina. Com ja els hi va fallar l’esperpèntic referèndum folklòric, calia treure’s un as de la màniga ben aviat!

El mateix havíem vist abans a Ausch-VIC, Badalona o Llavaneres, Catalunya té la major concentració de proletariat i cal desactivar aquesta olla a pressió com sigui. No tinc cap dubte que a mida que es convoquin mobilitzacions sindicals i obreres, més nombrosos seran els Ajuntaments que aprovaran mesures destinades, única i exclusivament, a atiar conflictes identitaris i descarregar la ràbia social contra els estaments més dèbils de la societat, en aquest cas les dones immigrants.

Dues tardes a l’Òpera

Jo sempre havia tingut estúpids perjudicis envers la Òpera, herència d’una adolescència kalimotxera i hippypunkarra, així com producte dels traumes infantils provocats pel meu pare, un talifan de Wagner, que despertava a tot el barri al ritme tronador de la Cavalcada de les Valquiries, que feia tremolar la cimentació del meu edifici.

Peró finalment em vaig decidir a superar aquesta ridícula mania, per tal d’ampliar els meus horitzons de pedantèrrim snobisme mariculte i abordar en tota la seva esplendor aquest art dins el seu més elevat temple: El Gran Teatre del Liceu. I que millor que escollir dues obres ben diferents: un clàssic trillat, i una provocadora transgressió avantguardista.

Al contrari del que havia imaginat el distingit edifici no estava poblat per velles burgeses fent ostentació de la seva posició social i ni tan sols empraven binocles per espiar-se entre elles, la qual cosa em va lliurar d’haver de robar les perles i el bisó a la meva mare, per tal de no donar la nota, tot i que hauria estat força divertit.

Així doncs, després de xarrupar una copa al barroquíssim Saló dels Miralls, jo i el meu xicot ens vam dirigir a les butaques més elevades i vertiginoses del recinte des d’on, feia 118 anys, l’anarquista Santiago Salvador havia llençat un artefacte explosiu contra les graderies causant 22 morts i 35 ferits, durant una representació de “Guillerm Tell”.

Il Trovatore de Giuseppe Verdi

He arribat a la conclusió que Wagner deuria ser com el Heavie Metal del segle XIX i Verdi l’equivalent decimonònic del Pop: la seva música, tot i el seu dens virtuosisme, es força enganxosa i accessible, i la trama de la obra, un truculent culebrot amorós, faria les delícies a qualsevol sobretaula marujil!

La posada en escena, dirigida per Gilbert Delfo, era veritablement zen i minimalista, la qual cosa va ser un xic decebedora: per un cop que vaig a la òpera hauria preferit uns decorats ben recarregats i exagerats! Una sobredosi de romanticisme i patrioterisme italià que entusiasmaria a qualsevol convergent amb trempera.

Us deixo amb l’escena més arxiconeguda, “El Cor dels Gitanos”:

Les Mamelles de Tirèses de Poulènc

Res a veure amb l’anterior: una divertidíssima comèdia francesa, amb una música lleugera i ballable, basada en una peça teatral del pare del surrealisme Apollinaire que, a partir d’un mite greg, aborda sense cap mirament el feminisme, la transexualitat queer, la demografia, la sexualitat i la crítica al periodisme.

Amb un argument que sembla sorgit de la ment de l’Almodovar primerenc i una estètica visual warholiana a mig camí entre un quadre de Dalí, un videoclip de Lady Gaga i una escèna de “The Rocky Horror Picture Show”, sens dubte em va deixar ben bocabadat!

Doncs res, ara que he perdut la virginitat operística, ja tinc ganes de repetir ben aviat! Tot i que crec que deixaré el sexe dur wagnerià per mes endavant…

Parèntesis Històrics

Avui dedicaré el meu post a repassar breument les biografies de quatre grans personatges històrics, injustament oblidats, que van intentar transformar radicalment la societat des de la cúspide del poder, peró  el mateix sistema que ells pretenien revolucionar els va acabar destruint i els seus canvis van caure dins les profunditats de l’oblid.

Son veritables Parèntesis Històrics, breus i efímers moments en els quals va semblar que tot era possible, peró desgraciadament tan sols eren miratges passatgers i la Història va tornar novament al seu curs. Que hauria passat si la seva gosadia revolucionaria hagués arribat a bon port??

Akenaton (as known as Neferjeperura Amenhotep )

Dècim Faraó de la dinastia XVIII (Imperi Mitjà, 1353-1336 a.C ), va impulsar una reforma radical a la estructura de l’Estat Egipci, donant lloc a un culte quasi monoteista al deu solar Atón, per tal de restar poder a tota la classe sacerdotal, que venerava a Amón. Va posar fi a la representació antròpica de la divinitat, proposant una abstracció del poder diví del qual ell n’era l’únic profeta; també canvia la capitalitat del estat a Amarna i trenca radicalment amb la idealització hieràtica de l’art, obrint les portes a un naturalisme realista sense antecedents. Els faraons de la dinastia XIX, abjuren de tots els seus canvis i impulsen una “damnatio memoriae”, per tal d’esborrar dels registres qualsevol referència al governador o els seus descendents, entre els quals estava Tutankhamon.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, l’arribada del pensament monoteista s’hauria anticipat gairebé un mil·lenni al judaisme.

Julià l’Apòstata (a.k.a. Flavio Claudio Juliano )

Emperador de Roma des de finals de l’any 361 al Juny del  363. Durant el seu efímer govern va intentar abjurar del cristianisme, al qual s’havia convertit tot l’Imperi, gràcies al edicte signat pel seu tiet Constantí, per tal de substituir-lo per una estranya corrent filosòfica neoplatònica basada en les supersticions endevinatòries. Desprestigiava al cristianisme per les seves contradiccions internes als evangelis, així com per la irresoluble paradoxa entre el Deu únic i la santíssima trinitat. Julià estava convençut que ell era fill del Sol i la reencarnació d’Alexandre Magne. Sota el seu govern es va retornar la llibertat de culte, eliminant la legislació repressiva dels seguidors de Jesús, reconstruint temples pagans, així com intentant organitzar una espècie d’Església Anticristiana de la qual ell n’era el màxim Pontífex. La seva postura es va anar radicalitzant cap a una nova persecució dels cristians i a l’expulsió dels bisbes més ultres. Mor en una batalla contra l’Imperi Sassànida, tot i que la tradició assegura que va ser un soldat cristià qui l’assassinà. El seu successor, Jovià, un oficial cristià, ordena la mort a tots els pagans i als que practiquin l’endevinació.

Si la seva revolució hagués tingut èxit, els mil anys d’obscurantisme homòfob cristianofeixista que va suposar l’Edat Mitjana, mai haurien succeït.

Nikita Jrushchov

Màxim dirigent la la URSS entre 1953 i 1964, just després de la mort de Stalin. Durant el XX Congrés del Partit Comunista fa una duríssima crítica al culte a la personalitat i al dogmatisme marxista. En els anys posteriors expulsa del poder a tots els líders que havien col·laborat als crims de l’etapa anterior i condemna oficialment la figura de Stalin com un dictador genocida. Impulsa la teoria de la “coexistència pacífica” amb el capitalisme (tot i que tenen lloc diversos conflictes amb Kennedy, com el cas dels míssils cubans o el Mur de Berlín) i impulsa una reorganització racional de la burocràcia. El Politburó del Comité Central del PCURS el truca en mig de les seves vacances per obligar-lo a dimitir, suposadament per “mala salud” i posteriorment es expulsat del partit.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, és possible que la Guerra Freda hagués acabat d’una forma ben diferent.

Joan Pau I (a.k.a.  Albino Luciani )

Papa de Roma durant el més d’Agost de 1978. El seu brevíssim mandat pretenia fer gala de la humilitat, renunciant a ser coronat amb la tiara papal, incidint en les reformes iniciades per Joan XXIII, amb l’objectiu de donar transparència econòmica als comptes del Vaticà, acabant amb el blanqueig de diner negre i la evasió d’impostos en aquest minúscul estat. Va sofrir un inesperat infart, tot i la seva bona salut,, no es va fer cap mena d’autòpsia al seu cadàver per oposició familiar i la defunció no va ser certificada pel forense eclesiàstic sinó per un altre. Les estranyes circumstàncies en que una monja va trobar el cadàver, rodejat de vòmit, fan pensar clarament en una mort per enverinament amb vasodilatadors.

Si les seves reformes haguessin tingut èxit, avui dia l’Església Catòlica SA tindria molts menys recursos financers per escampar la seva verinosa ideologia basada en la homofòbia, el masclisme i les conductes irresponsables davant el VIH/SIDA pel planeta terra.

Serà el Govern Tripartit un nou parèntesi en un oceà convergent? Morirà Obama en estranyes circumstàncies? Quin mistèri!

COM SIMULAR SER HETERO (i no morir en l’intent)

En ple Segle XXI no hi ha cap justificació possible per seguir entaforat dins un armari, negant la evidència, i si fins hi tot Ricky Martin ha confessat la seva passió fàl·lica, es evident que fer-se passar per hetero hauria de ser un anacronisme històric.

Peró imaginem per un moment que us ofereixen un carreg dins la contrucció, a l’església , en un partit polític ultra,o bé esdeveniu una estrella del heavie metal, el futbol o la tauromàquia; tal com està el mercat laboral, no es gaire sensat arriscar-se a perdre la nòmina per un idealisme romàntic! O qui no s’ha trobat mai en una boda amb aquells típics familiars octogenaris que mai han sortit del seu minúscul poblet a les profunditats rurals, on encara es crema a la foguera a les bruixes?

Per si mai heu de passar per aquest tràngol, tranquils! Després de setmanes observant paletes i encofradors de la obra on faig el control arqueològic, que compleixen al peu de la lletra tots els tòpics més ultraortodoxos de l’heterosexual de manual, n’he realitzat un estudi antropològic que a continuació sintetitzo en 10 fàcils passos!

PAS 1.- Vesteix amb un xandall esportiu, 10 talles superior a la teva. Bambes amb lluentons, gorres de marca, colors suaus que no combinin entre ells i si has d’anar més formal, una roba clàssica que sembli comprada per la teva àvia a les rebaixes del Carrefour.

PAS 2.- Mans a les butxaques! No gesticulis al parlar, ni caminis com si ho desfilessis en una passarel·la, això delata la ploma d’una hora lluny! Procura escopir a terra cada 2-3 minuts, tirar-te rots o pets ben sorollosos!

PAS 3.- Quan saludis a un tio no li facis dos petons, dona-li la mà amb totes les teves forces fins a fracturar algun dels seus metacarps o falanges. Quan saludis a una tia mira-li fixament els pits.

PAS 4.-En el cas que et trobis en una discoteca ni se’t passi pel cap ballar, limitat a aguantar una beguda mentre mires les gogo’s. Demana per veure una cervesa, queda absolutament prohibit el Cosmopòlitan i el Daikiri de maduixa.

PAS 5.- Temes de conversa:

NO-> “Lady Gaga és la nova Madonna?”, “Quin és el millor film de Bette Davis?”, “Calia que Penèlope Cruz sortís a la segona part de Sexo en Nueva York”, “Rotcko o Pollock, qui és el millor representant de l’expressionisme abstarcte?”.

SI-> Construïu frases simples amb les següents paraules ordenades aleatòriament: gol, Guardiola, fora de joc, Barça, Madrid, penalti, Messi. Si la oració no té cap coherència gramatical… millor!

PAS 6- En el cas en que una conversa derivi al tema “dones” és molt important que esteu atents! Als mascles heteros de manual, inexplicablement no els agraden les dives (Madonna, Alaska, Mònica Naranjo…), ni les dones triomafdores, cultes o intel·lectuals (Carmen Alborch, Lucía Etxebarria…) ja que els farien denotar les seves pròpies mancances! Ells prefereixen borderlines amb els pits ben grossos!

PAS 7- Expressions

NO-> “estàs divina”, “es una petarda”, “quina overdose”, “glamour”, “aquesta cançó està overplayed” “que mainstream!”, “ets una ordinaria”, “quina vulgaritat”…

SI-> “que et donin pel cul”, “quina mariconada”, “no em surt dels collons”…

PAS 8- Refereix-te sempre al teu xicot com “la meva parella”.

PAS 9- En el cas que passi una tia, amb pinta d’idiota i amb les tetes descomunals, és molt important que bavegis i li cridis alguna de les següents burrades:

-”¡Bonitas piernas! ¿A que hora abren?”

-”Si mi polla fuera un cohete, tu chocho seria mi destino. ¿Quieres que te eche un casquete o te como el chumino?”

- “Me gustaría que fueses mariposa para espantarte con mi rabo, pero como no eres gran cosa, me la casco en el lavabo”

- “Agarrame el nabo y besame los pezones, veras como acabo empalmado hasta los cojones”

- “Acá escondio en su bodega, mora un extraño animal, abreme la talega y saluda al semental”

- “A veces pediría perdón por las burradas que te digo, pero se te nota el pezón y se me empalma hasta el ombligo “

Com podeu observar ser un hetero de manual és una tasca ben dificultosa! Així doncs si mai us trobeu en una situació on us calgui emprar algun dels meus consells, sabreu com de malament ho passen els pobres machomans i el proper cop que en vegeu algun, en els seu estat natural.. apiadeu-vos d’ell!

LLISTA NEGRA: José Maria Fidalgo, talp o traïdor?

Avui analitzarem un cas ben curiós: el d’un presumpte líder sindicalista amb una ideologia neoliberal i propera a l’ala dura pepera, embrutant d’aquesta forma el nom de tot el sindicalisme espanyol, així com de CCOO l´únic sindicat que va plantar cara al regim de Franco. Es un traïdor que s’ha venut al millor postor o, pel contrari, simplement era un talp de la patronal per dinamitar les relacions laborals i explotar millor als obrers? Jutge-ho vosaltres mateixos!

Jose Maria Fidalgo, metge de professió, va arribar l’any 2000 a la presidència de CCOO i en el seu pas pel carreg podem destacar:

- CAS SINTEL: Sens dubte el cas més greu succeït durant l seva presidència. Aquesta empresa de telecomunicacions va ser privatitzada l’any 1996 a mans d’una família d’empresaris cubans exiliats a Miami, que l’any 2001 van realitzar una ERE a més de 900 treballadors, amb el suport de Fidalgo. L’empresa va ser investigada per la Fiscalia Anticorrupció i condemnada l’any passat per delictes contra la Hisenda pública. A la manifestació del 1r de Maig de l’any 2003 un treballador de SINTEL va acabar agredint físicament a Fidalgo per la seva complicitat amb els acomiadaments. Els rumors de que el líder de CCOO va cobrar de l’empresa per signar aquell acord mai s’han aclarit.

- En plenes eleccions de 2008 va aparèixer en plena campanya fent-se fotos amb Manuel Pizarro, fitxatge estrella del PP en matèria econòmica, sense vindre gaire al cas de res.

.

..

Un cop derrotat fulminantment al congrés de CCOO de 2008 en mans del sector veritablement sindicalsita de Ignacio Fernandez Totxo va trobar feina al Centre de Negociació i Mediació de IE Business School, un centre privat per a la formació de directius empresarials. Peró aquesta feina li deu deixar molt temps lliure, ja que també ha trobat un lloc a l’agenda per a practicar nous hobbies:

-Participa en ponències i campus de la FAES, on ha criticat que les Comunitats Autònomes tinguin tantes competències, o el procés de diàleg amb ETA per part de Zapatero

-Es tertulià habitual als debats de Telemadrid.

-Ha sonat com a candidat per UPyD a la Comunitat de Madrid. La mateixa Esperanza Aguirre ha elogiat al seu possible rival i ell s’ha desfet en magarrufes cap a Rosa Díez.

-Lamenta profundament la vaga general que li va fer al PP i assegura que s’ha disculpat personalment amb Aznar, de qui ha afirmat que sent admiració i profunda amistat.

-Aplaudeix les retallades socials anunciades per Zapatero, tot i que diu que aquestes haurien de ser més dures i haver-se fet abans. Segons ell “Para sostener el Estado del bienestar no hace falta presidentes progresistas, sino una economía competitiva y una sociedad decente”.

-Ha demanat que es retallin les subvencions als sindicats.

-Promou manifestos en contra de Cuba

-Dona suport a la jubilació als 67 anys, en una entrevista a “El Mundo”, afirmant que jubilar-se no és un dret adquirit inamovible

-Critica als immigrants que no tenen treball i els demana que marxin, en declaracions “El Periodico”.

-Demana als sindicats que no s’oposin a la Reforma Laboral i que no convoquin cap mesura de protesta contra les retallades.

Vaja, que més que un sindicalista, hom diria que ens trobem davant d’un clon de Curry Valenzuela o més aviat del líder de la Patronal! Tenia ja aquesta ideologia quan va entrar CCOO i treballava per Aznar i el capital, o rancorós per la seva derrota el 2008 ha anat derivant cap a la dreta buscant nous amiguets?? Quin misteri!

Referèndum Diagonal vs Referèndums independentistes

Tenen dret les ciutats i les nacions a fer el ridícul, demostrant gratuïtament davant la resta de l’univers fins a on arriba la seva manca de vergonya? Doncs a Catalunya es veu que ens encanta i no perdem ocasió per perpetrar una nova ofensa a la democràcia, pretenent-la substituir per una burda farsa manipulada, més semblant al sistema de nominacions de Gran Hermano que a unes eleccions de veritat.

Primer van ser un grup de folklòriques avorrides les que van posar de moda els pseudo-referèndums per tal de que exclusivament els nacionalistes més exaltats poguessin posar un paperet en una urna i posteriorment l’Ajuntament de Barcelona el que s’ha dedicat a despilfarrar diner públic per tal de saber si la Diagonal havia de ser un Bulevard o una Rambla… apassionant, no?

A començament dels anys 90′s la ciutat brasilera de Porto Alegre va posar de moda els “pressupostos participatius”, on la ciutadania decidia com s’invertien els recursos municipals en un procés  innovador, a base de debats i assemblees amb  ciutadans,  sindicats,  treballadors i  tècnics municipals: La experiència va resultar molt enriquidora i l’esquerra alternativa va pensar que aquesta era una via per renovar la democràcia; un bon exemple proper de com això ha funcionat correctament és l’Ajuntament de Rivasvaciamadrid (IU), com ja es va explicar en un altre post d’aquest blog.

Si la idea és bona perquè a Catalunya, doncs, els referèndums independentistes i el de la reforma de la Diagonal han fracassat tan estrepitosament, obtenint participacions molt per sota del 20%? Analitzem-ho!

1.- No era el moment: Us imagineu que en mig de l’enfonsament del Titànic algú es plantegés si les cortines del Saló havien de ser blaves o vermelles? Es evident que amb la que està caient a sobre la ciutadania té preocupacions infinitament més importants que l’essència de la pàtria catalana o la reforma de la Diagonal.

2.-No era la forma: Si els patriotes volien saber quanta gent compartia la seva ideologia etnicista… perquè no feien una recollida de firmes? S’haurien estalviant temps i el ridícul! El mateix per l’Hereu: calia muntar un sarau tan gran per una miserable reforma urbanística, amb un sistema de vot electrònic que fallava més que una escopeta de fira? No n’hi havia prou en convocar una assemblea de districte, o una reunió amb els representants de totes les entitats cíviques? Quina obsessió amb la urnitis, sembla que si no es penetra la ranura d’una caixa de vidre amb un troç de paper no hi ha democràcia!

3.-No era el tema: No tingueu por que mai ens preguntaran res sobre els temes econòmics veritablement transcendentals (retallades pressupostàries, impostos als rics, endarreriment de la jubilació, poder de la banca…), en això la nostre opinió pinta una puta merda, clar. Només ens venen a preguntar per bestieses folklòriques i detalls urbanístics superficials.

4.- La ciutadania no és idiota: Els indepes no volien fer un referèndum, volia que guanyés el SI a tota costa, per aixó van fer campanya per una sola opció, van convidar observadors internacionals exclusivament partidaris del nacionalisme secessionista i van controlar el recompte els mateixos interessats en la victòria de la opció afirmativa. Exactament el mateix ha fet l’Ajuntament de Barcelona: eclipsar deliberadament la opció “C”, la que negava a les altres dues, en tota la propaganda institucional, fent que aquesta es convertís en un vot de càstig a la classe política per la crisi econòmica i guanyant amb un 80% del vot emes.

5.- El cutrerio fa pena: Si el referèndum independentista semblava un apleg sardanista, amb festes majors rurals i ple de messies salva-pàtries ansiosos per treure el nas en qualsevol fotografia, el sistema de vot a Barcelona semblava dissenyat per un boicotejador professional, amb errors i caigudes constants del sistema, que deixaven a Somàlia com una democràcia avançada al nostre costat.

6.- La democràcia actual és un sistema parlamentari: Si estem pagant a un caríssim poder legislatiu perquè prengui les decisions i a tota una àmplia administració pública perquè les executi… cal que ens vinguin a preguntar la opinió per cada decisió que ells han de prendre??? No cobren per això? Doncs que facin la seva feina o que substitueixin el Parlament per un sistema assembleari o de referèndums setmanals. Els partidaris de la independència, poden expressar la seva opinió votant per algun dels centenars de grupuscles patrioterils que concorren a les eleccions i de ben segur que l’Ajuntament troba formules més adients, pràctiques i econòmiques per consultar a la societat civil sense causar una riota planetària, faria bé de mirar el projecte de Rivas o Porto Alegre!

Aixó si, em sembla perfecte que en ambdós llocs hagin deixat participar a inmigrants i nanos de 16/17 anys!

ADEU ZAPATERO!

Prenyades, minusvàlids, pensionistes i treballadors públics: aquests son els culpables de la crisi i els responsables de pagar-ne la factura, segons el criteri del Govern Central, que ahir va decidir claudicar i agenollar-se als interessos del terrorisme financer especulador internacional.

Ahir Espanya es va despertar amb Jonh Maynard Keynes i se’n va anar al llit amb Ronald Regan, en el gir copernicà més insòlit de la història del nostre estat en macroeconomia: de pactar amb els sindicats a passar per la dreta al PP en menys del que canta un gall, no fos cas que el Financial Times escrigui algun article dolentot del nostre dèficit, o els voltors de la Borsa es queixin per falta de carronya que dur-se al bec.

El PSOE s’ha suïcidat políticament, enviant la legislatura a fer punyetes i llençant per la borda en mitja hora tots els progressos socials acumulats en sis anys a la Moncloa. Es evident que aquest Decret no el votarà cap altre grup polític en ple ús de les seves facultats mentals, la Vaga General és ja un clamor inevitable i que Zapatero no aconseguirà aprovar els propers Pressupostos Generals ni mitjançant una intervenció divina.

Emulant a Sinead O’Connor avui trenco una foto de ZP: ves-te’n a fer punyetes! Per fer pagar la crisi a la classe obrera ja teníem al PP, gràcies! Que jo sàpiga a les darreres eleccions al majoria de la població es va expressar a favor d’una política progressista i social… clar que es veu que ara a Espanya mana el FMI, Standart & Poor, el Banc Mundial, l’Ecofin i el Financial Times, organismes molt més importants que els votants, on vas a parar!

Que si, que si, que hem de reduir la despesa i algú ha de pagar la crisi… peró calia que fossin els més desafavorits?? Perquè no ha optat abans per…

-Eliminar els 351.770.000 euros que destinem anualment a investigació militar.

-Retallar els 8.000.000 d’euros anuals a la Casa Reial

-Recuperar els impostos de successions i patrimoni per gravar als més rics.

-Apujar el miserable 1% amb que es grava a les SICAV, les societats amb que els multimilionaris evadeixen els seves fortunes del fisc.

-Retirar les tropes d’Afganistan, que ens costen 400.000.000 euros a l’any.

-Augmentar el control fiscal i les penalitzacions sobre el diner negre i la corupció.

Just ara que estàvem començant a sortir de la recessió, va aquest cap sigrany que tenim de President i dinamita la Pau Social i retalla poder adquisitiu a treballadors, pensionistes i minusvàlids, fet que ocasionarà un descens en el consum, desaccelerant la producció i augmentant encara més l’atur!

En fi, sort que sempre ens quedarà IU-ICV darrer baluard de la coherència, la intel·ligència i la defensa dels treballadors! A les properes eleccions catalanes, tranquil Montilla que ja et passarem a tu la factura de tot aquest sarau neoliberal!

PD: Una col·laboració gràfica de El Niño del Exorcista

LA COL·LECCIONISTA DE POLLES

Sor Rita no era una monja com les altres, doncs guardava un terrible secret darrere el seu angelical i adorable somriure d’àvia senil: era una compulsiva assassina en sèrie i una depravada col·leccionista de polles humanes.

Tot va començar com una innocent diversió per escapar de la rutina, tan insulsa, fatigosa i avorrida, que es vivia en el seu convent de Carmelites Descalces: era evident que, després de passar el rosari més de 10 cops el dia, la seva cordura l’havia abandonada per sempre més. Just llavors li va assaltar la curiositat de saber com eren els genitals masculins, doncs ella, que s’havia posat l’hàbit de ben joveneta, mai havia tingut la oportunitat de catar-ne cap.

Dit i fet! Armada amb guants, cloroform, cianur i una col·lecció de bisturís rovellats, va posar fi a la vida del jove lampista que havia acudit al convent a reparar una inexistent fuita d’aigua. La policia mai va poder treure l’entrellat d’aquell estrany cadàver que presentava una inusual mutilació fàl·lica i, evidentment, ni se li va passar pel cap sospitar d’una mongeta octogenària.

Sor Rita atresorava les seves tranques dins d’uns grans pots de vidre, en una estranya barreja de vinagreta i silicona, ideada per ella, que mantenia els membres virils incorruptes i en una erecció infinita, delectant així la seva contemplació en un fosc soterrani que cap altre membre de la congregació recordava que existís.

A ella li agradava la varietat: gruixudes o primes, negres i blanques, circumcidades o no, grans i petites, totes tenien un lloc reservat a la seva insòlita col·lecció anatòmica.

Aquell pecaminós vici havia agafat proporcions incontrolades i tenia a tota la policia, premsa groga i programes sensacionalistes voltant al seu poblet investigant sense descans qualsevol pista que els dugués al assassí mutilador que havia causat el terror en tots els mascles ben dotats de la comarca.

Així doncs Sor Rita va decidir posar punt i final a aquell hobbie abans que passes a formar par de la història del crim, junt a Hannibal Lecter, Lorena Bobbit, Joseph Ratzinguer o Charles Manson. Un cop més i prou. Una vegada més i ja estava. No es podia retirar sense aconseguir la seva peça estrella: la supertitola de Pol Vazzo, la estrella internacional del porno que dintre de poc estaria rodant un anunci de llet condensada en un paratge proper. Si X-Tube no mentia aquell monstre no cabia dins un got de cubata.

Peró, ai las, mai hauria imaginat la nostre virginal protagonista que Vazzo era un avid acaparador de vagines arrugades, que guardava dissecades amb agulles penjades sobre la seva xemeneia. I finalment la caçadora va acabar caçada, víctima de la seva pròpia luxúria assassina quan es va veure sorpresa en la seva incursió nocturna a l’habitació del famós actor.

Mai ningú va poder esbrinar la solució  d’aquells curiosos crims sense resoldre i la infame selecció de membres virils fou sepultada arran de les obres al convent, quedant resguardada per si algun glamurós arqueòleg del futur li donava per excavar per allí.

La bombolla especulativa a l’Art Contemporani

Aquest quadre que veieu, “Desnudo, hojas verdes y busto”, de Pablo Picasso s’ha venut avui ala casa de subhastes de Christie’s a Nova York, pel mòdic preu de 104 milions d’euros, quina ganga, oi? Doncs no és, ni de bon tros, la transacció pictòrica més elevada de la història, rècord que ostenta el quadre “Number 5” de Jackson Pollock que va ser adquirit pel directiu d’una discogràfica, David Geffen, per 140 milions d’euros l’any 2006; l’equivalent al volum total d’exportacions de Somalia, l’any passat.

Abans de res he d’aclarir que adoro l’art contemporani, soc un addicte al MACBA, al CCCB i celebro a cada instant que la fotografia alliberés a la resta de les belles arts de la feixuga i soporífera tasca de representar la realitat tal com és, obrint així un nou univers a la creativitat, reptant a la intel·ligència humana amb infinites possibilitats i combinacions: la plasmació gràfica dels somnis, l’abstracció de les formes, la descontextualització del objecte o la destrucció de tot límit imposat per la història al concepte de bellesa.

M’horroritzo cada cop que algun apologeta de la vulgaritat, fent gala de la seva patètica incultura borderline, deprecia una obra no figurativa pretenent insultar el talent de l’artista al no seguir les regles del classicisme realista més ortodox. Clar, resulta molt més senzill per un espectador, amb un coeficient intel·lectual proper al d’una sabatilla, observar un retrat del Cèsar que no trencar-se el cap davant una paranoia onírica de Dalí o la deconstrucció abstracte de Miró, sense desmerèixer a tot l’art antic, modern i medieval, que també m’encanta, tot i ser més accessible i menys fascinant, pel meu gust.

Peró aquí no estem parlant d’art, ens trobem davant una nova bombolla especulativa de manual: una mercaderia amb una impossible taxació objectiva del seu preu de mercat, que gràcies a una demanda constant ha esdevingut en un refugi segur de capitals, amb la creença metafísica de que el seu valor tendirà sempre a l’alça. Si? Segur?

I qui decideix quin artista està condemnat a l’ostracisme i quin mereix una pluja de milions? Els professors d’art? Els crítics? El públic? O la ma invisible d’Adam Smith que mou els inescrutables designis del mercat lliure?

Això em recorda a un altre episodi curiós de la història: als Països Baixos al segle XVII van descobrir el gust per les flors, especialment pels tulipans, començant una veritable cursa especulativa per intentar apoderar-se dels bulbs amb els colors més originals. Durant la dècada del 1630 el seu preu va augmentar un 500% generant alts beneficis a la jardineria local, arribant a l’extrem de pagar, per 40 flors, l’equivalent al preu de 100 tones de mantega!!!. Els compradors s’endeutaven fins a límits insospitats per comprar floretes!

Fins que un bon dia, el 6 de febrer de 1637 simplement es va posar a la venta un lot de tulipes que no va trobar comprador i tothom es va posar a vendre com boig,, provocant un enfonsament total dels preus i la bancarrota de la economia holandesa. Us sona la música a l cas de l’habitatge al nostre estat, per un casual?

Es evident que mentre el mercat segueixi pres d’aquesta irracionalitat incontrolada, sense cap mena de norma que freni aquests impulsos irreflexius dels amos del capital, seguirem condemnats a repetir eternament aquesta mateixa cançoneta, peró cada cop amb una lletra un xic canviada: ara tulipes, ara cases, ara quadres…

En fi! Sort que tenim els museus públics, refugis d’aquesta embogida orgia d’egoisme, on l’art és socialitzat per estar a l’abast de tota la població, i no en mans dels mateixos poderosos que atresoren obres que possiblement ni entenen, com a mer acte d’inversió financera i al mateix temps com un be de prestigi per tal de demostrar el seu poder mitjançant una obra que enlluernarà als seus convidats particulars.

I no, això no és mecenatge, doncs l’autor ni tan sols està viu! Aquestes operacions no afavoreixen la creativitat, sinó la rapinya! És evident que l’estat no pot adquirir tot allò que els autors generen, peró tot té un límit i aquest es va sobrepassar fa uns quants dígits! Quants hospitals i escoles es podrien crear al tercer món amb la quantitat que s’ha pagat per que un senyoret es pugui masturbar a diari contemplant ell solet un quadre que va pintar un comunista fa dècades, amb una finalitat que, de ben segur, res tenia a veure amb els engranatges bursàtils?

FETS DE MAIG DEL 37: Hem aprés la lliçó?

Aquest més de Maig fa 73 anys ja d’un dels més foscos episodis de la història política de l’esquerra catalana: En plena guerra civil, dins el bàndol republicà, es va recrear un altre conflicte armat a la rereguarda, trencant així la unitat que havia parat el cop d’estat feixista del 36.

Per una banda el bàndol “oficialista” que prioritzava la destrucció del feixisme a la revolució, format per ERC, PSUC, UGT i Estat Català, volien posar fí a la incontrolada i brutal repressió contra la burgesia i membres del clergat. Des de que a l’Agost de 1936 el diari anarquista “Solidaridad Obrera” demanava que es matés a tot sospitós de feixista, s’havia instal·lat un veritable Règim de Terror on més de 10.000 persones varen ser executades sense cap mena de judici previ, sota acusasions com “ser llicenciat” o “haver anat a missa”. Els oficialistes, liderats per Eusebi Rodriguez, Comissari d’Ordre Públic (PSUC) i Artemí Argeler (Conseller d’Interior, d’Estat Català) pretenien recuperar per la força l’armament en mans dels Comités Revolucionaris a la Telefónica i posar-les en mans del Govern legal.

Per altre banda, aquells que pretenien fer una Revolució Social com si Franco no existís, el sindicat majoritari CNT i els marxistes dissidents de l’stalinisme (POUM), van entendre que aquest atac pretenia estatalitzar una de les fàbriques que s’havien posat en mans de comitès auto-gestionats (per llei, totes les fàbriques amb més de 100 treballadors ho estaven). Durant els dies 4-7 de Maig del 1937 varen convocar diverses manifestacions, tirotejos i barricades i finalment es va arribar a un suposat acord de pau CNT-UGT.

Aquest fet, peró, va suposar el declivi definitiu de la CNT i l’anarquisme ibèric, que mai més tornaria a gaudir de l’hegemonia sindical que havia tingut fins al moment. El comunisme stalinista pren el control del govern central, amb l‘aliança del socialista Negrín amb el PCE i empren una caça de bruixes envers el POUM i els dissidents suposadament troskistes, creant un servei secret de cheques per tal de localitzar i torturar possibles dissidents, amb la total passivitat de la ERC de Companys.

Més enllà de buscar culpables, és evident que es va fer fatal per totes bandes, aquest episodi ens hauria de fer reflexionar sobre la importància de la unitat progressista davant una amenaça major, com el feixisme o la crisi econòmica. Cal recordar també, que si comunistes i socialdemòcrates no s’haguessin barallat a Alemanya, Hitler mai hauria estat investit Canciller. No podem perdre més temps en disputes internes i estèrils discussions bizantines sobre la puresa teòrica mentre l’enemic truca a la porta.

La dreta sempre ha estat unida a casa nostre: el catalanisme conservador de la Lliga Regionalista va córrer a sufragar al bàndol franquista, per tal de recuperar les seves fàbriques, de la mateixa forma que a CIU no li ha fet mandra amagar la seva senyereta a l’hora de pactar amb el PP més espanyolista, per tal de mantenir el poder i els seus negocis corruptes.

Com s’ho fan els conservadors? Es evident que a l’hora de defensar els seus privilegis econòmics son capaços de renunciar a tot principi, funcionen sota disciplina marcial i defugen tot debat a cop de talonari, imposant els principis de Maquiavel com a únic dogma: la finalitat justifica els mitjans. Clar, ells van crear l’estat i el poder polític, en saben totes les trampes i ressorts!